dijous, 30 de juny del 2011

Artemísia


Winslow Homer
Milking Time,
1875

Regal de Sant Jordi d'aquest any, ho he passat molt bé llegint El poni roig de John Steinbeck. No perquè sigui una novel·la divertida, tot el contrari, l'he trobada més aviat trista (si recorrem a les etiquetes dels gèneres, crec que és allò que en diuen un western crepuscular). Tampoc m'ha agradat només per les quatre històries que expliquen l'aprenentatge que viu en Jody Tiflin, el nen protagonista, pont cap a l'adolescència i el complicat món dels adults. Sobre tot, m'ha agradat molt per cóm està escrita. Poques vegades havia llegit una descripció del paisatge tant aparentment senzilla i a la vegada tant bonica i poètica, gens tòpica. Al menys en la reedició catalana d'El cercle de Viena, ben segur que molt del mèrit recau en el traductor, perquè es nota que el material original que tenia entre mans era d'una sensibilitat fora del normal i la cura que hi ha posat en el resultat final. Així, molt subtilment, a El poni roig tot transcorre al paisatge imponent de la vall Salinas de Califòrnia: a l'ombra de les artemísies, sota el pas dels núvols, pel camí a l'escola o a la falda de la misteriosa muntanya... I a dins el ranxo, els personatges són força eixuts, de mostrar poc els sentiments, de paraules comptades (però de vegades prou sentides o feridores), més de mirades i gestos que de discursos amb grans parrafades (a excepció de les batalletes de l'avi, ancorat en el passat de les caravanes de la gran colonització, els pobres indis i les noves terres per poblar).



Steinbeck, John.
El poni roig.

Traducció de Joaquim Mallofrè.

Barcelona: El cercle de Viena, 2011.

(Clàssics moderns; 23). 144 pàg.

ISBN: 978-84-8330-599-7.


No havia llegit res de John Steinbeck (Salinas, 1902- Nova York, 1968), però sí havia vist les adaptacions al cinema d'El raïm de la ira, Homes i ratolins o A l'est de l'edèn. Al veure a l'IMDd que El poni roig també havia estat portada al cinema (i l'any 1973 a la televisió, amb Henry Fonda i Maureen O'Hara), vaig anar al videoclub... i la tenien! (el 2010 va sortir una edició en DVD). La pel·lícula, dirigida per Lewis Mileston el 1949, compta amb el guió del mateix Steinbeck, però és força diferent al llibre. D'entrada, canvia alguns noms, com el del protagonista, que es diu Tom enlloc de Jody. Comença la història pel darrer dels relats del llibre (El guia de la gent) i, en general, la trama és molt ensucrada, menys dura i més agradable, canviant a desenllaç feliç alguns passatges que en l'original no acaben precisament bé o donaven molt més per pensar. També, retallant directament alguna història interessant i colpidora, com la del vell gitano que protagonitza el segon relat (Les grans muntanyes). En les interpretacions, Peter Miles va ser en Tom/Jody i ho va fer prou bé, sense caure en el típic nen de pel·lícula repel·lent... Tampoc estaven gens malament un jove Robert Mitchum com a mosso del ranxo i Myrna Loy com a Sra. Tiflin. Però el Sr. Tiflin de la pel·lícula és molt més estaquirot que al llibre, on es mostra un home dur i rude. I l'avi, quasi és una caricatura que poc conserva de la mirada de severitat alegre que desprenen els seus ulls a la novel·la. El paisatge, malgrat el Technicolor i un pròleg molt bonic amb els animals del bosc i les muntanyes de fons, no arriba a tenir el protagonisme d'aquella artemísia que, entre línies, era un testimoni més de tot el que passava al ranxo.

[Wikimedia: Artemisia vulgaris]

[A TorontoTV el western cañí de Guadalupe Plata: Pollo Podrío]


dilluns, 27 de juny del 2011

The Pepper Pots

///


The Pepper Pots
Wanna blindly trust in you
Train to your lover

Diuen que tot torna, que és cíclic. De vegades hi ha modes en el vestir i estils musicals del passat que personalment preferiria que no ho fessin... com ara l'actual revival de la roba dels 80', que ja la vaig patir prou en el seu moment i no entenc com pot tenir tant interès entre els joves vestits de cap a peus a l'H&M (Humanos & Marcianos, segons el nebot petit d'un amic meu). Sobre gustos ja sé que no hi ha res a dir i s'han de respectar... Però trobo molt més elegants els revivals dels anys 50' i 60'. No hi ha color! Si no, vegin aquests gironins: The Pepper Pots, una super banda de soul i ska que, gràcies als seus potents directes, comença a triomfar per allà on va, aquí i a l'estranger (han fet gires pel Japó i els Estats Units). Elegància i saber fer, la banda sonora perfecta per a la propera revetlla de Sant Pere, coca de pinyons i dry martini en mà.


