Renau i els nord-americans

Josep Renau
Peculiaridades norteamericanas, 1956-1965

Fotomuntatge

Durant el passat govern de George Bush als Estats Units d'Amèrica, tenia la sensació que força gent d'aquí, més o menys popular, que apareixia a la tele, revistes, diaris... havia trobat en ell al dimoni culpable de tots els mals de la Humanitat. A preguntes tipus: a qui no t'agradaria conèixer mai? Automàticament contestaven: a Bush. Em diran que raons no li en faltaven, i crec que sí, però és que no podia amb la resposta fàcil i la pose progre-enrotllada que sovint l'acompanyava. Ei, vaig contra els USA, que guai que sóc! Però, a part d'això, sí trobo molt interessants algunes visions crítiques (en contra i a favor) dels Estats Units d'Amèrica fetes per no nord-americans. Per exemple, i molt abans de l'era Bush fill, la gran crònica de Robert Frank amb la sèrie de fotografies The americans. O la de Josep Renau, que he descobert només fa uns dies a través del llibre The American Way of Life: fotomontajes: 1952-1966, gràcies a Insonrible i a C. que me'l van regalar.

//

Poema tropical, 1960 i Final Feliz, 1965

//

Josep Renau va ser, entre altres coses, un artista valencià que durant la dictadura franquista va haver d'exiliar-se a l'estranger. En gran part a Berlín, a on va morir, però abans, va viure uns anys a Mèxic, país frontera amb la gran terra de les oportunitats. La visió dels Estats Units d'Amèrica de Renau és ultra-crítica: contra el capitalisme, la societat consumista, les guerres, el racisme, l'explotació de la dona com a reclam sexual, l'intervencionisme salvatge extern, la caça de bruixes interna ... Cadascun dels seus fotomuntatges aconsegueixen un fort impacte gràcies a una barreja molt especial i irònica d'imatges idíl·liques del paper couché, el cine i la publicitat, amb les més dures de la secció d'Internacional dels diaris de l'època. Per al llibre, va acompanyar les imatges amb textos, retalls de notícies de premsa, fragments de discursos polítics (en evident contradicció entre les intencions i fets), manifestos, teories i reflexions que van generar la composició de cada fotomuntatge, d'aspecte molt pop però que alguns són d'abans del Pop art.

//

¡Oh, qué maravillosa guerra!, 1957

The American Way of Life... és una autèntica joia. L'original es va publicar en anglès, data de 1967 i es titula Fata Morgana. Aquí va arribar la versió en castellà deu anys després, editada per Gustavo Gili, una editorial que no reedita gairebé mai. Així que, si els interessa, provin aquí o a d'altres llibreries reals i virtuals amb solera, els seus magatzems poden tenir tresors ocults com aquest.

[Totes les imatges: Renau, Josep. The American Way of Life: fotomontajes: 1952-1966. Versió castellana de Francesc Parcerisas i, parcialment, del propi autor. Revisió bibliogràfica per Joaquím Romaguera i Ramió. Postfaci de Tomàs Llorens. Barcelona: Gustavo Gili, 1977. 97 p. ISBN: 84-252-0658-8. Excepte ¡Oh, qué maravillosa guerra!, extreta d'ArteSpain]

[Toronto TV: Flaco Jiménez: Pantalón blue jean]

[Toronto Ràdio: Billie Holiday: Strange fruit ]

Mosques balenciaga

A fondo Salvador Dalí

El passat set de setembre, va morir el periodista Joaquín Soler Serrano, que molts recordarem per A fondo, el seu programa d'entrevistes a Televisión Española. Un programa en antena entre 1976 i 1981, que també es va editar després en vídeo, després en DVD i avui circula per Internet. Soler entrevistava a escriptors, pintors, directors de cinema, cantautors... personatges que explicaven coses interessants, deixant per a la història grans moments inoblidables. Ja que gairebé cap cadena s'atreveix a fer un programa com aquell, es podria tornar a passar de tant en tant, com ja ho va fer BTV (i per la tarda-vespre, res de a mitjanit o a altes hores de la matinada).

Recordo especialment tres entrevistes d' A fondo. La primera a Julio Cortázar, que em va sorprendre tan papissot. Semblava una mica nerviós al principi, un pèl estirat durant la conversa (ja era famós, en ple èxit post-boom llatinoamericà... la seva obra tenia vendes i reconeixement), fumant una cigarreta darrera una altra (una cosa ara impensable per televisió... i a qualsevol lloc públic tancat!) i apagant-les en un cendrer d'aquells de peu, parlant de la seva vida i obra, de la passió pel jazz i del seu mètode de treball, que precisament deia que un bon text havia de tenir un ritme intern similar al del jazz, tenir swing.

