Col·lecció de col·leccions

Em fan una mica de por aquells col·leccionistes malaltissos que acumulen a casa grans quantitats de tot tipus d’objectes. Sobrecarreguen prestatges, vitrines i mobles a mida, omplen a vessar calaixos, capses… amb el perill d’acabar morts i enterrats com els al·lucinants germans Collyer.

Conec personalment a dos d’aquesta classe de col·leccionistes, P. - àlies Pecho galáctico - i el seu marit A., adictes als Encants Vells de Barcelona, regatejadors implacables i compradors compulsius de palilleros, tapets i mocadors brodats, gerres, plats decorats, figuretes de ceràmica, rellotges, discos, fotos, postals… una llarga llista que també inclou els collarets de bisuteria que P. llueix al pitram - d’aqui el seu sobrenom- abans de posar-los al calaix corresponent a la col·lecció de collarets.

Dels germans Collyer i de Pecho galáctico me’n recordava ahir mentre veia la col·lecció d’objectes de Guy Selz que el Museu del Joguet de Catalunya ha adquirit per donatiu i es pot visitar a l’ Arts Santa Mònica de Barcelona, fins l’11 d’abril. Es tracta només d’una part de la col·lecció de Selz, obsessiva i desbordant, i l’han exposada molt bé. Mil dos cents objectes que provenen d’arreu del món, dels quals destaquen les figures d’artesania popular i les joguines. D’entre tots, em va cridar molt l’atenció la vitrina d’objectes relacionats amb els rites Macumba del Brasil. Figures de sensuals diableses, copes de vidre amb forma de calavera, ampolles transparents amb continguts vudú. I una col·lecció, del Brasil i Mèxic, de figures d’exuberants sirenes. Espectaculars també les creus mexicanes per recollir diners a les esglèsies. I contra el que pugui semblar, més que atabalar, tanta quantitat impresiona però la visita es fa agradable.

El col·leccionista Guy Selz fotografiat amb els seus siurells.

[Foto: El País]

D’altra banda, Guy Selz, desconegut per a mi fins ara, m’ha resultat un personatge molt interessant. El catàleg i les notícies sobre l’exposició aparegudes aquests dies expliquen que era de tarannà bohemi i lligat a la cultura del seu temps. Així ho mostren algunes fotos de l’exposició, on es veu Selz retratat al costat de Cocteau, Sartre, Prévert, Benjamin, Calder… a l'Eivissa pre-hippie, o a les redaccions de les revistes Marie Claire i Elle, on va treballar fent reportatges sobre artesania. Impagable per exemple la foto amb les redactores d’Elle. També citen la seva relació amb artistes catalans a Paris, com Miralda i Rabascall, decisius per haver fet possible ara aquest donatiu.

Després del seu pas per Barcelona, la Col·lecció de col·leccions de Guy Selz s’intal·larà de manera permanent al Museu del Joguet de Catalunya de Figueres. Entre les joguines de Selz hi ha joies com les nines amb sexe masculí cosides per Madame Zka, pacient d’un psiquiàtric francès als anys 50’!

[Audio: Os mutantes: Bat Macumba]

El peluix envelleix bé

© Maurice Sendak
Where The Wild Things Are

Max, el nen protagonista, s'escapa de casa i va a parar a una illa on hi viuen uns monstres, que resultaran ser els seus propis monstres. No explicaré si Max torna o no de l’illa, vagin a veure la pel·lícula Where The Wild Things Are (aqui traduida per Allà on viuen els monstres) si no ho han fet encara, perquè val molt la pena, o si ho prefereixen, llegeixin el conte del mateix títol que adapta –un clàssic infantil nordamericà, diuen -, escrit i il·lustrat per Maurice Sendak l’any 1963.

Where The Wild Things Are d’Spike Jonze no m’atreviria a dir que sigui una pel·lícula per a nens, però en se de dos - els fills d'uns amics, M. i J. - que els va agradar molt. Fins i tot L., la petita, cap al final va plorar d’emoció. A la sessió de tarda que vaig anar jo, també hi havien dos nens i aquests crec que connectar, van connectar poc amb la pel·lícula. Eren més petits que els dels meus amics, massa petits encara per veure-la. I si van plorar - que no els vaig sentir- ho devien fer de por o de cansament. Això sí, quasi no van parlar durant la projecció, cosa que s’agraeix, especialment al sofert pare que els acompanyava. Només un d’ells va deixar anar un comentari en veu alta, que tothom el va sentir, però es va perdonar perquè era força graciós: I quan sortiran els senyors de dins dels peluches?

Quan torno a veure per la televisió trossos de Labyrinth (Jim Henson,1986) - que igual que Where The Wild Things Are , combinava personatges humans i ninots, també del taller Henson - ara la trobo una mica castigada pel pas del temps. La música en té part de culpa, o David Bowie amb aquells pèls i Jennifer Connelly tan jove… però i els ninots? Ells no, ells envelleixen la mar de bé! I encara millor els de The Dark Crystal (Frank Oz i Jim Henson, 1982), on no hi ha ni un humà visible.

