Estiu bizarre

John Waters

Pink Flamingos

(1972)

"Per a mi, el mal gust és l'essència de l'entreteniment. Si algú vomita veient una de les meves pel·lícules, és com si rebés una ovació efusiva. No obstant això, hem de recordar que hi ha un mal gust bo i un mal gust dolent. És fàcil fastiguejar algú: puc rodar una pel·lícula de noranta minuts amb gent que es deixa estomacar, però això sol seria d'un mal gust dolent, no tindria estil ni seria original. Per entendre el mal gust s'ha de tenir molt bon gust.” 

John Waters a 

Shock Value. A Tasteful Book About Bas Taste,
Thunder's Mouth Press,
Nova York, 1991*

Si hi ha una estació trash, aquesta ha de ser l'estiu! Primer, perquè molta gent es deixa més del costum en la higiene i el vestir: quina mandra pentinar-se o afaitar-se a diari! Una samarreta vella, uns pantalons curts, unes xancletes i a corre... Després, per la violència: la calor fa bullir la sang i augmenten les discussions, baralles i assassinats. O perquè a l'estiu, qui no es sorprèn tararejant la cançó de l'estiu... Però, a més, aquest estiu del 2012 encara pot ser el més trash de tots: la Warner Bros. acaba de reeditar en DVD, i a un preu força assequible, gairebé totes les pel·lícules de John Waters, amb una edició especial 40 aniversari de Pink Flamingos. Ploro d'alegria:

John Waters

Cry Baby

(1990)

[King Cry Baby, amb Traci Lords al triangle]

*Calleja, Pedro. Són vius! Cultura porqueria, cinema psicotrònic i espectadors mutants. A: Cultura porqueria: una espeleologia del gust. Barcelona: Centre de Cultura Contemporània de Barcelona : Institut d'Edicions, Diputació de Barcelona, 2003. ISBN: 84-7794-927-1.

[© Foto de John Waters: Mortensen]

[Foto de Divine al rodatge de Pink Flamingos: Dr. Insermini]

Ana és així

Alberto García Alix

El brazo de Ana

1993

Segons el control estadístic d'aquest bloc, una de les entrades més visitades durant força temps va ser Isa es así. El títol és el de la foto d'Alberto García Alix que hi va penjada, un retrat d'Isa. Al text, hi explico el poc que vaig trobar sobre qui posava de model, perquè després de veure la foto, no vaig poder estar-me de saber qui era ella. I va resultar que Isa sembla ser una persona amb una vida molt intensa. Igual com té la mirada, o el seu cos tatuat.

Arrel del premi PhotoEspaña d'enguany, concedit a Alberto García Alix, alguns diaris acompanyaven la notícia amb una de les seves fotos, a quasi tots la mateixa: El brazo de Ana. Aquesta vegada no em va caldre buscar qui és Ana. Ella és Ana Díaz, o Ana D, una de les protagonistes de la Movida madrilenya que es va mantenir una mica a l'ombra, treballant de mànager de grups musicals del moment, a discogràfiques, o de discjòquei a la sala Morocco. No seria fins a finals dels anys noranta quan es destaparia com a cantant, deixant un únic i meravellós disc: Satélite 99 (Elefant, 1997). La seva vida sentimental no m'interessa, però saber que va ser parella de Javier Corcobado podria servir per il·lustrar el gust d'Ana pels límits, viure sense torçar mai el braç. La pura vida que retrata Alberto García Alix. Ara, però, diuen que Ana viu molt més tranquil·la, amb els seus dos llebrers en una mena de retir a la costa asturiana.

+ PhotoEspaña 2012

+ Ana D a la Fonoteca

+ Ana D a Elefant Records

[Torontoràdio: Ana D: Naufragio]

Anarquitectura

Gordon Matta-Clark

Office Baroque
Anvers (Bèlgica),

1977.

Si per a molts un museu d'art ja és com un cementiri, intentar exposar-hi l'art d'acció a partir de dibuixos preparatoris, fotos i pel·lícules... què serà? Una exposició de fantasmes potser, per allò de que el cine pot fer reviure els morts. Res serà suficient per arribar a sentir tota la dimensió real del treball de Gordon Matta-Clark, qui a més, desgraciadament, va morir jove. 

Ens haurem de fer una idea aproximada. Tampoc calia haver pogut acompanyar-lo a ell i els seus col·laboradors, motoserra en mà, a perforar cases i naus dels suburbis i edificis abandonats de la ciutat. Allà, empassant pols, corrent els riscos afegits de perillositat i il·legalitat. Però sí hauria estat bé poder haver vist com a mínim alguna vegada in situ els resultats d'aquells building cuts, aquella Anarquitectura d'una força que a les fotos i pel·lícules es mostra tan bèstia i poètica.

