36 vues du Pic Saint-Loup

36 vues du Pic Saint-Loup de Jacques Rivette , 2009

Dos anys després de la seva estrena al Festival de cinema de Venècia i a França, ha arribat a alguns cinemes catalans 36 vues du Pic Saint-Loup, la darrera pel·lícula de Jacques Rivette. Aquí l'han titulada El último verano. Rivette, que ja supera els vuitanta anys d'edat, sembla que no conserva l'esma per repetir aquells metratges quilomètrics que acostumava a rodar. Recordo La belle noiseuse, sobre la intensa relació creativa entre un pintor (Michel Piccoli) i la seva model (Emmanuelle Béart). Ens la va passar un professor a classe en la versió tortura de quatre hores (n'hi ha una altra de més curta que Rivette la va subtitular Divertimento). El professor era molt entusiasta d'aquella pel·lícula (i de la Béart, que es passa una bona estona nua) i no va separar la mirada de la tele, ignorant el degoteig de desercions a l'aula. Vaig resistir i em va agradar, però celebro que ara 36 vues... no arribi a la hora i mitja. És una altra història, requeria el seu propi temps i la seva intensitat, que la té i molta.

Rivette sí manté encara l'esperit del sector més transgressor de la Nouvelle Vague. El d'un cinema radical per la via de l'austeritat, sense pràcticament guió ni decorats, deixant improvisar als actors, fent-los pensar en veu alta o parlar a càmera, que és com fer-ho directament a l'espectador. No hi ha més regla que el deixar-se anar, sense por al ridícul i obert en canal, per aconseguir mostrar l'essència de les coses. En aquest cas, l'essència dels sentiments d'uns personatges escardats que conviuen sota la carpa d'un petit circ. L'aparició d'un enigmàtic personatge (una mena d'àngel interpretat per Sergio Castellito), farà que la protagonista (amb el savoir faire de Jane Birkin) superi traumes i pors del passat per deixar en darrera la tristesa i el dolor que arrossega. Un tema tan trillat com complex però que amb Rivette aconsegueix transmetre, naturalista i poètic (el circ com a metàfora de la vida, l'imponent paisatge presidit pel Pic de Saint-Loup, més les mirades i els gestos justos per sobre les paraules), una puresa desarmant.

[Fotos: © Moune Jamet per a Les films du losange]

[Torontoràdio: Jane Birkin & Mickey 3D: Je m'appelle Jane]

Ocells

Polly Morgan
Dead ringer i Receiver, 2009

Una de les coses que m' agrada de viure al camp és la presència dels ocells. Els veig des de la finestra, passejant pels camins o al tram d'entrada del poble quan hi passo amb el cotxe i fugen esvalotats per la fressa del motor. Moltes vegades em quedo parat observant-los, sobre tot des de darrera de les finestres de casa, que és quan més aprop els tinc, perquè gràcies a la llum del dia, que fa mirall sobre els vidres, ells no em poden veure. Semblen tan fràgils saltirolant lleugers per les branques. Veig molts pardals, més enllà dels que poblen el meu cap. Veig un pit roig, crec que sempre és el mateix, que cada migdia s'atura una estona sobre la barana del pas del rec i sembla que em vulgui dir alguna cosa. I vaig al·lucinar amb els colors d'un parell de gaigs volant entre les alzines, que no en havia vist mai cap de gaig, ni sabia com es deien aquests ocells, però per les franges de plomes blaves, llampants, quasi turquesa, de les ales, va ser fàcil esbrinar el seu nom amb una guia il·lustrada. Pels camins em trobo una àguila que sol reposar sobre els cables elèctrics, no és massa grossa, o potser és un aligot, però quan vola, tota estesa és espectacular. Garses i corbs que baixen pel terra dels camps buscant algun cuc. De nit, entre les branques d'una olivera, he vist els ulls brillants d'un mussol.

