diumenge, 29 d’abril del 2012

Lolita on the Moon





The Primitives versionen el Turn off the Moon que Sue Lyon va cantar per a la banda sonora de la pel·lícula Lolita (1963) d'Stanley Kubrick, que la mateixa Lyon protagonitzava al costat de James Mason i Shelley Winters.

Llegint La librería de Penelope Fitzgerald (amb el club de lectura La Sartén Littéraire), on s'hi explica, molt de passada, l'escàndol - i èxit de vendes - de Lolita quan Vladimir Nabokov la va publicar l'any 1955, ja sabia que, amb el temps, va arribar a ser considerada una de les grans novel·les de la literatura universal (i una de les millors radiografies de la societat nord-americana de la seva època, que no és poc venint d'un rus!), però com no ho havia fet abans, vaig decidir llegir-la.
I em va agradar molt. Molt més forta que la pel·lícula (amb guió original de Nabokov, però que Kubrick va haver de retallar i suavitzar per evitar la censura). Trobo que Lolita és una autèntica bomba embolicada en un preciós paquet de regal. El que explota pels aires és qualsevol indici de moral: Humbert Humbert és un monstre, la petita nimfa i companyia, monstres també. L'embolcall de luxe: l'escriptura de Nabokov. No sé si trobaré en alguna altra novel·la una manera tan bonica de descriure la bogeria, malaltissa o no, que pot provocar l'amor.

Turn off the Moon forma part del nou disc de The Primitives: Echoes and Rhymes (Elefant Records, 2012).

dimecres, 25 d’abril del 2012

Por als espais tancats


Claustrofobia

Entre les novetats del segell Munster Records es troba Tensión: spanish experimental underground, 1980-1984, un disc recopilatori que repesca 18 dels grups espanyols de pop més radicals i trencadors dels anys vuitanta, per recordar que allà estaven i que avui les seves propostes amb el pas del temps encara es mantenen prou bé, igual de sorprenents i atrevides. Com Claustrofobiaun dels grups presents. El 2010 va reaparèixer en un festival d'un sol dia (el Visca Barcelona Pop!) i que, entre altres bandes, va reunir excepcionalment a Pedro Burruezo (cantant i líder, amb Ma José Peña, de Claustrofobia), amb un grup d'ara, Extraperlo. Entre un públic majoritàriament jove que els desconeixia, més d'un es va quedar de pedra (aquí una crònica que ho explica) a l'escoltar les seves cançons.

Tensión... inclou el tema París Nostàlgic (Tango) de Claustrofobia.
[Audio]

Vaig sentir per primera vegada a Claustrofobia en el programa Escapaté, mi amor que Juan Pablo Silvestre feia els caps de setmana de finals dels vuitanta a Radio3. Recordo perfectament quina va ser la cançó: Andalusí errante. No havia sentit mai res semblant (encara avui no sé ni com dir-ne, flamenco-pop, mestissatge... tot es queda curt) que em va posar els pèls de punta. Així que de seguida vaig anar a discos Castelló a pel disc, Un chien andaluz. Aquella cançó obria el LP i les nou restants eren boníssimes també (Sudor y espuma, La nana del amor amargo, Muluk el Hwa...) . No vaig trobar els discos anteriors (Arrebato, El silencio i Repulsión) i em vaig haver de conformar amb algunes cintes gravades per amics i els següents discos, aquell i un més, Encadenados, el darrer que van treure. Llavors no existia Internet, no hi havia E-bay possible, només rastrejar botigues i fires, i no van reeditar res antic fins Les Tresors, un CD preciós per dins (les cançons d'entre 1982 i 1999) i per fora (pels collages de Carlos Pazos), que va servir de comiat definitiu del grup.
El 2006, però, encara van publicar un doble CD amb gravacions de concerts d'entre 1982 i 1984. Només els vaig veure en concert una sola vegada, precisament per la presentació d'Un chien andaluz, a la sala petita del Zeleste de Barcelona. Pedro Burruezo en viu era tot un espectacle de rompe y rasga, tenia duende i a mida que s'escalfava no en quedava dubte de que en tenia, perquè el posseïa com a un endimoniat. Contrastava molt amb ella, la Ma José Peña, als teclats i fent els cors era tot delicadesa. I era curiós el públic que els seguia, entre gent que no lluïa un look de cap tribu urbana en especial, veies sinistres, punks i flamencs fent palmes, vítores i olés. Barreges explosives però que casaven molt bé, com a la música de Claustrofobia, que en el seu cas voldria dir por a les mentalitats tancades.

