diumenge, 29 de novembre del 2009

Kitty, Daisy & Lewis

KDL



La banda formada pels germans Durham va ser la sensació del passat Primavera Sound (Insonrible allà va estar i m’ho va explicar tot: impecables en so i actitud, entranyables amb l’acompanyament dels seus pares sobre l’escenari). La setmana passada, Kitty, Daisy & Lewis van tornar a Espanya, però només amb una única actuació a la sala Joy Eslava de Madrid. A l’espera que tornin per aquí per poder veure’ls en directe, ha caigut a les meves mans A-Z: Kitty Daisy & Lewis – “The Roots of Rock 'n' Roll” (2007) un fantàstic recopilatori fet per ells, on reuneixen bona part de les arrels del rock, les seves influències més directes. Un doble CD que només inclou un tema original seu i que es va publicar un any abans del primer i únic disc que tenen fins ara: Kitty, Daisy & Lewis (2008). Així el presentaven ells mateixos:

Alguns dels nostres primers records són de fer molt soroll al piano, la guitarra, el banjo, l'ukelele, harmònica i la bateria. És la música que va acostar l'energia i el foc a les nostres jam sessions, la música dels 40's i 50's. Jump Blues, Swing, R'n'B o Rockabilly, tota tenia una cosa en comú, ens va sacsejar. Els músics sonaven com es divertien. Les lletres són divertides i interessants. Un ritme que et fa botar, vols moure’t.
Els sons d'aquestes gravacions són crus i honestos, i això ajuda a capturar l'energia - no es fixa en la barreja i en molts casos no barreja en absolut. Per descomptat, hi ha excel·lent música de dècades posteriors, però aquesta és una compilació de l’A a la Z dels anys 50’ i anteriors per reflectir la música que toquem en viu.

+ Tracklist

+ Kitty, Daisy & Lewis a MySpace

[Audio: Going to up the country]

[Foto convertida en Daguerrotip de Mat Collishaw, per a Destroy Rankin, 2009]

dimecres, 25 de novembre del 2009

Del cuidado de las ardillas








Toronto, l’esquirol, recomana a tothom que vulgui comprar i cuidar un esquirol nascut en captivitat, compri també Del cuidado de las ardillas, una guía práctica. Un llibret magnífic, il·lustrat amb els divertits dibuixos del gran Axel Scheffler, autor també del Gruffalo.

Recull quasi tots els bons consells i recomanacions que cal tenir en compte per fer feliç a la seva mascota preferida.


Sheffler, Axel. Del cuidado de las ardillas: una guía práctica. Traducció de l’anglès per Carles Andreu i Albert Vitó.
Granada: Barbara Fiore, 2009.
ISBN: 978-84-936778-7-9.


I quan diem quasi tots els consells, és perquè no parla d'un en concret, aquell que hauria servit per evitar la mala sort que va corre la Flappy de Corea, l’esquirol zombie:



Flappy era el nom (sí, molt original) d’un esquirol coreà que va anar a parar a Sant Feliu de Llobregat. Una família amb cinc nens el va comprar a una botiga d’animals. Nascut en captivitat, va trobar molt confortable la seva nova llar al pati de la casa: una gàbia alta i ample, amb una roda per corre, un tronc per trepar-hi, un altre tronc buit i fordadat on hi va condicionar un bon cau amb uns retalls de roba. Els nens primer, els pares poc després i sempre (com sol passar) feien la neteja de la gàbia i posaven el menjar i canviaven l’agua. Per disgust dels seus amos, quan van començar a baixar les temperatures, Flappy no era de sortir gaire del cau. De vegades, des del saló menjador, els nens sentien alguna fressa provinent de la gàbia, però a l’acostar-s’hi, Flappy ja tornava a ser amagat. Llavors, obrien la gàbia i aixecaven el fals sostre del cau. Així, podien veure a l’esquirol, dormint ben cargolat i bategant. Però van passar tres dies seguits que Flappy no sortia a cap hora. A la setmana llarga sense donar senyals de vida, van tornar a aixecar el fals sostre del cau. Flappy semblava mort, no es movia gens. Els nens van passar del disgust al drama. La mascota era morta. L’únic que podien fer per la seva ànima coreana era un enterrament digne. I fins al bosc més proper van anar per, entre plors, oficiar el que realment va ser un assassinat. Sí, perquè Flappy no era mort, estava hivernant.
Des d’aquell dia, quan arriba el fred, les potetes de Flappy escarven des de mig metre sota terra, surt a la superfície i busca venjança pels carrers de Sant Feliu.

