Obludárium

A esta simio le gustaría ser humana. Como tal la vistieron: sólo le falta hablar. Si se quitara la piel, sería un mono desnudo más. Pasen y vean su striptease bestial. La mujer sin piernas anhela cabalgar. En su alma late la yegua. El hombre oso se vuelve caniche cuando se le arrima la mujer barbuda. El caballero del sombrero de copa sufre dislocación: le veo a la vez aquí, allá y más allá, sin haber bebido. La sirena varada no piensa salir de su fosa abisal: ¡quién la pescara! Todos ellos tienen sus minutos de gloria en el Obludárium de los hermanos Forman. Pasen y vean, repito, no se arrepentirán.

Vallejo, Javier. El bestiario de los hermanos Forman. El País Babelia 24.01.09. Pàg. 22.

Cartell de l’espectacle de la companyia dels Germans Forman (República Txeca) .

Al llegir que la companyia dels germans Forman actuava al Teatro de la Laboral de Gijón, em van entrar els nervis d'una gran emoció i alegria només de pensar que estaria de gira per Espanya. Però no. De moment a la seva pàgina web no hi ha cap data més confirmada pel país, i no vaig ser a temps de preparar una escapada fugaç a Gijón. Sí vaig tenir l’oportunitat de veure ara fa dos anys al Teatre Lliure (gràcies a J., a qui li estaré eternament agraït), l’espectacle La Baraque Cantine Musicale, projecte compartit entre els Germans Forman i el Théâtre Dromesko. Dins d’una barraca de fusta, instal·lada en aquella ocasió a la plaça Margarida Xirgu, el públic seiem a taula per compartir un got de vi i un plat de sopa calenta, cuinada i servida allà mateix pels artistes. Tot mentre sonava la música d’una petita orquestra zíngara i anaven succeïnt-se un seguit de números de cabaret, circ i titelles plens de poesia: les cançons de Lily, les històries d’Igor, els ninots dels Forman, la màgia d’un sorprenent mag vestit de capellà i d’altres sorpreses… com l’espectacular aparició de Charles el marabú, gravada per sempre entre els meus millors records de nits inoblidables.

Tan de bo algun altre teatre o festival ens torni a portar aprop Obludárium. Si algun dia veuen aquesta petita carpa plantada al seu poble o ciutat, o a l’estranger si són de viatge, si us plau, no dubtin ni un moment en treure les entrades per viure el que promet ser una gran nit a la casa de monstres (obludny en txec) dels Germans Forman!

[© Fotos: http://www.formanstheater.cz/]

Travelers & Islands

Travelers
(2001-2008)
Walter Martin & Paloma Muñoz

Travelers
Photographs by Walter Martin and Paloma Muñoz.
Story by Jonathan Lethem.
New York: Aperture, 2008.
ISBN: 978-1-59711-073-0.

Travelers recull una selecció de l’obra recent dels artistes Walter Martin & Paloma Muñoz. Es tracta d’ una sèrie de fotografies dels escenaris i ninotets que ells mateixos fabriquen dins de boles de cristall o maquetes amb forma d’illa. Paisatges nevats poblats de personatges, aquests viatjers, a mig camí de no sabem què, en situacions diverses i molt cinematogràfiques (venen a la memòria referents com Tim Burton, David Lynch o els germans Coen de Fargo…), sempre misterioses. Segons expliquen a algunes de les entrevistes que podeu trobar a la seva pàgina web, aquesta sèrie de treballs l’inicien el 2001, l’any que van marxar de Brooklyn per instal·lar-se en una zona rural de Pensilvania, quedant molt impressionats per les fortes nevades en paratges remots tan diferents als de la ciutat.

A Winter walk
(Islands), 2006

És el segon llibre publicat fins ara sobre ells, conté 40 fotografies (Travelers / Islands) i un relat curt (Traveler Home) de l’escriptor Jonathan Lethem, qui es serveix d’imatges tan evocadores i obertes per fer-ne la seva pròpia interpretació.

The Cliff
(Islands), 2007

Els amics de La Sartén Littéraire recordareu que vàrem triar algunes de les boles de neu de la sèrie Travelers per il·lustrar els contes curts que Samedimanche va dedicar (i clavar!) a cadascun de nosaltres inspirant-se en el to dels contes de L’imitador de veus de Thomas Bernhard, el llibre que estàvem llegint. És curiós també que una de les properes lectures sarteneras serà probablement Escorxador 5 i Walter Martin & Paloma Muñoz es declaren fans de Kurt Vonnegut. Una bonica i misteriosa coincidència.


