Memòria Brangulí

Josep Brangulí

Fàbrica de joguets,

ca. 1914

[Clica sobre la imatge per veure-la més grossa]

Quan vaig comprar l'entrada, el noi de darrera el taulell del CCCB em va fer una enquesta ràpida. Una de les preguntes era: ¿En quant temps pensa veure l'exposició? Vaig dir una hora... innocent de mi! Quan duia una hora de visita encara anava per la meitat. Dies després, llegia a una columnista d'un suplement cultural d'un diari comentar que en alguns museus es fan exposicions mastodòntiques, que no seleccionen i la consigna sembla ser: ho exposem tot! La retrospectiva dedicada al fotògraf Josep Brangulí podria ser una d'aquestes. Però amb matisos, perquè s'entén que no es podien retallar les sèries de la seva faceta més foto-periodística, com ara aquelles relacionades amb les guerres, o d'altres que també expliquen esdeveniments històrics, socials i polítics, quasi com si fossin fotogrames solts d'una pel·lícula amb moviment. Per algunes de la resta de sèries (...Tallers artesans, Construcció de vaixells de formigó, Bombers, Boxa, Arquitectura industrial, Hospital, Museus, Nocturnes, Paisatge urbà, Platja...) potser sí que es podria haver estat encara més selectiu. Encara, perquè al programa de mà posa que l'arxiu Bargulí té més d'un milió de negatius! Tot i així, la presentació de les fotos en un format ampliat a una mida tan grossa és impecable, el recorregut pot cansar, però val molt la pena de veure.

A més, he sabut fa poc d'una altra raó per deixar l'exposcició tal i com està: s'han fet visites per a malalts d'alzheimer de Barcelona que per edat van viure part d'aquella època, i em diuen que els resultats han estat sorprenents, que les fotos ajuden a despertar, encara que sigui a flaixos, aquella memòria que la malaltia s'endugué. La memòria, un dels valors més preuats de la fotografia.

+ Brangulí: Barcelona 1909-1945. Al CCCB, fins el 24 d'octubre de 2011.

[Torontoràdio: Raimon: Punxa de temps]

TABU!

Mimi Le Meaux

[Fotografia de Karl Giant*]

Escolto al meu programa de ràdio preferit una selecció dels temes musicals que formen part dels dos nous discos recopilatoris TABU!

//////

Tabu! Vol. 2 i Tabu! Vol.3

Paris Hollywood Records, 2011.

Música exòtica ideal per a la banda sonora del millor burlesque. Així que decideixo repescar la pel·lícula Tournée (Mathieu Amalric, 2010), que no la vaig poder veure al cinema i ara ja es troba al videoclub.

Tournée està protagonitzada per una companyia nord-americana de burlesque de gira per França. Hi apareixen les espectaculars Mimi Le Meaux, Dirty Martini, Evie Lovelle, Kitten on the Keys i en Roky Roulette. La trama va de les desventures del productor francès, en plena crisi personal i professional, fent el paper el mateix Amalric, que va guanyar la Palma d'or a la millor direcció al Festival de Cannes. Si el guió està basat en anècdotes reals, la veritat és que aquestes estrelles del burlesque resulten ser molt, però que molt fortes dins i fora de l'escenari! Però de totes totes em quedo amb la seva actitud, per gamberra, políticament incorrecta i grollera...

... Què grolleeeera... que diria una estrella local del burlesque domèstic barceloní, una perla encara per descobrir i que respon al nom (molt fi) de Chocho The Clown, amb el seu únic èxit (de moment): The Coño Song.

+ Tournée

+ Sessió Tabu! a El Sótano (R3)

[*Font: Floggingwoofman]

[Torontoràdio: The Shangaans: Taboo]

Ombres de plata

Marc Parrot: Molta cara / Segundo de Chomón: Sculpteur Express

Ombres de plata, 2011

En el seu nou espectacle, Marc Parrot posa música a pel·lícules de Segundo de Chomón.

