Irma lentamente

Gino Rubert
Lezhava 1,
2009,

tècnica mixta sobre tela,

113 x 80 cm.

L’obra recent que Gino Rubert exposa a la Galeria Senda té un element distintiu molt potent: el cabell. Dones amb perruques làcies ben pentinades fetes de cabell natural, incrustades amb molta cura sobre els caps. És un material novedós en la seva obra, que s’afegeix al collage habitual de pintura i fotografia en blanc i negre que utilitza sempre pels rostres, a les textures de moarés llampants pels petits trossos de roba i cortines, als fils amb els que cus membres i fa sàdics bondage.

L’exposició du l’enigmàtic títol d’Irma lentamente. Com una vegada per la televisió vaig sentir dir a Alejandro Jodorowsky que en els noms s’hi trobem moltes respostes, he buscat per Internet sobre el significat d’Irma, per mirar de resoldre algun enigma. El primer que he trobat és que es tracta d’un nom germànic molt antic, possiblement dimutiu o relacionat amb el d’Irmina, que significa “Aquella que té força”… Irma no pertany a la tradició cristiana, Irmina, en canvi, sí. Irmina, llegeixo que va ser una princesa que va renunciar al luxe de la cort i es va fer monja benedictina fins que va morir. Sense abandonar el cristianisme, cabells i força a la Biblia ens porten al mite de Samsó i Dalila. Les dones que retrata Gino Rubert amb aquestes cabelleres llargues, soles o acompanyades, mostren un posat desafiant i una imatge freda, un aire oriental i d’exvot. Seran Daliles amb l’atribut de Samsó?

Gino Rubert
Irma drashid,
2009,
tècnica mixta sobre paper,
142 x 112 cm.

He trobat una segona història sobre Irma. També relacionada amb l’origen germànic del nom, però correspondria a una divinitat més primitiva i tel·lúrica. Aquesta sembla ajustar-se molt bé a Irma drashid, un dels dibuixos i collage sobre paper que més m’ha agradat, i diu així: Si por el nombre podemos llegar a la persona, en el de Irma encontramos unas raíces profundísimas, que nos llevan hasta el mismísimo dios (o acaso el jefe) de aquellas aguerridas tribus germánicas que adoraban la naturaleza, y en ella especialmente el árbol. [Trobat a El Almanaque]. Ara faltaria saber del cert si l’artista va tenir en compte els significats del nom per representar així la seva Irma lentamente...

I una altra cosa que m’ha sorprés (més enigmes que desconec): és molt curiós que l’artista Tamara Villoslada - model que protagonitza la majoria de quadres de Gino Rubert fins ara - té una sèrie de dibuixos on el cabell és també molt important. Vegin-la al seu web, es diu, ves per on, Hair drawings.

Irma lentamente a la Galeria Senda, Consell de Cent, 337, Barcelona. Del 17 de setembre al 24 d’octubre.
[Totes les fotos: Galeria Senda]

+ Web de Gino Rubert
+ Gino Rubert a Toronto: La lliçó d'anatomia

[Audio: Chico y Chica: Lady Olé]

Jackie and the Cedrics

Jackie and the Cedrics

Sevillana japoné? Em diran que els bailaores flamencs Yoko Komatsubara i Shoji Kojima mai tindran el duende d’un gitano, que la salsa caliente del Japón de La Orquesta de la Luz mai tindrà la sabrosura o l’azúcar de la Fania All-Stars… però no em negaran que Jackie and the Cedrics claven lo seu: rock’n’roll dels 50’-60’ i surf, amb una actitud sobre l’escenari tan elegant com salvatge. El festival de R&B, punk i garage V Funtastic Drácula Carnival portarà la banda japonesa a Benidorm el proper 10 d’octubre, com un dels caps del cartell, juntament amb Gino Washington i Loli & The Chones, en la que s’anuncia com a única actuació al continent!

Mistery train (Imserso) a Benidorm, Let’s go!