[Foto: Marcel Asso]

Fins fa poc, els vagons metàl·lics vermells i platejats del Talgo encara circulaven cobrint llargues distàncies pel país. Són molt bonics per fora, però per dins demanaven a crits un canvi de molles de les butaques! L'estació de tren que apareix al vídeo-clip, a la foto de portada, i a les fotos promocionals del disc Train to your lover dels The Pepper Pots, és l'estació de Portbou, espectacular. I sobre la música, està clar que artefactes del calibre del soul al més pur estil Motown, o l'ska per ballar al ritme jamaicà, per a molts no és que torni, si no que no havia marxat mai.

+ The Pepper Pots

dimarts, 21 de juny del 2011

Around the summer

Sergio Mendes & Brasil'66
Look around
(A&M Records, 1968)

"Look around... miren a su alrededor... al otro lado de la ventana de cristal doble, Sergio Mendes avanza hacia el piano. Muchas semanas de preparación en busca de la perfección están detrás de él. Está preparado. Su grupo también. En la sala de control, el productor Herb Alpert, el ingeniero y los rollos de cinta están listos. Sergio cierra los ojos. Está buscando el ritmo justo: um, dois, tres! La música empieza... comienza el encanto. De pronto, al estudio le salen realmente alas. De pronto se pone a volar. ¡Y qué vuelo! Tan suave como el cristal. Como las cometas en forma de gaviota sobre la arena caliente de Copacabana. El increíble frescor del verde de los bosques tropicales... la alegría del carnaval. El paisaje y los sonidos de Brasil. Todo está ahí. Escuchen, cierren los ojos... y look around... miren a su alrededor. "*

*Marilyn i Alan Bergman. (Fragment del text promocional a la contra-coberta del vinil, traduït per Hispavox per a l'edició espanyola).



With A Little Help From My Friends de The Beatles per Sergio Mendes & Brasil'66

Al ritme de la bossa més easy listening... No se m'acut manera millor de començar l'Estiu que amb aquest regal tant elegant d'Insonrible, C. i Y. Amb el poc que m'agrada l'estació que avui estrenem... només amb una mica d'ajuda dels meus amics (parafrasejant el títol de la cançó) crec que podré suportar la calor que està per arribar! Perquè és el disc perfecte, amb joies com la versió de The Look of Love de Burt Bacharach, molt recomanable també per a seguidors de Mad Men.

Gràcies als tres pel disc, i moltes més per la visita.

[Torontoràdio: Sergio Mendes & Brasil'66: The Look of Love]

dissabte, 18 de juny del 2011

Facteur Cheval

Pablo Milicua
El Palacio Ideal
2008
Collage

Aquesta imatge, inspirada en l'edifici visionari aixecat al poble francès d'Hauterives pel carter Cheval, forma part de la sèrie de collages Paisajes imaginarios, elaborats amb paper, tisores i goma d'enganxar. La tècnica de composició és similar a la d'un trencaclosques obsessiu fet de paperets de vegades d'una mida ínfima. Hi busco conjugar la tècnica del collage dadaista desenvolupada per Hannah Höch, Heartfield i Max Ernst amb la tradició pictòrica, paisatgística i fantàstica del Bosco, Bruegel o Moreau”.

Pabo Milicua.
A: La Vanguardia 15-06-2011,
suplement CuturaIs,
Documental. Pàg. 16-17.

Per casualitat quan encara no fa un parell de setmanes, a La Sartén Littéraire, la Kira (una de les amigues d'aquest club de lectura) ens va dir que un dels capítols que més li havia agradat de Leonora (la novel·la sobre la vida de la pintora Leonora Carrington, escrita per Elena Poniatowska) era el titulat "El cartero Cheval". Com jo l' havia passat una mica per alt, uns dies després el vaig tornar a llegir, i llavors em va saber greu no haver-li prestat major atenció la primera vegada. Buscant més informació sobre el senyor Ferdinand Cheval, vaig saber que era tot un personatge i no m'estranya gens que els surrealistes André Breton o Max Ernst es fixessin tant en ell. Carter de professió, va dedicar durant 33 anys tot el seu temps lliure a aixecar un castell amb pedres que anava recollint mentre feia el repartiment de les cartes. Cap a l'any 1912, el facteur Cheval donava per acabat el seu al·lucinant Le Palais Idéal.

+ Le Palais Idéal du Facteur Cheval

+ Pablo Milicua

Milicua exposa, fins el 9 de juliol, a la galeria Artur Ramon Antiquari de Barcelona: Piranesi Milicua, arquitecturas visionarias, on confronta els seus collages de Paisajes imaginarios amb gravats de Giambattista Piranesi (1720-1778). Igual que el carter Cheval, Piranesi també va ser un referent pels surrealistes.