A finals de l'any passat es va editar un DVD imprescindible pels amants del cinema en general i del fantàstic en particular: Segundo de Chomón 1903-1913, el cine de la fantasía (Cameo). DVD premiat aquest 2011 al Festival Il Cinema Ritrovato de Bolònia.

Chomón va ser un dels pioners del cinema en un temps que se'n farien creus dels efectes especials que tenim avui, però durant el que van filmar pel·lícules que ara ens continuen deixant parats per l'enginy i la imaginació que hi van posar, per un resultat tan divertit i entretingut com màgic. Fantasmagories amb bruixots i monstres combinant actors i ombres xineses, desafiaments a les lleis de la gravetat... filmant acrobàcies al terra amb la càmera des de dalt! Situacions surrealistes i delirants gràcies a mil trucatges de muntatge... L'objectiu d'aquestes pel·lícules era riure i passar-ho bé, però segur que aquells primers espectadors que van veure l'entrada de la locomotora dels Lumière i s'apartaven espantats per a que no els atropellés... amb Méliès i Chomón deurien pensar que definitivament allò del cinema era obra del dimoni!

Segundo de Chomón era aragonès, es va traslladar a Barcelona per iniciar la seva carrera i d'allà va fer el salt a París, treballant per a una de les productores més importants del moment, la Pathé Frères. Però pels ex-alumnes de la professora d'Història del cinena Palmira González, Chomón no es pronunciarà mai ni amb accent mañico, ni català, ni francès! Ha de ser com ella ho deia, amb accent cordovès: Segundo de Xomong! L'accent i la passió que hi posava Palmira (i deu posar-hi encara) per reivindicar i treure de l'oblit a un dels grans del cinema.

+ Gira d'Ombres de plata a la web de Marc Parrot

Un Richard!

Richard Hamilton

Interior II,

1964

Collage

[Imatge: Tate Modern]

Aquest és un dels meus collages preferits de Richard Hamilton. El va fer a partir d'un fotograma de la pel·lícula Shockproof (Más fuerte que la ley, 1949), dirigida pel rei del melodrama Douglas Sirk i amb Patricia Knight de protagonista femenina.

Hamilton va morir ahir als 89 anys. Malgrat la seva edat, continuava en actiu artísticament, mantenint molt vigent l'Art Pop lligat a tota la iconografia pròpia de la cultura de masses: des dels electrodomèstics al cinema, la música rock i pop, amb homenatges als seus artistes admirats (Velázquez, Picasso...). Sovint amb una visió irònica i crítica amb l'actualitat política, com per exemple recentment sobre la intervenció del seu país a Irak sota el govern de Tony Blair.

Richard Hamilton. Patricia Knight, 1964. [Imatge: Artnet]

Enamorat de Cadaqués, a on va arribar als anys seixanta seguint a Marcel Duchamp, ben segur que en alguna terrassa del poble descobriria Hamilton tota la paramenta del pastís Ricard, el licor preferit dels turistes francesos: gots, copes, cendrers, gerretes i ampolles per l'aigua... també para-sols i xapes per penjar a les parets. Era molt típic als bars de la Costa Brava d'aquella època i va durar fins entrats els 80'. Hamilton va afegir a les sis lletres retolades de la marca una H i va fer seu el logo: RICHARD. Així que, a la seva memòria va dedicat aquest brindis amb pastís: per Richard Hamilton i l'Art Pop!

Richard Hamilton

(1922-2011)

[Imatge: British Council]

[Torontoràdio: The Beatles: White Album: Revolution 1]

Cautiva

Guillermo Pérez Villalta

Dionisios encuentra a Ariadna en Naxos*,

2008

Òli sobre tela

100 x 100 cm.

A La piel que habito de Pedro Almodóvar, ho vaig trobar tot massa fred, asèptic i contingut. Malgrat la distància que m'imposava tanta fredor (que a d'altres pel·lícules seves, melodrames o comèdies, no m'havia passat gairebé mai), vaig seguir amb interès la història (una vegada més, o encara més, rocambolesca). La pel·lícula em va agradar. Trobo que la fredor li senta bé a la part de gènere fantàstic i de conte gòtic que té. Els personatges, a part de la novel·la d'on provenen, semblen sortits del destí cruel i salvatge de la mitologia grega. Ara, penso que si el metratge tingués més moments amb la mateixa força que la música d'Alberto Iglesias i l'emoció del gran final, estaríem davant d'una obra mestra.

