Granada Lynch

David Lynch
Ship in sea and nude in sky
Litografia de la sèrie Women , 2007
[Imatge: Artnet]
XXX

Fins el 14 de juny, es pot visitar al Museo de Bellas Artes de Granada l’exposició de litografies de David Lynch: Action-reaction. Recull 19 litografies de dues sèries diferents: 12 de la sèrie Paris Suite i 7 de la sèrie Women. Pels que no hi anirem, aquestes sèries i més litografíes de Lynch es poden veure per Internet, i fins i tot comprar, a Item editions.

A les litografies, Lynch no és massa diferent respecte a la resta de la seva obra en foto o cine, i s’hi poden trobar també influències d’artistes com Francis Bacon, Edward Hopper, Salvador Dalí o Max Ernst. Altres sèries serien Paris Suite i Women si Lynch conegués Granada, perquè ja ho diu la cançó: tu tierra está llena de lindas mujeres de sangre y de sol… Per quan una Granada suite? Aqui va aquest video dedicat a David Lynch, estic segur que ho sabrà apreciar com cal:

Baccara a 300 Millones, 1979: Granada
Granada, manola cantada en coplas preciosas...

No perdin detall: coreografia, vestuari, perruqueria, maquillatge... però sobre tot del decorat de nit de reis. Granada Lynch.

La Curra

Ana Curra
[Retrat de Thomas Canet]
Quins ulls de boja...

Ana Curra ha tornat als escenaris, aquesta vegada convidada per Digital 21 i amb una actuació dins els concerts organitzats per l’Universimad durant les festes de San Isidro. Li seguia la pista de lluny i no tenia notícia d’ella des de que vaig llegir, fa ja alguns anys en algun lloc que no recordo, que era professora de piano a un conservatori de Madrid. Fa només unes setmanes, a El Rincón del suplement Babelia, apareixia fotografiada a casa, davant d'un piano, explicant que prepara un nou disc. Així que no la donin per morta. Encara que la parranda se la va pulir sencera als 80’, li queda molta corda. Princesa de la Movida, immortalitzada a molts retrarts d’Alberto García Alix, va tenir una atracció fatal per homes que van morir joves o d’altres que duien tatuat a la pell no em segueixis, estic perdut. L’heroïna va ser la seva temeraria manera d’escapar i avui és de les afortunades d’aquella època que encara ho pot explicar.

Alberto García Alix
Ana Curra y El Ángel, 1994

Amb el retorn de la Curra, repassant la seva biografia, les fotos de García Alix i algun disc, he recordat una de les seves parelles de principis dels noranta, un que va morir jove en l’ escapada: El Ángel. Tot un personatge… Poeta underground, guitarrista de Los Escaparates, portava la secció Cartas al Ángel de la mítica revista El canto de la tripulación, on rebia dels lectors més insults que altra cosa i es despatxava a gust amb respostes com aquesta declaració de principis que, aviso, pot ferir la sensibilitat dels lectors més fins d’aquest blog:

Siempre me gustó recibir cartas
desde crio
escribirlas me ha costado habitualmente más trabajo
pero lo he hecho
Pablito Zoquillo podría testimoniarlo
y Ana
y la Lola
cartas salvajes
desesperadas
cobardes
cartitas
súplicas
terrores
dibujos
anuncios de suicidio
incontinencias
ensoñaciones
bravatas
todo lo sórdido me interesa
todo lo sucio me pone
si tienes algo abyecto dirígete a mi
si tienes algo erecto estoy dispuesto
si tienes algo inhiesto acepto
si tienes algo bonito que no suene demasiado ridículo también será bienvenido
y apreciado
cartas al Ángel
insultos
plegarias
aberraciones
promesas
testimonios
traicionespasiones/pasiones
diarreas
canciones tristes de la cotidiana infamia
cartas al Ángel
ya estoy lleno de inmundicia pero continuad cagándoos en mi
muertos
seguid haciéndolo
sorprendedme
canallas
no soy responsable de escribir en una revista elitista y amanerada si
son los únicos que me pagan
así que vamos a hacerla que sirva para algo
de una puta vez
cartas al Ángel
por favor
metedme la polla
metedme la polla
metedme la polla
cartas al Ángel

os necesito

Cartas al Ángel. El canto de la tripulación, nº9, 1995.

