Les meves 10 cançons preferides (III)

NO
Regret
New Order

Republic, 1993

Un amic em truca a casa. Agafo el telèfon i no el sento bé,
- Un moment si us plau que baixo la música
- Qué estaves escoltant tan alt?
- New Order
- Vaja, què rar, sempre estàs escoltant New Order...

Regret és la meva cançó preferida entre totes. Conté el que més m’agrada de New Order, la barreja perfecta de melanconia, guitarra, baix i electrònica.

+ Video promo oficial (molt bonic, millor audio, però protegit sense enllaç…)

Viaje a los sueños polares
Family

Un soplo en el corazón, 1993

Family deu força a New Order, però no em puc estar de posar a la llista alguna cançó d’Un soplo en el corazón perquè va ser una gran alegria per a mi que existís aquest disc, tanta com gran la decepció al saber que els autors no en tornarien a fer cap més. És doncs un disc únic, en tots els sentits, i Viaje a los sueños polares - que em recorda també a La Dama se esconde - té la lletra perfecta per a escapistes...

[Il·lustració de Javier Aramburu]

Continuarà...

Les meves 10 cançons preferides (II)

La festa continua...

Private Idaho
The B-52's

Wild planet, 1980

Amb un altre company de feina vàrem decidir que, aquella nit després de treballar, sortiriem a fer una copa per veure un nou pub que el fill del fuster havia obert. Del local no me’n recordo massa, però pocs minuts després d’entrar, sí recordo que va sonar aquesta cançó. Com si tingués una molla a sota el cul, vaig saltar del tamboret directe al tocadiscos de la barra per saber què era allò que estava sonant i m’enrampava el cos sencer. Els xiscles dels B-52’s em tornen boig.

C’est comme ça
Les Rita Mitsouko

The No Comprendo, 1986 / RE, 1990

Tardes de dissabte escoltant la ràdio. El meu programa preferit era Escapaté, mi amor, dirigit i presentat per Juan Pablo Silvestre i amb Marlene, Malicia Jones i Paco Clavel. Hi sonava de tot, pop, rock’n’roll, latin jazz, flamenc i flamec pop, rumba, salsa… A la falca, Silvestre preguntava serpentejant: ¿Elegancia, capricho y savoir fair? i Marlene contestava gata maula: ¡Escapaté, mi amor! Hi vaig sentir dos grups francesos que em va costar horrors treure’n el nom correcte: Les Negresses Vertes i Les Rita Mitsouko.

Continuarà...

Les meves 10 cançons preferides (I)

Samedimanche em proposa des del seu blog Maelstrom que triï les meves 10 cançons preferides. M’ha costat i no paro de pensar en posar aquesta enlloc de l’altra… però després d’un tira i arronsa amb els records… aquí van les dues primeres:


In dreams
Roy Orbison

In dreams, 1963

A la professora de l’autoescola li agradava Roy Orbison i ens posava un the very best of mentre feiem les pràctiques, però no recordo haver-la sentit allà, prou feina tenia amb la carretera... Vaig quedar impressionat per la força d’In dreams a la pel·lícula Blue Velvet. Encara em posa la pell de gallina i em salten les llàgrimes (de riure) al veure a Dean Stockwell i companyia, ell fent el playback amb una làmpara que li il·lumina la cara i comença a moure els llavis dient allò de: A candy-colored clown they call the sandman…

Night Boat To Cairo
Madness

One step beyond, 1979

Discoteca del Camping La Ballena Alegre. El noviet d’una amiga - un francès que passava les vacances d'estiu al poble - era la sensació de la nit pel seu tupé i les pintes psycho-billy. S’ho creia bastant i, la veritat, em feia una mica de ràbia. El disc jockey va deixar que acabés la cançó sencera i, de cop, va sonar… la sirena d’un barco! Era el començament de Night Boat To Cairo i semblava el senyal que estaven esperant el francès i la meva amiga per saltar a la pista, provocant un allau que ens va arrossegar a uns quants. Només ells dos sabien ballar ska, però els demés vàrem copiar sobre la marxa, tampoc era tan difícil... Deuriem fer una fila patètica, però va ser molt divertit. L’endemà per la tarda vaig anar correns a comprar el disc dels Madness.

