Guadalupe Plata - Serie B

Carlos Jimena

Guadalupe vampírica

Carlos Jimena

Guadalupe y el Monstruo del Pantano

Carlos Jimena

Guadalupe zombie

Carlos Jimena

Familia canibal

Atenció, falsa alarma: torna la calor! Guadalupe Plata són Pedro de Dios Barceló (veu i guitarra), Carlos Jimena (bateria) i Paco Luis Martos (baix). Des d'Úbeda fan blues (la música fa molt temps que va per endavant en això de la globalització) electritzant i molt perillós durant l'estiu a causa del seu alt risc d'incendi. A més, el bateria és molt bon fotògraf i s'ha encarregat de les fotos de promoció pel seu segon disc.

GUADALUPE PLATA

Guadalupe Plata

(Folc Records, Sociedad Fonográfica Subterránea, 2011)

Descàrrega gratuïta a: Bandcamp Guadalupe Plata.

+ MySpace Guadalupe Plata

[Totes les fotos: Portfolio Guadalupe Plata -Serie B de Carlos Jimena]

[TorontoTV: Guadalupe Plata: Baby me vuelves loco]

Elogi de la llum

Antonio López

Membrillero

1961

Òli sobre taula

49,5 x 50 cm.

En un carreró estret que surt al carrer d'Atocha, era al migdia i quasi ni me'n vaig adonar que passàvem pel seu costat, la meva amiga Taina em va avisar en veu baixa: és el Víctor Erice, deu viure per aquí perquè me'l trobo molt sovint. Quina casualitat, només unes hores més tard estaria jo al davant d'una de les pintures de codonyers d'Antonio López i me'n recordaria d'El sol del membrillo (1992), aquella pel·lícula d'Erice que recull tot el procés creatiu d'aquest pintor per retratar els codonyers del seu jardí i la dificultat per captar la llum del sol que cau sobre ells.

Des de les Avantguardes artístiques de principis de segle XX, la figuració realista en pintura arrossega cert rebuig del sector de l'art que va de modern, li donen fama de vella caduca, de no aportar res als nous llenguatges artístics... Entre els detractors n'hi ha també que defensen abans una bona fotografia que una pintura realista amb tot luxe de detalls. Doncs que vagin a veure l'exposició retrospectiva d'Antonio López al Museo Thyssen-Bornemisza i potser al sortir ho veuran d'una altra manera. Quan la pintura aconsegueix captar la llum de la realitat tal i com ho fa Antonio López, llavors el que trobem és molt més que una pintura: la vida a les imatges, un misteri que ens porta a una altra dimensió, a on no arriba ni la química fotogràfica o la foto digital.

Gran Vía

1974-1981

Òli sobre taula

93,5 x 90,5 cm.

L'exposició retrospectiva reuneix obres mestres de tots els gèneres que ha treballat: les impressionants vistes de Madrid, les escultures d'homes i dones nues, flors i altres natures mortes, codonyers, retrats, interiors com els dels quartos de bany... L'interès de López per triar temes de la realitat que l'envolta té un concepte de bellesa molt particular (com el de cadascú), però darrera de sigui el què sigui que pinta (un conill desossat, una tassa del vàter, un nadó o una flor), sempre hi ha aquella màgia especial que el fa tan gran com a artista. Després està el caràcter i la manera de fer d'Antonio López (que no el conec personalment, però m'encantaria), només cal veure la mateixa pel·lícula d'Erice, qualsevol entrevista o reportatge, per comprovar que sembla una persona sàvia, humil i senzilla que viu intensament l'art.

+ Antonio López. Museo Thyssen-Bornemisza, fins el 25 de setembre de 2011.

+ El sol del membrillo de Víctor Erice, 1992 (2:13:54)

[Totes les imatges: Museo Thyssen-Bornemisza]

[Torontoràdio: Le Mans: Un rayo de sol]

Private Idaho

El lugar de Castle

Imaginen un corpus de obras de arte creadas a lo largo de siete décadas por un hombre que se dedicaba casi en exclusiva a su actividad vocacional, y que se preocupó por conservar para la posteridad la mayor parte de su producción. Este corpus extraordinario está constituido por numerosos dibujos hechos con hollín, construcciones con trozos cosidos de cartulina coloreada y libros hechos a mano. Todos estos artefactos carecen de fecha o título; tampoco hay referencias que esclarezcan la cronología de las obras. El artista nunca concedió entrevistas ni escribió nada sobre su actividad; y se sabe relativamente poco sobre las técnicas o los materiales que utilizaba. James Castle, nacido en 1899 en una zona rural de Idaho, trabajó casi totalmente al margen del mundo del arte hasta su muerte en 1977. Sólo a finales de la década de 1990 su obra empezó a aparecer en los principales circuitos artísticos; hasta entonces había circulado en el ámbito local y bajo la rúbrica de “arte marginal” o “arte autodidacta".*

*Text de Lynne Cooke pel MNCARS.

