dilluns, 31 de gener del 2011

Kontakhof - Toronto

Kontakhof amb joves a partir de 14 anys,
una peça de Pina Bausch
Tanztheater Wuppertal - Pina Bausch
[Foto: Ursula Kaufmann]

Veient al Mercat de les Flors el Kontakhof de Pina Bausch en la versió per a adolescents, a part de poder comprovar una vegada més que va ser una de les coreògrafes i ballarines més innovadores i importants dels segles XX i XXI, penso en quina sort que van tenir els joves de l'institut de Wuppertal que van ser triats per fer-la.


Kontakhof
[Foto: Ulli Weiss]


Al poble on vaig créixer, hi havia una acadèmia de dansa, de fet, encara hi és i la porta la mateixa professora, que ja deu ser a punt de jubilar-se. Hi acostumaven a anar només les nenes, la majoria entraven amb uns 6 anys i duraven fins als 18, com a molt. Gairebé cap, o molt poques (de la meva edat només una, que jo sàpiga) tenien interès en continuar la carrera de ballarina. Els shows de final de curs de l'acadèmia de ballet eren tot un esdeveniment perquè les noies que hi ballaven eren les més maques del col·legi (bé, les no tant maques també ballaven i la professora acostumava a posar-les a tercera fila de l'escenari... La professora sempre es queixava dels pares que portaven a les nenes només per aprimar-se o fer una mica d'esport. Ella volia que en primer lloc a la nena li agradés la dansa i, a poder ser, que tingués un mínim de ritme...). Aquells fi de curs es feien a una discoteca del poble i el públic era la família, els amics i els coneguts. L'espectacle estava fet amb il·lusió i ganes, amb un treball de forces mesos d'assaig, tenia el seu valor ... però el resultat sempre era realment espantós! Una absoluta tortura que es feia eterna mentre esperaves veure si ballava alguna noia que coneguessis, t'agradés o diguessin tots a una: “aquesta, aquesta és la que en sap més!”. Avorrit fins i tot pels pares que càmera en mà immortalitzaven el moment de fama de les seves criatures.

Segurament que molts dels joves de Wuppertal no continuaran ballant, també es tractava d'això (l'obra es va estrenar per la companyia de ballarins el 1978 i després la coreografia es va adaptar una mica, deixant-la quasi intacta, primer per a no professionals apartir de 65 anys i després per a joves a partir de 14), però estic segur que els haurà marcat per sempre i tindran una sensibilitat molt més oberta per la dansa, potser per l'art i, perquè no, per la vida en general. En paraules de la seva creadora: Kontakhof es un lloc de trobada per buscar contactes. Mostra't tu mateix, rebutja. Amb por. Amb desitjos. Decepcions. Desesperacions. Primeres experiències. Primers intents. Al meu poble no van tenir la sort de creuar-se amb una Pina Bausch.

Kontakhof, un lloc de trobada, més o menys igual que el què vol dir Toronto en la llengua dels indis hurons del Canadà. Només és una coincidència i no té res a veure, però m'ha fet gràcia. El mes de gener aquest blog ha fet tres anys i espero que continuï sent això, un petit lloc de trobada.

[Totes les fotos i +: Tanztheater Wuppertal - Pina Bausch ]

[Toronto Ràdio: Charles Chaplin: Modern Times]

dimecres, 26 de gener del 2011

David Bicycle

Kata Tjuta, Austràlia
Foto presa per David Byrne des de la seva bicicleta
[Font: http://www.davidbyrne.com/]


Fa un parell d'anys, mentre estava veient un concert d'en David Byrne, vaig pensar que per estar rondant els seixanta, l'home estava en plena forma, vocal i físicament, unint-se fins i tot, de tant en tant, a un petit cos de ball que l'acompanyava. Ara ja sé quin és el seu secret: la bicicleta.

A Diarios de bicicleta, Byrne explica que aquest és el seu mitja de transport habitual per Nova York, la ciutat a on viu, però que també s'emporta una bicicleta plegable amb l'equipatge, o bé en lloga una quan arriba, quasi sempre que viatja de gira o visita una altra ciutat, si hi fa estades més o menys llargues. En bicicleta s'ha recorregut, mapa en mà i pel carril bici sempre que en troba, parts i ciutats senceres de tot el món, dels Estats Units a Austràlia, passant per Sud Amèrica, Europa, i també el sud-est asiàtic (interesantíssim el viatge a Manila, on va completar Here Lies love (2010), el disc a mitges amb Norman Cook, alies Fatboy Slim, entorn la figura d'Imelda Marcos).

