divendres, 28 de març del 2008

Mètode de Rocanrol

Pascal Comelade
Mètode de Rocanrol
Discmedi
2008 - Ref.: DM4475-02

Elvis loved dogs, pintura de Kata Billups
[Imatge extreta de l'interior del llibret del CD]


El títol, Mètode de Rocanrol, és un homenatge a la col·lecció de llibres francesos dels anys 50’ i 60’ de l’editorial Marabout Flaix, quasi 500 manuals pràctics que, sovint sota el lema “Je fais tout moi-même”, donen instruccions per aprendre a fer o saber de… bricolatge, cuina, jardineria, idiomes, manualitats, autoajuda, guies turístiques, ciències, natura, jocs, esports, mascotes… de tot, absolutament de tot!



[©Imatges de Marabout Flaix]

Mètode de Rocanrol conté la música habitual de Comelade. Tal i com explica a l’entrevista de presentació del disc al seu Myspace, no té intenció de canviar, no es considera un artista experimental d’avantguarda que vulgui innovar. Ell va fent, fidel al seu mètode i continua composant música popular per a la seva petita orquestra plena d’instruments de joguet. Beu del Rock, de la cançó italiana, de les bandes sonores dels westerns, de Nino Rota, de Kurt Weill, de la cobla, de la música de les orquestres franceses dels anys 60’, del ball d’envelat i la fira. Música per a tot tipus de públic i per escoltar igual al carrer que a un café, a un teatre, a un cabaret o a un music-hall psicòtic, a tots els festivals, siguin del gènere que siguin. Ha estat també la banda sonora perfecte per peces de ballet de la Companyia de Dansa Gelabert-Azzopardi, o per obres de teatre, com l’adaptació de Joan Ollé de la Plaça del Diamant, ara fa quatre anys i quin bon record d’aquesta petita gran obra, just aquest any que es celebra amb grans produccions l’Any Rodoreda

Collage de Pascal Comelade
[Imatge extreta del llibret del CD]


Des de fa molt temps, Pascal Comelade manté una estreta relació amb el Museu del Joguet de Catalunya. Val molt la pena viatjar fins a Figueres per visitar aquest museu. El seu eslògan acostuma a complir-se: trobareu els records més bonics de la vostra infantesa. De moment però, si no us decidiu per anar-hi, podeu visitar el web, una meravella a Internet. Al web obtindreu informació útil (adreça, horaris…), però també, i aquí està la meravella, podreu jugar amb els robots, el circ, el teatret, les milcares, viatjar en cotxe, veure les aventures de Don Osito Marquina o remenar la prestatgeria plena de ninots en processor, cintes de zootrops, soldadets… tot amb l'acompanyament de la música de Pascal Comelade.


Museu del Joguet de Catalunya
http://www.mjc.cat/


Quan entreu al web, feu clic sobre la baldulfa o qualsevol altra de les imatges dels requadres superiors i després de la presentació espereu que aparegui:
ARA ET TOCA JUGAR A TU!


divendres, 21 de març del 2008

8 ½

8 ½
(1963)
Federico Fellini

[Disseny original de Piero Gherardi, escenògraf i figurinista]

S’ha editat en DVD a Espanya, per a compra o lloguer, 8 ½ de Federico Fellini.


Segons Tullio Kezich, biògraf de Fellini, 8 ½ és el resultat d’una època de crisi personal i creativa. Després de La dolce vitta (1960) i un episodi a Boccaccio 70 (1962), Fellini es trobava sense idees per tirar endavant la que seria la seva vuitena pel·lícula i mig, si es comptaven també els curtmetratges. Com sol passar sovint en l’art, les crisis treuen el millor dels artistes i donen lloc a obres mestres. Fellini va fer una pel·lícula que recollia tot el que tenia al cap just a la meitat de la seva vida: un director de cinema ple de dubtes de per on debia continuar, un home sentimentalment complicat, els records d’infantesa, la fe, els somnis...

Des del començament (i quin començament! [clip]) es deixa molt clar l’estat d’ànim del protagonista. Pensaments i obsessions passaran per davant nostre tal i com Fellini decideix mostrar-ho, segurament faltant a la realitat en què es basen tant com l’interessi, és una pel·lícula. Al documental dels extres d’aquesta edició en DVD, Fellini, soy un gran mentiroso (1983-2001, Damian Pettigrew) l’escriptor i amic seu Italo Calvino fa un elogi de la mentida, no es refiava ni sentia simpatia, diu, pels artistes que pretenen escriure la veritat. Un documental molt interessant amb una llarga entrevista a Fellini, on es mostra com el seductor nat que va ser, permet saber de primera mà cóm treballava i l’opinió que tenen d'ell els seus col·laboradors habituals i alguns actors.



