Paleo-Future

Exploring Space
(1958)

Año 2000 llega el año 2000 y el milenio traerá un mundo feliz, un lugar de terror, o simplemente no habrá vida en el planeta... cantava Miguel Ríos, que sempre el recordo saltant embotit en unes malles de ratlles blanques i negres i penso si aquestes malles ara les tindrà el Tardà en el seu museu del rgock (i si les té, rentades o suades?). Ja han passat deu anys d'aquell 2000 que igual ens prometia l'arribada de viatges per noves galàxies que la destrucció total del planeta. Contra tot pronòstic apocalíptic, aquí seguim, en una Terra cada vegada més pansida i, a falta de naus espacials per a tothom, fent volar la imaginació.

Lunar Colonies of the Future
(1969)

Coneixo pel Ciberp@ís de l'existència de Paleo-Future, un bloc que recopila exemples de previsions passades de cóm seria el futur. L'autor és Matt Novak, que va començar el bloc l'any 2007 i segueix en actiu. Recull principalment notícies de tot tipus de mitjà de comunicació relacionades amb el retro-futurisme, des dels segle XIX al XX. Arquitectura, electrodomèstics, vehicles, una llarga llista d'aparells i gadchets diversos... formen un apassionant catàleg, arxivat per dècades i que disposa de moltes imatges (fotos i il·lustracions, la majoria per a anuncis, vídeos...) impagables. En l'apartat de prediccions catastròfiques, pel 2011 tocaria una desaparició total de la humanitat a causa d'una onada de fred. A veure què passarà, per si de cas, vagin fent rebost i preparin unes bones malles isotèrmiques.

Frigidaire
(1966)

+ Paleo-Future: a look into the future that never was

+ Aventures espacials

[Totes les imatges extretes de: Paleo-Future]
[Toronto Ràdio: Los planetas: De viaje]

Dimensió Baixauli

Manuel Baixauli
Magatzem de la memòria, 2003.
Oli/ cartó. 28,5 x41,5 cm.

Camí

No eixia de casa, no tractava amb ningú. Pintava infinites hores a l'àtic que jo li havia prestat com a taller. N'era jo l'únic amic? La pensió on residia era un antre, diminut, fosc; sé que li venia just, pagar-la; no m'importà cedir-li un espai ampli, ben il·luminat, que jo no feia servir. “Quan vingues, no cal que truques – em deia-. Obri amb la clau”. Jo, però, feia sonar abans el timbre.
L'última volta que el vaig veure pintava un camí de terra, assolellat, entre baladres. “Hi jugava molt, d'infant”, em va dir. La senda, lliure de presència humana, es perdia al lluny.
L'endemà vaig tornar. Ell no hi era, al taller. Al camí del quadre, una figura d'home avançava cap a l'horitzó.
El dia següent hi vaig anar a distinta hora. L'home havia desaparegut del camí; en comptes d'ell, més a prop de l'horitzó, hi havia un infant.
No vaig visitar l'àtic fins vuit o nou dies més tard. El camí assolellat de terra tornava a estar buit. Com el taller. *

*Baixauli, Manuel. Espiral.
[Segona versió]. Barcelona: Proa, 2010.
(A tot vent; 526). ISBN: 978-84-8256-102-8. Pàg. 76.

Manuel Baixauli és pintor i escriptor. Abans de buscar imatges de les seves pintures per Internet, jugo a imaginar cóm deuen ser, mentre llegeixo els seus contes curts d'Espiral. De seguida hi penso amb imatges de Fernando Krahn, el dibuixant que era especialista en trobar mons fantàstics amagats en el més quotidià. En alguns dibuixos de Krahn - amb molta imaginació i molt sentit de l'humor - un univers sencer pot viure al cap d'una agulla, obria nines russes delirants i ens mostrava amb naturalitat tot el que creiem invisible.

Lluny de tot, 2003.
Oli/cartó. 20x30 cm.

