Hully-gully!

Marcel Bontempi
Cartell per Art Stomp!
Portada per a l'E.P. d'Achtung Rakete ,
2009

Marcel Bontempi és l'autor de bonics dibuixos i dissenys per a portades de discos i cartells de concerts i festivals de música. S'hi nota en tots ells un gust molt retro, sota l'ombra allargada del mestre Jim Flora, dels dibuixos animats, les pel·lícules de ciència ficció, la publicitat i el pulp nord-americans dels 40' als 60', dels antics cartells de fires i varietés i de l'estètica tiki.

back cat, cave bat – pot! / blue snake, green snake – knot

Portada de Shag Rag, single de Marcel Bontempi, 2010

Bontempi és, a més de dibuixant, el líder de The Montesas, banda alemanya de Frat Rock, a qui a principis d'any li vàrem dedicar una entrada d'aquest bloc. Llavors, als comentaris d'aquella entrada, l'amiga Insonrible es preguntava si, sent alemanys The Montesas, coneixerien el barri d'Esplugues de Llobregat on hi ha la fàbrica de motos i que popularment se'n diu “la Montesa” ... doncs sembla que serà que sí. Bontempi va passar, fa només un parell de dies, per aquella mateixa entrada, deixant un comentari escrit en perfecte català i amb el que desvetllava les seves arrels catalanes.
/

The Montesas actuaran al festival Ubangi Stomp que té lloc aquest cap de setmana al Gran Hotel Bali de Benidorm... El paradís de l'Imserso durant la temporada baixa, per Halloween es converteix en el paradís del Hully-gully!

[Totes les imatges: MySpace de Marcel Bontempi]

[Toronto Ràdio: The Montesas: Midnight Beat]

Amador

Romántico, oscuro, obsesionado con el amor...
así es este hombre que vive por y a través de las emociones de Adanowsky.
Su nombre es AMADOR.

Potser va necessitar la psicomàgia del seu pare (aquella que brinda consells tan encertats com ara: Sempre has tingut problemes de comunicació amb el teu pare? Cita'l al final de la Rambla i ves-hi vestit de prostituta, te l'has de follar. Enorme Alejandro Jodorowsky... oblidin Bucays, Hernández i bricolatges emocionals per a tous d'esperit)... O potser no. El cas és que Adán Jodorowsky, Adanowsky, va matar El Ídolo, personatge amb el que es va donar a conèixer com a músic. El Ídolo va ser mort i enterrat durant el concert-ritual La Muerte del Ídolo (entrin a l'enllaç i no es perdin els deu minuts finals del show, sense desperdici!). Va ser a Mèxic, el país on es celebra la mort amb tanta alegria, i allà descansen les despulles d'una estrella eterna del cabaret bizarro. El nou Adanowsky reneix - com l'au fènix que duia tatuada al pit a Santa Sangre (1988) - ara amb el nom d'Amador. Un cantant més de l'amor, monotema del nou disc, amb sons d'aires folkies i la imatge d'un dandy rodamón que va, apassionat, de flor en flor:

Me siento solo
Amador, 2010

Totes les fotos i + a: Adanowsky MySpace

Partit amb Pipilotti Rist

Pipilotti Rist
Lòbul pulmonar, 2009
Partit amistós - Sentiments electrònics
[Hauser&Wirth / Foto Fundació Miró: Pere Pratdesaba]