[©Totes les imatges: Pàgina web Walter Martin & Paloma Muñoz]

La madre muerta

Ismael López de Matauko
La madre muerta (1993)
de Juanma Bajo Ulloa. *

Fugi vostè del remordiment quan es senti tentada a pecar, senyoreta Eyre, perquè el remordiment és el verí de la vida.
Charlotte Brontë. Jean Eyre (1847)

Avalon va editar en DVD el passat mes de novembre les dues primeres pel·lícules de Juanma Bajo Ulloa: Alas de mariposa (1991) i La madre muerta (1993). Sí, ho sé, no són molt alegres… és cert que a la petita col·lecció de pel·lícules de Toronto el que més hi ha són drames... En fi, de les dues, la meva preferida és La madre muerta. El seu director ha explicat alguna vegada que es tracta d’ un conte, una nova versió de la Caputxeta vermella. Però aquesta vegada el llop no cau abatut pel caçador sino pel remordiment, que deu ser del pitjor que li pot passar a un assassí en sèrie.

Vaig veure La madre muerta d’estrena, al desaparegut cinema Publi del Passeig de Gràcia de Barcelona. Recordo que em va impressionar molt, patint fins al final pel destí de Leire, la jove protagonista interpretada per una increíble Ana Álvarez en estat de gràcia, i dubtant perillosament del seu autisme quasi pervers, com dubten Ismael (Karra Elejalde) i Maite (Lio) a mida que de butxins es van convertint en víctimes.

Anys després de l’estrena vaig repetir vàries vegades a les reposicions que feien de tant en tant a l’antic Maldà, ja sense la tensió de la primera vegada, però sempre amb molt interès. D’entrada pels actors, sobre tot el trio protagonista, amb la model i actriu Ana Álvarez en el paper pel què més se la recordarà al cinema; Karra Elejalde que està perfecte en el personatge de psicòpata bipolar, ara violent, ara tendre com un simpàtic pallasso; Lio, la cantant i actriu belga que amb l’exotisme del seu accent francès i una classe d'aire decadent clava el rol de l’amant calenta i histèrica de gelos. Estan també els escenaris: aquella vella casa ocupada, les vies de l’estació de tren, la catedral abandonada i els jardins de la clínica. Tot il·luminat per un mestre, el director de fotografia i càmera Javier Aguirresarobe, qui aconsegueix la llum i els colors més adients per un conte gòtic que transcorre entre dies freds de pluja i núvols amb poques clarianes. I finalment, per la música, una banda sonora preciosa i molt intensa obra de Bingen Mendizábal, interpretada per l’Orquesta Sinfónica Ciudad de Granada, dóna una força especial a les imatges que posa els pèls de punta!


La nova edició en DVD per a col·leccionistes conté 3 discos: un per a la pel·lícula, un per a la banda sonora original i un pels extres, que inclouen un documental amb imatges del rodatge, la tria del repartiment i els records del director i alguns actors 15 anys després. També com a material extra conté El reino de Víctor, curtmetratge de 1989 on Juanma Bajo Ulloa ja mostra l’interès pel món sinistre dels contes que l’ha acompanyat sempre, des de la ventafocs d’Alas de mariposa a l’anaguet lleig de Frágil (2005), la darrera pel·lícula d’una carrera molt desigual que per a mi no ha tornat a igualar més en qualitat a La madre muerta.

[*Foto: Bajo Ulloa, Juanma. La madre muerta. Madrid: Avalon, 2008.]

Objectes vius i morts

Pablo Picasso
Mandolina i guitarra, 1924
Oli amb sorra sobre tela - 140,7 x 200,3 cm
Solomon R. Guggenheim Museum, Nova York

Objectes vius: figura i natura morta en Picasso, al Museu Picasso de Barcelona fins l’1 de març de 2009.

L’exposició estudia la fusió entre natura (arbres, terra, cel...), objectes (instruments musicals, ampolles, mobles...) i la figura humana en l’obra de Picasso. Els exemples de pintures, dibuixos i esbossos van del 1907 al 1926 i mostren tan el procés com el resultat final de la nova manera de fer que Picasso va introduir al Cubisme que ell mateix havia inventat (i si va ser George Braque el primer, què més dona!). Aquest hivern gris i fred en que s’agraeix tant un bon dia assoleiat per passejar per la ciutat, valgui com a substitut d’un raig de sol entrar a veure els bodegons de Picasso.