Continuarà...

Shock and Awe

Aquests dies, l'artista pop Richard Hamilton - admirat i estimat aqui a Toronto - està sent notícia per dues exposicions. La que més envejo veure és a la Serpentine Gallery de Londres, fins el 25 d’abril. Un recull d'obres que comparteixen com a tema una visió crítica sobre la política internacional i la seva manipulació als mitjans de comunicació. En ella es pot veure Shock and Awe, un terrorífic retrat de Tony Blair.

Shock and awe (impacte i intimidació) és una tècnica de fer la guerra consistent en anul·lar a l’adversari amb un atac potent i agressiu, que aterroritzi prou per perdre tota esperança de contraatac. Pot ser a base de míssils, o bé, més subtil, atacant amb boicots l’economia, els serveis bàsics i la seguretat interior d’un país. Aquesta tècnica es va utilizar a la invasió angloamericana d’Irak, ara fa set anys, quan Blair era president d’Anglaterra, Bush dels Estats Units i Aznar d’Espanya, que es va afegir a un dels majors rídiculs internacionals més sagnants de la història, amb l’excusa de trobar unes armes de destrucció massiva que mai van aparèixer.


Richard Hamilton . Shock and Awe, 2007-08. [Foto: studio international]

Richard Hamilton
The subject 1988–90
[Foto: Serpentine Gallery]

L’altra exposició estarà al Museo del Prado de Madrid fins el 30 de maig i mostra Las Meninas de Picasso (1973). Un aiguafort homenatjant a dos mestres: Velázquez i Picasso, i a on Hamilton representa a Picasso amb una falç i un martell al pit en el lloc de Velázquez amb la creu de Santiago, que és com apareix a Las Meninas. El mateix gravat es va poder veure a Barcelona fa dos anys, dins Oblidant Velázquez. Las Meninas, una col·lectiva al Museu Picasso amb vàries obres que reinterpretaven Las meninas de Velázquez des d’estils i tècniques molt variades. Però ara, l’exposició del Prado aporta molt més d'aquesta obra en concret d'Hamilton, ja que es mostra tot el procés d’esbossos, materials preparatius i proves d’artista, fins arribar a l’obra final. També s’hi exposen altres meninas de Goya, Picasso i un parell d'atribuïdes a Laurent.

+ Richard Hamilton. Serpentine Gallery, London.

+ Las Meninas de Richard Hamilton. Museo del Prado, Madrid.

[Torontoràdio: Plastilina Mosh: Millonaire: "Yo obtengo el poder, soy Tony Blair”]

Los coronas tiki-mex

Dr. Alderete
International Tiki
Portada per a la revista Tiki News # 18USA, 2002

Familia marciana i Monstruos
Il·lustracions per a la portada del suplement Gente Chiquita del diari Reforma
i per a la revista de literatura infantil Vagon Literario, Mèxic.

L’estiu passat, em vaig emportar de souvenir d’una fugaç visita a Madrid El baile final… de los locos y los cuerdos, l’últim LP de Los Coronas, un grup de surf instrumental que poques onades deuen veure des del seu local d’assaig, però que són tan contundents i potents com si de la costa californiana vinguessin. Ara, arriba a les botigues l’edició mexicana del mateix disc, en CD i properament en espectacular vinil. Inclou dues cançons més (atenció a Flamenco, poderosa setentera, es pot sentir al seu myspace) i aquesta vegada té una portada ben tiki, signada per l’artista mexicà Dr. Alderete.

Los Coronas surfejant per Madrid

[© Totes les imatges: web oficial de Jorge Alderete]

+ Los Coronas: web oficial i MySpace

[Torontoradio: Los Coronas: Libertwango]

De Bilbao al Limbus

Bigas Luna
Bilbao, 1978
[Foto: Bigasluna.com]

