Kahiki

Sangri-La- California-Polynesia
[Foto a: Kirsten, Sven A. The book of Tiki.
Köln: Taschen, 2003. ISBN: 3-8228-2433-X]

Illes del Pacífic… platjes verges d’aigües cristal·lines... fons marins de vistosos corals i peixos multicolor… boscos salvatges d’altes palmeres entre la frondosa vegetació… espectaculars salts d’aigua des de penyasegats de vertigen… volcans amenacen bufant fum i escupint petits trossos de lava… acollidors poblats de cabanes de bambú i palla... natius que reben amb collars de flors als forasters ... dansen quasi nus davant l’escultura del gran déu Tiki... entrada la nit, comença un rite voodoo…
Anem rumb als Mars de Sud, però sense sortir de la ciutat…

Benvinguts a:

¡¡¡¡LA RUTA TIKI!!!!
paradissos de cartró pedra

AVUI:

Kahiki
Gran Via de las Corts Catalanes, 58.
Barcelona.
Horari: De 18:30 a 3:00;
divendres i dissabtes de 18:30 a 4:30.

Preu de les copes: de 4 a 7 €.

Kahikí és l'antic nom amb el que es coneixia l'illa de Tahití. Aquest bar està obert des del 1977. L’interiorisme original el va fer l’arquitecte Esquinasi (ni rastre de més dades sobre ell) i és el més modest dels tres bars polinesis que queden actualment a Barcelona*. Té un ambient intimista, de raconets i poca llum, petits reservats mig oberts i un estret però ampli altell. Molta canya, des de la porta d’entrada al fons d’un local que no té cap finestra, com si de l’interior d’una gruta natural es tractés. A una banda, la paret està decorada amb pintures sobre fons de canya i vímet. A l’altra banda, la paret és de rajoles de ceràmica verdes, amb màscares d’alguns deus tikis penjades. Els lavabos estan nets, són de rajoles, waters i piques blanques i, per tant, no segueixen la decoració de la sala.

La nostra visita és un dissabte, força aviat, sobre dos quarts de deu del vespre. L’atzar ha volgut que una hora abans, de compres pel centre hem trobat una parella amiga i encantadora (L. i D., aloha!), que justament d’aquí a uns dies estaran de vacances ni més ni menys que a Hawai! Quina casualitat, serà cosa dels deus tikis? Decidim anar tots cap al Kahiki.

Demanem dos Bucaneros (La intrepidez y el arrojo unidos a la inconsciencia de la juventud se encuentran en esta bebida aventurera), un Coco Loco (El frenesí de una mezcla de rones y leche de coco), una Perla del vicio (El candor de la belleza contra la satisfacción del pecado. Una lucha que muere al llegar a sus labios. ¡Salud con perla!) i una cervessa . Els cambrers, tots són homes i porten la camisa d’estampat hawaià i pantaló llarg negre. Dos són granadets, més tard arriben dos de més joves, els dissabtes deuen treballar força perquè no és massa tard i va entrant gent, parelles joves majoritàriment. El cambrer que ens atén és dels més grans, molt amable. Explica els ingredients dels cocktails pels què preguntem amb un to de ritual monòton. Ell mateix els prepara darrera de la barra de canyes i els serveix en les imprescindibles tasses tiki: forma de coco pels bucaneros i coco loco, forma de dona amb els pits al descobert per la perla del vicio. Els beurem amb canyes de plàstic extra llargues i estan molt bons, suaus i refrescants. També ens posen els típics bols d’acompanyament, amb blat de moro i peixets de galeta salada, tot està ben cruixent. Pel que fa a la música… fatal. Sembla que hagin posat un d’aquells discos de “les 100 millors cançons del pop i del rock”… sona tot com massa impersonal... i res de ritmes hawaians, tiki, lounge, surf, ritmes calents o aires vintage. Potser la cosa canvïa més entrada la nit. De tot el que sento, només m’agrada el Sex machine de James Brown... mentre parlem, la mar de tranquils, en un ambient agradable, distès i relaxat… vaig seguint per dins el parapa- pa -pa –pá: gueroppa-pirulé!

