diumenge, 31 d’agost del 2008

El final de les vacances

Stian Hole
Garmanns Sommer


Hole, Stian
El final del verano.
Editorial Kókinos , 2008
ISBN: 9788496629615

El final del verano és un conte preciós escrit i il·lustrat per Stian Hole (Oslo, 1969). Explica el darrer dia de les vacances d’estiu de Garmann, un nen norueg de sis anys que té por perque l’endemà anirà per primera vegada a l’escola. Aquell dia abans, entre content, trist i neguitós, Garmann descobrirà que els grans, pares i ties àvies, també tenen les seves pors.



Hole utilitza el Photoshop per barrejar fotografies i dibuixos. Collages molt bells, coloristes, plens de petits detalls i que recorden les boniques estampes de Norman Rockwell passades per la imaginació i la fantasia del nen protagonista. El text està a l’alçada de les il·lustracions i la suma transmet el sentiment agredolç provocat pels canvis propis de fer-se gran. Una meravella.

Tant de bo les vacances fossin eternes!


[© Il·lustracions d'Stian Hole]

dijous, 28 d’agost del 2008

Forbidden Zone

The Mystic Knights of Oingo Boingo
1972-1980

Aquest mes d’agost remenant pel videoclub, vaig trobar Forbidden Zone. I no em refereixo a la secció de cine X del videoclub… si no al títol d’una pel·lícula que desconeixia i que em va cridar l’atenció pel dibuix de la caràtula d’aires tan pink flamingo’s amb colors llampants. Al llegir la sinopsi (adapatació més que lliure d’Alícia al pais de les meravelles en clau de còmedia musical) i veure que estava dirigida per Richard Elfman i amb música del seu germà Danny, vaig decidir llogar-la.
Richard Elfman,
Forbidden Zone, 1980

El gran nan Hervé Villechaize i l’exuberant Susan Tyrrell són els reis de la Sisena dimensió, la zona prohibida, on la filla de la família dels Hercules entra i queda atrapada … caldrà anar a rescatar-la o quedar-s'hi per sempre!

Forbidden Zone és molt divertida. Té aquell encant de les coses fetes amb pocs mitjans que es resolen per la via més estripada i cutre, però amb enginy i gràcia. Es nota que el director no tenia ni massa experiència ni massa pressupost… però els actors hi deixen la pell fent-ho el pitjor possible, cantant millor, com també ballant, corrent i saltant entre uns decorats propis de la primera etapa Kiko Ledgard de l’Un, Dos, Tres... A més, cal sumar-hi l’ús d’uns magnífics dibuixos animats per arribar allà on farien falta costosos efectes especials. Són obra del dibuixant John Muto i estan en la línia dels que feia Terry Guilliam per a la sèrie de TV dels Monty Python.
L’edició espanyola en DVD (Notrofilms, 2008) inclou força material addicional interessant. És el cas del documental que per celebrar el 25è aniversari de la pel·lícula va reunir a Richard Elfman amb els principals protagonistes vius per recordar tots els detalls del rodatge. Explica que la pel·lícula es va fer per deixar constància de la llarga carrera del grup de teatre dels germans Elfman, el The Mystic Knights of Oingo Boingo, actiu entre 1972 i 1980. Teatre musical barreja de vaudeville, music hall, opereta i cabaret, seguint el camí del model europeu del mític Grand Magic Circus de Jérôme Savary. Als vuitanta i fins el 1995, el grup teatral es va transformar en grup de new wave i ska, primer amb el nom d’ Oingo Bongo i després només com a Bongo.


Danny Satan Elfman en acció a Forbidden Zone

Danny Elfman signa amb la resta de la banda la música i algunes de les cançons de la pel·lícula, i també hi apareix en el paper de Satan cantant Minnie the Moocher (original de Cab Calloway, 1931), tema que sembla un referent clar de la cançó d’Oogie Boogie de The Nightmare before Christmas (Tim Burton, 1993). El mateix Elfman explica al documental dels extres que per començar a treballar amb Tim Burton va oblidar la seva part més pop a Oingo Bongo i va recuperar tan el primer jazz que feia amb The Mystic Knights... com la influència dels compositors clàssics Prokofiev i Stravinski per a les peces amb orquestra.

La pel·lícula i molta més informació interessant al DVD… o descarregant-ho d’alguna forbidden zone d’Internet prou coneguda...

[Imatges: Forbidden Zone]

dijous, 21 d’agost del 2008

La lliçó d’anatomia

Gino Rubert
Estrella por una noche
, 2004.
Tècnica mixta sobre tela, 105 x 97 cm.
[© Imatge: http://www.ginorubert.com/]

La lliçó d’anatomia de Gino Rubert al Museu de l’ Empordà de Figueres fins el 28 de setembre.

