La Taranta

Colita

Carmen Amaya

(1963)

L'any 1963, Carmen Amaya va arribar en avió procedent de Mèxic a Barcelona per rodar Los Tarantos, de Francisco Rovira Beleta. Aquest cap de setmana passat l'he tornada a veure. Ella, la Taranta, és el millor de la pel·lícula. M'agraden les seves aparicions ballant, picant amb els dits sobre la taula... però és que només la seva sola presència té una força que s'emporta pel davant tot el que l'envolta, que en aquest cas és el melodrama càndid de fotonovel·la d'uns Romeu i Julieta gitanos. Per descomptat, ni ombra li fa tampoc un Antonio Gades que, a excepció de l'escena de ball a les Rambles de nit, va tota la pel·lícula acceleradíssim. Que part de l'acció passi a les barraques del Somorrostro és un testimoni valuós, però trobo que queda força desdibuixat: en un segon van de la platja a la plaça de les Arenas o a les barraques de la muntanya... coses del cine. Nominada als Oscar com a millor pel·lícula estrangera, aquell any va guanyar 8 ½ de Federico Fellini. Els premis no tenen cap sentit, però, ni que sigui per una vegada, li dono la raó a l'acadèmia nord-americana.

Francisco Rovira Beleta

Los Tarantos

(1963)

Una part de l'exposició que es pot visitar al Palau de la Virreina de Barcelona documenta amb les fotos de Colita el rodatge de Los Tarantos (que es projecta sencera en una paret, diferenciant dos àmbits), un recital al Palau de la Música Catalana, un altre (el darrer que va fer) a Begur, i fotos soltes voltada d'amics i coneguts. L'altra part, correspon també a fotos de 1963, que va ser el mateix any de la mort de Carmen Amaya. No va poder ni assistir a l'estrena de Los Tarantos. Les fotos de Julio Ubiña del funeral són tristes, cerimonioses i colpidores, boniques també. Però em quedo amb les imatges de la casa que Carmen Amaya i el seu marit tenien a Begur, el lloc a on va morir. No hi ha pràcticament res, tot és auster, quasi tan pobre com una barraca del Somorrostro. Una taula i unes cadires de fusta, un llitet de molles. Es veu que en vida, a Carmen Amaya mai li van interessar gaire els diners (pensant-hi, fa gràcia veure-la, en una altra foto exposada a l'altra banda, al costat de Salvador Àvida dollars Dalí i Gala, la musa comptable), que tot ho donava i ho compartia... com el llegendari pescaito frito que diuen que preparava per a la seva companyia a les habitacions del Waldorf Astoria quan actuava a Nova York.

Colita

Carmen Amaya en el rodatge de Los Tarantos

(1963)

+ Carmen Amaya 1963. Fotografies de Colita i Julio Ubiña. Fins al 7 de Juliol de 2013 a La Virreina Centre de la Imatge, Barcelona.

+ Bereshit (Enric H. March ens porta al seu bloc visions del Somorrostro per Sempronio, Josep Pla, Terenci Moix... i molt més de i entorn a Carmen Amaya).

[TorontoTV: Carmen Amaya Light My Fire!]

[Fotos: Colita i La Virreina Centre de la Imatge]

La plegaria infinita

Golpe de viento 

¿Que sucedería si el mar no llegase a la playa

y en lugar de avanzar retrocediera

o si a los árboles solo llegase el otoño

y no la primavera y por tanto el tiempo de florecer,

cuando la pulpa llena lo vacío y la dulzura se antepone a la nada?

¿Qué sucedería si, de pronto, en un golpe de viento,

se cerraran todas las ventanas

o si la lluvia dejara de llegar

o si el río que se aleja de las montañas se detuviese al menos un instante

o si el alba se convertiese en una memoria de otros días

o si el canto del pájaro se extinguiese y el pájaro mismo dejara de venir

y el cielo se convirtiera en una tumba interminable,

qué sucedería si todo aquello que damos por sentado cesara

y la cigarra y el sonido de la cigarra no viniera ni en marzo ni en abril

y todo lo conocido se volviera desconocido?