Ku

[Foto: Guillermo Pérez-Villalta]

Els concerts del festival es faran a la discoteca Ku Disco Benidorm. La seva forma d’OVNI va captar l’atenció del pintor Guillermo Pérez-Villalta i aquesta foto forma part d’una sèrie de 60 fotografies d’edificis singulars, insòlits, que va retratar de viatge per tota la Costa del Sol als anys 70’. La Galería Estampa Ediciones les va editar fa dos anys en un llibre-capsa d’artista i es van exposant de manera itinerant per galeries i museus de tot el pais.

+ MySpace Jackie and the Cedrics

[Fotos: Funtastic Drácula Carnival]

Tela Tiki

Palmeres, flors, bambú, ocells del paradís i flamencs, taules de surf i ukuleles…
tots els estampats tiki que puguin imaginar els trobaran a:
Barkcloth Hawaii Fabric Shop
Fine Hawaiian Fabrics For Your Home & Body

Juan Duyos al seu taller del carrer Hortaleza de Madrid
[Foto: © Samuel Sánchez per a El País]

(Observin que, entre els dibuixos i les mostres de teles tiki, al cim de les taules de treball, un dels petits animals de paper que es poden veure és un esquirol).

El suplement Babelia dels dissabtes a El País té, des de fa ja un temps, una mini secció que normalment m’agrada molt. És diu El ricón i cada setmana porta el retrat d’un personatge de la cultura, d'aqui i d’arreu del món, i sempre a l'estudi, taller, menjador de casa... al seu lloc de treball habitual. Han passat músics, pintors, arquitectes, escriptors, dibuixants, directors de cinema i teatre… Només apareix una foto - grossa, quasi a tota pàgina - i un text breu amb el perfil del personatge en qüestió, s'expliquen els seus darrers projectes i algun detall més sobre el lloc on crea, a part del que es pugui veure a la foto.

No sempre conec el personatge, com va ser el cas de Juan Duyos. Un dissabte, el dissenyador de moda va ser el protagonista d’aquesta secció, amb el titular: Entre organzas y algodones hawaianos. Explicava Duyos que per dissenyar la col·lecció de roba de la temporada de primavera-estiu del 2010, es va inspirar en la cultura tiki. Que va ser per casualitat, quan un dia passejant per Nova York va veure en una botiga vintage algunes peces de roba d’estampats hawaians. La periodista que el visita al taller diu que el resultat final té un to irònic que sol acompanyar l’esperit de les col·leccions d'aquest modisto.

Col·lecció Tiki
[Fotos: ©Tomy Pelluz
per a Vogue]

[Video: U900, Japanese Ukulele Duo vist a Misako Mimoko, via Pepa]

De paripé

Carlos Pazos
Un altre, Richard?, 2008.
Fotografia digital, 100 x 57 cm.
[© My name’s Lolita]

Dijous passat, moltes galeries d’art de Barcelona van inaugurar a la vegada les noves exposicions un cop acabades les vacances d’estiu. A quarts de vuit de la tarda, el tram del carrer Consell de Cent que va de Passeig de Gràcia a Aribau es veia molt concorregut, tot de grupets de gent escampats per les voreres i amb una copa a la mà. Està clar que díes com aquests no són els millors per veure el que s’hi exposa, són festes on la majoria el que va és a fer el paripé. I no en va faltar a la inauguració de Robados, l’exposció de Carlos Pazos a la galería-editorial raíña LUPA, presentada a càrrec de Ramón de España. Insonrible, Todos muertos por el lobo i jo hi vàrem anar, més que pel paripé - de debó! - atrets per la presència de l’artista a l’acte i conèixer de primera mà el més nou que ha fet. Però això va ser impossible.

raíña LUPA és a un primer pis antic dels típics de l’Eixample. Quan vàrem arribar, estava força ple i no parava de pujar més gent. Només creuar la porta d’entrada, el primer que trobes és a Richard Hamilton fotografiat sostenint una gerreta de pastís Ricard. Estupenda rebuda, tota una declaració de principis pop. A les parets del passadís hi ha penjades més fotos, fotomuntatges i collages més o menys recents. Ben bé que Pazos és un gran artista, perquè si no, per exemple, no t’expliques com algú pugui arribar a fer collages amb materials tan peregrins i obtenir uns resultats tan poètics i emocionants, acompanyats sovint de títols evocadors i amb un sentit de l'humor inigualable!

