Auuu!

Paul Naschy 

caracteritzat d'home llop

[Foto: arxiu de Rtve]

Pot ser que abans no controlessin tant què miraven a la tele els nens? Bé, vaig ser dels nens amb tele en blanc i negre, i només teníem dos canals. Per avisar que el programa era per adults, apareixien els famosos rombes en un extrem de la pantalla. Però per a mi que els meus pares i avis no s'hi fixaven massa. El cas és que amb sis anys estava jo assegut a la taula del menjador, construint una caseta de cartró pels clicks de famobil,  mentre veia per la tele una pel·lícula de l'home llop. I vaig passar por, molta por. Viure al poble tampoc va ajudar a oblidar-ho fàcilment, perquè el col·legi quedava a les afores, i els que hi anàvem a peu, sols o en grup, passàvem per un camí entre oliveres i vinyes envoltades de bosc. A l'hivern, el camí de tornada, a les cinc de la tarda, era ben fosc... Auuu!

Però avui, que aquella por ja estava més que superada, si llegint Brañaganda he tornat a sentir calfreds, crec que es deu a la bona mà de David Monteagudo per escriure situacions inquietants. Com per exemple, la que viuen l'Orlando, el nen protagonista, i la seva mare quan, camí del poble veí, els sorprèn la nit i son assetjats per la mirada amenaçadora d'un home llop, el lobishome que té aterrits a (quasi) tots els habitants de Brañaganda, el nom fictici del poble, i de la comarca sencera de la Galícia rural on transcorre la novel·la. Però aquesta no és una novel·la fantàstica o de terror. El monstre ve a ser només un pretext per destapar la part fosca i miserable dels humans. I crec també que ho aconsegueix, tot i que per a mi el millor ha estat (igual que a Fin, del mateix Monteagudo) el jugar amb tanta habilitat a deixar obert el perquè d'alguns dels misteris que planteja. I a més, també m'ha agradat molt la descripció del paisatge, tan visual com si pugessis a un helicòpter en una autèntica Brañaganda des de l'aire, volant per sobre dels prats, els boscos i les muntanyes... intentant veure a l'home llop amagat entre la vegetació.

Monteagudo, David. Brañaganda. Barcelona: Acantilado, 2011. (Narrativa del Acantilado; 196). 288 p. ISBN: 978-84-15277-37-8.

[Foto portada: Acantilado]

[TorontoTV: Round Robin: I'm the wolfman]

L'univers particular

 Bestué - Vives

Accions a l'Univers

(2008) 

Instal·lació de David Bestué i Marc Vives que es pot visitar, fins el 20 de maig del 2012, al Caixaforum de Barcelona.

Si et diuen que mentre et vas fent gran vas prenent consciència de la dura realitat i perdent simultàniament el sentit de l'humor... Bestué-Vives tenen en el seu art més de mil propostes per a que això no passi. El recorregut pels onze espais d'aquesta instal·lació és sorprenent, irònic, reflexiu sense discursos pesats (que no per això intranscendents), fet amb mitjans tècnics i utillatge tronats (forma part del seu estil), i molt divertit. Sobre tot, no hi entrin sense proveir-se de l'àudio-guia que els explicarà el perquè de cada espai:  del dedicat a allò més microscòpic fins al darrer, amb la desintegració de la matèria. L' Univers que portem dins i al que pertanyem.

Abans o després d'entrar-hi, no es perdin tampoc els tres vídeos dels mateixos Bestué-Vives que es projecten en un racó de l'entrada de la sala: Estat de canvi (2010), Història de l'escorpí enamorat (2008) i Accions a casa (2005). En aquest últim, els dos artistes en són els protagonistes principals, i les seves accions, segons el programa de mà, incideixen en mostrar una actitud desinhibida davant les convencions culturals... Com ara dormir al mig del passadís, camuflar el menjar, robar la planta del vestíbul i mostrar-la al balcó, creuar una habitació sense tocar el terre, inventar mecanismes a base de cordills per moure un moble amb l'ascensor o per obrir i tancar portes, llegir a la llum d'un microones obert... i moltes més de memorables, sempre amb esperit irreverent, humor, un punt infantil (algunes coses les fèiem de nens!)  i amb alguns homenatges a la història de l'art: a les accions dels dadaistes, a la cadira Barcelona de Mies van der Rohe i (aquest no du pistes al títol i no ho puc assegurar) a la font de mercuri d'Alexander Calder... Mentre ho veia, al meu costat hi va haver la deserció indignada d'una senyora d'entre uns seixanta i setanta anys d'edat. Va marxar només veure l'acció titulada “Caquita con palmera”... que juntament amb l'acció de despertar amb un pet a la cara,  és de les més escatològiques (a la vegada que existencialista...). En fi, trobo que no n'hi havia per tant, la senyora deu formar part dels que van perdent el sentit de l'humor, o dels que ja l'han perdut del tot.