Molt aviat tornaran les orenetes, com ja ho ha fet la primavera. L'any passat van fer niu al traster del pati i aquest es trobaran que he tancat la porta... Va ser bonic tenir-les d'hostes, però amb les seves cagarades deixaven el terra molt brut. Ara no pensin que giraré cap a l'extrem de l'odi i em faré caçador furtiu, els prefereixo vius i en llibertat els ocells, tot i que els dissecats de Polly Morgan, l'artista taxidermista, m'agraden molt. En fi, els ocells em donen petits moments de felicitat, però també em recorden el final de Blue Velvet (David Lynch, 1986), que no tot és el que sembla i vivim en un món estrany:

Vagin del minut 6 al 7:45

[Totes les imatges: Polly Morgan ]

[Torontoràdio: Single: Pío Pío]

Insanity Toons

Mik Baro
Insanity Toons Vol.1
[Plusilánime]

El Sr. Lobo de La Virtual Room m'ho va recomanar, i em va dir: quan els vegis, els voldràs comprar! I sí, ja fa uns dies em van arribar per correu els quatre números de la col·lecció de postals Plusilánime. Els quatre m'agraden molt, però destacaria aquest en especial: Insanity Toons Vol.1, que és el quart i darrer dels apareguts fins ara, a càrrec de l'artista Mik Baro:

"10 estampas a 2 tintas con fotopolímero y linograbado, sobre papel Old Mill Bianco de 250 gr. Carpeta troquelada e impresa sobre cartulina cruda de 250 gr. Precio: 10 euros. Insanity Toons Vol.1 es un bestiario que encierra una decena de criaturas inspiradas en los catálogos de monstruos y prodigios tardomedievales de Conrad Lycosthenes o Ambroise Paré, entre otros, o los archivos teratológicos del XVI y XVII, pero reinterpretados con una estética cartoon años 20 y 30 del siglo pasado. Al fin y al cabo este tipo de cartoon clásico parte de personificaciones antropomórficas caracterizadas con diversos rasgos zoomórficos, deformaciones y exageraciones.
Las dos tintas han sido estampadas en relieve con dos registros distintos: una matriz de linóleo para la primera y de fotopolímero en la segunda. La apariencia final viene dada por la superposición, desajuste de las tintas e imperfecciones producidas por la presión aplicada.
Se adjunta a las estampas un colofón con la correspondiente numeración-denominación de cada figura y demás detalles de la publicación. " [Text: Mik Baro]

Si aquest és el Vol.1 d'Insanity Toons, esperem que hi hagi un Vol. 2, com a mínim. Mik Baro és un il·lustrador i activista gràfic valencià. Així es presenta al seu blog, on es pot veure tot el procés que va seguir per imprimir la capsa i les 10 estampes. Però no es perdin visitar també la resta d'entrades del blog que mostren els seus treballs, alguns d'ells (tot el disseny d'art de discos, flyers, cartells de festivals, etc. ) vinculats a l'escena rhythm and blues, rock'n'roll, surf i garatge de València: http://mikbaroblog.blogspot.com/.

+ Informació sobre la col·lecció Plusilánime

[TorontoRàdio: Midnight Shots: Vestido Rojo (High Heel Sneakers)]

Blue Monday

/

/

/

Dimarts 15 de març, surt a la venda Hablaban con frases hechas (Boomerang Discos, 2011), el nou disc de Doctor Explosion. Un títol que, com sempre (recordem que l'anterior es deia: Chupa aquí), és molt inspirat. Quantes vegades no sentim parlar amb frases fetes!? Només hem d'obrir la televisió (a la que el mateix grup li va dedicar Rompí la televisión) per segons quin canal . O sortir a comprar el pa i mantenir una conversa d'aquelles que comencen amb un: no para de ploure, i que continua amb un: però ja va bé que plogui, que feia molt que no plovia i és molt bo pel camp...
El primer single de presentació es ¿Quien quiere lo que tuvo ayer? Per la música de gust seixanter i una lletra sobre un entranyable senyor de Granollers que compra els discos al carrer Tallers, s'endevina com tota una declaració de principis, una manera d'entendre la vida marcada per la música i l'estètica del rock'n'roll: Se viste siempre por los pies /Es un señor de Granollers /Hace un dia perfecto y se deja llevar/de punta en blanco le ves pasar/ compra sus discos en la calle Tallers/ no le ha sido fácil llegar a ser quien es/ no es nada fácil ser como es... Doctor Explosion manté la banda clàssica de guitarra, baix i bateria. Però, a diferència dels darrers discos, aquesta vegada presenten un major nombre de cançons pròpies en castellà, més dues versions, el Renacerá de los Los Brincos, i una potent versió del Blue Monday de New Order, que ja tocaven en directe des de feia temps i ara s'han decidit a gravar-la. Una bona cançó per saltar al seu ritme per tota la casa i deixar enredera aquest dilluns plujós:

+Doctor Explosion

Cignes negres

Joseph Cornell
A Swan Lake for Tamara Toumanova
(Homage to the Romantic Ballet),
1946
[The Artchive]

Si Black Swan (Darren Aronofsky, 2010) estigués ambientada als anys 40', les Odette i Odile d'El llac dels cignes que Nina (Natalie Portman) balla a la pel·lícula, ben segur que haurien impressionat a Joseph Cornell, un assidu dels ballets al Metropolitan Opera House de Nova York d'aquella època. Però, a diferència de les ballarines que va conèixer Cornell, i en especial la russa Tamara Toumanova, Nina mai l'hauria rebut durant els assaigs o al seu camerino. No estaria per cap visita, tan obsessionada com està per ser la perfecta reina dels cignes i, sobre tot, la perfecta Odile, el cigne negre que la portarà a ser abduïda pels seus propis deliris paranoics. Deliris que són el millor de la pel·lícula pel meu gust. Una pel·lícula molt angoixant sobre un guió ple de tòpics molt gastats, però que, malgrat tenir-los, desprèn una força terrible, que t'arrossega fins al ball final. Quin gran moment quan el cigne negre desplega les ales!

Tamara Toumanova i Serge Lifar ballant El llac dels cignes. [Ca. 1936-1941]
Fotografia de Max Dupain [Wikipedia]

Joseph Cornell va conèixer a Tamara Toumanova l'any 1940 a Nova York. Ella era la primera ballarina dels Ballets Russos de Monte Carlo, dirigits per Wassely de Basil, i es van fer amics. Cornell assistia convidat a alguns assaigs i a tots els espectacles que la Toumanova estrenava a la ciutat, El llac dels cignes entre ells. L'observava entre bambolines i la visitava al camerino. Poc després, Cornell començaria a treballar en una sèrie de caixes inspirades en El llac dels cignes que es va allargar durant cinc anys. Deborah Solomon a Utopia parkway* expilca que: “Les caixes es basen en el acte II del ballet, el moment de l'obertura quan un malvat mag, decidit a mantenir Odette lluny del seu amant, la converteix en un cigne. Més tard, l'encanteri del mag es trenca i Odette arriba al seu príncep. Però a les caixes de Swan Lake de Cornell, el desig no acaba mai. Somiava amb el seu camí en un bosc romàntic, on la dona que estimava vivia de forma permanent com un ocell"*. Un dels materials més preuats que va utilitzar Cornell per a la sèrie de caixes serien alguns retalls de roba del vestuari de la Toumanova per interpretar la reina dels cignes, que ella mateixa va accedir a que els retallés.
Salomon també parla de com les relacions entre els dos amics es van anar refredant. Va ser just quan la Toumanova va tenir un dels seus més grans èxits de crítica i públic a Nova York, interpretant un paper que altres vegades ja havia ballat, però se li resistia a sortir perfecte. Quin paper era?: “La relació de Cornell amb Toumanova es va fer més tènue durant la tardor de 1941, quan la companyia de Basil es va mudar al Metropolitan Opera House, a Broadway - 39th Street. Toumanova estava ballant en un nou ballet, The Magic Swan, que va ser ressuscitat de l'acte III d' El llac dels cignes de Txaikovski, i els crítics van coincidir que havia madurat enormement des de la primavera anterior. Com Edwin Denby va dir, "Quan balla és una qüestió de vida o mort. Ballant pot haver altres coses, però no veig res que sigui més gran."”* .
Toumanova es va envoltar de nous amics, coneguts i aduladors del món de la faràndula novaiorquesa, i va deixar de banda a Cornell, qui no va trigar gaire en oblidar-la i passar a interessar-se més per una altra artista, ni més ni menys que Hedy Lamarr. Però això ja és una altra història que no té res a veure amb cignes negres.

