Feliç any nou

Le mat / El boig

Energia original. Indefinció. Llibertat. Bogeria. Caos. Home que camina cap a l'evolució. Nòmada. Anarquia. Desig. Dimensió infinita. Deliri. Aspiració a la llum i a la vida eterna. Cerca de la veritat. Avançar cap al desenvolupament de totes les possibilitats humanes. Profeta. Porta l'essencial. Visionari.

[Tarot de Marseille per A. Jodorowsky]

Nadal a Brooklyn

Edward Hopper
Room in Brooklyn, 1932

L'I. , que és irlandès i viu a Catalunya amb la seva dona i les seves dues filles, em va recomanar Brooklyn, una novel·la de Colm Tóibín. I m'ha agradat molt. És la història d'Eilis Lacey, una jove irlandesa de família humil que als anys 50' emigra a Nova York. Tóibín explica molt bé què sent la protagonista quan es troba sola tan lluny de casa. Molts sentiments que, no n'he parlat encara amb l'I., però estic segur que el devien tocar especialment, si més no, activar l'enyorança. També perquè la novel·la retrata de forma magistral i al detall la vida quotidiana d'un poble irlandès: la missa de vuit del matí, la botiga de queviures, les tardes fresques de rebeca, el club de golf i els balls pel jovent... Contrastada amb la vida a Brooklyn, una nova vida lligada a la comunitat irlandesa d'allà, però molt diferent i, en tots els sentits, emprenedora.

Má bhíonn tú liom, a stórin mo chroí
Si ets meva, tresor del meu cor

Un dels moments més emotius del llibre transcorre quan Eilis passa el dia de Nadal de voluntària al dinar de beneficiència d'una parròquia de Brooklyn. Un vell emigrant irlandès canta una cançó en gaèl·lic (Má bhíonn tú liom, a stórin mo chroí), mentre pren la ma d'Eilis i la fa girar fent cercles en l'aire. És un moment preciós, un record de Nadal molt bonic.

Pels amics de La Sartén littéraire, vaig saber que feia poc havien entrevistat a Colm Tóibín a la tele, justament per presentar l'edició en català i castellà de Brooklyn. Aquí es pot repescar l'entrevista, on l'escriptor (que és irlandès i parla un perfecte català perquè va viure a Barcelona i té casa al Pirineu) recorda que la idea parteix d'un fet real, que ell mateix va conèixer una tarda a casa, quan era petit i una amiga de la seva mare va explicar la història d'una filla que va marxar als Estats Units i va haver de tornar. Una història com la de molts joves que van emigrar, però aquesta, contenia un secret, el què més va atreure al petit Tóibín i que, molts anys després, novel·laria a Brooklyn.

Bon Nadal a tots, als que esteu lluny i als que esteu aprop!

Tóibín, Colm. Brooklyn. Traducción de Ana Andrés Lleó. Barcelona: Lumen, 2010. 315 p. ISBN: 978-84-264-1770-1.

Tóibín, Colm. Brooklyn. Traducció de Ferran Ràfols. Barcelona: Amsterdam, 2010. 238 p. ISBN: 978-84-929-4105-6.

[Torontoràdio: Imelda May: Have Yourself a Merry Little Christmas]

Soñar y nada más

Baro d'Evel Cirk
Le sort du de dans

Dissabte passat vaig poder veure Le sort du dedans, de la companyia Baro d'Evel Cirk. Un espectacle de petit format sota una acollidora carpa de lona color grana. Què poques coses calen per viure la veritable màgia del circ quan els artistes són tan bons! Bé, potser un cavall no és poca cosa (quin animal més bell i elegant en Bonito, impressionava tenir-lo molt aprop; alt, fort i amb aquell mirar inquietant). Com tampoc és poca cosa l'esforç i l'entrega sobre la pista (i al voltant de la graderia) de la resta de la companyia en escena: un músic al contrabaix (Thibaud Soulas), una dona (Camile Decourtye) i un home (Blai Mateu Trias). El títol Le sort du dedans, llegeixo al programa, fa referència al món interior, al rumb i al destí que pren i canvia al llarg de la vida. Els quatre personatges ens mostren la reunió dels seus mons en un de nou, i ho fan a través de la música, el ball, les acrobàcies i l'humor, donant lloc a moments preciosos, molt poètics, i també moments còmics hilarants (Horse, You can't sleep here...), d'aquells que haurien fet les delícies dels artistes surrealistes del segle passat, els mateixos que es desfeien en elogis amb l'absurd d' Harpo Marx i els seus germans o amb Buster Keaton. I s'haurien aixecat de la cadira per aplaudir quan Blai i Camile ballen al ritme del vals Soñar y nada más, aquell que diu: “No despiertes si sueñas amores, niña hermosa soñar es amar, despertar es quebrar ilusiones, hallar entre sombras la amarga verdad" ... " y en esa eternidad vivir un ideal, soñar y nada más”.

