dimarts, 30 de juny del 2009

King of The Dogs


A. (el marit de Maelstrom, també conegut al mateix bloc per mi santo es un cachondo) em va parlar diumenge passat d’aquest vídeo d’Iggy Pop. Posa imatges a King of The Dogs, cançó que forma part del disc Préliminaires, l’últim d’ Iggy i amb el que es deixa anar ara com a crooner de jazz i chanson; per cert, amb molt savoir faire i sense abandonar la seva imatge despitregada de sempre. El vídeo és de Patrick Boivin (un geni de l’stop motion) i en realitat són tres en un, o, millor dit, un d’ interactiu, perquè es tracta de triar quin gos prefereixes (ser?): un vagabund, un home de negocis o un moter aventurer.

Brindem amb xampagne per una tercera edat tan estupenda!

+ Préliminaires d’Iggy Pop

dimecres, 24 de juny del 2009

Spink & Forcible



Cartells vintage de l’època daurada d’ Spink & Forcible
Coraline
d' Henry Selick, 2008


Només puc dir meravelles de Coraline. La comparació amb Pesadilla antes de Navidad (1993) ha estat tan inevitable com innecessària... perquè aquella pel·lícula no és d’eixe món. Però amb James y el melocotón gigante (1996), Henry Selick ja havia demostrat el seu geni sense l’ajut de Tim Burton. Ara amb Coraline, Selick ha aconseguit fer una nova obra mestra de l’animació amb la tècnica de l’stop motion. Visualment impecable i sorprenent, la força de la història que ens explica - adaptació del conte de Neil Gaiman - recau en les possibilitats il·limitades de mostrar l’altre costat. Com ens els referents dels que ja n’ha parlat la crítica especialitzada (de Lewis Carroll a David Lynch o Hayao Miyazaki), és quan Coraline fuig de la realitat i travessa el tunel que un no voldria que la pel·lícula acabés mai. I part del poder d’aquesta altra dimensió la tenen uns personatges secundaris de luxe, encapçalats per les adorables (i megavixens) Miss Spink & Miss Forcible, a les que cada tarda baixaries a visitar per escoltar les seves històries d’antigues estrelles del teatre i les varietés, amanyagar l’exercit de gossos alats, menjar dolços rancis i conèixer el futur incert al fons de les tasses de te. També visitaria sovint el circ del gran Bobinsky per veure les acrobàcies dels seus ratolins. Bé, això es pot fer i aqui en teniu la prova:


+ Coraline (pàgina oficial)

dilluns, 22 de juny del 2009

Alguaire glamour



Aeroport de Lleida-Alguaire

Res a veure amb la T-1 de l'Aeroport de Barcelona. L'Aeroport de Lleida-Alguaire, encara en construcció, fa tot just uns dies començava les primeres proves de vol. Les imatges virtuals del resultat final i les primeres fotografies reals de les obres m'han agradat. Pertany a la dimensió d'aeroports més petits, però no menys bonics.

Pablo Palazuelo
La grande étude IV,
1957-1958
Oli sobre tela
134 x 87,3 cm.
[Col·lecció MACBA]

És un projecte del despatx d'arquitectes b720. Les plaques horitzontals de les façanes i cobertes formen una gran catifa ondulada que vol integrar l'edifici a l'entorn rural del paisatge, imitant els mateixos colors dels camps que van formant quadrícules irregulars sobre el terreny. Em fa pensar en les geometries que van inspirar algunes obres de Pablo Palazuelo (1916-2007), pilot d'avió ocasional durant la Guerra Civil Espanyola.

Per la forma del conjunt - sobre tot per la torre de control i com la suma a la resta de zones- a l'Alguaire li trobo un aire a arquitectura moderna dels anys 60'. Els tres dibuixos virtuals de dalt podrien servir molt bé de fons pels cartoons nordamericans d'aquella època, com aeroport o, fins i tot, com a petita estació interplanetària!

Té l'encant retro i la mida justa dels aeroports abans de crèixer a tamanys mastodòntics. De vegades, viatjant a petites capitals espanyoles, encara se'n troben d'antics i petits. Al baixar de l'avió sorprenen les escales a peu de pista i a escasos metres de la porta principal. Ens fan sentir quasi com les estrelles de cinema de la dolce vita al primer Fiumicino de Roma, moltes immortalitzades per les fotos dels paparazzis. Les mateixes fotos que apareixen recopilades a Airports & stars, un llibre que conté una selecció del fons de l'agència italiana Reporters Associati.

A la coberta: Sophia Loren i John Wayne.
Però tot allò pertany més aviat a una altre temps, ara el low cost va acompanyat majoritàriament del low glamour.