Pablo Picasso
Instruments de música, calavera , 1914
Oli sobre tela. 43,8 x 61,8 cm.
Musée d’art moderne Lille Métropole, Villeneuve d'Ascq
[Foto: Muriel Anssens]

Però no tot és llum i color a les sales de l’exposició, Instruments de música, calavera és una natura morta molt fosca i ben morta! Si bé hi ha fusió i transformació dels elements que conté i pertany a a l’època de les altres, porta la mort enmig de tanta celebració de vida. La cartela dona una possible explicació: Picasso la va pintar el mateix any de la sèrie d’il·lustracions pel llibre de Max Jacob La siège de Jerusalem... quina ironia de la vida en aquests dies en guerra a la Franja de Gaza. El setge de Jerusalem va passar fa més de vuitcents anys, però avui i allà mateix els humans encara som incapaços de seure a parlar sense arribar a les mans.

Pablo Picasso

Personatge amb guitarra, 1920
Guaix sobre paper. 27 x 21 cm.

Col·lecció particular
Foto: Gasull Fotografia]

Personatge amb guitarra és una petita joia, va ser veure'l i pensar: ara que no em miren els de seguretat el despenjo i surto correns!

L’exposició es tanca amb un arlequí i una natura morta espectaculars de Juan Gris. Serveixen per exemplificar cóm la fusió d’elements va tenir acceptació entre els seguidors de Picasso i en particular mostra la rima o correspondència de motius i formes entre quadres diferents (el cap de l’arlequí té la mateixa forma que el gerro amb raïm del bodegó).

[Totes les imatges extretes de: Museu Picasso de Barcelona]

Mantícora

Joan Ponç
Contorns, 1950
[Oli sobre tela, 60 x 73 cm.]
Col·lecció Salvador Riera, Barcelona *

A pesar de que somos hombres de nuestra propia vida personal somos también, por otra parte, en gran medida, representantes, víctimas y promotores de un espíritu colectivo, cuya vida equivale a siglos. Podemos ciertamente imaginar una vida a la medida de nuestros propios deseos y no descubrir nunca que fuimos en suma comparsas del teatro del mundo. Pero existen hechos que ciertamente ignoramos, pero que influyen en nuestra vida y ello tanto más cuanto más ignorados son.

Carl Gustav Jung. Recuerdos, sueños, pensamientos.

Davies, Robertson.

Mantícora.

Traducción de Miguel Martínez-Lage.

4ª ed.

Barcelona: Libros del Asteroide, 2007.

367 p.

ISBN: 84-935018-4-0.

Continuo amb la Trilogia de Deptford de Robertson Davies. Durant les festes de nadal ha estat el torn de Mantícora, la segona entrega. El protagonista és en David Staunton, qui deprés de la misteriosa mort del seu pare, el multimillonari Boy Staunton, obsessionat al creure que l'han assassinat es a punt d'embogir i decideix fugir a Zuric per sotmetre’s a tractament psiquiàtric. Les converses i exercicis amb la doctora von Haller, fidel seguidora del mètode analític de Jung, li faran conèixer a través dels records d’infantesa i la interpretació dels somnis les causes que l’han portat a la depressió i l’alcoholisme. David passa pocs anys dels quaranta, de portes en fora és un advocat de prestigi que aixeca passions als jutjats, però per dins… arrossega des de l’adolescència uns quants traumes que haurà de curar. I és airejant els monstres interiors com el record donarà lloc a una descripció detallada de la intimitat de la seva familia i tot el que l’envoltava, una familia del Toronto de la primera meitat del segle XX que està ben podrida, i no només de diners.

Robertson Davies mostra un domini espectacular per narrar qualsevol cosa que es proposa explicar i ho fa d’una manera planera (el mètode sencill que defensa un dels seus propis personatges), acompanyat sovint de molt sentit de l’humor i d’una gran erudició. A la part final, quan ja dona per acabat el pas del protagonista per la clínica suïssa, aconsegueix fer pujar Mantícora al més alt impossible (i no diré cóm, ni de la mà de quins personatges per no espatllar res a qui les vulgui llegir): totes les peces encaixaran a la perfecció (les teories de Jung, els monstres de David y la trama d'aquestes dues primeres novel·les de la trilogia), donant el peu perfecte a la tercera i darrera entrega que ansio devorar: El mundo de los prodigios. I és que Robertson Davies va escriure de manera prodigiosa!


* [Imatge: Lubar, Robert S. Joan Ponç. Barcelona: Ediciones Polígrafa, 1994-. ISBN: 84-343-0741-3. Pàg. 247].

New Order Collector's Edition

Peter Saville
Power, Corruption & Lies
(1983) de New Order

Rinho Records va reeditar a finals de l’any passat, remasteritzats i amb material extra, els cinc primers àlbums de New Order: Movement (1981), Power, Corruption & Lies (1983), Low-Life (1985), Brotherhood (1986) i Technique (1989).

