Le Grand Cirque Calder

Alexander Calder
Funambulistes del Gran Circ de Calder, 1926-31
[Foto de Sheldan C. Collins. © 2008 Whitney Museum of American Art, NY .
© 2008 Calder Foundation, NY]

El Whitney Museum of American Art de Nova York presenta fins el 15 de febrer del 2009: Alexander Calder: The Paris Years, 1926-1933, on l’estrella principal de l’exposició és el circ de titelles que Calder va fer amb filferros, plom, fustes, cartrons, plàstics, retalls de robes i pells. Aquesta exposició està coproduïda pel Centre George Pompidou de Paris, que la mostrarà l’any que ve, apropant-nos doncs la possibilitat de veure-la.

En sessions úniques pels seus amics, Calder manipulava les titelles, posava veus als personatges, activava els enginyosos mecanismes que havia ideat, punxava discos per a les músiques de fons... un fantàstic circ en miniatura entranyable i molt divertit que va ser enregistrat en pel·lícula vàries vegades i que es poden veure per Internet o en una edició en DVD de la filmació de Carlos Vilardebo que també inclou dos documentals sobre altres obres de l’artista:

Vilardebo, Carlos. La Magie Calder. Bois-Colombes : Les Films du Paradoxe, cop. 2004 . (Les carnets du paradoxe). [Còpia de l’original del Centre National de la Cinématographie, França, 1961-1967]. Conté: Le cirque de Calder, Les mobiles de Calder i Les gouaches de Sandy.

I una notícia més pels amants del circ:

Des d’aquest cap de setmana i fins el 30 de novembre, es celebra a Cornellà el 13è Festival Internacional de Pallassos Memorial Charlie Rivel.

En el 25è aniversari de la mort de Charlie Rivel, el festival torna a acollir els espectacles dels millors pallassos d’arreu del món: Bello Nock (EUA), Andrei Jigalov (Rússia), André (Suïssa), Toto Chabri & Co (Bélgica), Pitillo (Perú), Cesar Díaz (Portugal), Els Martini (Catalunya-França).

Aquest any es ret homenatge a Oriolo, el pallasso català Oriol Boixader, creador de l’actual companyia Extrés que va començar amb Comediants i del que recordo especialment els bons moments ens va fer passar al públic amb Monti&Cia.

[Foto: Oriolo]

De facto

Joan Fontcuberta
Centaurus neandertalesis

120,4x30x100,5 cm.

Fauna, 1985-1987
Tiratges al bromur de plata tintats i virats al seleni
[MACBA. Fundació Museu d’Art de Contemporani de Barcelona]

A propòsit de De facto. Joan Fontcuberta: 1982-2008, exposició al Palau de la Virreina de Barcelona del 6 de novembre de 2008 al 8 de febrer de 2009.

Sirenes
[Sense datar]
Tiratges cromogènics
120 x 120 cm aprox.

Com avui, no era un 28 de desembre i recordo bé aquell matí de diumenge quan vaig llegir al diari el reportatge sobre el descobriment de restes d’hydropitecus, esquelets de sirènids fossilitzats a les roques de diferents punts geogràfics que van ser trobats pel paleontòleg jesuïta Jean Fontana. Un reportatge que em va semblar seriós, documentat i acompanyat de la prova més contundent: les fotografies de la insòlita troballa. Quan ja creia del cert que les sirenes existien, ben il·lusionat pel que llegia … una petita nota al final del text m’enviava a les últimes pàgines del diari, on s’explicava que tot era fals, que es tractava d’una obra de ficció d’un fotògraf català. Vaig ser molt innocent, pero va estar bé haver-m’ho cregut per un moment, tant que vaig maleïr haver llegit la nota final. A partir d’aquell dia he anat seguint les meravelloses mentides de Joan Fontcuberta, ja del tot incrèdul però amb molta admiració. Fontcuberta ha anat creant fins avui més històries sota sospita, algunes directament sobrenaturals i paranormals, sovint amb força sentit crític i sentit de l’humor, mostrant sempre el poder de la fotografia no per reproduir la realitat, si no per manipular-la, qüestionant així el perquè de tot plegat.

