Federico Fellini: el circ de les il·lusions

GM

Giulietta Masina
Le notti di Cabiria, 1957
[Fotografia acolorida]

És molt coneguda l’anècdota – probablement falsa segons els biògrafs - que Fellini sent un nen es va escapar de casa enrolant-se a la companyia d’un circ. El circ representa la Terra: la pista rodona, el cel blau i estrellat de la carpa, animals i persones dels cinc continents... El circ forma una part important en l’obra de Fellini, del món fellinià que ho pren tot de la realitat, sempre tan fantàstica, i dona lloc a un espectacle de cartró pedra (els increíbles decorats de Cinecittà), excessiu, festiu i pirotècnic per fora, de personatges extravagants… però alhora íntim i introspectiu. La filmografía de Fellini té aquelles imatges que et deixen sovint el somnriure glaçat, més encara si porten d’acompanyament la banda sonora de Nino Rota.

Pierluigi
(Pierluigi Praturlon)
Anita Ekberg, 1959
[Foto: Artnet]

Ara al CaixaFòrum de Barcelona es pot conèixer a fons aquest món fellinià a través de la gran exposició que li dediquen. És un repàs exhaustiu per tots els referents i elements que el composen. Parets plenes de textos explicatius, moltes fotografies (quantitat d’inèdites) cartells orignials, dibuixos (la majoria facsímils del Llibre dels somnis que va fer Fellini dibuixant, anotant i analitzant els seus somnis durant una llarga temporada), pantalles petites amb entrevistes o reportatges (Pasolini parlant de la col·laboració al guió de Le notti di Cabiria, de 1957, Insonrible...) i pantalles grans on es projecten trossos de les seves pel·lícules. La festa popular, el menjar, el sexe, l'arribada a Itàlia del rock'n'roll, la dona voluptuosa i exhuberant, les putes, les desfilades, els freaks, la manera caòtica de rodar, el naixement del paparazzo… Em va semblar que d’entre tot, La Dolce Vita s’emporta major protagonisme, però és que va ser un gran impacte i és una gran pel·lícula! Moltes més fotos del rodatge, imatges projectades i més documentació sobre els inoblidables Anita Ekberg i Marcello Mastroianni. Cap al final, però, hi ha un espai merescudament reservat per a la gran Giulietta Masina.

L’actuació d’Adriano Celentano a La Dolce Vita, 1960

En conjunt, molt material interessantíssim pels que admirem l’obra de Fellini i pels que la vulguin descobrir. Després de tanta informació, del que dona ganes és de veure o revisar senceres totes les seves pel·lícules. Perquè el millor de l’exposició no està a l’exposició, en tot cas a les activitats paral·leles orgnanitzades pel mateix CaixaForum. Cada dimecres del mes de març, a les set de la tarda, hi haurà projeccions, precedides per conferenciants de luxe per a cada sessió. L’estrella serà, sens dubte, la conferència del dibuixant de còmics Milo Manara (els seus treballs Viaje a Tulum (1990) i El viaje de G. Mastorna, llamado Fernet (1992) van comptar amb guions de Fellini), seguida de la projecció de 8 ½ (el 31 de març). Però, si no hi podem anar, sempre ens quedarà YouTube per mirar de recuperar les conferències i el DVD per les pel·lícules, perquè, per sort, s’ha anat editant gairebé tota la filmografia de Fellini en aquest format.

Federico Fellini: el circ de les il·lusions, al CaixaForum de Barcelona, fins el 17 de juny de 2010.

+ Informació

[Toronto Ràdio: Nino Rota: Le notti di Cabiria i Amarcord]

Pony Bravo

Daniel Alonso
Fotomuntatges per a Pony Bravo

Està clar que no tots els sevillans han de ser graciosos per força, però els Pony Bravo són sevillans i van posar un títol molt graciós al seu primer disc: Si bajo de espalda no me da miedo y otras historias (El Rancho, 2008).

Pony Bravo demostren tenir també sentit de l’humor amb les seves cançons. Per les lletres i per la música, la veu, els cors i els arranjaments setenters amb regust a granja de l’Oest nordamericà o amb els aires flamencs i exòtics del més variat. En la frontera, que deia Kiko Veneno. Cançons servides amb molta solvència i que descol·loquen… per a bé, molt bé.

Però tornant a la gràcia sevillana o interplanetària, el ple se l’emporta tot el disseny d’art de la banda. Va signat per Daniel Alonso (el cantant i teclats del grup) i ha fet un grapat de fotomuntatges delirants. Alguns protagonitzats per Curro (la mascota de l’Expo de Sevilla 92) en llocs i situacions on perilla la seva integritat física… Als pòsters pels concerts i les caràtules de singles apareixen Sant Michael Jackson, Chiquito de la Calzada, Sara Montiel, polítics, militars i altres monstres… Per a l'L.P., la imatge triada va ser la de la Giralda enlairant-se com un cohet!