Què hi farem, és el que té un art efímer que, en nom de la seguretat però a causa de l'especulació, de seguida devia ser enderrocat. Es veu que van intentar mantenir-ne algun dempeus, com el mateix cas de l'Office Baroque d'Anvers que ara es pot veure documentat al detall en el MACBA, però no ho van permetre mai. 

Però sap greu, perquè el resultat transformava l'arquitectura en escultura, com ho és també, en part, l'arquitectura de Frank Gehry, l'únic que alguns estudiosos* discuteixen si es pot o no considerar seguidor de Matta-Clark i de l'anomenat (però conceptualment mal aplicat) deconstructivisme. Els mateixos estudiosos semblen estar més d'acord en la influència que van tenir sobre Matta-Clark el land art de Robert Smithson i les escultures de Dennis Oppenheim, sobre tot en els primers treballs, o el relacionen amb Christo, o bé més indirectament amb ramificacions d'altres disciplines que també va treballar, com la dança i la performance, tan de l'activisme artístic que es vivia al Soho del Nova York dels anys 70.

I al dur treball físic amb serres i maces picant pedra, o al fort impacte visual del resultat, s'hi ha de sumar tota la càrrega de la contracultura nord-americana, un desafiament al sistema polític i social capitalista que Matta-Clark portava a terme al límit, transgressor, sense concessions, amb convicció i dots de líder. Un líder però, que ningú s'ha atrevit a seguir, deixant una obra única, inexistent més enllà del record, per a la història de l'art.

+ Gordon Matta-Clark. Portfoli “Office Baroque”, fins al 21 d'octubre del 2012 al Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

*¿Construir... o deconstruir? Textos sobre Gordon Matta-Clark. Darío Corbeira (editor). Salamanca: Ediciones Universidad de Salamanca, 2000. 304 p. ISBN: 84-800-909-4.

[Fotos: ©MACBA]

[TorontoTV: Laurie Anderson: O Superman]

Anexo

Single

Tu Perrito Librepensador

Anexo, 

2012

Single en concert acostumen a presentar les cançons amb forces canvis a com les van gravar als discos. El collage sonor que Ibon Errazkin retalla i enganxa a l'estudi mentre fa les mescles (a Facebook van donant detalls d'alguns dels samples i dels seus gustos en general: jazz, ska, reggae, rocksteady, salsa, country, clàssica... Uf! Si no ens ho diuen, dels samples no n'hauria reconegut cap). De vegades en directe les despullen d'arranjaments, les fragmenten en petites dosis que van deixant anar al llarg del concert, o les enganxen, algunes es transformen totalment, sempre cau alguna sorpresa... A més està la gran frontwoman que és Teresa Iturrioz, amb una posada en escena molt cabaretera, sempre elegant, molt simpàtica i xerraire.

Mentre continuen girant, han gravat un disc en directe a l'estudi, tal i com estan tocant als concerts. Es dirà Anexo i sortirà el proper 7 de juliol, en tirada limitada de només 300 vinils. Inclourà 10 cançons: El Amor En Fuga, En El Restaurante/Chinese White, Pío Pío, Oda A Los Negros, Fotos, ¡Miau!, La Cama, Tu Perrito Librepensador, La Ola i Posponías. A la portada, l'art de Javier Aramburu, una raó més per a tenir el disc.

Javier Aramburu

Aiguafort per a Anexo.

Gravat en coure,

12x12cm.,

2012.

+ Single a Elefant Records

Postaler Martin Parr

Col·lecció de postals de Martin Parr

1960-1990. 2008

[+ Àlbum a Magnum Photos]

Martin Parr

Spain. Barcelona. Nou Camp, 2012.

Arribo en tren a l'estació de Passeig de Gràcia i entre el que veig primer en sortir al carrer és la cua llarguíssima per entrar a la casa Batlló. Continuo baixant i una parella em demana en anglès molt educadament que els faci  una foto amb la seva càmera al davant de la botiga del Barça (sort de l'era digital, perquè jo era dels que sempre tallava caps). A la plaça Catalunya un grup de japonesos pugen a un autocar. A la Rambla augmenta encara més la munió de turistes, alguns comiats de solters i molta roba tirant a dia de platja per ser un dia tan núvol: ulleres de sol, xancletes, samarretes de tirants, pantalons curts, barrets i gorres... Fotos per aquí i per allà, tots volen el seu record de la ciutat.

