dimarts, 31 d’agost del 2010

Homer, Langley i Diògenes Collyer


Sophie Blackall
Collyer Brothers
, 2009
[Il·lustació pel The Boston Globe]


Teníem un acudit, en Langley i jo: un que està a punt de morir-se pregunta si hi ha vida després de la mort. Sí, li responen, però no la teva.*
*Doctorow, E.L.
Homer i Langley.
Traducció de Maria Iniesta i Agulló.
Barcelona: Edicions de 1984, 2010. (Mirmanda; 72).
ISBN: 978-84-92440-42-9.
Pàg. 103.

Visitant els Encants Vells de Barcelona amb Pecho Galáctico (o PG, pseudònim de l' acompanyant ideal per anar-hi: gran col·leccionista de tot el que realment no necessites però que, per alguna causa irracional, és imprescindible de comprar; bona coneixedora de les parades i dels venedors i, a més, una excel·lent regatejadora), de vegades, s'atura davant una parada i, depenent dels llibres, revistes, fotos i estris escampats per terra, em diu: mira, mira, todo esto debía ser de un médico o de tal altra professió. O, mira, mira, que de estampas de santos y cruces, este debió ser muy católico. PG sempre acaba amb la mateixa reflexió irònica: si no sé para qué compro nada, el día que me muera todo volverá aquí.

Laura Levine
Collyer Brothers, 2003


A Homer i Langley, E.L. Doctorow va novel·lar la vida dels germans Collyer. Veïns rics del barri d'Harlem de Nova York a principis de segle XX. Els seus pares van morir a causa de la grip espanyola, heretant els dos, de ben joves, la mansió i la resta de fortuna familiar, que els va permetre viure sempre més sense treballar. Homer era cec des de l'adolescència, Langley va tornar força tocat de combatre a la Primera Guerra Mundial. Amb fama d'excèntrics per les pintes deixades que duien, perseguits pels diaris locals i espiats pels veïns, van acabar atrinxerats a la casa, tot sols, sense ningú de servei, envellint amagats com dos fantasmes. Però sortien de tant en tant, i a la casa hi van anar acumulant piles i piles de diaris vells, revistes, llibres i tota mena d'objectes (màquines d'escriure, armes, televisors, pianos, màquines de cosir, tapissos, rellotges...). Van morir el març de 1947 i els van trobar semi-enterrats entre tones d' escombraries i envoltats de tots aquells objectes, que es van subhastar produint una gran expectació a la ciutat. Vagin a saber a quins encants i antiquaris van anar a parar. Les impressionants fotos de l'interior de la casa van acabar de donar cos a la llegenda dels germans Collyer.
//

Lyon Hill-Mermecolion
Junk Palace, 2010
(espectacle de titelles sobre la història dels germans Collyer)

La veritat és que Homer i Langley, que aquest any s'ha publicat traduïda al català i castellà, em va costar d'arrencar. Partia amb el recel que potser hauria preferit una biografia. Però finalment m'ha agradat. Sobre tot, el retrat interior – inventat, clar - de dos personatges privilegiats que decideixen viure en un món apart, construït a mida per ells mateixos i força particular, tenint en compte que realment un va ser cec i l'altre ben boig, i no només per la síndrome de Diògenes. Fora i entorn la casa, els esdeveniments que es succeeixen – de la Llei seca a la revolució hippie, passant per les guerres, i que E. L. Doctorow enllaça amb molta mestria i carregats de personatges secundaris de luxe- fan pensar que, ben mirat, el món exterior no era menys rar i excèntric que el dels dos protagonistes. A la fi, igual d'insòlit, caòtic i degradat que els objectes acumulats i les piles de diaris (el recull de la nostra història) on els Collyer van quedar atrapats i enfonsats.

+ sobre les il·lustradores: Sophie Blackall i Laura Levine

[Toronto Ràdio: JS Bach: Jesus bleibet meine Freude ]

diumenge, 22 d’agost del 2010

Lieder

Ramiro Fernández Saus
Schubertíada a Vilabertran, 2010

El cartell de la Schubertíada a Vilabertran d'aquest any 2010 és de Ramiro Fernández Saus, pintor pel que, aquí a Toronto, sento agrat i admiració. Just ahir escoltava per la ràdio que deien alguna cosa així com que per ser modern has de ser anacrònic al teu temps. Fernández Saus em sembla un artista anacrònic únic i valent, que la seva proposta va a contracorrent. Escenes com aquesta del cartell, amb personatges entre vegetació tan frondosa, em recorden a les pintures d'Henri Rousseau i també em recorden que, molt aviat, espero estar visitant la gran retrospectiva que s'exposa de Rousseau, al museu Guggenheim de Bilbao.

