Eulàlia

Els meus quadres […] són com notes, anotacions, comentaris observacions sobre l'estat etnogràfic, 
sociològic, moral, cultural, del món que m'envolta. 

Eulàlia Grau

Eulàlia Grau

Núvia i rentaplats

1973 

[Sèrie Etnografies]

Emulsió sobre tela

“El 1942 el règim de Franco havia aprovat una disposició de llei segons la qual tan bon punt una dona es casava no podia treballar. Entre 1942 i 1978 el codi penal considerava delicte conductes específiques de la dona com l'adulteri i l'amistançament. Sense autorització del seu marit, una dona no podia obrir un compte bancari, ni emprendre un negoci, ni tenir passaport o la pàtria potestat dels seus fills. A l'Estat espanyol no estava legalitzat l'ús de píndoles anticonceptives ni l'avortament o el divorci (…) Discriminació de la dona (1977) tracta obertament aquesta qüestió i és una obra paradigmàtica en aquest sentit.”*

*Grandas, Teresa. “Eulàlia, no podien ser ni àngels ni daurats”.

 A: Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats. 

Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona, 2013.

 ISBN: 9788492505678.

 Pàg. 21-22.

Eulàlia Grau

Aspiradora

1973

[Sèrie Etnografies]
Emulsió sobre tela

Teresa Grandas, comissària de l'exposició retrospectiva sobre Eulàlia que es pot veure al MACBA, parlant al catàleg d'una altra sèrie d'obres, fa referència a la sèrie de televisió Mad Men, relacionant-ho amb l'ús de la publicitat i la visió irònica i mordaç dels models de la societat de consum que en fa Eulàlia. La sèrie de televisió està ambientada entorn a una agència de publicitat al Nova York dels anys 50 i 60. La referència m'ha recordat un dels moments d'un dels primers capítols que més em va impactar, quan la secretària Peggy Olson comença a fer aportacions més brillants que els creatius de l'agència, que són tots homes. Un d'aquells creatius, referint-se al talent de Peggy, diu als altres: és com veure un gos tocar el piano...

El feminisme, però, és només una de les línies combatives en l'art d'Eulàlia, sent en la seva totalitat una autèntica obra antisistema, a més, a mitjans dels 70 – principis dels 80, una època tan fosca i dura com degué ser el post-franquisme previ a la transició cap a la democràcia (que també quina evolució ha tingut... Eulàlia, amb motiu de l'exposició, ha aportat la seva visió actual amb una peça feta expressament, a base de projeccions de fotos per on desfilen Bankia, Urdangarin i companyia).

Aquesta exposició, que pel què diuen els papers ha estat un acte de reivindicació just i merescut d'una artista que no va ser prou reconeguda en el seu temps i força desconeguda en l'actualitat, ha estat particularment un molt grat descobriment, en especial la sèrie d'Etnografies. La tècnica de les emulsions fotogràfiques m'ha recordat algunes obres de Rabascall, i com les d'ell, tot i que els etiqueten sovint en el conceptualisme, són grans obres Pop setenteres amb el do d'intemporals (per a bé estèticament, per a malament èticament). I en unes vitrines es poden veure més meravelles, com són els collages originals que Eulàlia passava després a tela i pintava amb anilines de colors, o a serigrafia.

+ Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats. Al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 23 de maig de 2013.

[Totes les imatges: MACBA]

[TorontoTV: Mad Men: C'est magnifique! (Joan's accordion)]

Collage radical

Carmen Calvo

Estás enamorado, alquilado hasta agosto

Tècnica mixta, collage, fotografia, 45 x 22 cm.

(2010)

L'any passat l'IVAM, tirant del seu propi fons en temps de crisi, ens va oferir Trossos, Trames, Traços, una exposició de collages que celebrava els cent anys de la creació del collage, si es marca el punt de partida amb Natura morta amb seient de reixeta que Picasso va fer el 1912.

El catàleg d'aquella exposició, publicació en temps de crisi, va tenir una tirada molt petita i es va exhaurir ràpidament. El museu va penjar a la seva web una versió electrònica gratuïta, i poc després l'editorial Elba va publicar en paper El siglo del collage: una apreciación radical, que recull l'assaig El valor de lo insignificante de J. F. Yvars, present en el catàleg, més la conferència que el mateix autor, crític i especialista en art contemporani, va donar a l'IVAM per a un públic acadèmic i col·leccionistes.

Yvars, José Francisco.
El siglo del collage: una apreciación radical.
Barcelona: Elba, 2012. 86 p. ISBN: 978-84939902-7-5.

