La chambre particulière

Pierre Molinier

Mes jambes

(Anys 60)

Com si d'un gabinet de curiositats (o d'un meublé) es tractés, a la Galeria Guillermo de Osma, una sala petita amb les parets folrades de roba en un primer pis d'una finca antiga del barri madrileny de Recoletos, trobo que li escau exposar-hi les fotografies de Pierre Molinier (Agen, 1900- Bordeus, 1976): una col·lecció increïble de collages i fotomuntatges on regna l'erotisme bizarre, el travestisme i el fetitxisme. Molinier va fer totes les fotos, sol o en companyia, en el seu minúscul pis del número 7 de la rue des Faussets, a Bordeus.

No coneixia l'obra de Pierre Molinier. Va ser fa poc més d' un parell de setmanes llegint la recomanació de la historiadora de l'art Estrella de Diego en un diari. El que vaig trobar per Internet em va impressionar i, aquest cap de setmana passat que he estat a Madrid, he pogut veure l'exposició. És la segona exposició d'obra seva que es fa a Espanya. La primera va ser a l' IVAM l'any 1999 i aquesta segona ha arribat a Madrid dins la programació de PhotoEspaña, després d'haver passat per la XIII Bienal de Fotografía de Córdoba. Vida i obra en Molinier que semblen tan inseparables com sorprenents i que podrien resumir-se a la perfecció amb el títol de l'exposició: Tempus fugit...

Pierre Molinier

Autoportrait couché, jambes levées 

i

Autoportrait debout avec masque et perruque, main droite sur le sein droit

(Anys 60)

Pierre Molinier

Elévation

Fotomuntatge
(1965)

Un dels coordinadors de Tempus fugit... a la Galeria Gillermo de Osma m'explicava, molt amable, amb l'entusiasme de qui dóna a conèixer un tresor que encara roman força ocult, detalls i històries que s'amaguen darrera d'algunes fotografies (com el retrat de l'escriptora Emmanuel Arsan, de qui Molinier es va enamorar, és una foto de la foto que ella li va enviar des de Bangkok, mai va arribar a conèixer-la en persona); o sobre les tècniques: Molinier feia fotos, amb elles elaborava un collage que sovint retocava a llapis, i el resultat final era la foto d'aquell collage; podia disparar més d'una vegada la càmera, però mai treia més d'una còpia dels negatius; sobre el seu sofisticat utillatge sadomasoquista de saló: mitges, sabates de talons d'agulla, cotilles, l'ús de maniquís (les seves pròpies cames fetes amb un motlle de guix), fuets, cadenes, consoladors, màscares, perruques i maquillatge, davant un biombo, assegut a una cadira, estirat sobre un llit... Em deia també que el que es pot veure a l'exposició no és, ni de bon tros, el més fort (entenent per fort sexe explícit) de la producció de Molinier. L'artista, cansat de viure (tal i com va deixar per escrit) es va suïcidar d'un tret a la boca, als 76 anys d'edat, a la mateixa habitació a on va reunir i fotografiar tot el que necessitava per escapar sense sortir d'aquelles quatre parets.

Pierre Molinier

Emmanuel Arsan

No és d'estranyar que agradés tant a André Breton i al grup dels surrealistes, amants de les pulsions més ocultes que només els somnis i la psicoanàlisis destapen. De les influències posteriors, està clar que Molinier és precursor de la performance i del transgènere en l'art. Es parla sobre tot de la influència sobre Cindy Sherman, però hi veig connexions molt dispars, anteriors, coetànies i posteriors: Duchamp Rose Selavy, Warhol, Joel Peter Witkin, Perry Greison... o del 2001 el vídeo-art Coreografia para cinco travestis de Manu Arregui, que sembla un fotomuntatge de Molinier en moviment.

+ Pierre Molinier, Tempus fugit... Galeria Guillermo de Osma, fins al 26 de juliol de 2013.

[Totes les imatges: Galeria Guillermo de Osma]

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: L'hôtel particulier]

The Motorcycle Boy Reigns

Dennis Hopper

Motorista

(1961)