I per acabar, aqui tenen un enllaç a la valoració (sobre 10) del Kahiki segons els lectors d’ Humuhumu’s critiki, una exhaustiva guia a internet de bars tiki d’arreu del món.

*Fotos i documentació: City in Space

Souvenirs

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics és una exposició que sí, com diu el títol, va més enllà de mostrar una selecció ben curiosa de souvenirs que reprodueixin a escala reduïda els edificis, monuments i altres motius més coneguts i tòpics d’arreu del món. És molt més interessant que això, perquè analitza alguns dels significats que fan del souvenir aquell objecte kitsch tan especial i que desperta amor i odi a parts iguals.

El souvenir religiós, imprescindible per continuar el culte a casa… estampes, verges, i tota una paramenta que en el cas de la religió catòlica sempre m’ha semblat molt forta; el factor màgic que li podem donar, per exemple,als gatets japonesos de la salut i la fortuna, els que ara estan tant de moda; la necessitat de conservar un bon record (que mai dolent!) a través del souvenir típic, però també de la rapinya dels sabons d’un hotel o d’un tros del mur de Berlin (quan en quedaven!)… M’ha agradat molt el collage de pel·lícules d’ Andrés Hispano, per tractar el souvenir a través del cine, com a mecanisme que activa la nostàlgia: fragments escollits de Vacaciones en Roma, Blow Up, Escuela de sirenas, Cabeza borradora, Paris-Texas… entre moltes altres més o menys conegudes, però totes amb aquest poder evocador. Llàstima que als darrers minuts el DVD es va espatllar… Interessantísima Chain City, una vídeoinstal·lació de Diller Scofidio + Renfro, on ens situen a cavall d’una gòndola, circulant ara pels canals de la Venècia real, ara pels de l’hotel The Venetian de Las Vegas. Aquí, la reflexió gira entorn aquella costum del turista, quasi malaltissa i possessiva, de fer la foto o filmar-ho absolutament tot. En la mateixa línia s’hi pot veure la foto Utah (1997) de Jordi Bernadó, on el paisatge es l’espectacle teatral des del mirador ple de públic-turista. O la sèrie Souvenirs de Michael Hughes que fotografía el souvenir o la postal sobreposats a l’edifici o monument original. Els treballs de Bernadó i Hughes tenen una fina ironia. Una vegada vaig sentir dir a l’escriptora Rosa Regàs que ella no feia mai fotos quan viatjava, perquè li treien temps per veure bé els llocs. Doncs això, jo també crec que, al ritme mig dels turistes típics de si avui és dijous això és Brussel·les, estan tan preocupats en fer la foto que no gaudeixen del lloc.

Perajaume
Postaler, 1984

[Foto: MACBA]

També trobem el concepte de souvenir en l’obra d’alguns artistes. Des de l’ampolla amb l’Aire de Paris (1939) de Marcel Duchamp, a Barcelona Black & White (1990) de Carlos Pazos, fet amb les figuretes de la Moreneta i en Copito, que seu a la falda de la verge. O dues peces que m’agraden molt i per sorpresa he vist que formaven part de l’exposició. Una és una vella coneguda que havia vist a la col·lecció del MACBA: Postaler (1984) de Perejaume, un expositor de postals on enlloc de postals hi ha miralls, de manera que reprodueix l’entorn on es planta l’expositor. En una sala de museu no llueix gaire, però en mig d’un bosc o en qualsevol altre exterior l’efecte és increíble. Per a mi és una de les millors i més boniques obres de Perejaume. L’altra, quan vaig estar al davant quasi em desmaio d’emoció: sis boles de neu de la sèrie Travelers (2000-06) de Walter Martín i Paloma Muñoz! Les havia vist en foto, però mai l’objecte real. M’hauria encantat emportar-me-les totes de souvenir …

Travelers

[Fotos: Art-port]

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics
al DHUB, Barcelona. Fins el 13 de desembre de 2009

Taro i Capa

Fred Stein
Gerda Taro i Robert Capa,
Paris, 1936
[© Fred Stein- International Center of Photography]

Exposicions Això és la guerra! Robert Capa en acció i Gerda Taro al Museu Nacional d’Art de Catalunya.
Barcelona, fins el 27 de setembre.