[Tots els dibuixos d' Axel Scheffler ]
[Audio: Alberto Iglesias: La ardilla roja]

Gràcies P.!

diumenge, 22 de novembre del 2009

La casa dels famosos: John Waters

JW
Youssef Nabil
John Waters, 2005-2008
Fotografia colorejada a mà
Artnet]

Està clar que l’aspecte de les cases - per fora i sobre tot per dins- diu molt dels qui hi viuen. Passejant per les llibreries del centre de Barcelona, trobo aquest llibre que mostra l’interior de la casa de John Waters a Baltimore. Tot el que es veu em sembla molt interessant i divertit, com deu ser ell i com són també les seves delirants pel·lícules.


Oldham, Todd (text);
Sherman, Cindy (fotografia).
John Waters.
Los Angeles: Ammo Books, 2008.
(Place Space; 3).
ISBN: 978-1934429020






Cindy Sherman
+ Fotografies al web de l’editorial Ammo Books
Una iniciativa contraatacant els típics reportatges que mostren el luxe buit i avorrit de les cases de famosos buits i avorrits, però igualment units pel gust pel kitsch. Waters té una biblioteca desbordada que omple prestatges, taules, cadires… El llibres conviuen amb uns curiosos bodegons de plàstic escampats per diferents racons, obres d’art, mobles vintage, butaques de cuir, catifes orientals i, fins i tot, una antiga cadira elèctrica…

[Audio: McNamara: Hija de puta internacional, un homenatge a Divine?]

dimecres, 18 de novembre del 2009

La superbe

Retrat de Benjamin Biolay
per Clarisse Canteloube


El video per a la cançó La superbe és obra de la fotògrafa Clarisse Canteloube.
On gagne, on perd, on perd la gagne, la superbe… un ball intens protagonitzat pel mateix Biolay i Marie Agnes Gillot, primera ballerina de l’Òpera de Paris.

Benjamin Biolay
La superbe
Naïve, 2009
[Disseny de la portada: MM Paris]

Benjamin Biolay va treure La superbe - nom de la cançó i nom genèric del seu nou disc- fa quasi un mes. Un doble CD amb 23 cançons força variades. Arranjaments clàssics per corda, metalls de jazz, electrònica, reggae, cors i duets amb acompanyants femenines marca de la casa… Biolay composa, escriu les lletres, produeix, programa i toca molts dels instruments. És un músic que pot arribar a desbordar o cansar perquè aposta per la quantitat. Però la quantitat de qualitat, pels que ens agrada el què fa, no és un problema, al contrari, és un plaer haver de dedicar-li temps.

Biolay està ara de gira per França, esperem que vingui després per aqui a presentar el disc.

+ Web i MySpacede Benjamin Biolay

diumenge, 15 de novembre del 2009

Brossa i Cage

Joan Brossa
Música
, 1986
Objecte, 22 x 23 x 6,5 cm.
[©Dr. M. Schmidt, Ulm]

Cinc anys abans dels 4,33” de silenci de John Cage, Joan Brossa en teatre ja ho havia fet. La peça duia per títol Sord-mut (1947) i consistia en pujar i baixar el teló en absolut silenci.