Pipilotti Rist proposa un partit amistós entre ella i els visitants de la Fundació Miró de Barcelona i de la Fontana d'Or de Girona. Començant pel nom de l'artista, homenatge a la gran Pippi Långstrump, qui es resisteix a jugar-hi!? Pipilotti posa el sentiment electrònic de les vídeo instal·lacions i nosaltres només hem d'entrar i deixar-nos emportar per tot el què hi trobarem, que és molt.
A Barcelona es poden veure 10 dels seus treballs. El programa de mà de l'exposició introdueix el tema o intencions de cada espai, com ara: enfrontar l'espectral i el corpori, reflexionar sobre la força de la gravetat, mostrar les pors i tabús que ens desequilibren fàcilment, el contrast entre natural i artificial, o la vulnerabilitat del cos humà sota els elements naturals... Obres desinhibides i entremaliades que desprenen llibertat, sentit de l'humor, sexualitat, pau interior (però res de new age o pseudo-hippimismes), amor a la natura, bons propòsits i felicitat. Tampoc és imprescindible llegir les indicacions del programa abans de creuar el bosc cortina de teles verdes de l'entrada... segur que cada obra despertarà aquestes o moltes altres sensacions que seran igualment vàlides. Un estira i arronsa amb Pipilotti, el sentit de la partida.

Poques obres com les seves són tan participatives: convida a passejar entre les cortines de teles translúcides (Temps lliure, 2010), seure i estirar-te sobre els coixins grans de formes esborrajades escampats per la moqueta (Gravetat, sigues amiga meva, 2007)... i en definitiva, a observar les projeccions des de llocs poc habituals (fins i tot sobre una escultura de Joan Miró a Doble llum, 2010), o caminar directament sota la projecció (Sota els estels, 2007) . Entre les imatges, el cos humà i la natura solen tenir molt protagonisme. Així és a la meva preferida: Lòbul pulmonar, 2009, que, llegeixo, conté imatges germanes de la que és la primera pel·lícula que Rist estrenarà als cinemes: Pepperminta . Sol utilitzar colors molt vius ( vermells saturats, blaus cel i verds quasi fluorescents), amb efectes de post-producció (brillantors, una pàtina d'aurèola màgica,... ), més un estudiat ús del so i la música (que de vegades ella mateixa interpreta cantant o xisclant i també composa) i la il·luminació o el color de les sales, per a crear espais molt envoltants. Les projeccions acostumen a ser de grans dimensions, en una, dues o tres parets i en angle, calidoscòpiques, frontals o zenitals. No hi ha norma que valgui, aquest és un tret molt de les pippis!

Pipilotti Rist
Dona de pluja (em diuen planta), 1999
[Hauser&Wirth / Foto: Pere Pratdesaba]

A Girona s'hi exposen només tres obres. Són poques comparat amb Barcelona, però la veritat és que les tres són molt però que molt boniques (llàstima que no he trobat bones imatges pel bloc). La teva càpsula espacial (2006) reprodueix en miniatura una habitació dintre d'una caixa de transports. El llit desfet, un mirall, una cadira, una làmpada, pòsters, llibres, revistes, una pizza a mig acabar... i la lluna que ha entrat trencant les parets i el terra. Una projecció fantasmagòrica dona la volta per les tres parets i la cara de la lluna i la música recorda a la típica de les capses de música. Sempre es per tot arreu (1997) és un vídeo projectat sobre dues pantalles: una noia va trencant els vidres de cotxes aparcats amb una flor com a martell, i com si fos el més normal del món. I, la deixo pel final, a Llum de falda (2006), Pippilotti proposa que seguis a una cadira per a que es projecti sobre la teva falda una sèrie d'imatges filmades en plena natura (arbres, herba, troncs...). El projector està amagat en una làmpada de peu al costat de la cadira. L'habitació és de parets roses i les indicacions, seu i deixa't acaronar per les imatges, estan escrites en una, a mà amb un retolador blau. M'agraden molt les obres amb cadira, és un símbol molt bonic del lloc per fer el gest d'aturar-te, seure i meditar, pensar, descansar i, en aquest cas, fer-ho mentre et deixes acaronar per les imatges. Al sortir de la Fontana d'Or, buscava una copisteria per fer unes fotocòpies. En el mateix carrer, a dos o tres portals de la mateixa vorera, vaig trobar una. Era una copisteria molt petita. Darrera el taulell, només una senyora que em va atendre molt amable. Mentre ella feia les fotocòpies, vaig deixar la meva motxilla sobre la única cadira que hi havia a la sala. En aquell moment, va entrar un senyor que no va dir res. Es va quedar dret, mirant, en silenci, la cadira. La senyora em va dir: Ha vingut a seure. Llavors em vaig adonar i vaig treure la motxilla de la cadira. El senyor es va seure durant uns 30 segons, es va aixecar i va marxar, tot sense dir res. La senyora tampoc va dir res més al respecte, ni jo vaig preguntar. Em va cobrar i al veure que enrotllava els fulls fotocopiats, em va regalar una goma elàstica. Ara penso que li podia haver dit al senyor que es passés per la exposició de Pipilotti Rist per seure una estona a Llum de falda.

