C'est Chic!

C'est Chic! French girls singers of the 60's

(LABEL- ACE CDCHD 1283, 2010).

[Foto de la coberta: France Gall

(Patrick Bertand / Rancurel Phototéque)]

Uns moments musicals, aprofitant que m'ha arribat per correu una comanda que vaig fer a la casa de discos ACE Records. Aquesta discogràfica anglesa edita recopilatoris de la història del rock'n'roll, del soul, del rythm'n'blues, del funk, l'afro, el jazz, la chanson… i de tot el que es proposin, sempre amb amb el millor gust possible! Posen molta cura en la selecció i la presentació, ja sigui un especial festes de Halloween per a freaks, que un recull de cançons pels amants de la música i els gats a parts iguals… que no falti mai una bona dosi de classe!

Com és també habitual d'ACE Records, el llibret interior va ple d'informació sobre la trajectòria de les cantants i de fotos de les cobertes dels singles originals de l'època. France Gall, Jacqueline Taieb, Brigitte Bardot, Marie Laforet, Jocelyne, Annie Philippe, Françoise Hardy i moltes més, un set list irresistible, com la veu d'aquestes jovenetes que avui potser ja no ho són tant, però que aquí van deixar el testimoni de ser le plus chic del moment.

France Gall

Laisser tomber les filles

Philips EP 434.949 BE (1964)

+ C'est Chic a ACE Records

Carlos

Carlos
d'Olivier Assayas,
2010

La pel·lícula sobre Ilich Ramírez, el Chacal, el terrorista més celebrity de la història, em va deixar clavat a la butaca. Pel ritme endiablat que el segueix viatjant per Orient i Occident, per la tensió de la majoria de situacions, per la transformació del personatge (física i mental), per l'ambientació dels anys setanta-vuitanta i per com espolsa tanta merda de la política internacional.
Segurament a la mini-sèrie per a la televisió (de la que s'ha extret el muntatge reduït pel cinema) els secundaris i les trames es deuen desenvolupar amb més calma i detalls. Però potser tal hi fa, perquè en el fons tot gira entorn l'egocèntric protagonista (que l'actor Edgar Ramírez broda), un seductor nat, de segrest amb Estocolm assegurat. Quan parla de marxisme, del Che o de l'opressió dels palestins, Ramírez és una persona convincent, que s'exalta apassionada defensant el seu punt de vista i les teories que ha mamat, no es deixa rebatre fàcilment. Per uns moments diries que és un nou messies, si no fos per les barbaritats que en nom d'una ideologia està disposat a fer. La seva via és la violència, una violència que té dues particularitats afegides: l'erotisme i el narcisisme. Carlos amb una pistola a les mans està més calent que a la millor de les rebolcades amb les seves amants, i el fet d'aparèixer als mitjans de comunicació l'emborratxa més que unes quantes rondes de whisky. La seva creuada va anar de mal a pitjor, convertint-se progressivament en un mercenari amb les ideologies més que desdibuixades i per fi tancat a la presó, però sense perdre un magnetisme que, a dies d'avui, encara desperta simpaties d'heroi. El triomf d'un monstre mediàtic.

Per veure Carlos, vaig anar per primera vegada al Cinema Truffaut de Girona, l'únic de les comarques gironines que passa pel·lícules que no arriben als circuits comercials habituals i en versió original subtitulada. El Truffaut és un cinema municipal gestionat pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona i l'any passat va celebrar el seu desè aniversari. Tota una fita que va camí de convertir aquest cinema en mític. A més, em va sorprendre l'edifici, discret, però per la seva situació al barri vell, té molt encant i és força acollidor. També cal estar al corrent de les moltes activitats complementàries que hi fan, com conferències, cicles, estrenes de directors locals o recuperacions de clàssics.