[Torontoràdio: Claustrofobia: Andalusí errante]

dilluns, 23 d’abril del 2012

Sant Jordi no té por de Virginia Woolf


Sara Huete
Un bosque se abre en la memoria 
2008
Collage, 46x46 cm.


"Un gorrión, encaramado en la verja ante él, pió Septimus, Septimus, cuatro o cinco veces, y siguió emitiendo notas para cantar con lozanía y penetración, en griego, que el crimen no existe, y se le unió otro gorrión, y ambos cantaron en voces prolongadas y penetrantes, en griego, en los árboles del valle de la vida, más allá del río por el que los muertos caminan, que la muerte no existe".
Virginia Woolf. La señora Dalloway.

Ahir diumenge al telenotícies van demanar a un crític literari que recomanés uns quants llibres per Sant Jordi. Abans de fer-ho, el crític va explicar que, en la seva feina de crític, diferencia entre els llibres que  recomana i els llibres que recomana perquè li agraden. Va posar d'exemple a Virginia Woolf. Va dir que sempre es dorm amb les seves novel·les, però que valguem déu de no recomanar a la Woolf. Després, el crític va recomanar un seguit de llibres, dels que, suposo, li agraden.
Com ha coincidit amb que fa poc he acabat La señora Dalloway i ara estic llegint Las olas, seré jo, que no sóc crític (ni ganes) qui la recomanaré.

¡Bona diada de Sant Jordi!


[TorontoTV: Evripidis and his Tragedies: Abroad]

dijous, 19 d’abril del 2012

Chagall


Marc Chagall
El violinista
(1912)
Oli sobre tela

Espectacular l'exposició retrospectiva que el Museo Thyssen Bornemisza i Fundación Caja Madrid dediquen a l'obra de Marc Chagall. Reuneix una selecció de grans obres de l'artista, provinents de col·leccions particulars i museus d'arreu del món. Pintures, dibuixos, gravats, collages, escultures... de pràcticament totes les èpoques i llocs on Chagall va viure una autèntica vida bohèmia. Serà una d'aquelles exposicions que es recordaran amb el pas del temps, per la qualitat i per les visites. A quasi un mes de que acabi, ja es pot dir que ha tingut un gran i merescut èxit de públic, lluny d'aquelles primeres exposicions del jove Chagall que ell mateix va explicar a les seves memòries. Lluny també de l'acceptació en massa del seu art, la que ara acaba el recorregut de la mostra en una botiga amb tota mena de merchandising chagall, des d'imants per la nevera, safates i coixins estampats a unes plomes ridícules i caríssimes inspirades en el blau chagall...


