Douleur exquise

Sophie Calle
Douleur exquise

Arles : Actes Sud, 2003

19,7 x 10,7 / 282 p.
ISBN 978-2-7427-4513-5

Je suis partie du Japon le 25 octobre 1984 sans savoir que cette date marquerait le début d’un compte à rebours de quatre-vingt-douze jours qui allait aboutir à une rupture, banale, mais que j’avais vécue alors comme le moment le plus douloureux de ma vie. J’ai tenu ce voyage pour responsable. De retour en France, le 28 janvier 1985, j’ai choisi, par conjuration, de raconter ma souffrance plutôt que mon périple. En contrepartie, j’ai demandé à mes interlocuteurs, amis ou rencontres de fortune : « Quand avez-vous le plus souffert ? » Cet échange cesserait quand j’aurais épuisé ma propre histoire à force de la raconter, ou bien relativisé ma peine face à celle des autres.

Sophie Calle.

Gràcies a Insonrible conec aventures passades de la vida és art de Sophie Calle totalment noves per a mi. A Douleur exquise - versió llibre (molt bonic) editat per Actes Sud - Calle recull textos i fotografies que deixen constància del dolor per la pèrdua d’un antic amor, quan als anys vuitanta ella va marxar becada al Japó.

Avant la douleur: Calle preveu la separació. A un hotel de Nova Delhi, ja de retorn cap a Paris, Calle rep la trucada d’ell que confirma la ruptura.

[© Foto: The Barbara Krakow Gallery]

Après la douleur: Calle escriu sobre aquest dolor i el contrasta amb testimonis anònims que expliquen la causa del major dolor que han sentit mai a la vida. Les lletres de Calle sobre el fons negre van desapareixent a mida que avança el relat... El pas del temps esborra el record d’un dolor - i d'un amor - que potser no va ser tan fort.

[© Text en francès : Actes Sud]

Forçuts

Enric Vall Karsunke
Sense títol, 2008
[Oli i collage sobre tela, 27 x 35 cm]

Los ejercicios del atleta Zbyshko eran impresionantes. Rompía cadenas con los dedos, doblaba una viga de regulares dimensiones colocada en la espalda, de cada uno de cuyos extremos pendían doce hombres; detenía la marcha de dos automóviles y, tendido en el suelo con unas tablas encima, soportaba el peso de otro coche. A uno, sin embargo, este número no acababa de satisfacerle. En una feria, el número de Zbyshko podía ser aceptado. Era, en efecto, un número de “¡Vayan pasando, señores! Y de “¡Esta y la otra!”.

Gasch, Sebastià. Evocación del Circo Olimpia (IV), Destino, 9-X-1969.
A: Jané, Jordi; Minguet, Joan. Sebastià Gasch, el gust pel circ: antologia de textos.
Tarragona: El Mèdol, 1998. (Clàssics contemporanis; 7). ISBN: 84-89936-12-9. Pàg. 188.

El gran cronista català del circ Sebastià Gasch publicava a la revista Destino aquest record del forçut polonès Stanislau Zbyshko un 9 d’octubre de l’any 1969. Un día després i a Figueres, d’un esforç tan sobrehumà com el d’un forçut de circ, la meva mare trencava aigües, en lloc de cadenes, i neixia jo.

Quan penso en un forçut, el primer que em ve a la memòria és Zampanò, l’artista ambulant que va interpretar Anthony Quinn a La Strada (1954) de Federico Fellini. Zampanò és un forçut malcarat, tosc, egoísta, desconfiat, gelós i molt violent, més violent encara sota els efectes de l’alcohol. El totxo de Zampanò descobreix massa tard que allò que sent per la seva companya de pista Gelsomina (Giulietta Masina) és amor. Al gran final de la pel·lícula, Zampanò busca la redenció plorant, enfonsat de genolls en un mar que sembla fet de les seves pròpies llàgrimes, conscient de ser un monstre desgraciat per a la resta dels seus dies.

Zampanò a La Strada (1954) de Federico Fellini. [© Foto extreta de: Wiegeland, Chris. Federico Fellini: el mago de los sueños 1920-1993. Köln: Taschen, 2003. ISBN: 3-8228-2244-2. Pàg. 48.]

