Jane Hammond

Jane Hammond
When You Wish, 2008,
gelatina de plata sobre paper virada al seleni,
28 x 35,5 cm.

Exposició de fotografies de Jane Hammond (Connecticut, 1950)
a la Galería Senda – Espai 2Nou2 de Barcelona fins el 30 d’abril.

A R T I F I C I. “Art, habilitat, truc, emprats per a estrafer o disimular la veritat, les imperfeccions d’una cosa, per a produir un efecte determinat, que serveix per a enganyar. No hi cerqueu la sinceritat: és tot artifici. Els artificis de l’eloqüència patètica. En els escriptors lloem l’art, no l’artifici”. *

Can You Draw This?, 2008,
gelatina de plata sobre paper virada al seleni,
28 x 35,5 cm.

Dokemono-tachi, 2007,
gelatina de plata sobre paper virada al seleni,
28 x 35,5 cm.

Els collages fotogràfics de Jane Hammond segueixen la senda de l’esperit dels dadaistes i surrealistes: l’atzar troba les imatges i l'artista les manipula per crear artificis. Fotomuntatges digitals d’imatges que troba a llocs diversos (arxius, àlbums familiars, encants, Internet …) i que prenen noves formes per explicar noves històries concretes però a la vegada evocadores d’interpretacions infinites. A part de les 16 fotografies exposades, una projecció de diapositives mostra una sèrie on la pròpia Hammond posa el seu rostre a altres cossos (com és el cas també a la foto When You Wish suplantant a Priscilla Presley): una contorsionista, una miss, una dona tatuada, una stripper… una llista llarga de personatges que reforcen el gust per l’artifici, així com per un sentit de l’humor encantador.

+ Jane Hammond (Web oficial de l'artista)

[Fotos: Galería Senda – Espai 2Nou2]

* Fabra, Pompeu. Diccionari de la llengua catalana. 24ª ed. Barcelona: Edhasa, 1988. Pàg. 160.

Pipilotti Rist

Pipilotti Rist
Homo Sapiens sapiens, 2005
Video-instal·lació de 5 canals, video, color i so.
Mides variables.
[Fotos: Office Federal de la Culture]

Dedico el premi a totes les persones que cuiden als altres de forma desinteressada, a tots els bons mestres i a tota la gent que somriu als desconeguts en el carrer i els trens.

Això és el que va dir Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) fa uns dies quan va saber que des de Barcelona li donaven el Premi Joan Miró 2009. M’ha agradat l’actitud, hi penso sovint en la gent que viu sense esperar alguna cosa a canvi (premis inclosos), en el record i admiració pels bons mestres i també en la gent que somriu als desconeguts, aquesta especialment quan alguns matins agafo el metro per anar a treballar i tot són cares llargues. La Rist va decidir dir-se Pipilotti perquè des de petita que és fan incondicional de Pippi Langstrump. Només per això i la bonica dedicatòria, crec que deu ser una persona encantadora i radical.

Pipilotti Rist és una artista encantadora i radical. El premi que s’embutxacarà el proper 4 de maig anirà acompanyat d’una futura exposició retrospectiva del seu treball a la Fundació Miró de Barcelona. Fins ara, a Espanya només se n’havia pogut veure obra al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC). Sobre tot es coneguda pels seus videos y video-instal·lacions, algunes molt espectaculars, com Homo Sapiens sapiens (on un s’ha d’estirar a terra per veure millor els jocs caledoscòpics de les imatges projectades sobre els sostres), a més de música i cantant dels propis videos (amb un disc al mercat, distribuït aqui per Subterfuge). Un altre treball molt interessant és City lounge, col·laboració amb l’arquitecte Carlos Martínez pel centre urbà financer de Saint Gallen (Suïssa). Una gran catifa vermella, com si de l’interior de casa es tractés, s’escampa per places, carrers, per sobre del mobiliari urbà … una altra manera més de mostrar un somriure als vianants.

Carlos Martínez i Pipilotti Rist
City lounge
Saint Gallen, 2006
[Fotos: Thomas Mayer]

+ Pipilotti Rist: Web oficial ; MySpace ; YouTube.

