dimecres, 28 d’abril del 2010

Misteris Ribes

Jordi Ribes
La tentación
, 2007
Oli sobre tela,
190 x 190 cm.


Les pintures de Jordi Ribes ocupen de tant en tant l’aparador de la Galeria Senda de Barcelona que dona al carrer Consell de Cent. Ahir, n’hi vaig veure de nou una de molt bonica. I dins a la galeria, un parell més i alguns dibuixos en tinta negra sobre paper, també igual de macos (un d’ells inspirat en El dia dels Trifids). La seva obra té un punt naïf, però amb un no sé què diferent molt per sobre de la línia bleda d’aquest estil.



El reposo de los hombres barba i Momu & No Es en el espacio



El hombre invisible i Perdidas en el bosque

Figures de formes arrodonides i sense rostre - recorden ninots, entre els clicks i els airgamboys amb la cara esborrada -, vegetació ondulant, colors vius i lleugerament difuminats pels cantons, escrupulosament net, exposant de manera plana, amb un sentit de la il·luminació molt teatral. Però el millor per acompanyar a tanta perfecció i pulcritud en l’execució - de mitjà o gran format espectacular- és el que explica: moments congelats de relats d’aventures variades, algunes semblen del més quotidià, altres amb molta presència de ciència ficció: superherois, èssers fantàstics, astronautes, visites d’ovnis… i tots amb un punt misteriós que enganxa poderosament. Fins el 8 de maig, passin per davant l’aparador o entrin a la galeria si ho volen comprovar.

La noche, 2007
Oli sobre tela,
97 x 130 cm.

[Fotos: Hangar.org i Galeria Senda]

[Toronto ràdio: anti: Lovers rock]

dissabte, 24 d’abril del 2010

Màgia potàgia

XXX
Després de The Circus, 1870-1950, arriba un nou objecte del desig… També de la col·lecció gegant de l’editorial Taschen, la mateixa editora en la selecció de textos i imatges, però ara centrat només en els espectacles de màgia:

Daniel, Noel (Ed.)
Magic, 1400s-1950s
Köln [etc.]: Taschen, 2010
29 x 44 cm., 650 pàgines
ISBN: 978-3-8365-1860-4
Edició plurilingüe: castellà, italià, portuguès


Amb aquest llibre es pretén retre homenatge a 500 anys d'extraordinari art visual creat al voltant dels mags més excepcionals que ha vist el món. En les seves 640 pàgines s'exposen més de 1.000 cartells publicitaris, fotografies, programes de mà i gravats que documenten la història de la màgia escènica des de la dècada de 1400 fins als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial. Magic… explora l'evolució de les arts màgiques des dels primers il·lusionistes de carrer fins als excepcionals mags teatrals responsables dels primers efectes especials cinematogràfics, des de l'edat d'or de la màgia en el segle XIX fins als agossarats escapistes com Houdini i els grans artistes de vodevil de començaments del segle XX.

Text i selecció d'imatges: Taschen.


No tan voluminós ni tan espectacular, però no menys interessant i molt més proper, ha aparegut recentment Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica, d’Alain Montilla (el mag conegut artísticament per Alain Denis). Una iniciativa editorial del Museu de Badalona, que fa per primera vegada un recull de la història de la màgia a Catalunya, dels inicis fins als anys vuitanta. Comença amb pròleg del gran Juan Tamariz (tachaaaaán!!!), qui assenyala - amb to divertit i sempre afectuós amb els mestres, coneguts i amics, més un total coneixement de la professió que ell lidera- que darrera l’impuls de la màgia a Espanya sempre hi han hagut catalans, treballant a Barcelona o bé catalans a Madrid i l’estranger. Una edició bonica i acurada, molt il·lustrada amb fotografies, cartells… i textos ben documentats, on Alain Denis comença amb una introducció històrica general sobre la màgia dels segles XVIII al XX, per després centrar-se a Catalunya, incloent les biografíes breus dels mags més destacats, com han evolucionat els escenaris (dels teatres a la tele) i quines botigues, associacions i congressos mantenen el motor català de la màgia del que parlava Tamariz.

Montilla i Castellsalgar, Alain; Sadurní i Puigbó, Núria (revisió i adaptació). Mags i màgia a Catalunya: una visió histórica. Badalona: Museu de Badalona, 2010. 285 p. ISBN: 978-84-88758-48-4.
Si no el troben a les llibreries habituals, el trobaran segur a El rei de la màgia (Carrer Princesa 11 de Barcelona), la botiga de màgia de referència a Catalunya des de 1881 i que sempre val la pena de visitar.

