Feliç any nou!

Alfredo Codona (Sonora, Mexico, 1893 - Long Beach, California, 1937) va ser el primer trapezista en fer el triple salt mortal. Però per a salts mortals, el que li va fer la seva dona: després d'enxampar-la amb un amant, Alfredo la va matar d'un tret i, acte seguit i amb la mateixa pistola, es va suïcidar.
A part d'una gran carrera al circ amb la troupe familiar The Codonas, saga de llarga tradició al trapezi, Alfredo va fer d'especialista per a les pel·lícules de Tarzan, doblant a Johnny Weissmuller quan saltava, liana en mà, d'arbre en arbre.

[Font: Circopedia]

Pastorets Mansfield

Jayne Mansfield

Al gran pessebre de Las Vegas, la cabellera rossa oxigenada i el cos exuberant de Jayne Mansfield haurien donat per a les dues bandes enfrontades d'uns pastorets, segur que molt més exòtica i excitant que la representació, un fart casta, del bé i el mal que va escriure Folch i Torres. Imaginin a l'arcàngel Jayne Gabriel amb túnica blanca de seda, escot generós i faldilleta molt, molt, curta, tocant la lira sobre núvols de cotó. O a Jayne Lucifer amb mini biquini vermell sobre roques volcàniques, daurant la seva pell entre les flames. De fet, són dos papers que ella va viure. Se sap que va passar una temporada a l'Infern, amb Anton La Vey, un dels seus amants, suprem sacerdot d'una secta satànica. També que quan la van deixar de trucar de Hollywood, les drogues i l'alcohol la van fer pujar més sovint al Cel... Una vida intensa la de la Mansfield, que va acabar tràgica i amb un final sobtat - com el de tantes estrelles -, l'estiu de 1967, en un accident de cotxe que es va convertir en un mite sobre la mort d'un mite. 

L'estiu passat, l'editorial francesa Grasset publicava Jayne Mansfield 1967 de Simon Liberati (recent Premi Fémina 2011), biografia novel·lada d'aquesta gran sex symbol nord-americana dels anys cinquanta. Diuen que ho era, però que de segona fila, que si l'eterna imitadora vulgar de Marilyn Monroe, que si de Sèrie B... En fi, bo o dolent, cel o infern... Amb moments impagables com aquest, jutgin vostès mateixos:

... Rovellló i Lluquet caient en la temptació...

[Fotografia de J.M.: Truus, Bob & Jan too!]

[TorontoTV: Los Mambo Jambo: Everyone's Faking]

Totes les institutrius tenen una història trista

Edward Rochester (Michael Fassbender) i Jane Eyre (Mia Wasikowska) al bosc.

- Fa tres mesos que viu a casa meva, oi?

- Sí, senyor.

- I d'on ve?

- De l'escola de Lowood, a... shire.

- Ah! És una institució benèfica, oi? Quant de temps s'hi va estar?

- Vuit anys.

- Vuit anys? Deu ser molt forta, vostè. Em pensava que la meitat de temps en un lloc com aquell podia acabar amb la constitució més forta. No m'estranya que faci cara de venir d'un altre món. Tenia curiositat per saber d'on l'havia tret, aquesta expressió. Ahir a la nit, quan se'm va apareixer al camí de Hay, em va fer pensar en els contes de fades i tenia mig pensat preguntar-li si m'havia embruixat el cavall, encara no n'estic segur. Qui són els seus pares?

- No en tinc.

- M'imagino que no n'ha tingut mai, oi? Se'n recorda?

- No.

*Brontë, Charlotte. Jane Eyre. Traducció de M. Dolors Ventós. 

Barcelona: Proa-La Butxaca, 2010. ISBN: 978-84-9930-202-7. Pàg. 137.

Podia haver triat un altre dels molts moments intensos que conté la darrera adaptació al cine de Jane Eyre (Cary Fukunaga, 2011), per exemple: aquells crits aterradors a mitja nit (i que ara no desvetllaré d'on surten per respectar a qui no hagi llegit la novel·la o no hagi vist cap de les pel·lícules), però en aquesta ocasió no em van corprendre tant i sorprendre, gens, perquè formen part del record, de les pors de la meva infantesa quan vaig veure de nen,  per la tele, la pel·lícula amb Orson Welles i Joan Fontaine (Robert Stevenson, 1942). Uf, aquells crits...

Un amic – estant en una edat, com diu ell mateix, entre els trenta i els cinquanta - va començar a llegir Cims borrascosos d'Emily Brontë i no la va poder acabar. Si no recordo malament, em va explicar que no va entra-hi perquè l'irritava el comportament dels protagonistes, un apassionament que, malgrat l'època en que passava, va trobar ingenu i absurd. Al contrari que Jane Eyre, de la germana Charlotte, que sí la va llegir sencera i amb entusiasme.
Intrigat, i amb la voluntat de llegir a les Brontë, vaig adreçar-me a Samedimanche, especialista de capçalera en literatura anglesa del XIX en general i de les Brontë en particular, per tenir una segona opinió. La seva resposta va ser sàvia i contundent: preferia Cims borrascosos... quan tenia 15 anys, i ara preferia Jane Eyre.
Com no en tinc 15 (però tampoc molts més, no creguin), començaré amb Jane Eyre.