+ Pipilotti Rist

[Toronto Ràdio: Pipilotti Rist: Wiked Game, música per a Xarrupa el meu oceà, 1996]

Clown attack

EXIT
El Circo / The Circus
Núm. 39 de 2010
Fotografia de la portada: Rhona Bitner
JJ-KO-101 (fragment), Clown series, 2001
/

Rhona Bitner
JJ-RCC301, NC-H-101 i NC-TX-501
Clown series, 2001

Número monogràfic de la revista EXIT dedicat a la fotografia del món del circ. Impressionant, en nombre i qualitat, la revisió i selecció de fotògrafs d'arreu del món, des dels històrics a l'actualitat, així com la varietat de punts de vista , estils i tècniques que hi apareixen. Que vostès són dels que troben el circ molt depriment? Que els sembla un món trist, brut i que fa pudor a merda de bèstia? O que senten més odi que gràcia pels pallassos? Vaja, doncs sembla que aquí tenen algunes fotografies més per continuar pensant-ho. Però no es deixin emportar pels prejudicis, provin i veuran que poden trobar molta bellesa darrera d'allò que d'entrada ens sembla només sòrdid i sinistre. Una carpa plantada en un solar de la perifèria, el campament de caravanes, les feres salvatges rugint, els artistes dins i fora de la pista, la mateixa pista buida... El circ, malgrat no mantingui l'esplendor general d'èpoques passades i sigui un espectacle anacrònic en molts aspectes (m'ha agradat molt una frase de Rosa Olivares a l'editorial que obre la revista: ningún niño del siglo XXI sueña con unirse a la carvana del circo cuando pase por su pueblo), s´ha de reconèixer que sempre ha mantingut un imaginari visual molt potent, l'insòlit per excel·lència, per sobre de remoure tota classe de sentiments a favor o en contra.

Paz Errázuriz
Malabarista i El señor Corales
El circo series, 1980-81.

De la llarga llista de fotògrafs presents, destacaria per exemple el treball de la xilena Paz Errázuriz: Los circos pobres denuncian la pirueta de la pretensión de la felicidad. Siglos de diversión para quienes se reconocen en la conjunción de la risa y de la muerte. Aún hoy, los circos me angustian y, sin embargo, los veo necesarios para exponer nuestra ineludible contradicción. (Pàg. 40).
Molt interessant l'entrevista amb Mary Ellen Mark, potser la més coneguda, per la major repercussió que van tenir les seves fotos de circs de la Ìndia, Vietnam, Mèxic i els Estats Units d'Amèrica. Una altra fotògrafa no menys interessant és Rhona Bitner, a la que també entrevisten (i es desprèn certa tensió en les respostes...), mostrant algunes de les seves fotos de personatges sobre fons negres, pertanyents a dues sèries excepcionals: Circus (1991-2001), dels artistes en acció, i Clown (2001), retrats d'estudi de pallassos, als que va demanar que no riguessin a càmera.
Finalment, entre molts més treballs que valen la pena de veure - la vida quotidiana al circ captada per José Muñoz, els artistes vells retratats per Rafal Milach, ... – un especial per a tots aquells que de nens ploraven de terror davant d'un pallasso: imatges de la vídeoinstal·lació de Bruce Newman, Clown torture (1987), i els inquietants retrats de Cindy Sherman, que acompanyen el text que signa Sergio Rubira sobre la història verídica del pallasso Pogo, nom artístic de John Wayne Gacy, un assassí múltiple de nens...