[Toronto Ràdio: Nino Rota: L'illusionista, 8 1/2]

divendres, 16 d’abril del 2010

Norman Bates

Alfred Hitchcock
Psycho
, 1960
(1960-2010, 50 aniversari )
[Cartell: My movie posters collection]


Fa dies que no trobo a la secció d’anuncis classificats d’un setmanari empordanès l’anunci del Dr. Muerte, un taxidermista de Garriguella. El nom és macabre, fa por i angúnia, però s’ha de reconèixer que té ganxo… Deu posar només l’anunci durant la temporada de caçera, perquè sempre apareix un text breu acompanyat de la foto d’un cap de senglar dissecat. Mira també quin ofici de tenir, o quina afecció… la de Norman Bates, sense anar més lluny, potser el taxidermista amateur més popular de la història (juntament amb la seva mare...) gràcies al cinema. El gremi ja està trigant a fer-lo patró o membre honorífic (...execuo?). Podrien aprofitar les celebracions que s’estan fent pel 50 aniversari de Psycho.

El cas és que la taxidermia deu tenir la seva clientela entre caçadors, nostàlgics de mascotes inoblidables, museus de zoologia, artistes, amants del kitsch en general i, qui ho sap, si algun que altre psicòpata en particular. L’amiga sota el pseudònim de C.&The Pedrets em va passar l’adreça d’aquesta botiga al·lucinant: Deyrolle. Una impressionant old nature curiosity shop especialitzada en taxidermia d’alta volada, visita que recomana a tothom que visqui o viatgi a Paris.
XXX
[Foto d'Anthony Perkins a Psycho: AllPosters]
[Toronto Ràdio: Bernard Hermann: Psycho]

dissabte, 10 d’abril del 2010

Aventures espacials

Ever feel “a million miles from nowhere?” *

*Portada d’ Another Science Fiction: Advertising the Space Race, 1957-1962, a partir d’un anunci de l'empresa d'assegurances America Fore a la revista Fortune, abril 1957.



Després de repescar en DVD l’interessantíssima Moon (2009) de Duncan Jones, la quantitat de referències a altres pel·lícules que hi apareixen convida a fer un minicicle de ciència ficció. Als extres del DVD, el mateix Jones (que com sabran és el fill de David Bowie, germà per tant d’Space Oddity) desvetlla algunes d’aquestes influències tan ben digerides: 2001: A Space Odyssey (Stanley Kubrick, 1968), Silent Running (Naves silenciosas, Douglas Trumbull, 1971), Alien (Ridley Scott, 1979), Outland (Atmosfera cero, Peter Hyams, 1981)o Aliens (James Cameron, 1986). D’entrada m’estalvio tres, 2001… perquè sí, és una obra mestra, però sempre m’adormo entre valsos d’Strauss, i els Aliens, que els tinc més frescos. Així que centro l’interés en Silent Running i Outland, de les que només conservo flashos: aquella mena de jardins botànics interplanetaris o l’explossió gore dels cossos en contacte amb l’atmosfera zero, records de quan era petit i les van passar per la tele. Ducan Jones assegurava que va crèixer amb elles. Igual que Moon, les tres formen part d’una manera semblant de veure l’espai, un nou destí per colonitzar i explotar quan la Terra ja està tan esgotada que no li queden boscos ni energies de cap tipus.

I ara, gràcies a una notícia a l’edició setmanal en castellà del The New York Times, m’assabento que la cerca de nous horitzons a l’espai va tenir una època daurada molt abans, entre 1957 i 1962. Megan Prelinger ha publicat el llibre Another Science Fiction: Advertising the Space Race, 1957-1962. Un estudi a partir de la publicitat nordamericana de l’època, apareguda a revistes de noms tan suggerents com Aviation Week, Fortune o Missiles and Rockets… Empreses que anunciaven fantàstics - i fantasiosos - vols a l’espai, un vehicle per viatjar pel Sistema Solar anomenat la Papallona Còsmica… o l’anunci de la coberta, que pertany a una empresa d’assegurances i mostra al perplex humà protagonista desamparat en mig del no res de l’Univers. Les il·lustracions d’alguns anuncis que avança l’editorial són una meravella.


Està previst que surti a la venda el proper 25 de maig, però a una llibreria d’internet prou coneguda ja es pot trobar:

Prelinger, Megan. Another Science Fiction: Advertising the Space Race, 1957-1962. New York: Blast Books, 2010. 240 p. ISBN 978-0-78-0-922233-35-9.

