Kahala

Després d’uns dies fora, quan aquest matí he obert la bústia, entre una cascada de cartes de bancs, rebuts i de papers de propaganda que han caigut a terra, hi havia aquestes dues fantàstiques postals que L. i D. m’envien des de Hawaii! Quina estupenda sorpresa! Abans no tingui l’ocasió de fer-ho personalment, deixi’m dir-lis des d’aquí: M A H A L O!

United Airlines / LeisTravel Poster, c.1930's i Erickson Kerne Bamboo Bar & Grill
[©IslandArtStore]

Les dues postals m’han encantat i tindran un lloc d’honor al racó tiki de casa.

No se m’acut millor manera de reprendre ¡¡¡¡LA RUTA TIKI!!!! amb una nova entrega, perquè, justament abans de marxar de Barcelona, vaig visitar un altre dels paradissos polinisessis de cartropedra que conserva la ciutat. Avui:

KAHALA
Avda. Diagonal, 537
de Barcelona
Web

Kahala és el nom d’un districte de classe alta de la ciutat de Honolulu, Hawaii. Format per barris de cases luxoses i per dos dels centres turístics de més alt standing a l’illa, els impressionants Waialae Country Club i The Kahala Hotel & Resort.

Kahala, el tiki-bar de Barcelona, es va inaugurar l’any 1971 i actualment és el més antic d’Espanya en actiu. L’aquitecte interiorista va ser Joaquim Carreres i, com amb el cas d’Esquinasi, l’arquitecte autor del Kahiki, ni rastre de més dades sobre ells. Segons aquestes i altres fonts a City in Space, la porta original era més espectacular, però aquesta d'ara conserva la forma corba i les dues màscares de fusta, més la vidriera amb els marcs de canya, és també molt bonica. L’entrada, amb el so gravat de cants d’ocells, simula un temple semicircular a base de rajola i pedra, plantes naturals (una mica músties… serà la calor de l’agost) i una bassa que es creua passant sobre un pont, que condueix al passadís d’accés, amb dos aquaris a les parets.

De la sala, gran i espaiosa, destaca primer la barra, molt llarga, i la compartimentació del local en espais esglaonats i emmmarcats per canya, que fan més íntima la distribució taules, sofàs, cadires i tamborets. La decoració i el mobiliari és ric en fusta i canya, dibuixos, relleus i talles de màscares i figures de déus tiki, més aquaris a l’interior i tot - com ha de ser - sota una llum tènue. Em va agradar molt també el terra de dibuixos de peixos. Els lavabos estan bé, de rajola marron fosc i força nets, però no tenen cap decoració tiki, el dispensador del sabó amb forma de curculla no val...
Visitem el Kahala un dissabte per la nit, sobre un quart de dotze. Entrem quan està mig ple i marxarem quan està ple del tot, amb tres grupets fent cua a fora ! El públic és força variat: la gent més jove que comença la nit de festa i la gent més gran que busca un lloc tranquil on poder parlar i fer una copa abans d’anar al llit.

Un cambrer - camisa de palmeres i pantaló negre- ens porta a la taula i ens deixa les cartes de cocktails. La carta és àmplia i a més bonica, amb la la silueta i el dibuix d’una màscara a les cobertes. Molt il·lustrada, classifica les begudes per combinats sense alcohol, amb alcohol (per tipus: ron, whisky…), afrodisiaques i cocktails clàssics. Poc explica dels ingredients, més que si és dolç o sec i quin alcohol porta, però sí que acompanya alguns noms amb la llegenda típica com ara “El alma de los dioses resucitará de tu interior con este cocktail…” que aquesta vegada m’estalviaré de reproduir... Demanem: un Coco-loco (ja va camí de ser un clàssic de la ruta), un Coco-Head (el coco al poder!), un Lujuria desenfrenada i un Escorpión (doble), aquest últim per a D., el més jove del grup, navegant càntabre i convidat d’excepció dels seus oncles, aquesta nit disposat a provar noves tiki-sensacions. El sector coco repeteix tassa (tiki mug) amb forma de coco. Els dos afrodisiacs… reben una presentació espectacular: la Lujuria desenfrenada ve en una tassa allargada tipus moai, envoltada de fum, l’Escorpión (doble) en un bol (tiki bowl) de quatre puntes amb foc flamejant a cadascuna i, al mig del bol, l’escultura d’una hawaiiana que a mida que D. vagi bebent, anirà deixant veure els pits (las berzas en diu D.). Trobem que els combinats porten massa gel, però tenim tanta calor i són tan bons i refrescants que no donarem massa temps a aigualir-los! D’acompanyament ens porten blat de moro cruixent i crispetes un pèl toves, però bé.