I no, un cop trobats alguns dels seus quadres, no sé si prou representatius de tota la seva obra, ara veig que no va per aquí. Ni Krahn, ni Escher, ni Magritte o altres surrealistes per buscar més connexions possibles. Trobo el Baixauli pintor encara més críptic que l'escriptor de contes. Sí coincideix en el petit format, contes curts i pintures que no superen el 50 cm. I en recorre als mateixos llocs del son (o el malson), la memòria, la introspecció... Més enigmàtic, malgrat ens ajudi alguna frase escrita sobre el cartró. Igualment amb pocs elements, però més concentrats, tancant hermèticament la dimensió desconeguda que desplega als contes. M'agrada en les dues vessants d'escriptor i pintor. Diferent en les formes però igual en el fons, complementàries.

+ Manuel Baixauli

[Totes les imatges: Associació d'Escriptors en Llengua Catalana]

[Toronto Ràdio: Rod Serling: The Twilight Zone]

Haremos con las nubes terciopelo

Columba Domínguez
Cinema Reporter, 1950
[Mexican Star Magazine Covers]


Instituto Mexicano del Sonido: Si nos dejan, 2010

Sin nos dejan de José Alfredo Jiménez en la versió de l'IMS va camí de ser la meva cançó d'aquest estiu. Forma part de Brindando a José Alfredo Jiménez (Títere records, 2010), un disc tribut al mític rei de la ranxera mexicana, on participen grups i solistes actuals, 9 espanyols i 10 mexicans. /
/

Instituto Mexicano del Sonido
+ MySpace

José Alfredo Jiménez va dedicar el bolero Si nos dejan a l'actriu Columba Domínguez. Després la cantarien molts altres intèrprets, alguns també amb molt d'èxit, com el rellepat de Luís Miguel o Tamara, la que no és dels friquis de la tele. Ara, l'IMS aporta una versió electrònica– d'altra banda, la més original del disc tribut al que pertany – aconseguint precisament el que diu la lletra de la tornada: haremos con las nubes terciopelo.

Si nos dejan, nos vamos a querer toda la vida.
Si nos dejan, nos vamos a vivir a un mundo nuevo.

Yo creo, podemos ver un nuevo amanecer, de un nuevo día.
Yo pienso, que tu y yo podemos ser felices todavía.

Si nos dejan, buscamos un rincón cerca del cielo.
Si nos dejan, haremos con las nubes terciopelo.

Y ahí, juntitos los dos, cerquita de Dios, será lo que soñamos.
Si nos dejan, te llevo de la mano, corazón, y allí nos vamos.

Yo creo, podemos ver un nuevo amanecer, de un nuevo día.
Yo pienso, que tu y yo podemos ser felices todavía.

Si nos dejan, buscamos un rincón cerca del cielo.
Si nos dejan, haremos con las nubes terciopelo.

Y ahí, juntitos los dos, cerquita de Dios, será lo que soñamos.
Si nos dejan, te llevo de la mano, corazón, y allí nos vamos.

Si nos dejan, de todo lo demás nos olvidamos.
Si nos dejan

[Toronto Ràdio: José Alfredo Jiménez: Si nos dejan]

Remember Brainard

Joe Brainard
Sense títol (Bicycle Age), 1975
[Artnet]

Recordo haver de lligar dues bicicletes per poder fer un número musical amb el "Bicycle built for two". Pàg. 50*

Recordo que fa un parell de mesos, Núria Iceta va deixar un comentari a l'entrada Me'n recordo d'aquest bloc. Deia així: L'Avenç acaba de publicar el llibre "Me'n recordo", de Joe Brainard (amb traducció de Màrius Serra), que va inspirar Georges Perec per el seu "Je me souviens". Podeu saber-ne més aquí: http://www.lavenc.com/index.php/cat/llibres_l_avenc/els_llibres.