Marc Chagall
Somni d'una nit d'estiu,
(1939)
Oli sobre tela

Finalmente los cuadros están colgados. En una hora el vernissage. Pero el censor se acerca a mis telas y ordena que descuelguen una: El asno y la mujer.
Mi compañero y yo intentamos disuadirlo:
“Pero, Señor, no hay nada de lo que usted piensa, nada de pornografía”.
Arreglado. Lo volvemos a colgar.
La mujer de un doctor al que visitaba de vez en cuando para que me distrajera y me consolara, me dice cuando me quejaba de estar perseguido incluso en el Salón:
“¿Sí? Pues, mejor, es eso lo que usted se merece; ¡no pinte esta clase de cuadros!”.
Tenía tan sólo veinte años, pero ya empezaba a tenerle miedo a la gente.
Pero venía el poeta Rubiner, venía Cendrars, que me consolaba con el solo resplandor de sus ojos.
Más de una vez me aconsejaba, preocupado por mí, pero no le hacía caso, aunque tuviera razón.
Me quería convencer de que podía trabajar en paz con los engreídos cubistas, para quien yo era tal vez un don nadie.
No me molestaban. Les miraba de reojo y pensaba:
“¡Que les aprovechen las peras cuadradas encima de sus mesas triangulares!”
Sin duda mi estilo primerizo era un poco raro para los franceses. Mientras que yo lo admiraba con pasión.
Era muy penoso.
“Pero mi arte – pensaba – es tal vez un arte insensato, un mercurio flameante, un alma azul, que resurge sobre mis telas”.
Y pensaba: “¡Muerte al naturalismo, al impresionismo y al cubismo realista!”.
Me entristecen, me disgustan.
Todas las cuestiones – volumen, perspectiva, Cézanne. El arte negro, las trasladan a la tela.
¿A dónde vamos? ¿Qué tiempos son estos, en que se cantan himnos al arte técnico, en que se diviniza el formalismo?
¡Bienvenida sea nuestra locura!
Un baño expiatorio. Una revolución del fondo, no sólo de la superficie.
¡No me llaméis fantasioso! Al contrario, soy realista.
Amo la tierra. *


*Chagall, Marc.
  Mi vida
Traducción de Martí Bassets.
 2ª edición corregida. 
Barcelona: Acantilado, 2012. 217 p. 
ISBN: 978-84-15277-54-5.
Pàg. 134-135.

No sé de les edicions que hauran tret a altres països, però aquesta de l'Acantilado du a la coberta un retrat de Chagall, ja ancià, que li va fer Henri Cartier Bresson. Quin gran retrat. La cara de bonàs que hi llueix, d'expressió: així ha estat, què hi farem!, el somriure cap endins i les celles arquejades sobre els ullets... Representa molt bé el relat dels seus records, l'esperit positiu amb el que va sobreviure temps difícils de guerra i de misèria, com el d'aquelles pintures seves poblades de personatges que escapen volant, la fe i obstinació per defensar un art diferent.


[TorontoTV: Circus Klezmer]

divendres, 13 d’abril del 2012

Odilon Redon



Odilon Redon
Araignée souriante
1881
Dibuix sobre paper 49,5 x 39 cm.

Els responsables de l'exposició han pintat les parets de les sales de la Fundación Mapfre de vermell i negre per penjar-hi l'obra d'Odilon Redon i quan un s'hi passeja té la sensació d'haver baixat a l'infern. És perfecte. La fantasia dels dibuixos a llapis i carbonet de Redon és fosca i atemporal. Igual que Piranesi, Blake i seguint el camí dels caprichos i pintures negres de Goya, Redon també va ser un visionari. Ell i la resta dels simbolistes no encaixaven massa, sobre tot en les formes, entre els artistes coetanis. Però en quant a temes, sí pertany al seu temps, perquè va il·lustrar forces obres literàries de l'època. Bé, ell no volia ni sentir a parlar del terme il·lustrar, i en deia interpretar. Així ho explica un llibret que ha publicat La Central: Baudelaire, Poe, Mallarmé, Flaubert interpretados por Odilon Redon. Aplega textos (la majoria fragments, per no fer-ho massa llarg) d'aquests escriptors, amb la interpretació al costat d'alguns dibuixos que en va fer Redon. Alexandra Strauss, l'editora del recull i autora de les introduccions, explica també que anant a l'esperit del text, el resultat de Redon de vegades es fa difícil de casar amb el text, no és mai literal, li agradava molt despistar i aportar imatges noves.

Odilon Redon
Le polype difforme flottait sur les rivages, sorte de cyclope souriante et hideux
Làmina III del portfoli Les Origines,1883
Litografia,
21,3 x 19,9 cm.