Federico Fellini

La Saraghina e la rumba
[Dibuix - Bolígraf tinta blava sobre paper]
© Comune di Rimini, Fondo Fellini
[Imatge extreta de: http://www.balnea.net]


8 ½ va ser una pel·lícula moderna i arriscada quan es va fer i ara ho continua sent. Molt original en el plantejament de cinema dins el cinema, ficció i realitat, mentida i veritat. Amb grans interpretacions a càrrec de Marcello Mastroianni i les seves partenaires Sandra Milo, Anouk Aimée i Claudia Cardinale. Un treball impressionant de Gianni de Venanzo amb la fotografía, la darrera col·laboració amb Fellini en la que va ser la darrera pel·lícula que rodava en blanc i negre. Amb moments memorables: la trobada al balneari de l'esposa i l’amant, l’harem d’amants, el somni amb els pares, el productor, la diva, asa nisi masa… i el despertar sexual i la repressió catòlica al record de la rumba de Saraghina [clip]!

8 ½ [Fotografia extreta de: Enciclopaedia britannica]

Moments ben enllaçats camí d’un final apoteòsic al ritme de marxa de circ, música del gran Nino Rota.

+ Fellini:

Fellini, Federico. 8 ½. DVD. Barcelona: Cameo, 2008.

Kezich, Tullio. Fellini: la vida y las obras. Traducción de Juan Manuel Salmerón. Barcelona: Tusquets, 2007. (Tiempo de memoria ; 61). ISBN: 978-84-8310-371-5.


dilluns, 17 de març del 2008

Otto Dix, böhmischer maler

Otto Dix
Retrat d’Hugo Erfurth amb gos, 1926
Tècnica mixta sobre taula, 80 x 100 cm
Museo Thyssen-Bornemisza, Madrid


El Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid presenta fins el 18 de maig l’exposició Otto Dix. Retrato de Hugo Erfurth. Técnicas y secretos. Es tracta d'un estudi exhaustiu sobre la tècnica que va utilitzar Dix en aquest retrat (inclou un interactiu i un video molt didàctics) i sobre la relació d’amistat i creuament d’influències del pintor amb el fotògraf Hugo Erfurth. Espero viatjar aviat a Madrid per conèixer els secrets, però dubto que puguin explicar-me el més misteriós d'ells: per què aquest i tots els retrats d’Otto Dix van més enllà de representar tècnicament uns personatges. Segurament els comissaris de l’exposició tampoc ho pretenen explicar, saben que aconseguir transmetre emoció és el secret indesxifrable dels grans mestres.

Dissabte passat, l’escriptor José Luís de Juan informava a Bohemios de libro (El País Babelia, 15-03-08) que Alba Editorial (possiblement l’editorial preferida, objecte del desig i ruïna de Maelstrom) ha editat fa poc Escenas de la vida bohemia d’Henry Murger, el retrat de la bohèmia parisina del segle XIX que va inspirar el llibret de l’òpera La Bohème de Giacomo Puccini i que relata aquesta forma de vida i amor per l’art que va donar-se també a altres ciutats com el Londres que George Gissing va novel·lar a La nueva Grub Street, i a les que podem afegir, ja al segle XX, el Berlin que va viure i retatar Otto Dix.



Otto Dix
Retrat de la periodista Sylvia von Harden, 1926
Técnica mixta sobre taula, 120 x 88 cm.
Musée National d’Art Moderne Centre Georges Pompidou, Paris

A la pel·lícula Cabaret (1972) l’equip de Bob Fosse va prendre les pintures d’Otto Dix de model per vestir i maquillar els artistes i el públic del mític Kit-Kat . Durant els primers minuts de la pel·lícula, quan el mestre de cerimònies presenta l’espectacle, es pot veure la recreació fugaç d’aquest quadre. Sylvia von Harden va pertanyer al grup d’intel·lectuals i artistes bohemis dels anys vint que freqüentaven el Romanisches Café de Berlin.