La segona, a Mercè Rodoreda. Ja era gran, el cabell crepat i amb el plis blanc. Amb un anell de pedruscot a cada ma, rebent els elogis i les preguntes de Soler amb un somriure rar, cap a endins. Intentava ser simpàtica però no ho acabava d'aconseguir... Va deixar en evidència - moment tens quan Soler li preguntava per la seva vida privada - que, per a ella, dedicar-se a escriure va passar per sobre d' absolutament tot.

I la tercera, la part més divertida del record, sens dubte, Salvador Dalí. Davant una càmera es creixia com a artista, la seva performance sortia rodona i, com sempre, darrera tanta comèdia hi havia intel·ligència suficient per fondre els focus del plató. Aquest fragment que he trobat és un dels meus preferits. Dalí parla del seu concepte particular de monarquia i de l'acte surrrrrealisssssta de pintar envoltat de mosques vestides per Balenciaga*!

*Últims dies per veure l'exposició Balenciaga, el diseño del límite, al Museo de Bellas Artes de Bilbao. Els vestits que s'hi exposen són autèntiques obres d'art. A més, el muntatge, estès al llarg dels passadissos i replans de tot el museu, fa lluir les peces de manera senzilla però molt efectiva.

[Foto: Capa de Cristóbal Balenciaga, 1960's. Vestit que Ava Gardner va donar al Victoria&Albert Museum de Londres]

[TorontoRàdio: Ella Fitzgerald and Duke Ellington: It Don't Mean a Thing]

L'homme canon

Il·lustració de Txell Darné
per a Can seixanta

/

/

Fa uns dies em van regalar aquest puzzle tan bonic. L'homme canon, o l'home canó, o conegut també per l'home bala, que amb l'equilibrista i el domador formen Circus, una petita col·lecció de tres puzzles. És un producte de Londji, empresa banyolina de comerç just que es dedica a la producció i distribució de jocs i joguines artesanals d'arreu del món. Val la pena visitar la seva web, tenen un ampli catàleg de baldufes, nines, titelles, calidoscopis i molt més... tot d'alta qualitat i una presentació exquisida. El disseny i les il·lustracions dels puzzles Circus, en les seves capsetes metàl·liques, van signades per Can seixanta, un estudi format per Txell Darné i Joan Gómez, amb seu també a Banyoles.

/

+ Portfolio de Txell Darné

+ Boer, Joan de. El sultán y los ratones. Il·lustracions de Txell Darné. Pontevedra: OQO editora, 2005. 36 pàg. 84-96573-05-2 .

Gràcies a E. & C. pel regal. He pogut armar el puzzle ràpidament i sense massa dificultat. Uf!

[Toronto Ràdio: Nino Rota: Fellini 8 ½ ]

Això podria fer-ho un artista

//

David Wilkie
The Blind Fiddler , 1806
Oli sobre fusta,
58 x 80 cm.
[Foto: Tate Collection]

Visitant al Prado l' excel·lent, i molt instructiva, exposició Turner y los maestros, C. ens va fer fixar en un detall del quadre The Blind Fiddler (El violinista cec) de Sir David Wilkie (1785-1841). És una pintura de gènere que representa una humil família de pagesos formada per homes, dones, nens i un gos. Apareixen escoltant un violinista ambulant que toca per a ells. A la banda esquerra de l'estança, sobre un lateral d'un armari, s'hi pot veure un petit dibuix infantil penjat. Dins el tot de la pintura, aquest dibuix diferent és un detall ben especial, perquè no és massa freqüent de trobar-ho i perquè és curiós de comprovar com els gargots d'un nen són intemporals. Fins i tot, als nostres ulls, avui podria passar per un petit quadre dels segles XX i XXI dins un del XIX, un d'aquells dibuixos que més d'un diria: “Això podria fer-ho un nen!”.

Però pels contemporanis de Wilkie - que no viatjaven al futur en un Delorean i no sabien ni de Miró ni de Klee- només es tractava de la representació del gargot d'un nen dins un quadre. I un quadre molt bo segons el parer de la Royal Academy, superior al que Turner va fer aquell any rivalitzant amb Wilkie.

