Feline Groovy

Feline Groovy
24 Purrfect tracts for kool kats
ACE RECORDS
CDCHD 1168, 2008
[©Il·lustració de Nick Nelson]

Amigues i amics dels gats, aqui tenen un recopilatori d’ACE Records amb 24 talls de rythm&blues, soul, jazz, rock, pop i folk de finals dels 50’ fins a mitjans dels 60’, dedicats a aquests adorables animalets de caminar elegant, bigotis fins, pèl suau i, si els fan enfadar, perilloses ungles esmolades. Hi trobareu càndides històries (i no tan càndides) sobre sweet pussycats… Precioses cançons i temes instrumentals, alguns amb autèntics cors felins. Un, un, dos, tres i … Miaaaauuuu!

Imaginin els seus gats escoltant Feline Groovy! Tots tenen una cançó... ELVIS. Després de destrossar l’hortet de la seva mestressa… Elvis busca refugi al sofà. Panxa enlaire escolta tranquil el House Cat de The Romancers. Ell és Elvis, el rei de la casa. MARCELLO. Mentre Peggy Lee canta Sneakin’ up on you, Marcello enyora el que ja no té entre les potes del darrera per poder ser el galant complet que l’enamori. LOLA. Lola recorda la seva aventura chatrana amb The cat came back de Sonny James i estesa al sol sospira pensant que enlloc s’està tan bé com a casa. FELLINI. Fellini derrapa pel passadís al ritme elèctric de The Cat, un instrumental de Jimmy Smith, fins a xocar de nassos amb el vidre del terrari del Sr. Wilson. La iguana, contenta per l’inesperada visita, s’afegeix a seguir el compàs amb copets de papada. LULA (RIP). La temperatura de l’infern puja uns graus més quan Lula punxa el vell vinil de Tom Jones i la veu potenta del tigre de Gal·les va preguntant What’s new pussycat?.

L’edició és molt acurada i inclou al llibret fotografies dels singles originals de cada cançó i un text breu sobre la trajectòria musical dels intèrprets, així com etiquetes, anuncis i fotografies del que als crèdits s'anomena cat memorabilia!

Jim Flora
Mambo for cats, 1955
[© Jim Flora]

La portada recupera en un declarat homenatge l’estil de les il·lustracions de Jim Flora (1914-1998). No deixin de visitar el web dedicat a aquest gran il·lustrador americà. Jim Flora va treballar per diaris, llibres, revistes, va fer contes infantils i nombroses portades de discos de jazz per a la Columbia Records als anys 40’ i per a la RCA Victor Records als anys 50’.

[Portades de discos de © Jim Flora]

Tanquen el disc la sintonia de Top Cat, la mítica sèrie d'Hanna-Barbera, i el run-run de satisfacció i alegria d’Spider, el gat de Vicki Fox, la responsable de la selecció musical.

Oblidant Velázquez. Las Meninas

Richard Hamilton
Picasso's meninas, 1973
Gravat
[© Imatge : Artnet]

Estudis històrics sobre Las Meninas (1657) expliquen que amb aquesta obra Diego Velázquez, entre d’altres coses, va voler mostrar-se posseïdor d’una classe superior: com artista per sobre dels artesans i com a persona més propera a la noblesa. Per això s’autoretrata al costat de la reialesa, amb una creu de Santiago al pit i de fons dues pintures que representen escenes de dues històries mitològiques de càstigs que vàren patir els artesans per creure’s artistes com les divinitats.

El gravat de Richard Hamilton és també un acte de reconeixement a l’ artista, però en aquest cas a Picasso, que és qui apareix en el lloc de Velázquez, amb la falç i el martell al pit i al costat dels personatges de la cort a la manera cubista. Tota una declaració d’ admiració i de principis. Els artistes pop com Hamilton van reivindicar sempre la modernitat sense trencar amb la figuració.

Richard Hamilton
Interior II, 1964
Collage
[© Imatge: Tate Modern]

L’interior de la cambra de Las Meninas és un prodigi sobre el que s’ha escrit molt: l’espectador entra al quadre, la perspectiva aèria i els trucs òptics, es pot veure l’aire que s’hi respirava… Els interiors son presents a l’obra d’Hamilton des d' I què és el que fa de les llars d’avui en dia tan diferents, tan atractives? (1956), el cèlebre primer collage pop. Però el meu interior preferit d'Hamilton és aquest, Interior II (1964), un homenatge a Douglas Sirk amb la silueta de Patricia Knight, protagonista de la pel·lícula Más fuerte que la ley (Shockproof, 1949).