Daniel Alonso
Fotomuntatges per a Pony Bravo

El disc ja té uns anys, però no paren de tocar-lo en directe (la setmana passada van actuar al bar Heliogàbal i al CCCB de Barcelona), es pot descarregar sencer (i amb llicència Creative Commons) al MySpace o a la pàgina web oficial de Pony Bravo. Ole!

+ MySpace
+ El Rancho (pàgina web i segell discogràfic propi dels Pony Bravo)

[Totes les imatges: Flickr carteles Pony Bravo]

[Vist al blog: En Estéreo]

[Audio: Ponny Bravo: El guarda forestal]

Ouka Leele Inédita

Ouka Leele
A working class hero, 1985

Aquesta exposició de fotografies li agradarà a un bon amic meu que sempre em diu que si hagués d’encarregar un retrat, ho faria, per exemple, a Ouka Leele. A més, veient algunes fotos, com ara l’autorretrat que obre l’exposició (A working class hero) i d’altres de nenes i noies joves (La luz de su pierna, me hace suspirar o Marta, cuyo nombre calienta mi corazón), em sembla veure-hi el mateix posat i l’expressió de les nenes que retratava Balthus, un dels pintors preferits també d’aquest amic meu.

A la notícia sobre la inauguració de l’exposició, amb la presència d’Ouka Leele al Centre d’Art Tecla Sala que vaig veure a la tele, sortia somrient, passejant de sala en sala donant voltes, alçant els braços, obrint l’abric llarg que li arribava quasi als peus, mig ballant entre les seves fotos. Era una imatge divertida, com sembla que ha de ser ella en persona. Una imatge tan diferent a la de l’artista que va d’obra en obra donant explicacions (molta palla mental) als periodistes. Per cert, per què la majoria de periodistes culturals de Televisió de Catalunya, homes i dones, parlen sempre amb un to de veu tan… afectat?

Ouka Leele
Marta, cuyo nombre calienta mi corazón, 1975

Ouka Leele Inédita és una exposició d’obra retrospectiva i també recent. Les fotos em sorprenen pels formats grossos, hi ha molt color però també força blanc i negre, una faceta aquesta que potser no és tan coneguda com ho són les fotos colorejades més populars. En blanc i negre hi ha fotos precioses. Ara recordo, per exemple, els nusos i composicions (El espejo de Venus tiene escamas), els retrats d’amics seus o la foto dels Costus amb un gos (Sus tres majestades) i una del grup Gabinete Caligari, que joves tots… alguns records d’una generació d’artistes i intel·lectuals que ara ronden els cinquanta-seixanta, i el lligam d’Ouka Leele amb la Movida madrilenya. Entre les fotos de color, destaquen encàrrecs pel teatre com El principito o els cartells de promoció per a la bailaora (i geganta del pi) Maria Pagés (Maria la de los brazos de agua). No passen desapercebuts els títols que hi posa, poètics o irònics :

Ouka Leele
A dónde irán, 1977

A la darrera sala es pot veure un documental molt interessant. Segueix a Ouka Leele pels seus paisatges preferits (especialment al camp, d’on extreu la força del color del verd, de les flors, inclou també una visita a Segovia, on visita l’arbre que va plantar-hi San Juan de la Cruz), a l’estudi o exteriors urbans, fent fotos d’encàrrec o de més personals (molt bonic el procés i els resultats de les fotos de nenes amb síndrome de Down a La escalera del sueño por donde suben y bajan los ángeles). Per allà on passa, Ouka Leele va desprenent alegria, vestida amb les seves mitges de Caponata i una bufanda milticolor sembla una Pipi Langstrump que no acaba de crèixer. I per molts anys.

Ouka Leele Inédita al Centre d’Art Tecla Sala de l’Hospitalet de Llobregat fins l’11 d’abril.

[Fotos: El País]

[Audio: Fangoria + La buena vida versionen Gabinete Caligari: Más dura será la caída]

L’Humanité

Quan ets davant dels primers quadres a l’entrada de la galeria, ja no pots evitar pensar: quina feinada! Quan entres fins a la darrera sala i els has vist tots, quasi una cinquantena… la cosa agafa una volada que em sobrepassa.

Imagino a Fernando Bryce fent cal·ligrafia i dibuixant al seu taller, posseït per una màquina de copiar. Una màquina lenta i perfeccionista que va fent, pacient, sense deixar-se el més mínim detall i amb un resultat tan polit com soprenent i, sobre tot, molt humà.