Sputnik, 1996
Tiratges al gelatinobromur de plata i cromogènics
70 x 100 cm. aprox.
[MNAC, Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona]


De facto és una exposició retrospectiva que mostra una selecció d’obres de divuit projectes de Fontcuberta, entre els que s’hi poden veure part de Sirenes i també d’altres com Fauna (la fauna mutant de creuaments impossibles entre espècies descoberta pel misteriós Dr. Peter Humbolt), Constel·lacions (o com demanar un desig a la pluja d’estels que formen els insectes que impacten contra el parabrisa d’un cotxe) i Sputnik (la història del cosmonauta soviètic Ivan Istochnikov perdut i abandonat en la immensitat de l’espai), per dir-ne només tres dels meus preferits.

El catàleg, una edició d’Actar, no podia tenir un altre títol millor que el d’El llibre de les meravelles. Igual que l'exposició, resumeix el que ha estat el treball de Fontcuberta des dels anys vuitanta a l’actualitat, fent un recorregut per una obra fotogràfica increíble (mai millor dit), amb tota una posada en escena y una documentació (dibuixos, notes de camp, fitxes, llibres…) que li donen una dimensió única, estèticament molt varidada al moure’s del cantó més preciosista (Frottogrames, Palimpsests, …) al més documental i al servei de la crítica ideològica (…Decostruint Osama i els Googlegrames, respectivament) per reunir en definitiva, i reproduint el nom dels capítols del mateix catàleg: Monstres i Quimeres, Rastres i Indicis, Derives i Prodigis, Faules i Històries.

[© Totes les fotografies de Joan Fontcuberta]

Save Coney Island!

Tiki Angie
Angie Pontani
[Foto: Viva Van Story]

Angie Pontani és una artista de Coney Island que s’ha convertit en ambaixadora de la causa per salvar el parc d’atraccions dels pobres de Nova York. Un reportatge del suplement dominical El País semanal explica el perill que corre el parc davant l’amenaça d’un projecte de renovació urbanística que vol substituir les atraccions per botigues de luxe, privatitzar la platja i construir nous edificis.

Una de les iniciatives per reivindicar la personalitat d’aquest lloc únic i intentar aturar el seu tancament és el documental The poor man’s Follies, dels italians Fabrizzio Vegliona i Monica Carrozoni , protagonitzat per la mateixa Angie Pontani, qui fa uns anys ja va rodar amb ells el cutmetratge Les famoses germanes Pontani.

Toronto es solidaritza amb la causa i per fer-ho recorro a Diane Arbus, fotògrafa que va saber retratar com cap altre l’ànima dels habitants de Coney Island:

Diane Arbus
Two Girls in Matching Bathing Suits, Coney Island, N.Y., 1967
[Foto: Museum of Contemporary Photography]

"Diane frecuentaba Coney Island, adonde iba en tren. Una vez le llamó la atención una vivienda justo emplazada junto a Still Avenue, y decidió entrar. Descubrió entonces que se trataba de un hotel lleno de viejos desorientados, entre los que había un perro que ladraba, y pasó allí horas sacando fotos. “Si alguna vez me fuera de la ciudad un fin de semana, es allí adonde iría”, dijo en una ocasión. Iba a Coney Island siempre que podía, y en ocasiones se llevaba a Doon y May Elliot para que le hicieran compañía mientras ella fotografiaba el museo de cera, unas madres puertorriqueñas o gente tatuada. Durante un tiempo, los tatuados fueron uno de sus temas principales. Se preguntaba una y otra vez por qué la gente se tatuaba: ¿Para adornarse?¿Para ocultar cicatrices? ¿A modo de desafío? El ritual secreto del tatuaje la intrigaba, puesto que era una combinación de arte tradicional, dolor físico y sensualidad."*

*Bosworth, Patricia. Diane Arbus. Traducción de Beatriz López-Buisán.
Barcelona: Lumen, 2006. (Memorias y biografías).
ISBN: 84-264-1553-9. Pàg. 243-244.

Diane Arbus
Tatooed man at a Carnival, 1970
[Foto: Master of Fine Art Photography]

Lynch’s head

David Lynch
[Fotos de l’exposició: The Air is on Fire. Fondation Cartier, Paris]
Paris: Actes Sud , 2007. ISBN-10: 2742764968.

Lynch, David. Atrapa al pez dorado.
Barcelona: Mondadori, 2008.

