Buster Keaton

Paul Klee

Casa giratòria, 1921

Gouache sobre tela de cànem adherida a paper
37,7 x 52,2 cm

[© Museo Thyssen-Bornemisza]

"Una tontería hecha a conciencia fue la de Buster Keaton en su lecho de muerte. Si mis fuentes son veraces el actor cómico tuvo una muerte ejemplar.
Alguien, junto a su cama de enfermo, observó: “Ya no vive”.

“Para saberlo (respondió otro), hay que tocarle los pies. La gente muere con los pies fríos.” “Juana de Arco, no”, dijo Buster Keaton, y quedó muerto."

Vila-Matas, Enrique. El traje de los domingos.

Madrid: Huerga y Fierro, 1995.

Un acudit final que es desconeix si és cert i que, com tot acudit, es basa en l’enginy de la paraula, el contrari dels gags pel cinema mut que van donar fama a un dels més grans pallassos americans de la història. Joan M. Minguet recull aquesta anècdota a l’epíleg del seu llibre sobre Buster Keaton (1845-1966):

Minguet, Joan M.
Buster Keaton
Madrid: Cátedra, 2008.
(Signo e Imagen/Cineastas ; 72)
ISBN: 978-84-376-2461-7

Destaca molt Minguet que Keaton va ser un pallasso. El pallasso de rostre malenconiós Buster (nom que li va posar Houdini), entorn al qual s’articulen sempre les pel·lícules de gags propis de les entrades dels pallassos i les acrobàcies del circ, així com del gènere burlesc del vaudeville que tan bé conexia des de que sent un nen va formar part d’ Els 3 Keaton, companyia còmica amb els seus pares. Minguet analitza les seves pel·lícules, entre les que trobem meravelles com The Navigator (1924), The General (1926) o The Cameraman (1928), demostrant també el gran valor de Keaton com a cineasta: bons enquadraments, ritme i muntatges brillants que aconsegueixen posar la tècnica al servei del personatge per fer riure, sorprendre, entretenir i, a més, emocionar amb moments de gran bellesa, poesia visual, una autèntica obra d’art.

Buster Keaton

One week, 1920

[© The International Buster Keaton Society]

Poesia visual que, sosté Minguet, va sortir sense ser buscada. Per exemple, que One week (1920) es pugui comparar amb un quadre de Paul Klee en aportacions a l’art d’avantguarda, respon a interpretacions posteriors, però són ben certes i diuen molt a favor de Keaton com a creador original i modern.

Al llibre apareix una llarga llista d’admiradors. Per l’absurd de les situacions i la força de les imatges atreia poderosament els surrealistes com Rafael Alberti, que li dedica alguns poemes, Salvador Dalí o Luis Buñuel. Despertà l’interès d’intel·lectuals de l’alçada de Gilles Deleuze i de Samuel Beckett, per a qui va treballar a Film (Alan Schneider,1966). Sebastià Gasch o Francisco Ayala, entre d’altres, van ser cronistes del seu art. Apareixen alguns admiradors que són molt estimats a Toronto: Joan Brossa, Federico Fellini i Pierre Étaix. També es recullen les freqüents i eternes comparacions amb Charles Chaplin, inevitables però demostradament innecessàries.

¿Eres una dulce niña o una verdadera vaca?
Mi corazón siempre me dijo que eras una verdadera vaca.
Tu papa, que eras una dulce niña.
Mi corazón, que eras una verdadera vaca.
Una dulce niña.
Una verdadera vaca.
Una niña.
Una vaca.
¿Una niña o una vaca? O ¿una niña y una vaca? Yo nunca supe nada.
Adios, Georgina.
(¡Pum!)

Fragment d'un poema de Rafael Alberti inspirat en Go West,1925.

[© Foto: Kobal Collection]

Va ser la de Keaton una carrera plena d’èxits professionals que es va anar apagant. Primer per la lluita amb les grans companyies de la indústria del cinema i després, l’estocada final, per l’aparició del cinema sonor. Keaton va continuar treballant: per a la televisió, tornant als orígens contractat al circ Medrano de Paris i va fer només d’actor, adaptant-se als papers de pel·lícules d’altres directors com, per exemple, Billy Wilder (Sunset Boulevard, 1950) o Richard Lester (Golfus de Roma, 1966).

El llibre de Joan M. Minguet va perfecte per conèixer a fons l’obra de Buster Keaton. Està ple de referències (algunes molt locals) que demostren un treball exhaustiu de documentació acompanyat dels coneixements, les anàlisis, les opinions i apreciacions pròpies de l’autor. Tot ens convida a veure o revisar les pel·lícules de Keaton i trobar-hi molt més que la felicitat que provoca riure.