Per a la sèrie de l’exposició L’Humanité, Bryce ha copiat a mà - i a una escala major - pàgines de diaris antics que recollien notícies de societat, economia o política relatant l’escalada al poder dels totalitarismes, amb Hitler i Mussolini al capdavant, l’escenari que donaria lloc a la Segona Guerra Mundial. També formen part de l’exposició dues sèries més de dibuixos, una de cartells de cinema ( La gran ilusión, King Kong, Carne de cabaret, Drácula, La Momia, La máscara de Fu Manchú, El testamento del Dr. Mabuse… totes reflectint el terror i els monstres de l’ època), i una altra de mapes del món, extrets d’una revista americana, prova dels canvis geogràfics que es van donar amb la guerra.

L’Humanité, 2009-2010
Instal·lació de 47 dibuixos de tinta sobre paper

La interpretació de la història de la humanitat segons Fernando Bryce es pot visitar fins el 30 de març a la Galeria Joan Prats de Barcelona.

[Totes les imatges: Galeria Joan Prats]

[Audio: Ute Lemper: Lili Marlene]

Amor Kanibal

Gavalo Kanibal

espectacle de Makadam Kanibal a la Fira Trapezi del 2009
Fotografies de Manel Sala "Ulls"

A pocs dies de la inauguració de l’exposició Federico Fellini: el circ de les il·lusions al Caixafòrum de Barcelona, gràcies al blog Circ… Manel Sala “Ulls” (boníssim, imperdible pels amants del circ) veig un post dedicat a Makadam Kanibal, un duet de faquirs underground que bé podrien ser una versió punk de Zampanó i Gelsomina, els protagonistes de La Strada. Potser ella no és tan ingènua com el personatge que interpretava Giulietta Masina, en canvi, ell sí que és tan bèstia, o més, que el Zampanó d’Anthony Quinn.

Makadam Kanibal són Elodie Meissonier i Jean-Alexandre Ducq. Al seu web expliquen que van crear la companyia a Marsella l’any 2002 i que pels números recorren al body art i la performance d’arrels tribals, amb pràctiques com la suspensió amb ganxos i els piercings entre d’altres especialitats… Artistes de carrer amb una moto-caravana destartalada i un espectacle apte per a tots els públics però no per a tots els estòmacs. A més de divertits, a la seva manera també són tendres i romàntics.

Aquí teniu un enllaç a un video amb fragments de Gavalo Kanibal durant una actuació als carrers de Lyon.

+ http://www.makadamkanibal.com/

[Audio: Pascal Comelade: Le Fakir de la chapelle]

Núvol i cadira

Passo gairebé cada dia pel davant de la Fundació Antoni Tàpies. Després de dos anys d’obres a l’edifici, aviat tornarà a obrir. Serà a principis de març, ho estan anunciant amb uns cartells pels carrers de Barcelona.

De la col·lecció permanent d’obra de Tàpies que s’hi exposava, tot aquest temps de reformes només se’n podia veure una: Núvol i cadira, l’escultura que corona l’edifici modernista de Domènech i Montaner, seu de la fundació. Em fixo sovint en les cares dels turistes que s’hi aturen al davant, guia i càmera de fotos en mà, a l’altra banda del carrer Aragó. S’ho miren amb cert desconcert, uns riuen, s’hi retraten, altres semblen indignats, molts no endevino què poden pensar, segur que a algú li agradarà. A mi també, és una de les meves obres preferides de Tàpies. Quan va idear la fundació, la va concebre com un museu per exposar la seva obra i la d’altres artistes, però sobre tot com un espai de recolliment per pensar. Pot ser per això que sempre ha estat un dels museus menys visitats de la ciutat.

Antoni Tàpies
Núvol i cadira (detall), 1990
© Fundació Antoni Tàpies / Foto: Javier Sardá

Aturar-se, seure i pensar és el que representa la imatge d’una cadira plantada sobre un núvol, metàfora de l’experiència estètica, el lloc ideal on deixar-se portar a través de l’art. El dibuix d’una cadira és també la imatge del logotipus de la fundació i de l’exlibris de la seva selecta biblioteca. No em negaran que la idea de Núvol i cadira és molt bonica, i espiritual, perquè Tàpies sempre ha estat un místic. I després està el resultat, la materialització d’aquesta idea amb un gran manyoc de filferros, fidel al llenguatge consistent en pujar a la categoría d’art el material més sencill i pobre que puguis trobar. L’escultura vista des de sota, a la terrassa de la fundació, és impressionant.