(Reservoir books). 208 p.

ISBN: 978-84-397-2140-6.

David Lynch, pintor, dibuixant, fotògraf, músic, director de cinema... a Atrapa al pez dorado ens explica el seu mètode creatiu: treballa a partir de les idees i la meditació (per a ell la meditació és una pràctica clau per a la bona vida), recorrent molt a la intuïció i a l’absurd (no en va la productora de Lynch es diu Absurda), escrivint històries d’estructures més circulars i espirals que pas lineals, on s’hi barregen fàcilment els somnis, les casualitats i l’atzar. Recorda els inicis de pintor i cóm va passar al cinema; remarca la importància de ser lliure i controlar el muntatge final de les pel·lícules; reuneix algunes anècdotes força especials (per exemple dels castings de Blue Velvet i de Twin Peaks, com va arribar a Inland Empire... entre d'altres); reconeix als seus mestres (B. Wilder, F. Fellini, A. Hitchcock, S. Kubrick) i proclama la mort actual del cinema; declara una gran estima per Los Angeles i la seva llum, igual que pel plaer que sent treballant la fusta o explorant les textures més malaltisses… Una vuitantena de textos breus reunits en un volum altament recomanable que desprenen un to i un sentit de l’humor encantadors, propis d’un geni.

L’obra de David Lynch és plena de preguntes i als textos d’Atrapa al pez dorado no esperin trobar totes les respostes. Podrien pensar que no les té ni ell mateix... i és possible que així sigui, però no sempre. Lynch prefereix que cadascú arribi a les seves pròpies respostes, ens convida a meditar.

© David Lynch
[Polaroids fetes durant els primers dies de rodatge
d'Eraserhead, juny de 1972]

Cabeza borradora es mi película más espiritual. Nadie me entiende cuando lo digo, pero es así.
Cabeza borradora iba desarrollándose por un camino, y yo no sabía lo que significaba. Buscaba una clave que desentrañara el significado de las secuencias. Por supuesto, la entendía en parte, pero no comprendía lo que le daba coherencia. Me estaba costando mucho. De modo que saqué la Biblia y me puse a leer. Y un día leí una frase. Y cerré la Biblia, porque ya estaba; ya estaba. Y entonces la vi como un todo. Y plasmó la visión que yo tenía, cien por cien.
Creo que nunca diré qué frase fue.*

*Lynch, David. Atrapa al pez dorado.

Barcelona: Mondadori, 2008 (Reservoir books).

208 p. ISBN: 978-84-397-2140-6. Pàg. 41.

Eraserhead (Cabeza borradora), 1977
[DVD - Versus Entretainment, 2008]

Per a les víctimes voluntàries de les reedicions definitives en DVD que mai ho son (i que tant molesten al meu amic J.), ha sortit a la venda i lloguer una nova edició d’Eraserhead, aquesta vegada es tracta de l’“Edición especial supervisada y aprobada por David Lynch” amb “Nuevo master de imagen y sonido restaurado” i els extres: Stories: David Lynch recuerda Eraserhead.

A part d’una imatge més nítida de la fotografia en perfecte B/N tenebrós (signada per Frederick Elmes i Herbert Carwell), el so és un dels aspectes tècnics que Lynch més cuida i a Eraserhead és especialment important: té una banda sonora plena de fresses i efectes que la restauració permet sentir millor. Pel que fa als extres, Stories… conté una entrevista de 85 minuts on Lynch recorda tot el llarg procés de filmació de la pel·lícula. Ho fa pràcticament sol davant d’un micro, amb l’ajuda de moltes fotos del rodatge i la participació especial via telèfon de Catherine E. Coulson, aleshores ajudant de direcció i càmera, també antiga parella de Jack Nance, el crepat Henry Spencer protagonista. Una presència d’excepció la de Catherine E. Coulson, qui va interpretar anys després l’inoblidable “The Log Lady” a la sèrie Twin Peaks, un dels personatges favorits del director que ara retroba en aquests extres i que molt bé podria haver repetit allò de: “my log has something to tell to you”...

Juan Gris

Juan Gris
La finestra oberta, 1921
Oli sobre tela, 65 x 100 cm.
M. Meyer Collection, Zurich
[Foto: Artchive]

“Bandol, 15 de enero de 1921.