Després de veure la pel·lícula Bilbao, vaig voler saber més sobre l’actor protagonista. D’on havia sortit aquell tal Àngel Jové que clavava la interpretació del psicòpata Leo. Un virtuós de la màquina elèctrica d’afeitar que rematava la feina buidant un porró ple de llet (obsessions i fetixismes de Bigas Luna) sobre el pubis rassurat (un bon escàndol per a l'època!) de la seva víctima Bilbao (Isabel Pisano). Com actor, Jové té una dotzena més de pel·lícules i ha repetit vàries vegades amb Bigas Luna, per exemple a Caniche (1979) i Angoixa (1986), formen l’època negra – la millor pel meu gust - del director. L’ última vegada que vaig veure a Jové al cinema, va ser a la comèdia Boom, boom (Rosa Vergés, 1990), fent el paper secundari d’un porter d’escala. En principi del tot innocent, però quan baixava les bosses d’escombraries, no podies deixar de pensar que a dins, enlloc de la brossa, hi portava el cadàver esquarterat d’alguna veïna.

A banda del cinema, resulta que Àngel Jové era i és un artista plàstic amb una trajectòria que comença als anys 60’. Sovint l’han ficat al sac de l’art conceptual català d’aquella època, però, en realitat, va molt a contracorrent d’etiquetes i modes. Per comprovar-ho, només cal veure al seu curriculum la varietat de propostes i formes (pintura figurativa i abstracta, fotografia, instal·lacions, escultura, interiorisme, disseny, etc.) i el seu esperit lliure, mantenint-se al marge de grans aparadors i circuits artístics. És també l’autor de moltes de les portades per a llibres d’ algunes editorials catalanes (les d’ Anagrama estan recopilades al llibre Las portadas de Àngel Jové, 1999).

Àngel Jové
VS Limbus, 2009

Ara, Jové torna a exposar a Barcelona. El treball que presenta du per títol Versus Limbus i consta d’una sèrie de dibuixos sobre paper de petit format i peces de ceràmica negra de Verdú. Els dibuixos representen el paisatge imaginari del limbe a partir del Cant IV de L’Infern de la Divina comèdia de Dante. Fragments d’un terreny inòspit, de turons i branques seques que es van dil·luint en la foscor i la boira, en el buit i el no res (la mort?), formant una seqüència penjada a les parets de la sala rectangular, al voltant d’una taula amb uns càntirs trencats que vessen aigua, fent referència a aquelles persones que no van ser batejades i, per tant, aniran a l’Infern. Pensat tot com una instal·lació, ocupa el Nivell zero de la Fundació Suñol, un espai tancat a dins d’un pati d’illa de l’Eixample que resulta una mica difícil de trobar. Té una porta petita, mig amagada entre dos portals del carrer Rosselló, un rètol minúscul i un passadís d’accés llarg i estret… que si no estigués ben il·luminat, seria l’amagatall perfecte per a un psicòpata a l’aguait!

+ Versus Limbus d’Àngel Jové. Espai Zero de la Fundació Suñol, Barcelona, fins el 8 de maig de 2010.

[Torontoràdio: Donna Summer: I feel love]

Verd aigua

Segur que, qui més qui menys, tots sabem d'alguna persona - amiga, família, coneguda - amb una història viscuda especialment interessant. De vegades, si aquesta persona té la voluntat i la capacitat per escriure-la, el resultat podría arribar a ser un bon llibre: novel·la, poemari, còmic, diari, blog, el que sigui. De fet, ja n’hi ha molts - per no dir la majoria - a partir d’aquestes històries, alguns barrejant amb ficció, d’altres intentant ser el més fidels possible a la veritat dels fets, malgrat altres filtres com són els mateixos records en si o l’ús de les paraules triades. Fa poc, n’he llegit un (gràcies a J. per la recomanació) que m’ha semblat molt sincer i sensible: Verd aigua.

És la història viscuda i escrita per Marisa Madieri, una professora i escriptora italiana, poc abans de morir. Un diari íntim des de la reflexió adulta, amb flashbacks que arriben a la infantesa. El fil conductor dels seus records és l’èxode dels habitants italians de l’antiga Fiume, ciutat que primer va ser hongaresa, desprès italiana, el 1947 va ser ocupada per Iugoslàvia i, finalment, passada la guerra dels Balcans, va canviar el nom per Rijeka i pertany a Croàcia. Moltes de les famílies italianes que van ser expulsades pels iuguslaus - com la de Madieri quan era una nena -, es van instal·lar a refugis de Trieste per començar una nova vida. Verd aigua relata moments difícils, és una història en conjunt més trista que alegre, però és tan bonic com la protagonista explica la seva aventura personal! La família, els amics, les cases, els paisatges… Totes les seves sensacions: de les olors i els colors a les inquietuds, les pors, l’amor i la força per tirar endavant sortejant les dificultats de la vida. Una autèntica delícia.