Cautiva és una peça musical d'Alberto Iglesias, escrita a partir de textos d'Ezra Pound i James Joyce, composta entre 1987 i 1991, i enregistrada en CD el 1992. Iglesias és el compositor habitual de les bandes sonores de les darreres pel·lícules d'Almodóvar. Quan al director de cinema li preguntaven a les entrevistes cóm el va conèixer, crec recordar que deia que es va interessar per ell quan va escoltar Cautiva. Quasi vint anys després, amb nous arranjaments del mateix Iglesias, el tema principal de La piel que habito és aquell Cautiva, que només pel títol ja té molt a veure amb la trama de la pel·lícula. Però a més, li dona una força dramàtica que, com deia, pel meu gust, és superior a les imatges que acompanya.

* A La piel que habito apareix aquesta pintura de G.Pérez Villalta. [Imatge: Galería Soledad Lorenzo]

+ Alberto Iglesias

+ La piel que habito (Pedro Almodóvar, 2011)

[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Cautiva Part I i Part II]

Els quaderns de Carlos Pazos

Carlos Pazos

El ojo y la bala

Collage d'un quadern de l'artista,

1999

[Feu clic sobre la imatge per veure-la més grossa]

Per a Carlos Pazos: "... [el collage] és la màxima expressió de llibertat. Tallar i enganxar. No necessito inventar. Això, inventar, ens duria a l’artista Déu i és quelcom que detesto com a bon ateu. Ho tens tot allà. El collage és el llenguatge. No entenc altre art que no sigui el collage, perquè és la vida” (…) “Per a mi la vida és un collage. La tallo i enganxo igual que faig amb les imatges i els objectes. M’agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys prejudicis. A més, penso que continuar plagant el món de nous objectes i imatges ens atordeix i ens impedeix veure el moment."*

Visito l'exposició Cook Books: inventari provisional 1999-2011. Només entrar, trobem vuit collages de gran format, d'uns dos metres per dos metres aproximadament. Mai havia vist de tant grossos fets per Carlos Pazos. La combinació de multitud de classes i textures de papers, plàstics, fotos, dibuixos, teles, cartells estripats, discos de vinil i mil objectes més (des d'unes sandàlies a un tros de guitarra o uns estalvis). Imagino l'estudi de Pazos com uns grans encants plens de piles de paper i andròmines polsoses, i m'entra una mica de picor... Però el resultat és brutal. En els seus collages tot encaixa amb harmonia i responent a aquells títols evocadors tan bonics (De otros veranos) i carregats de malenconia, però també d'ironia i sentit de l'humor (La moda nos incomoda) tan típics d'ell. Sense oblidar el gust per les icones del Pop (Disney, Elvis... o un embolcall de taronges) i el sexe (del més sublimat al porno). A l'altre costat de la sala, s'hi exposen en unes quantes vitrines alguns dels seus quaderns de treball. És la part inèdita de l'exposició perquè, segons expliquen, des de que els va començar a fer l'any 1999, pràcticament no els havia mostrat mai fins ara. Estan oberts per pàgines triades, on es poden veure collages petits, esbossos, escrits i notes que van ser punt de partida d'altres obres o que, començant per les mateixes tapes manipulades i fins a l'última pàgina, tenen també categoria d'obra per sí soles, autèntiques peces úniques de llibre d'artista.

*Dossier de premsa de l'exposició.
Cook Books: inventari provisional 1999-2011, al Museu de l'Empordà de Figueres fins el 16 d'octubre de 2011.

