Feliç 2009!

Cançó sense títol

Entre agulles alpines intactes

un grial amb vi quedà oblidat

de pur atzar sobre una taula.

Un parell de corbs absorts

restaren fascinats pel roig estel

que al lluny fulgia dins la copa.

Àvids de sang assedegats
begueren aquell nèctar de raïm.

I què passà?
Què se’n seguí?

Que el vi el corb el torna albí,

el destenyeix,

li treu la nit.

En féu ocells de blanc plomatge.

Cançó sense títol de Pau Riba i Pascal Comelade.
P. Comelade: pianos, orgue, acordió.
Enric Casasses: veu.
Pep Pascual: baritone saxofon, plastic tubofon.

Del disc: Mètode de roncanrol. Barcelona: Discmedi, 2008.

Caravaggio Prince

Joseph Cornell
Caravaggio Prince, Medici Slot Machine Variant, c. 1950
Construcció i collage
39,4 x 24,4 x 11,7 cm
[Foto: adn]

Aquesta fotografia no permet apreciar exactament quina mena de llum despren l’interior de la capsa. És una llum blava incandescent que provoca un efecte màgic, un misteri que t’atrapa per complet i dona al conjunt una bellesa que corpren, aconseguint donar vida al que és: una Obra Mestra.

Príncep de Caravaggio forma part de Les màquines escurabutxaques Medici, una sèrie d’obres que Cornell va iniciar als anys 40’ combinant el collage de fotografies de retrats dels Medici amb retalls com plànols de les seves villes i textos de poetes i filòsofs clàssics romans (elements que trobava a llibreries de vell) disposats en parts compartimentades de fusta i vidre que volen recordar una forma semblant a la de les màquines escurabutxaques, o bé folrant parts exteriors. Va utilitzar fotos de pintures de Caravaggio a les capses fetes entre 1950 i 1955. L’efecte de la llum màgica a que em referia el va obtenir utilitzant vidre blau, el mateix que s’utilitzava als antics daguerrotips precursors de la fotografia moderna. *

Es pot veure fins el 25 de gener a la Fundació Miró de Barcelona dins l’exposició Modernitat americana: més de 100 obres d'artistes americans des de finals del segle XIX fins a finals del segle XX que il·lustren l'evolució de l'art modern als Estats Units fins al moment actual i totes aquestes obres formen part de la col·lecció Corcoran Gallery of Art.

* Font : Christies. Department Information. Post-War & Contemporary Art

+ Cornell, Joseph (1903-1972)

The Gashlycrumb Tinies

Gorey, Edward.
La colla Mata-degolla o Després de l’excursió.
Traducció de Jordi Puntí.

Barcelona: Angle Editorial, 2008.

(El far, 12). 64 pàg.

ISBN: 978-84-96970-63-2.

Una petita meravella que com tota la resta d’obra d’Edward Gorey ja fa uns anys va ser publicada en edició bilingüe castellà-anglès per Valdemar en tres bonics volums recopilatoris: Amphigorey, Amphigorey también i Amphigorey además. Ara, Angle Editorial treu en format de butxaca els contes per separat, tal i com es van publicar originàriament, i comença la col·lecció amb l’edició català- anglès de The Gashlycrumb Tinies or, After the Outing.

Els nens que protagonitzen aquest conte apareixen en rigorós ordre alfabètic pel seu nom i tenen tots una altra cosa en comú: moren en circumstàncies sinistres. O com diu la irònica llegenda que apareix a les guardes del llibre: Un abecedari macabre per aprendre de lletra i acostumar-se als perills de la vida.

[© Autorretrat d’Edward Gorey: Edward Gorey House]

Antártida

Antártida
Manuel Huerga, 1995
[Foto: Manuel Huerga]

“Desde el día en que me pegué un golpe en la cabeza y se me ocurrió un esbozo de lo que iba a ser la historia de esta película han pasado cinco años. Dos yonquis roban por equivocación el cargamento de heroína de unos traficantes y, por una sucesión de azares, acaban en un lugar muy parecido al paraíso, pero muy parecido también a la muerte”. *

Antártida és una pel·lícula de Manuel Huerga amb guió de Francisco Casavella. Huerga tenia intenció d’adaptar El Triunfo, la primera novel·la de Casavella, però per qüestions de drets no va poder i va decidir encarregar-li un guió original:

“Y, en esa, cuando la historia de mis dos yonquis dormía en el pacífico limbo donde suelen acabar los relatos que uno sólo se ha contado a sí mismo, apareció Manuel Huerga. Manuel Huerga había querido llevar al cine mi primera novela y, por una cuestión de derechos, no hubo manera: yo se los había vendido a un individuo mitad “Chico de la moto”, mitad Espartaco Santoni, que quería retirarse definitivamente con los beneficios de una transacción que sólo él entendía”. *