Carlos Pazos
Ensobradi con langostino, 2005
Collage sobre paper
42 x 30 cm.
[© raíña LUPA]

Carlos Pazos
Robados, 2008
[© raíña LUPA]

“Fotografía y vida cotidiana” hablan de lo falsamente cotidiano o de la cotidianeidad imaginada. La cotidianeidad es demasiado parecida a una sala de estar y yo, como le he dicho, lo que pretendo, es ser “star”. [Pazos a Photoespaña]

Les fotografies de Robados estan exposades a les dues habitacions de la galeria amb balcons a Consell de Cent. En aquesta sèrie, Carlos Pazos torna a ser el protagonista com ho va ser a Voy a hacer de mi una estrella (1975). Però han passat uns quants anys des d'allò. Avui , Pazos és ja una estrella, no només en el seu món de ficció, més encara en aquest tipus d’acte. Ara, enlloc de posar davant la càmara, es converteix en l’objectiu involuntari d’un paparazzi que el caça llegint, a la dutxa, donant-se un bany a la piscina… A cap dels tres no ens va acabar de convencer gaire la nova proposta, és divertida i del tot coherent amb la seva trajectòria, però a aquestes alçades, una mica suada. Potser el parlament que va fer Ramón de España ens hauria ajudat a apreciar-ho millor, o no, però com la gent que estava de paripé al passadís, parlava massa alt, no podiem sentir el que deia, ni si Pazos també va afegir res. Tampoc vàrem entendre el recitat que algú li va dedicar, i del que només vàrem sentir un PUTA i uns CARLOS PAZOS CARLOS PAZOS…, que així, fora de context, ens van sonar ridículs (el ridículo es la máxima expresión de la grandeza del ser humano, va dir Pazos en una entrevista de fa uns mesos). Deuria ser el moment transgressor per arrodonir l’acte? No es van veure cares d’indignació entre la burgesia assistent… Res d’escàndol perquè tampoc estava present el bon catòlic que fa uns dies va escriure una carta a La Vanguardia, demanant que retiressin, per falta de respecte, la Moreneta amb Copito a la falda, una obra de Pazos que es pot veure a l’exposició Efecte Souvenir. L’home estaria també de paripé, però a missa de vuit.

En fi, vàrem continuar allà una estoneta més, descobrint entre la multitud alguna celebrity interplanetària, internacional i local, en aquest ordre corresponent: el cantautor galàctic Jaume Sisa, la directora de cinema Isabel Coixet, i els periodistes (mítics pels seus escrits sobre art) Ignacio Vidal Folch i Juan Bufill, o el ja esmentat Ramón de España, presentador de l’acte i coautor amb Carlos Pazos del llibre Fidelidad Total, editat per raíña LUPA i també exposat al costat d’alguns collages originals que apareixen al llibre.


Robados, de Carlos Pazos. Galeria/Editora raíña LUPA

+ Web de Carlos Pazos

Nicolás de Lekuona

Nicolás de Lekuona
s/t, 1935.
Fotomuntatge. Collage de fotografies i diari.
36'5x23 cm.
[Museo San Telmo, Donosti]

s/t, 1935.
Fotomuntatge. Collage.
24x22'5 cm.
[Diputació Foral de Guipuzkoa]

Durant el viatge a Madrid del passat mes d’agost, vaig visitar la Colección reescrita del MNCARS, la reordenació de la col·lecció permanent que ha fet el seu nou director, Manuel Borja-Villel. La veritat és que no recordava massa com estaven col·locades les obres abans, així que no puc comparar. Només puc dir que, tal i com està ara, em sembla perfecte. La col·lecció comença a finals del S.XIX i arriba a l’actualitat, repartida en grups d’obres que responen a un fil conductor, més de discurs comú i altres connexions que pas cronològic o d’autors, tot molt ben explicat, per a tothom qui vulgui conèixer i entendre l'art modern. Respecte a la meva última visita, sí em va semblar trobar més espais dedicats al videoart, la fotografía i l’arquitectura, o el fet d’incloure projeccions de cinema (els Lumière, Méliès, Buster Keaton, Buñuel…) entre pintures i escultures, una cosa que ja feia el mateix Borja-Villel al MACBA. A part de les incorporacions recents, fàcils d’identificar perquè així ho indicaven unes cartel·les vermelles.