[Totes les imatges: The New York Times]

[Toronto Ràdio: La buena vida: Mi aventura espacial]

dilluns, 5 d’abril del 2010

Llebrers

Col·lectiu Gustavo
Early
(fragment)




El meu oncle és pintor de diumenges i els avis tenien al saló-menjador un quadre a l’oli enorme de la típica escena de cacera amb un cèrvol defensant-se de l’atac d’uns llebrers. Va ser la primera vegada que vaig veure aquests gossos. La segona també va ser dibuixada, a la trama del paper galgo, que es veu millor quan aixeques el full a contrallum, és la del cos prim d’un llebrer en plena gambada. Però no hi ha res com veure’n un de debó. Sovint me n’he creuat alguns de passeig amb els seus amos. Els trobo espectaculars, elegants, pacífics, amb un aire nerviós de pur espantadissos. Els petits semblen tan fàgils que s’hagin de trencar i els grossos sempre penso si seran antics caçadors o antics corredors dels canòdroms, ara feliçment adoptats per uns nous amos que els cuiden i estimen sense esperar res més a canvi que el seu amor incondicional.

Des de fa uns dies, en algunes tanques de publicitat de Barcelona, es poden veure les fotografies de quatre llebrers que han posat com a models per a la campanya que anuncia l’exposició Canòdrom 00:00:00, sobre la reforma de les antigues instal·lacions del canòdrom de la Meridiana (edifici racionalista de l’arquitecte Antoni Bonet) que es reconvertiran en un centre d’art. Les fotos són obra del col·lectiu Gustavo (Regina Giménez i Rafel G. Bianchi) i els llebrers eren autèntics corredors del mateix canòdrom, que han estat salvats i donats en adopció gràcies a la tasca que porta a terme S.O.S. Galgos. El resultat, amb aquests models, no podia ser més bonic.

[Foto: Marcel·lí Sàenz. El galgo vencedor, 2010. A: El País]

[Toronto Ràdio: Single: Tu perrito librepensador]

divendres, 2 d’abril del 2010

Les meves 10 cançons preferides (V i final)




Les cerfs volants
Benjamin Biolay

Rose Kennedy, 2001

La France altre cop. Benjamin Biolay (el dia 7 d’abril al Palau de la Música Catalana de Barcelona), l’hereu de la chanson, deu estar fart de sentir-s’ho dir, o que és el nou Serge Gainsbourg. També podía haver triat a Dominique A, però Benjamin Biolay a Rose Kennedy, el seu primer disc, va incloure Les cerfs volants, una cançó quasi tan irresistible com Marilyn Monroe.





Cielo
Esclarecidos

Un agujero en el cielo, 2005

Esclarecidos va ser un grup que tenia cançons precioses, però aquesta, Cielo, era una versió dels Talking Heads (Heaven, del disc Fear of Music, 1979). M’encanta la veu de David Byrne (i finalista de la llista ha quedat alguna de les seves cançons en solitari), però també com la canta Cristina Lliso, una senyora molt interessant.

I l'original dels Talking Heads a Stop Making Sense (Jonathan Demme, 1984):

I amb aquesta cançó acomiado la llista de 10 preferides. Com diu en Charlie, un conegut meu i bon amic de Samedimanche, la instigadora: ¡Nos vemos en el bar o en el Infierno! i jo afegeixo: el bar se llama Cielo.

dijous, 1 d’abril del 2010

Les meves 10 cançons preferides (IV)




[Il·lustració: Javier Aramburu]

Verano
La Buena vida
Soidemersol, 1997

Verano, i això que odio l’estiu... No soporto la calor i no prenc mai el sol. Amb La buena vida se’m fa molt difícil triar una sola cançó entre Qué nos va a pasar, Mi aventura espacial, Vapor de carga, Un actor mejicano, Los planetas… Sempre tan elegants, romàntics i tristos. Verano em transporta a ballar un rock’n’roll a la plaça del poble (per cert, de petit jo també era fan dels Tequila) amb aquell amor idíl·lic i perfecte, perquè només dura això, un fastigós estiu.



Joga
Björk


Homogenic
, 1997

Serà la més moderna i anirà de rara… ¿Dónde vas tunante? , però m'agrada la seva música des dels Sugarcubes. Si els marcians, tal i com imaginem, van per davant dels humans, ella no és d’aquest planeta . A Joga, treu tots els paisatges d’emocions del seu planeta i Michel Gondry els mostra en aquest video:


Contiunuarà...