Otto Dix
Retrat de la ballarina Anita Berber, 1926
Temple sobre taula contraxapada, 120 x 65 cm.
Galerie der Stadt Stuttgart,
Stuttgart


Però la musa de la bohèmia berlinesa va ser Anita Berber, ballarina i prostituta procedent de Düsseldorf, on Dix va veure el seu espectacle i li va demanar retratar-la per la posteritat.


Objectes del desig :

Fosse, Bob. Cabaret. DVD. Barcelona : Manga Films, 2001.

Gissing, George. La nueva Grub Street. Barcelona: Alba Editorial, 2007. ISBN 9788484283713.

Karcher, Eva. Otto Dix 1891-1969 : me haré famoso o tristemente célebre. Köln : Benedikt Taschen, cop. 1992. ISBN 3-8228-0660-9.

Murger, Henry. Escenas de la vida bohemia. Barcelona: Alba Editorial, 2007. ISBN 978-8484283706.

Puccini: La Boheme (complete opera) with Maria Callas, Giuseppe di Stefano, Anna Moffo, Antonino Votto, Chorus & Orchestra of La Scala, Milan. New York: EMI Classics, 1997.

divendres, 14 de març del 2008

El circo en el arte español

Ramiro Fernández Saus
Las dos amigas, 2004
[Oli sobre tela - 101 x 111 cm. Col·lecció particular, Madrid]


Trobo a la llibreria especialitzada en circ Show Books el catàleg de l’exposició El circo en el arte español que s’està fent al Museo de Arte Contemporáneo Esteban Vicente de Segovia fins el 18 de maig.

Raúl Eguizábal , professor de la Universidad Complutense de Madrid, és el comissari i l’autor del text del catàleg, on explica de manera precisa i didàctica els orígens i evolució del circ, tot repassant la seva presència com a tema en l’obra d’artistes plàstics (sobre tot pintors) des del segle XIX a l’actualitat. Aquest repàs és molt complet i ben documentat, tant que, d’alguna manera, el que fa és posar de manifest que la selecció present a l’exposició és molt bona i representativa, però mancada d’algunes obres més difícils d’aconseguir i que haurien estat reclams potents per atreure públic d’arreu del pais fins a Segovia.

Si Picasso és l’artista espanyol que més destaca del conjunt en l’interès pel circ, els gravats i aiguaforts seleccionats hi han de ser, són d’una qualitat indiscutible (es van poder veure a l’exposició Picasso i el circ (Museu Picasso de Barcelona el 2006-2007), però l’exposició prendria una altra dimensió, per exemple, amb la presència d’alguna de les pintures de personatges del circ de l’època blava i rosa. O les obres que al text del catàleg s’assenyalen molt significatives, com el cas de Fires de Santa Creu de Salvador Dalí i algunes pintures de Joan Miró, gran amant del circ. També hi ha oblits, com el de les escultures joguets de Joaquín Torres García, o les pintures, dibuixos i escultures de Víctor Pedra. I és estrany no trobar-hi una tria de cartells publicitaris essent Eguizábal un especialista, l'assessor de la Biblioteca Nacional de España.


José Gutiérrez Solana
Payasos, 1920
[Oli sobre tela – 98 x 124 cm Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía]


Però no voldria menysprear la selecció d’obres, tot el contrari. Dos gravats sorprenents de Goya, els gravats i aiguaforts de Picasso, obres entre d’altres de José Gutiérrez Solana, Juan Gris, Alfonso Ponce de León, Celso Laga, Joan Ponç, Joan Brossa, Equipo Crónica, Chema Cobo, Pablo Genovés… Més una tria molt interessant de fotografies amb noms com Virgilio Vieitez, Alberto García-Alix, Cristina García Rodero o José Ignacio Lobo Altuna, però amb un altre oblit: Francesc Català Roca. Una mostra revisada i ampliada de la que va comissionar el mateix Eguizábal ara fa tres anys a la galeria Estampa de Madrid, arribant ara a un total de 71 artistes. D'entre els molts que desconeixia, n'hi ha un que m’ha agradat especialment: Sean Mackaouki, suís-libanès que viu i treballa a Madrid, fa collages, caixes, cartells, escultures, mòbils... visiteu el seu web a: http://www.mackaoui.com/.

L’exposició es completa amb activitats paral·leles: conferències, cinema i teatre. Algunes d’aquestes activitats omplen dos buits que comentava abans: l’espectacle de carrer Las marionetas grotescas de Joan Miró en “Merma Nuncamuere” de Joan Baixas - Titirimundi i la videoprojecció de la filmació de Francesc Català-Roca del Mori el Merma de Miró original de 1978 a càrrec del Teatre de la claca.