Escrit als anys vuitanta, diuen que els crítics ja el consideren un clàssic del gènere dels diaris. L’editorial Minúscula el va publicar aqui, primer traduït al castellà i ara també ho ha fet al català:

Madieri, Marisa. Verd aigua. Traducció de Marta Hernández Pibernat. Postfaci de Claudio Magris. Barcelona: Minúscula, 2010. (Microclimes; 2). 196 pàg. ISBN: 978-84-95587-61-9.

© Imatges:
Postal colorejada de Fiume (ca. 1900) [Old picture]
Segell antic de Fiume quan la ciutat pertanyia a Hongria. [Filatelia Kevorkian]

[Radiotoronto: Franck Pourcel: Czardas de Vittorio Monti]

Set dies en el món de l’art

JB

John Baldessari
Studio,
1988
Gravat, litografia i serigrafia sobre paper
[Foto: LACMA]

A Siete días en el mundo del arte, la historiadora de l’art i sociologa Sarah Thornton explica - amb un estil periodístic d’investigació que ella prefereix anomenar investigació etnogràfica - la seva experiència directa observant set dels ambients artístics pels que es mou actualment l’art contemporani i entrevistant alguns dels seus protagonistes:

1. La subasta transcorre els dies previs i durant una sessió sencera d’una subasta a Christie’s de Nova York, on una obra d’Andy Warhol arribarà aquella tarda als 13.500.000 dòlars. Gent amb molts, però molts, diners, de la que, d’una gran majoria dels que apareixen retratats, només envejo això, tenir diners.

2. La crit es el nom d’un seminari d’estudiants al California Institute of the Arts (també coneguda com la CalArts, la més moderna amb un pla d’estudis innovador, l’Art Post-Estudio, que data de 1970 i riu-te’n del Pla de Bolònia…), al que Thornton assisteix com a espectadora i consisteix en una mena de classe-taller-happening en que els estudiants, guiats per un mestre-gurú, fan crítica en grup dels seus treballs de curs. Els estudiants d’art apunten maneres per anar d’excèntrics per la vida ja des de l’escola. Això sí, triant els màsters que més projecció i diners els donaran quan surtin.

3. La feria escull com escenari la fira d’art anual de Basilea que, com les subastes i les biennals, és un aparador més del mercat que mou mil·lions, malgrat les diferències entre elles (per exemple, a una subasta i a una fira, pura comprar-venta, no queda bé veure-hi els artistes, però a una biennal, on els selecciona un curador de la mostra, sí).

John Baldessari
Prima Facie (Second State), 2005
[Foto: Artnet]

John Baldessari
Prima Facie (About Face): Enigmatic/Sounds of Nature/ Hot Lips/ Dream I Can Fly/ Golden Glimmer/ Fruity Cocktail, 2005.
[Foto: Artnet]

]B

4. El premio serveix per conèixer el funcionament per dins del premi Turner, atorgat per la Tate Gallery de Londres. Aquí els artistes seleccionats, que han acceptat voluntàriament ser finalistes, demostren ser persones ambicioses i el seu mega-ego necessita del reconeixement d’un premi com aquest, sovint amb voluntat de transgressor i polèmic. En l’edició del Turner que Thornton descriu, té un jurat altament qualificat que sortirà airòs triï el què triï… Com cada any, l’entrega del premi es televisa en directe, i aquell any va ser presentat - parlant d’ambicions - per Yoko Ono...