L'“Això podria fer-ho un nen!”, acompanyat d'un to d'indignació, burla o menyspreu, és més propi d'escoltar davant d'algunes obres d'art d'apartir del segle XX, especialment les que no opten per la figuració realista. El comentari té variants com: “Això pot fer-ho qualsevol” o, més desafiant encara, “Això puc fer-ho jo”... Probablement sigui cert, perquè ja ho va dir - fa quasi cent anys!- Marcel Duchamp: tothom pot ser un artista. Només cal una cosa: fer-ho! I això no deu ser tan fàcil, perquè, al final, d'entre tant potencial entre nens i adults, només ho acaben fent, independentment de l'edat, els artistes.

+ Turner y los maestros. Museo Nacional del Prado, Madrid. Fins el 19 de setembre de 2010.

[Toronto Ràdio: Rufus Wainwright: The Art Teacher... He told me he liked Turner... ]

Gluts

Robert Rauschenberg
Greek Toy Glut (Neapolitan), 1987
Assemblage, 207 x 254 x 39.4 cm.
[Foto: Guggenheim]

Sempre que pensava en un cementiri de cotxes, em venien al cap les imatges de The Chase (Arthur Penn, 1966), quan el personatge que interpreta Robert Redford, fugint dels seus veïns embogits i rabiosos que el volien linxar, s'amagava en un. La pel·lícula aquí es va dir, molt subtilment, La jauría humana... com per linxar també al que va canviar el títol. The Chase, molt alegre no és, així que, a partir d'ara, preferiré recordar els cementiris de cotxes amb un altre RR: Robert Rauschenberg.

Robert Rauschenberg
Yellow Moby Glut i West-Ho Glut , 1986.
Assemblages de 320 x 289,6 x 61 cm. i 208,3 x 162,6 x 26,7 cm.
[Foto: Guggenheim]

L'artista nord-americà va trobar al desballestador Gulf Iron and Metal Junkyard de Fort Meyers (Florida) tot el material necessari pels seus Gluts, que així es diu la sèrie d'assemblages de gran format fets a partir de davantals de cotxe, senyals de trànsit, tubs d'escapament... i altres deixalles metàl·liques com rodes de bicicleta, persianes, tambors de rentadores, estenedors (dubte existencial de J. mentre visitàvem l'exposició: la sí-sí, es dirà en anglès yes-yes? ), canonades, somiers, etc.

... don't throw your yes-yes?

Robert Rauschenberg
Greenhouse Glut (Neapolitan), 1987
Assemblage
[Foto: Treehugger]

Glut es pot traduir per sobreabundància o excés, que, ben mirat, és el que d'alguna manera mostren les muntanyes i piles de ferralla abandonada en un desballestador. Ara, campanyes pro-sostenibles recomanen no llençar a la primera de canvi els electrodomèstics quan s'espatllen. Si ja no esperem ni a que s'espatllin! És tal el bombardeig d'anuncis de nous productes tentadors, o bé, pensem que comprar-ne un de nou sortirà més barat que fer-lo arreglar, per petita que sigui l'avaria. Rauschenberg va usar la paraula glut amb sentit de l'humor i carregant amb ironia. De les restes de l'excés, ell en va treure poesia pop.

Robert Rauschenberg: Gluts. Guggenheim Bilbao. Fins el 12 de setembre de 2010.

[Toronto TV: Prefab Sprout: Cars and girls]

hó

Fugint de la gentada que durant l' Aste Nagustia abarrota els carrers de Bilbao, buscava els cinemes Golem i vaig anar a parar aquí. Sense jo saber-ho, la multi-sala es troba dins d'un nou centre cultural que fa poc s'acaba de posar en funcionament, l'Alhóndiga (que l'han abreujat hó) i que dies després he vist a reportatges d'un parell de suplements dels diaris. Diuen que vindrà a ser per Bilbao el que és el CCCB per Barcelona o La Casa Encendida per Madrid. Han rehabilitat un antic magatzem de vins del 1909, obra de l'arquitecte local Ricardo Bastida amb un resultat més que modern: postmodern! Visca el kitsch! I és que la reforma ha estat a càrrec de Philipp Starck. El que més em crida l'atenció són les 43 columnes de l'enorme rebedor interior, que l'han anomenat Plaza Central de hó. Columnes de tot tipus: clàssiques, orientals, salomòniques, d'obra vista en espiral... algunes de colors molt vius. Intencionadament teatrals – llegeixo que la feina va ser coordinada per un escenògraf, l'italià Lorenzo Baraldi - donen alegria a un espai que d'origen era pesat i bigarrat.