Quan Carles Santos estava dirigint Brossalobrossotdebrossat al Teatre Lliure, va explicar una anècdota sobre Joan Brossa que ell mateix havia presenciat. A mi em va arribar per J., amic que aleshores treballava en aquest teatre. No ho explicaré amb la mateixa gràcia de cap dels dos, però l’anècdota crec que s’ho val. Resulta que els amos de la Galeria Maeght van organitzar una festa, convidant a Joan Brossa i John Cage per a que es coneguessin. La cosa no va funcionar, es van ignorar. El que havia de ser una conversa distesa entre dos artistes d’actituts properes, va esdevenir una tarda tensa que va culminar en un sopar amb inesperat happening del més decadent… És possible que Brossa - amb el seu caràcter, que diuen no era precisament el d’una dolça geisha- estigués emprenyat de trobar-se assistint a contracor a un acte burgès i, per tant, envoltat de gent que detestava. Fos com fos, primer es va negar a saludar a Cage, que devia fer el mateix per tal de no sortir amb l’ego trepitjat. Després, un cop asseguts per sopar, els cambrers van deixar al mig de la taula un espectacular llobarro al forn. Davant l’estupefacció de tots els comensals, Brossa va fer un gargall des del més profund de la seva gola i l'escopí sobre el peix. D’això se’n diu, entre altres coses, épater la bourgeoisie.

John Cage també va tenir un esperit provocador i rebel vers les convencions, especialment les de la música. Es pot veure a l’exposició L’anarquia del silenci al Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins el 10 de gener. Les seves partitures amb gomets de colors, un piano preparat amb tot de claus i cordes tibades o estacades, vídeos del mestre en acció… També obres d’altres artistes que ell admirava i amb els que va col·laborar, com ara Marcel Duchamp i membres del grup Fluxus. L’atzar al poder i l’interès per extreure música dels llocs i objectes més insospitats. Tot té a veure amb les accions més radicals i experimentals que van donar lloc a nous llenguatges artístics, aportacions valentes i diferents que enriqueixen i marquen l’evolució de l’art al llarg de la història.

[Foto: John Cage preparant un piano (Abans 1950). Font: MACBA]

[Video: John Cage: Water Walk + 4,33"]

dijous, 12 de novembre del 2009

Paranoid Park

Gus van Sant
Paranoid Park

(2007)
[Foto: Imageshack]

Durant aquesta dècada que estem a punt d’acabar, Gus van Sant ha anat fent pel·lícules que m’han agradat molt. De fet, si ho penso bé, pràcticament totes les que ha fet m’agraden, siguin més clàssiques o més experimentals. Guardo molt bon record de dues de les primeres, Drugstore Cowboy (1989) i My Own Private Idaho (1991). Llàstima que Even Cowgirls Get the Blues (1993) em va decebre, igual que no vaig entendre perquè calia fer un remake de Psycho (1998). Però tornant al 2000, encara m’estic refent de la forta impressió que em va causar Elephant (2003). De vegades penso que hauria de ser obligatori passar-la als instituts, pels nois, noies i també pels seus pares. Però aviat perdo l’esperança i acabo repensant que ben segur no serviria de res, que els autors dels fets reals com ara aquella masacre a la Universitat de Virginia mai haurien dedicat temps a una pel·lícula així, o no l’haurien entesa.

Repesco aquesta setmana en DVD Paranoid Park (2007) i m’estiro dels cabells per no haver-la anat a veure a un cinema. Està a la banda més experimental dels treballs de Gus van Sant. Sobre un guió força sencill, retrata el món i els pensaments desordenats d’Alex, l’adolescent protagonista que està vivint un moment complicat que encara complicarà més. Van Sant ho explica amb unes imatges molt boniques, d’una bellesa que ratlla els límits de certes trampes habituals en publicitat (posem, per exemple, d’alguns anuncis de compreses o de companyies d’assegurances i bancs, per a que ens entenem millor). Per sort, res a veure-hi, gràcies també a l’espectacular treball del fotògraf Christopher Doyle, que a més interpreta un paperet secundari. Com a Elephant, la càmara persegueix l’esquena dels protagonistes, però no n’abusa gaire i és un efecte que altre cop em sembla preciós, a més d’efectiu. Els espectadors entrem a la història seguint uns personatges que mentre van caminant o patinant, van rumiant en les seves coses, les seves pors. Quasi no fan falta ni les paraules. I una altra cosa que m’ha agradat i sorprés és l’ús de la música. Del hip-hop propi dels skaters, que t’enganxa de peus (i monopatins) a terra, a peces de Nino Rota per a pel·lícules de Fellini, que li donen un aire entre el somni borrós i el record llunyà d’una època, l’adolescència en aquest cas, que, de vegades, pot marcar tant que no s’abandona mai del tot.