En quant a la música… quan entrem sona salsa, passa al reggaeton i d’aqui a… Raffaella Carrá! Que sempre fa festa i un se l’estima des de que s’empassava els especials del desaparegut Valerio Lazarov, però poc té de tiki la italiana. La cosa canvia cap a Pitbull (això m’ho apunta D. que està més al cas) i segueix en la mateixa línia, intercal·lant el Summercat de Billie the vision & the dancers… el hit de l’estiu per a que tothom tararegi el tonight, tonight... En resum: fatal (i van dos bars). Suposo que l’exotisme i les ganes per oferir coses diferents acaba en la decoració del local i les begudes. Més seria arriscar massa i perdre clientela. Per a qui tingui interès, el passat 12 d’agost a l’excel·lent programa El Sótano de Radio 3, dirigit i presentat per Diego Rodríguez de Juan, es va fer un especial dedicat a Hawaii. Una petita mostra de l’autèntica i variada música tiki, i es pot tornar a escoltar aqui .

Per acabar, aqui tenen la valoració del Kahala segons els lectors d’ Humuhumu’s critiki, la gran guia a internet de bars tiki d’arreu del món.

[Documentació i fotos: City in Space, Humuhumu’s critiki, Kahala Barcelona i Wikipedia]

Dalí i Harpo

The Marx Brothers
A Night in Casablanca
Archie Mayo, 1947.

No és estrany que Salvador Dalí fos un fan dels Germans Marx i en especial d'Harpo, el més surrealista dels tres. "Estos cómicos estupendos, y sobre todo la figura de Harpo, se incorporaron al universo daliniano, en el que empezaron a aparecer, a partir de aquel momento, a comienzos de los años treinta, muchos cuadros con la palabra “harpa” en el título, como por ejemplo: La harpe invisible, fine et moyenne (1932), Bureaucrate moyen atmosphérocéphale, dans l'attitude de traire du lait d'une harpe crânienne (1933), etcétera."

Salvador Dalí
Méditation sur l'harpe
c. 1933
Oli / tela, 67 x 47 cm.
The Salvador Dalí Museum, St. Petersburg (Florida)
[Imatge: Fundació Gala-Salvador Dalí]

"Por otra parte, en la conferencia en las New Burlington Galleries de Londres, el año 1936 (primera exposición internacional del surrealismo), Dalí habló de algunos de sus temas preferidos: la paranoia, los prerrafaelistas, los fantasmas, y añadió la figura de Harpo Marx, a quien, por cierto, no conoció personalmente hasta un año después, en 1937, durante el rodaje de Un día en las carreras. Fue entonces cuando se inició un proyecto del film con el cómico, que debía llevar por título Giraffes in Horseback Salad, y que no se realizó nunca, aunque se conservan dibujos del proyecto."
Fanès, Fèlix. Salvador Dalí, cineasta sin films. A: Surrealistas, Surrealismo y cinema. Barcelona: Fundació Caixa de Pensions, 1991. ISBN: 84-7664-311-X. Pàgs. 180-182.

A partir d’avui s'exposa al Castell de Púbol El piano surrealista, un dels dibuixos preparatoris que Salvador Dalí va fer per a Giraffes in Horseback Salad. És la nova adquisició de la Fundació Gala-Salvador Dalí. A l'octubre, es podrà veure dins la col·lecció del museu de Figueres.
[Imatge: El País]

Hunter & Erdman

Life is like a noodle
Steven Erdman

I continuem amb més estils retro. Poc a poc es va coneixent el cartell del festival BAM de finals de setembre. Un dels artistes confirmats és James Hunter, el que en diuen un blanc amb veu de negre que fa soul i rhythm&blues, des de molt abans que Eli Paperboy Reed o Amy Winehouse. Igual o més bo que ells, malgrat una llarga carrera sense la mateixa projecció comercial.

El video correspon a la cançó Carina, del disc The Hard Way (2008). Les il·lustracions són d'Steven Erdman, dibuixant amb moltes influències: pintors com Dalí, Miró, Arp, Léger, Grosz, Dubuffet… Escultors com Moore, Brancusi, Calder… Tot i que el gran referent crec que és clarament un altre il·lustrador: Jim Flora. Erdman però, treballa normalment amb menys colors. Fa animacions a partir de dibuixos, com el video per a James Hunter, i també a partir de collages. Una altra faceta seva és la d’artista multimèdia… sota l’àlies The Human lard dog, ell mateix actua, escriu cançons, protagonitza videos i collages… un personatge força excèntric, per no dir freak.