Aquell to tan d’etern adolescent torturat que, ara, amb el pas del temps, ens fa més riure que altra cosa. Gent com El Ángel ho defensava a mort. I Con el sida se acabó la movida, canta la Curra a Rien de rien.

[Toronto Ràdio: Ana Curra: Rien de rien]

Helga de Alvear

Jane & Louise Wilson
Oddments Room I, 2008
Fotografia

Quan visito galeries que es dediquen a artistes que cotitzen alt, em pregunto si els altres visitants amb els que he coincidit són pobres com jo, o bé, dels que poden comprar, si seran col·leccionistes. De vegades, m’hi acosto dissimuladament per sentir de què parlen. Sempre pot ser interessant, divertit i, en alguns casos, millor deixar-ho corre. Llegeixo a un diari que Helga de Alvear va passar fa poc per la Galeria Joan Prats de Barcelona i es va emportar una obra de L’Humanité, l’exposició del treball recent de Fernando Bryce, que també vaig poder veure i em va agradar molt. Però no va ser el mateix dia de la visita d’Helga, llàstima.

Oddments Room II, 2008
Fotografia

Sèrie de fotografies de l’exposició Unfolding the Aryan Papers de Jane & Louise Wilson a partir dels arxius d’Stanley Kubrick i que es completa amb una vídeo instal·lació. Del 25 de març al 25 de maig a la Galeria Helga de Alvear, Madrid.
[Totes les imatges: Artnet]

La galerista i col·leccionista alemanya d’art contemporani Helga de Alvear representa l’altra cara de la gran majoria de fauna mamarratxa que circula per Siete días en el mundo del arte. Res a veure, de fet, en el llibre documental de Sarah Thornton no hi surt ni de contrapunt. A la mateixa notícia del diari, la historiadora de l’art Estrella de Diego deia que - a part de rica - De Alvear és una persona ben informada i discreta, passa totalment de modes i aposta, intuïtiva i apassionada, pel què realment li agrada. Coneix personalment sempre que pot als artistes, valora el seu art i s’arrisca en les eleccions. Resident des dels anys seixanta a Espanya, ha donat la seva col·lecció de 2.500 obres a Extremadura, que li obrirà museu a l’antiga Casa Grande de Cáceres, remodelada i ampliada amb un nou edifici a càrrec dels arquitectes Mansilla y Tuñón. A principis de juny es presentarà el projecte amb una exposició que inclourà una selecció de la col·lecció.

+ Centro de Artes Visuales Fundación Helga de Alvear

[Toronto Ràdio- Germany connection: The Montesas: Midnight Beat]

El jardí dels Tarots

Il giardino dei Tarocchi

XXX

Si Niki de Saint Phalle estigués viva, a on compraria la roba? Potser a Custo? Potser a Desigual? Tanta ànsia per ser els primers i originals... Els estampats de les dues marques que van acabar als tribunals acusant-se de plagi em recorden molt les pintures i escultures – les Nanas - de Niki de Saint Phalle, o també les pintures i façanes d’edificis de Friedensreich Hundertwasser.

Niki de Saint Phalle tenia una idea de l’art colorista, divertida, vitalista i lúdica; a la vegada que de reivindicació d’alliberament sexual. I tot plegat va donar lloc a una obra molt assequible i popular. Turista que passa per la plaça d’Stravisnky a Paris, al costat del Pompidou, turista que hi troba una bonica foto de record a qualsevol angle de la font que Niki va fer amb Yves Tinguely. Però el projecte escultòric que més bé la representa, en solitari i de manera quasi desbordant pel tamany i l’envergadura, és Il giardino dei Tarocchi, a la Toscana.

XXX
El mes de març passat, l’editorial francesa Actes Sud va treure un llibre sobre aquest parc i ja es pot trobar en algunes llibreries catalanes. Amb fotos de Laurent Condominas i text de la historiadora de l’art Mélanie Gourarier, fa un repàs per la la seva història des de que es va construir, entre 1979 i 1998. Analitza les 28 escultures monumentals que representen els arcans majors de les cartes del Tarot i , en general, el treball de Niki de Saint Phalle per aconseguir dotar al parc del mateix esperit fantàstic, misteriós i místic que es pot trobar a l’arquitectura d’Antoni Gaudí, al Parc dels montres de Bomarzo o del Palais Idéal du Facteur Cheval. Són tres referents, influències que comparteixen els mateixos objectius i algunes tècniques, com ara el trencadís. No es coneix cap esperit dels autors model que, des de la tomba o a través dels seus hereus, donés senyals de queixa o fes portar Niki als tribunals.
XXX