Res a veure amb el forçut de Vall Karsunke. Ell -no li conec el nom- fa cara de bona persona, com molts dels personatges amables i riallers que pinta el seu autor. A més, aquest forçut viurà feliç, gaudirà de l’amor. Moltes gràcies a P. i a A. pel regal d’aniversari, i a Vall Karsunke per fer-ho possible i amb dedicatòria inclosa!

Vertigo

Alfred HitchcockVertigo, 1958
[Fotogrames: Movie images]

1958-2008, 50 anys per celebrar Vertigo, amb Truffaut, Hitchcock... i les calcetes de Kim Novak!

François Truffaut: Precisamente las escenas que prefiero son aquellas en las que James Stewart lleva a Judy a la modista para comprarle un traje idéntico al que llevaba Madeleine, el cuidado con que él elige los zapatos, como un maniático…

Alfred Hitchcock: Es la situación fundamental del film. Todos los esfuerzos de James Stewart para recrear la mujer, cinematográficamente son presentados como si intentara desnudarla en lugar de vestirla. Y la escena que más me interesa es cuando la muchacha vuelve después de haberse teñido de rubia. James Stewart no está completamente satisfecho, porque no se ha peinado el cabello formando un moño. ¿Qué quiere esto decir? Quiere decir que está casi desnuda ante él, pero todavía se niega a quitarse la braguita. Entonces James Stewart se muestra suplicante y ella dice “está bien, de acuerdo”, y vuelve al cuarto de baño. James Stewart espera. Espera que ella vuelva desnuda esta vez, dispuesta para el amor.

François Truffaut: No había pensado en eso, pero el primer plano de James Stewart esperando que salga del cuarto de baño es maravilloso. Tiene casi lágrimas en los ojos. *

[Foto de Kim Novak: El País]

*Truffaut, François.

El cine según Hitchcock.
Traducción de Ramón G. Redondo.
Madrid: Alianza, 1998.
(Libro de bolsillo. Cine y comunicación; LP 7001).
ISBN: 84-206-3856-0.

Pàg. 230- 231.

The Circus, 1870-1950

Tot passejant, trobo en una llibreria del centre un impressionant - per gros i bonic-

nou llibre sobre el circ:

Daniel, Noel (ed.)
The Circus, 1870-1950.
Jando, Dominique / Granfield, Linda / Dahlinger, Jr., Fred
Köln [etc.]: Taschen, 2008
29 x 44 cm, 670 pàg. € 150.00
ISBN: 978-3-8228-5153-1
Multilingual Edition: English, French, German

Una edició luxosa de gran format on les il·lustracions són bona part del llibre, amb reproduccions de cartells antics i fotografies que recullen la que va ser l’època gloriosa del circ nordamericà entre 1870 i 1950. Els textos reunits per Noel Daniel, tal i com explica ella mateixa al web de l’editorial Taschen, volen fer història del que va ser el més gran espectacle del món i pretenen deixar testimoni de l’estil de vida dels seus artistes.

Es tracta d’una classe de circ a lo gran que no tornarà a existir, però que mai no ha desaparegut del tot. Avui, d’alguna manera i a escala més petita, el millor i el pitjor d’aquella època ha sobreviscut, així que tothom que es senti atret per una estètica tan potent com la que mostra aquest llibre, només caldrà que sàpiga triar i encerti el seu circ.

Taschen també treu a la venda dos subproductes a partir del mateix llibre: una agenda i un calendari amb una selecció d’il·lustracions per a cada mes del 2009. Nous objectes del desig!

[©Totes les imatges: Taschen]

L’Oratorio d’Aurélia

Aurélia Thierrée
L’Oratorio d’Aurélia
[© Foto: Richard Haughton]

Dissabte 5 d’octubre, novament de camí cap al nord, m’aturo a Girona, aquesta vegada per veure L’Oratorio d’Aurélia dins el festival de teatre Temporada Alta 2008 - Festival de Tardor de Catalunya Girona / Salt. Un espectacle preciós creat i dirigit per Victoria Thierrée Chaplin i protagonitzat per la seva filla Aurélia.