Llibres d’artista

Carlos Pazos
Fidelidad Total
41,5 × 30,5 cm
Barcelona: Raíña Lupa, 2007

Exposició de llibres d’artista: VisualKultur.cat.
Sala d'exposicions del FAD. Foment de les Arts i el Disseny, fins el 14 de setembre.

Carlos Pazos . Text de Ramón de España
Fidelidad Total
Barcelona: Raíña Lupa, 2007

Llibres que il·lustren textos d’escriptors o dels propis artistes: Miró, Dalí, Brossa, Tàpies, Ponç, Plensa, Fontcuberta, Bigas Luna, Zush, Amat, Miralda, Benito, Duchamp, Hamilton... Revistes revolucionàries en continguts i forma com la mítica Dau al Set, Fíjate o Cave Canis.

En total, fins a un centenar de peces que van dels anys 60’ a l’actualitat. La llista sencera d’obres amb imatges de totes elles i més informació sobre l’exposició a: VisualKultur.cat.

Perejaume
Les obres i els textos
51 × 40,5 cm
Madrid: Arte y Naturaleza, 2006

La visita a aquesta exposició de llibres d’artista em recorda l’exposició retrospectiva dedicada a l’obra de Perejaume Deixar de fer una exposició (MACBA, 2001) . En aquella ocasió algunes obres pensades per ser plantades enmig dels paisatges de muntanyes i camps deixaven de tenir el seu sentit original per tenir-ne un de nou dins el museu. Aqui tenim uns llibres preciosos exposats dins unes vitrines i, per tant, llibres que no podrem veure ni llegir sencers, ni tocar i fullejar. Seria molt temerari deixar-ho fer… i tots aquells que tinguin interès per fer-ho millor que provin a les biblioteques d’institucions que en conserven alguns d’ells (Biblioteca de Catalunya, MACBA, MNAC, Fundació Tàpies, etc.). L’altra opció és comprar-los! N’hi ha de molt cars, peces de col·leccionista, objectes de luxe intocables... però també de més assequibles. Per a qui li interessin els preus, poden visitar llibreries especialitzades com La Rara.

Antoni Tàpies, Joan Brossa.Textos de Joan Brossa
Frègoli
37 × 26 cm
Barcelona: Sala Gaspar, 1969

Mirar sense tocar… però sí donar a conèixer l’existència d’aquests meravellosos llibres, la seva dimensió d’objectes artístics i mostrar de la majoria dels exposats només alguna de les pàgines, els desplegables o els originals emmarcats. Tots són edicions úniques de tirades petites on els artistes s’adapten amb molta llibertat al format i el passen pel seu estil gairebé sempre de manera molt identificable amb la resta de la seva obra. I tants artistes, tants gustos.

[© Totes les imatges: VisualKultur.cat]

Els americans

Robert Frank
Ascensor. Miami Beach.

“Robert Frank, suizo, discreto, amable, con esa pequeña cámara, que levanta y dispara con una mano, se tragó un triste poema desde la misma América y lo pasó a fotografía, haciéndose un sitio entre los grandes poetas trágicos del mundo.
A Robert Frank ahora le doy un mensaje: tienes ojos.
Y digo: esa pequeña vieja solitaria ascensorista que mira hacia arriba suspirando en el ascensor lleno de demonios borrosos, ¿cómo se llama?, ¿dónde vive?”

Jack Kerouac

Frank, Robert. Los Americanos. Introducción de Jack Kerouac. Madrid: La Fábrica Editorial , 2008.
ISBN 978-84-964466-99-9.

La Fábrica, entitat privada dedicada a la cultura i especialment a la fotografia, celebra els 50 anys de l’aparició Les Américains (Paris: Robert Delpire, 1958) de Robert Frank, editant per primera vegada a Espanya aquest clàssic modern de la història de la fotografia.

El llibre conté 83 fotos, una selecció de les 28.000 que Robert Frank (Zuric, 1924) va fer viatjant pels Estats Units d’Amèrica entre 1955 i 1957 becat per la Fundació Guggenheim. Frank va escriure a l’imprès per demanar la beca que el seu objectiu seria obtenir un document contemporani autèntic, on l’impacte visual fos tal que anulés qualsevol explicació. Les fotos, començant pels patrocinadors del projecte, no van agradar massa als americans. Es queixaven de veure-hi només la seva imatge depriment. No va ser, però, el cas dels beatniks, més autocrítics amb el país. Ells sí van sentir-se identificats, favorablement impressionats per la força de les fotos, i Jack Kerouac va escriure una introducció per a l’edició americana del 1959, reconeguent el gran treball de Robert Frank.

Cinquanta anys després, com tota obra mestra que perdura en el temps, aquestes fotos d’americans, amb un estil espontani i sense artifici que va marcar una nova manera de fer en la fotografia, continuen desprenent vida.

