El enigma de la luz

Edward Hopper
Office at Night, 1940
[© Walker Art Center, Minneapolis, Minnesota]

Al sopar d’estiu que cada mes de juliol s’organitza a la feina, aquest any i per celebrar que ens havien donat un premi, van fer-nos un regal. Dues companyes passaven per les taules amb una caixa oberta plena de llibres, tots embolicats, i podies agafar-ne un a l’atzar. A mi em va tocar aquest:

Nooteboom, Cees.
El enigma de la luz: Un viaje en el arte.
Madrid: Siruela, 2007.
148 p.
(El Ojo del Tiempo; 20)
ISBN: 978-84-9841-135-5

I ara que l’he llegit, puc dir que vaig tenir bona sort!

Cees Nooteboom comparteix amb els lectors el seu gran amor per l’art. Tot allò que sent davant algunes de les obres que més li agraden tan pel seu contingut, la tècnica i l’estil (es documenta a fons i transmet els coneixements adquirits igual que el millor dels professors d’art) com per l’inexplicable, el misteri, l’enigma que aconsegueix emocionar. Això últim, tan íntim i difícil de transcriure, Nooteboom ho fa de manera clara i sencilla, molt personal i també sorprenent, sobre tot quan deixa volar la imaginació.

Giorgio De Chirico
El profeta, 1914-15.
[© Imatge: MoMA, NY]

Curioso destino el de las obras de los pintores famosos. Nacen como telas claveteadas sobre madera, que después son cubiertas de pintura con la que se expresan los pensamientos o sentimientos del artista, o mejor dicho, la representación de sus pensamientos o sentimientos, y a partir de ese instante se convierten tanto en pura materia como en algo que no admite descripción, cálculo o definición, lo mismo que un sueño. Oscuro territorio, al igual que el alma humana. No puedo evitarlo, empiezo a ver los cuadros como personas.

[…]

Te preguntas también si el cuadro echó de menos al pintor cuando éste murió y si despreció las obras de su periodo posterior, como hicieron los viejos amigos de De Chirico, los surrealistas. “La muerte del poeta se ocultó a sus poemas”, escribe Auden a la muerte de Yeats. Pensamiento mágico, o sentimental, pues el poema en sí no sufre, como tampoco sufre una pintura. Magia, dejémoslo así de momento… Pàg. 67-68.

Voayeur dels interiors de Vermeer i Hopper, viatjer infatigable pels paisatges reals que reprodueixen els quadres de Bruegel o seguint la ruta italiana marcada pels llocs on es poden veure obres de Piero della Francesca, a la recerca de la divinitat en Friedrich, inquiet davant els personatges sense rostre de De Chirico, reconstruint la infància de Rembrandt a Leiden, commogut per la malenconia de Hopper, atrapat entre flors, dames i unicorns dels tapissos de Cluny, … Si a més coincideix que els artistes que ha triat són també els vostres preferits, ho passareu més bé encara. Nooteboom sempre contagia entusiasme i ens convida a viure l’emoció de contemplar obres d’art, de resoldre enigmes.

The Velvet Hammer Burlesque

Sparkle Diamond

[© Fotografia d’Austin Young]

He trobat un nou objecte del desig a una llibreria del Raval de Barcelona: aquest àlbum de fotografies dels artistes de la companyia de neo-burlesque amb seu a Los Angeles que dirigeix Michelle Carr. Ball, striptease, boxa, comèdia, trapeci, acrobàcia… i algunes imatges entre bambalines… tota la tradició de l’antic vaudeville nord-americà renovada amb classe, elegància i savoir faire. Passin per la seva pàgina web i vegin: The Velvet Hammer Burlesque.

Carr, Michelle. The Velvet Hammer Burlesque.
Berlin: Die Gestalten Verlag, 2008.
ISBN-10: 3899552024.
ISBN-13: 978-3899552027.

[© Fotografies: Die Gestalten Verlag]

Quina calor que està fent, no?

Nunca estuviste tan adorable

Rita Hayworth i Fred Astaire a You'll Never Get Rich
(Sidney Lanfield, 1941)

L’èxit de la parella protagonista de You'll Never Get Rich
va portar de seguida a fer una segona pel·lícula que es va decidir rodar a Buenos Aires:
You Were Never Lovelier (William A. Seiter, 1942).

[© Imatge: Moix, Terenci. Mis inmortales del cine. Hollywood años 40.
4a ed. Barcelona: Planeta, 2000. ISBN: 84-08-01776-4.]