Picasso’s meninas de Richard Hamilton es pot veure a l’exposició Oblidant Velázquez. Las Meninas, Museu Picasso de Barcelona, fins el 28 de setembre. No han portat Las Meninas, però sí retrats espectaculars de les infantes Marianna d'Àustria i Margarita María, fets també per Velázquez.

Joel-Peter Witkin

Las Meninas, New México, 1987

Fotografia

[© Imatge: Museu Picasso de Barcelona]

L'exposició dona una visió de cóm aquesta obra mestra ha influit al llarg del temps a artistes molt diversos, amb resultats també molt diferents i per a tots els gustos. Picasso, que juga a casa, s'emporta protagonisme i es mostra una part generosa de la sèrie de pintures que li va dedicar quasi de manera obsessiva i, com era normal en ell, productiva. Però en total hi ha presents 25 artistes més. Pintura, escultura, videoart i fotografia, com és el cas de Las Meninas, New México (1987) de Joel-Peter Witkin, fotògraf que fa una interpretació poblant la cambra del palau amb els seus personatges habituals: una cort de tolits, coixos i esgarrats desheretats de la societat. Un freakshow proper al dels monstres i nans que entretenien als àustries i que tan bé va retratar Juan Carreño de Miranda, present a l'exposició però amb un retrat de la comtesa Inés de Zúñiga... tot i que es fa difícil diferenciar qui eren realment els monstres de la cort...

Brossalobrossotdebrossat

Joan Brossa
Eclipsi, 1988

Objecte

[© Imatge: Fundació Joan Brossa]

L'ESGLÉSIA CATÒLICA ESPANYOLA

Puta paparra, carronya on fermenta
La claveguera de la llum del dia,
Apunta el seu coet lluna opulenta
I implora no fallir la punteria.

Teixeix sotanes una aranya lenta.
Com ballen amb les vides per la via
Que va del militar a la serventa!
Despullen amb les ungles pedreria.

Ens fa de mare i de pare, i s'engreixa
De tèrbola tenebra, i no desdenya
De beneir la reixa de la queixa.

Be mossegaire, mal de tots nosaltres,
Aquesta activitat d'ensenyar els altres
Aplica-te-la, porca, a tu mateixa.

Joan Brossa

Brossalobrossotdebrossat de Carles Santos s'ha pogut veure al Teatre lliure de Barcelona del 8 al 18 de maig.

© Fotos: Ros Ribas

Escena 17: L’actriu Mònica López, mentre fa rem estàtic, recita, entre d’altres poemes de Joan Brossa, L’Església catòlica espanyola i Final!, dos cops de puny contra dues lacres de l’època que li va tocar viure.

A Brossalobrossotdebrossat hi ha espai també per altres temes de l’obra de Brossa, pels seus gustos i les seves opinions. L’espectacle encadena música, cinema i peces parateatrals que formen part de l’avantguarda més experimental d’un Brossa sovint conegut pel gran públic per la imatge bonica i suau del confeti, les serpentines i les lletres de colors, una imatge aquesta que simplifica en extrem l’obra del personatge visionari, complex i incòmode que va ser i que aquí Carles Santos reivindica.

Escena 5: Busby Berkeley.
Gold Diggers, 1935
(56 Dancing Pianos)

Per l’humor i el mal humor, per la intel·ligència, per l’absurd, per la ironia… Visca Brossa!

El petit Jérôme a la Tour Eiffel

No fui a la escuela. Mis hermanos tenían un uniformito con la corbata, el pañuelito rojo, cantaban cantos peronistas y saludaban la bandera. Y mi mamá quiso que el tercero, yo, el pequeño que amaba tanto, no tuviera esa influencia. Entonces no fui a la escuela hasta los siete años, ocho años. El primer recuerdo que tengo son esos campos enormes, con el viento. ¿Entiendes? La solitud de la Pampa. Y también esos trenes ingleses. Había unos trenes de noche de train-couchet, wagon-lit magníficos, de madera, como en las películas del siglo pasado. Recuerdo del puerto de Buenos Aires mi padre que se queda en el puerto y el barco que se va, y yo, un niño de seis años, no entendía porqué mi papá no venía con nosotros. Soy un hijo de padres divorciados y tengo el recuerdo de esa tristeza de abandonar a su padre.