A Daniel-Henry Kahnweiler. Mi querido amigo:

Por una vez estoy satisfecho con mi trabajo. Hoy he acabado una naturaleza muerta de tamaño 12 que me gusta bastante. Y otros están saliendo bien. Las marinas, sin embargo, son más difíciles de controlar. También he empezado un cuadro de tamaño 40. Es una naturaleza muerta con fondo de mar y montañas. Parece que está saliendo bien pero no sé todavía si será un buen cuadro. Por lo general los cuadros en los que estoy trabajando están bien compuestos y los contrastes de color son menos fuertes que antes. Los prefiero en cuanto a color, aunque son más sutiles y de color menos potente […] Nuestros saludos para todos. Suyo, JUAN GRIS”*

Juan Gris: Correspondencia y escritos.

Edición de M. Dolores Jiménez-Blanco.

Barcelona: El Acantilado, 2008

(El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg.

ISBN: 978-84-96834-48-4.

*Pàg. 295-296.

Les cartes que Juan Gris va escriure als seus marxants (Rosenberg i Kahnweiler), intel·lectuals (Raynal, Junoy), col·legues i amics (Picasso, Tzara, Huidobro…) són una barreja entre diari personal, inventari d’obres i estat de comptes on queda registrada una vida artística molt intensa i, al meu entendre, una veritable vida bohèmia. Una bohèmia pròpia del Paris de principis de segle XX, plena d’artistes (a les cartes hi apareixen quasi tots: Léger, Metzinger, Picabia, Laurens, Modigliani, Braque, Breton, un jove Miró…) amb propostes noves com el Cubisme que trencaven amb la tradició davant l’estupefacció general, però convençuts del que feien i amb el recolçament de revistes de l’època (L’Esprit Nouveau de Le Corbusier i Ozenfant) i, sobre tot, de gent com els marxants d'art però també dels empresaris de l’espectacle (Diaghilev li encarrega tres escenografies pels seus Ballets Russos) o particulars rics i de mentalitat oberta (com ara Clovis Sagot o la influent Gertrude Stein, escriptora amb qui també manté molta correspondència).

Man Ray
Retrat de Juan Gris, 1922
© Man Ray Trust ARS-ADAGP
[Foto : The J. Paul Getty Trust]

La de Gris és una bohèmia radical. En nombroses ocasions deixa per escrit que es manté al marge de les disputes entre col·legues que només busquen la fama ràpida, que passa del que anomena les intrigues de café, dels creuaments ridículs d’insults. Ell vivia totalment per l’art i sembla que ho va fer amb coherència. Algunes cartes recullen el sentiment d’una constant cerca per aconseguir l’obra perfecta dins els cànons del Cubisme. És un treballador d’una exigència extrema, humil quan no dubta en demanar consell als col·legues i sincer en qüestionar la qualitat o fins i tot trencar la pintura que creu no arriba a les expectatives que s’havia marcat. Diners, els justos per menjar, pagar el lloguer i tenir la llibertat que necessita per pintar.

Gris i la seva companya Josette envien les cartes des de Paris i també des de Céret (on sembla que no li agrada massa que es parli català!), Colliure, Beaulieu, Bandol-Sur-Mer, Beausoleil, Nemours, Le Havre, Toulon i Hyéres... localitats rurals de mar i de muntanya on es va instal·lar fugint del fred de la capital, buscant un clima més adient als greus problemes de salut, causants a la fi de la seva mort amb només 40 anys.

Malgrat no buscar cap gran reconeixement, sí el va tenir en vida dins en els cercles artístics d’un moment que podria haver estat molt més bo sense el desastre de la Primera Guerra Mundial. Avui l’obra de Gris es situa justament al nivell de Picasso, el seu gran mestre i amic, o de Braque, els pintors als que s’atribueix la creació del Cubisme, quan curiosament i a diferència dels dos mestres, només Gris va voler explicar en què consistia tal manera de pintar, i així queda recollit als escrits que s'inclouen en aquesta magnífica edició a càrrec de M. Dolores Jiménez-Blanco, plena de notes a peu de pàgina amb explicacions detallades d’obres i personatges que fan encara més interessant la lectura de les cartes.