Vaig poder tornar a veure Accidente d’Alfonso Ponce de León, El gran masturbador de Salvador Dalí o una altra pintura per la que també sento devoció: Un mundo d’Angeles Santos. Fa temps que Un mundo està al MNCARS, però la vaig veure (i impressionar) per primera vegada de nen, al Museu de l’Empordà de Figueres, i per a mi és una cita quasi sentimental. I va estar bé el retrobar, però també el descobrir, perquè d’aquesta visita me’n vaig emportar el descobriment dels fotomuntatges de Nicolás de Lekuona (1913-1936).

Nicolás de Lekuona
s/t, 1934. Fotomuntatge. Collage de fotografies i reixa. 20'5x29'3 cm.
s/t , 1935. Fotomuntatge. Collage de llàpis i paper. 36x26 cm.
[MNCARS]

Autofotografia, 1934.
Fotografia. 16'5x12 cm.
[Colección hermanos Lekuona]

L’artista basc Nicolás de Lekuona va estudiar per aparellador al Madrid d'una època en plena ebullició del que avui coneixem com les Avantguardes artístiques de principis de segle XX. Com arquitecte tècnic va treballar seguint el racionalisme del GATEPAC. Es conserven alguns dibuixos i pintures seves, però pel meu gust no arriben a tenir la força dels fotomuntatges collage i fotografies, malgrat ser també obres molt primerenques, amb clares influències dels constructivistes russos (Rodtxenko) i l’esperit dels surrealistes (Ersnt, però sobre tot Hugnet). Lekuona va ser molt amic de Jorge Oteiza i contertuli de Ramón Gómez de la Serna al Café Pombo. Llàstima que va morir tan jove i ens ha deixat poca obra. Un accident durant la Guerra civil va acabar amb la seva vida. Com Ponce de León, Lekuona es movia en cercles d'artistes i intel·lectuals d’esquerres, però els dos van morir defensant la causa dels nacionals.

A Internet hi ha un museu virtual de Nicolás de Lekuona que val la pena visitar, conté imatges de tota la seva obra y molt material bibliogràfic interessant.

[Totes les imatges: http://www.nicolasdelekuona.org]

Chamaco Covarrubias

Miguel Covarrubias
Lindy hop
Ca.1927
Llàpis sobre paper. 34 x 2,5 cm.
[Museo Soumaya]

Com escrivia fa uns dies Samedimanche, a l’exposició El segle del jazz s’ha d’anar amb calçat còmode i vestit de beatnik. Bé, vestit de beatnik jo ho deixo com a opcional, però el calçat còmode millor tenir-ho en compte perquè l’exposició és llarga i requereix un bon passeig. Poden fer primer la visita virtual a la web del CCCB i tindran una idea del que els espera. Després, un cop allà, val molt la pena recorre les sales i cadascun dels racons atapeïts de dibuixos, pintures, cartells, vitrines (amb caràtules de discos, fotos, programes de mà, partitures, instruments…), projeccions i punts d’audio. O bé, fer més d’una visita en diferents dies, el CCCB posa facilitats per fer-ho de franc o força barat.

A El segle del jazz hi ha molt material i tot interessant, però aqui porto només un artista que no coneixia i em va agradar moltíssim, el mexicà Miguel Covarrubias (1904 -1957).

Miguel Covarrubias
Harlem Dandy
sense data
Litografia. 27.7 x 21.3 cm.
[Harry Ransom Center]

A l’exposició s’hi poden veure alguns dibuixos i caricatures que va fer en la seva etapa a Nova York, on va treballar per les revistes Vanity Fair, New Yorker i Fortune, i també com a il·lustrador per a editorials d'arreu dels Estats Units. Una de les moltes vitrines d’El segle del jazz conté les il·lustracions pel llibre Negro Drawings, publicat a Nova York el 1927, un recull d’ escenes dels clubs de jazz, balls i personatges de la nit del Harlem de l'època.

