El Vez, Gospel Show in Madrid

Lego (Jorge González Camarena)
Milagro de Tepeyac, 1946.
Galas de México*

[*Villalba, Angela. Mexican calendar girls.

San Francisco: Chronicle Books, 2006.

ISBN: 0-8118-5315-2. Pàg. 80.]

Munster records ha publicat en DVD el concert que El Vez va fer l’any passat a la Sala Arena de Madrid: Gospel Show in Madrid!

Tot un espectacle per amants del rock&roll i el tex-mex carregats de kitsch charro i glam. Per als qui no el coneguin, no pensin que es tracta de la broma cutre d’un imitador d’Elvis Presley que adapta a l’spanglish les lletres del Rei. Els shows de The mexican Elvis són incendiaris. A Gospel Show in Madrid, El Vez demostra que als 48 anys manté el tupé ben alt i continua en plena forma: no para de moure’s i ballar coreografies pròpies d’un Prince chicano, fa canvis continus de vestuari (una gran varietat de vestits de vinil cenyits, cremallera al mig, cinturó ample… pur estil d’Elvis a l’època Las Vegas), està molt bé de veu i va acompanyat per una banda excel·lent: els Memphis Mariachis, formació clàssica de guitarres, baix i bateria. Als cors, l’exuberant Lisa Maria, una de les fins a quatre Elvettes habituals (falten Priscilita, Gladysita i Que Linda Thompson).

Hermanos, dame sus mano! Com si d’un telepredicador amb un espanyol macarronic es tractés, El Vez va presentant les cançons amb humor i ironia, recriminant més que lloant la feina del gran déu totpoderós. Un déu cruel, qui si no podria haver creat la SIDA, es pregunta abans d’atacar una sexual Rubbernecking que canta mentre reparteix condons entre el públic i Lisa Marie gemega multiorgàsmica als cors. Vestit de rei azteca dedica Quetzalcoatal a los cabrones conquistadores españoles. Com a californià, ciutadà americà, veu en George Bush al mateix diable, el pitjor mal del món sencer, i per a ell transforma Sympathy for the devil… devil bush. Torna als seus orígens mexicans tot encomanant-se a la Virgen de Guadalupe amb Lordy Miss Lupe i denunciant els problemes de la immigració: Orale va pels compatriotes que creuen el Rio Grande desde Mèxic buscant una vida millor als USA.

Marca El Vez és també la barreja sorprenent de melodies entre cançons: igual es colen Depeche Mode que Simon and Gardfunkel, T-Rex, U2 o Iggy Pop. Els Memphis Mariachis es marquen un cocktail explosiu amb l’instrumental que barreja el clàssic jueu Hava Nagila i el Miserlou que va popularitzar Quentin Tarantino a Pulp Fiction. I per acabar una missa tan especial, res millor que recorre Jesus Christ Superstar… i així ho fa a J.C. low-rider superstar. Als bisos, El Vez baixa del cel amb ales blanques a les espatlles i convertit en àngel tanca el concert amb Ask the angels i Save!

Els extres són una breu entrevista, un videoclip, una actuació a la televisió nordamericana, fragments del mateix show a Toronto (el de Canadà), la discografia i el trailer:

Está bien Mamacita, Graciasland!

[ ©Imatges:

Pàgina oficial d’El Vez: http://www.elvez.net/
MySpace d’El Vez: http://www.myspace.com/myelvez ]

Cartoon Modern

Un inesperat Sant Jordi durant l’estiu em va portar aquest llibre, convertint una impuntualitat del passat mes d’abril en una sorpresa molt agradable de finals d’agost.

Amidi, Amid
Cartoon Modern. Style and Design in Fifties Animation
San Francisco: Chroniclebooks, 2006
192 p.; 250 il·l. en color i B/N
ISBN: 0811847314
ISBN13: 9780811847315

Amid Amidi història el moment en que els il·lustradors nordamericans de cinema d’animació i publicitat dels anys 50’ van renovar el gènere al seu pais mirant cap a Europa: les avantguardes artístiques de principis del segle XX amb centre d’acció a Paris van proporcionar les bases per a una nova manera de dibuixar. La influència del surrealisme, el cubisme i l’expressionisme va acabar amb el regnat de l’estil realista que tan bé representava la companyia Disney.