Una escriptora catalana que em cau fatal, sí em va agradar quan li vaig sentir dir que de viatge no feia mai fotos perquè li treien temps per veure el paisatge.

Martin Parr

Italy. Pisa. The Leaning Tower of Pisa, 1990.

Tot el que pots veure en una ciutat que ha convertit el centre, els seus monuments i la gastronomia típica del país en un parc temàtic, com ara Barcelona, està dins el que proposa Souvenir, l'exposició de Martin Parr al CCCB. Fotografies de turistes de classe mitja arreu del món: al carrer, a les platges (naturals i artificials!), als monuments, als plats del què mengen... La veritat és que rius força, tant si et veus retratat com no a les imatges, perquè al costat teníem un parell de turistes que semblaven sortits d'alguna de les fotos (model aprop de la sandàlia amb mitjons) que encara reien més! Com diu el text de presentació: “I és en el turisme on els valors que caracteritzen la nova classe mitjana global s'expressen de manera oberta i desinhibida”. Sí, del tot desinhibida!

Per completar la tesi sobre l'afany col·leccionista, es poden veure també vàries vitrines amb souvenirs objecte, la majoria amb motius polítics (rellotges Saddam Hussein, patinets Bin Laden, teteres Margaret Tatcher...), els més kitsch del mercat, al costat d'una impressionant selecció de postals de la col·lecció particular de Parr (per a mi, el millor de l'exposició).

Tanca l'exposició el pis del col·leccionista Juanjo Fuentes, que han traslladat peça a peça (cadires en miniatura, quadres, ninots, plats, gerros... un vídeo mostra el laboriós com es va fer la mudança temporal i la simpatia del propietari) des de Málaga a les parets de cartró-pedra dins del museu.

+ Souvenir. Martin Parr, fotografia i col·leccionisme. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, fins al 21 d'octubre de 2012.

+ Martin Parr

+ Juanjo Fuentes

[Totes les imatges: Magnum Photos i CCCB]

[Torontoràdio: Los Stop: El turista 1.999.999]

Lewis Klahr, collage filmmaker

Lewis Klahr

4 fotogrames de la pel·lícula

The Pettifogger,

2011

Aquest cap de setmana, el director de cinema de collages animats nord-americà Lewis Klahr ha estat un dels convidats de luxe de la 3a Mostra de Cinema Periférico de A Coruña (S8). És la primera vegada que visita Espanya, i ha participat en el cicle El nuevo monstruo amb una conferència, la projecció d'una selecció de curts i l'estrena del seu primer llargmetratge, The Pettifogger (2011).

L'any 2001, dins la primera edició del festival Xcèntric, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, li van dedicar una sessió retrospectiva amb el passi de set dels seus curts. Un d'ells va ser Altair (1995), una meravella més de l'art del retallar i enganxar de Klahr, aquesta vegada sota el poderós influx de Joseph Cornell i amb música d'Igor Stravinski:

En unes declaracions recents, Klahr parlava de la influència de Cornell en el seu treball: “Vi una retrospectiva suya que me cambió la vida. Su obra es realista sin serlo. La emoción que transmite, la conexión al material, esa sensación de eternidad... Fue y sigue siendo muy inspirador”*.

* Fernández-Santos, Elsa. El asombroso cine de papel y tijera. A: El País, 9-06-2012.

+ Entrevista a Lewis Klahr en el seu taller

[Imatges: BFI London Film Festival]

Cravan vrs. Loy

Eduardo Arroyo

Arthur Cravan després del combat contra J. Johnson

Gravats,

1994

Llegir les cartes d'amor d'algú altre, no sé, tan íntimes, fa cosa. Però Arthur Cravan es veu que en vida va ser un exhibicionista nat, potser no li importaria. Les cartes d'amor que va enviar a Mina Loy al llarg del 1917 han estat traduïdes del francès al castellà per Manuel Arranz i publicades per l'editorial Periférica en un llibret.

Arthur Cravan, nebot d'Oscar Wilde; boxejador; poeta (només escrivia per a la revista Maintenant, que ell mateix feia, signava amb pseudònims tots els articles i després la venia personalment. Què punk la seva actitud i quin bon nom el de Maintenant, l'esperit d'avantguarda: ara, no hi ha futur!); amant de l'extravagància i l'escàndol, precursor dels futuristes, dels dadaistes, de la perfomance i de tots els artistes que de la seva vida han fet la seva obra d'art, irrepetible i efímera, com és la vida; dandi, bohemi, aventurer i viatger.