Miguel Covarrubias l’any 1939
Fotografia d’Horace Bristol
[© Life]

Covarrubias va viure poc, però, pel que sembla, molt intensament. Pertanyia al mateix cercle d’amics, artistes i intel·lectuals de Frida Kahlo i Diego Rivera, com ell també va fer murals espectaculars. Tota la seva etapa nordamericana treballant per a revistes li va permetre conèixer les celebrities del moment.

Caricatura de Greta Garbo.
Febrer de 1932
[Vanity Faire ]

Casat amb la ballarina Rosa Rolando, va ser una relació que entre línies es llegeix molt de rompe y rasga, sobre tot quan ell, cap al final de la seva vida, es va enamorar de Rocío Sagaón, una ballarina de 17 anys. Però, a més dels seus interessos per la pintura, el teatre i la dança, Covarrubias va ser un reconegut antropòleg, destacant pels seus estudis etnogràfics a l'estranger i a Mèxic, tant com a professor a l’Escuela Nacional de Antropología, com per ser especialista en la cultura olmeca.

Mexican Group
Retall de revista de fotografía.
D’esquerra a dreta: Alpha i Beta Covarrubias, Rosa Covarrubias, Diego Rivera, Nicholas Murray, Miguel Covarrubias i Frida Kahlo.
[Archivo Miguel Covarrubias]

Una tarde en Xochimilco, 1947
Mural, 99.99 X 99.99 cm.

Hotel Ritz, Mexico D.F.

Mural en el respaldo de la barra en la cantina del hotel Ritz, México, D.F. Escena donde se aprecian cuatro parejas dentro de una trajinera, la pareja central son la mujer tocando la guitarra y el hombre junto a ella, la pareja siguiente está formada por un hombre, el mismo del fresco titulado "El Hueso" y una mujer que observa de reojo, las otras dos parejas están de espaldas dentro de la trajinera.

[Foto: Panoramas. Descripció: Archivo Miguel Covarrubias]

Si un dia viatjo a Mèxic, dos nous llocs de visita obligada: Xochimilco i l’Hotel Ritz, ni que sigui només per veure el mural.

I ara, tots a ballar el lindy hope!

El segle del jazz. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Fins el 18 d’octubre.

Col·lecció Fernández-Ardavín

Circo de Parish
Litografía E. Fernández
Primer terç del segle XX - 94 x 66 cm.

El Circo: colección Fernández-Ardavín és el títol d’una exposició de cartells i fotografies de circ que es va fer a la Diputación de Huesca i després al Teatro Circo Price de Madrid, tot entre el gener i el maig d’aquest any. També és el títol del bonic catàleg que s’ha editat i es pot trobar en algunes llibreries de Barcelona.

Miguel Scherbelis

Litographie Friedländer
ca. 1920 - 70 x 96 cm.

La col·lecció pertany a César Fernández-Ardavín Ruíz i conté una nombrosa mostra del treball de dues generacions de litògrafs madrilenys: l’avi, Eusebio Fernández Mingo (1860-1943), i el pare, César Fernández-Ardavín (1883-1974), autors de molts dels cartells publicitaris del Circo Price de Madrid, desde finals del segle XIX fins a mitjans del XX. Compta també amb cartells d’altres litògrafs europeus (Louis Galice, Faria, Friedländer) i 1.400 fotografies i targetes postals promocionals d’artistes de circ.

Thesi Daytons Acrobats
Darrer terç del segle XIX - Positiu - 17 x 14 cm.

Maieroni Illusionist Company
Balada – Vinfer Lit.
Litografía E. Fernández
Primer terç del segle XX
200 x 100 cm.