Karl-Marx-Allee, Berlin
Fotografia infraroja presa per David Byrne des de la seva bicicleta
[Font: http://www.davidbyrne.com/]

Anar en bici, a part de ser una manera de moure's bé en les distàncies curtes (i de vegades no tant curtes!), saltant-se els embussos i fent una mica d'exercici físic, li permet conèixer millor el paisatge urbà: l'entorn i cóm viu i es relaciona la gent al carrer. I ho demostra bé al seu diari, encara que al final, realment, la bicicleta passa a ser quasi secundària, només un fil conductor per a que sapiguem què pensa Byrne de mil temes que l'interessen: la música, l'arquitectura i tot l'art en general, la història, l'economia, la política, la sociologia... i trobem a una persona culta, molt inquieta, observadora i informada. També sembla una persona pacient, simpàtica, amb sentit de l'humor i que es relaciona molt amb la gent i els altres artistes d' allà a on va, però - això no ho sé segur, és només una impressió, i no ho dic com a crítica negativa, més aviat el contrari- em sembla que no deixa mai de ser un pèl distant.



L'art outsider de Judith Scott
[Creative Growth Art Center]

Quasi a cada ciutat, visita galeries d'art i exposicions interessants. Cap al final del diari, torna a les ciutats nord-americanes per acabar a Nova York, on ja s'ha convertit en un activista pro-bici que participa a passejos multitudinaris i surt als noticiaris locals per haver dissenyat uns punts per estacar les bicicletes, amb formes de motius que identifiquen zones de la ciutat (un dollar per Wall Street, una forma abstracta per davant del MoMA, etc. Al diari, hi ha un annex amb tots els croquis que va dibuixar). Però abans d'arribar al capítol final de Nova York, passa per San Francisco i, tot pedalant, s'atura al Yerba Buena Center. Es tracta d'un centre d'art per a persones amb discapacitat mental o psicològica, de l'art que n'anomenen Outsider o Art Brut. Byrne queda ben parat davant l'obra de Judith Scott que allà s'hi exposa: "... envuelve cosas obsesivamente con hilos y cuerdas, creando así capullos de escala casi humana, conmomedores, potentes y algo inquietantes", diu Byrne. Per aquí es coneix una mica el treball d'Scott gràcies a ¿Qué tienes debajo del sombrero? (2006), un documental sobre la vida d'aquesta artista amb síndrome de Down i sordmuda, antiga resident del Creative Growth Art Center d' Oackland, California, a on va desenvolupar tota la seva obra, fins que va morir a l'edat de 61 anys. El documental és de Lola Barrera i Iñaki Peñafiel, amb coproducció de Julio Medem, i, a part dels circuits de festivals de cinema documental, es va arribar a estrenar en alguns cinemes i a la tele. El diari de Byrne és una mica com les escultures de Judith Scott, però del revés: un manyoc de fils que ell va desfent a cops de pedal.


Byrne, David. Diarios de bicicleta. Traducción de Marc Viaplana. Barcelona: Reservoir Books – Mondadori, 2010. 384 p. ISBN: 978-84-397-2327-1.

[Torontoràdio: David Byrne+ Fatboy Slim+ Florence Welch: Here lies love]

divendres, 21 de gener del 2011

Memento mori


Em posareu entre les mans la creu
o aquell rosari humil, suat, gastat,
d’aquelles hores de tristesa i por,
i ja ninguna amenitat. Després

tancareu el taüt. No vull que em vegen.
A l’hora justa vull que a Burjassot,
a la parròquia on em batejaren,
toquen a mort. M’agradaria, encara,

que alguna dona del meu poble isqués
al carrer, inquirint: «¿Que qui s’ha mort?»
I que li donen una breu notícia:

«És el fill del forner, que feia versos.»
Més cultament encara: «El nét major
de Nadalet.» Poseu-me les ulleres.
*
//
Poseu-me les ulleres, l'última voluntat del poeta Vicent Andrés Estellés, que tancava així aquest seu sonet, que ara dóna títol a una obra de teatre que va sobre la seva vida (al teatre Romea, fins el 23 de gener). Les ulleres, imprescindibles per veure-hi bé i per poder continuar escrivint allà a on anés a parar. Els que en portem sabem que sense ulleres, no podem anar gaire lluny.