[Toronto Ràdio: New Order: Dreams never end]

Yayoi Kusama

Yayoi Kusama
Birds
Collage, 1983
[ArtNet]

Ja estic pensant en buscar bitllets d'AVE barats per tornar a Madrid: fa només uns dies que s'acaba d'inaugurar al MNCARS una exposició retrospectiva de l'obra de la japonesa Yayoi Kusama. Resulta una mica sorprenent veure que avui Kusama no és una artista massa coneguda, tan pels mèrits de la seva obra com si es té en compte que va figurar destacada entre la primera línia dels artistes pop de Nova York i apareixia sovint als mitjans de comunicació, sempre amb una imatge molt impactant (que encara conserva, per exemple, amb una bona col·lecció de perruques de colors i vestits extravagants), avançant-se amb les seves propostes als minimalistes, o protagonitzant més d'un escàndol amb escultures sexualment molt explícites, o performances com els “Body Festivals”, corrent nua (només pintats sobre la pell els seus inseparables lunars) pels parcs del Greenwich Village. L'any 1973, Kusama va tornar al Japó, on viu actualment, a una residència psiquiàtrica. L'art és per a ella la única teràpia per sobreviure, i als 82 anys continua treballant, incansable, fent créixer encara més una obra molt prolífica i variada, la que ara omple algunes sales del MNCARS.

Yayoi Kusama
Sea
Collage, 1980
[ArtNet]

Tot i el risc de convertir-me en el blog-couché de la vida amorosa de Joseph Cornell... no puc deixar de fer menció especial al romanç que una jove Yayoi Kusama va mantenir amb el mestre del collage surrealista, llavors trenta anys més gran que ella. Admiradora de la seva obra, la japonesa el va visitar vàries vegades a Utopia Parkway. Cornell es va penjar molt de la noia, quasi de manera obsessiva: la trucava insistentment per tornar-la a veure, li va arribar a enviar fins a 11 cartes diàries! Eren missives curtes amb notes del pal “els ocellets estan esperant a Yayoi per donar-lis de menjar”. Malgrat els desaires de la mare de Cornell (possessiva, no podia ni veure a aquella noia tan afectuosa i desinhibida despullada al taller del seu fill), Kusama va mantenir una bonica relació amb ell des de l'any 1964, fins poc temps abans que Cornell morís l'any 1972. Aquell encontre influiria després en algunes obres de Kusama, com els dos collages que il·lustren aquesta entrada.

+ Yayoi Kusama

+Yayoi Kusama. Fins el 12 de setembre de 2011 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid.

[Torontoràdio: La buena vida: Los planetas]

Tristesa infinita

Los vientos

Son como los vientos,
que giran y te azotan
sin darte previo aviso

Son tan caprichosos,
tan suyos en sus rumbos,
tan tercos en sus rachas

y tú vas caminando, abrigo en tu espalda
son dos ojos cansados, tristeza infinita ...

y tras la tormenta
el sol saldrá de nuevo tan sólo algún tiempo
diviso nubes bajas
y lluvia que no cesa y viento que no amaina

y tú vas caminando, abrigo en tu espalda
son dos ojos cansados, tristeza infinita...

La buena vida
Hallelujah!
(Siesta, 2001)

En memòria de Pedro San Martín (1971-2011), músic.

[Toronto ràdio: La buena vida: Los vientos]

Casual things

Jim Flora
The Five Spot
Tempera,
1964
The Five Spot fa referència a un mític local de Nova York
on hi tocaven llegendes del Jazz com Thelonious Monk, Charles Mingus i John Coltrane
durant els anys 40' i 50'.