Discos de la meva banda sonora dels 80’, com la de tants altres. El bon record em porta avui a buscar un parell de discos de vinil del grup que encara conservo d’aquells temps, Low-Life i el single Blue Monday. Les portades de Peter Saville a 31x31 cm llueixen molt més! El crec de l’agulla sobre el vinil i alguna ratllada encara deixen sentir la mar de bé les cançons de sempre de New Order: boniques melodies d’electrònica ballable, guitarres, baix i bateria amb lletres d’amor i desamor carregades de malenconia.

Mirada Rodoreda

Mercè Rodoreda
Cap
Collage de papers de colors
Col·lecció Fundació Mercè Rodoreda, Barcelona*

“Vaig fer dos quadres: “La tempesta” i “Rastignac”. Em vaig excitar i sentia la sang que em passava pel cor. Cap dels quadres no és bonic. A més em sembla que em torno boja; mentre faig un quadre no passa res, vaig fent, però un cop els he acabat tinc la impressió que ja els havia vist, exactes, en alguna banda”. *
M.R. 1953.

L’altra Rodoreda, exposició de pintures i collages de Mercè Rodoreda a l’entresol de La Pedrera, fins a l’1 de febrer de 2009.

Mercè Rodoreda
3 aquarel·les sobre paper Sense títol
Col·lecció Familia Borràs-Gras, Barcelona.*

Més coneguda per la seva obra literària, l’altra Rodoreda del nom de l’exposició és doncs la pintora. Però només cal mirar als ulls tristos i flamejants dels personatges dibuixats per veure que no estem massa lluny de l’escriptora, tot és la mateixa Rodoreda. La comissària Mercè Ibarz remarca* el paral·lelisme entre pintura i escriptura en l’experimentació, en aquest cas per la tria de les formes i l’ús dels colors pels collages i aquarel·les. Només hi trobo a faltar una expressió, la de la mala llet que sovint despren per escrit. Amb un estil influit per Joan Miró, Paul Klee i Jean Dubuffet, la Rodoreda pintora s’apropa molt al dibuix d’una il·lustradora que estaria posant cara i ulls als personatges que duia dins, aquells tan inoblidables com l’Aloma, la Colometa, l’Armanda…

Si el millor homenatge que un podia fer durant l’Any Rodoreda era llegir, pel gust de fer-ho, alguna de les seves novel·les, contes, poemes, biografies i cartes, amb aquesta exposició tenim la segona millor iniciativa d’homenatge, que a més tampoc té els possibles riscos innecessaris de les interpretacions alienes, algunes de les que hem vist o d’altres que no ens hem atrevit a veure desfilant per teatres i seus institucionals.

+ Fundació Mercè Rodoreda: Obra pictòrica

* Fotos i text: L’altra Rodoreda: pintures & collages. Comissària: Mercè Ibarz. Barcelona: Fundació Caixa Catalunya, 2008. ISBN: 978-84-89860-19-3.

No mires atrás

Kikí d’akí

No mires atrás

Madrid: Siesta, 2008.

Quadre de la portada: Sergio López de Haro

No mirar enrera podria ser una bona manera de començar any i aquest disc de Kikí d’akí ja pertany al 2008, però mantindrà la força necessària per fer-ho en qualsevol moment del futur. I és que les històries que ens expliquen les cançons de Sergio López de Haro miren al passat amb la nostàlgia justa, la vida continua i molt millor si anem endavant, a poder ser amb un bon somriure d’orella a orella.

Els arranjaments d’Antonio Galvañ (Parade) són preciosos (quins pianos a Domingo i a Historia de detectives!) i en conjunt la seva és una producció de luxe que dóna una llum clara i brillant a totes les cançons. Com a curiositat, i no sé si és cosa meva, d’aquelles associacions impossibles… però moments aïllats de la música de Sola em recorden als Pixies suaus de Bossanova i No mires atrás al Tom Waits de Bone Machine. Però no voldria despistar perquè la manera de cantar les músiques i lletres de López de Haro que té Kikí fa pensar més i quasi inevitablement (és un elogi) en unes noves Vainica Doble més pop.

Kikí d’akí torna del passat asseguda a la seva chaise-lounge de casa quan plou o a un banc del parc quan fa sol, obre una novel·la, potser és diumenge o és dilluns, sola o en companyia, s’ha proposat ser feliç i amb la seva música ens convida a nosaltres a ser-ho també.

+ Kikí d’akí a Siesta
+ Web de Kikí d’akí