Les Kiriki

C & The Pedrets, amiga descobridora de tresors ocults, m’envia l’adreça d’una pàgina web plena d’ells: Europa Film Treasures, videoteca digital a Internet que és el resultat de la cooperació amb els fons d’arxius i filmoteques més prestigioses d’Europa. Un exemple del que hi podeu trobar és Les Kiriki acrobates japonais (1907), obra del gran Segundo de Chomón, el Méliès espanyol, capaç de rodar petites meravelles com aquesta que aqui repesco del YouTube, però que a European Film Treasures podeu veure amb millor qualitat:

Joies del cinema de principis de segle XX per quedar-se bocabadat davant tanta originalitat i gràcia, pel·lícules de pura artesania dels efectes especials, moltes pintades a mà i amb aires exòtics que avui ens resulten del més kitsch. Gràcies C.

+ Europa Film Treasures

La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga

"Aleshores em vaig treure la roba, la vaig deixar al peu d’un lledoner a tocar de la pedra del boig i abans de ficar-me a l’aigua vaig mirar ben bé el color que el cel hi deixava, i tota la llum que el sol hi posava ja era diferent perquè havia començat la primavera que naixia altra vegada després de viure sota de la terra i a dintre de les branques... "
Mercè Rodoreda.
Començament de La mort i la primavera.

Lledoner [Foto: Wikipèdia]

A principis dels anys noranta, el director de cinema Agustí Villaronga va intentar rodar una adaptació de la darrera novel·la de Mercè Rodoreda: La mort i la primavera. El mateix Villaronga va fer-ne el guió i es va dur a terme un llarg treball de producció sota la direcció de Teresa Enrich: localitzacions per valls, muntanyes i rius de les rodalies de Sort (Noguera Pallaresa), l’storyboard, una acurada documentació per fer el vestuari, decorats i atrezzo, fins i tot es va donar a conèixer un repartiment que aniria encapçalat per Victoria Abril i Casto Sendra “Cassen” i també comptaria amb José Sazatornil “Saza”, Xesc Forteza, Rafael Anglada, David Sust i Gunther Meisner (protagonistas els dos últims de Tras el cristal) a més de personatges marginals com disminuïts psíquics i esguerrats...

“El gran repte, però, era que en l’univers de ficció de La mort i la primavera dominaven els símbols i els arquetips. No era una narració realista, sino una representació personalíssima de símbols portada fins a la poesía”. A.V.*

Els problemes de finançament van fer fracassar el projecte. Ara, vint anys després, i com un dels darrers actes per celebrar el centenari del naixement de Mercè Rodoreda, fins el 3 de maig es pot visitar a La Virreina Centre de la imatge una exposició que mostra part d’aquell treball preparatiu. S’ha creat una escenografia que evoca a base d’estructures amb troncs l’aire primitiu i salvatge del poble on transcorre l’acció de La mort i la primavera. A les parets i les vitrines es recullen objectes testimonials molt variats: trossos dels pressupostos, notícies aparegudes als diaris, notes de treball, el guió mecanografiat, fragments de la novel·la, els perfils bàsics dels personatges principals, estris del camp, peces del vestuari, dibuixos i fotos, reproduccions de pintures i gravats antics…

“El perill era que l’univers imaginari de la novel·la no caigués de ple en el terreny del fantàstic i perdés contundència. La manera d’abordar-ho era que el film adquirís un to etnogràfic, quasi antropològic, de document d’una cultura que, ancorada entre el prehistòric i el posthistòric, mostrés el carácter mític d’aquest poble i els seus personatges, sense que ens allunyés de percebre que no eren més que un reflex de nosaltres i del nostre entorn.
De seguida em van venir al cap els treballs de Robert Flaherty, Murnau o fins i tot de l’Einsenstein de ¡Que viva México!; pel·lícules mig documentals que incorporaven al discurs objectivitat i fascinació a parts iguals. Aquella mirada havia de ser la nostra. Una mirada extasiada davant una realitat exòtica però implicada amb temes que encara avui ens afecten a tots.” A.V.*

Col·laboradors de luxe com el director artístic Ulrich Bergfelder (habitual de Werner Herzog), els músics de Dead can dance (que havien fet la banda sonora d’El niño de la luna) o la fotografia de Jaume Peracaula (habitual també de Villaronga)… prometien un resultat molt esperançador que no va ser possible, però que tampoc es va quedar en res: “Sempre he pensat que és el projecte més bonic que he tingut a les mans. Potser aquell fracàs forma part de l’alquimia secreta del que un dia pot arribar a ser”. A.V.*


* El text La pel·lícula que mai no va existir d’Agustí Villaronga i les fotos extret de: La mort i la primavera: Rodoreda per Villaronga. Barcelona: Ajuntament de Barcelona i Turner, 2009. [Catàleg de l’exposició].