De tornada d'un cap de setmana de lujo a Córdoba, faig escala a Madrid per veure un parell d'exposicions i visitar més amics. Sabia que dijous arribava el Papa Benet XVI per inaugurar unes jornades de la joventut (catòlica), però no esperava que a principis de setmana ja estaria la ciutat totalment invadida. Com aquesta multitud de peregrins torracollons tenien descomptes pels museus, al MNCARS n'hi havia forces. Tot un acte de tolerància i respecte per part seva veure tants d'ells a l'exposició de la japonesa Yayoi Kusama, una artista defensora de l'alliberament sexual als anys 60' a Nova York. Imaginin el contrast de veure una monja d'hàbit rigorós al costat de les escultures fàl·liques de Kusama... Quina ironia. Em va recordar una foto de Francesc Català Roca que retrata una monja passant pel davant d'un rètol penjat a la paret on hi posava en lletres ben grosses: HOY, FIESTA DE DISFRACES.

En canvi, a les sales on s'exposava la retrospectiva James Castle: Mostrar y almacenar, no hi havia ningú. Només les vigilants de sala i jo durant l'hora que vaig ser-hi. Espero que fos una casualitat i la manca de més visitants no sigui el menyspreu que ha de pagar un artista outsider com Castle, qui en vida va treballar sempre al marge dels circuits comercials de l'art.

Desconeixia la seva obra fins que, fa només uns mesos, l'amiga Insonrible em va enviar un missatge: me acordé de ti, més la notícia d'aquesta exposició (la primera al país i poques més s'han fet arreu del món). Suposo que li vaig recordar, no perquè Castle fos sord-mut, analfabet i va viure en una granja a l'Idaho de l'Amèrica profunda dels Estats Units... si no pels dibuixos i collages que acompanyaven i il·lustraven la notícia. Tot el que després vaig veure i llegir sobre James Castle i la seva obra (per Internet o al catàleg de l'exposició, que el vaig trobar en una llibreria de Barcelona) em va commocionar, i creguin que no exagero.

Així que de pas per Madrid no podia deixar de visitar aquesta exposició, i ara, ja puc dir que la visita va superar totes les expectatives: l'obra de Castle vista en viu emociona molt. La fragilitat dels seus collages, aquelles figures de persones i animals (les aus de granja i els ocells salvatges especialment), els llibres il·lustrats, els paquets amb els que embolicava les obres... tot és d'una delicadesa i sensibilitat enormes, amb una combinació de papers i cartrons, dels colors, les puntades per cossir-los... tan simple com bell i poètic. Collages i dibuixos (de paisatges i d'interiors) formen una obra de pes que dona molt per pensar-hi i descobrir-hi. Una obra marginal però per les circumstàncies de la vida de Castle, perquè és art en majúscules, tan important i interessant com les grans obres d'art que figuren als manuals dels grans hits de la Història de l'Art.

James Castle: mostrar y almacenar

es pot veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid

fins el 5 de setembre de 2011.

+ James Castle: portrait of an artist (Documental de Jeffrey Wolf, 2008)

+ James Castle. Mostrar y almacenar. MNCARS, 
2011. 222 p. ISBN: 9788480264389

[Imatges: MNCARS; S+Art]

[Torontoràdio: The B-52's: Private Idaho]

Happy fingers

The 5000 fingers of Dr. T

Roy Rowland

(1953)

Sortint de l'exposició d'anuncis publicitaris amb les estrelles de l'era daurada de Hollywood, vaig passar per la botiga del mateix Museu del Cinema de Girona, que es molt petita però sempre ofereix una bona selecció de llibres sobre cine i pel·lícules en DVD. Hi vaig trobar una joia bizarra del technicolor: el musical Los 5000 dedos del Dr. T! Dirigida per Roy Rowland el 1953, segons el documentat llibret que inclou la fantàstica edició de L'Atelier 13, el projecte original volia comptar amb grans estrelles del moment com Danny Kaye en el paper del malvat Dr. T, i Bing Crosby d'heroic lampista. Però a causa d'una retallada de pressupost i d'alguns noms descartats per estar sota sospita en plena cacera de bruixes del senador McCarthy... van haver de recorre a actors de televisió que normalment feien de secundaris pel cinema.

El videoclip de No más rocanrol de Parade, el músic murcià (i també un xic marcià), està fet amb una selecció d'imatges de Los 5000 dedos del Dr. T. La cançó forma part del seu últim disc: Materia Oscura (Jabalina, 2011).

Los 5000 dedos del Dr. T és d'aquelles pel·lícules que et queden gravades de petit quan la veus per casualitat a la tele una tarda de diumenge (igual que amb la primera adaptació al cine de Charlie y la fábrica de chocolate, que aquí es va dir Un mundo de Fantasía (Willy Wonka and the Chocolat Factory, Mel Stuart, 1971) i fins molt temps després no la recuperes i dius: era aquesta! (i també t'assabentes que és una pel·lícula de culte, que sempre m'ha semblat una etiqueta sense sentit, com la de cinema d'autor).