[Torontoràdio: Pony Bravo: Noche de setas]

dimarts, 14 de juny del 2011

Jo no vull ser arponer


William John Huggins
South Sea whale fishery, 1825

La notícia s'havia escampat ràpidament pel poble: hi havia una balena varada a la platja. Quan vaig arribar a la plaça de l'Església, els meus amics ja sortien a tota llet cap al segon moll. Quan vàrem arribar, estava ple de gent i vàrem haver de deixar les bicis al costat de les barques i acostar-nos a peu fins a la riba per veure-la bé. Només recordo que no era massa grossa, tota marronosa i mig cos arrebossat de sorra, no es movia però de tant en tant panxegava, i feia una pudor molt forta. Uns pescadors van dir que era una balena petita, que es devia haver perdut o posat malalta i que hauria entrat a la badia buscant primer les aigües més tranquil·les i, finalment, una platja a on morir. Va estar allà quasi tota una setmana. Les escoles hi van portar alguns nens, però la pudor de descomposició cada vegada era més insuportable. Crec que la van embalsamar, deien que pel museu que farien al poble, per a on ja hi tenien un canó de la guerra del francès que un pescador va treure del mar enganxat a les seves xarxes.


Aquella va ser l'única vegada que he vist de prop una balena viva (o mig morta). Una mica trist tot plegat. Res comparable amb l'experiència personal de Philip Hoare que recull a Leviatán o la ballena. Hoare és tot un entès en la matèria, i el seu llibre resulta un viatge apassionant pel món dels cetacis. Des de les seves vivències, però també - de manera erudita i molt ben escrita - a través de la literatura, la història, la zoologia i l'art. Leviatán o la ballena transmet tot l'amor i emoció que sent el seu autor per aquests monstres antediluvians, entranyables i cobejats (per l'oli, la carn, el greix, l'esperma, l'ambre gris del catxalot...) que fa segles l'home es va llençar a la mar per caçar-los amb l' acarnissament salvatge dels arpons.

Per a mi ha estat el pròleg perfecte per llegir aquest proper estiu Moby Dick d'Herman Melville, fil conductor a l'assaig d'Hoare. Ara sé que, a més de prometre una lectura plena d'aventures per mars i oceans a la cacera de la mítica (i soferta) balena blanca, Melville també promet - diuen que com a poques novel·les s'ha escrit millor- un viatge a la part més fosca de l'ésser humà, i que demostra, una vegada més, com al mar i a la terra, l'home és sempre el pitjor dels monstres.

+ Hoare, Philip. Leviatán o la ballena. Traducción de Joan Eloi Roca. Barcelona: Ático de los libros, 2010. ISBN: 978-84-937809-4-4.

[Torontoràdio: Esclarecidos: Arponera]

divendres, 3 de juny del 2011

L'efecte del cine


Hubbard & Birchler

Eigth, 2001

Crec que de sempre L'Obra Social “la Caixa”, abans a la sala d'exposicions del Palau Macaya al Passeig de Sant Joan i després als CaixaForum, ha estat de les entitats culturals que més han cregut i apostat pel videoart. Les seves mediateques (copiant el model francès) van ser pioneres a l'Estat Espanyol, o la seva col·lecció d'art contemporani, que conté autèntiques joies de la corona d'aquest format, i continua comprant obra dels vídeo-artistes més importants d'aquí i de fora.

Ara mateix, destinen un espai enorme de les seves sales d'exposicions íntegrament per mostrar, com cal, tretze peces de videoart d'artistes estrangers. Comencen el recorregut amb una de mítica, l'Sleep (1963) d'Andy Warhol, que són 5 hores llargues amb la imatge fixa d'un senyor dormint. Després de creuar la cortina lynch d'Off Screen (Douglas Gordon, 1998), continua un recorregut que combina propostes de formats més modestos i petits amb d'altres que són realment espectaculars (per les dimensions, pels efectes visuals o per la instal·lació que t'embolcalla), i totes molt interessants. Potser en destacaria més d'una com a favorites: la bellesa perversa-carnívora de les imatges de Trailer (Saskia Olde Wolbers, 2005), la participativa You and I, Horitzontal II (Anthony McCall, 2006), la vintage Rheinmentall/Victoria 8 (Rodney Graham, 2003) i, per davant de totes, uns vells coneguts pels que tinc debilitat: Teresa Hubbard i Alexander Birchler, dels que es projecta Eight (2001), un dels seus curts màgics, amb bucle hipnòtic i misteriós marca de la casa.

La selecció, segons el programa de mà, recull obres de vídeo-artistes que prenen el llenguatge cinematogràfic per reflexionar entorn el que és real o il·lusori. Recorre els passadissos en penombra del CaixaForum i entrar a cada compartiment fosc per veure les projeccions, em fa pensar que potser viurien una sensació molt semblant aquells espectadors de les primeres llanternes màgiques de fa tres segles. Igual com ara, tots palplantats amb ulls i boca ben oberts davant una altra realitat.

+ L'efecte del cine. Il·lusió, realitat i imatge en moviment. Somni. CaixaForum Barcelona, fins el 4 de setembre de 2011.

[Fotos: Hubbard & Birchler]

[Torontoràdio: The Velvet Underground: Sunday morning]