Antártida (un gran títol apartir d’una cançó de John Cale) barreja road-movie i film noir per explicar la fuga de dos pesonatges 100% Casavella: María, una rock star vinguda a menys inspirada en l’Edie Sedgick de la Factory d’Andy Warhol, i el Rafa, un rei del trepicheo de barri, un pur nervi que no para de parlar gesticulant fins a esgotar i que se les dona de Bruce Lee. Junts emprenen una doble escapada: la dels seus perseguidors y la que els proporciona el carregament d’heroïna que han trobat. Huerga va fer una pel·lícula preciosa amb una atmosfera premeditadament irreal amb l’ús de retroprojeccions i la fotografia de Javier Aguirresarrobe, qui va prendre de model la llum i els colors les pintures d’Edward Hopper. Protagonitzada per Ariadna Gil i un debutant Carlos Fuentes (que es menja a la seva companya de repartiment), Antártida compta també amb la sorprenent participació de la bailaora Cristina Hoyos (que no balla, interpreta a la mestressa d’un bar), la presència inquietant de Walter Vidarte (l’home misteriós que vigila i segueix d’aprop a la parella en fuga) i , per a mi la millor, Juana Ginzo, una secundària de luxe en el paper memorable d’àvia del Rafa.

Andrés Hispano
Dibuix de l’storyboard d’Antártida.*

“Cuando recibí la llamada de Manuel, yo estaba hasta al gorro de toda la galería de personajes y personajoides que sólo hablan de lo muy pronto que iríamos a Hollywood y lo mucho que nos reiríamos, pero nunca de la historia que había que contar: estafermos, suripantas y yuppies cocainizados y cainizados con los que había tenido que tratar y habían ayudado a asentar firmemente mi decisión de entregarme hasta el día del tránsito definitivo al cultivo de la octava real. Pero los programas y documentales que había hecho Huerga me gustaban, a los dos minutos de hablar con él aún no me había invitado a una raya de cocaína ni me había contado con cuántas tías se había acostado (algo ciertamente inusual), le gustaban los mismos libros y las mismas películas que a mí y, felicidad de las felicidades, quería hacer un argumento original. Me descubrió algo que mis experiencias anteriores habían logrado que me pareciera utópico: en el mundo del cine hay gente que quiere hacer películas y, lo más importante, hay alguien que quiere hacerlas sin utilizarte como mero pretexto, como puente de tablas para su gloria personal. Las octavas reales fueron arrojadas a un cajón”. *

En record de Francisco Casavella (Barcelona, 1963-2008).

* Text i dibuix extrets de: Casavella, Francisco; Hispano, Andrés. Antártida: guión y storyboard del film de Manuel Huerga. Barcelona: Glénart, 1995. (Colección Storys). ISBN: 84-88574-53-3.

El cinquè en joc

Gilbert Garcin
Le choix décisif, 2006
[Foto : Gilbert Garcin]

El cinquè en joc. (Definició).

S’aplica a aquells personatges que sense ser l’heroi o l’heroïna, però tampoc el confident o el malvat, són igualment importants per al desenllaç de la trama. Aquesta denominació es va començar a utilitzar en les antigues companyies de teatre i d’òpera per referir-se a l’actor que encarnava aquests personatges. THO. OVERSKOU, Den Danske Skueplads*

* Davies, Robertson. El cinquè en joc. Traducció de Carles Miró. Barcelona: Libros del Asteroide, 2007. 384 p. ISBN: 978-84-935448-0-5.

Per recomanació de la meva amiga M., he llegit El cinquè en joc, primera de les tres novel·les que formen part de la Trilogia de Deptford de l’escriptor canadenc Robertson Davies (1913-1995). No sé si M. creia que em podia interessar especialment a mi... l’acció transcorre en gran part a Toronto i està protagonitzada per un solter excèntric i neuròtic. Fos pel què fos que me la deixés, li estic molt agraït: trobo que és una meravella de llibre, m’ha agradat molt i ara només tinc ganes de completar la trilogia amb Mantícora i El mundo de los prodigios, seran les meves lectures per aquestes properes festes de Nadal.

Gilbert Garcin
Chacun son destin, 2008
[Foto : Gilbert Garcin]

Explicada per Dunstan Ramsay, El cinquè en joc comença amb l’atzar desafortunat d’un episodi de la seva infantesa amb el seu amic Boy Staunton, desencadenant d’una història apassionant molt ben escrita, amb un ritme trepidant que passa per l’adolescència , la joventut i arriba fins a les portes de l’edat de la jubilació dels personatges, moment clau per enllaçar amb les següents novel·les, tot i que Maelstrom (què no ha llegit aquesta dona?) em diu que llegint-les per separat funcionen igual de bé.