Gino Rubert (Mèxic, 1969) exposa una selecció de pintures, dibuixos, aquarel·les i videos fets durant els deu darrers anys i, en primícia a la ciutat de Figueres, inclou algunes de les últimes pintures d’aquest mateix 2008.

Gino Rubert
Smoking room
, 2007.
Tècnica mixta sobre tela, 162 x 130 cm
[© Imatge: Galeria Senda]

Sens dubte el que més m’agrada de la seva obra són les pintures. Els temes, intueixo, remeten a un món personal molt ric en símbols xifrats dels seus pensaments entorn la infantesa, l’amor, el sexe, la por, la mort … entre molts altres, segurament. Els mostra representats amb posades en escena acurades i pròpies d’un somni (de vegades un malson), molt sentit de l’humor (sovint negre) i amb personatges (a les obres més recents apareixen gairebé sempre el mateix Gino Rubert i la seva companya, la també artista Tamara Villoslada) que llencen mirades inquietants a l’espectador, gens sorpresos per la nostra presència i buscant la complicitat per fer-nos saber que som testimonis del que està passant dins el quadre, perque passen moltes coses, algunes poden semblar sàdiques i terribles: cossos esquarterats; ulls, boques i vagines cosides; bondages… successos dels què som voayeurs consentits gràcies a l’eliminació de les façanes, com col·locats davant de teatrets retallables o cases de nines, tenim una visió privilegiada d’ interiors amb escales que pujen cap al cel i baixen a l’infern, edificis amb l’estructura de la 13 Rue del Percebe i també d’alguns exteriors sobre catifes de gespa, davant alts murs que tanquen patis i jardins o amb edificis urbans de fons.

Tècnicament Gino Rubert és un mestre del collage. Els rostres dels seus personatges són fotografies en blanc i negre insertades amb molta cura als cossos pintats i al seu entorn. Utilitza també altres textures per reproduir la fusta o les superficies de les parets. Un efecte que m’agrada molt és el que aconsegueix amb l’ús de papers plàstics d’aparença metàl·lica i d’efecte brillant per a peces de roba de vestir i pel mobiliari.

Gino Rubert
Lección de anatomía
, 2006
Tècnica mixta sobre tela , 170 x 405 cm
[© Imatge: Galeria Senda]

El Museu de l’Empordà ha editat un petit catàleg amb fotografies d’obres de Gino Rubert que no es corresponen exactament amb les obres exposades... Només coincidiexen al llibre i a l’exposició la sèrie de dibuixos a llapis sobre paper a partir de cites de filòsofs i escriptors. S’inclou també un text breu de Francesc Badia i Dalmases que repassa la trajectòria de l’artista de manera molt personal. Es troba a faltar més informació per poder conèixer millor l’artista i l’obra exposada. En aquest sentit, haurem de conformar-nos amb Apio: notas caninas, el conte llarg de Gino Rubert que el mateix museu ha editat (600 exemplars) amb motiu de l’exposició.

Rubert, Gino
Apio: notas caninas
Figueres: Museu de l’Empordà, 2008
ISBN: 978-84-936586-0-1

Un conte negre, tan negre com el futur d’Apio, el gos cec d’un amo que no és el que sembla. A base de capítols molt breus descriu una sèrie de personatges, unes morts sospitosament accidentals i situacions en general bastant insòlites, no per això impossibles, i amb força humor. Prefereixo el Gino Rubert pintor que pas l’escriptor, però crec que aquest conte permet saber més sobre l’imaginari que utiliza a la resta d’obra. Alguns capítols es poden llegir al web http://www.ginorubert.com/.

dijous, 14 d’agost del 2008

3055 Jean Leon

Agustí Vila
3055 Jean Leon
Barcelona: Cameo, 2008
[© Cartell de Mariona Omedes]

S’ha editat en DVD el documental sobre la vida de Ceferino Carrión, una vida de pel·lícula. La seva és una història de fugida, fracàs i fortuna. Fuig de la Guerra Civil Espanyola i abandona Santander per establir-se amb la família a Barcelona. Escapa sol a Paris i d’allà finalment cap als Estats Units, on Ceferino Carrión canvia de nom i nacionalitat per convertir-se en Jean Leon. Tenia 19 anys i la seva il·lusió era ser actor, però a Nova York es guanya la vida fent de taxista (amb el taxi número 3055) i cambrer. Marxa a Los Angeles i a la capital americana del cinema tampoc aconsegueix ser actor, acaba muntant un restaurant a Beverly Hills: La Scala. Igual que tants tiets que van fer les Amèriques, Jean Leon va fer fortuna. No va ser mai actor, però el seu restaurant es va convertir en el preferit de les estrelles de l’època: Natalie Wood, Robert Wagner, Marilyn Monroe, Dennis Hopper o Paul Newman entre molts altres...