El Circo Price va ser fundat l’any 1855 per Thomas Price, que el va deixar en herència a dos dels seus artistes, el matrimoni format pel domador de cavalls William Parish i l’amazona Matilde de Fassi. Els litògrafs Fernández van començar treballant pel fill de William i Matilde, Leonard Parish. En alguns cartells, la mateixa companyia del Price apareix amb el nom de Circo de Parish. Els cartells de Fernández-Ardavín es poden identificar fàcilment perquè estan signats amb el sobrenom de Vinfer. Tot això, i molt més, ho explica el comissari, Ramón Lasaosa Susín, autor del text del catàleg ¡Más difícil todavía! Reflexiones en torno a la colección de César Fernández-Ardavín. Text amb referències a Ramón Gómez de la Serna, a Sebastià Gasch – els dos grans cronistes d'una època daurada del circ a Espanya - i a una extensa bibliografía que es detalla al final del llibre. El resultat és un recorregut per la història del circ en general i, en menor mesura, la del Price en particular; explicant les característiques dels números que en cada cas requerien un tipus de cartell, a excepció dels cartells de conjunt de tot l’espectacle, normalment de tamany espectacular - una pena que no ho podem apreciar bé els que només els veiem a través del catàleg!-. Però és especialment interessant aquest anàlisi que fa dels cartells, subjectes a uns patrons determinats i destinats sempre a provocar la curiositat per la via més sensacionalista. Després hi ha els cartells que trenquen amb la norma, són aquells que prenen de referent les noves corrents artístiques del seu temps, de l’Art Déco al Cubisme per exemple, d'aquests n'hi ha pocs a la col·lecció, però veuran que són encara més bonics.

[Totes les imatges pertanyen al llibre: Lasaosa Susín, Ramón. El circo. Colección Fernández-Ardavín. Huesca: Editorial Diputación Provincial de Huesca, 2009. ISBN: 9788495005724].

Leibovitz coratge

Annie Leibovitz
White Stripes

Una altra exposició que no em vaig perdre a Madrid va ser la d'Annie Leibovitz: vida de una fotógrafa, 1990-2005. Que forta em sembla aquesta dona. I no és pel seu aspecte físic tan cavallot, alta i grossa. L’exposició barreja mostres dels treballs més comercials per a revistes i fotos familiars, massa íntimes algunes. I no ho sé, tinc aquesta sensació, a les dues facetes, darrera hi veig una dona amb molt coratge.

Les fotos, quasi no cal dir que són totes impressionants. El gran format d’algunes també ajuda, però blanc i negre o color, la factura és sempre impecable. En l’apartat d’encàrrecs hi ha molts famosos de la música, la pintura, la literatura, el cinema… la llista és llarga amb tants anys de feina… recordo ara a Mick Jagger assegut al llit molt serè, amb el tors nu; Patti Smith, la que va ser més retratada per Robert Mapplethorpe, amb els fills, tirada per casa; Brad Pitt amb el look retro de Johnny Suede; Johnny Depp a l’habitació d’un hotel de Las Vegas; Johnny Cash a la guitarra sota el porxo; la mirada trista i grisa de William Burroughs… Polítics fent pinya com els Clinton; el govern en ple de Bush, que fa molta por; la reina Isabel II d’Anglaterra, que no sé com es va deixar perquè la clava com la gran maligna de Buckingham. En l’apartat més íntim de la feina, hi ha un bonic retrat homenatge al gran Richard Avedon, del que Leibovitz diu que es diferencia en que ella no sap dirigir-se als retratats, només observa, quasi no els parla per treure el que busca. Igual de potents, però no tan agradables de veure, són les fotos de la guerra de Sarajevo que va cobrir com a reportera.

Tota la sèrie de paisatges en gran format no em va interessar tant, però al documental que es passa a l’exposició, Leibovitz explica que quan era petita, com el seu pare era miltar, canviaven sovint de casa i es va passar molt temps viatjant. Anaven en la típica ranxera americana per les carreteres dels Estats Units i diu que això va ser decisiu per acabar sent artista, ja que ho veia tot emmarcat a través de la finestra del cotxe. Em va semblar bonic.

I la familia. Molt material no deixa der ser un àlbum familiar més, però alguns retrats, com ara el de la seva mare, no. A la cartel·la de la foto deia que a la mare no li va agradar massa, que preferiria haver sortit més afavorida i jove. Veient el retrat, i a altres fotos a la platja, al llit, al jardí… també, però sobre tot al retrat, un enten d’on li ve el coratge a la filla. Després hi ha les fotografies de Susan Sontag. Documenta una relació que sembla molt bonica, intel·lectual i afectivament intensa, dura i dolorosa quan Sontag cau malalta i Leibovitz fotografia tot el camí pels hospitals i, finalment, la mort. Fotos de la mort a la guerra, la mort de la seva companya i també la dels seus pares. Ara però, retrata la vida de les tres filles que va decidir tenir... passats els 50! Ara és fotògrafa i mare coratge.