[Imatge: Sterling Sturtevant

Burgermeister Beer commercial]

Eyvid Earle
Background per a la pel·lícula Pigs is Pigs, 1954,
dirigida per Jack Kinney

Picasso, Matisse, Miró, Calder, Klee, Léger… són només alguns dels artistes amb els que podem trobar grans similituds. L’ús del color pren una nova dimensió, com si fos un personatge més, el vehicle idoni per mostrar caràcters i estats d’ànim. La desaparició de les formes tradicionals porta a dibuixar, per exemple, humans i animals amb caps i cossos desproporcionats, arquitectures impossibles, novetats obtenint sempre una gran expressivitat, dibuixos amb emoció i un impagable sentit de l’humor. Fons (els backgrounds) amb escenografies increíbles sobre les que transcorren les accions dels personatges en moviment per superposició de capes. Les tècniques per a aquests fons de vegades recorren al collage, emprant textures variades de teles estampades o papers pintats. Il·lustradors de l’antiga URSS, que ja havien fet abans el mateix pas cap a un nou estil innovador, van ser també un model a seguir pels nordamericans.

Ernest Pitoff

Flebus, 1957

Hanna-Barbera amb Yogi Bear i els Flintstones; les estripades surrealistes de Tex Avery per a la Metro Golden Mayer (...pobre Coyote!); el traç simple d’Ernest Pitoff de la Terrytoons per crear al simpàtic Flebus; els fons espectaculars per a les desventures de Mister Magoo, una producció de la UPA (United Productions of America)… La Disney també va acabar apuntant-se a la nova manera de fer, primer lentament (un petit passatge amb una marxa d’elefants roses a Dumbo) i del tot amb apostes com la molt expressionista 101 Dálmatas. Cartoon modern... és una guia detallada i molt il·lustrada del treball dels estudis i les persones que durant els 50’ van fer aquestes autèntiques meravelles, donant vida a personatges inoblidables, famosos sobre tot a través de la televisió. Segur que algun d’ells us portarà bons records de quan erem nens, i no tan nens.

Moltes gràcies a J. & T.!

Bloc del llibre: http://cartoonmodern.blogsome.com/

[©Totes les imatges: Amidi, Amid. Cartoon Modern. Style and Design in Fifties Animation.
San Francisco: Chroniclebooks, 2006.]

Pina Bausch

Pina Bausch
Café Müller
[© Foto: Antoni Bofill]

Impressionant el programa doble que va presentar Pina Bausch recuperant dues de les seves coreografies històriques d’intensitat tràgica. Dues obres mestres de la dansa moderna i contemporània que et deixen clavat a la butaca i després et ronden pel cap, rumiant-hi dies i dies…

Café Müller i Das Frühlingsopfer (La consagració de la primavera) per la companyia Pina Bausch – Tanztheater Wuppertal al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, dissabte 13 de setembre de 2008.

A Café Müller (1978) tanca entre les parets d’una cafeteria a sis personatges atrapats en el dolor i l’ansietat que els provoca – amb paraules del programa de mà- la imposssibilitat d’estimar. Les taules i cadires són obstacles que de vegades esquiven, de vegades s’emporten per davant; les portes tancades no s’obren fàcilment; els ballarins es persegueixen, s’atrapen i les seves abraçades s’esmunyeixen. De principi a fi, una figura femenina (interpretada per una Pina Bausch extremadament prima, d’aspecte fantasmagòric vestida només amb una camisa de dormir blanca) camina desacompassada, s’atura, s’ajeu, busca sense trobar, sembla cega, xoca contra les parets, roda i roda dins la porta giratòria, alça els braços esperant rebre, es retorça perque no rep res. Combinacions de gestualitat suau i enèrgica, de moviments repetitius, aconsegueix sempre transmetre la tristor interior - existencialista - dels personatges. L’escenografia també ajuda: reprodueix una cafeteria de parets grises, envans de vidre, portes blanques i mobiliari negre. No hi ha lloc pels colors vius, ni tampoc al vestuari, excepte per a una de les ballarines-actrius (interpretada per Nazareth Panadero) que amb vestit verd i sabates vermelles volta pel local. Em diuen que podria ser la mestressa del Café Müller, l’hostalera amable, testimoni que sovint veu la vida dels altres passar sense implicar-s’hi massa. La música triada pertany a The Fairy Queen (1692), una opereta d'Henry Purcell que conté passatges i cançons molt adients per a les intencions de Pina Bausch, com ara la cançó The Plaint, la pena.