Els surrealistes van ser, per proximitat, els primers en festejar amb l'obra de Redon, però tirant endavant, em sembla que a Edward Gorey també li devia agradar. Com als artistes del que en diuen el Surrealisme pop, amb la mateixa fixació pels ulls més grossos del normal de Margaret Keane o Mark Ryden. I parlant d'ulls, per a la portada de No Thyself, el disc de retorn de Magazine, el grup que es va formar als anys vuitanta ha triat un dibuix de la sèrie Els orígens, a to amb les lletres intrigants i certa obsessió per la mort de les seves cançons, o potser perquè no renuncien als orígens post-punks. Ara no sé si grups sinistres i gòtics, també dels vuitanta, com The Cure, The Sisters of Mercy o Siouxsie & the Banshees van recorre abans a les imatges de Redon, perquè punts en comú no en faltaven:

 


+ Odilon Redon [1840-1916]. Fundación Mapfre, Sala Recoletos, Madrid, fins el 29 d'abril.

Baudelaire, Poe, Mallarmé, Flaubert interpretados por Odilon Redon. Edición de Alexandra Strauss. Barcelona: Ediciones de La Central, 2012. (Cuadernos Arte). 145 p. ISBN: 978-84-938875-7-5.

[Fotos: Musée d'Orsay i MoMA]

[Torontoràdio: Magazine: Other Thematic Material]

dimarts, 10 d’abril del 2012

Els panolis



Jack Delano
Outside a freak show at the Rutland Fair, Vermont
1941


Segurament, com la majoria de ciutadans d'a peu, tu que estàs llegint aquest post i jo mateix siguem uns panolis més. Sí, en la intimitat dels mags, mentalistes, mèdiums, vidents o espiritistes, astròlegs, curanderos i demès xarlatans per l'estil... la resta dels mortals, més que públic o clients, el que som és això: uns panolis. 

Panoli és la paraula que fan servir els artistes de la fira ambulant d'El callejón de las almas perdidas, la novel·la de William Lindsay Gresham, per referir-se als que cauen en els seus enganys. Del més simple al més sofisticat, sempre, queda ben clar, sempre hi ha truc. Tot és mentida. Els mags, si no es barregen les apostes pel mig, són potser els més honestos, perquè amb el seu espectacle d'il·lusionisme, a canvi del preu d'una entrada, donen entreteniment. Però els personatges d'aquesta novel·la, i en especial Stan Carlisle, el protagonista, creuen al costat fosc de la força, no tenen escrúpols i estan disposats a fer el que sigui per desplomar als panolis.

William Lindsay Gresham (tot un personatge aquest escriptor) va escriure Nightmare Alley (El callejón...) l'any 1946 i ara, quasi setanta anys després, s'ha traduït per primera vegada al castellà. Va retratar amb un estil cru, dur, truculent i sense cap mirament en refinar el llenguatge (quan el realisme brut estava encara per arribar) l'ambient polsós dels circs i fires de freaks, els teatres de varietats, l'època daurada dels mèdiums de saló i els predicadors d'envelat. Tot a la Nord-amèrica profunda, el context ideal ple de panolis ratllant l'analfabetisme. Però no només hi cau la gent humil del camp o de les ciutats, els fraus dels Carlisle van creixent d'estatus, sobre tot per la via de l'espiritisme, i la gent rica, malgrat puguin tenir més estudis, també tenen un mateix punt dèbil: la fe.

Una de les coses que més m'ha agradat és que el lector va sabent en tot moment cóm s'executarà cada truc i estafa, però, lògicament, com no hi pot intervenir, assisteix a l'espectacle amb certa compassió per l'estafat i també patint per a que no enxampin l'estafador! Deu tenir un nom aquest sentiment contradictori, però ara mateix penso també en la síndrome d'Estocolm, perquè, a més, enganxa i molt. Però no ens confonem, són uns estafadors que s'aprofiten de la gent més vulnerable. I les coses, desgraciadament, no han canviat gaire. Sense anar tan lluny, si en aquest país es llegís més, en general, i El callejón..., en particular, potser no continuaríem veient per televisió a mèdiums que diuen parlar amb els morts dels famosos, ni endevins de túniques daurades atenent trucades fins a altes hores de la matinada. 