Robert Capa
Mort d’un milicià republicà,
Cerro Muriano, Front de Córdoba,
5 de setembre de 1936
[© Cornell Capa - International Center of Photography]

Visitant la doble exposició Capa-Taro del MNAC, no puc deixar de pensar en què joves i suïcides eren aquests dos aventurers. Tant es van arriscar per treure la foto que ho van pagar morint massa joves. Va valdre la pena tanta valentia? Avui, les seves fotografies són testimonis de la crueltat de les guerres que van retratar, formen part de l’àlbum de la memòria històrica que alguns sempre estaran interessats en ocultar i, el pitjor de tot, que no ha servit de res per no caure després en els mateixos errors.

Gerda Taro
Miliciana republicana entrenant tir a la platja,
afores de Barcelona, agost de 1936
[© International Center of Photography]

Vistes les fotos de les sèries d’Espanya, Xina, Normandia i Leipzig, em pregunto: és realment tan important saber del cert si darrera la mítica foto Mort d’un milicià republicà (1936, Guerra Civil espanyola) va haver o no un muntatge de Capa? La meva resposta és no. A més, està també el gran valor artístic del material, d’ aquella nova i revolucionària manera de fer fotoperiodisme que va marcar tendència, per sobre de gèneres, a la història de la fotografia.
Diuen que haver trobat la maleta mexicana tampoc resoldrà el misteri del milicià.

La maleta mexicana
[© International Center of Photography]

Com em va fer veure el meu acompanyant, només la maleta mexicana amb els negatius sembla un object trouvé de Marcel Duchamp o una capsa de Joseph Cornell, dos mestres de l’art que amaga secrets.

Robert Capa i Gerda Taro, dues vides amb tots els elements per ser llegenda: periodistes aventurers al límit, viatges a països exòtics, morts joves i un misteri sense resoldre.

Madness

Madness
The Liberty Of Norton Folgate
Naïve - Lucky Seven Records, 2009

[Foto de Paul Rider]

Corria l’any 1986 quan G. va tornar de Londres embogida: nuca rapada i la resta de cabells ben crepats amb molta laca, ratlla negra gruixuda als ulls i llavis pintats d’un vermell viu, dos aros de plata a cada orella. Vestia mini, mitges tupides, jersei de coll alt, caçadora Harrington i sabates Dr. Martens, tot negre. Parlava meravelles del festival de Reading i d’un concert de Souixie and The Banshees durant el que, tirada a la gespa, va fer un noviet d’estiu que a la foto lluïa una bona cresta i uns imperdibles d’arrecades. Ella havia visitat el paradís que al poble la resta només coneixiem a través de Radio3, Stock de Pop, Arsenal o Els joves. La seva bogeria era molt contagiosa i, al setembre, una vegada arribats a Barcelona, em va infectar encara més d’entusiasme per conèixer nous grups, comprar discos, anar a concerts, sortir de festa als bars i discoteques que punxessin només aquella música. I d’aquella època tant excitant espero conservar per sempre més la mateixa actitud curiosa, snob em diuen alguns no infectats.

Madness
House of Fun a The Young Ones

Els Madness van ser dels primers grups que em van enganxar prou per fer-me’n molt fan, del reaggae més skatal·lític d’One step beyond al pop més elegant d’Our house. Fa només uns mesos que Madness han tornat, com tants grups de llavors que, o no van marxar mai, o ho van deixar corre per un temps indefinit, o es reuneixen i ho tornen a deixar... En tot cas, Madness presenten The Liberty Of Norton Folgate després d’un parèntesi de 10 anys i no només per resucitar els seus vells èxits dels vuitanta, sino que aposten per noves cançons que mantenen molt bé el pavelló british i d’aires jamaicans d’aquells temps, però és tracta de música d’ara i sona la mar de bé!