dilluns, 9 de novembre del 2009

Completa-ho i retorna-ho sisplau

RJ
Ray Johnson
Let It All Hang Out, 1968–76
Collage, 46 x 36.5 cm.
Col·lecció privada, Londres
[Raven Row]


J. em va avisar que arribava una exposició que m’interessaria: Ray Johnson: Completa-ho i retorna-ho sisplau. I sí, moltes gràcies, l’obra de Ray Johnson (1927-1995), que desconeixia totalment, m’ha agradat molt.
El MACBA porta per primera vegada al país una mostra extensa d’aquest artista nordamericà que va tenir els seus quinze minuts de fama en els circuits artístics del Nova York dels anys 60’, però es va quedar al marge de ser tan popular com ara Andy Warhol, Robert Raushenberg o Jasper Johns, per citar tres amics i coetanis seus més coneguts. Ell va decidir abandonar les festes de paripé - a les que diuen era molt assidu al principi - per tancar-se a un poblet de Long Island i des d’allà dedicar-se, quasi de forma obsessiva, a fer i refer collages, alguns dels quals (juntament amb fotocòpies i altres materials gràfics) enviava per correu, amb la intenció que el remitent l’acabés i li retornés. Aquestes cartes esdevindrien de les primeres mostres de mail art, una nova manera de fer que va captivar, per exemple, als integrants del grup Fluxus, amb qui Johnson connectava per l’afició als happenings, o més aviat els anti-happenings, ja que sota el nom de Nothing es limitava a això, a no fer res. Avui el mail art, transformat i multiplicat en electrònic des de l’aparició d’Internet, encara es belluga, ara per la xarxa*.

Ray Johnson Richard: Poussette-Dart Masher i Saul Steinberg, 1972. Assemblatges.[MoMa]


Dels collages de Johnson, criden molt l'atenció les composicions sobre retalls de cartrons (llegeixo que eren dels que normalment utilitzaven les bugaderies nordamericanes per plegar les camises) que en deia “moticos”. O les llistes interminables de noms que hi apareixen al costat del seu: de companys artistes, d’estrelles del cinema, cantants, escriptors, personatges literaris, amics anònims… i amb jocs de paraules, dibuixos de personatges recurrents (sobre tot una mena de conillet) i l’ús de dolars, retalls de textos i fotos de revistes o logos publicitaris. Tot això a les portes encara del pop art.
Al petit catàleg que s’ha editat, Alex Sainsbury ** afirma que Johnson admirava i buscava a Joseph Cornell i idolatrava a Marcel Duchamp (en alguns collages apareixen fotos de l’Étant donnés i Monalisas manipulades). Queda clar que l’atzar i l’object trouvé són les bases de les que va partir. Dos referents de pes, però desprès d’una sòlida formació al Black Mountain College, on va coincidir amb John Cage, del que ara mateix al MACBA es fa, i no casualment, una molt bona exposició (que serà objecte d’un altre post!). Allà també va rebre la influència de les composicions gràfiques i de colors de la Bauhaus (l’escola alemanya que aquests dies celebra que es va fundar fa… 90 anys! I tot el que d’allà en va sortir encara és tan modern!) a través de les classes de Josef Albers, un dels seus professors que va arribar als Estats Units fugint dels nazis.

Sense títol, 1960 i 1963 . Mailing . Collection William S. Wilson . [Raven Row]

Ray Johnson, malgrat l’aïllament, va tenir continuament demanda d’obra per part de col·leccionistes i, fins i tot, una exposició al Whitney Museum de Nova York. Però no es trobava a gust en aquest món (en general, no només l’artístic…) i va acabar llençant-se a les aigues de Long Island.