Recomanació de Samedimanche (moltíssimes gràcies!), El callejón... m'ha proporcionat una de les millors lectures sobre un tema que m'apassiona i que no trobava de manera tan intensa i ben lligada  en una novel·la des de la Trilogia de Deptford de Robertson Davies. També em recorda molt a la sèrie de televisió Carnivale, segur que els guionistes d'aquella sèrie tenien la novel·la de Gresham entre els seus referents. O la pel·lícula posterior, perquè El callejón... només un any després de ser publicada als Estats Units es va portar al cinema i amb molt èxit. Nightmare Alley (Edmun Goulding, 1947) és una bona pel·lícula, però molt més edulcorada, un producte molt made in Hollywood, dissenyat pel lluïment de Tyrone Power, l'actor protagonista, i gens fidel a la duresa i al desenllaç de la història original, optant per la possibilitat de redempció en un final feliç que a la novel·la ni s'intueix.




Gresham, William Lindsay
El callejón de las almas perdidas. 
Traducción de Damià Alou. Prólogo de Nick Tosches. 
Barcelona: Sajalín, 2011. 
(Colección al margen). 
444 p.
ISBN978-84-938051-9-7.



Relacionat amb tot això, una de les últimes pel·lícules que he vist és Luces rojasde Rodrigo Cortés,  que també va de vidents estafadors. Comença agnòstica total, i al final, en un gir inesperat, sembla que ens acabi tractant de panolis... però no, la salva entrar al gènere fantàstic, un gènere on tot s'hi val perque és pel·lícula!



[Fotos de les cartes: Tarot de Marsella]

[TorontoTV: Vinila von Bismark & The Lucky Dados: Evil circus]

divendres, 6 d’abril del 2012

Divendres de barbacoa




David Lynch
Crazy Clown Time
Vídeo, 2012

Aquests dies de setmana santa, no tothom fa abstinència de carn.



diumenge, 1 d’abril del 2012

Ion B.


Ion Barladeanu
Martini
Collage i llapis de color sobre paper,
28.5 x 43.5 cm.

Divendres passat, el Canal 33 va emetre La vida segons Ion B. (The world according to Ion B., Alexander Nanau, 2010), un documental sobre la història de l'artista romanès Ion Barladeanu.
Amb els seixanta complerts, Barladeanu feia anys que vivia al carrer, després d'haver estat desnonat. Era un sense sostre de Bucarest i només la gent propera al seu reduït entorn sabia que es dedicava a fer collages. Entre els anys setanta i noranta, retallant i enganxant imatges de diaris i revistes que trobava a les escombraries, n'havia arribat a fer més d'un miler, composicions amb algunes parts dibuixades i pintades per ell mateix, o també reciclant altres deixalles, i que tenien quasi sempre dues temàtiques: el que es podriem dir escenes de la societat romanesa, i l'atac directe i contundent contra la figura del dictador Nicolae Ceauşescu.

Ion Barladeanu
Sense títol
Collage, 
 25 x 45 cm.

Si aquests collages sobre Ceauşescu haguessin sortit al la llum en plena dictadura, Barladeanu hauria anat directe a la presó. Però no va ser fins l'any 2007, quan el galerista Dan Popescu, que havia sentit a parlar d'ell, es va decidir a visitar-lo. Va quedar impressionat per la seva obra i el va introduir al mercat de l'art fent-li de marxant. A més, el va ajudar a deixar la beguda, a tornar a tenir una casa, millorar la seva higiene, comprar roba nova... i una bicicleta (una de les coses que més il·lusió li feia). També, com no, l'animà a fer nous collages. Barladeanu, segons explica ell mateix, no tenia ni idea que el que feia eren collages. Sent totalment autodidacta i treballant amb materials molt precaris (unes tisores velles, paper i cola, que, per cert, preferia la cola comunista!), afirma desconèixer els referents dels que li parlen (que si Pop-art, que si Dadà...), ell en diu “les meves pel·lícules”, perquè sempre havia volgut ser artista o director de cinema. La seva si és una vida de pel·lícula, o de documental:



El Canal 33 tornarà a emetre La vida segons Ion B.  el dimecres 4 d'abril a les 11.55 H, i el dijous 5 d'abril, 17.10 H.
[Font: Canal 33: El documental]



[Torontoràdio: Fanfare Ciocarlia: 007. James Bond Theme]