Com l’exposició ha estat un èxit de públic, l’han prorrogada fins el 20 de setembre. Annie Leibovitz: vida de una fotógrafa 1990-2005. Sala Alcalá- C/Alcalá, 31. Madrid.

[Totes les fotos © Annie Leibovitz]

House of games

David Mamet
House of games
(1987)

Edicions poloneses del cartell de la pel·lícula
[A: Moviegoods]

Una cosa porta a l’altra. House of games (David Mamet, 1987) era una de les pel·lícules preferides de Juan Muñoz i, com no l’havia vista, la vaig treure del videoclub.

David Mamet és un home polifacètic, del que havia vist alguna altra pel·lícula amb guió seu (El cartero siempre llama dos veces, La trama, Vania en la Calle 42…) i un muntatge de Glengarry Glen Ross al Teatre Lliure de ja fa uns anys… Total, poca cosa i molt desordenada. House of games va ser la primera pel·lícula que dirigia i és d’aquelles que dius déu n’hi do per ser la primera! Té un look molt dels anys en que es va rodar, sobre tot el vestuari i els pentinats… però diria que gràcies a la fotografia - tan a la manera dels paisatges i interiors urbans d’Edward Hopper - visualment no ha envellit gens malament. Explica una bona història, una trama d’aquelles lligades al mil·límetre. Per moments me'n recordava de l’excel·lent The Grifters d’Stephen Frears (de 1989, per tant posterior), però la de Mamet pel meu gust és millor, li trobo un aire a Vértigo i a les altres pel·lícules amb noia rossa freda i calculadora d'Alfred Hitchcock, que la fa també més misteriosa. Les interpretacions són perfectes, amb Lindsay Crouse (Margaret) i Joe Mantegna (Mike) de protagonistes i amb secundaris també brillants, dels que m’agrada especialmente Lilia Skala en el paper de la doctora Maria Littauer, amiga i consellera de Margaret.

House of games tracta de l’engany, el truc (i la seva explicació!), els paranys del llenguatge i les traïcions del subconscient quan parlem, dels mecanismes amorals del timador per aconseguir el que vulgui de la bona gent innocent… tot al servei de l’estafa perfectament dissenyada. En definitiva, més del res és el que sembla, però en aquest cas s’afegiria un i no et pots refiar mai de ningú!

A Juan Muñoz le gustaba mucho la película La casa de juegos (House of games, 1987), de David Mamet, escenificación de los juegos de dominio entre los embaucadores profesionales, un estafador y una psiquiatra. El estafador imparte en el centro de la historia una lección para timadores (un “cursillo de psicología”, dice), que debería ser útil a la psiquiatra y al público en general. Es el Juego de la Confianza, llamado así no porque el estafador pida la confianza del estafado, sino porque ofrece su confianza al individuo que va a estafar. Mike, el estafador, enseña a la psiquiatra Margaret Ford cómo timar, ofreciéndole ayuda a un pobre soldado que espera en Correos un giro que no llega. Juan Muñoz lo contó en Valencia y en otras partes, y yo lo cuento ahora. Contar una película se parece a explicar juegos de manos por radio o por teléfono. No vemos la luz que pasa por la pantalla. Somos ciegos, sólo oídos. No vemos las cosas. Las imaginamos. “Es sorprendente lo mucho que deseamos ver algo que no existe”, se admiraba Juan muñoz en su última entrevista con James Lingwood. *

*Navarro, Justo. Está viajando y está solo. A: Cooke, Lynne (Ed.). Juan Muñoz: permítaseme una imagen… Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Turner, Fundación Banco Santander, 2009. ISBN: 978-84-7506-887-9. Pàg. 178.

Juan Muñoz: Permítaseme una imagen...

Juan Muñoz
Wasteland, 1987

Collection of Elayne and Marvin Mordes, USA
[Foto: Tate Modern]

El meu primer viatge en AVE va ser a Madrid! A partir d’ara ho prefereixo mil vegades abans que en avió...