Museu del Cinema

Estroboscopi-taumàtrop

La Ravissante

França, 1830-1850

[© Col·lecció Tomàs Mallol. Museu del Cinema, Girona]

Visito el Museu del Cinema aquest any que es celebra el 10è aniversari de la seva inauguració.

Imagino els ulls ben oberts del nen Tomàs Mallol (Sant Pere Pescador, 1928) quan va veure per primera vegada la projecció d’un cinema ambulant a la plaça del seu poble. La impressió va ser tan forta que el va portar a interessar-se sempre més per les màquines que feien possible aquell miracle fantasmagòric. Mallol ha reunit al llarg de la seva vida una de les millors i més completes col·leccions europees d’aparells de pre-cinema i primer cinema que va des dels orígens primitius amb els jocs d’ombres als primers projectors de cinema sonor, passant per zootrops, panorames, cronofotografíes, llanternes màgiques, càmeres… milers d’enginys que van dels més simples als tècnicament més complexes. La col·lecció també inclou fotografies, gravats, cartells, tractats tècnics i altres llibres antics.

Llanterna màgica megascopi
Jean Schoenner
Alemanya, vers 1880.
[© Col·lecció Tomàs Mallol. Museu del Cinema, Girona]

Quan Mallol va començar a buscar un lloc on poder exposar de manera permanent la seva col·lecció, es va sentir a parlar de la possibilitat de fer-ho a la Sala Edison de Figueres. Es tractava d’un projecte per recuperar i reconvertir en museu el què havia estat el primer cinema de les comarques gironines i que a mitjans dels anys 80’, en ple èxit dels primers videoclubs, es trobava en un trist estat d’abandó. La Sala Edison, inaugurada l’any 1905, obra de l’arquitecte modernista Josep Azemar i propietat de la familia Cusí, rics industrials figuerencs del ram de l’electricitat i el ciment.

A l’Edison, els meus avis hi havien vist les pel·lícules d’en Charlot amb l’acompanyament d’un músic al piano, havien resistit Allò que el vent s’endugué asseguts a les butaques de fusta. El meu pare recorda que de solter hi va veure l’actuació de Lola Flores, la Faraona, quan amb el primer boom turístic de la Costa Brava es portaven als teatres, cinemes i sales de festes les gales de les estrelles del moment (i de l’agrat del règim).

Vaig ser testimoni de la pitjor època de la Sala Edison, la prèvia al tancament. L’escala elegant de marbre blanc amb parets de mirall de l’entrada no lluïa sota tanta pols acumulada. La sala rodona amb l’escenari puntejat de bombetes i el vell piano no perdien l’ encant, però una mà, o dues, de pintura l’hauria millorada. Les butaques continuaven sent les de fusta i, per tant, continuaven sent incòmodes. I feia pudor a tancat i a rescosit, barrejat tot amb la fortor que arribava dels lavabos cada cop que n’obrien les portes. De les poques pel·lícules que hi vaig veure, ara recordo per exemple Psicosis II (1983) amb un Anthony Perkins en hores tan baixes com el cinema on es projectava la pel·lícula.

Una pena que no s’hi arribés a fer el museu del cinema. L’Ajuntament de Figueres i els actuals propietaris no es van posar mai d’acord. Plataformes populars i alguns polítics han intentat recuperar-la fins no fa més d'un any. Es va encarregar un projecte a l’arquitecta Benedetta Tagliabue, es va proposar per fer-hi un museu del circ, però res va tirar endavant. Avui la Sala Edison asseguren que per dins està quasi en ruïnes.

Tomàs Mallol sí va trobar el suport de l’Ajuntament de Girona. Al museu s’hi fan activitats educatives per les escoles, cicles, conferències i exposicions temporals, com la que hi ha ara mateix: Katharine Hepburn i la dona moderna, fins el 26 de juliol. Una exposició petita i modesta que explica molt bé qui va ser La Hepburn. De mostra, aquest text de Maruja Torres present a l’exposició:

“Després d’haver sigut la intel·ligent i ferma Jo de la primera versió de Donetes i la sofisticada nena rica que imposa la seva voluntad a Quina fera de nena!, Kate va començar a semblar-se a les heroïnes que va interpretar al costat del seu estimat Spencer Tracy: la dona independent que ocupa el lloc que li correspon. És a dir, un parell d’esglaons per sota de l’home amb el qual comparteix la vida. En aquest sentit, La dona de l’any és una pel·lícula completament reveladora”.

[Fotografia d'Hepburn i Tracy a La costella d'Adam, George Cukor,1949]

I pels més moderns que vagin al festival Sónar, el Museu del Cinema hi participa a la secció SonarMàtica 2008 FUTURE PAST CINEMA- El Futur Del Cinema -Del Passat amb l’exposició d’una decena d’aparells del segle XIX.