Jane Hammond
The Funeral
, 2009
Fotografia
[ Artnet]

Aquesta última voluntat del poeta valencià, m'ha portat a la memòria un moment de La Plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda. En lloc d'ulleres, parla de sabates, és un moment zombie total que em posa els pèls de punta, passa quan la Colometa explica la mort de la mare d'en Quimet, i diu: “I que sempre els recomanava que si es moria i la vestien elles, no li posessin sabates, perquè si era veritat que els morts tornen al món hi volia tornar sense que la sentissin i sense molestar ningú”. **

* Andrés Estellés, Vicent. Em posareu entre les mans la creu . [Font: Poesia.cat]

**Rodoreda, Mercè. La Plaça del Diamant. 26a ed. Barcelona: Club editor, 1982. Pàg. 131.

[Toronto TV: Ovidi Montllor: M'aclame a tu]

diumenge, 16 de gener del 2011

Lynch, la veu


Youssef Nabil
David Lynch - Paris 2007
,
Hand colored gelatin silver print.
[Font: Youssef Nabil ]

David Lynch torna a la música amb dues cançons, però ara, a més, canta ell! La sorprenent Good day today i I Know, aquesta segona més propera als ritmes que ja havia treballat sol o en companyia d'Angelo Badalamenti. El 31 de gener es posen a la venda diferents edicions en CD i vinil que inclouen les dues cançons, més noves barreges que n'han fet altres músics i Djs (Underworld, John Hopkins, Sasha, Diskjokke...), tot en carpetes de luxe a càrrec de Vaughan Oliver com a director d'art (va ser el dissenyador habitual dels Cocteau Twins, Dead Can Dance, Pixies, The Breeders...) i portades amb fotos de Marc Atkins, tots dos molt propers a l'imaginari Lynch.



Mark Atkins
Portades pels singles de David Lynch: Good Day Today & I Know
[Font: Marc Atkins]

El mateix Lynch va convocar un concurs (no es perdin el vídeo llençant la convocatòria), convidant a tothom qui volgués, fes els videoclips de les dues cançons. A la seva pàgina de Genero.tv es poden veure els finalistes i, com aquí mateix, els dos guanyadors: Good day Today d'Arnold de Parscau, un francès de 22 anys, que si tenien ganes de ballar al ritme techno de la música, crec que després de veure el videoclip, se li passaran totes:

Per a I Know, va guanyar Tamar Drachli, una israelita, també molt jove, 28 anys. El cas és que els dos videoclips són d'estètica molt lynch. Qui sap si Lynch pensaria: la millor manera de no repetir-se és que ho faci un altre com si fossis tu mateix? Ara, crec que, malgrat no ho aconseguís en les formes, el resultat s'ho val.


+ David Lynch Music Company

dijous, 13 de gener del 2011

Fa sol

Fellowsisters
Visitando a Lucy, 2008
La australopitecina Lucy, nuestra más famosa antecesora, aunque no la más antigua, caminó erguida sobre la superficie de este planeta hace aproximadamente 3 millones de años.*
//
Aquesta bonica il·lustació és de María Castelló Solbes (o Fellowsisters) i aquí es poden veure més exemples del seu treball. Ho vaig buscar perquè és també l'autora de les il·lustracions de les cobertes de la col·lecció de singles Jabalina love songs, que estan sent molt maques totes.

Fa uns dies em va arribar per correu el single d'AMA que, amb el single de Souvenir, forma la segona entrega de la col·lecció, però es poden demanar solts. Dues noves cançons: Yo no te quiero i La poesía. Molt boniques, en la seva línia de pop melodramàtic, més una versió que hi encaixa perfecta, el Hoy va a llover, una cançó de Roskow (Los Hormigones) per a Domi Delgado. Molta pluja veuen venir: a Yo no te quiero, un vis à vis simpàtic i enginyós a dues veus, una estrofa diu Vete a casa / ¿Por qué mi amor?/ Que va a empezar a llover, i acaben directament amb un Hoy va a llover /alguna lágrima que va a caer. Serà perquè a Donosti plou molt sovint que tenen aquest aire melancòlic al cantar, però també es nota que aprecien més quan surt el sol, un sol groc com el color d'aquest vinil de 7” que gira al tocadiscs.