Bestué - Vives

Accions a casa (2005)

+ Bestué-Vives

+ Bestué-Vives. Accions a l'Univers al Caixaforum

[Fotos d'Angel de la Rubia per a Obra Social La Caixa]

Clint

Asuntos internos

(Discos Malos, 2012)

El que tenen les 12 cançons d'aquest disc instrumental de la banda Clint és que ells posen la millor banda sonora i cadascú es pot fer la seva pel·lícula:

1. Serie B: Un cotxe arriba a tota velocitat i s'atura aixecant una gran polseguera. Ell obre la porta del copilot i puja. Seu amb el maletí a la falda. Ella li pica l'ullet, arrenca i accelera.

2. Caso cerrado: Ell torna a comptar els diners per a que ella sàpiga que hi són tots.

3. Difunde notas divinas: El viatge continua, més tranquil però a bon ritme i sense pausa, mentre cau la nit.

4. Pólvora eres: Arriben a prop de la frontera mexicana.

5. No te alarmes: Al llit del motel, fan l'amor amb la tele de fons.

6. Alguno de los Nuestros: Es desperten amb el somriure de l'endemà d'un dia perfecte.

7. Flirted Whith You All My Life: Dinant, fan mil plans que saben que mai es faran realitat.

8. Hechos presuntamente delictivos: El xerif comença a pentinar la zona. Dos cotxes patrulla es dirigeixen cap el motel.

9. Tomalo con calma: Surtin amb les mans enlaire. Obeeixin i no els passarà res.

10. Aparadores: Comença un tiroteig. Ell queda ferit de mort i ella aconsegueix escapar per la finestra del lavabo.

11.Vacaciones en el bar: En una terrassa davant el Pacífic, estirada sobre una hamaca i amb un margarita a la mà, ella deixa anar una llàgrima quan recorda aquells plans que va fer amb ell.

12. Nana: Un feix de llum provinent d'una nau extraterrestre la xucla, a ella i l'hamaca, fins al seu interior. Dos marcians l'examinen i descobreixen que està embarassada.

Serà un nen i li posarà Clint, com el pare. 

FIN

+ Clint

[TorontoTV: Clint: Vaciones en el bar]

[Foto: 44 Magnum]

El cas Blanchard

María Blanchard

Gitana

(Oli sobre tela),

1908.

Quan vaig llegir que una de les obres de María Blanchard que havia cedit el MAS de Santander al MNCARS de Madrid era el quadre Gitana, vaig recordar amb un somriure el robatori de quatre obres de la mateixa Blanchard que va succeir a l'Alt Empordà. La veritat és que no conec ni la data exacta ni cóm va passar realment, perquè vaig saber del cas Blanchard a través del llibre Códex 10 d'Eduard Pascual, una novel·la policíaca basada en casos resolts a la comissaria dels mossos d'esquadra de Figueres i que, sent tots reals, l'autor avisa que part del què s'hi explica és ficció. 
El capítol dedicat al cas en qüestió es titula Arte gitano... Perquè resulta que uns gitanos de la comarca van robar la mercaderia que duia un camió aturat en una àrea de servei, i entre caixes de camises (que col·locarien fàcilment als mercats ambulants), hi van trobar també 4 quadres de Maria Blanchard: Maternité, Jeune femme à la coiffe, Le male de dent i La toilette. Pel què explica Pascual, els quadres anaven en el camió provinents de Ginebra camí de Madrid, en una combinació de logística de transport poc professional, per no dir tronada: ni un acompanyant especialitzat, ni el camioner sabia que els duia de paquet... Els gitanos, d'entrada, no van donar massa importància als quadres i van valorar més els marcs luxosos que duien que pas les obres en sí. Tot i que, també segons el relat, poc abans que els recuperés la policia, els lladres estaven buscant assessorament al sud de França per saber si valien diners i vendre'ls fora del país. Qui sap què haguessin fet si entre aquells quadres hi hagués anat també Gitana! Doncs que potser ara penjaria de les parets d'una casa del barri gitano de la ciutat. Seria un bon lloc, molt millor que un museu.

El MAS ha cedit Gitana (1908) i Dona amb vestit vermell (1914) al MNCARS, que està preparant una gran exposició retrospectiva de l'obra de María Blanchard (1881-1932) per a l'octubre del 2012.

+ Maria Blanchard

[Foto: El Diario Montañés]

[Torontoràdio: Django Reinhart: Minor swing]

Esperit nòrdic

Jordi Bernadó

Stockholm

(Sèrie Europa)

2011

Les portes règies d'un parc d'Estocolm pintades amb un creuament d'estils entre el blau Klein i els daurats de Versace... Les fotografies de Jordi Bernadó no deixen de sorprendre perquè ell continua trobant els llocs més sorprenents i kitsch d'arreu del planeta per ser fotografiats. A més, si ho presenta en uns formats tan grans i espectaculars com els que ara es poden veure a la galeria Senda de Barcelona (fins el 25 de febrer), quedes fins i tot intimidat davant les imatges. 