[Airports & stars. Textos de Vincenzo Mollica. Bologna: Damiani, 2006. ISBN-10: 8889431164. ISBN-13: 978-8889431160.]

divendres, 19 de juny del 2009

Mr. Lucky

Chris Isaak
Mr. Lucky
New York: Reprise Records, 2009



Durant l'espectacle Orgullosamente humilde, la gran Sra. Pavlovsky es declarava desesperada i farta dels seus continus fracassos sentimentals. Sempre utilitzada i abandonada pels homes, assegurava que un dia, davant d'un funcionari de l'ambaixada que li demanava les dades personals, a la pregunta ¿situació civil? no va poder contestar ni soltera ni casada, sino deixada! I és així com veig sempre a Chris Isaak, eternament deixat.

L'única que no l'abandona mai és la seva guitarra, la companya ideal per escriure boniques cançons, com les del seu nou disc: Mr. Lucky. Títol irònic, d'autoajuda? Dos duets - Breaking apart, amb Trisha Yearwood i I lose my heart, amb Michele Branch - fan sospitar que molt sol l'home tampoc està sempre. Potser no deu poder evitar donar la imatge de l'etern jove melancòlic amb el cor trencat. Com tampoc pot evitar les eternes comparacions amb Roy Orbison, de les que deu estar ben orgullós per signar joies com You don't cry like I do, a l'alçada del gran mite del rock melodramàtic.




You don't cry like I do



Chris Isaak continua amb el rock cristal·lí de sempre, que beu del country, el blues, el jazz i el pop. Sovint agafa un aire retro per fer un rockabilly irresistible, com per exemple a Take my heart. Conserva una veu preciosa y ara, a més, ens mostra la seva habilitat i bon gust dibuixant. La portada i la resta de dibuixos que il·lustren les cançons a l'interior del llibret són tots seus.

Amb Mr. Lucky, Chris Isaak es pot considerar afortunat - malgrat eternament deixat - perquè continua fent molt bé el que més li agrada. I per això deu tancar el disc amb l'optimista Big Wide Wonderful World!


dimarts, 16 de juny del 2009

Michel Gondry: retallar i enganxar

MICHEL GONDRY

Michel Gondry 2: more videos before & after DVD1 és una nova recopilació de videoclips i altre material del realitzador audiovisual francès Michel Gondry, sense ordre cronològic respecte The Work of Michel Gondry, la primera entrega. El DVD té un menú de presentació que simula una ciutat de videojoc per on fas passejar el gos d'en Gondry. Cada edifici conté un videoclip, que només comença si hi fas aturar el gos al davant, després, però, que la simpàtica mascota hi deixi el seu regal en forma de caca. D'entre els extres, destaca la paròdia del videoclip de The Hardest Button To Button dels The White Stripes, que van fer a The Simpsons, i unes peces curtes en que Gondry i l'actor Jack Black mutants juguen al cub de Rubik amb molta habilitat.

El treball de Gondry es caracteritza sempre per ser molt original, arriscat i experimetal. Crea imatges que després són sovint arxicopiades a altres videoclips, al cinema, la televisió, la publicitat i pel mateix Gondry també... però d'això últim se'n diu estil, no? A més, es tracta d'un treball divers, tan variat i diferent com els músics pels que treballa (The Rolling Stones, Beck, The Willowz, The Black Crows, Paul McCartney, Sananda Maitreya (abans Terence Trent D'Arby!), Wyclef jean... per a tots els gustos). Entre tota l'obra de Gondry, hi ha una part que segueix una línia que m'agrada especialment. Són els videoclips de decorats enormes i petites maquetes, retallables sorprenents, joguets i ninots animats amb stop motion, paisatges i edificis de catró i cartró-pedra, plàstics, papers i fieltre, cotó i llana... el resultat és entre naïf i surrealista: els treballs de final de curs de l'assignatura de plàstica d'un alumne aventatjat que prenen vida, la fredor de la tecnologia que hi ha al darrera, ni es nota. És l'estètica dels primers vídeos que va fer per a Björk, com Human behavior i Bachelorette; del Knives out per a Radiohead, del Fire on Babylon per a Sinead O'Connor, o del Walkie talkie man d'Steriogram (aquest el dedico - com es fa a la ràdio que el video va matar - a la teixidora La Araña Tecla).

Plàstica per a un món imaginari, un pais de les meravelles que ha transportat també a les seves pel·lícules: a la injustament desapercebuda Human nature (2002), a La Science des rêves (La ciencia del sueño, 2006) i Be kind rewind (Rebobine por favor, 2008). En un altre ordre està Eternal sunshine of spootless mind (Olvídate de mi, 2004), més convencional visualment, però amb la presència divertida d'aparells tecnològics retro del més tronat, una altra constant a l'obra de Gondry. Pendent d'estrena queda la seva participació a Tokio (2008), codirigida amb Leo Carax i Bong Joo-ho. Ja està trigant massa en arribar als cinemes.