[Toronto Ràdio: Danny Elfman: Batman: Clown Attack]

Sunflower Stories

Robin Guthrie

Horse Heaven, 2010

Potser sonarà una mica tòpic, però trobo que la millor manera per definir amb una sola paraula la música que feien Cocteau Twins és: calidoscòpica. Melodies que van girant sobre si mateixes i sobreposant-se, com en el joc dels miralls, travessades per dos feixos de llum que sortien d'una guitarra molt característica i de la veu d' Elisabeth Fraser. El grup es va dissoldre fa més d'una dècada. Van tornar a ser noticia fa cinc anys perquè van treure al mercat un últim recopilatori, Lullabies To Violaine (4AD, 2005), en un digipack molt bonic folrat de vellut blanc; sempre van cuidar molt tot el tema d'art dels àlbums.


Robin Guthrie
[Fotografia: Gaelle Beri]

Sabia que la Fraser continuava la seva carrera musical, ara en solitari i col·laborant puntualment amb altres grups com els Massive Attack. Però no sabia res de Robin Guthrie, guitarra i un dels principals compositors de Cocteau Twins. Ell també va iniciar una carrera en solitari que manté en actiu. Fa peces instrumentals, bandes sonores per a pel·lícules (l'última, Kaboom de Gregg Araki), produeix i col·labora amb altres músics. Vaig llegir per Internet una recomanació de Carousel (Darla Records, 2009), el darrer àlbum d'instrumentals que ha tret, i fa uns dies l'he rebut per correu postal des de la Bretanya (viu i treballa actualment a França), acompanyat del darrer EP de quatre cançons noves que ha publicat aquest any: Sunflower Stories (Darla Records, 2010).
Alguns instrumentals de Guthrie recorden molt als Cocteau Twins. Capes i capes de música electrònica, però sobre tot per aquella guitarra lluminosa que té el poder d'activar el ressort de la melancolia. Barreja de pop i new age o ambient, avui, si encarà existís, encaixaria molt bé a Diálogos 3, mític programa que tenia Ramon Trecet a Radio3 i que acabava cada dia dient aquella frase tan rotunda que, a mi, la veritat, sempre em ruboritzava una mica... però ara em ve com anell al dit per a la música de Guthrie: busqueu la bellesa perquè és l'únic que mereix la pena en aquest fastigós món.

+ Cocteau Twins
+ Robin Guthrie (pàgina oficial)
+ MySpace Robin Guthrie

Hans-Peter Feldmann

Hans-Peter Feldmann

Home i dona, 2008
Olis antics manipulats, 79 x 68 cm.
[Foto: PojecteSD]

Coincidint amb les celebracions del vintè aniversari de la re-unificació d'Alemanya, aquí un alemany col·leccionista d'imatges: Hans-Peter Feldmann. Viu i treballa a Düsseldorf, és un artista amb reconeixement internacional, però jo no el coneixia i em va sorprendre molt amb dues obres presents en l'exposició col·lectiva El museu com a pretext (últims dies per veure-la al Museu de l' Empordà de Figueres, amb obres de Perajaume, Càndida Höfer i Eulàlia Valldosera, entre d'altres). Pel que he pogut llegir, des de finals dels anys 60', Feldmann combina la fotografia feta per ell amb la col·lecció d'imatges alienes que manipula, retalla i enganxa en collages i en una sèrie de llibrets que anomena “Bilders” (imatges) i ell mateix s'autoedita. També treballa a partir d'objectes, com a David i Venus (1977-2008), reproduccions en guix de pinta i coloreja o el kistsch a l'abast de les masses ocupant un espai al museu (com a pretext), elevades doncs a obres d'art com ho són els seus originals. A Home i dona, apropiant-se de dos retrats a l'oli antics, dels que manipula els ulls dels personatges, creant un efecte guenyo molt pronunciat, impensable en dos retrats d'encàrrec, com provocant des del quadre als visitants, com si ens fessin ganyotes cansats de ser observats.