A les fotos de Bernadó, la realitat sol superar la ficció, o de vegades dubtes i no saps ja què és què. En aquesta sèrie, respecte a altres anteriors, sembla que la teatralitat no és tan desbocada, pot més un punt de vista com transformador, però igualment et permet comprovar cóm d'artificial podem arribar a convertir el paisatge, perquè així, amb no sé quin estrany mecanisme del bon o el mal gust (això cadascú), ens ho hem proposat.

+ Jordi Bernadó

+ Jordi Bernadó a la Galería Senda

[Foto: Galeria Senda ]

[TorontoTV: Los Guajes: Cazasuecas]

Garras humanas

Soy el hombre sin brazos del circo

Soy capaz de fumar con los pies

Cada noche la gente me aplaude más

Pero yo me quisiera morir...

Joan Crawford i Lon Chaney

a Garras humanas (The Unknow, 1927)

de Tod Browning

No tenia per què ser-ho, però es veu que sí: la vida de Tod Browning va ser igual o més turmentada que la de les criatures i personatges que ell mateix va portar al cinema. Així es desprèn de l'estudi de José Manuel Serrano Cueto per a la col·lecció Signo e Imagen/Cineastas de l'editorial Cátedra, un repàs complet de la vida i obra de Browning, documentat a partir de l'anàlisi de primera mà de les pel·lícules que l'autor ha pogut veure (explica que moltes d'elles avui són difícils i d'altres impossibles de trobar) i d'una bibliografia selecta que inclou forces referències a les dues grans biografies americanes que hi ha publicades sobre ell.

(...) Pero tú me querias sin brazos

Por tu amor yo me los corté

Yo creía que así me ibas a querer

Y te fuiste con un domador ...

Browning era una persona turmentada... pel dolor. Arrossegava les seqüeles d'un accident de tràfic que el va deixar coix i amb una boca esguerrada que intentava disimular sota un fi bigoti.

Infatigable treballador pels estudis de la Metro Goldwyn Mayer, de caràcter prou amable i correcte amb tècnics i actors, però extremadament solitari: als rodatges no es relacionava gairebé amb ningú i, a les pauses, fugia a la caravana del set, o de seguida cap a casa un cop acabada la feina.

Després d'una llarga carrera que començà a l'època del cinema mut, i que va estar més plena d'èxits que de fracassos, va arribar el gran escàndol que provocà l'estrena de Freaks, la parada de los monstruos (1932). Portar al cinema freaks reals, com els que des del segle XIX tenien èxit per barraques de fires, circs i parcs d'atraccions (que Browning havia conegut treballant-hi uns anys abans), no va tenir la mateixa sort a les pantalles. El rebuig frontal de la societat nord-americana per aquella tropa de tolits no va deixar entreveure la paràbola sobre la mentida i la dignitat del diferent que duia dins. El fracàs comercial de la pel·lícula marcaria l'inici de la condemna del seu director a un ostracisme que només va salvar la sèrie B. Fins molts anys després Freaks no sería reconeguda com una obra mestra. Definitivament oblidat, Browning no va corre millor sort que Bela Lugosi, el seu Drácula en dues ocasions, i també va acabar els dies tancat en una mansió, però enlloc d'addicte a la morfina, alcoholitzat, fins que va morir.

La lectura del llibre convida a fer-se un cicle de les pel·lícules de Browning, començant per Freaks i d'altres que igualment no són pas tant difícils de trobrar, com ara Drácula (1931) i La marca del Vampiro (1935). O de més antigues, com Garras humanas (1927), la preferida de José Manuel Serrano Cueto, que buscant per Internet es troba sense gaire dificultat. Garras humanas és una joia del cinema mut. Protagonitzada pel gran Lon Chaney (actor fetitxe de Browning fins que va morir prematurament d'un càncer a les portes de protagonitzar Drácula) i una jove Joan Crawford. Tracta una terrible i passional història d'amor impossible en un circ de principis de segle XX establert a Madrid... Però per fer la sinopsis millor recorre, al peu de la lletra, a la cançó Garras Humanas de La Orquesta Mondragón, una altra paradeta de monstres, que sempre va retre homenatge al fascinant món de Browning.

+ Serrano Cueto, José Manuel. Tod Browning. Madrid: Cátedra, 2011. (Signo e Imagen /Cineastas; 87). 267 p. ISBN: 978-84-376-2880-6.

[Fotos: The Legendary Joan Crawford]

[TorontoTV: La Orquesta Mondragón: Garras humanas]