dimarts, 30 d’abril del 2013

À chacun son cirque

Blanca Hernández
Le cirque de la vie
[Badabum: Llibres mutants]


Le dompteur a mis sa tête
dans la gueule du lion
moi
j'ai mis seulement deux doigts
dans le gosier du Beau Monde
Et il n'a pas eu le temps
de me mordre
Tout simplement
il a vomi en hurlant
un peu de cette bile d'or
à laquelle, il tient tant
Pour réussir ce tour
utile et amusant
Se laver les doigts
soigneusement
dans une pinte de bon sang
à chacun son cirque.

Pour rire en société de Jacques Prévert



La il·lustradora Blanca Hernández és l'autora del llibret mutant Le cirque de la vie, pels dibuixos diu que es va inspirar en aquest poema de Prévert. Hernández forma amb Pep Brocal i Laura Miyashiro el col·lectiu Badabum, artistes de la serigrafia i la xilografia feliçment a contracorrent.



Anne-Lise Boutin
Gommettes Circus
Paris: Sarbacane, 2013.
ISBN: 978-2-8486-567-3.

Poc després de llegir en un diari que reobria la mítica galeria Cahiers d'Art de Paris amb una exposició d'obres d'Alexander Calder, em regalen, directament de la fira del llibre de Burdeus, aquest llibre infantil que ben segur agradaria també a Calder. Pels personatges del circ, per les seves formes i colors, amb certa inspiració del seu estil, però sobre tot, pel joc. Perquè Gommettes Circus ve acompanyat d'uns adhesius, els gomets del títol, per a que els nens donin forma a la seva manera a cada personatge. Calder va fer-se el seu propi circ per jugar (aquí les imatges). Ja vell, alt i gros com era, gaudia manipulant els ninots de filferro, suro i roba, posant les veus a cadascun, compartint vetllades entranyables amb els amics i coneguts que el visitaven.
El friki que porto dins fa que em costi treure per jugar els gomets del sobre de plàstic precintat. Però ho hauré de fer. El llibre no en sap res de la meva edat i m'ho està demanant.


Gràcies a l'Anna R. i en Jordi F. pels regals.


+ Anne-Lise Boutin

[Imatges: Badabum i Sarbacane]

[TorontoTV: Benjamin Biolay: Confettis (Bosco Delrey remix)]

dimarts, 23 d’abril del 2013

Cold Turkey



Francesc Català-Roca
Clients en el Grill Room del carrer Escudellers



Encarna Castillo
Cold Turkey
Barcelona: Trampoline, 2013. 
(Colección Insonrible; 1). 190 p. 
ISBN: 978-84-616-3633-4.

Debbie Sanders sobrevive en el Nueva York de 1957 gracias a su incipiente carrera como escritora de pulp lésbico y a un puesto de asistente en el departamento de producción de la editorial Gold Medal Books. Chris es su mejor amigo, músico de jazz, noctámbulo empedernido, y también alguien que poco a poco se esá convirtiendo en un problema para ella.
Cold Turkey reflexiona sobre las adicciones emocionales y sobre los contrastes. En sus páginas, el jazz del Greenwich Village convive con la rumba catalana templada en las tabernas de la zona cercana al puerto, las desapariciones involuntarias y las huidas elegidas conducen casi siempre al mismo lugar, las novelas de pulp lésbico retan a la alta literatura, y las oficinas de Madison Avenue resplandecen frente a los grises despachos de la Barcelona de posguerra.


Dijous passat, la meva amiga Encarna presentava a la cocteleria Tahití de Barcelona la seva primera novel·la. Les històries creuades d'Ana i Debbie que transcorren a cavall entre la Barcelona i la Nova York de finals dels anys cinquanta. El text de la contraportada que he transcrit dalt destaca més la part americana, però un dels passatges que l'Encarna va triar per llegir a la presentació, acompanyada d'una cantant de jazz, en un diàleg de lectura i cant improvisat a la manera dels beatniks, parlava del Grill Room del carrer Escudellers d'aquella època. La Barcelona dels mariners americans que enamoraven a les joves locals amb cançons de Frank Sinatra i Dean Martin, llegia l'Encarna, o la de l'impressionant àlbum que ens va deixar el Foto Ramblas, va recordar.
Per Sant Jordi, una diada en que les Rambles de Barcelona s'omplen de gent a vessar, no dubtin en escapar de la multitud pels carrers del gòtic, creuar Escudellers, baixar cap al port i pujar a un transatlàntic que creuarà l'oceà aportant autèntic aire fresc entre un panorama literari que ens volen imposar amb quinieles i llistes absurdes dels més venuts. Llegeixin Cold Turkey.


+ Cold Turkey a: http://encarnacastillo.com/
[Cold Turkey d'Encarna Castillo es pot trobar el dia de Sant Jordi a l'estand d'Ático de libros, Rambla Catalunya amb València]

[Disseny de la coberta de Cold Turkey: Mario Arturo]

dimecres, 17 d’abril del 2013

Bestiari



Miguel Macaya
Sense títol
122 x 122 cm.
(2011)

Voltant pel centre de Barcelona amb uns amics, vàrem anar a passar per casualitat pel davant de la Sala Parés, al carrer Petritxol. La porta estava entreoberta i, al fons, penjat en una paret, veiem el quadre d'una zebra que ens mirava. Atrets per una estranya força, no només animal, misteriosa també, del que s'intuïa dins, vàrem entrar.
Eren tot obres del pintor santanderí Miguel Macaya. L'aspecte noucentista de la galeria convertia l'exposició en un autèntic gabinet de curiositats on, entre bodegons i retrats d'humans amb nas de patata, convivien els retrats d'un gall, un ós polar, gossos que lluïen dignes el seu millor perfil, un cavall, la zebra... Emergien dels seus fons negres d'una manera que inquietant és poc per definir la sensació que provocaven. I et venien a la memòria sobre tot Goya i Rembrandt, però també la fansasia de Redon (aquella llimona voladora) o el moviment violent de Bacon (els dos gossos enganxats).