Nunca estuviste tan adorable. Escrita i dirigida per Javier Daulte.
Teatre Villarroel, Barcelona 18 de juliol, Grec’08.

M’agraden molt les obres de teatre de Javier Daulte. La primera que vaig veure va ser Gore (Teatre Principal, 2003), la història de dos extraterrestres que viatgen a la Terra amb la missió de salvar la seva espècie xuclant l’enegia dels humans i van a caure a una mena de poblat okupa ple de ionquis… Teatre proper al cinema de sèrie B i al còmic, amb la ciencia ficció més tronada, tot interpretat amb molta força i convicció per uns actors (aquells eren argentins) boníssims. Sempre he continuat trobant a tot el que he vist de Daulte aquest toc tan sorprenent en plantejar els temes, amb l’originalitat de barrejar gèneres i registres de comèdia, melodrama o musical. La cançó Harta de ti de 4 d’Òptic (Teatre Lliure, 2003) i personatges com el fantasma Martí d’Ets aquí? (Teatre Romea, 2005) o la tieta Mora de La Felicitat (Teatre Romea, 2006) són alguns bons records de les seves obres que fins i tot s’han incorporat a bromes personals.


A Nunca estuviste tan adorable no hi ha ciència ficció ni res paranormal. La història no és massa complexa i el que sorpren és la manera com Daulte explica el pas del temps a través d’hilarants, entranyables, divertits i emotius moments escollits dels records de la família de la seva mare al Buenos Aires dels anys 50 fins als 70. Un dia que posen a la tele You Were Never Lovelier, Blanca (interpretada per Anabel Alonso) recorda que de jove la va veure al cinema i va copiar per a ella un dels vestits que hi duia Rita Hayworth. Va ser tan fidel a les imatges en blanc i negre que... va triar la tela grisa! Però li va quedar molt bé. En aquell temps Blanca era maca, jove i feliç, mai havia estat tan adorable.

Tots els actors fan un treball excel·lent. Al final de la funció, l’ovació va ser llarga i les cares de satisfacció tan del públic com dels actors. Es pot veure a Barcelona fins el 27 de juliol.

Cartell d’Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez.
Els dissenyadors gràfics Isidro Ferrer i Nicolás Sánchez porten dues temporades fent autèntiques meravelles amb els cartells per a les obres de teatre del Centro Dramático Nacional. Podeu veure la resta de cartells aqui.

El ángel exterminador

Animalitat. Forces sexuals. Gran creativitat. Lligadura. Treball sobre la matèria. Passió. Inconscient. Fals guru. Temptació. Fermentació. Dominació egocèntrica. Diner. Bestialitat. Orgull. Fascinació. Orgia. Sadomasoquisme. Burla. Trampa. Costat obscur. Perversions. Dipòsit de vitalitat.

Alejandro Jodorowsky. L’art du tarot.
[© Tarot de Marsella Camoin]

El ángel exterminador. De Luis Buñuel i Luis Alcoriza.
Direcció de Joan Ollé. Teatre Grec, Barcelona, 11 de juliol, Grec’08.

L’adaptació teatral que ha fet Joan Ollé de la pel·lícula El ángel exterminador (Luis Buñuel, 1962) ens posa a una distància curta, en viu i en directe tot el patetisme i la degradació d’aquests burgesos que celebrant una festa al tornar de l’òpera queden atrapats, no se sap per què, sense poder sortir del saló d’una luxosa mansió. Personatges de carn i ossos sobre l’escenari suplanten en diferent nombre però amb els mateixos diàlegs als inoblidables personatges de la pel·lícula (amb la gran Silvia Pinal i companyia) que, en un recurs-homenatge, apareixen també projectats sobre la paret del saló, una paret que sembla feta amb nínxols, un bon lloc pels fantasmes que viuen atrapats a les pel·lícules. Tots ells escampen pel pati de butaques la pudor a podrit tapada sota la falsa moral i les refinades maneres i que aflora arrel d’una situació tan límit com absurda, molt pròpia del Surrealisme. Un malson del que despertaran retornant al punt de partida on tot va començar, si és que va començar alguna vegada. I venint de Buñuel, no és extrany que l’àngel exterminador aparegui també en un nou malson a una església on s’acaba de celebrar una missa…

Luis Buñuel
El ángel exterminador
[© http://www.luisbunuel.org/]

Els actors fan una feina coral, alguns destaquen per sota d’altres, però tots tenen la gran sort de comptar amb un text molt bo, amb la força de les imatges més intencionadament simbòliques i surrealistes i amb una coreografia que funciona com un rellotge, treball del ballarí i coreògraf Andrés Corchero, sempre tan contingut, sobri, elegant i aquí, no se si m’ho va semblar només a mi, fins i tot amb un toc de jota aragonesa que demostra força sentit de l’humor, tant com el que demostra Joan Ollé reservant-se el personatge que morirà dins el saló, tant com el que és necessari per veure aquesta obra de teatre o la pel·lícula original.