El circo: en el arte español. Texto de Raúl Eguizábal. Segovia: Museo de Arte Contemporáneo Esteban Vicente, 2008. ISBN: 978-84-935260-8-5.

I una bona notícia pels amants del circ: dimarts la Generalitat de Catalunya va presentar el Pla integral del circ que donarà suport a la formació reglada d'artistes i a la creació i difusió d’espectacles de circ.

dimecres, 5 de març del 2008

¡Más! Cine mexicano

Zona Roja
Rafael López Castro - 1975

Fotografía del cartell de la pel·lícula Zona Roja
[Emilio Indio Fernández, Mèxic, 1975]
reproduït a:

Agrasánchez Jr., Rogelio. ¡Más! Cine méxicano: carteles sensacionales del cine mexicano 1957-1990 = Sensational mexican movie posters 1957-1990.
San Francisco: Chronicle Books, 2007.
ISBN-10: 0-8118-5449-3 / ISBN-13: 978-0-8118-5449-8.



Rogelio Agrasánchez Jr. és el director de l’Archivo Fílmico Agrasánchez, col·lecció del cinema mexicà fet entre 1931 i 1991. Aquest arxiu es a Texas i conté 2.500 cartells, més de 1.400 pel·lícules, 12.000 fotomuntatges publicitaris i 80.000 fotogrames.

El llibre és el segon de la sèrie començada amb Cine Mexicano: carteles de la época de oro 1936-1956, i junts fan una tria dels cartells més representatius de les dues èpoques. A la introducció, Agrasánchez Jr. repassa els grans temes de les pel·lícules: melodramas de frontera, crímenes, rebeldía-rock’n’roll, farsas, horror-lucha libre, conflictos sociales i les picantes para adultos o sexi-comedias. Fa una mica d’història d’un temps de crisi econòmica on el cine però es va mantenir com la principal forma de diversió per a tota la família i no va afectar gens a la producció de cartells publicitaris. Recorda també els actors, sovint cantants d’èxit com Tony Aguilar, Vicente Fernández i Lucha Villa que atreien molt públic al cinema, o còmics com Cantiflas, ben conegut per aquí.

La loba. Roberto Ruíz Ocaña, 1964.
El mundo de los muertos. Leopoldo Mendoza, 1969.


Hi trobem anècdotes personals entranyables, com l’impacte que li va produir als 10 anys veure La loba, pel·lícula fantàstica de terror: “... sólo recuerdo la última escena, en la que la mujer-lobo es abatida a tiros. Para sorpresa del espectador, esta amenazante criatura peluda retorna lentamente a su forma humana, revelando el perfecto cuerpo desnudo de la actriz Kitty de Hoyos. A més, l’autor té la gran sort de conèixer de primera mà el que podem veure als cartells i a les pel·lícules : “ ... En 1970, mi padre compró una compañía productora de películas en quiebra y comenzó a filmar cintas de aventuras casi inmediatamente. Los luchadores enmascarados Santo, Blue Demon y Mil Máscaras fueron traídos al jardín de mi casa para luchar contra momias, hombres-rata y algún científico loco.” Quan la família va deixar Mèxic per traslladar-se a Texas van produir i realitzar algunes pel·lícules frontereres de tall més social, la de més èxit va ser Mojados.

Però els protagonistes absoluts són els cartells i els seus creadors. Centseixantavuit reproduccions agrupades en deu grups temàtics que porten per nom el títol de la pel·lícula que millor representa el tema de cada grup: Contrabando y traición, Conexión criminal, Juventud sin ley, Zona roja, El macho, Mujeres, mujeres, mujeres, Picardía mexicana, El mundo de los muertos, El naco, más naco i ¡Pum! Els artistes: Juan Guillén Manuel “El Pato”, Armando Martínez Cacho, Jorge i Luis Carreño... fins a tretze noms, amb estils molt variats que anaven dels clixés més convencionals a la caricatuta més elaborada com la de Rius, fins i tot a beure de fonts com el Surrealisme, present per exemple als cartells de Rafael López Castro. Artistes que fora de Mèxic, i potser també dins, són grans desconeguts i que gràcies a la passió d’Agrasánchez Jr. per la seva obra, tindrem la sort que no es perdin amb el temps.