Ray Johnson: Completa-ho i retorna-ho sisplau. Al Museu d’Art Contemporani de Barcelona fins el 10 de gener.

* Electronic Museum of Mail Art

**Sainsbury, Alex. Ray Johnson: Please Add To & Return. Blom, Ina. Com (no) contestar a una carta: la performance postal de Ray Johnson. A: Ray Johnson: Completa-ho i retorna-ho sisplau. Barcelona: MACBA, 2009. ISBN: 978-84-92505-16-6.

[Audio: John Cage: Sonata#10]

dijous, 5 de novembre del 2009

Mia Nilsson

Escorpí
del Zodiac il·lustrat per Mia Nilsson

Aquests i la resta de signes del zodiac tan salats són obra de Mia Nilsson, una il·lustradora sueca molt divertida, potser no tant com la Pippi Langstrumpf, però déu n’hi do.




A., J. i el petit L. em van portar com a souvenir d’Estocolm un bloc de dibuix de la botiga de la Moderna Musset amb la coberta il·lustrada per Nilsson. El protagonista del dibuix és un conill amb jersei a ratlles i botins que, com a On és en Wally?, es camufla entre els visitants del museu.


Nilsson també es dedica a l’animació. Només a la seva pàgina web es poden veure un recull de peces breus (algunes són cortinetes per a la Cartoon Network) i Tea for three, l’episodi entre una entranyable àvia, el seu gos i la inesperada visita d’un lladre, que va ser el treball de graduació de Nilsson a la London Animation Studio.


+ Web oficial de Mia Nilsson

[©Totes les imatges: Mia Nilsson]

[Audio: Scorpions: Still Loving you]

dilluns, 2 de novembre del 2009

L'art del cèrvol

És una fixació que m’acompanya quan viatjo per carretera i em creuo amb aquesta senyal de tràfic. Sempre recordo allò de Y qué arte la del ciervo en su marco triangular. Pertany a la cançó El lejano oeste, del grup Sr. Chinarro.

Lady Deer
The Straight Story (David Lynch, 1999)
[Foto: Lynchnet]

El lejano oeste. Sr. Chinarro.
A: El mundo según (CD, 2006). © Mushroom Pillow
Lletra d’Antonio Luque, amb música del mateix Luque, Jordi Gil, Pablo Cabra i Javier Vega.

En un dos caballos fuimos hacia Portugal. Una mano por delante y la otra por detrás. Al pasar por Huelva, por la sierra de El Rosal, encontraste tú unas setas, tú que eres catalán.
Y no eran venenosas, menos mal. La frontera entonces era de verdad.
Fue en Semana Santa, se rompió el acelerador. Y esperamos a la grúa junto a un sauce llorón. Yo estudié en segundo maquinarias y motores. Lo arreglaste con alambre y nos fuimos entre oles.
Por el vino tinto y la velocidad, adelante, dije entonces, nunca más. Campo, qué bonito el campo. Vamos con los niños y con las mamás.
Atrás los señoritos, las cornetas y tambores. Vimos toros que mugían a la muerte por las flores. Ole ahí.
Peligro indefinido advertía una señal. Y qué arte la del ciervo en su marco triangular.
Las mujeres pronto habían de llegar. Forasteros siempre, qué dificultad.
Campo, qué bonito el campo. Vamos con los niños y con las mamás.
Campo, qué bonito el campo. Vamos un domingo, otra vez será.
Ole ahí.

Musrow Pillow, l' actual discogràfica de Sr. Chinarro, treu a partir del 10 de novembre la reedició dels primers discos del grup amb el segell Acuarela i que estaven descatalogats: Sr Chinarro, Compito, El porqué de mis peinados, Noséqué-nosécuántos, La primera ópera envasada al vacío, Despídete del lago, Cobre cuanto antes i El ventrílocuo de sí mismo.