*Salomon, Deborah. Utopia Parkway: the life and work of Joseph Cornell. Boston: artWorks- MFA Publications, a division of the Museum of Fine Arts, 1997. ISBN: 0-87846-684-3. Pàg. 122 i 123.

[Torontoràdio: Piotr Ilitx Txaikovski: El llac dels cignes, Acte II, Escena 10]

La botiga del Senyor Larsen

Aitana Carrasco
Calamar de las palabras (en su tinta)
[Aitana, dibujos y letras]

Des de Mèxic arriba a les nostres llibreries un conte fantàstic: La tienda de animalhombres del señor Larsen. Els autors es presenten com el más que ilustre y vertiginoso Daniel Monedero, signant els textos, i la sinpar y antes nunca vista Aitana Carrasco, als dibuixos.
Galeria de personatges de fira, presenta amb contes breus, carregats de dobles sentits i molt bon humor, un per un, a aquests animalhombres, mig home mig animal, o mig animal mig home, segons com es miri, però tal i com mostren les boniques il·lustracions amb aire de gravat vuitcentista.
L'Hombrecebra, les Jiraféminas, un Gallombre, el Ruizseñor, el Dalamtarte, l'Hombresalmón, el Lorombre, el Cobrador (home i cocodril, el més perillós!), el Caracol de ciudad, el mutant Camactorleón, el Gorila (de discoteca) o el mandrós Pérez Oso). També hi ha altres monstres para-naturals: els animalanimal, creuament entre animals, com el cas del Garrapato). I una tercera espècie incatalogable: animajetos, éssers surrealistes mig animal i mig objecte: el Calamar de las palabras (en su tinta), la Vacamundi, el Colibrito de versos, el Monociclo, o l'Elefantetera.

Tots formen part de la botiga del misteriós senyor Larsen, un autèntic gabinet de curiositats poblat de criatures que podrien ser germanes dels habitants de l'illa del Dr. Moreau, de l'animalari universal del professor Revillod (també mexicà), o de la fauna secreta retratada per Peter Ameisenhauer als seus fantàstics quaderns de camp. Són els eslavons perduts de l'evolució de les espècies de Charles Darwin? Els capricis de la natura que recollien col·leccions com la del professor Darder? Realitat o ficció? Està molt clar, aquests monstres meravellosos són tan reals com la vida mateixa.

Monedero, Daniel; Carrasco, Aitana. La tienda de animalhombres del Señor Larsen. México: CIDCLI, 2010. (Brincacharcos). ISBN: 978-607-7749-14-1.

[Totes les il·lustracions: Aitana, dibujos y letras i CIDCLI ]

[Torontoràdio: Joe Crepúsculo: Escuela de zebras . Nuevo ritmo, 2011]

Al cel

//

El bon record, aquest és per a mi el més semblant a allò que els cristians en diuen el cel. En els bons records hi tinc els éssers estimats que he perdut. Per això, la malaltia de l'alzheimer ha de ser la més terrible. Annie Girardot (París, 25 d'octubre de 1931 – 28 de febrer de 2011) va perdre tots els records. Ni es podia reconèixer a ella mateixa en aquella jove protagonista de Rocco y sus hermanos (Luchino Visconti, 1960). Però mentre nosaltres puguem, tocarem el cel amb ella i Alain Delon sobre el teulat del Duomo de Milà:

Una forta abraçada per a E. i V.