+ Michel Gondry: Pàgina oficial

Michel Gondry 2: more videos before & after DVD1. Los Angeles: Sleeping Train Productions & Partizian Films, 2009.

diumenge, 14 de juny del 2009

¿Qué he hecho Yo para ser un quinqui!


Navajeros
, Perros callejeros, Los últimos golpes del Torete , Yo, el Vaquilla, Deprisa deprisa, Miedo a salir de noche, Maravillas… entre la llarga llista de fotos, programes de mà i cartells originals de les pel·lícules presents a Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer, a una de les vitrines s’hi exposa un fotograma de ¿Qué he hecho Yo para merecer esto! (Pedro Almodóvar, 1984).


I és que els dos fills de la protagonista - Gloria (Camen Maura) - són dos autèntics quinquis: Toni (Juan Martínez) trapichea amb drogues i dona petits pals fent ús de l’habilitat per falsificar firmes heretada del seu pare; Miguel (Miguel Ángel Herranz) és un chapero menor d’edat que viu dels pederastes. Els dos personatges van ser interpretats per actors no professionals, característica del més autèntic cinema quinqui. El que no sé és si eren quinquis de debò. El barri de la Concepción de Madrid, on transcorre gran part de l’acció, era un entorn també quinqui als 80’, drogues i delinqüents es movien pels grans blocs de pisos, parcs i descampats al voltant de la M-30. Segons l’IMBD, cap dels dos debutants van fer una llarga carrera al cine, només van repetir una segona vegada: Juan Martínez interpretant el Nene, un altre quinqui, a De tripas corazón (Julio Sánchez Valdés, 1985), film també present a l’exposició. Miguel Ángel Herranz, amb molt més temps entremig, va reaparèixer a una comèdia titulada Dos por dos (Eduardo Mencos, 1997).

Cartell d’Iván Zulueta

Torno a veure ¿Qué he hecho yo para merecer esto! i em continua agradant molt. A la presentació del DVD (l’edició que va fer un diari estatal) Gonzalo Suárez afirma que per a molts, aquesta és la millor pel·lícula d’Almodóvar. Per a mi, també. Tragicomèdia de diàlegs boníssims, conté una galeria de personatges molt ben construits i interpretats, tots inoblidables. Gloria, Antonio i Ingrid Muller, Cristal, Patricia i Lucas, Juani i Vanessa… i l' Abuela, que gran l’Abuela! Chus Lampreave interpreta de manera magistral a l’àvia que només pensa en tornar al poble, en deixar la ciutat, fugir com els llagardaixos. Adicta a les magdalenes i al Vichy catalán (amb molt gas), posseïdora d’una col·lecció d’hermosos troncs, molt abans que arribés la Lady Leño de Twin Peaks!

Chus Lampreave és l’Abuela i el llagardaix verd, Dinero.
[Foto: pàgina oficial de Pedro Almodóvar]

¿Qué he hecho Yo para mercer esto! té encara l’estil poc depurat propi de les primeres pel·lícules d’Almodóvar, que avui la fa encara més valenta i radical, és molt pop i com un còmic underground. Per a qui ho vulgui saber tot sobre aquesta pel·lícula, la seva presència a l’exposció Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer ha coincidit amb la publicació d’un llibre que recull les ponències del 6è seminari del cinema espanyol IVAC-La filmoteca, que l’any passat se li va dedicar a l’Institut Valencià de Cinematografia, amb textos de Vicente Molina Foix, Carlos Losilla, Alberto Mira o Elena Galán entre molts altres: ¿Qué he hecho Yo para merecer esto! Valencia: Generalitat Valenciana, 2009. ISBN: 977-1-473-96801-2.

+ Quinquis dels 80: cinema, premsa i carrer al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fins al 6 de setembre.

dijous, 11 de juny del 2009

Lynch (One)

David Lynch
The Man Who Played God #4
,
2009
F
otografia, 61 x 66 cm.
[Artnet]

Lynch (One)
és un documental perfecte per conèixer de primera mà la manera de fer de David Lynch. Una llarga entrevista a casa seva fa de fil conductor entre imatges de la preparació i el rodatge d’Inland Empire (2006) i l’activitat paral·lela pintant o treballant mobles de fusta, una altra de les seves passions. Cigarretes, café i, sobre tot, molta meditació, la base per llençar-se al buit amb aquesta actitud: "Es va creure durant molt temps que, per crear, s’havia de patir. I això és tot el contrari a la veritat. Si pateixes, encara que només sigui una mica, et resta creativitat. De fet, quant més feliç siguis, quant més despert i descansat estiguis, millor va tot. Ha de ser quelcom divertit. Si t’ho estàs passant bé, ets conscient del que fas i et recorre una sensació de felicitat per dins, les idees fluiran millor, de forma més suau, més rápida”. David Lynch a Lynch (One).