Aquest assaig, a banda de fer un recorregut des dels orígens del collage a les avantguardes artístiques de principis del segle XX fins, més o menys, a l'Art Pop, amb els exemples més representatius (Picasso, Max Ernst, Jean Arp, Kurt Schwitters... i molts més, fins a Richard Hamilton, fent parada local obligada a València amb Josep Renau), planteja la tesi (lligada als nous plantejaments estètics de Walter Benjamin i altres filòsofs) de la radicalitat experimental d'una proposta que va ser innovadora i revolucionària: “El collage constituyó, según hemos reiterado, una derivación necesaria y terapéutica que daba entrada a lo ocurrente e inesperado en el cerrado horizonte ritual del cuadro”.

Carmen Calvo

Algún que otro tributo, tapándose i Cuando el bosque tiembla y sangra

Tècnica mixta, collage, fotografia, 45 x 22 cm.

(2010)

Carmen Calvo, artista valenciana amb obra present a l'exposició de l'IVAM del 2012. Es podrà veure obra recent seva a la fira ART13 MADRID, del 13 al 17 de febrer, als estands de les galeries Benlliure de València i Art Lounge de Lisboa.

+ Carmen Calvo

[Totes les imatges: Carmen Calvo]

[TorontoTV: Los Straitjackets: Space Mosquito]

Milana bonita, milana preciosa...

"y, repentinamente, ante el asombro del señorito Iván, una grajeta se desgajó del enorme bando y picó en vertical, sobre ellos, en vuelo tan vertiginoso y tentador, que el señorito Iván, se armó, aculató la escopeta y la tomó los puntos, de arriba abajo como era lo procedente, y el Azarías al verlo, se le deformó la sonrisa, se le crispó el rostro, el pánico asomó a sus ojos y voceó fuera de sí, ¡no tire, señorito, es la milana!

pero el señorito Iván notaba en la mejilla derecha la dura caricia de la culata, y notaba, aguijoneándole, la represión de la mañana y notaba, asimismo estimulándole, la dificultad del tiro de arriba abajo, en vertical y, aunque oyó claramente la voz implorante del Azarías, ¡señorito, por sus muertos, no tire!

no pudo reportarse, cubrió al pájaro con el punto de mira, lo adelantó y oprimió el gatillo y simultáneamente a la detonación, la grajilla dejó en el aire una estela de plumas negras y azules, encogió las patas sobre si misma, dobló la cabeza, se hizo un gurruño, y se desplomó, dando volteretas, y, antes de llegar al suelo, ya corría el Azarías ladera abajo, los ojos desorbitados, regateando entre las jaras y la montera, la jaula de los palomos ciegos bamboleándose ruidosamente en su costado, chillando, ¡es la milana, me ha matado a la milana!

y el señorito Iván tras él, a largas zancadas, la escopeta abierta, humeante, reía, será imbécil, el pobre, como para sí y, luego elevando el tono de voz, ¡no te preocupes, Azarías, yo te regalaré otra! pero el Azarias, sentado orilla una jara, en el rodapié, sostenía el pájaro agonizante entre sus chatas manos, la sangre caliente y espesa escurriéndole entre los dedos, sintiendo, al fondo de aquel cuerpecillo roto, los postreros, espaciados, latidos de su corazón, e, inclinado sobre él, sollozaba mansamente, milana bonita, milana bonita, y, el señorito Iván, a su lado, debes disculparme, Azarías, no acerté a reportarme ¡te lo juro!, estaba quemado con la abstinencia de esta mañana, compréndelo, mas el Azarías no le escuchaba, estrechó aún más el cuenco de sus manos sobre la grajera agonizante, como si intentara retener su calor, y alzó hacia el señorito Iván una mirada vacía ¡se ha muerto! ¡la milana se ha muerto, señorito!"

Miguel Delibes. Los santos inocentes, 1981.

Molts de vosaltres ja sabreu què li va fer Azarías al señorito Iván per haver-se carregat a la milana bonita. Del lament d'Azarias per la pèrdua de la milana, Guadalupe Plata n'han fet, treinta anys després de la novel·la de Delibes i de la pel·lícula de Mario Camus, un blues que també posa els pèls de punta: Milana.

GUADALUPE PLATA

Guadalupe Plata

(Everlasting Records / Popstock! 2013)

+ Escolta el disc sencer, autèntic blues amb denominació d'origen d'Úbeda, Jaén, al bandcamp de Guadalupe plata

[Dibuix: NatureGate]

[TorontoTV: Mario Camus: Los santos inocentes, 1984]