//

David i Venus,
1977-2008
[Foto: Contemporary Art Daily]

I això és només un aperitiu d' Hans-Peter Feldmann, perquè fins el 28 de febrer del 2011, el MNCARS li dedica una gran retrospectiva: Una exposición de Arte que caldrà anar a visitar!

+ Obres de Hans-Peter Feldmann a: Contemporary Art Daily

[Toronto Ràdio: Stereo Total: I Wanna Be a Mama]

Monólogo interior

Javier Aramburu
Teresa en Monólogo interior, 2008
Òli sobre tela, 100 x 100 cm.

"El monólogo interior es una técnica narrativa por medio de la cual los pensamientos de los personajes son revelados de manera que parecen no estar controlados por el autor. El propósito del monólogo interior es el de revelar lo más íntimo del personaje. Esta técnica narrativa es capaz de enmarcar las experiencias emocionales mientras están ocurriendo, a nivel consciente e inconsciente. En ella, el autor opta por no distinguir entre niveles de conciencia; maneja complejos patrones de memoria, imágenes y fantasías para representar sensaciones y emociones “en bruto”. Se trata, pues, de la representación del “discurso” interior de un personaje."*

*Extracte del Treball sobre el monòleg interior de Mariana Montoya
per a l'assignatura Teoria de la Literatura i Literatura comparada
de la Universitat Pompeu Fabra.

Single. Posponías, 2010.

//

Joan Brossa deia que el silenci és l'original i la paraula la còpia. Potser el monòleg interior més pur seria aquell que no arriba mai a ser dit o escrit. No és el cas del nou disc de Single (Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin), que conté un recull d'aquests pensaments íntims transcrits en cançons. No sé què en queda de l'original, però a la còpia han sabut jugar molt bé amb aquells complexos patrons de memòria, imatges i fantasia que apunta la definició citada al paràgraf de dalt. Lletres excel·lents, molt originals i evocadores. Sempre han signat bones lletres i també han tingut molt bon gust en la tria d'altres per fer-ne versions, aquí el Gracias a la vida, lluminós i vitalista monòleg interior de Violeta Parra. A més, cal destacar que Teresa Iturrioz canta i interpreta amb molta elegància i el toc just de seriositat/transcendència o fi sentit de l'humor. De tota manera, buscant l'original, potser no sigui casual que la cançó que porta per títol Monólogo interior – i que també dona títol a tot el disc- sigui precisament un tema instrumental. La música ens ajuda a situar-nos en diferents estats d'ànim que van de la melancolia a l'alegria, passant per moments de vertigen i moments contemplatius, aquests últims sembla que congelin el temps en fines làmines de cristall. Sorprenents collages de melodies, d'estils, ritmes i sons molt dispars... La combinació de tot, situa a Single en una altra manera de fer música... pop? No sé quina, això seu és inclassificable, d'una bellesa diferent, per a mi captivadora.

I després està la millor portada possible, la de Javier Aramburu. Un nou retrat de Teresa Iturrioz, aquesta vegada en ple monòleg interior: ella i els seus pensaments enmig del Ying (Negro es mi futuro /Todo es alegría alrededor/y negros los mediodías, la poesía, el amor) i del Yang (la imagino mentre posava a l'estudi d'Aramburu, pujant un moment la mirada, pensant: Se puede leer en diminuta letra vertical/Que en la etiqueta dice Chinese White).

Single. Monólogo interior. Elefant Records, 2010.

[Foto de la portada: Elefant Records]

+ Single a MySpace

[Toronto Ràdio: Single: Chinese White]