En aquest viatge, vaig poder visitar la retrospectiva de Juan Muñoz (1953-2001) al MNCARS pels pèls, pocs dies abans que acabés. Me’n alegro perquè és un escultor que m’agrada i del que havia vist obra a alguns museus, però aquesta exposició, provinent de la Tate Modern, és la més gran que s’ha fet des que Muñoz va morir i valia molt la pena. Els diaris han parlat del balanç de visites i es veu que ha estat tot un èxit, també me’n alegro molt. Recordo que quan vaig entrar a la primera sala, una senyora li deia al seu acompanyant, mentre sortien a pas lleuger i donaven un cop d’ull a Carpet piece III: ¿Tú te crees? Si esto da miedo…

La por és només una de les sensacions que a mi també em produeixen les obres de Juan Muñoz. Les altres són l’humor i l’admiració. El seu és sempre un treball molt inquietant, envoltat de misteri. Per exemple, les estàtues que riuen, algunes fins a caure al terra, igual podría ser de felicitat que de bogeria. O el poder caminar entre les instal·lacions i conjunts d’una o vàries figures, només d’entrada impressiona bastant. Ho pots trobar insòlit, divertit i graciós (com un grupet de nois i noies estrangers amb els que vaig coincidir durant el recorregut i que, pesadets, no paraven de fer-se fotos al costat, amb posturetes i mueques vàries…), però si t’atures a pensar que són figures pràcticament clòniques, que gesticulen estant clavades al terra o dins de boles que els dificulten avançar, que conversen ves a saber què entre elles, es somriuen, no es miren massa o tenen els ulls com velats… tot plegat no deixa de ser un trist reflex de moltes de les relacions reals més fredes, buides i distants que es donen entre els humans. Amb un altra forma i amb més pessimisme, és una sensació que també em produeixen els caminants d’Alberto Giacometti, escultor present a les notes dels quaderns de Muñoz.

Juan Muñoz
Many Times (detall), 1999.
[Foto: Tate Modern]

A més, en Muñoz està la fascinació pel truc i l’engany, el secret, l’il·lusionisme dels ventrílocs i els mags. Muñoz es considerava a sí mateix un contador d’històries però, segons s’explica al catàleg de l’exposició, amb les seves posades en escena no pretenia explicar-ho tot. Com a bon narrador de contes, requereix de la imaginació de l’espectador, perquè res del que ell mostra o diu té la intenció de ser el que sembla. Tria als que es surten de les convencions establertes, per exemple els nans. Té interès pels no llocs, per exemple de les baranes i balconades sobre murs cecs. Cerca als marges de l’intangible i, per això, la ràdio va ser una de les disciplines que més li agradava treballar. Ho considerava l’obra d’art perfecta quan pensava en els oients posant imatges a les paraules i músiques (música que li feia el seu amic i cunyat, el compositor Alberto Iglesias). Programes de ràdio com A man in a room, gambling, on s'explicaven per antena els trucs de jocs de mans amb naips. Il·lusionisme, narració i moltes referències lligades: el Renaixement i el Barroc (teatralitat, efectes òptics, els terres geomètrics...), Velázquez i Goya, escriptors com Elliot, Conrad, Grass… i l'absurd de Beckett (genial i divertida la ratonera d'Esperando a Jerry, 1991), tots els elements i influències que van donar lloc a una obra única, amb una forma i estil molt reconeixible, on el que veiem no serà mai el que sembla, però ens resulta tant excitant per enigmàtic i, de vegades, terroríficament familiar.

Juan Muñoz
The Prompter, 1988.
[Foto: Tate Modern]

Juan Muñoz a Barcelona:

• Una habitació on sempre plou (1992). Plaça del mar. Art públic, Ajuntament de Barcelona.


• Col·lecció MACBA: London Balcony (1987). The Nature of Visual Illusion (1994).

+ Les obres radiofòniques de Juan Muñoz a Ràdio Web MACBA.

+ Cooke, Lynne (Ed.). Juan Muñoz: permítaseme una imagen… Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, Turner, Fundación Banco Santander, 2009. ISBN: 978-84-7506-887-9.