Danse de la mort

Totes les fotografies són de Laurent Condominas,
aquestes i algunes més a: Passages à vues

Gouranier, Mélanie; Condominas, Laurent. Niki de Saint-Phalle Le jardin des Tarots: Air has come into my life. Paris: Actes Sud, 2010. (Nature). 120 p. ISBN 978-2-7427-8919-1
+ Il giardino dei Tarocchi

[Toronto Ràdio: Los Nikis: Voy a Benidorm]

Fantastic Mr. Fox

Fantastic Mr. Fox
Wes Anderson,
2009

Dies de pluja i tramuntana, escapo per la tarda al cine més proper on projecten Fantastic Mr. Fox. Les imatges que havia vist a les revistes, diaris i per Internet tenien molt bona pinta, les crítiques eren molt bones i es sumaven a l’entusiasme… i, un cop vista la pel·lícula, al meu parer, trobo que és una autèntica obra mestra. No coneixia aquesta faula de Roald Dahl i no sóc seguidor de Wes Anderson, però l’adaptació animada - amb stop motion, com també ho va ser, en part, un altre conte de Dahl, James and the Giant Peach (Henry Selick, 1996) - ha resultat més que afortunada.

Ash, Kris, Mr. Fox, i Kylie motoritzats

Així que, per uns moments, canvio ser un esquirol per ser una guineu. M’agradaria formar part de la família Fox. L’únic que no sé si superaré haver de veure els beagles com a enemics. En conec un parell que són encantadors, cadascun a la seva manera: en Nash, nerviós i entremaliat - a la que pot s’escapa a la chatrán - i en Hopper, més tranquil i obedient. A més, gràcies a la pel·lícula, he sabut que amb els beagles comparteixo adicció als nabius, en el meu cas als caramels Ricola de nabius vermells… Però bé, farem un esforç, crec que ser un dels Fox s’ho mereix: visca la part salvatge que portem dins!

Una comunitat subterrània

La família de guineus es completa amb molts més animals del bosc, amics que te’ls enduries tots a la madriguera! Bons i dolents, quina colla de personatges tan magnífics els de Dahl. I una vegada més, la tècnica de l’stop motion - tan lenta, artesanal i màgica - aconsegueix donar vida com cap altre sistema d’animació podria fer-ho, acompanyada d’una direcció impecable, i sobre tot l’artística, impressionant! Tot, absolutament tot: ninots, vestuari, decorats, il·lustracions, músiques… fins al més mínim detall, em sembla d’un gust preciós. Em sembla fantàstica, Mr. Fox.

Pàgina oficial: Fantastic Mr. Fox

[Toronto Ràdio: Alexandes Desplat: BSO Fantastic Mr. Fox]

Vinila

Vinila Von Bismark
Foto: David Mingoranz

Maquillatge i perruqueria: Kley Kafe; Estilisme: Patty Pompones; Tocat: Mosquitas Muertas


Ladies and gentlemen, amb tots vostès, The Secret Carnival, el primer disc de
Vinila von Bismark and The Lucky Dados.

Ai, Vinila. Estrella del firmament del bon moment que viu actualment el burlesque, el seu espectacle en solitari es va poder veure recentment al Taboo de la sala Apolo de Barcelona. Abans de saltar a veu solista, va ser corista de Krakovia. I ara, a la vista està, es defensa prou bé al cap d’una banda, treient veu i molta actitud d’aquest pit tan tatuat que porta. The Lucky Dados, llegeixo que al Japó tenen certa fama, un fet, que sol passar i resulta ser veritat amb altres músics espanyols i d’estils molt variats, no només amb els de flamenc. Acompanyants de luxe per a Vinila, representants de la línia més punk i psycho del rockabilly, però que amb ella al micro, rebaixen fressa i guanyen en matissos, sense perdre el pols del rock’n’roll dels 40’-50’, carregats de swing i atacant fins i tot l’ska de ritmes jamaicans.

Fotos: GLM-Studio

Es presenten amb una imatge de fira i circ molt potent. Les fotografies són totes de Gustavo López Mañas - el germà de Vinila -, autor també del primer viodeclip per a la cançó Where’s my sugar? Uau…

+ Vinilla Von Bismark and The Lucky Dados: MySpace