Però tot això només ve per repescar aqui Y la cena estaba caliente, un article molt bonic de l’escriptora Elvira Lindo sobre Where The Wild Things Are, la pel·lícula, el conte i les infanteses difícils.

[B.S.O.: Karen O And The Kids: All is love ]

The Montesas

La seva carta de presentació: Bé, alguns en diuen rockabilly, alguns en diuen beat, diuen alguns que és també soul o surf, però la millor manera de definir-ho és potser FRATROCK o simplement HULLY GULLY… Vostè està buscant passar una bona estona? Que vol fer el Shimmy? Vol beure a morro de l’ampolla i cridar? Vol perdre el control com un mico excitat i furiós? Vostè coneix el xuclet de les guitarres distorsionades? Llavors, ens atrapi en el pròxim concert més a prop seu... *

The Montesas & The Montesitas

Gràcies a El sótano de Radio 3, ara mateix el meu programa de ràdio preferit, he sabut d’Aloha from Alpha Centauri, el darrer disc de The Montesas. Editat per Rhythm Island en exclusiu vinil de tirada limitada, va acompanyat per la versió CD de regal y una portada sideral, pròpia de la imatge d’aquest grup marcià originari de Kassel, Alemanya. Perquè sí, no només tenen la Documenta a Kassel, també hi ha vida extraterrestre! Sis noves cançons, inclosa la versió de Das model de Kraftwerk, que només tocaven en els directes. En el seu MySpace es pot escoltar Space walk i, a més, un tast de la discografía sencera en un bonic jukebox amb fotos de les 5 portades.

+ Web oficial: http://www.montesas.de/

+ * MySpace: http://www.myspace.com/themontesas

[Fotos: http://www.rhythm-island.com/]

[Audio: The Montesas: Have a ball]

Kupka

František Kupka

Autour d'un point,
1920/1930
Oli sobre tela, 194,5 x 200 cm.
[©Centre Pompidou]

Kupka tenia una firma decó molt bonica i elegant. Una cama de la primera K s’estira en corba tancada fins a l’a final, i un braç de la segona K es cargola en espiral. Sempre va firmar igual i mai la va abandonar, cosa que sí va fer amb la figuració.

L'Eau,
1906/1909
Oli sobre tela, 63 x 80 cm.
[©Centre Pompidou]

Una figuració que des de les primeres obres ja apuntava molt més interès en la força del color i el moviment que pas en la figura. La seva evolució cap a l’abstracció recorda la de Kandinski, a qui Kupka admirava, més encara després de la lectura de De l’espiritual en l’art i Punt i línia sobre el pla, llibres de capçalera per a ell. És curiós de veure amb la perspectiva històrica com a les primeres avantguardes europees del segle XX, hi va haver un poderós fluxe d’intercanvi d’idees, donant lloc a estils tan propers, junts sota una mena de convenciment comú: calia aportar alguna cosa nova i diferent a l’art (i a la vida), revolucionària! Avui amb l’art del nostre temps, o és difícil de veure encara, o serà que els artistes s'han tornat més individualistes i cadascú va a la seva fent el què pot? Kupka va estar al cas del Manifest futurista i va mantenir contacte amb el Grup de Puteaux, d'on surt l’orfisme, una de les línies del cubisme, on hi havia noms com Duchamp, Metzinger, Gleizes, Delaunay (amb el que té més paral·lelismes), entre d’altres. Però no va voler associar-se a cap grup. La línia d’investigació que Kupka va seguir, consistí en arribar a l’abstracció pura a partir de l’estudi de les formes orgàniques de la natura, l’espai i el temps.

Séries Contrastes XII,

1954
Oli sobre tela, 68 x 68 cm.
[©Centre Pompidou]

Fins el 24 de gener es pot visitar a la Fundació Miró de Barcelona un conjunt representatiu de la seva obra pictòrica i gràfica, molt interessant també aquesta altra faceta, més figurativa secessionista. Kupka no és d’aquells pintors que van arribar a ser molt famosos, difícilment trobarem una reproducció a la secció de pòsters de les botigues de mobles, però poder veure ara aquestes pintures i dibuixos provinents del fons Centre Pompidou de Paris, ens dona l’oportunitat de gaudir de l’obra d’un pioner revolucionari que es mereix tots els honors.