Jean Leon atenent a Sza Sza Gabor a La Scala
[© Foto: Jean Leon]

El documental és un cocktail de biografia amb testimonis (familiars, treballadors, amics i clients) i actuacions d’estudiants d’art dramàtic que reconstrueixen moments escollits de la vida de Jean Leon i també escenifiquen l’assaig d’alguns fragments d’obres de Tennessee Williams, el dramaturg d’èxit als teatres i als cinemes que millor va representar el fracàs del seu temps.

L’any 1963 Jean Leon va obrir un celler al Penedès per fer el seu propi vi. A les instal·lacions entre vinyes, ara i des de fa dos anys s’hi celebra un festival de cinema i teatre. Quan La Scala va tancar, Jean Leon es va dedicar a viatjar pel món en un veler de nom 3055. Va morir quan tenia entre mans obrir un nou restaurant a Tailàndia.

[©Fotografía: Bausan Films]

Tal i com s’explica als extres del DVD, durant la preparació del documental es van trobar poques fotografies de Jean Leon i menys encara del desaparegut restaurant a Beverly Hills. Això va portar a fer una reconstrucció dels interiors a base de bonics collages fotogràfics, obra de Mariona Omedes. Collages que semblen teatrets retallables i que permenten retrobar juntes totes les estrelles que van passar pel mític La Scala, com si es tractés d’un sopar impossible i de somni dedicat a Jean Leon, el perfecte amfitrió.

dilluns, 11 d’agost del 2008

Au revoir Simone

Au revoir Simone
[© Fotografia de Flora Hanitijo]

Concert d’Au revoir Simone el 9 d’agost a la sala Sidecar de Barcelona.


Mi leño vio algo esa noche…”. Lady Leño
(Twin Peaks, 1990-91)
A David Lynch [V1 i V2] també li agrada Au revoir Simone.

[© Fotografia de Flora Hanitijo]

Erika Forster, Annie Hart i Heather D'Angelo, tres noies de Brooklyn, Nova York, que fan música pop electrònica amb un punt hipnòtic que igual porta al ball tímidament animat que a deixar-te arrossegar per la malenconia que es despren del mig temps i de la seva imatge com d’eternes adolescents, dolces però amb un posat molt inquietant, quasi pervers. Les cançons són tristes, alegres, optimistes o misterioses i les melodies gairebé sempre estan plenes de petits matissos i arranjaments bonics i sorprenents, amb canvis de terç i jocs de veus que encaixen perfectes en un tot.

Sad Song
(The Bird of Music, 2007)

Sobre l’escenari van sonar bé i van estar molt simpàtiques, especialment Heather i, sobre tot, Annie que parlava en castellà per presentar algunes cançons (una d’elles nova) i anunciar que gravaran un nou disc a l’octubre, i no parava ni un moment de somriure mentre tocava el teclat o movia les maraques amb ritme i energia. Erika era més lacia, que diria Maelstrom. Van fer un repàs dels seus dos dicos Verses of Comfort, Assurance and Salvation (2005) i The Bird of Music (2007), amb hits com Sad song o Dark Halls i la preciosa Fallen Snow , molt adient per a una nit calurosa d’agost. Així que es van guanyar al públic que omplia la petita sala Sidecar. Un públic molt càlid i al que no semblaven massa acostumades, però que, contentes per la resposta tan entusiasta, les va portar a ser generoses amb els bisos i a tancar l’actuació fent una foto als assistents des de dalt de l’escenari, souvenir del seu pas per Barcelona.

Vaig tenir el plaer de compartir el concert amb Insonrible, a qui també li va agradar molt la lánguida actuació d’Au revoir Simone i espero que aqui mateix o al seu fantàstic blog ens donarà més impressions… ¿Qué vio su leño esa noche, jamelga?

Pàgina oficial: http://aurevoirsimone.com/
MySpace: www.myspace.com/aurevoirsimone

dimecres, 6 d’agost del 2008

No me quieras tanto

Antonio Bartrina
[© Fotografia d’Alberto García-Alix]

García-Alix No me sigas…estoy perdido Xila. Fotografías 1976-1986.
Madrid: No hay penas – La Fábrica, 2006. ISBN: 2-914171-47-7.