Das Frühlingsopfer
[© Foto: Antoni Bofill]

Igor Stravinski explica a Crónicas de mi vida que estava descontent amb la coreografia que Nijinski va crear per a La consagració de la primavera, ballet estrenat a Paris l’any 1913. Va ser una imposició de Diaguilev, l’amo dels Ballets russos. La coreografia de Pina Bausch, Das Frühlingsopfer (1975), segurament hagués agradat molt més a Stravinski, té tot el què esperava que es treiés de la seva música:

Mientras componía la música de La consagración, me imaginaba la parte del espectáculo como una serie de movimientos rítmicos de extrema sencillez, ejecutados por grandes bloques humanos, que causaran un efecto inmediato en el espectador, sin añadir minucias superfluas ni complicaciones que revelasen el esfuerzo. Sólo había una danza sagrada que concluía la obra, que estaba destinada a una sola bailarina. La música de este fragmento, nítida y definida, exigía también una coreografia equivalente, simple y fácil de aprender. *

I això és el que mostren els 32 ballarins a escena, amb moviments simples però contundents, de gran bellesa i prefigurant el que seria més endavant l’estil propi trencador de Pina Bausch en gestualitat i en juntar dansa moderna i teatre. Una catifa de terra és l’únic element escenogràfic, s’enganxa als cossos dels ballerins formant part del ritual, representant a la perfecció el cicle de la vida, la relació dels humans amb la naturalesa. Blocs humans com els que va imaginar Stravinski es van desfent i reunint per tot l’escenari, seguint un fil argumental que acabarà en la gran tragèdia: el sacrifici d’ una jove del poble. La força i el dramatisme de la dansa final (interpretada per Ditta Miranda Jasjfi) va tancar una nit difícil d'oblidar. El públic dret i aplaudint amb admiració una bona estona mentre tota la companyia Tanztheater Wuppertal, amb Pina Bausch al capdavant, saludava amb agraïment.

*Stravisnski, Ígor. Crónicas de mi vida. Traducción de Elena Vilallonga Serra. Barcelona: Alba Editorial, 2005. (Trayectos; 70). ISBN: 84-8428-252-X. Pàg. 61-62.

[© Totes les fotos d'Antoni Bofill]

Chiquita

Chiquita
Espiridiona Cenda del Castillo

(Matanzas (Cuba), 1869 – Far Rockway (Nova York), 1945), més coneguda com a Chiquita, sobrenom pels seus 66 cm d’estatura, va marxar de Cuba per emprendre una exitosa carrera de cantant i ballarina al Nova York de finals del segle XIX.

Orlando Rodríguez, Antonio
Chiquita

Madrid: Alfaguara, 2008
Col·lecció: Hispánica

Pàgines: 560
ISBN: 978-84-204-7294-2
EAN: 9788420472942

Premio Alfaguara de Novela 2008


A Chiquita, un narrador transcriu amb to guasón les memòries de l’artista ja retirada, tot posant en entredit allò que, hipotèticament, la nana s’ha inventat per lluir-se a gust com a bona persona i artista d’èxit. Malgrat la controvèrsia constant entre les dues veus, el resultat és el relat d’una llarga aventura sorprenent, emocionant i plena de personatges secundaris entranyables (com ara Rústica, la minyona que no l’abandonarà mai) que inclou també una llarga llista de personatges mítics de l’època (per exemple Sarah Bernhardt i La Bella Otero, amb les que es troba i retroba constantment). Antonio Orlando barreja realitat i ficció i extreu de la personalitat de Chiquita, ja per si prou atraient i complexa, un personatge literari d’una gran força, protagonista de trames familiars, d'amistat, intensament amoroses, misterioses i laborals, dins un context històric que reprodueix –aquí sense recorre a la ficció- tan la guerra cubana per obtenir la independència d’Espanya com l’ambient del món de l’espectacle als teatres i fires dels Estats Units i d’Europa al tombant de segle XIX al XX.

Nieman Eisman
Tiniest Entretainers, 1930’s

[Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway.
San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198 ]

Chiquita, The doll lady, The living doll, amb el seu cos tan menut però ben proporcionat i el talent per cantar i ballar al ritme dels sons cubans, va trionfar al vaudeville dels teatres de Nova York i d’altres ciutats nordamericanes, just en una època on els números de lil·liputencs tenien molt èxit entre els espectacles de varietats d’arreu del món. Chiquita, la novel·la, és un catàleg complet dels tiniests entretainers. Espiridiona Cenda va treballar també a altres escenaris menys glamourosos, com ara els zoològics, els parcs d’atraccions, els circs i les fires d’exposicions. Curiosament, i si és cert el que explica Antonio Orlando, en aquestes fires, malgrat no donessin tan prestigi ni categoria com els teatres, Chiquita, a canvi de deixar-se mostrar més com a fenòmen extrany que pas com a artista, va guanyar més diners i popularitat, aconseguint en vàries ocasions ser la reina dels Midway de les fires, l’avinguda principal de la zona que concentrava els espectacles d’indis i cowboys, els números de circ, les gàbies d’animals exòtics i les barraques dels nans, gegants, dones serp, tatuats, albins, siamesos, faquirs, mags, vidents… freaks, geeks and strange people! La sensació que atreia a milers de visitants disposats a pagar un dólar per només tocar la ma de Chiquita.