+ Pàgina web de Carlos Pazos

[Imatge: Museu de l'Empordà]

[Torontoràdio: Elvis Presley: Love Me Tender]

Viure somniant

L'habitació vermella

Twin Peaks

(1990-1991)

David Lynch

Un dels moments més sorprenents i estimulants de Twin Peaks el va protagonitzar l'agent Cooper quan, en somnis, la difunta Laura Palmer li revela a cau d'orella el nom del seu assassí. Tot succeïa a la mítica habitació vermella, una mena de purgatori o avantsala de l'infern, de terra de dibuix geomètric i parets de cortines vermelles. I amb aquell nan misteriós que parlava del revés i es deixava anar ballant al ritme de la música hipnòtica d'Angelo Badalamenti (que va donar peu a una famosa paròdia a Living in Oblivion (Vivir rodando, Tom DiCillo, 1995), quan en el rodatge d'una escena que ha de ser onírica, contracten a un nan que abandona el plató cridant indignat: ningú somnia amb nans!). L'agent Cooper no distingeix entre el somni i la vigília, les pistes en els dos estats tenen la mateixa importància per a les seves investigacions. Ja no és qüestió d'interpretar un somni, aquest és del tot revelador i cal creure fermament en ell.

Twin Peaks és ficció, però com passa sovint i bé diu el tòpic que la realitat supera la ficció... aquí està El mundo bajo los párpados de Jacobo Siruela per demostrar-ho una altra vegada. El llibre reivindica els somnis com una part més de la vida, que s'han obviat a l'hora d'escriure la història de la humanitat. Tal i com ell demostra amb molts exemples (documentats, plens de referències i noms fins a quasi deixar-te exhaust), el seu determinisme ha estat sovint una realitat. El recorregut per l'altra vida, l' onírica, l'altra dimensió, és apassionant. No interpreta somnis, ni toca la seva representació en l'art (això ja s'ha tractat en molts altres estudis), però sí entra en la ficció, sobre tot amb la mitologia, que ocupa una bona part del llibre. És molt interessant, però personalment, trobo encara més interessant quan Siruela exposa casos reals de somnis premonitoris complerts. Alguns van o podien haver canviat el curs de la història, altres només són potser casualitats sorprenents... en ambdós casos: posen els pèls de punta! O quan parla d'aquells científics incompresos i menyspreats que amb les seves teories van fer trontollar les nocions d'espai i temps (el temps! el pitjor dels invents humans, recull) tal i com seguim la majoria de mortals i tenim tan assumides.

Entre les històries que es poden trobar a El mundo bajo los párpados, transcric aquesta del psiquiatra Carl Gustave Jung: “... Una joven paciente en un momento decisivo de su tratamiento. La noche antes, había tenido un sueño que le había causado un enorme impacto emocional. El sueño era sencillo. Le regalaban un hermoso escarabajo de oro. Aparentemente no había nada turbador en esta escena. Pero, al día siguiente, mientras el doctor Jung estaba escuchando su relato atentamente, sentado de espaldas al gran ventanal de su despacho, de pronto oyó un extraño ruido, como si algo hubiese golpeado levemente en los cristales. Al volverse hacia la ventana, Jung advirtió que se trataba de un insecto que había chocado contra la superficie del vidrio para caer después sobre el alféizar. Así que abrió la ventana, tomó suavemente en sus manos el insecto y lo depositó en su mesa. Una vez pudo examinarlo, comprobó que se trataba de un escarabajo, concretamente la Cetonia aurata o setonia común, que venía a ser la analogía más próxima que podia encontrarse en esas latitudes del escarabajo de oro del que habían estado conversando unos momentos antes. Muchas cosas sorprendentes le habían sucedido a Jung en su vida, pero jamás ningún símbolo onírico se había materializado con una exactitud y contundencia tan sorprendentes.*

*Siruela, Jacobo. El mundo bajo los párpados. 2a ed. corregida. Vilaür: Atalanta, 2011. (Imaginatio vera), 352 pàg. ISBN: 978-84-937784-5-3.

[Foto Cetonia aurata: Didier Descouens a Wikipedia]

[Torontoràdio: Antonio Carlos Jobim: Vivo sonhando]