Joe Brainard
Sense títol (Drop by Drop), 1981
[Artnet]

A Me'n recordo, Joe Brainard (1942-1994) va fer un repàs extens de la seva infantesa a Tulsa (Oklahoma) durant els anys 40' i 50' i la seva etapa adulta al Nova York dels 60' i 70'. Records divertits, tristos, melancòlics, de temes molt variats. Per exemple, els records quotidians al col·legi, a casa, les festes i celebracions, anècdotes, acudits i llegendes urbanes, somnis (adormit i també despert!), tot el que recorda de llocs com ara dins un bus, mil objectes i menjars, la roba i les modes, programes de la tele, la música, les cançons i els cantants, pel·lícules i actors, els artistes i escriptors del passat i coetanis, el sexe i les relacions sentimentals. Pesen força la seva condició d'homosexual, un caràcter tímid i un físic amb el que sembla que no es trobava massa a gust. Tot escrit amb un estil clar i senzill, molt directe i sense tallar-se un pèl, que igual barreja temes i èpoques que pren un mateix fil breu, durant un parell de pàgines com a molt. I sempre una única frase curta o petits paràgrafs encapçalats per “Recordo...” . El conjunt, del més aparentment intranscendent al més profund, forma una llista que no es fa gens monòtona de llegir, al contrari, enganxa, identificant-te algunes vegades, reforçant allò que explicar el més íntim i local, llegit a l'altra punta del món s'entén perfectament i es comparteix, esdevé universal. Tot i així, s'agraeix el glossari de l'edició catalana per poder identificar noms d'artistes, sèries de tele, escriptors, cançons, etc. que es van nombrant i que en molts casos desconeixia.

John Ashbery
Chutes and Ladders I (for Joe Brainard), 2008
El poeta de l'Escola de Nova York i collagista John Ashbery recorda a Joe Brainard.
[The New York Times]

Brainard però, no era escriptor, segon gran descobriment per part meva. Era artista plàstic i, com explica l'amic i escriptor Ron Padget a l'epíleg, a Me'n recordo “... hi ha elements subtils que inclouen les pròpies obres d'art de Joe. Tot passejant per un dels carrers més atrafegats de Nova York, era capaç de localitzar un trosset de paper o algun altre objecte abandonat que després s'enduria cap a casa i el faria brillar en un collage. L'any 1975, el mateix any que va sortir l'edició de Full Court de I Remember, va fer una exposició a la Galeria Fishbach de Nova York que consistia en 1500 collages de petit format, cadascun dels quals era un món en miniatura que es relacionava amb els altres de la mostra, igual com cada epígraf del llibre es relaciona amb els altres. La seva amistat amb molts poetes i pintors de l'Escola de Nova York també pot haver-lo encoratjat a escriure una obra d'aquesta índole” . Pàg. 157*.

*Brainard, Joe. Me'n recordo. Traducció de Màrius Serra. Barcelona: L'Avenç, 2010. ISBN: 978-84-88839-44-2.

+ Bloc Me'n recordo. Bloc mantingut per L'Avenç on hi pengen alguns records del llibre de Joe Brainard, així com d'altres d'escriptors amics de l'editorial. Tothom qui vulgui pot proposar el seus records enviant-los a l'adreça menrecordo@lavenc.cat i els hi aniran afegint.

+ Joe Brainard: Web oficial

[Toronto Ràdio1: Daisy Bell (... Bicycle built for two)]

[Toronto Ràdio2: Carl Perkins: Blue Suede Shoes. Joe Brainnard: Recordo la cançó “Blue Suede Shoes”. I també tenir un parell de sabates blaves de pell girada. Pàg. 44*]

Iván Zulueta, pop star

Iván Zulueta
Drugstore Spectros, 1971
Esbós per a la carta del menú
Rotulador, 30x23 cm.