[Claude Debussy: Arabesque num. 1]

Petita feina per a pallasso vell

Jordi Martínez Fillipo, Monti Nicollo i Claret Clown Peppino

L’obra de teatre de Matéï Visniec dirigida per Ramon Simó - que avui acaba les seves representacions a la Sala Muntaner de Barcelona – ens ha donat l’oportunitat de retrobar a tres grans pallassos catalans. Monti (Joan Montanyès), Jordi Martínez i Claret Clown (Claret Papiol). Feia molt temps, pot ser des d’aquells mítics pallassos de Nadal al Teatre Lliure de Gràcia a finals dels noranta, no tornavem a veure junts a Martínez i Montanyès (oncle i nebot), el primer brodant el rol de Carablanca i amb els contrapunts bojos i genials de Monti fent d’August (el tercer en discòrida al Lliure era llavors l’Oriolo, com a segon August, ara trionfant en solitari un cop es va disoldre Monti&Cia.). D’altra banda, en Claret Clown, pallasso co-fundador del Circ Cric, amb el trio de luxe Poltrona-Claret-Dr. Soler. Al Cric s’hi havia representat un Tot esperant a Godot l'any 1999, fent en Claret el paper d’Estragó. Una obra la de Beckett que té forces punts en comú amb Petita feina per a pallasso vell.

És el circ un art menor respecte al teatre? Què és art i què no? Cap a on evoluciona? Eren millors els temps passats? Ha de riure el pallasso a l’escenari? Malgrat que apareriexen aquestes preguntes i algunes més, el text de Visniec exposa elements per a la reflexió sobre el comportament humà que trascendeixen de l’àmbit del circ i de la professió de pallasso. La primera part i la final mostren la cara humana - per no dir fosca i salvatge- de tres perdedors que viuen del record i lluiten per sobreviure. La part central, però, és diferent. Ens fa veure que sobre la pista , de perdedors i rivalitats, res. En un exercici de circ dins el teatre, els tres pallassos canvien les seves robes grises per robes de colors i es marquen una entrada impecable (La ballesta), ovacionada pel públic imaginari (representa que estan sols i ells mateixos s’aplaudeixen) i el real de la platea, que entra i surt del joc amb ganes de gresca. Per cert, aquella nit el teatre estava ple i entre el públic (real) hi havia un espectador d’excepció, el gran pallasso Dr. Soler. Si després de l'èxit a Barcelona fan gira i passen pel seu poble o ciutat, no s’ho perdin!

[Fotos: ©Paco Amate, a: Bitò Produccions]

[Audio: Fanfare Ciocarlia: Dusty road]

Il Trovatore

Ramiro Fernández Saus
El Trovador, 2009.

Oli sobre tela, 60x43 cm.
[Galería Estampa]

Des de fa un parell d’anys que amb un grup d’amics, buscant un forat entre les celebracions de Nadal, anem a veure una òpera al Liceu. Recordo que fa uns anys vaig tenir un veí fanàtic de l’òpera. Samedimanche el recordarà també perfectament. Assidu amb abonament al Liceu, idolatrava sobremanera a la Caballé. Quan a casa seva posava a tot volum l’equip de música, trontollava tot el terre del pis i sentiem com anava de punta a punta cantant les seves àries preferides. Si li hagués preguntat de què anava Il Trovatore, segur que m’hauria respós: Lo de siempre, dos pollas y un coño. A més d’ordinari, tenia un punt de boig, però res que fos perillós.

Ramiro Fernández Saus

El Trovador, 2009.

Aquarel·la sobre paper,

30x21 cm.

Simplificar l’argument d’ Il Trovatore al drama d’un triangle amorós és quedar-se només una mica curt. El desencadenant de tot plegat és un veritable embolic, el de la venjança i mort entre una gitana, el seu fill (el pobre trobador, que en realitat no és el fill de la gitana…) la seva estimada i un comte gelós. Però en el fons, tampoc és l’argument el més interessant. Fins i tot el programa de mà avisa que el llibret té alguna que altra incoherència narrativa... Tota la força d’aquesta òpera recau en la música de Giuseppe Verdi. Àries molt belles i – segons diuen els entesos - difícils d’executar, pensades pel lluiment dels cantants i el cor. Repassant l’obra completa de Verdi, està clar que li encantaven i dominava especialment els cors. A Il Trovatore aquest té un moment dels més famosos, que és molt bonic, El cor dels gitanos:

L’escenografia era molt sencilla. Sobre un terre inclinat i a diferents nivells , al fons només telons sedosos i ondulants que anaven caient un cop s’acaba cada escena. Blaus quan el protagonisme recau en l’entorn del comte i vermells quan ho fa en el del trobador, els dos amb la presència intimidant d’una lluna plena daurada pintada just al mig. Elements mínims, però acompanyats d’una il·luminació molt acurada que anava matissant els diferents estats d’ànim dels personatges. D’entre la sobrietat general del vestuari, destacaven els cascs de les guàrdies dels comtes Luna i d’Urgell, molt vistosos, com de bombers d’última generació. Recapitulant, intencionadament ni el llibret, l’escenografía o el vestuari robaven el protagonisme al millor de vetllada, la música i les veus. I això que sempre anem al repartiment de segona!

+ Liceu

[Audio: Enrico Caruso: Di quella pira]

Comença un nou any!

[Video: New Order: Waiting for the Sirens' Call]