Nada nos pertenece.

¿Quién podría decir: lo he tomado en mi mano,

he tomado al viento del norte en mi mano y permanece aquí?

El juego

Sucedió al final de la tarde, era invierno, el arroyo

era un cuerpo cuyas manos a nada podían aferrarse:

quería detenerse pero el limo era demasiado liso y resbalaba.

Se iba sin decirnos adiós, mirando hacia atrás con ojos afligidos.

Nosotros estábamos subidos en un árbol,

escondidos como un par de lechuzas demasiado jóvenes,

entonces la vimos aparecer sin saber bien de dónde venía

y por un instante creímos que había emergido de las aguas.

Era tan blanca que lo que la cubría podía ser agua y no piel,

o, podíamos, incluso, estar mirando solo su alma.

Corrió chapoteando por el arroyo, sus muslos eran peces,

salmones de plata que saltaban contra la corriente:

se dirigían en dirección al viento. Su cabello,

una vela inflamada. Su cuerpo, un navío de hielo.

Quisimos que nos viera pero ella no volvió ni pudimos llamarla:

la belleza se había vuelto una mano sobre nuestras bocas.

Unos segundos después vimos a las tres sombras

que eran aquellos tres hombres que corrían tras ella...

y la noche cayó de nuestro ojos.

Ojos cerrados 
A ti también, ingenua, a también te he visto

y tu rostro no era sino el rostro del miedo, y tus ojos, ah

tus ojos

me veían como si estuvieras viendo una tempestad,

como si, parada en la lejanía de un valle, vieras venir hacia ti,

hacia tu cuerpo delgado como un goteo continuo de miel tibia,

una estampida de búfalos sometidos acaso por un miedo más hondo,

y vi tus labios trémulos a causa de palabras no dichas,

y mis labios, trémulos también, a causa de aquello que no he de decir nunca,

te he visto, ingenua, a ti también te he visto

y me miraste como mira el vidente la imagen terrible

y no dijiste nada de los que debías decir

y te alejaste como se aleja todo aquello que de migrar al sur en invierno

y el invierno era yo

* Poemes de Jorge Galán * * Collages de Sara Huete *

Jorge Galán.
La plegaria infinita.
Ilustraciones de Sara Huete.
Madrid: Estampa Ediciones, 2013.
(Biblioteca Americana; El Salvador).
ISBN: 978-84-930139-8-1.

Del nord m'arriba a les meves mans aquest llibre preciós, regal de l'autora dels collages, i em sento un privilegiat. La poesia de Jorge Galán ha estat tot un descobriment per a mi, que no llegeixo poesia habitualment, que ho hauria de fer més sovint perquè ha estat un plaer deixar-se portar per les imatges potents i evocadores de Galán, tant com les de la visió que en ha tret Sara Huete per aquesta edició il·lustrada, un luxe. Després de deixar-me portar, he buscat sobre Galán, i ara sé que és un poeta que admira la generació del 27, especialment a Vicente Aleixandre, també a Federico García Lorca, l'avantguarda. Però fa el seu camí propi, un monòleg interior on hi conviuen els paisatges de la memòria personal, lligats sovint amb força als d'El Salvador, un país de natura exuberant, però marcat per la tristesa d' una passada llarga guerra civil o per un índex alt de violència, encara avui.

Infinites gràcies a Sara Huete.

[Foto: Estampa Ediciones]

Malestar modern

Miguel Palma

Black Widow

(2102)

A súa fascinación polas iconas dunha modernidade clásica, como o automóbil, a aviación, a observación astronómica, a arquitectura e a tecnoloxía en xeral, resulta nun cadro de ansiedade que non reproduce un mundo desexado, senón máis ben o desexo dun mundo, materializado nunha curiosidade expansiva que cuestiona o real.

Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC)

Miguel Palma

Morte de Kennedy

(2006)

Miguel Palma, nascut el 1964 a Lisboa. El seu treball sovint es qüestiona el desenvolupament tecnològic, l'ecologia, la creença en les imatges, la idea del poder, el món infantil i juvenil, l'obsessió per la màquina. El seu art es desplega en dibuix, escultura, instal·lació multimèdia, vídeo, llibres d'artista i la performance.

El CGAC de Santiago de Compostela és un dels museus més franctiradors de la perifèria, si és que avui en dia té sentit parlar de perifèries. Potser encara sí, perquè pel que fa a acaparar els mitjans de comunicació a nivell estatal, la seva feina passa més desapercebuda que la dels quatre museus de les grans ciutats. El CGAC m'ha sorprès moltes vegades amb propostes d'artistes que desconeixia totalment, artistes, d'altra banda, amb recorregut internacional, com em va passar especialment amb els videoartistes Hubbard&Birchler, o ara que descobreixo (en una petita ressenya d'un diari de tirada nacional) l'obra de Miguel Palma i l'exposició que hi presenta.  

Miguel Palma
Contador eléctrico i Alta voltagem

(2007)

Miguel Palma

Plataforma Shell

(2009)

+ Miguel Palma

+ Miguel Palma. Deconforto moderno. Fins al 26 de maig al Centro Galego de Arte Contemporánea.

[Totes les imatges: www.miguel-palma.com]

[Torontoràdio: Siniestro Total: ¿Quienes somos, de dónde venimos, adónde vamos?. Menos mal que nos queda Portugal, 1984]

El mag Méliès

Georges Méliès

La Sirène

(1904)

Georges Méliès, la màgia del cinema... i de la prestidigitació, l'òptica, el trucatge fotogràfic, la creació de decorats i tota la tramoia teatral, els jocs de llums, els efectes de fosa encadenada (…) tal i com el propi Méliès va llistar les seves habilitats. També de la féerie (gènere de teatre fantàstic), el cafè concert, els espectacles d'ombres xineses, fantasmagories i llanternes màgiques. Un personatge desbordant en una exposició espectacular pel que conté i pel muntatge, tot provinent de La Cinèmateque Française i comissariada per Laurent Mannoni*.

Georges Méliès

Vogaye dans la Lune

(1902)

Recomposicions d'escenes (1930)

Exposició entretinguda, llarga de visitar perquè val la pena aturar-se a veure detalladament les plaques, gravats, maquinària del pre-cinema, primeres càmeres i projectors de cinema, les fotos, l'utillatge i aparells de la seva faceta de mag, els preciosos cartells de les funcions... Així com les pel·lícules que es projecten en diferents pantalles al llarg del recorregut i que conviden a seure al terre de moqueta. I una sorpresa que desconeixia, la faceta de dibuixant de Méliès, autor dels seus story-boards quan encara no es deien així, de recomposicions posteriors d'escenes filmades o primers dibuixos dels decorats, dels figurins pel vestuari, també d'algunes pintures a l'oli, tots autèntiques meravelles.

*Georges Méliès, la màgia del cinema. Barcelona: Obra Social “La Caixa”, 2013. 192p. ISBN: 978-84-9900-078-7.

El catàleg va ple d'il·lustracions i amb uns textos que fan història i anàlisi de l'obra de Méliès, des dels inicis (de la ma de personatges de l'alçada del llegendari mag Robert-Houdin) al descobriment del cinema i els grans èxits que comportaria, per arribar a un final abrupte: reconegut pels companys però en l'absoluta pobresa, sobrevivint gràcies la venda d'autòmats i altres peces de la seva col·lecció i regentant una petita botiga de joguines. Una publicació de qualitat i una bona manera d'emportar-se a casa quelcom més que el record de la visita, com també ho és recuperar en DVD o per Internet se les seves pel·lícules.