+ Madness

+ Madness a MySpace

Ratpenats a la biblioteca

Brian Lies
Ratpenats a la biblioteca
Barcelona: Editorial Juventut, 2009.
ISBN: 978-84-261-3726-5.

La comunitat de ratpenats de Riverside (Illinois) sempre està pendent de les finestres de la biblioteca pública. Quan els bibliotecaris, per oblit, en deixen alguna d’oberta, esperan que arribi la nit. Amb la biblioteca ja buida, entraran volant al crit de: L’avorriment ja té cura: aquesta nit hi ha lectura!!!. Els ratpenats grans van directament a pels llibres dels seus temes i autors preferits; els petits escolten atents l’hora del conte, juguen o fan entremaliadures. Tots passen una gran vetllada a la biblioteca, apurant la lectura fins els últims minuts abans no surti el sol.

Ratpenats a la biblioteca és un conte molt bonic, escrit i il·lustrat per Brian Lies. Després de Ratpenats a la platja (2006), és el seu segon àlbum amb ratpenats protagonistes. En aquesta ocasió, Lies fa un homenatge a la biblioteca pública de Riverside, el poble on estiuejava de nen. Els dibuixos reprodueixen fidelment l’edifici de debò (ho podeu comprovar aqui), el mateix que visitava algunes tardes acompanyat pel seu avi. A part de dibuixar uns ratpenats entranyables i simpàtics, m’agraden especialment els interiors, els angles des dels que els fa o la manera de col·locar els llibres. Tot a vol d’ocell o gairebé sempre capgirat, tal i com ho veuria un ratpenat. Però també m’agrada molt la força amb que transmet l’emoció, la curiositat, la imaginació i, en definitiva, l’amor per la lectura. A les rates de biblioteca els ha sortit competència.

[Totes les il·lustracions extretes de: Editorial Joventut]

+ Brian Lies

+ Riverside Library

Córdoba está de lujo

Michael Bry
Detalles españoles
[Ediciones a sangre]

Divendres vaig rebre aquesta postal des de Córdoba. M’ha fet molta il·lusió, avui quasi ni es reben ni s’envien cartes o postals de paper escrites a boli. Les remitents són Insonrible (gran especialista en bars perduts, bodegues en vies d’extinció i tintos de verano), i C. (adorable pallassa superstar). Em recomanen no perdre’m les tavernes de Córdoba perquè estan de lujo. Amigues, moltes gràcies per la invitació, tinc ganes de venir, però deixin-m’ho fer quan afluixi una mica la calor. De moment i de pallasso a pallasses, correspondré amb una fina estampa del que pot prometre la meva visita per las Córdobas. La foto és de Cristina García Rodero, flamant nova membre de l’agència Magnum, segons informava ahir El País . *

Cristina García Rodero
Las potencias del alma
Puente genil (Córdoba), 1976.
[Foto: El País]

+ Magnum Photos

+ Cristina García Rodero

* El viernes recibí esta postal desde Córdoba. Me ha hecho mucha ilusión, hoy casi ni se reciben ni se envían cartas o postales de papel escritas a boli. Las remitentes son Insonrible (gran especialista en bares perdidos, bodegas en vías de extinción y tintos de verano), y C. (adorable payasa superstar). Me recomiendan no perderme las tabernas de Córdoba porque están de lujo. Amigas, muchas gracias por la invitación, tengo ganas de venir, pero déjenme hacerlo cuando afloje el calor. De momento y de payaso a payasas, corresponderé con una fina estampa de lo que puede prometer mi visita por las Córdobas. La foto es de Cristina García Rodero, flamante nueva miembro de la agencia Magnum, según informaba ayer El País.

Picnic a La Caula

Cary Grant i Grace Kelly
To Catch a Thief
d'Alfred Hitchcock

(1955)
[Foto: Flickr honeyfumblings]

Cistella de vímet amb vaixella, coberts i gots. Estovalles i tovallons de roba amb estampat de quadres vermells i blancs. Termo i dos pots petits. Navalles d’Albacete i Suïssa. Amanida de tomata, ceba, cogombres, pebrot, garrota, olives i enciam; fuet i butifarres negra i blanca; pollastre arrebossat; truites de carbassó i patata; pa i tomates madures per xucar; oli i sal; una xíndria i un meló. Aigua fresca de la font, vi negre amb gaseosa i cafè.