5. La revista fa una radiografia del paper de la crítica d’art a través d’una de les revistes de més prestigi: Artforum. Fins a quin punt influeix que l’exposició d’un artista hi aparegui ressenyada, fins a quin punt és referència per a col·leccionistes i inversors. Es veu que sí té influència, tot i que la majoria de lectors i subscriptors reconeixen que només miren les fotos i els anuncis de les galeries…

6. La visita al estudio és la visita al megaestudi de Takashi Murakami, al Japó. És impressionant, es tracta d’una veritable fàbrica (ja diuen que prenia de model la Factory de Warhol, però sobredimensionada, a lo bèstia). Murakami, des del seu posat japonès que aquí ens sembla tant d’astronauta, controla amb ma estricte i dominant tot de treballadors (molts artistes que ell ajuda a promocionar) per executar amb perfecció industrial l’obra que ell idea. Oblidin la bohèmia, els romanticismes i el passar gana, alguns artistes són grans empresaris, ara i ja fa uns segles també. Res a objectar.

7. La Biennale. Nou bany de multimil·lionaris i, ara sí, presència d’alguns artistes, a una edició de la biennal de Venècia. Els mateixos noms de la gent rica tornen a apareixer voltats del luxe i la teatralitat veneciana, que ve com anell al dit a l’ambient creat entorn l’art. Els col·leccionistes i altres privilegiats amb prous diners van viajtant per subastes, fires i festivals lluint passes VIP.

Aquest extens treball de camp de Sarah Thornton és molt interessant i amè. L’autora demostra tenir molts coneixements d'art i haver fet una feina de documentació gegantina. Fa preguntes clau i directes als entrevistats, aconseguint analitzar amb profunditat un ventall molt variat de personatges: col·leccionistes, inversors, subastadors, artistes, crítics, articulistes, historiadors de l’art, curadors, directors de fires, museus i biennals, galeristes, mestres. La varietat de gent que desfila pels set capítols fa que no poguem generalitzar per igual, perquè està clar que aquesta mena d’estudis porten a qüestionar-te i voler jutjar què té a veure realment tot aquest entorn amb la part creativa de l’art o amb el seu valor més íntim. Doncs té molt a veure, ens agradi o no. Així que em mullaré: trobo que en conjunt l’entorn és un tinglado fastigós i que la majoria dels qui circulen per les pàgines de Siete días en el mundo del arte són uns autèntics mamarratxos.

John Baldessari
Conntrol + 11 Alterations by Retouching and Airbrushing, 1974.
(12 color photographs with airbrushing on museum board)
356 x 273 mm.

[Foto: MACBA]

I entre tants mamarratxos, trobem a l’encantandor John Baldessari. Un veterà artista californià que apareix a més d’un capítol i sempre amb el do o la gràcia d’estar per sobre del bé i del mal, de no tacar-se mai entre tanta merda. Sens dubte, gràcies a la seva postura irònica, plena de sentit de l’humor intel·ligent. Precissament ara a Barcelona (i fins el 25 d’abril) es pot veure al MACBA John Baldessari: Pura bellesa, una exposició retrospectiva de la seva obra, la mateixa que il·lustra aquest post i que un dia va fixar en un petit manifest, per dir-ho d’alguna manera, copiant centenars de vegades (com aquells càstigs escolars): I will not make any more boring art.

Thornton, Sarah. Siete días en el mundo del arte. Traducción de Laura Wittner. Barcelona: Edhasa, 2010. (Ensayo). 246 p. ISBN: 978-84-350-2700-7.

+ John Baldessari

[Radiotoronto: Hidrogenesse: Estafa]

Me’n recordo

Peter Blake
The Tuileries, 2005

Em van recomanar El vértigo de las listas d’Umberto Eco i quan el vaig trobar en una llibreria per fullejar-lo, l’atzar va voler que l’obrís per la pàgina dedicada a George Perec. Conté un fragment de Je me souviens (Me acuerdo, traduït al castellà i publicat aqui per Berenice), acompanyat de la reproducció d'aquest collage de l’artista pop Peter Blake.

