Francis Bacon
Estudi del Papa Inocenci X de Velázquez(1953)
Oli sobre tela, 153 x 118 cm.
[Foto:
El Prado]
Impressionat em deixa la gran exposició retrospectiva d’obres de
Francis Bacon (Dublin 1909- Madrid, 1992) al
Museo de El Prado, que encara es pot veure fins el 19 d’abril. És una coproducció de tres grans museus, va arribar des de la
Tate Britain de Londres i després de l’estada a Madrid, acabarà al
Metropolitan Museum de Nova York.
Una gran exposició perquè reuneix molta obra, de la millor i més representativa de les diferents etapes de la vida artística de Bacon. Un total de 62 pintures que s’han penjat a les sales formant grans grups temàtics:
Animal recull les primeres representancions de Bacon sobre la violència a la que pot arribar l’ésser humà, la pitjor bèstia del regne animal;
Zona i
Aprensión contenen exemples clau d’una forma única d’entendre i emmarcar en l’espai aquelles figures seves tan fortes que criden, mosseguen, sagnen, es retòrcen… és la zona per a les increíbles variacions sobre el
Retrat del Papa Inocenci X de Velázquez o per la fosca i enigmàtica sèrie
Homes de blau;
Crucifixión i
Crisis impressionen pels tríptics de gran format que prenen com a punt de partida el tema religiós de la crucifixió, però van molt més enllà perquè, per a Bacon, Déu no va exisistir mai i a l’home no el veia precissament bo per naturalesa o amb redempció possible;
Épico agrupa obres fruit d’influències literàries (la tragèdia grega, Shakespeare, Eliot, Lorca…) i pictòriques (Picasso, Van Gogh, Velázquez…);
Archivo mostra el procés de treball del pintor a l’estudi: fotos de pintures que admirava, fotos d’amics íntims i models habituals, esbossos, apunts, fotos dels estudis dels cossos en moviment d’ Edward Muybridge...
Tres estudis per a un autorretrat
(1979-1980)
Oli sobre tela, 37.5 x 31.8 cm.
[Foto: El Prado] Retrato, amb retrats que, sota les pincellades fortes i gestuals que desfiguren els rostres, aconsegueixen captar l’ànima dels retratats amb una sutilesa que trasvalsa. Memorial és la sala dedicada a George Dyer, amant i model que va suïcidar-se, provocant en Bacon una terrible sensació de culpa que va donar lloc a vàries obres sobre la seva mort. A Final s’arriba al 1991, amb obres de l’any abans de morir, que va ser accidentalment a Madrid, la ciutat que ara ha acollit aquesta gran exposició retrospectiva pòstuma a El Prado, un dels museus preferits de Bacon i que en els últims anys de la seva vida visitava sovint.
Tríptic
(1972)
Oli sobre tela, 198 x 147.5 cm.
[Foto: Tate]
Pintures terribles i alhora dotades de bellesa. L’horror de les figures distorsionades (pel dolor, la lluita, la tortura, la carn oberta en canal...), les taques (esquitxades o drippings) i les traces de les gàbies geomètriques que marquen amb energia l’espai, contrasten amb la calma i pulcritud dels fons de colors roses, liles, blaus, verds... o dels buits sobre el lli ocre de la tela, a excepció, però, dels fons taronges pujats, quasi fluorescents, aquests t'encenen dels nervis. A més, cal fer menció de l’elegància i solemnitat que donen les gàbies exteriors: els marcs daurats, gruixuts i amb vidre, tal i com Bacon ho volia.
Ja a casa, recordant l'exposició em ve a la memòria El último tango en París (Bernardo Bertolucci, 1972). Recordin que als títols de crèdit d’aquesta pel·lícula hi apareixen quadres de Bacon. Són el pròleg perfecte per a una història de sexe i violència entre dos desconeguts, uns personatges incapaços de comunicar-se, sense límits morals i a la deriva, que juguen a fer-se mal per separat i entre ells, representants també d’una opció de vida on aflora la cara bèstia i autodestructiva de la condició humana. A l’apartament on transcorre gran part del film... Paul (Marlon Brando) i Jeanne (Maria Schneider) es retorçen abraçats sobre el terra de fusta, sota la llum ataronjada d’una bombeta... com si d’un interior pintat per Bacon es tractés.
[© De totes les imatges: The Estate of Francis Bacon. All rights reserved. DACS, London 2009]
Déjame entrar
Ai, està vist que hi ha pares que haurien d’estar molt més pels fills. Com a mínim saber de les seves preocupacions qüotidianes, com els hi va a l’escola, amb qui es relacionen i comparteixen jocs… Si no ho fan, s’arrisquen a que qualsevol nit els nens deixin entrar un vampir a casa seva. Déjame entrar de Tomas Alfredson passarà a la història del cine com una gran pel·lícula de vampirs, però és això i molt més. L’assetjament escolar, el món interior adolescent entorn l’amor i l’amistat, el pas de l’estima incondicional pels pares a les primeres desil·lusions, la manera de fer del caràcter suec… tots els temes estan molt ben tractats, amb sobrietat, sense sensibleries, fent ús d’ un realisme quasi minimalista i un to pausat que només es veu trasbalsat per l’acció del monstre, tan cruel com salvadora.