The Nightmare Before Christmas 3D

No acabava d’arribar a Barcelona...
no va ser ni per Halloween ni per Nadal, però finalment sí, fa només un parell de setmanes i continua en cartell a un únic cinema de la ciutat, no sé fins quan. The Nigthmare Before Christmas de Tim Burton (1993), ara reestrenada en 3D, és una obra mestra del cinema d’animació i ha estat una alegria i un gran plaer poder tornar a veure-la en una pantalla gran, malgrat sigui en versió doblada al castellà i els efectes 3D resultin no afegir molta més espectacularitat a la que ja tenia la còpia normal.

[© Foto: Monsters in motion]

Dirigida per Henry Selick (Coraline, la seva darrera pel·lícula, té prevista l’estrena a Espanya el proper 14 d’agost, visitin la pàgina web... quina bona pinta!) a partir de la història i dels personatges dibuixats per Tim Burton, Pesadilla antes de Navidad no seria el que és sense la preciosa banda sonora de Danny Elfman. Res de la pel·lícula ha perdut força amb el pas del temps. I parlant de temps, no puc evitar el bon record d’aquella nit d’estrena al XXVII Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Sitges de 1994, sortint tots contents i emocionats del cinema El Retiro, fans per sempre més de Jack, Sally i Halloween Town:

+ Web oficial The Nigthmare Before Christmas 3D
+ Trailer 3D

Il·lustre Le Corbusier

Massilia TBOs - una editorial (?) desconeguda fins ara en el món del còmic... - ha posat en circulació la reimpressió d’una historieta del 1966 que explica de forma comprimida i molt il·lustrada, la vida del gran arquitecte Charles-Édouard Jeanneret, més conegut com Le Corbusier. Es tracta del número 139 de la col·lecció Vidas ilustres de l’ editorial mexicana Novaro, mítica al seu país sobre tot per les sèries d’aventures i superherois, però també educativa, ben documentada i alhora entranyable en aquesta sèrie que recull la biografia de grans personatges de la història.

És molt curiós de llegir i, contra el que pugui semblar a primera vista, poca broma perquè té el seu nivell. El text va signat per un arquitecte, Fernando Gay, que breu i concís retrata a Le Corbusier des de que neix a La Chaux-de-Fonds (Suïssa) fins que mor ofegat mentre nedava en aigües de la Costa Blava francesa. Al ritme accelerat que exigeix el format, despatxa la infantesa, l’època de formació i la concepció d’un cos teòric important i la posada a la pràctica que va ser novedosa i polèmica, pròpia d’una personalitat visionària.

Alguna qualitat ha de tenir aquest Vidas ilustres quan darrera de la seva resurrecció hi ha l’Associació d’idees - Centre d’investigacions estètiques de Sant Cugat del Vallès, entitat vinculada a la revista Massilia: anuario de estudios lecorbusierianos que des del 2002 publica estudis acadèmics sobre l’obra de Le Corbusier.

Una altra cosa és la qualitat de la reimpressió, tan dolenta com era la impressió dels còmics originals, voluntàriament barats per fer arribar així la cultura a tothom.

Le Corbusier. Sant Cugat del Vallès: Massilia TBOs - Associació d’idees - Centre d’investigacions estètiques, 2009. ISBN: 84-87478-72-7. Edició facsímil de: Le Corbusier. Text de Fernando Gay. Il·lustracions de María I. Camberos. Portada: Demetrio Llordén. México: Novaro, 1966. (Vidas ilustres; 139).

El vagabundo y otros cuadros recientes

Emilio González Sáinz
El roble, 2008 (Oli sobre tela 81 x 100 cm.) i La habitación roja, 2008 (Oli sobre tela 22 x 33 cm.)

Exposició El vagabundo y otros cuadros recientes d'Emilio González Sáinz (Torrelavega, 1961) a la Galeria Alonso Vidal de Barcelona, fins el 18 d’abril.

La vitrina, 2008

(Oli sobre tela 55 x 46 cm.)