[Fotos: http://mmorrow.tumblr.com/]

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: IRM]

Biodramina power

Em marejo. Quan vaig de paquet en un cotxe i el trajecte té corbes (carreteres de muntanya, vetades!), o cal aturar i accelerar sovint (en un embús o circulant per llargues avingudes amb molts semàfors), deixo de parlar al moment, intento no pensar-hi, però no ho puc evitar, em poso blanc marmori i comença el ritual: baixa la finestra que et toqui l'aire, hauries d'haver-te assegut al davant, avisa si has de vomitar, vols que parem i baixes? Si, a més, el cotxe acaba de sortir de fàbrica, no calen gaires corbes, aquella olor a nou, entre plàstic i ambientador, assegura el mareig instantani. Per descomptat que a les atraccions de les fires i parcs, ni acostar-m'hi. Pels viatges en cotxe o autobús, només hi ha un remei que em funcioni: la biodramina...

Biodramina Mood

Centrifugado magnético (autoedició del 2010) és el primer disc del grup Biodramina Mood, dotze temes instrumentals entre el jazz i el lounge (todo es lounge y mi vida es lynch, que deia Carlos Berlanga). La fusió de bateria, tuba, violoncel i marimba amb els sons hipnòtics de la guitarra lap steel i el metal·lòfon... et porten a caure en una mena d'espiral magnètica, tal i com proposa el títol i tan bé il·lustra la bonica portada de l'artista Eugenio Merino. Però l'espiral de Biodramina Mood, al ser biodraminitzada, fa que tot indici de mareig es converteixi en una sensació molt més que agradable. Els seus temes són molt visuals, petites bandes sonores de pel·lícules que  serien divertides, elegants, misterioses, hawaianes o marcianes. Títols amb bon sentit de l'humor (Caravana Potato, Bud Spencer y Terence Hill, Lo de siempre, Títulos de crédito... ) i sempre evocadors (Odeon 8400, El sueño de Thornhill, Hotel Burton...). A més, i és l'única composició prestada, es marquen una versió rodona del Take on me d'A-Ha:

+ Biodramina Mood

[Portada i dibuix d' Eugenio Merino]

Nino Malinconia

Federico Fellini

Le Notti di Cabiria

(1957)

Veig per la tele a Pep Mira (director de Catmúsica) al programa número 1.300 de Cinema 3 fent un breu però molt complet repàs per l'obra de Nino Rota, homenatjant així al músic pel centenari del seu naixement. Parla de les bandes sonores per a Federico Fellini, Luchino Visconti o Francis Ford Coppola, també de la seva formació clàssica (abans de música per al cinema havia escrit unes quantes òperes), com treballava assegut al piano, reinventant les cançons populars italianes i arranjant a la manera del seu admirat Igor Stravisnki... Ho podeu veure i sentir aquí (just a partir del minut 13:30).

Federico Fellini

8 1/2

(1963)

Des de l'estiu passat, el record d'aquesta música m'anirà lligat per sempre al d'un casament. Quan va acabar la cerimònia, els convidats anàvem sortint de la petita ermita romànica mentre sonava de fons la marxa de Nino Rota per a 8 1/2. No m'ho esperava, què ben posada vaig pensar, i un calfred em va recorre l'espinada. Uns dies després, li vaig explicar a la mare de la núvia, una de les persones més fantàstiques que he conegut mai, i em va contestar: me alegra mucho que estuvieses tan a gusto y que Nino Rota te hiciese vibrar, es que no es para menos, además esa marcha es preciosa, casi pura poesía. Yo le suelo decir a O. que esa marcha me produce un poco de melancolía, él me responde que le sucede lo mismo.

Somiatruites

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny


on només hi estudien els nens que somien amb truites.


És l’escola dels somiatruites
,

és l'escola dels somiatruites

on només hi estudien els nens que somien amb truites.



Hi ha el Joan que somiava que el seu llit tenia ales


i a mitjanit despegava i volava, i volava i volava

i la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop

i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena.

I així ho feien: AAAAAAAAAAAUUUUUU...

Albert Pla. Somiatruites (fragment)

Somiatruites és una de les millors cançons d'Albert Pla. Pensada pels nens de totes les edats (del disc Anem al llit de l'any 2002), no deixa de tenir algun punt més agre que dolç, però en conjunt és molt més tendra i surrealista que les històries sòrdides i els moments escatològics d'altres cançons del seu repertori, sempre únic i genial (per a quan un primer volum que reculli totes les lletres que ha escrit fins ara?). Com va passar amb Qualsevol nit pot sortir el Sol de Jaume Sisa acompanyada dels dibuixos de Sergio mágico Mora, Somiatruites també té fusta de conte clàssic i era perfecta per ser il·lustrada. L'editorial Takatuka ho ha fet possible publicant l'àlbum: Albert Pla posa les paraules, Liniers els dibuixos i el resultat té una sintonia total, bonic de debò, macanudo!

Somiatruites.Text d'Albert Pla. Il·lustacions de Liniers. Barcelona: Takatuka, 2011. 34 p. ISBN: 978-84-92-696-61-1.

[Imatges: Takatuka]

[Torontoràdio: Albert Pla: Somiatruites]