Martin Scorsese

Hugo

(2011)

A la presentació del catàleg es cita Hugo de Martin Scorsese com el darrer homenatge que va fer que es tornés a parlar de Méliès. Unes imatges d'Hugo es projecten en una gran pantalla per tancar l'exposició. Només són 7 minuts, per a mi el millor de tota la pel·lícula, que recreen una jornada de filmació del món submarí de Le Royaume des fées (1902), fent també una recreació del desaparegut i espectacular estudi de Méliès a Montreuil (a l'exposició s'hi poden veure dibuixos i una maqueta). Trobo que el gran encert d'Scorsese va ser fer aquesta mena de cóm es va fer, sense imitar en cap moment el ritme i les textures de les filmacions antigues, que per això ja hi han les originals i són insuperables. De fet, no he acabat d'entrar mai en les pel·lícules que imiten el primer cinema mut de principis de segle XX. Com a exercici d'estil són boniques, sí, però no me les crec, hi falta la màgia autèntica dels fantasmes, la màgia del cinema.

+ Georges Méliès, la màgia del cinema. Fins al 24 de juny al CaixaForum de Barcelona.

[Fotos: CaixaForum, The Film Stage]

[Torontoconcert: Claude Debussy: Jeux des vagues. La mer (1905)]

Artifici japonès

Linda Fregni Nagler

Yuzuru 

(The Twilight Crane)

Fotografia. 28 x 21 cm.

2011

Una de les artistes que forma part de la la primera BiennaleOnline, organitzada a Internet per la plataforma Art+ (www.artplus.com), és la fotògrafa d'origen suec que viu i treballa a Milà, Linda Fregni Nagler. La foto que encapçala aquesta entrada del bloc il·lustrava la notícia sobre la biennal en un diari imprès, i no vaig poder deixar de buscar més sobre ella, entrant a la biennal en línia i a la web d'una galeria on s'hi va exposar, per arribar finalment a Shashin no Shashin, títol genèric de la sèrie de fotos a la que pertany i que Nagler ha presentat també en aquest esdeveniment digital que, tot sigui dit de pas, no m'interessa gaire...

Linda Fregni Nagler

A Life on the Oceans’ Wave 

(Three Geisha)

Fotografia. 50 cm x 60 cm.

2010

Però les fotos de Linda Fregni Nagler, sí. Shashin no Shashin, llegeixo en un text promocional, significa traduït del japonès “fotografiar la fotografia”. L'artifici al poder:

“El seu punt de partida són sovint fotografies anònimes - comercials o autodidactes - preses al segle XIX i la primera meitat del segle XX. D'elles, l'artista valora principalment la capacitat de treure a la llum, més que els trets "d'autor", els estereotips visuals en que una època determinada planteja la representació de la realitat, i que el temps i els canvis culturals són responsables de fer esdevenir en quelcom bizarre, grotesc i poètic. Nagler procedeix de diferents maneres amb les imatges seleccionades: pot apropiar-se'n conceptualment presentant-les com ready-mades, o tornar a fotografiar, creant un canvi temporal i estètic, al recrear-les a través d'un laboriós mise-en-scène”.*

Shashin Shashin reprodueix temes típics de la fotografia japonesa de l'era Meiji (1868-1912), en particular l'anomenat Yokohama Shashin (Fotografia de Yokohama). Són escenes de la vida quotidiana, dels mites tradicionals japonesos i llegendes orientals posades en escena en l'estudi de forma estilitzada i artificial.

* Text: Monica de Cardenas Galleria

No es perdin l'article T. Enami, un fotògraf misteriós d'Enric H. March sobre la fotografia Meiji al seu magnífic bloc Bereshit.

+ Shashin no Shashin de Linda Fregni Nagler

[Fotografies: Artplus i Monica de Cardena Galleria]

[Torontoràdio: Ryuichi Sakamoto: Sonatine]