Les pintures a l’oli i aquarel·les d’E.G.S. són estampes bucòliques molt boniques. Retraten aquells moments alegres o tristos tan especials que aconsegueixen aturar-ho tot: contemplar l’horitzó, jeure a l’herba, pescar amb canya al riu un diumenge assoleïat, el descans del vagabund, pintar un quadre al caliu de la llar, fumar una pipa a casa o fent camí... Ni els núvols foscos, el vent, la boira o les onades fortes del mar contra els penyassegats semblen cap amenaça important, els ocells volen tranquils o reposen a les branques del gran roure. E.G.S. recrea els paisatges de Cantabria , que és on viu i treballa. Els seus personatges, sovint solitaris, es troben a boscos, muntanyes, rius, llacs, platges o davant el mar. La natura és sempre molt present i, a la manera dels pintors romàntics del XIX, s’imposa com un protagonista més. Però E.G.S. pinta també interiors moderns, de mobles vintage, confortables i elegants, que funcionen com aparadors de petits mons imaginaris que succeixen dins les cases.

Domingo, 2008
(Oli sobre tela 60 x 73 cm.)

El vagabundo, 2008
(Oli sobre tela 50 x61 cm.)

És una pintura molt endreçada la seva, de dibuix polit i colors suaus, tot en perfecta harmonia, incloses les influències i connexions amb mestres com Friedrich i Balthus al capdavant, Turner o Hopper, Seraut o Ponce de León... i amb referències literàries explícites, sobre tot a Chejov.
Com és la primera exposició d’Emilio González Sáinz que arriba a Barcelona: benvingut, vagabund!

[Totes les fotos: Galeria Alonso Vidal]

Cildo Meireles

Cildo Meireles
Cruceiro del Sur
(1969)

“… la obra podría ser interpretada como un suave manifiesto latinoamericano. Se trata, en todo caso, de una obra que propone un cambio radical de escala al hallarse el espectador frente a la obra más pequeña del mundo, al límite de la fisicidad misma del objeto, que idealmente debe ser expuesta en una sala del museo sola, al albur de cualquiera que pueda pisarla sin darse cuenta. Pese a todo, está cargada de una fuerza inmensa. El diminuto cubo está construido por una mitad de roble y la otra de pino, árboles mágicos en la cosmogonía de los tupi en Brasil, entidades mágicas cuya unión produce el fuego. Se trata, pues, del Brasil de los orígenes”.

Diego, Estrella de. Contra el mapa. Madrid: Siruela, 2008.
(La Biblioteca Azul serie mínima; 20). ISBN: 978-84-9841-156-0. Pàg. 88-89.
[Ressenya]

Detall d' Através,

instal·lació (1983-1989/ 2007).

L’exposició retrospectiva de Cildo Meireles que es pot visitar al Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins el 26 d’abril és impressionant, per la qualitat de totes les peces i sobre tot per l’oportunitat de veure i entrar en algunes de les seves instal·lacions de gran format.

Cildo Meireles (Río de Janeiro, 1948) és un artista conceptual que treballa amb dibuixos, collages, objectes i instal·lacions. El tema central del seu treball - tal i com ell mateix assegura i es recull al programa de mà - gira entorn les “connotacions físiques, geomètriques, històriques, psicològiques i antropològiques” del concepte d’espai. Un discurs teòric que es manifesta en temes més concrets que resulten ser els més espinosos del Brasil, com ara la repressió dels 20 anys de dictadura militar, les desproporcionades desigualtats socials entre la població rica i la pobra, les imposicions de les missions religioses sobre les tribus indígenes de l’Amazonas o la pèrdua d’identitat sota l’imperialisme ianqui.

L’art de la instal·lació perment sovint entrar físicament dins l’obra de l’artista. Ens agradarà més o menys el què i el cóm s’explica, però entrar-hi és una experiència única que en altres gèneres només tenim l’opció d’imaginar. En el cas de Meirelles val molt la pena per tot. A qui no hagi visitat aquesta exposició i ho vulgui fer, que no oblidi passar per l’espai Capella MACBA, a l’altra banda de la plaça del museu, continua allà i és on trobarà dues obres mestres: Babel i Cruceiro del Sur.

Detall de la instal·lació Babel (2001).

[Totes les fotos: Tate Modern ]