- Me acuerdo de cuando me dejaban castigado en el colegio
- Me acuerdo de la moda de las trencas
- Me acuerdo de que mi primera bicicleta tenía ruedas macizas
- Me acuerdo de que Burt Lancaster era acróbata
- Me acuerdo del algodón de feria
- Me acuerdo sólo de algunos nombres de los siete enanitos: Gruñón, Mudito y Sabio
- Me acuerdo de Mister Magoo
- Me acuerdo del hula-hop
- Me acuerdo de Robert Mitchum cuando decía “Children…” en la película de Charles Laughton La noche del cazador
- Me acuerdo de los noticiarios en el cine*

Aquests dies - per fer més lleugera la mudança - estic llençant alguns papers que no sé ni perquè els guardava! Feia anys que no mirava les capses amb les postals y cartes de familiars i amics, entrades de concerts, programes de teatre i fulls dels cines, o tota mena de papers que arreplego quan viatjo (plànols ara obsolets, targetes de botigues que potser han tancat, bitllets de transports públics, tiquets de museus per veure exposicions temporals que ja han passat, piles de propaganda…), factures (totes pagades!), també algunes revistes velles i les fotos desperdigades pendents de passar als àlbums… Decidir què guardes i què no és una feina que es pot fer lenta i un punt melancòlica. Trobes una carta - posem pel cas - i t’atures, la lleigeixes sencera o un tros, la guardes i continues. Vas fent, fins que tornes a trobar un altre paper que t’atura de nou… Poc a poc, he fet força neteja i molta memòria, procurant quedar-me només allò que té un significat personal especial, la majoria bons records, però no necessàriament. D’aqui a un temps - que desconec, qui sap si a causa d' una nova mudança - segur que tornaré a tenir inevitablement entre les mans tots aquests papers salvats i alguns de nous.

[Foto: CINOA]
[* Fragment de Me acuerdo vist a: Escrito en el viento]
[Audio: Benjamin Biolay: De beaux souvenirs]

Just like a wave

The Far Saints van tocar dissabte passat a una de les sales de la Nau Ivanow, al barri de la Sagrera de Barcelona. L’antiga fàbrica de pintures Ivanow, reconvertida des del 1997 en espai cultural, per dins sembla ben bé un garaig o un escorxador. Prefereixo mil vegades la fusta i el vellut, però la imatge dels vuit músics de jazz era impagable: elegantment entrajats per a l’ocasió, entre les parets de ferro, vidre i formigó, igual que en el cartell, recordaven lleugerament als nois de Reservoir Dogs. Aparença només, el públic va tornar a casa amb les orelles intactes, i a jutjar pels aplaudiments i el bis, també molt content.

Els sentia en directe per primera vegada i, malgrat l’entorn – un local amb més corrent d’aire que un descapotable i una part del públic que xerrava massa – van sonar molt bé. Aposten per la fòrmula de banda amb cantant, seguint l’estela de Frank Sinatra o Dean Martin. Aqui el crooner es diu Max Paczy - provinent d’algun lloc entre Alaska i la Pampa, que és com el presenten – , té una veu bonica i l’ acompanyament és realment potent, de luxe, uns virtuosos del jazz: Alberto Pérez (trompeta), Tom Johnson (habitualment al trombó però, veient les fotos del MySpace, m’ha semblat que va substituir a Dani Tejedor a la bateria), Noe Escolà (saxo alt i bariton), Sergi Felipe (saxo tenor i flauta) i Jordi Mestres (contrabaix). Tots a l’empar d’ Oscar Machancoses, piano, autor dels arranjaments i de la direcció.

Oscar Machancoses i Max Paczy en acció
[Foto d’Héctor Pérez]

El repertori va anar de Col Porter (I've Got You Under My Skin) a, ni més ni menys que, Herreros i Armenteros (el Como una ola que cantava Rocío Jurado, ara convertit en Just like a wave... impressionant, demostrant un fi sentit de l’humor), passant per Red Hot Chili Peppers (Give It Away), Radio Head (Creep) i acabant amb latin jazz de poderós tumbao, per fer ballar al personal i en especial a una parelleta molt friqui que mentre es petonejava insaciablement, ballava fatal i a sobre tapava els músics... com sortida d’una pel·lícula dels germans Farelly. Tornant a la música, varietat d’estils mesclats i arrenjats en clau de jazz, amb la ma mestre d’ una banda que imaginem ideal per fer perfecta una festa amb classe i a prova de qualsevol boicot d’algun Peter Sellers de torn.

Give it Away + Hit the road, Jack
Red Hot Chili Peppers vs Ray Charles

[Actuació de The Far Saints al Marathon Jazz,
Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, setembre del 2009]

+ www.myspace.com/thefarsaints