Antoni Tàpies
Grafisme vermell, 2009
Pintura sobre tela 130 x 197 cm.
[ Foto: Galeria Toni Tàpies ]

Tal i com expliquen al seu web, la fundació reobrirà amb l’exposició Els llocs de l’art, que inclourà obres de l’artista realitzades en les dues darreres dècades, així com una petita selecció d’obres de 1945 que tenen certs vincles amb l’obra de Tàpies dels darrers temps. I precisament també es pot veure a Barcelona l’obra més recent de Tàpies - fins el 18 de març a la galeria del fill de l’artista, la Galeria Toni Tàpies -, comprovant que Tàpies continua en actiu als 87 anys, investigant incansable l’esperit humà, sense abandonar un llenguatge radical i provocador, segurament molt al seu pesar.

+ Fundació Antoni Tàpies
+ Galeria Toni Tàpies

[Audio: Arnold Schönberg: Nit transfigurada IV]

IRM

Charlotte Gainsbourg
© Foto de Jean-Baptista Mondino

Ai, Charlotte. Vagi per endavant que a aquesta senyora li trobo totes les gràcies. M’agrada com actriu i per ella, en un acte de sadomasoquisme, he resistit veure sencera Antichrist (2009) de Lars von Trierrrrrr. La pel·ícula no em va acabar de convencer, però té alguns moments que passen al bosc, quan la història es converteix en una faula tenebrosa (cèrvol, guineu i corb inclosos) que visualment sí m’agraden i molt, i no em refereixo als moments gore.

Com a cantant, Charlotte Gainsbourg té un nou disc que es diu IRM (Imatge per Resonància Magnètica, en al·lusió al tractament mèdic que va rebre després de sobreviure a un vessament cerebral l’any 2007). No conec prou els discos de Beck, però aquest que ha escrit, composat i produit per a la Charlotte el trobo molt bonic. És net i brut a la vegada, treu partit de meravella del seu filet de veu de gateta francesa. Veu que canta en anglès a quasi totes les cançons i, precisament, una de les que no, porta per títol Le chat du café des artistes. Veu que, a més, sorpren pels registres variats que mostra, sobre una música amb uns arranjaments de capes i capes de percusions (molt ètniques algunes, com a Master's hand i a Voyage), orquestracions de corda, cors ben empastats i electrònica. Combina amb un desordre hipnòtic els temps amb nervi i els lents, aquests últims carregats d’una rara melanconia (Vanities) que em porten a aquells llocs ocults dels que abans en va parlar Bjork al disc Vespertine. Per cert, Bjork també va treballar d’actriu per a Lars von Trierrrrrr.

El disseny de l’edició especial d’IRM és una capsa de cartró amb fotografies en blanc i negre espectaculars de Nick Knignt. A part del disc, inclou un DVD que conté entrevistes, el procés de gravació sota la direcció de Beck i el video clip de la cançó Heaven can wait:

Clip dirigit per Keith Schofie

I ja s’ha estrenat a França Gainsbourg: vie héroïque de Joann Sfar, un biopic sobre el mític Serge Gainsbourg, el pare de la Charlotte. Allà, es veu que està tenint molt èxit. Aqui enllaço el trailer i esperem que arribi aviat.

+ Charlotte Gainsbourg: Web oficial; My Space; Blog.

[Audio: IRM - Charlotte Gainsbourg]

Naïve

Ill·lustracions d'Adrian Johnson

Naïve: Modernism and Folklore in Contemporary Graphic Design. Editors: R. Klanten, H. Hellige. Berlin-London: Gestalten, 2009. 176 p. ISBN: 978-3-89955-247-8.

Il·lustració de la coberta: Fred Bernard per al llibre Bellaciao (© Posti Pietari)

Els ulls se me’n van cap aquest llibre exposat a la prestatgeria de novetats d’una llibreria del centre de Barcelona. Un nou objecte del desig que aquesta vegada no compro perquè estic en tractament del mal de la compra compulsiva… Però no puc assegurar resistir-m'hi si el trobo una segona vegada.

Naïve... és un recull de treballs de joves dissenyadors gràfics que s’inspiren en els dissenys clàssics moderns dels anys 40’ als 60’. Un altre eufemisme per no dir que copien, seria dir que reten homenatges als grans mestres: Saul Bass, Charley Harper, Alexander Girard, Jim Flora, Miroslav Sasek… Totes les il·lustracions són pensades per a caràtules de discos, llibres, cartells, roba… un mirar al passat per fer més bonic tot el que ens envolta al present:

+ Il·lustracions: Gestalten Verlag

Hi ha una nombrosa presència d’il·lustradors, per estudis de disseny com General Pattern, Human Empire, James Gulliver Hancock, Patent Pending, Silent Giant, The Heads of State... I dels qui van per lliure: Matt Stephens, Adrian Johnson, Josh Cochran, Darling Clementine... entre molts d'altres. De tots val la pena fer també un vol per les seves pàgines web.

©Darling Clementine

[Audio: Eli paperboy Reed & The True Loves: Stake your claim]