No explicaré de què va perque de fet tampoc té argument, però sobre tot per no desvetllar les contínues situacions sorprenents, els petits moments d’un món quotidià capgirat que durant una hora i quart van desfilant per l’ escenari. Barreja de dansa, acrobàcies de circ, mim i titelles, és pura poesia visual surrealista. Aurélia Thierrée i Jaime Martínez són els actors més visibles d’un muntatge màgic als ulls dels espectadors, d’efectes sense grans trucs, de moviments fets amb rapidesa i de sencillesa aparent, quan en realitat l’execució és complexa, calculada al milímetre, sovint de molt esforç físic i amb deu mans més ajudant entre bambalines.

Victoria Chaplin (filla de Charles Chaplin) i el seu marit Jean Baptiste Thierrée són considerats pioners d’una nova manera de fer circ, més propera al teatre, descartant animals ensinistrats i grans salts mortals espectaculars, per retrobar-se només amb la poesia del gest, l’humor de l’absurd i l’encant de les varietats de l’antic vaudeville i el cabaret. Encara se’ls pot veure de gira pel món amb Le cirque Invisible, continuació de Le cirque Imaginaire (1990) i de Le cirque Bonjour (1970), el primer circ amb el que van marcar la diferència.

Els germans Aurélia i James Thierrée van treballar des de nens als circs dels seus pares i amb ells o per separat han continuat la tradició. Aurélia ha fet d’ actriu de cinema per a Milos Forman, Coline Serreau, Amos Kollek o Jacques Baratier i ha format part del Tiger Lillies Circus, una companyia també inclassificable (visitin el seu web i ho comprovaran). James és director i membre de la companyia pròpia que l’any passat va visitar el TNC (Teatre Nacional de Catalunya) amb l’espectacle La Veillée des Abysses, un autèntic prodigi de sensibilitat i imaginació i amb alguns punts en comú amb L'Oratorio d’Aurélia. Si La Veillée des Abysses passa algun dia pel seu poble o ciutat, no la deixin escapar. Recordo que la vaig veure gràcies a A. (el submarinista de les aigües de Maelstrom que treballa al TNC), a qui apart de l’amistat, sempre li estaré agraït per tan bonic regal.

Web oficial: http://aureliaoratorio.com/

© Fotos: Richard Haughton

Green porno

Isabella Rossellini
Green porno
[© Foto: Green porno / Sundance Channel]

Per encàrrec del festival de cinema de Sundance del 2008, Isabella Rossellini va escriure, co-dirigir i protagonitzar un projecte destinat a la televisió, internet i els telèfons mòbils. El resultat va ser Green porno, una col·lecció de 8 microcurts estrenats al mateix festival i que des de l’estiu es poden veure al web del Sundance Channel o també descarregar als mòbils d’una companyia de telefonia dels Estats Units d'Amèrica.

[© Foto: Green porno / Sundance Channel]

Isabella es disfressa de cuc de terra, de libèl·lula, d’abella, de cuca de llum, de cargol, d’aranya, de mosca i de mantis religiosa… per explicar les particularitats de les relacions sexuals d’aquests animalets. Disfresses, decorats, titelles i atrezzo naïf per a una posada en escena que té més sentit de l’humor que esperit provocatiu. Avui he escoltat per la tele que fent aquestes coses, Isabella perdia la dignitat ¿? A mi em sembla que ella mai s’ha pres a si mateixa massa seriosament, s’ha llençat sovint a fer coses noves, diferents, arriscades i crec que aqui, una vegada més, s'en surt esplèndida. Els curts tenen gràcia i els trobo molt bonics. Isabella, la mosca doméstica:

I si els ha agradat La mosca, no deixin de visitar la pàgina web oficial per veure els altres 7 curts. També hi trobaran fotografies de tot el procés de producció, un storyboard del curt del cuc de terra dibuixat per Isabella Rossellini... i altres extres interessants!

Green porno al Sundance Channel: http://www.sundancechannel.com/greenporno/