With Crutch
Steven Erdman

+ James Hunter
+ MySpace James Hunter
[Totes les imatges extretes de: Steven Erdman]

Up

Up

(2009)

Pixar Animation Studios

Vaig estar veient Up al cinema i em va agradar molt. Els de la Pixar es superen a cada nova pel·lícula. Té uns dibuixos espectaculars, una història preciosa i cinematogràficament - ritme, plans, muntatge… - és perfecta. Una obra mestra resultat de la suma de moltíssims detalls. I un d’aquests detalls és una buscada estètica retro. Era present a Los increíbles (2004) i ara amb Up, ja són dos els homenatges als cartoons nordamenricans dels anys 50’ i 60’. Referències estètiques a grans clàssics per part de la Pixar, uns estudis que estan fent història i que també seran uns clàssics en un futur.

A la pel·lícula apareix una il·lustració molt bonica, un dels varis exemples de l’aire retro del què parlava. És el quadre que reprodueix el paisatge de Tepui amb la casa de Carl i Elli al cim. La mateixa Elli el pinta i el col·loquen sobre la xemeneïa, presidint el saló. Buscant informació per Internet, per tornar-lo a veure, no l’he trobat… però sí he trobat aquesta sèrie de cartells que no apareixen a la pel·lícula. La Pixar els va encarregar al dissenyador i il·lustrador Eric Tan com a material promocional i (uf! un nou objecte del desig!) es poden comprar a Sanders Art Studio, Acme Archives i Disney Store.

+ Blog d’Eric Tan.

Tot un descobriment! No es perdin fer un vol per l'arxiu del blog, els seus treballs són tots espectaculars i ja havia col·laborat amb Pixar per a Ratatouille i Wall-e, també amb cartells retro preciosos!

+ Up

+ Pixar Animation Studios

[Informació i imatges extretes de: Protoones]

Per cert, l’acudit sobre l’esquirol... i l’odi en general que tenen els gossos d’Up pels esquirols… no serà una broma privada relacionada amb Ice Age? Pobres esquirols!

Barbacoa lynch

El videoclip de Shot In The Back of The Head ha estat dirigit per David Lynch.
La cançó forma part de Wait for me (2009), el darrer disc de Moby.

Com Shot In The Back of The Head no té el que ha de tenir per ser la cançó de l’estiu - ni falta que fa, diran- recorro a Giorgie Dann - ni falta que fa, tornaran a dir-, però il·lustrat amb la sèrie de fotos Little Girl, la barbacoa lynch:

David Lynch
Little Girl #1, #2, #3 i #4,
2009.
Fotografies.
[Artnet]

Qué ricos los chorizos parrilleros...

La monja poseída

Nastassja Kinski
Foto de Richard Avedon
[Artnet]

Als dos cinemes del poble les estrenes arribaven sempre amb un any o més de retard. I quan arribaven, ho feien en sessions dobles impossibles que juntaven l’ansiada estrena seguida d’ una pel·li picant de les classificades “S”, o una de por de les de sèrie B, que molt millor si entre sang i espant també ensenyaven una mica de pit i cuixa. Els menors d’edat no ens podiem quedar a la segona sessió, però la veritat és que com no ho controlaven massa… Un programa doble memorable va ser el de La guerra de las galaxias més Aleluya cada uno con la suya. Un altre, també pel record, va ser el de Superman i La monja poseída.

A La monja poseída no m’hi hauria d’haver quedat, perquè després per la nit ho vaig passar fatal. No em treia del cap la imatge de la panxa sanguinolenta a punt d’explotar. Però, sobre tot, el què em va tenir molt temps aterroritzat de debò, va ser aquell moment en que la monja - molt posseïda - clavava una pinta de ferro al coll d’una dona. Fins i tot despert hi pensava. Quan pel matí em rentava la cara al labavo, aixecava el cap de la pica, em veia al miral i de cop imaginava que apareixia per un costat la monja i zas, em clavava la pinta. Em ca-ga-va.

No havia tornat a veure La monja poseída, ni a la tele per casualitat. Però fa poc, el mateix Satanàs en persona em van avisar que havia sortit en DVD, dins la col·lecció de les pel·lícules de la Hammer… i no em vaig poder resistir. No és que amb el temps la pel·lícula hagi perdut (com és el cas de Superman…) és que ja deuria ser dolenta quan jo era petit. Vista ara, més que por, el què m’ha fet és riure.

La monja poseída
(The Hammer Collection)
Director: Peter Sykes
Títol original: To the Devil a daughter,
1976.

Cuando el oscuro y fanático Padre Michael fue apartado del sacerdocio y excomulgado por la iglesia, éste buscó los caminos del diablo. Formó un convento de clausura en el sur de Alemania llamado ambiguamente 'Los Niños del Señor'. Pero el señor en cuestión era la figura demoníaca del señor Astaroth, y los inocentes niños fueron criados bajo influencia del propio Satán.