+ AMA música

*Text de Visitando a Lucy i totes les imatges: Fellowsisters

[Toronto ràdio: AMA: Yo no te quiero]

dissabte, 8 de gener del 2011

Festa dels maniquins


Sigfrido Martín Begué
Simulador
, 1985

No recordo molt bé la primera vegada que vaig veure fotos d'obres seves, crec que seria en alguna revista dels anys 80', potser a El Europeo o a l'Ajoblanco. Pintures de colors vius, amb maniquins, el Bibendum de la Michelin, composicions en escenaris teatrals que em recordaven una mica a De Chirico, els mil detalls i les mil referències al còmic, la mitologia, el cinema, els contes, l'òpera, a altres pintures d'altres artistes... tot sempre tan polit i tècnicament perfecte. Un autèntic precursor del surrealisme pop. Sí recordo la darrera vegada que vaig veure obres seves, impressionants en directe, va ser visitant l'any passat Los Esquizos de Madrid, al MNCARS, que eren poques obres (tres d'elles que he trobat per aquesta entrada) en comparació a altres artistes, però per a mi, les millors de l'exposició.
El Gusto-La Arpia, 1984

El olfato-Santa Casilda, 1986

Com un admirador més, m'ha sabut molt greu la notícia de la mort, el passat 31 de desembre, del pintor i arquitecte Sigfrido Martín Begué.

[Toronto TV: Golpes Bajos: Fiesta de los maniquíes]

diumenge, 2 de gener del 2011

El futur era pop

Richard Hamilton
$he
, 1958-61
Oli i collage sobre fusta

Aquesta obra explora la relació entre les dones i les màquines, amb imatges extretes de la publicitat i de les pin-up de les revistes de l'època. Hamilton va dir: "Aquesta relació entre la dona i els electrodomèstics és un tema fonamental de la nostra cultura, obsessiu i arquetípic com el duel de pistoles als Westerns”.

[Foto i text: Tate Modern]

De pas per Barcelona, m'arribo fins a la Fundació Joan Miró per visitar l'exposició Let us face the Future: art britànic 1945-1968. Una nova oportunitat, sense haver de viatjar a Londres, per veure obres dels artistes britànics que més m'agraden: Francis Bacon, Lucian Freud, Richard Hamilton i Peter Blake. Reunits per un vincle d'espai i temps en la història, alguns també per compartir pensament i estil. De Francis Bacon i Lucian Freud (a més de R.B. Kitaj), allà pel 1996 (uf! he hagut de mirar a quin any va ser... fa 14 anys!), una mostra col·lectiva a la Pedrera que es va dir From London, va portar més quantitat (i tota de molta qualitat), que la present a la Fundació Miró. Les dues, igualment molt interessants, coincideixen només en la selecció d'alguns artistes, i a Let us... es planteja un altre discurs més enllà dels vincles d'amistat entre artistes, donant una visió més completa de tots els estils d' una època complexa i, sobretot, rebel i lluitadora (d'aquí el títol, extret del manifest del Partit Laborista de 1946), que va de la postguerra a la revolució pop. A més, s'han programat un seguit de conferències i seminaris paral·lels que aprofundiran sobre els artistes i el context històric.

Peter Blake
The Love Wall
, 1961
[Foto: Artinfo]

Entre tots els presents (pintura figurativa i abstracta, collage, escultura i fotografia), un autèntic festival pel amants de l'Art Pop! Obre una sèrie de petits collages d'Eduardo Paolozzi de l'any 1952 i, més endavant, la seva escultura Diana com a màquina 1 (1963-66), a la que dos nens que corrien per les sales s'hi van abraçar només veure-la (amb el consegüent toc d'atenció per part d'una vigilant, que semblava horroritzada, quan aquella escultura tan acolorida demana ser tocada, com quasi totes les escultures). Richard Hamilton i l'oda a la dona nevera, $he (1968-51), tres collages més, un de la sèrie d'interiors, com sempre molt elegant, tres dels seus homenatges al museu Guggenheim de F. L.Wright, The Solomon R. Guggenheim (1970) i Swingeing London 67 (1968), on apareix Mick Jagger emmanillat. També es poden veure obres de David Hockney i d'un altre pop que desconeixia i m'ha encantat: Patrick Caulfield, amb Retrat de Juan Gris (1963). Per acabar el festival, el gran Peter Blake amb un collage sobre fusta espectacular: La paret de l'amor (1961).

Afrontar el futur en clau pop va ser cosa d'un passat complicat no massa llunyà. Tal i com està la situació actual, afrontem també amb la mateixa força aquest 2011 que acaba de començar!

Patrick Caulfield
Retrat de Juan Gris, 1963
[Foto: e-flux]

Let us face the Future: art britànic 1945-1968. A la Fundació Joan Miró de Barcelona, fins el 20 de febrer de 2011.

[Toronto Ràdio: The Beatles: Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band. Portada de Peter Blake]