Si aquest estiu tenen pensat fer un picnic, un bon lloc podria ser el berenador de La Caula, a Les Escaules (Girona). El mateix lloc que va triar Marcel Duchamp als anys seixanta, probablement en més d’una ocasió i sempre acompanyat de bons amics. Ho sé perquè, per recomanació d’en J., acabo de llegir Duchamp en España: las claves ocultas de sus estancias en Cadaqués, de Pilar Parcerisas. Un assaig molt interessant sobre les estades de l’artista a l’Empordà i com aquestes van influir en la seva obra.

Segons una hipòtesi de Parcerisas, Duchamp va trobar en l’espectacular salt d’aigua del riu La Muga la peça que li faltava per acabar L’Étant donées, concretament el paisatge del fons. Part de les investigacions que conté el llibre defensen que així podria ser, entre altres coses per les connotacions eròtiques del significat etimològic de la paraula caula (calenta en llatí) i pel simbolisme dels molins d’aigua que hi ha al llarg del mateix riu (La Caula està aprop d’un poble que es diu Pont de Molins), tot molt en sintonia amb altres enigmàtiques obres de Duchamp on els molins i els jocs de paraules hi són molt presents.
Com enigmàtic és també saber del cert fins quin punt Parcerisas ha plagiat uns primers estudis sobre la relació de Duchamp i La Caula, publicats fa uns anys per Joan Casellas, artista i promotor cultural que dirigeix el festival La Muga caula. De moment, només Caselles s’ha manifestat al respecte. Els seus retrets per no aparèixer citat al llibre i les valoracions crítiques sobre l’assaig de Parcerisas es poden llegir a Internet.

L’Étant donées
(fragment),
1946-1966.
Philadelphia Museum of Art
[Imatge: Toutfait.com: the Marcel Duchamp Studies Online Journal]

Duchamp en España... explica també les primeres visites al país, seguint les recomancions de Rafael Sala (un personatge interesantíssim a descobrir!); Duchamp acompanyant a la col·leccionista Katherine Dreier per Andalusia; l’exposició de Nu descendant un escalier el 1912 a la galeria Dalmau de Barcelona… i, sobre tot, el què van donar de si els deu anys que Duchamp va estiuejar a Cadaqués, els deu darrers anys de la seva vida. L’ amistat amb Salvador Dalí (compartint molts interessos artístics i una gran admiració mútua), les visites dels seus amics artistes (Man Ray, Nicky de Saint Falle i Jean Tinguely, Max Ernst, Richard Hamilton…), les sortides per jugar a les associacions d’escacs de pobles pròxims com Llançà i Roses. Acaba documentant el procés de disseny d’una xemeneia que Duchamp va fer per l’apartament de Cadaqués on s’allotjava i que un cop construida encara avui s’hi conserva.

Parcerisas, Pilar. Duchamp en España: las claves ocultas de sus estancias en Cadaqués. Madrid: Siruela, 2009. (La Biblioteca Azul serie mínima; 23). 133 p. ISBN: 978-84-9841-254-3.

[Foto del salt d'aigua de La Caula: Fotonatura]

Hamlet

Alguna cosa fa olor de podrit a Dinamarca...

Com deia Tortell Poltrona a una entrada de l’espectacle Fa, Mi, Re al Teatre Nacional de Catalunya de fa uns anys: Avui … Xespir…! El Hamlet de Julio Manrique té un aire de clown, com ho són descaradament els personatges de Rosencrantz i Guildenstern, pallassos hereus de la Commedia dell'Arte que donen alguns dels contrapunts còmics al llarg de la tragèdia.