Una producció modesta de la Hammer dels anys 70’ plena d’estrelles. Algunes vingudes a menys sí, però estrelles a la fi… El gran Christopher Lee aguantant els primers plans amb mueques amenaçadores i (per exigències del guió) fent un nu dorsal terrorífic, em temo que va ser sense doble de cos. Richard Widmark, qui havia treballat per Mankiewicz, Hathaway, Minelli… es movia molt millor en el pijtor dels westerns que aqui destruint sectes satàniques a cops de pedra! I la pobra Honor Blackman? De glamurosa noia bond a Goldfinger per acabar apunyalada amb una pinta de ferro, que cutre. O la sempre solvent presència de Denholm Elliott, l’etern secundari de luxe. I finalment, Nastassja Kinski! Que joveneta es veu, que maca i que enganyada va signar el contracte… Ho fa molt bé de posseïda, sobre tot els moments pseudoeròtics. Tenen el plus morbós de ser protagonitzats per una monja i es redueixen a passar la llengua entre els llavis, posar els ulls en blanc, obrir les cames en un rite d'inseminació diabòlica o rebregar-se al llit fins deixar la camisa de dormir xopa i arrapada al cos de tant suada. I per rematar la manca de tensió del climax final… la Kinski fa un nu integral frontal (per exigències del guió) mostrant un bon parrús, tot molt setenter. Si a més, sumem una escenografia i un atrezzo de botiga dels xinos, uns efectes especials justets i un muppet txusco com a criatura demoniaca … tenim entreteniment assegurat per matar una tarda tonta d’un diumenge d’estiu qualsevol. No crec que torni a tenir malsons amb la monja.

Fotos: Nostalgia Kinky

Paul va a trabajar este verano

Rabagliati, Michel.
Paul va a trabajar este verano.
Fulgencio Pimentel,
2006.
ISBN: 84-88261-68-3.

Després d’haver caigut rendit als peus de Michael Rabagliati pel seu Paul en el campo, tenia moltes ganes de llegir Paul va a trabajar este verano. No va ser fàcil de trobar a les llibreries de Barcelona, va sortir fa tres anys i amb una tirada de només 1000 exemplars. Però quan ja estava a punt de demanar-lo per internet a l’editorial Fulgencio Pimentel, vaig donar amb un al Continuarà…

Si a Paul en el campo Rabagliati demostrava dominar el relat breu, a Paul va... trobem una única història llarga, però també amb un ritme narratiu molt ben traçat. L’autor es mou perfecte en qualsevol dels dos registres i aquesta història és… tan, però tan, bonica! Un nou retorn als paradissos perduts a través de Paul-Paulot, el seu habitual alter ego de ceies espesses. En aquesta ocasió, viatja al final de l’adolescència. Retrata el moment en que Paul penja els estudis i comença un trist treball com a aprenent d’impressor, que abandonarà quan accepta una feina de monitor d’uns campaments d’estiu per a nens amb problemes familiars.

L’esperit de superació, el companyerisme, adquirir responsabilitats, la convivència, donar afecte i sentir-se estimat per aquests nens amb problemes, la relació amb la natura, mil anècdotes típiques dels campaments… són alguns dels temes (n’hi ha més, però no els desvetllaré!) i, com veuen, temes molt perillosos de caure en els pitjors dels tòpics i la sensibileria de vergonya aliena. Però no és el cas, Rabagliati està sempre al límit, perquè no deixa de ser altament emotiu, però no hi cau. Oblidin la llagrimeta fàcil als ulls dels ninotets o les grans sentències alliçonadores sobre la vida. És una meravella, i us ho diu algú que d’entrada sentia més rebuig pels campaments kumbaiàs que els dos nens de la família Addams junts. Els personatges es mostren de la manera més neta i també amb molt sentit de l’humor. Tots aniran aprenent dels seus errors i afiançant les seves virtuts, sense moralina alguna pel mig.

La música és una companya generacional més en aquell campament dels anys 70': dels hits moderns del moment de Led Zeppelin o Supertramp, als clàssics d’ahir i de sempre com Georges Brassens. La chanson serà un dels encants de Paul per guanyar-se als companys. Rabagliati té, com molts canadencs, un punt afrancesat, també present amb el record dels entrepans de paté de Paris, el berenar diari fins a l’avorriment.

El dibuix, en blanc i negre, està en la línia més polida i clara de l’autor, detallista, molt expressiu i amb un ampli desplegament de recursos amb jocs d’ombres, siluetes a la foscor, talls transversals o vistes panoràmiques dels paisatges. Té la bellesa i la gràcia de les coses sencilles.

Michel Rabagliati fa d’en Paul un personatge molt real, que acabes sempre entenent i, fins i tot, estimant. El Paul adult i pare de familia del final de la història és, per sobre de guanyadors i perdedors, un autèntic heroi qüotidià.