Fins a la tornada, els deixo amb un bonic lied de Franz Schubert: Die Schöne Mullerin (La bella molinera). Canta el tenor Peter Pears i Benjamin Britten l'acompanya al piano:


dijous, 19 d’agost del 2010

L'horitzó de Colera

Joan Padern
Art Parc , 1991
[Foto: Ra Fer]

Llegeixo al suplement gironí de La Vanguardia que a Colera hi ha una galeria anomenada Horizon i que fins el 19 d'agost s'hi exposen collages de diversos artistes. M'hi vaig arribar ahir en un tren de rodalies. A l'hivern havia fet el mateix trajecte però per anar fins a Portbou. Va ser després de la gran nevada que va paralitzar la comarca. Llavors, no vaig baixar a Colera i, des del tren, les escultures de rajoles de colors que hi ha davant de l'estació em van cridar l'atenció , em recordaren les de Niki de Saint Phalle, però amb formes geomètriques més quadrades i triangulars. Se'n diu Art Parc, un conjunt escultòric de l'artista local Joan Padern que es troba en un lloc privilegiat, una esplanada mirador sobre un terreny a la part de dalt del poble, des del que es té una vista impressionant de les platges, dels penya-segats que van formant les petites cales i, sobre tot, del mar i l' horitzó. Un horitzó espectacular, tan ben marcat, presidint el paisatge i que, ara suposo, podria ser d'on els amos de la galeria en van treure el nom.

La galeria Horizon es troba al casc urbà de Colera, enclotat entre l'horitzó del mar i el pont de les vies del tren. Em va semblar lleig, sobre tot pels blocs d'apartaments que hi ha a primera línia de platja, quina llàstima. Vaig arribar a les sis tocades de la tarda, hora de passeig. Banyadors i xancletes, tovalloles penjant als balcons i nens jugant a pilota al carrer. La calma chicha de vacances d'estiu que només es va veure alterada per un petit incendi al costat d'una zona alta de cases, propera a les vies. Entre els veïns primer i els bombers després, l'apagaren de seguida.

Regina Giménez
Guardatemps, 2007
Tècnica mixta sobre tela
[Dunev Art]

La mostra Collage reunia una obra per cap de catorze artistes: Sergi Aguilar, Riera i Aragó, Jean Louis Vila, Yves Françoise, Rafa Forteza, Hans Sieverding, Tommy Seaward, Jaume Rocamora, Ralph Bernabei, Nobuko Kihira, Enric Ansesa, Regina Giménez, Àlex Nogué i Sam Hernández. Tretze collages i un assemblage de tècniques i temes variats. No coneixia l'obra de cap dels artistes exposats, en conjunt molt interessants tots. Però em va agradar en especial l'assemblage de fusta de Sam Hernández, de formes retorçades en l'espai, d'aires futuristes i recuperant en alguns trossos aquell color rosa tan bonic, també molt de les primeres avanguardes del segle XX. Entre els collages, em vaig fixar més en el de Regina Giménez i el de Rafa Forteza. A Forget - títol del collage- no costa endevinar que Giménez parla del pas del temps, amb la paraula FORGET escrita en lletra majúscula, la presència d'un rellotge i manipulant fotografies de regust vintage, que envelleix i combina amb pintura d'un taronja intens, quasi fluorescent. Amb d'altres obres de la mateixa Giménez - que trobo a Internet i il·lustren aquesta entrada del bloc- es cita a la Bauhaus, al constructivisme rus i, a més, em sembla veure-hi de tercer referent, la sèrie d'interiors de Richard Hamilton.
//
Regina Giménez
Sense títol, 2007
Tècnica mixta sobre tela
//
Rafa Forteza, en el collage sense títol que hi exposava, també va fer ús de colors potents, directament fluorescents, i sobre textures variades (cartró ondulat, papers, feltres...) en una composició abstracta, més tancada per interpretar-la sense coneixement, però, tant viu i efervescent que atreia amb força entre els companys de paret. I precisament, Rafa Forteza serà l'artista que la setmana vinent inaugurarà exposició individual d'obra recent a la mateixa galeria, aquest altre horitzó de Colera que serà un bon reclam per tornar a visitar el poble.

+ Galeria Horizon
Horari de 18:00 a 21:00.
Dilluns tancat.

[Toronto Ràdio: Dominique A: L'Horizon]

dilluns, 16 d’agost del 2010

Tinc pits

The Log Lady
My log saw something that night...
Twin Peaks de David Lynch, 1990.