Aquest muntatge viatjarà a l’Expo Zaragoza per retre homenatge a Buñuel. No sé si farà gira o tornarà a Barcelona, en tot cas, estic segur que la representació en un teatre tancat amb major proximitat del públic a l’escenari que el Teatre Grec (gros i a l’aire lliure) permetrà gaudir més dels efectes d’aquest àngel sobre la colla de pobres desgraciats atrapats entre quatre parets. I per a qui no li agradi el teatre, sempre pot recorre al DVD per revisar o veure per primera vegada la gran pel·lícula de Luis Buñuel.

Duchamp, Man Ray, Picabia

Marcel Duchamp
Molinet de xocolata (Núm. 1), 1913
Oil sobre tela (61.9 x 64.5 cm)
© Artists Rights Society (ARS), New York / ADAGP, Paris / Estate of Marcel Duchamp.
The Louise and Walter Arensberg Collection, 1950.
Philadelphia Museum of Art

Poco después de su regreso de Munich, Duchamp se había marchado a Ruán a ver a sus padres. Mientras paseaba por la rue Beauvoisine, cerca del centro de la población, al norte de la catedral, se paró frente a la confitería Gamelin para admirar la máquina chocolatera que tenían en el escaparate. Era una visión que le había fascinado ya desde colegial: tres rodillos troncocónicos giraban lentamente en una cubeta circular, refinando una fina pasta marrón hecha a base de semillas de cacao machacadas, aceite vegetal y azúcar que, gracias al calor de un hornillo colocado debajo de la cubeta, despedía un aroma delicioso hasta la calle. Tal como confesaría en una entrevista tardía, aquel proceso parecía tocar algo en lo más profundo de Duchamp. “Siempre ha habido una necesidad de círculos en mi vida”, reconoció, “ de… rotación. Es una especie de narcisismo, de autosuficiencia, una suerte de onanismo. La máquina va girando y, a través de un proceso milagroso que siempre me ha parecido fascinante, produce chocolate”.

Tomkins, Calvin.
Duchamp.
Traducción de Mónica Martín Berdagué.
Barcelona: Anagrama, 1999.

(Biblioteca de la memoria ; 18 )
ISBN 84-339-0783-2.
P. 141-142.


Exposició Duchamp, Man Ray, Picabia al Museu Nacional d’Art de Catalunya, fins el 21 de setembre.

Darrera les obres de Marcel Duchamp poden haver enigmes indesxifrables que, amb una actitud molt dadà, mai va voler desvetllar, o històries tan boniques com la del Molinet de xocolata núm. 1, pintura i motiu a partir dels que va fer una part d’El gran vidre, obra emblemàtica i present a l’exposició amb una còpia autoritzada de Richard Hamilton. Les obres de Duchamp són poètiques, iròniques, divertides, absurdes, provocatives, tocades per l’atzar, juguen amb les paraules o també als escacs.

Man Ray
Primacy of Matter over Thought, 1929
Fotografia
[©Imatge: Baltimore Museum of Art ]

L’exposició que es pot veure al MNAC és un recorregut per l’obra dels tres artistes i amics: Duchamp, Man Ray i Picabia, des dels inicis a les darreres etapes i amb obres de primeríssim ordre provinents, entre altres llocs, del Philadelphia Museum of Art i de la Tate Modern de Londres.

Man Ray
L'Enigma d'Isidora Ducasse, 1920
Màquina de cosir, manta i cordill
Objecte: 355 x 605 x 335 mm
© Man Ray Trust/ADAGP, Paris and DACS,
London 2002.
[©Imatge:Tate Modern]

És curiós de veure cóm els tres varen compartir interessos (el moviment, la mecanització, la llum, l’erotisme, el misteri, el sentit de l’humor…) i cóm els van mostrar (pintura, objectes, collage, fotografia, … ) apropant-se o allunyant-se variablement però amb tot l’esperit de les primeres avantguardes del segle XX a les que van pertanyer i, ja amb la nostra perspectiva històrica, obrint els nous camins en l’art que es farà des dels anys seixanta del mateix segle passat fins a l’actual segle XXI.