Malgrat passar amb més pena que glòria a la seva època, la imaginació i la fantasia d'aquest malson musical (què ben trobat portar el gènere de l' ara t'ho dic cantant al món del somnis, allà a on tot és possible!), són encara avui captivadores. El guió i la lletra de les caçons són del Dr. Seuss, l'escriptor i dibuixant que va crear també el malhumorat Grinch. La banda sonora, en sintonia amb alguns passatges familiars de la història de tall tradicional i tòpic, potser és un pèl ensucrada, però té moments impagables gràcies al so hipnòtic del theremin i d'algunes lletres gracioses i més o menys enginyoses. Sobre tot, el que més impressiona són els decorats, obra del txec Franz Planer. Aquí sí que ho van clavar: escales que pugen sense arribar a enlloc, túnels i passadissos infinits, torres en espiral i perspectives impossibles, presons subterrànies infernals, estances barroques amb gàbies d'or, l'immens piano pels 500 nens, tot el castell del malvat en sí, dispositius amb mil bombetes de colors i, en definitiva, el cartró-pedra al poder. I no oblidem l'extravagant i acolorit vestuari!

Foto promocional amb Tommy Retting

i dues acompanyants.

[Foto: Desuko]

És rar que Hollywood no hagi pensat mai en fer-ne una nova versió. Tim Burton semblaria perfecte, però dels directors de cinema d'avui, el que crec que més s'acosta a aquella estètica del decorat artesà tant imaginatiu, un punt naïf i senzill, però sorprenentment espectacular, és el Michel Gondry d'alguns videoclips (per exemple, el Bacherolette per a Björk) o de La ciencia del sueño (2006) i de Rebobine, por favor (2008). En tot cas, mentre s'ho pensen o no, tindrem sempre l'original. I per cert, amb una gorra vella i un guant de plàstic inflat... podem tenir també un barret com el d'en Burt, el nen protagonista. Customitzin i happy fingers!

[TorontoTV. Parade: No más rocanrol]

Pluja d'estrelles

Harpo Marx per a vodka Smirnoff, 1961

Forces nens de la meva generació encara vàrem tenir la sort d'uns avis que ens explicaven amb entusiasme una de l'oest d'en Jon Vaine, o l'estrena de Lo que el viento se llevó (... y lo que el culo resistió... afegien, perquè és una pel·lícula molt llarga i els cinemes de la seva època tenien les butaques de fusta!). El Gar Gable, la Bete Daves, l'Espenser Traci... fonètica a banda, les grans estrelles del cinema clàssic de Hollywood ens eren familiars. A més, a la tele dels dos canals llavors passaven moltes de les seves pel·lícules.

Judy Garland per a Woodbury Windsor Rose, 1944

Juraria que avui els més joves (sense comptar una minoria de rates de filmoteca, vídeo-club o Internet...) no coneixen ni remotament, mal o ben pronunciats, els noms i les cares de la majoria d' aquells artistes. No tinc dades estadístiques que ho avalin, però sí conec de primera mà el cas d'una bibliotecària jubilada que feia de voluntària unes horetes a la setmana a l'arxiu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, per ajudar a identificar les fotos antigues d'artistes de Hollywood que no portessin el nom escrit al darrera.

Hi penso tot visitant l'exposició: Estrelles en venda! Hollywood a la publicitat americana (1930-1970), al Museu del Cinema de Girona (fins el 29 de gener de 2012). Una exposició modesta, però molt interessant i amb una col·lecció d'anuncis de premsa, la de Roger Biosca, espectacular. Quan hi veig els anuncis de Lucky Strike (amb Marlene Dietrich i Gary Cooper entre d'altres), penso també en Mad men, la sèrie de televisió, perquè segur que els guionistes i l'equip d'art fan servir anuncis com els d'aquesta exposió. La publicitat de Lucky Strike és un dels comptes més importants de l'agencia de ficció Sterling Cooper i, ben documentats i fidels a l'època, els personatges no paren de fumar (i beure!). Avui... quin artista anunciaria tabac? Cap, perquè per llei ja no està permés. El programa de mà de l'exposició explica el cas de John Wayne, que l'any 1964 va haver de deixar d'anunciar Camel quan li van diagnosticar un càncer de pulmó. Fumava sis paquets diaris!

El proper 10 d'agost serà la nit de les llàgrimes de sant Llorenç, mirin el cel perquè hi haurà pluja d'estrelles.

+Preview: Catàleg d' Estrelles en venda! Hollywood a la publicitat americana (1930-1970). Col·lcció Roger Biosca.

[Fotos: Amazon]

[Torontoràdio: Ted Weems & His Orchestra: My Baby Just Cares For Me]