Antonio Bartrina tanguea al andar. Cruza el bar despacio y con un aire distinguido, mitad Robert Mitchum, mitad Fred Astaire. Tiene alma de dandy. Y pide de beber sin que se note. […] Bartrina apura la copa, se levanta, y se aleja silbando con las manos en los bolsillos de su gabán. Antes de salir del bar le guiña un ojo a la camarera, que se queda presa de un dulce rubor. Pose, Germán. Conversando con Bartina*

Per a totes aquelles parelles que amb la calor els bull la sang i a la mínima ocasió fan aflorar rareses, ràbia i mal humor… Aqui tenen la solució per a no fer pujar més les estadístiques de separacions, divorcis i crims passionals del 2008: No me quieras tanto (quiéreme mejor) un bonic tango d’Antonio Bartrina per a Malevaje, el grup tanguero que va fundar als anys 80’ a Madrid. I fora tensions!

*Malevaje.
No me quieras tanto (quiéreme mejor). Madrid: Siete Notas Producciones Musicales, 2008.
[Il·lustració de la caràtula: Juan de Juan]

Fidels als sons del tango, la milonga i el candombe, també del rock i del pop, les lletres de Bartrina continuen donant cançons rodones de tall clàssic sobre temes diversos que s’ajusten sempre perfectes al seu estil i a les músiques d’Ariel Hernández, bandoneista que les ha composades i interpretades per aquest darrer disc. Laments per la vida sense sentit al món que hem arribat a fer (Tempestad, Tango sin nombre); l’amor i el desamor (Sosiego, No me quieras tanto); el culte canalla a la dona (Coplera) i el culte canalla a la festa (Cierra ese piano y vámonos); la nostàlgia pels temps en que tothom fumava a tot arreu (Milonga del fumador) i, com una Insonrible de Lavapiés, la nostàlgia per un bar perdut de Madrid (Balmo bar, dedicat al Balmoral); homenatges a un heroi (Gracias viejo per a Di Stéfano, gardeliano y futbolista) i a un mestre (Pibe Osvaldo per a Osvaldo Larrea, bandoneista i compositor). Hi ha cabuda també per tangos de mestres argentins llegendaris que Bartrina clava, seguint de ben segur el consell d’Osvaldo Larrea que es recull a la cançò d’homenatge: Ya sabés, si me pongo a cantar/ No hace falta que toques muchas notas/ Pero tienen que salir del corazón. La formació de Malevaje es de veu, bandoneó, contrabaix, guitarra espanyola, guitarra elèctrica, violí, percusions i ball. El so d’aquest disc és impecable, en tots els sentits.


diumenge, 3 d’agost del 2008

Da capo

Francesc Torres
The 1930s and 40s in the air
, 2007
[Fotografia: MACBA]

Segueixo dues recomanacions d’en Jordi, bon amic de Toronto: anar a veure Da Capo, l’exposició retrospectiva de Francesc Torres al MACBA i fer-ho amb la visita guiada.

No coneixia l’obra de Francesc Torres i el que més m’ha agradat ha estat la seva actitud incòmoda i combativa, amb una obra molt pensada, treballada i carregada de sentit crític i reflexiu. A banda dels inicis conceptuals, influit per Joan Brossa, on jugava amb les paraules i la participacipació de l’espectador, les seves obres posteriors (video, acció, instal·lacions, pintures, escultures, dibuixos i fotografies) no s’allunyen gairebé mai de mostrar un fort desencant pel comportament de l’home al llarg de la història. Torres reparteix amb intel·ligència contra el fracàs de les ideologies i la corrupció del poder: capitalisme, comunisme, feixisme, religions, dictadures, democràcia … i la guerra, la major de les atrocitats de l’home, dolent per naturalesa, on acostuma a caure constantment, com si no fos possible avançar, un da capo i tornem a començar. No hi ha futur.

Francesc Torres
Accident
, 1977
Instal·lació
[Fotografia: MACBA]

Torres és molt irònic en algunes peces i en ocasions el que mostra visualment és bastant clar. Però, com sempre en l’art contemporani i en el de tots els temps, si es va acompanyat d’un bon coneixement sobre l’artista i les seves intencions (que no era el meu cas) molt millor. Així que s’agraeixen les explicacions dels guies del museu que, tal i com em van recomanar, ho fan molt bé contextualitzant i analitzant a fons una tria de les obres exposades, des del començament a la darrera: Oscura es la habitación donde dormimos (2007). Aquesta instal·lació que tanca el recorregut conté un reportatge fotogràfic de les excavacions d’una fossa comuna de la Guerra Civil trobada a un poble de Burgos. Es tracta del reforç de Torres a la llei de la memòria històrica, que la considera del tot insuficient, per posar les coses al seu lloc. I no calen més comentaris per part dels guies, les imatges són prou eloqüents. Aquí Francesc Torres aconsegueix l'objectiu sobre la seva posició a la societat que apareix escrit al programa de mà de Da capo : L’artista no només representa la realitat que l’envolta, sinó que té el propòsit de canviar-la.