Feia temps que volia comprar algun disc de John Coltrane que inclogués el tema My favorite things, la versió que el saxofonista nord-americà va fer de la cançó del musical The Sound of Music (Richard Rogers i Oscar Hammerstein, 1959), el que uns anys després, el 1965, Robert Wise adaptaria al cinema amb Julie Andrews fent de la monja protagonista que penja els hàbits (ben fet, dona!). Qualsevol antologia de Coltrane m'hauria anat bé, perquè no conec massa la seva música, ni sóc molt aficionat al free jazz ni al jazz en general. Però vaig triar aquest disc en una botiga d'Internet, pel preu i perquè, apart de My favorite things, incloïa tres versions d'altres cançons força conegudes: Summertime i But not for me de George Gerswin i l'Everytime we say goodbye de Cole Porter.
Dies després d'haver fet la comanda, vaig veure en un hipermercat (que també és casualitat, per quatre discos que tenen...) una antologia de Coltrane, encara a més bon preu i amb la cançó que buscava. Quina ràbia, vaig pensar. Però la veritat és que una vegada arribat i escoltat el disc, m'agraden molt els quatre temes. Ja estava prou content amb la compra quan, fa un parell de setmanes, quina va ser la meva sorpresa al sentir que en un programa de ràdio dedicat al jazz (que casualment tenia posat de fons mentre rentava els plats) punxaven sencer aquest mateix disc. Ha donat la casualitat que es tracta d'un gran disc d'estudi de John Coltrane, i que el mes de març va complir ni més ni menys que els 50 anys rodons des de la seva publicació. Enregistrat un any abans als Atlantic Studios de Nova York, amb Coltrane als saxos tenor i soprano, Steve Davies al contrabaix, Elvin Jones a la bateria i McCoy Tyner al piano. Un piano que a My favorite things quasi s'endú més protagonisme que el saxo. Tyner (el pianista, que només tenia 22 anys quan la van gravar!) està impressionant, i al solo amb la improvisació, quan hi barreja unes notes clàssiques d'Erik Satie... uf!, la sensació crec que deu ser el més proper a poder tocar el cel amb els dits. + Podcast A todo Jazz. Radio 3: John Coltrane: My favorite things. Dirigit i presentat per Juan Claudio Cifuentes.

[Dibuixos: © Jim Flora]

Cutting Edges

Bill Zindel
Geometric collage
Collage, 2010
[+ Bill Zindel]

Cutting edges: contemporary collage. Editors: R. Klanten, H. Hellige, J. Gallagher. Berlin: Gestalten, 2011. 224 p. ISBN: 978-3-89955-338-3.

Aquest recull d'artistes contemporanis que es dediquen al collage és una prova més del bon estat de salut actual d'aquesta tècnica. El collage s'ha mantingut i ha evolucionat molt des de que per allà els inicis del segle XX a París, uns diuen que Pablo Picasso, altres que George Braque, van fer els primers, sota els postulats formals del cubisme i amb la intenció d'experimentar amb nous materials. De la mà dels artistes de les avantguardes, el collage pren una nova dimensió respecte al que fins aleshores havia estat un art quasi íntim i particular, un divertiment molt del segle XIX consistent en elaborar àlbums amb estampes, bitllets de tren, postals, fotos, embolcalls i tot mena de retalls que col·leccionaven i després utilitzaven per fer els seus collages ( hi ha molts llibres il·lustrats que en parlen, però per la seva edició acurada, val la pena de veure per exemple Playing with Pictures: The Art of Victorian Photocollage o els àlbums de Jorge Ozores Pardo recopilats a Popurrit, que, com el nom de la seva editorial, és de belleza infinita).

Rodrigo de Filippis
Guarda el polvo
Collage digital, 2008
[+ RodrigBoy]

Al prefaci, la comissària Silke Krohn fa un breu repàs pels artistes i moviments d'avantguarda que van treballar el collage (pràcticament tots: cubisme, surrealisme, constructivisme, futurisme...) i tanca, per posar un límit de perspectiva històrica als grans del gènere, amb l'Art Pop i l'Internacional Situacionista. Veient després els collages de la vuitantena d'artistes seleccionats, està clar que alguns d'ells deuen molt dels referents temàtics i estètics passats, però no per això les seves composicions deixen de sorprendre i mantenir la força d'un bon collage. Continuistes o de propostes noves i de més trencadores, a Cutting Edges n'hi trobem per tots els gustos. També es pot veure com les possibilitats del retalla i enganxa digital són espectaculars, encara que hi ha qui prefereix - i jo m'hi incloc- els acabats on s'aprecia l'ús manual del tallador i les tisores, o els relleus i les textures reals dels elements enganxats.