Francis Picabia
Filla nascuda sense mare, 1916-1917.
[©Imatge: National Galleries of Scottland ]

Ha estat un plaer passejar per aquesta exposició acompanyat pel meu amic Jordi, que en sap molt sobre l’obra, vida i miracles de Duchamp i m’ha anat explicant algunes de les històries i dels personatges que s’amaguen darrera les obres i de la relació entre els tres artistes. Històries sovint divertides, marcades per la provocació, plenes de personatges increíbles, com els rics col·leccionistes Arensberg, per exemple, que són, com diu en Jordi, dignes de fer servir per a un relat curt o veritables vides de novel·la. De moment però, el que llegiré serà la biografia de Duchamp escrita per Calvin Tomkins, seguint la recomanació del mateix guia d’excepció i sota el bon record d’haver visitat una de les millors exposicions de l’any.

Qué nos va a pasar

La buena vida
Qué nos va a pasar
[Il·lustració: Javier Aramburu]

El passat divendres 4 de juliol, Radio 3 va dedicar una programació especial a celebrar el Dia de los Independientes. Un dels actes va ser donar a conèixer el resultat de l’enquesta popular Los INSDISpensables que tenia per objectiu triar, a partir d’una llista de 128 cançons preseleccionades pels locutors de l’emissora, la millor cançó independent a Espanya des de 1978.

I la guanyadora va ser: Qué nos va a pasar de La buena vida. Una cançó del grup de Donosti que té a Toronto un incondicional i fidel seguidor. Malgrat que no comulgui ni amb fer llistes del “millor de” ni amb els “dia de”, no em deixa de donar alegria per a ells, que per part meva es mereixen tot els reconeixements que calguin.

Exemple d’elegància, bon gust i discreció. Lletres que mai recorren als tòpics més manits per parlar de l’amor o de qualsevol altre tema. Aconsegueixen transmetre la passió i la dedicació amb que han anat fent cadascun dels seus discos. Tot això es pot escoltar a les cançons, però també comprovar llegint l’apartat Discografia del web de la banda, on un dels components explica al detall com van anar sortint les cançons, els referents musicals, el procés de gravació, els dissenys per les portades... un regal pels fans.

Qué nos va a pasar (Hallelujah! Siesta, 2001) és només una de les moltes bones cançons pop de la carrera de la La buena vida i qualsevol dia és un bon dia per escoltar les cançons que t’agraden.

Cada día trato de acertar por dónde saldrás; eso es tanto como adivinar qué nos va a pasar. Has estado, hace tiempo, algo raro por momentos. Me pregunto algo inquieta qué nos va a pasar. No recuerdo cuándo decayó la conversación ni el punto en que dices tú que algo cambió. Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy.

Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver. Sin embargo, mientras tanto, yo me guardo la esperanza y las cosas que en la plaza nos dijimos hoy. Ahora que te vas pediré perdón y dirás que no y estará muy bien, ya sabes por qué. Yo me esconderé, ahora que te vas ya no saldré más, dime para qué, si no te voy a ver. Cuando pase el tiempo conocerás a alguien más y me olvidarás, y es que es lo normal. Aunque nos dé rabia siempre ocurre igual y nos esforzarnos en disimular.

La Buena Vida actualment estan treballant en un nou disc. Dos components del grup, els germans Borja i Javier Sánchez (Javier és l’autor de Qué nos va a pasar), ja han gravat i treuran molt aviat el que serà el seu tercer disc amb AMA, l’altra banda de la que també formen part.

Nicolás Méndez
Qué nos va a pasar, 2001

[© Totes les imatges: La Buena Vida]

Noies Bond

Michael Gillette
[© Imatges: The penguin blog]

Dins les celebracions del centenari del naixement de l'escriptor Ian Fleming (1908-1964), l’editorial Penguin Books ha reeditat amb tapa dura les 14 novel·les originals de la sèrie James Bond, l'agent 007 . Les il·lustracions d’aquestes boniques cobertes amb unes bond girls sensuals, cools i espectaculars són obra de Michael Gillette .

Trobareu totes les il·lustracions de la col·lecció James Bond a: The penguin blog.