Antonio Orlando va estar 5 anys per escriure Chiquita, dedicant una bona part d’aquest temps a investigar i documentar-se sobre la vida d’Espiridiona Cenda. Un personatge real que va gaudir de la fama en vida, però que avui, tants anys després, molts l‘hem conegut gràcies a aquesta novel·la i a la repercusió del premi literari que ha obtingut. Llàstima que el material documental que hauria donat per fer una excel·lent biografia ha servit només per a una novel·la molt entretinguda però desigual en el desenvolupament de trames i personatges, malgrat tenir el mèrit que a cada capítol (excepte als passatges de pura fantasia) l'autor juga amb prou habilitat per a que el lector no es deixi de preguntar: serà cert?

[Fotografies de Chiquita: Santillana Ediciones Generales S.L. ]

Hubbard & Birchler

Hubbard & Birchler
House with Pool, 2004
[© Foto: Teresa Hubbard /Alexander Birchler]

Para nosotros, el construir una narración muchas veces implica el proceso de físicamente construir un espacio. Construimos espacios que sugieren tensión psicológica, donde existe un traspié entre el interior y el exterior, el pasado y el presente. Construir una imagen a través de la construcción de varias capas espaciales y narrativas sigue siendo el eje fundamental de nuestro trabajo.

Hubbard & Birchler
Hentschel, Martin. Teresa Hubbard & Alexander Birchner.
A revista do CGAC / La revista del CGAC, núm. 5, 2003. Pàg. 142-147.

Un dels records més bonics que tinc de la meva darrera visita a Santiago de Compostela és una tarda de pluja al Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC). Allà vaig tenir la sort de descobrir les videoinstal·lacions de Teresa Hubbard (Dublín, 1965) i Alexander Birchler (Baden, 1962). Les seves obres són difícils de trobar als museus espanyols, a excepció de les col·leccions del mateix CGAC i del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC). També son presents a les darreres fires anuals d’ARCO.

Els videoartistes, fotògrafs i escultors Hubbard & Birchler són notícia perque estrenaran a mitjans d’aquest mes de setembre dues noves videoinstal·lacions, peces que giren entorn el cinema i la literatura, dues de les seves passions:


Grand Paris Texas, 2008

Paris, la ciutat texana que va donar nom a la pel·lícula de Wim Wenders (Paris, Texas, 1984), però no el lloc on es va rodar realment, és el punt de partida per reflexionar sobre l’articifi dels escenaris del cinema. El video creua tres narracions a la ciutat: les imatges d’un antic cinema abandonat, una misteriosa cinta trobada a l’interior del mateix cinema i entrevistes amb els ciutadans, parlant sobre cinema i sobre la repercusió de l’èxit de la pel·lícula de Wenders.
[Estrena el 14 de setembre al Modern Art Museum Fort Worth]

The Year without a Summer, 2008

Dos grups d’estudiantes britàniques fan classe de dibuix a Sala 18 de la National Portrait Gallery de Londres. Un grup còpia el retrat de l’escriptora i activista feminista Mary Wollestonecraft i l’altre el de la seva filla, l’escriptora Mary Shelley. Mentre esbossen i dibuixen, una companya llegeix fragments de Frankesnstein. Les imatges per separat dels dos grups es projecten en paral·lel i justaposades. L’obra reflexiona sobre la relació de proximitat i distància dels dos retrats i l’espai. El retrat de la mare va ser pintat estant ella embarassada i es dona el cas que va morir a causa del part. El títol de la videoinstal·lació fa referència a l’estiu gèlid i tempestuós del 1816, l’any que Mary Shelley passava les vacances a Suïssa amb el seu marit Percy i Lord Byron i, on degut al mal temps, es va tancar a la casa començant a escriure la que seria la seva novel·la més famosa. Aquell clima atípic de l’estiu del 1816 al nord d’Europa, al Canadà i al nordest americà va ser degut a l’efecte a l’atmosfera provocat per l’erupció d’un volcà d’una illa d’Indonèsia.
[Estrena el 20 de setembre a la Liverpool Biennial]


Hubbard & Birchler viuen i treballen a Austin, Texas. A la seva pàgina web es poden veure fotografies i fragments dels seus videos: Teresa Hubbard / Alexander Birchler.