Alejandra Villasmil
Extreme makeover
Collages de tinta, gouache i paper, 2008-2010
[+ Alejandra Villasmil]

L'edició és molt bona, tant pel que fa a la selecció, com per les imatges i el format. Només trobo a faltar més informació sobre els artistes (que són molts i, fins ara, a la majoria d'ells els desconeixia totalment). Però bé, han donat prioritat a les imatges de qualitat i per a saber més d'ells, sempre es pot recorre a Internet.
Moltes gràcies a en Raúl per la seva recomanació, per a mi Cutting edges ha estat el millor llibre d'art que m'ha caigut a les mans durant el que portem d'aquest 2011.

[Toronto Ràdio: John Coltrane: My favorite things]

Altres museus

Calvari
Segle XVI
Oli sobre taula
[Museu de l' Empordà]

"Bardalet [metge forense i pediatra] realitza un comentari “forense” de l’obra on descriu la mort que patí Jesucrist al fil d’alguns dels passatges que descriu Sant Lluc, que també era metge, i desfà certs tòpics de representació iconogràfica de la crucifixió que s’han anat reproduint al llarg dels segles, com ara la impossibilitat de que els crucificats fossin clavats a la creu pel palmell de la mà o descobrint-nos que la calavera representada en aquesta pintura, que suposadament hauria de ser la d’Adam, és en realitat la d’una dona.
Els comentaris de Narcís Bardalet han estat enregistrats en un vídeo que el visitant de l’exposició pot veure al costat de la peça."*

Calvari és una de les Peces escollides: mirades transversals a la col·lecció que es poden veure al Museu de l'Empordà de Figueres, fins el 28 d'agost de 2011.

[*Text + imatge: Dossier de premsa mE]

Peces escollides... és una exposició modesta i localista, però amb un plantejament que la fa universal i molt interessant: onze empordanesos interpreten des del seu punt de vista professional (a part del forense, hi ha una actriu, un cuiner, una modista, una enòloga, una arquitecta, un director de cinema i un de teatre, un músic, un escriptor i un zoòleg) una sèrie d'obres de la col·lecció permanent del Museu de l'Empordà. Res a veure, ni de lluny, amb les grans exposicions espectacle que es celebren entorn a un gran artista o un tema i que consisteixen en una selecció i un muntatge perfectes, cues interminables d'un públic nombrós que, després de passar per caixa i comprar una entrada (que no acostuma a ser barata), s'arremolina tapant les obres estrella i acaba el recorregut a la botiga. He anat a forces d'aquest estil, he seguit tot el ritual, reconec que algunes m' han agradat i eren oportunitats úniques per veure obres d'artistes que m'interessen molt. Però tinc clar que no és el millor model d'exposició per a que un museu expliqui l'art (l'art en general, contemporani i passat), i sobre tot des dels museus públics. Sí crec en un altre model, el que aquí i ara té com a major ideòleg i executor (primer a la Fundació Tàpies, després al MACBA i actualment al MNCARS) a Manuel Borja-Villel, i que parla d'un museu educador i pedagog, amb una manera diferent de contar la història de l'art que no és plana o lineal. Un lloc amb exposicions i activitats que convidin a la reflexió. El Museu de l'Empordà amb aquesta exposició (i també recentment amb una d'anterior, El museu com a pretext, on es reunien obres d'artistes que qüestionen els límits del museu) aporta el seu gra de sorra i es suma als altres museus possibles que aposten per mostrar i pensar l'art.

+ Museu de l' Empordà

[Torontoràdio: J.M. Serrat per Camarón de la Isla: El Cristo de los Gitanos]