Al escondite inglés, 1969
Esbossos per a cartell
Rotulador, 16 x 21 cm.
[Iván Zulueta: Imagen-Enigma]

El passat 11 de juny, el Festival de Cine de Huesca feia un homenatge a Iván Zulueta projectant la seva primera pel·lícula, l' al·lucinògen musical: Un, dos, tres, al escondite inglés (1969), seguida d'un concert de músics locals (Will Spector & the Fatus, Mestizos, Pecker, Domador, Copiloto, Kiev Cuando Nieva, Plasma, IPD... ) que van tocar les cançons dels grups que apareixen a la pel·lícula (Los Buenos, Los Íberos, Los Ángeles, Pop Tops, The End ...) amb l'acompanyament d'una banda dirigida per Justo Bagüeste.
Avui a El ambigú, D. ha radiat la gravació de part d'aquell concert, i es pot sentir i descarregar per Internet a la pàgina de podcasts del programa. També circulen al Youtube alguns vídeos de la psicotròpica nit.

Documetal En memoria de... Iván Zulueta (Cultural.es).
Recomanació vista al facebook del grup Single (és públic, no cal estar registrat), que fan també el seu homenatge personal a Zulueta amb la selecció de 12 cançons a càrrec d'Ibon Errazkin:

1. Ginger Rogers & Chorus – We’re in the money (1933)
2. Bernard Herrmann/Los Angeles Philharmonic – Psycho: prelude (1960)
3. Little Richard – The girl can’t help it (Poppydisc, 2008)
4. Zager & Evans – In the year 2525 (RCA, 1969)
5. The Incredible String Band – Koeeaddi there (Elektra, 1968)
6. Vainica Doble – A la sombra de un banano (BMG, 1973)
7. The Andrews Sisters – Boogie woogie bugle boy (Decca, 1941)
8. David Lynch & Angelo Badalamenti – Lumberton U.S.A./Going down to Lincoln (De Laurentiis, 1989)
9. David Bowie – I’m deranged (Interscope, 1977)
10. The Tubes – White punks on dope (A & M, 1975)
11. Hammer City Orchestra – The vampire lovers (EMI, 1970)
12. Marvin Gaye – A funky space reincarnation (Motown, 1976)
Es poden sentir a Spotify: Doce canciones para Iván Zulueta.

[Foto d'I.Errazkin: Jaiver Aramburu. Elefant Records]
[Toronto Ràdio: Vainica Doble: A la sombra de un banano]

Jazz manouche

Raymond Savignac
Gitanes, 1953
[Galerie Montmartre]

Una broma cruel de petits era que el meu germà gran em turmentava assegurant que jo era adoptat. Segons la seva teoria, una gitana em va abandonar a la porta de casa. En aquell temps, ser adoptat no es portava amb la naturalitat d'avui, fins i tot s'amagava, així que m'ho vaig creure i em va afectar de debò. Tant que estava disposat a escapar de casa per tornar amb els gitanos. En secret, vaig començar a preparar una maleta, però la meva mare va trobar a faltar roba al armari i de seguida la va descobrir a sota el llit. Primer no vaig creure massa les explicacions dels pares per desmentir-ho, però a mida que anava creixent era tal la semblança física amb ells, que el dubte i el pla van anar desapareixent.
Potser aquesta anècdota va donar peu, ja de gran, al meu interès per la música dels gitanos. Sentir el seu duende em provoca sempre tanta emoció que de vegades torno a pensar si no seré un d'ells. Flamenc pur, rumba, flamenc pop i rock, clàssica, música per a casaments i enterraments provinent de l'Europa de l'Est i també el jazz.