Los trenes. Gare Saint Lazare, llegamos en el 49. El Louvre estaba bombardeado totalmente. Y entonces yo vi el resultado de la guerra. Y luego el campo con los árboles en flores en la primavera. Y la llegada en Gare Saint Lazare y esas locomotoras. Siempre fui fascinado por los trenes: el tren inglés de Argentina, las locomotoras Gare Saint Lazare… Y luego el último piso de la torre Eiffel, porque mi abuela era casada con el hijo de Gustave Eiffel, que hizo la torre Eiffel, y tenía la llave del último piso que era un apartamentito magnífico donde se veía todo París. Y esa abuela nos llevaba a tomar chocolate caliente en ese piso, en la punta, punta, punta de la torre Eiffel...

Jérôme Savary

[© Il·lustració: Miroslav Sasek]

Fragment de l’entrevista de Joan Barril i Joan Ollé a Jérôme Savary.
L’Illa del tresor. Televisió de Catalunya.

Eiffel, Gustave.

Les grandes constructions métalliques.
Paris : Editions de l'Amateur, 2008.

(Sépia ; 5)
ISBN: 978-2-85917-476-7.


Editions de l’Amateur, aquesta editorial francesa amb un nom tan bonic, ha publicat en un petit volum 3 escrits originals de l’enginyer Gustave Eiffel (1832-1923). L’edició, amb nombroses fotos que acompanyen als textos, és preciosa. Les fotos antigues provenen de col·leccions parisines com la Collection Bruno Tartarin, l’agència Roger-Viollet i els Fonds Gustave Eiffel.

1. A Les grandes constructions métalliques (1888), Eiffel fa elogi i defensa de la construcció amb ferro, explicant tota mena de detalls tècnics amb un repàs de ponts, viaductes, chemins de fer, monuments i edificis europeus i nord-americans d’aquella època, incloent algunes de les seves pròpies obres, fins als inicis de l’aixecament de la torre que li donaria fama universal.

2. La colone de tôle boulonnée (1887) confronta la protesta per escrit d’un grup d’artistes parisins contraris a la construcció de la torre - qualifiquen el projecte de monstruós- a la corresponent resposta d’Eiffel, on es defensa apel·lant a la ciència, al progrès i, com no, a la pàtria.

Tour Eiffel. Escala de cargol del campanar.
[© Foto : Fonds Gustave Eiffel, R.M.N., Paris]

3. Per acabar, a La Tour de 300 mètres (1889) Eiffel explica, breu i concís, la gènesi i construcció de la torre: idea, emplaçament, descripció, fonaments, muntatge de la part metàl·lica, circulació i vàries de les utilitats per a les que estava preparada… i entre les que no figurava cap berenar amb xocolata a l’últim pis! Sort de l’àvia de Jérôme Savary …

Beuys / Brossa

Joan Brossa
Trampa, 1988
Objecte
2 x 23 x 10 cm.

[© Fundació Joan Brossa]

Exposició: Diálogos Beuys/Brossa, Galería Miguel Marcos, Barcelona.
Del 3 d’abril al 17 de maig, 2008.

Darrers dies per visitar a la Galería Miguel Marcos de Barcelona una exposició que reuneix per primera vegada en un mateix espai, juntes però sense barrejar, obres de Joseph Beuys (1921-1986) i Joan Brossa (1919-1998). S’hi poden veure poemes visuals i poemes objecte de Brossa i fotografies de les accions, obra gràfica sobre paper i objectes de Beuys.

Andy Warhol
Retrat de Joseph Beuys, 1980

[© Imatge:Andy Warhol Foundation]



Al text Beuys/Brossa: vidas paralelas que ha preparat la galeria s’explica la trajectòria dels dos i el que tenen en comú: “recolocan el arte fuera de la escena habitual, cultivan la pluridisciplina” […] “Dos de las figuras señeras de la creatividad contemporánea”. Dues obres que han influit als artistes posteriors que treballen l'art conceptual, la performance o el fer de la vida un tipus d’art. Fins i tot als artistes més joves i radicals d’ara, encara que no ho sàpiguen o no els coneixin, com deia Carles Santos sobre el valor de l’obra de Brossa en una entrevista recent per presentar el seu espectacle Brossalobrossotdebrossat, en cartell al Teatre Lliure fins el 18 de maig.