El text original és, amb monòlegs i diàlegs d’una gran bellesa, tota una bomba de rellotgeria: un esperit que demana venjança, sentits homenatges als comediants ambulants, intrigues cortesanes, relacions incestuoses, bogeria fingida del protagonista i bogeria d’amor la d’Ofèlia, morts en cadena… La tragèdia de Hamlet, príncep de Dinamarca de William Shakespeare dirigida per Oriol Broggi impressiona perquè ho té tot: intensitat i poesia. És una adaptació que corpren, et clava a la cadira, va creixent fins a un final perfecte i rodó. Tots els actors estan magnífics, especialment Manrique al capdavant, però seguit perillosament de Carles Martínez, que es menja l’escenari cada vegada que el trepitja: immens com a Poloni, sinistre com a rei d’ultratomba, divertit com a enterramorts.

Les crítiques han estat molt bones i el públic omple cada vespre el teatre de la Biblioteca de Catalunya, un espai bonic i adient. Han prorrogat les funcions fins el 21 de juliol.

+ laperla29

+ Ordoñez, Marcos. 'Hamlet' sin aditivos. Babelia. El País, 20/06/2009.

Bill Viola

Bill Viola
Five Angels
L’ascensió, des del naixement a la mort, segons Viola.
[Foto: Kira Perov © Bill Viola. Tate Modern]


En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.

San Juan de la Cruz, La noche oscura.

Aquesta setmana el videoartista Bill Viola ha passat per Barcelona a recollir un premi de la Generalitat de Catalunya. El premi és un invent en el que no hi crec. Per aquest cas en concret, premiar a un artista de la talla i trajectòria de Viola, penso que parteix bàsicament de l’ interès per donar-se prestigi i notorietat la pròpia institutició del país que l’atorga, cosa que tampoc entenc. És normal que es faci arreu, fins i tot alguns diran que és necessari en nom del progrés o pel reconeixement del país, però en el fons, si ho analitzo, acabo trobant tot del més absurd. Hauria preferit una gran exposició retrospectiva, que aqui Catalunya - com va recordar Lourdes Cirlot - no se n’ha fet mai cap de Bill Viola, tot i estar ben present a les col·leccions de museus catalans públics i privats.

Bill Viola

Three women
Vídeo, 2008
[Foto: Artnet]

Sí és d’agraïr que a causa del premi, Viola hagi vingut a Barcelona, amb una agenda que ha inclòs vàries activitats entorn a la seva obra: entrevistes a la televisió i premsa, col·loquis, conferències i xerrades; com a la que vaig assistir dijous, conduïda per la catedràtica d’Història de l’Art Lourdes Cirlot, a l’aula magna de la Universitat de Barcelona.

Després d’una ràpida presentació, amb la claredat i rigorositat germànica habitual en Cirlot, vàrem tenir el plaer de sentir parlar a Viola, un senyor encantador, sencill i molt proper. L’espiritualitat (l’ús de la imatge del foc i l’aigua com a elements purificadors), l’existencialisme (la vida, la mort i el pas del temps), l’expressivitat dels estats d’ànim (la por, el riure, el plor, els petits gestos); els nombrosos referents plàstics del passat (dels artistes del Renaixement als romàntics), els grans fets vitals que van marcar un determinat camí a seguir (la mort de la seva mare o la passió per San Juan de la Cruz) i el seu taller, sempre al costat de Kira Perov, l’ esposa i també més estreta col·laboradora a l'ombra. Una vegada més, es va posar de manifest que des dels anys 70', Viola ha aconseguit transmetre molta bellesa i emoció a través de la tècnica del vídeo. Tal i com ell va explicar, es tracta de treballar amb la mateixa corrent elèctrica que fa possible els sentiments i la raó.

La xerrada va acabar amb la projecció del vídeo Three women sobre una gran pantalla de l’aula magna. Però el lloc idoni per veure les obres de Viola són les sales fosques dels museus i altres espais, que prepara sempre amb una estudiada col·locació de les pantalles i el so, aconseguint un major impacte de les imatges en l’espectador. Em fa pensar en una experiència similar a la que, imagino, debien tenir els primers espectadors del cinema quan tenien davant les antigues fantasmagories.

+ Bill Viola