La vida a la comunitat tancada i religiosa d’un poblet del Canadà, el pas per la Primera Guerra Mundial, els viatges a Europa i Mèxic per dur a terme investigacions hagiogràfiques, el treball a la universitat... són alguns dels escenaris on conflueixen personatges fantàstics i inoblidables: els predicadors, el ric del poble, el monjo bon vivant, la santa boja i la santa barbuda, el nen que escapa del poble en un circ i es converteix en un gran mag acompanyat d’una misteriosa dama… Una trama que conté una reflexió molt interessant sobre quin és el paper que desenvolupem a la vida, qui són veritablement els perdedors i qui els trionfadors, si ens deixem portar per un suposat determinisme o tenim la valentia de tornar a nèixer per dirigir el nostre destí. És inevitable preguntar-se: seré jo un cinquè en joc?

De donde no se vuelve

Alberto García-Alix
El padrastro de la Urraca, 2005
[Font: El País]

Exposició de fotografies d’Alberto García-Alix al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid, fins el 16 de Febrer. No preten ser una retrospectiva, però mostra una selecció nombrosa de retrats, autorretrats, fotos d’interiors i exteriors urbans i alguns objectes , tot en blanc i negre i d’entre 1976 i 2008. El fil conductor és un video fet expressament per l’exposició, on la veu rasposa del propi García-Alix acompanya la projecció d’algunes de les seves fotografies.

Alberto García-Alix
Autorretrato con el cuerpo herido, 1981

Soy fotógrafo.
La fotografía es el espacio donde imaginarme.
En la fotografía, destino y presente sueñan en el latir de un fragmento de tiempo,un permanente pasado.
Un permanente pasado…
No hay retorno posible.
Con las fotografías un mar de recuerdos se despierta.Se agita. Se encrespa…
Fotos y más fotos que dejan tras de sí un eco. El eco de mis pasos.
La fotografía es un certificado de presencia... De ausencia.
La fotografía es iconografía de muerte. Está en su naturaleza.En ella ya no somos como somos. Somos como éramos…
Ciertamente en la fotografía hay un elemento fatalista.
En cien años todos calvos. Quiero decir que una colección de retratadoses una colección de futuros cadáveres.
La fotografía es un poderoso médium.
Nos lleva al otro lado de la vida.Y allí, atrapados en su mundo de luces y sombras,siendo sólo presencia, también vivimos.Inmutables. Sin penas. Redimidos nuestros pecados.Por fin domesticados… Congelados.
Al otro lado de la vida... De donde no se vuelve.

[Fragment del text del vídeo De donde no se vuelve, MNCARS, 2008]

Dissabte pel matí de la setmana passada a Madrid feia molta fred i el cel era gris, ideal per visitar aquesta col·lecció de presents i futurs cadàvers. Passejant per les sales del museu me'n vaig adonar que poques vegades he rigut mirant una foto de García-Alix. Serà que els vius d'aqui i del més enllà dels seus retrats m’intimiden, em fan molt respecte. M’agraden molt.

Alberto García-Alix: No hables más de mi, curtmetratge.
[TVE-La2. La Edad de Oro, 9-10-1984]

Ródtxenko: la construcció del futur

Alexander Ródtxenko
Cervesa Trëchgornoe, 1925

Ródtxenko: la construcció del futur, fins el 5 de gener del 2009 a La Pedrera, Barcelona.

"La naturalesa de l’art rus, altament polititzat, es fa especialment evident en els collages i els fotomuntatges que es van produir en les dècades de 1920 i 1930. Els homenatges a la nova nació soviètica abunden en l’obra de Liubov Popova, Gustave Klutsis, Aleksandr Rodxenko, Nikolai Sidelnikov i Solomon Telingater, els quals combinaven el collage i el fotomuntatge amb el llapis i el guaix en obres que sovint eren destinades a ser cartells."*

*Walkman, Diana. La revolució del retallar i enganxar.
A: Mestres del collage: de Picasso a Raushenberg.
Barcelona: Fundació Joan Miró, 2005. ISBN: 84-934730-0-6. Pàg. 20.

Alexander Ródtxenko
Coberta i il·lustració del llibre Pro eto
de V. V. Maiakovski, 1923

Alexander Ródtxenko (Sant Petesburg, 1891- Moscou 1956) va participar amb el seu art multidisciplinar en la construcció d’un futur que es preveia just i igualitari per a tothom, l'utopia del comunisme soviètic que va fracasar perquè, una vegada més, la condició humana dels poderosos no va estar a l’alçada de tan bons propòsits.

Alexander Ródtxenko

Ens dóna el sol a la nit, 1923
Manifest publicitari pel GUM
[Text de V. V. Maiakovski ]

Pintures, dibuixos, construccions espacials, escenografies i figurins, fotomuntatges, fotografies, collages i fotocollages, dissenys gràfics per a llibres, cartells publicitaris i embolcalls comercials, petites arquitectures i dissenys de mobles... a banda de la pintura (on sempre es manté al marge experimentant amb el no objecte) l’obra més panfletària de Ródtxenko és encara avui d’una força increïble i continua sent la més moderna.

[©Imatges: Rodcenko: grafico, designer, fotografo.
Milano: Mazzotta, 1992. ISBN: 88-202-1052-5]