Aquest any, fa només uns mesos, Twin Peaks ha complert vint anys. Renoi com passa el temps! Recordo quan la van estrenar a Telecinco. Era als inicis de tu cadena amiga, l'època de les mamachicho-me-toca i cada quart d'hora de sèrie posaven un quart d'hora d'anuncis, molts repetits perquè no tenien encara masses anunciants. Una tortura, sort del video ( Beta o VHS?) i avui del DVD. Mai he seguit i tornat a veure tant cap altra sèrie, i això que els amics me'n recomanen de molt bones, diuen, però no sóc un gran consumidor de sèries. A Twin Peaks vaig arribar per ser un fan de David Lynch. Perquè m'agrada el seu món surrealista que es deu a una manera de fer encara més surrealista:
///
Las ideas surgen del modo más extraño en cuanto prestas atención. Y a veces en el plató de rodaje ocurren cosas que te incitan a soñar.
Cuando estábamos rodando el piloto de Twin Peaks teníamos un ayudante de decoración llamado Frank Silva. No estaba previsto que Frank apareciera en Twin Peaks, ni por asomo.
Pero estábamos filmando en casa de Laura Palmer y Frank estaba trasladando muebles de un lado para otro de la habitación. Yo estaba en el pasillo, debajo de un ventilador. Y una mujer dijo: “Frank, no coloques el vestidor debajo de la puerta. Te quedarás encerrado en la habitación”.
Y me vino a la mente la imagen de Frank en la habitación. Corrí a la habitación y le pregunté a Frank si era actor. “Pues da la casualidad de que sí”, me dijo. Porque en L.A. todo el mundo es actor. Y puede que también en el resto del planeta. De modo que le dije: “Frank, saldrás en esta escena”.
Grabamos un plano panorámico del dormitorio, dos veces sin Frank y una vez con Frank quieto a los pies de la cama. Pero yo no sabía para qué ni qué significaba.
Esa tarde bajamos a la primera planta a filmar a la madre de Laura Palmer en el sofá. Estaba tumbada triste y atormentada. De repente veía algo en su mente. Se levantaba de un brinco y se ponía a chillar. Sean, el operador de cámara, tuvo que girar para seguir su cara al levantarse. A mi me pareció que había hecho un trabajo perfecto. De modo que grité: “Corten: ¡perfecto, precioso!!. Y Sean me replicó:
- No, no, no. No está bien.
- ¿Qué pasa?
- Había alguien reflejado en el espejo.
- ¿Quién?
Frank se reflejaba en el espejo.
Pasan muchas cosas así que te incitan a soñar. Y una cosa lleva a otra y, si lo permites, se abre algo totalmente nuevo.
*




Fire walk with me...

*Twin Peaks. A: Lynch, David. Atrapa el pez dorado: meditación, conciencia y creatividad. Traducció de Cruz Rodríguez Juiz. Barcelona: Reservoir Books – Mondadori, 2008. ISBN: 978-84-397-2140-6. Pàg. 93-94.

[Foto The Log Lady: Bienvenue a Twin Peaks]

[Toronto Ràdio: Angelo Baladamenti: Twin Peaks: Dance of the Dream Man]

dijous, 12 d’agost del 2010

Llàgrimes falses

Joan Fontcuberta
GAMMA DELPHINI
(Mags 4,0/5,0 Sepn 10,1 AP 268º),
AR 20h 46,7 min. / D +16º 07', 1993

Diuen els astrofísics que aquest estiu per veure bé la pluja d'estrelles, les millors nits seran entre el 12 i el el 15 d'agost. Recomanen llocs molt foscos, allunyats de les llums de la ciutat i a poder ser nets de núvols. Com vespreja i aquí els núvols continuen descarregant, veig que avui ja perdré una preuada nit. Què bé vindria ara mateix una bona tramuntanada que s'emportés la borrasca i, de passada, tots els mosquits tigre que abans d'ahir em van picar sense pietat.