Durant la visita a l’exposició he tingut el plaer de conèixer a Miguel Marcos, amic i marxant de Brossa des dels anys vuitanta fins a la mort accidental del poeta ara fa deu anys, quan va relliscar a l’escala de casa seva.

De la conversa amb Marcos ara sé que aquesta exposició estava prevista de fer en vida de Brossa, que no conexia personalment a Beuys però sí li interessava i el sentia proper (dos a contracorrent). Però no es va arribar a fer llavors, ni es va produir la trobada entre ells, tal i com pretenia el galerista.

Marcos recorda amb agrat l’èxit europeu de la poesia de Brossa. Poesia i no art, em diu citant a Tàpies quan explicava que Brossa no era un artista, era un poeta… Reconeixements a la Biennale di Venezia o la Documenta de Kassel, on els alemanys compatriotes de Beuys diu que tenen una especial estima per Brossa.

Joan Brossa, 1977 [© Fotografia: Antoni Bernad]

Single en concert

Single

[Il·lustració: Javier Aramburu]

El proper dissabte 10 de maig, Single (Teresa Iturrioz + Ibon Errazkin) actuaran a la sala [2] de l’Apolo, Barcelona. anti serà el teloner i acompanyarà a Single fent els cors.

Discografia a Elefant records:

Honey. CD-Single, 2005 /Su recuerdo. CD-Single, 2005 /Pío-pío. CD-Digipack, 2006 /Pianístico. CD-Single, 2008

[Portades: Javier Aramburu /Imatges: Elefant records]

Single el formen dos antics membres de Le Mans i no s’allunyen massa del que feien en aquell grup, ja desaparegut, però ara s’arrisquen molt més amb els collages musicals d’Errazkin sobre els que Iturrioz, autora de les lletres, canta i rapeja.

Agustí Villaronga

Tras el cristal

(1986)
Agustí Villaronga

[© Imatge: Filmax]

Pedraza, Pilar. Agustí Villaronga. Madrid: Akal, 2007. (Akal/Cine; 11). ISBN: 978-84-460-2514-6.

Primer llibre que es publica a Espanya sobre el cinema d’Agustí Villaronga.

Pilar Pedraza estudia a fons l’obra d’un dels directors del cinema espanyol que al llarg de la seva filmografia s’ha interessat per mostrar la part més fosca de la condició humana. Especialment amb la línia de pel·lícules que comença a Tras el cristal (1986), passa per El mar (2000) i arriba, fins ara, a Aro Tolbukhin (2002). El mal és protagionista de temes incòmodes on no hi ha esperança, on les víctimes es converteixen en botxins i la mort surt sempre vencedora d'un món cruel tan real com terrorífic.

El mal explicat amb imatges que combinen una estètica freda i elegant amb una violència sovint explícita, crua però a la vegada neta, que et remou al seient i aconsegueix fer-te girar la cara.

Per aquesta tria de temes i per cóm els mostra, Villaronga és ja un director únic, i sobre tot en el panorama espanyol. Pedraza compara l’aparició de Tras el cristal (1986), un conte sinistre, a la ruptura que van suposar propostes com Arrebato (1979) d’Iván Zulueta, o podriem afegir també Bilbao (1978) de Bigas Luna, i que molt pocs han seguit.

A l’altra banda del riu vaig deixar la pudor de fulla menjada d’eruga i vaig trobar l’olor de les glicines i la pudor dels fems. La mort i la primavera. I vaig caure estirat a terra amb el cor buit de sang i les mans gelades. Perquè jo tenia tretze anys i l’home que s’havia ficat a dins de l’arbre per morir era el meu pare. Mercè Rodoreda. La mort i la primavera.

Villaronga no troba productor que li permeti adaptar al cinema La mort i la primavera, la novel·la de Mercè Rodoreda. Fa vint anys que aquest projecte tan desitjat es va aturar. Molt aviat, i dins dels darrers actes previstos per L’any Rodoreda, es farà al Palau de la Virreina una exposició de tot el material que Villaronga tenia preparat per a la pel·lícula. Tant de bo donar a conèixer aquest treball ajudès a fer realitat el projecte.

De moment, però, la propera pel·lícula de Villaronga serà l’adaptació de la biografia de Jaime Gil de Biedma a partir del llibre de Miguel Dalmau Jaime Gil de Biedma : retrato de un poeta editat per Circe.