Django Reinhardt (Liberchies, Bèlgica, 1910 - Fontainebleau, França, 1953) va ser el més conegut dels gitanos que es van dedicar al jazz. Guitarrista alegre i vitalista, malgrat un accident que li va deixar la ma esquerra esguerrada (es va calar foc a la seva caravana quan una espelma va prendre sobre les flors de paper que venia la seva esposa). Amb el seu swing endiablat, Django va formar un grup mític de contrabaix, guitarres rítmiques i el violí d'Stéphane Grapelli. Admirador del jazz americà, especialment de Louis Amstrong, al final de la seva carrera es va passar a la guitarra elèctrica, va arribar a ser solista de l'orquestra de Duke Ellington. El Jazz manouche (gitano) ha influït poderosament en altres gèneres com el country i el rock. Enguany es compleix el centenari del seu naixement i per celebrar-ho, Sony Music ha reeditat "In memoriam Django Reinhardt (1908-1954)", disc gravat a París entre 1935 i 1939, conté dues peces de Django en solitari i vàries de les formacions amb les que va tocar, al costat del seu germà Joseph, del violí habitual de Grapelli i d'altres noms del jazz nord-americà com ara Coleman Hawkins, Rex Stewart i Barney Bigard. Tot en una remasterització de luxe a càrrec d'enginyers japonesos, grans caçadors de duende.

[Foto Django R.: Guitar Master Class]

Gris en el camp

Juan Gris
Verre et carafe,
1918
[Galería Manuel Barbié]

De pas per Barcelona, tinc el temps just de visitar l'últim dia de l'exposició d'obres de Juan Gris que es feia a la Galería Manuel Barbié. Éra la primera vegada que anava a la nova seu d'aquesta galeria, que va deixar el carrer Consell de Cent i, crec que des de l'any passat, ara es troba en un pis de l'antiga Casa vídua Marfà, al Passeig de Gràcia número 66, edifici modernista que es mereix per si sol una visita.

Ja fa cinc anys que el MNCARS va dedicar una exposició retrospectiva a l'obra de Juan Gris. I a les col·leccions dels principals museus i fundacions de l'estranger i del país tenen alguns dels seus bodegons a les sales dedicades al Cubisme. Ha estat i és, doncs, relativament fàcil de veure'n. Per les gammes de colors més vius que va fer servir, la seva obra és força reconeixible entre la resta d'artistes cubistes. Sobre tot l'obra que va fer a partir del 1918, quan, per problemes de salut, deixa Paris i s'instal·la al poble rural de Beaulieu. El camp dona a les seves pintures la vida i l'alegria que li va faltar a l'època trista i fosca, durant la que tocava malviure a causa de la guerra:

Ya estoy cansado de desplegar los colores de una manera fría y mecánica, y me gustaria saber dar pinceladas. Veo en el campo tonos tan sólidos y tan sabrosos de materia, y acordes tan "verdaderos" que tienen en sí mismos más fuerza que todas las combinaciones de la paleta con las que me gustaría trabajar. Un paseo por el campo no sólo es una fuente de temas sino también de medios. Y le aseguro que cuanto más lo comprendo, más me gusta el campo. Una vez desaparecido el deslumbramiento de lo pintoresco, adquieren todo su valor las relaciones verdaderas y sólidas. Y sin necesidad de ser paisajista, comprender las relaciones que hay en un campo es engrandecer y vivificar la pintura.*

*Juan Gris: correspondencia i escritos.
Barcelona: Acantilado, 2008.
ISBN: 978-84-96834-48-4.
Pàg. 210.

Juan Gris
La table devant le bâtiment,
1919
[Galerie Melki]

Aquest fragment pertany a una carta que Juan Gris va enviar des de Beaulieu, el 10 de juliol de 1918, a Léonce Rosemberg, aleshores el seu marxant de Paris. L'exposició de la Manuel Barbié reunia 19 obres de Gris, entre pintures a l'oli, dibuixos i gouaches. El recorregut s'obria amb Nature morte de 1909, dels inicis del pintor sota la influència de Cézzane, punt de partida cap al cubisme. Continuava amb la presència d'algunes obres d'aquell 1918 tan decisiu i de La table devant le bâtiment, pintura que precisament porta escrita una dedicatòria a Léonce Rosenberg. La resta d'obres pertanyen a l'època del 1921 al 1926, amb joies com la petita La pipe sur le livre de 1925.

[Toronto Ràdio: Sr. Chinarro: El lejano oeste]