Però si aquest temps tapat i plujós ens acompanyés fins a la Mare de Déu d'agost - quan a les set ja es fosc – no penso quedar-me sense l'oportunitat de demanar un desig sota el pas d'una estrella fugaç. Tinc una alternativa: recorre a les falses llàgrimes de Sant Llorenç que va inventar el fotògraf Joan Fontcuberta. Per obtenir-les tal i com va fer ell, agafaré el cotxe de nit, enfilaré el camí que surt del poble, sortiré a la carretera i acceleraré sense rumb, a la màxima velocitat que em sigui possible i fins que la lluna del vidre davanter estigui ben plena de mosquits tigre (s'ho mereixen!) i altres insectes voladors, falses estrelles fugaces atretes pels fars, que s' hi empastaran creant una nova constel·lació.
//
Joan Fontcuberta
MN 56: LYRA (NGC 6779), AR 19h 16,6 min. / D+30º 11', 1993

[Fotos extretes de: Joan Foncuberta]

[Toronto Radio: Dave Berry: The crying game]

divendres, 6 d’agost del 2010

Estiu en dansa

Arenal,
1988
[Foto: CND]

El passat mes de juliol, Nacho Duato s'acomiadava de la Compañía Nacional de Danza que ha dirigit durant 20 anys. El darrer espectacle sota la seva direcció es va fer al Teatro de la Zarzuela de Madrid, un programa triple que estrenava en primícia mundial Asak, una coreografia de l'albanès Gentian Doda amb música de César Aliaj, i recuperava dues coreografies antigues del propi Duato: Remansos, amb música d'Enric Granados i Arenal, amb Maria del Mar Bonet cantant en directe.

En aquests 20 anys, he vist només en dues ocasions la CND. És poc, però les dues em van deixar bocabadat. Guardo molt bon record en especial d'Arenal, un estiu al festival Grec, amb la música gravada, però amb Duato ballant a una peça, que va ser un fet excepcional perquè ja no ballava en públic, només potser per cobrir alguna baixa. En art, no he trobat una manera més bonica que la d'Arenal per representar tant bé la Mediterrània.

Arrel de la notícia del comiat, repesco de la prestatgeria de casa un número antic de la revista El Europeo (el número 27, d'octubre de 1990), amb Duato a la portada, més fotos (totes en B/N de Jordi Socías) i una entrevista a l'interior. Després d'una gran carrera internacional com a ballarí, l'any 1990, Duato acabava d'arribar de l'estranger i assumia, il·lusionat, el repte de dirigir el que primer es deia Ballet Lírico Nacional i després seria la CND. Un repte que va suposar un canvi radical cap a la dansa contemporània, arraconant la dansa clàssica de puntes i tutús. La seva aposta sempre es va qüestionar, sobre tot per part dels ballarins clàssics que no trobaven lloc pel repertori de trencanous o giselles i que van haver de marxar fora. Però la crítica i el públic mai va tenir queixa alguna. La qualitat de la feina de Duato i els ballarins de la CDN va ser impecable: coreografies, vestuaris, escenografies, les músiques i també l'obertura a altres coreògrafs convidats, els va situar entre els millors a nivell internacional. Duato hauria continuat dirigint la CDN, però ha estat obligat a deixar el càrrec. Potser ja ho hauria d'haver fet abans, 20 anys és molt temps. I marxa enfadat, amb l'ego ferit – ego que, ja des d'aquella entrevista d'El Europeo, sembla tenir-ne a cabassos-, conscient dels èxits i que tenia molt més per oferir, o que ha sobreviscut a polítics de tots colors... En fi, ja li passarà la ràbia treballant al capdavant de la seva nova companyia, la del teatre Mijáilovski de Sant Petersburg.


Le Présbytère n'ha rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat,
1997
[Foto: L'Express]

Una de les companyies on es va formar de jove Nacho Duato va ser la de Maurice Béjart. Ahir al XXIV Festival de Peralada, vaig poder veure la reposició de Le Présbytère n'ha rien perdu de son charme, ni le jardin de son éclat (1997) a càrrec del Béjart Ballet Lausanne, ara sota la direcció artística de Gil Román. Es tracta d'una obra mestra de Béjart que tracta el tema de la mort, en concret la mort quan s'és massa jove per morir. I ho fa des de l'optimisme, la força i l'alegria de viure el temps que sigui, llarg o curt. Les músiques són de Queen – grup de rock que mai em van agradar massa- i Mozart; més el vestuari de Gianni Versace. Va ser una gran nit, un espectacle molt bonic. Bonic com la frase que li dona títol. Llegeixo al programa de mà que està extreta d'El misteri de la cambra groga, una novel·la de Gaston Lerroux, i que no té cap sentit. És només una frase bonica amb un misteri indesxifrable que va agradar molt als surrealistes francesos de principis del segle XX i que venia al pèl a Béjart per titular aquest ballet vitalista i preciosista, superior a qualsevol cerimònia litúrgica, sobre el gran misteri indesxifrable de la vida i la mort.
//
[Toronto Ràdio: Maria del Mar Bonet: La dansa de la primavera ]