[Totes les imatges: Baro d'Evel Cirk ]

[Toronto Ràdio: Julio Jaramillo: Soñar y nada más]

Sobreviure Koklova

Pablo Picasso
Retrat d'Olga en una butaca, 1917.
Oli sobre tela.
Musée Picasso, Paris.
[Foto: ABCGallery]

L'exposició Picasso davant Degas posa en evidència les influències d'Edgar Degas sobre Pablo Picasso. No es van arribar a conèixer personalment, però un passeig entre les obres confrontades (i molt ben explicades als rètols i cartel·les) mostren com Picasso, una autèntica esponja, partia dels nous plantejaments, revolucionaris en formes i colors, amb que Degas retratava la vida bohèmia dels cafès de Paris, a les planxadores, als amics i familiars, a ell mateix... i a les ballarines, per les que ha passat a ser com més reconegut popularment.
Picasso reintrepretava a la seva manera el món de les ballarines de Degas. Amb l'obra de Picasso, és tanta la producció... que no tot m'agrada igual. I en el cas de les ballarines, el que em fa més gràcia no són les obres, si no el fet que Picasso anés molt més enllà de pintar-les i es casés amb una, l'Olga Koklova. Una prova més que Picasso era un personatge excessiu i desbordant... Van acabar fatal i, segons diuen, la Koklova tenia el caràcter més fort i dominant. Però no m'interessa massa la seva vida privada. Allò que em va atrapar a les vitrines de l'exposició on es mostren fotos de la parella amb els seus amics Cocteau i Diaguilev, va ser el testimoni del gran moment que van protagonitzar amb els Ballets russos. Era la companyia on es van conèixer, ella hi ballava i ell s'encarregava dels decorats i el vestuari per a El sombrero de tres picos, de Manuel de Falla. I per allà, sota la direcció de Sergei Diaguilev, van desfilar els millors artistes de les Primeres Avantguardes del segle XX. Músics com Stravinsky, Debussy i Ravel, el gran ballarí Nijinsky, decorats d'altres pintors com ara Gris, Matisse, Braque, la Goncharova... girant i trionfant pels escenaris de tot el món. Un moment fascinant.

Picasso davant Degas, al Museu Picasso de Barcelona, fins el 16 de gener de 2011.
Retrat d'Olga Picasso en una butaca no es a l'exposició.

[Toronto ràdio: Manuel de Falla: El sombrero de tres picos: Danza de la molinera]

Wonderwood

Quay Brothers per a Comme des GarçonsWonderwood, 2010

Si obren la tele ara mateix, menys a TVE que no fan anuncis, hi ha un alt percentatge de possibilitats que ensopeguin amb un anunci de perfum o de colònia. Cada any passa el mateix per aquesta època, bombardeig massiu de colònies pels grans i joguets pels nens. Aquest però, pel perfum Wonderwood de Comme des Garçons, no sé si el passen a les teles, no l'he vist. És un curt dels Quay Brothers, els reis de l'animació stop motion d'art i assaig. Tota una aposta diferent de publicitat per a perfums, que no recorre a la imatge de models despampanants o personatges coneguts, si no a les titelles! I no sé encara quina olor farà, però el nom, Wonderwood, ja el trobo bonic i l'anunci, una obra d'art.

L'obra dels germans Stephen i Timothy Quay és força desconeguda, i això que porten des del 1979 fent pel·lícules, dues amb actors i, la majoria, curts d'animació. Recollint amb les seves titelles la tradició txeca i aportant unes històries entre fantasmagòriques i oníriques, malsons a ritme de música clàssica contemporània, poblats de ninots i escenografies que ells mateixos es fabriquen. Són els precursors d'imatges que, no tan crues i menys tosques, han arribat a més públic de la ma de Tim Burton o dels artistes plàstics del Pop Surrealista. No és el primer anunci que fan, i també han posat les seves titelles al servei d'altres històries més convencionals (per exemple, per escenificar l'hospital de calaveres mexicanes que apareix a la pel·lícula Frida (Julie Taymor, 2002), o videoclips (pel grup de rock experimental His Name Is Alive, o pel Dog door de Tom Waits). Per Internet circula molta informació sobre ells, entrevistes i reportatges que els situen entre el més reconeguts mestres de l'animació amb stop motion. També es poden veure molts dels seus migs i curtmetratges, que pràctiment tots estan editats en DVD a preus força assequibles. Per cert, com a curiositat, als dos llargs dels Quay, Institute Benjamenta, or This Dream People Call Human Life (1995) i The Piano Tuner of Earthquakes (2006, produit per Terry Gilliam), hi treballa l'actor basc César Sarachu, molt popular pel seu paper de Bernardo Marín a la sèrie de Telecinco, Camera café.

Quay Brothers per a His Name Is Alive
Stille Nacht II.
Are We Still Married?, 1993

[Toronto Ràdio: His Name Is Alive: Country Girl]

Pánico en el bungalow

Daniel Alonso
Acudid a la llamada, 2007
[Foto: Flickr Pony Bravo]

Pony Bravo
Noche de setas
Un gramo de fe (El Rancho, 2010)

Nou disc dels sevillans Pony bravo: Un gramo de fe. Més psicotròpics que mai, un no s'hi pot negar, acudeixo a la seva crida.
El primer single d'avançament va ser Noche de setas. Vagin amb compte, és una cançó altament tòxica, si l'escolten quedaran hipnotitzats, repetint tot el dia “noche de setas... pánico en el bungalow... no debí decir que sí...”. Si s'hi troben bé, a gust, no voldran sortir del bucle, així que poden continuar amb el trànsit sentint la resta, es pot descarregar tot sencer de la seva pàgina web.
Un cop acabada la sessió d'hipnosis groove que tanca el disc, si tenen valor, coneguin també el nou projecte paral·lel de la banda: Fiera, amb el seu primer disc: Déjese llevar (El Rancho, 2010). Un nova invitació a viatjar en espiral, però més aspra, enèrgica i paranoica encara.

Dedico aquesta entrada a la meva veïna, la pony Buba.

[Toronto Ràdio: Pony Bravo: Noche de setas]