//

Alhóndiga, Bilbao
[Fotos d'Oskarovich i Joss van der Berg, al
Fickr Alhóndigabilbao]

A la botiga-llibreria de l'Alhóndiga, vaig trobar-hi Popurrit, un llibre publicat per l'editorial basca Belleza infinita. Es tracta d'una ephimera o àlbum facsímil que reprodueix una selecció de les pàgines de cinc àlbums on Jorge Ozores (1867-1932) hi va anar enganxant cromos, factures, bitllets de tren, segells, papers d'embolicar, anuncis de premsa de la seva època... fent uns collages preciosos, de gran valor artístic, també històric i sociològic.

Al blog de Belleza infinita podeu llegir la curiosa història dels editors, des de que van comprar els quatre primers àlbums - encara sense identificar de qui eren - a un antiquari, fins que van aconseguir saber qui era aquella persona anònima que dedicava el seu temps lliure a fer aquestes meravelles.

Ozores Prado, Jorge. Popurrit. Bilbao: Belleza infinita, 2009. 176 p. 24 x 31 cm. ISBN: 978-84-935087-2-2

+ Belleza infinita

[Toronto Ràdio: Le Mans: Belleza arrebatadora]

Marquis, le chien du père Junier

//

Henri Rousseau
La Carriole du Père Junier, 1908
Óli sobre tela, 97 x 129 cm
Musée national de l'Orangerie
[Foto: Wikimedia]
[Feu clic a la imatge per ampliar-la]

//

Totes les pintures d'Henri Rousseau reunides per a l'exposició al Guggenheim de Bilbao són obres mestres. Des de que creues l'entrada de la primera sala i et plantes davant del primer quadre del recorregut, fins al final, no pares de pensar: què bonic! La seva manera de fer, neta, detallista, intencionadament desproporcionada. Sota una aparent ingenuïtat, carrega cada escena amb sentit de l'humor (començant pels homes amb aquells bigotis punxuts de l'època, que no sé perquè ja fan riure per si sols) i dels detalls finíssims sobre els caràcters (un gest, una mirada, la col·locació dels personatges, una flor, un objecte o la presència d'un gos, un gat o un ocell...). No és gens rar que els artistes d'avantguarda coetanis - encapçalats per Robert Delaunay - fossin grans fans. Els va deixar morts, igual que ho va fer Frida Kahlo (em recorda aquella pintora mexicana tan machorra, va dir en veu alta una visitant d'accent valencià). Dos grans mestres de l'exotisme, però amb el valor afegit per a Rousseau que, si bé la Kahlo pintava el seu entorn més proper, el duaner francès no va trepitjar mai una selva.

Però d'entre tots, he triat aquest quadre, El carro de l'oncle Junier, que ens va agradar molt a J. i a mi. Forma part dels retrats d'escenes quotidianes, gens exòtiques vistes per un occidental. El mateix Rousseau s'hi retrata a la dreta del seu amic Junier, amo d'una botiga d'ultramarins on el pintor comprava habitualment. La pintura la va fer a partir, més o menys, d'una foto que recollia la mateixa escena, un passeig en carro per Clamart, amb la dona, les nebodes i quatre animals: Rose, l'euga blanca (és molt Disney, va dir J.), Marquis, el gos preferit de la família, assegut en un lloc d'honor a dalt del carro. Aquest gos és el meu personatge favorit, el trobo graciós i enigmàtic, un gos que bé podria ser una persona, fins i tot m'agrada pensar-hi com un d'aquells freaks peluts chewaka de les fires del segle XIX. I dos gossos més, negres, més enigmàtics encara: què hi fa un a sota del carro? (Rousseau només va afirmar al respecte: havia d'anar aquí perquè aquest era el seu lloc. Ho vaig sentir a les explicacions de l'audioguia i em sembla una explicació perfecta) i un altre, exageradament petit, al davant, obrint pas? fugint?
Geomètricament impossible, marcant la importància dels personatges amb les proporcions dels seus cossos, amb un cel blau i núvols blancs que no són ni d'un dia bo ni dolent, sobre una via misteriosament buida i amb els arbres (de copes frondoses i fulles típiques de Rousseau) de fons... què bonic!

Henri Rousseau. Guggenheim Bilbao, fins el 12 de setembre de 2010.

[Toronto Ràdio: Les Rita Mitsouko: Le petit train]