I només puc afegir que el cercle del procés creatiu es tanca quan davant les seves obres, la sensació d’extranya felicitat corre per dins de l’espectador. Come on baby, do the locomotion


David Lynch
Inland Empire, 2006.

BlackAndWhite.
Lynch (One).
DVD. Edició espanyola. V.O.S.
Madrid: Versus, 2009. 84 min.

+ Lynch (One): pàgina oficial del documental

diumenge, 7 de juny del 2009

Tornen els falciots

Falciots
(Apus)

[Naumann, J.F. Naturgeschichte der Vögel Mitteleuropas: Band IV,
Tafel 27 - Gera, 1901digitale Bearbeitung : Peter v. Sengbusch -
b-online ]


"Al llegar el calor llegaban ellos, los valientes vencejos que duermen en el aire – que viene a ser como dormir de pie, cosa que el Chino puede – y se alimentan de mosquitos. Empezó el calor el año aquel a los pocos días de Semana Santa. Y a finales de mayo era ya casi verano. ¡Estuvo en un tris de no saberlo nadie, si no llego a estar pendiente yo! Llevaba fijándome más de dos semanas, desde el día que les vi colarse uno tras otro, primero la hembra y luego el macho, en el agujero y no salir ya más hasta la madrugada." (…) "Un vencejo es muy distinto de un gorrión, o de un pichón del palomar, o de los tordos o de los cuclillos o las pajarotas con un pico en la cabeza. Yo he visto a todos esos a millones por el suelo, que se suelen caer del nido cuando aprenden a volar. Pero con los vencejos es distinto. Los vencejos son pilotos de combate. Igual que un kamikaze japonés. "

Pombo, Álvaro. Aparición del eterno femenino contada por S.M. el Rey.
Barcelona: Anagrama, 1993. (Narrativas hispánicas ; 143). ISBN: 84-339-0953-3.

Recordo l’estiu que un falciot va caure al balcó de casa. Per sort, el meu germà, que era un apassionat dels animals, sabia què calia fer en aquests casos: recollir l’ocell i llençar-lo des del més alt possible. Com vivíem en un primer pis, vàrem pujar correns al terrat. Ell es va apropar a la barana amb el falciot entre les mans i el va llençar amunt, amb força però delicadament. Jo pensava que cauria al buit com una pedra i el cor m’anava a cent. Però no, el falciot va agafar el vol en direcció cap a la plaça de l’Església, fins que el vàrem perdre de vista.

L’escriptor Álvaro Pombo té un niu de falciots a una paret de la terrassa de casa seva i sovint els ajuda a emprendre el vol quan cauen a terra. Los vencejos forman parte de mi mitología celeste. Todos mis libros están llenos de vencejos que dan vueltas, explica Pombo en aquest video que recull la visita d’uns periodistes que el van entrevistar pel suplement El País semanal d’aquest diumenge.

[Imatges: Falciot negre (Apus apus) i Falciot pàl·lid (Apus pallidus), Servidor d’informació ornitològica de Catalunya]

dilluns, 1 de juny del 2009

Still Night, Still Light

Samuel Palmer
The Lonely Tower, 1879.
Tinta sobre paper,
167 x 232 mm.




The Harvest Moon: Drawing for `A Pastoral Scene'
i Moonlight, a Landscape with Sheep,
circa 1831-3.
Llàpis, tinta i gouache sobre cartró,
152 x 184 mm.

[Imatges: Tate Gallery London ]


Samuel Palmer
(1805-81), pintor anglès deixeble de William Blake. Les escenes nocturnes a tinta de Palmer tenen l’aire tranquil de les estampes bucòliques i pastorils, però la presència de la lluna entre núvols tupits o cels estrellats aporten el misteri inquietant que només els grans artistes romàntics van saber treure del paisatge.

Au revoir Simone han tingut el bon gust i l’encert de triar un fragment del gouache Shepherds Under a Full Moon (c. 1830) de Samuel Palmer per a la portada del seu segon disc: Still Night, Still Light. Tan bonic com el primer, però, com apunta el títol, més fosc. També de cançons més llargues, estirant els estats d’ànim amb melodies de capes d’electrònica i veus que van entrant, s’empasten i surten, deixant anar missatges que, d’alguna manera, es podrien resumir amb la lletra de la cançó número 7, just al mig del disc, i que només diu així: Only you can make you happy.

Au revoir Simone. Still Night, Still Ligth. Moshi Moshi records, 2009.
+ Au revoir Simone
+ Au revoir Simone a MySpace
+ Samuel Palmer a Artcyclopedia