Les cartes a Mina Loy, apart d'apassionades paraules d'amor, mostren un home trist i depressiu que sovint pensa en el suïcidi, però que l'esperança en retrobar-se amb ella el salven. Permeten seguir el recorregut del viatge de Cravan pel nord dels Estats Units i el Canadà, donen dades dels combats de boxa que va protagonitzar (com el mític contra Jack Johnson a Barcelona el 1916) , de les penúries de l'exili i de la vida bohèmia. Un viatge que, com sabran, baixa al sud i acaba al golf de Mèxic, on Cravan va desaparèixer naufragant en un bot.

Cravan, Arthur. Cartas de amor a Mina Loy. 

Traducción de Manuel Arranz. Cáceres: Periférica, 2012. (Biblioteca portátil; 43). 71 p. ISBN: 978-84-92865-52-9. 

+ Maintenant d'Arthur Cravan

+ Seguint la pista d'Arthur Cravan: Cravan vrs. Cravan (Isaki Lacuesta, 2002)

+ Mina Loy

[Imatges: PicassoMio]

[Torontoràdio: Pascal Comelade: Arthur Cravan Was a Flor Fina]

Ponme esa cinta otra vez

Luis Baylón

Sin título,

1991

A principis dels noranta del segle passat, abans que l'estrella del CD matés el vinil, va haver un petit impàs de temps en el que encara podies triar entre els dos suports, i fins i tot un tercer que avui sí que pràcticament ha desaparegut, la cinta. Em vaig resistir una mica a abandonar el vinil que, de fet, mai va desaparèixer del tot i, des de fa uns anys, ha tornat a revifar. Però llavors, com molts discos dels que sortien van deixar de fer-se en vinil, vaig acabar canviant al CD. Un dels primers que em vaig comprar va ser l'Échate un cantecito de Kiko Veneno, que aquests dies celebra els 20 anys de la seva publicació. 

Si hagués estat una cinta enlloc d'un CD, m'haurien saltat els trossets de ferro i crom de tant que l'he escoltat, tal i com diu a la lletra d'En un mercedes blanco, la meva cançó preferida d'aquest disc. Una cançó que també li agradava molt a Francisco Casavella i que a mi em venia al pensament mentre llegia la seva novel·la El Triunfo, encara que una història passi al Raval de Barcelona i l'altra al barri de Las tres mil viviendas de Sevilla, serà per la connexió lumpen rumbera. Però no sé exactament si és la meva preferida, perquè tot el disc està a la mateixa alçada, són 10 cançons rodones: Lobo López, El mensajero, Echo de menos, Superheroes de barrio, Me siento en la cama, Fuego, Salta la rana, Joselito, Reir y llorar... així que En un mercedes blanco, que és la última, tanca i deixa el disc en el punt més alt possible.

Un altre record que em ve a la memòria arrel d' Échate un cantecito és el concert que va donar Kiko Veneno al festival Grec de Barcelona l'any 1993. Hi vaig anar amb el meu amic Jordi. Era al Poble Espanyol, cartell doble amb Rosario Flores, que presentava el seu primer i millor disc, De ley (...tú di mi gato, niña! que li va dir la Faraona). En Jordi, que no feia gaire que ens coneixíem, anava més per la Rosario, i vaig al·lucinar perquè no parava de ballar, i també les cançons del Kiko, totes amb molta entrega... Encara avui (uf! vint anys després!) recordem rient la coreografia que es va marcar ballant Echo de menos: ... un muro de metacrilato, i ell fent amb les mans un mur com un mim, ...no nos deja olernos, i ell tapant-se el nas ...ni manosearnos, i ell palpant-se el cos...

Aquesta setmana ha sortit a la venda una edició especial 20 aniversari d'Échate un cantecito. Inclou dos Cds, el disc original més material inèdit com maquetes, directes, barreges, més un DVD amb actuacions a la tele, vídeoclips, i un facsímil del diari personal que Kiko Veneno va escriure mentre gravaba el disc a Londres. M'agradarà molt escoltar les maquetes (amb una versió rockabilly d'En un mercedes blanco) i llegir aquest diari, però el que més valoro i agraeixo a Kiko Veneno és que Échate un cantecito passés a formar part de la banda sonora del meu diari personal.

+ Kiko Veneno

[Foto: Luis Baylón]

[TorontoTV: Kiko Veneno: En un mercedes blanco]