Miguel Macaya
Sense títol
70 x 60 cm.
(2010)

Al llegir el nom de l'artista, vaig recordar que Antonio Muñoz Molina havia escrit sobre ell i també que en algun lloc abans havia vist fotos d'algun quadre seu. Però no ho recordava massa i, el millor, que amb bones referències o sense, no podia ni imaginar que l'obra de Macaya vista en directe, com aquella tarda, per casualitat i sense premeditació, tingués aquella força, la que a la fi només tenen les grans obres mestres de l'art.


L'exposició de Miguel Macaya a la Sala Parés de Barcelona es pot visitar fins el 30 d'abril de 2013.


[Imatges: miguelmacaya.es]

[Torontoràdio: Joe Crepúsculo: Escuela de zebras]

divendres, 12 d’abril del 2013

El productor


… esa persona que enfocara mi carrera
y me sacara de este pozo de ruina.

Y de momento,
cuando ya nada aliviaba mi locura,
al borde mismo de las drogas duras...
llegaste tú , con tu brillo de ejecutivo
con un diseño de producción en la cartera,
y se me puso el cuerpo de pantera
cuando dijiste: ¿quieres grabar conmigo?
Un productor
Un productor
El productor de mi vida...

... Cantava Martirio en una cançó escrita per Kiko Veneno.

Kiko Veneno
Sensación térmica
(2013)


Per a Sensación térmica Kiko Veneno és qui va anar a buscar un productor, Raül Fernandez Refree, ara mateix El productor. Què té Refree que li surten tants bons pretendents? Sílvia Pérez Cruz, Cristina Rosenvinge, Fernando Alfaro, Kiko Veneno... Com a músic, per a ell com a Refree i la seva banda o com a productor d'altres, dóna un so poblat d' arranjaments originals, nous o antics reciclats, tampoc sabria dir, però sempre sorprenents, diferents al comú, sense por a experimentar i traient partit dels mil instruments, dels més clàssics i rockers als més inversemblants, que col·loca aquí i allà de meravella, també de la veu principal i dels cors, altres instruments més. Qualitat, doncs. I molta feina, tal i com explica el mateix Raül al darrer número de la revista Rockdeluxe (RDL 316, Abril 2013) recordant el procés llarg de gravació, el respecte pel món del seu client d'excepció, el gran Kiko Veneno, de cóm es van adaptar l'un a l'altre, no sense dificultats, per tirar endavant un projecte comú. O s'intueix al making off que han penjat al Youtube. El resultat final, una autèntica delícia de disc. Per la música, plena d'aquests matisos tan de Refree i que vas descobrint a mida que tornes a escoltar el disc, i sense deixar de banda el flamenc i els sons africans tan de Veneno. I per les lletres de Kiko, per totes elles, del surrealisme dur de Babú al compromís social de Mala suerte, passant pel lirisme arrabassat de Namasté, o el bon gust afegit de triar un poema de San Juan de la Cruz.
De l'art de la carpeta se n'ha cuidat Adán López, el fill de Lobo López, obrint a la portada amb un collage que representa un ocell, qui sap si és el pájaro al que le falta el alpiste de la cançó La vida es dulce, o el pájaro con guantes i la paloma afónica que volen a la cançó Sensación térmica, la que dóna nom i tanca el disc.
[Fotos: Facebook Kiko Veneno]

[Torontoràdio: Kiko Veneno: Namasté]

divendres, 5 d’abril del 2013

Hey, Boo!




–¿Dill?
–¿Mmmm?
–¿Por qué no se ha fugado nunca Boo Radley? ¿Te lo figuras?
Dill exhaló un largo suspiro y se volvió de espaldas a mi.
–Quizá no tenga adonde huir...

Harper Lee. Matar un ruiseñor (1960).



El boig perillós de les tisores que retallava compulsivament revistes, l'ogre que et podia treure els ulls, menjava esquirols i gats crus, el fantasma de la casa encantada... en realitat va resultar ser un àngel. Recordant a Mr. Arthur Boo Radley en el 50 aniversari de l'estrena a Espanya de l'adaptació al cinema de la novel·la de Harper Lee, To Kill a Mockingbird, dirigida per Robert Mulligan l'any 1962.

Cuando le señalé, las palmas de sus manos se deslizaron ligeramente, dejando grasientas huellas de sudor en la pared, y hundió los pulgares en el cinturón. Un ligero y extraño espasmo lo agitó como si oyera unas uñas arañando pizarra, pero cuando vio que yo le miraba con admiración la tensión desapareció lentamente de su rostro. Sus labios se entreabrieron en una tímida sonrisa; pero mis repentinas lágrimas difuminaron la imagen de nuestro vecino.
–Hola, Boo –le dije.



Los vecinos traen alimentos, cuando hay difuntos, flores cuando hay enfermos, y pequeñas cosas entre tiempo. Boo era nuestro vecino. Nos había regalado dos muñecos de jabón, un reloj descompuesto, con su cadena, un par de monedas de las que traen buena suerte, y la vida de Jem y la mía.
Harper Lee. Matar un ruiseñor (1960).



[Foto: Retroweb]