"Hopper, como buen bohemio que aprecia la libertad por encima de otras cosas, quiere protagonizar sus conciertos. Tras dirigir con un éxito extraordinario Easy Rider, Buscando mi destino en 1969, uno de los primeros films en los que la banda sonora constituye gracias al sampling de canciones ya existentes como The Byrds o Jimi Hendrix, el sistema le penaliza por no doblar la cabeza con su película The Last Movie de 1971. De nuevo se alista a las filas de los disconformes alimentados por los bellos fantasmas de una vida sin ataduras, de nuevo el no lugar del Middle West, la carretera que lleva a Durango acuchillando las vistas panorámicas. Cae el sol y se anuncia el drama. Otra vez las pandillas, el choque generacional, la inadaptación de una nueva bohemia que circula por la periferia del imperio edificando los primeros pilares de lo que luego se ha comercializado como “contracultura”. Drogas, alcohol, sexo, violencia, escapismo. De todo ello un género cinematográfico contestatario: el road movie tan cercano a la “beat generation” y a una frágil y sencilla ideología: vivir en los límites del lugar conocido como “The American Dream”, el sueño americano. Miedo inconsciente a la muerte y apuestas muchas veces perdedoras por el aquí y el ahora. Obra de un maldito, Easy Rider hace escuela y es parte de la historia del road movie: la “película de carretera”, argumentos cinematográficos que durante un viaje protagonizan jóvenes tan hermosos como desconocidos. En la tradición del rito circular, del viaje iniciático, este género es una oda a la movilidad y la improvisación. Las motos de Easy Rider, o los coches de Faster, Pussycat! Kill! Kill!, Thelma y Louise, Paris Texas o Airbag, nunca se detienen. Recorren lugares perdidos y a veces de perdición, donde la ternura de la juventud se tiene que enfrentar a la violencia de una sociedad hecha para unos pocos ganadores que para no perder el equilibrio precisa realizar periódicamente rituales sacrificiales de la juventud para clamar así a los dioses del éxito individual. En el siglo XXI cuando la bohemia se ha desplazado a la ubiquidad de los desiertos digitales, la exposición y este libro Dennis Hopper. En el camino quiere ser un modesto homenaje a un bohemio de un lejano lugar llamado Dogde City". *

Dennis Hopper

Autoretrat a Los Angeles

(1963)

*Lebrero Stals, José. "En el camino". A: Dennis Hopper. En el camino. Málaga: Fundación Museo Picasso Málaga, 2013. ISBN: 978-84-949249-5-5. P. 9.

El catàleg conté el text sencer introductori de José Lebrero Stals, comissari de l'exposició; una conversa entre Dennis Hopper i l'artista Ed Ruscha; dues entrevistes amb Hopper fetes pel cineasta L. M. Kit Carson i l'escriptor Alex Simon; un assaig de la crítica d' art, cinema i disseny Hunter Drohojowska-Philp; i unes breus declaracions fetes expressament amb motiu de l'exposició del director de cinema David Lynch.

Com m'agradaria que els museus Picasso de Málaga i el de Barcelona formessin part d'una mena de cadena de museus Picasso que, com ara els Guggenheim o els CaixaForum, s'intercanvien exposicions a les seus de diferents ciutats. Si així fos, potser ens arribaria a Barcelona En el camino, l'exposició de fotos de Dennis Hopper que fins al mes de setembre es podrà veure només a Málaga.

A Barcelona, Dennis Hopper va exposar-hi les seves fotos l'any 1993. Va ser al Frontó Colom del final de les Rambles. La vaig anar a veure fa ¡¡vint anys!!, com passa el temps. Aquella duia per títol Dennis Hopper. Bad Heart i s'hi mostrava una selecció menor de fotos, sobre tot eren retrats, més algunes pintures, també seves, de principis dels noranta. Comparant els dos catàlegs, veig que la del Picasso de Málaga és molt més completa en fotos (nombre, varietat de temes, formats grans...) i complementada amb cançons de la banda sonora de la seva vida, extractes de pel·lícules i obres d'alguns dels artistes de l'Art Pop (Warhol, Oldenburg, Lichtenstein, Ruscha, Wesselmann, Rauschenberg), que Hopper admirava, amics i coneguts que va retratar i amb els que va compartir interessos artístics perquè les fotos i pintures de Hopper també són pop. Una oportunitat única i temptadora de llençar-se al camí que porta fins a Málaga, i més quan comprovem que el recorregut pel món que ha fet l'exposició de l'obra de Dennis Hopper, abans i després de morir ell, ha estat més aviat escàs.

Dennis Hopper

Easy Rider

(1969)

+ Dennis Hopper. En el camino. Museo Picasso Málaga, fins al 29 de setembre de 2013.

[Fotografies: Artnet]

[TorontoTV: The Byrds: Mr. Tambourine Man]

Varo i el surrealisme francès

Remedios Varo

Remedios Varo i
 Benjamin Péret

Fotomuntatge, s.a.

"Considere l'eina de les tisores una vertadera prolongació d'una altra qualsevol, pròpia del llenguatge del dibuix com podria ser el llapis, ja que amb el seu recorregut va originant les siluetes que amb el llapis també es podrien crear.

Creació d'imatges a partir de fragments d'altres o de formes i textures retallades. En aquest cas els surrealistes acostumaven a treballar a partir de retalls d'imatges de revistes i publicacions antigues, també a vegades afegien dibuixos pintats, amb llapis de colors de fusta o aquarel·la que completaven la composició. He seleccionat els collages que més informació plàstica aportaven, a més de l'interès per les formes, la composició i la intenció sarcàstica que quasi sempre ens ofereixen.
Des de que va tenir els primers contactes amb el collage quan era a Barcelona, just abans d'esclatar la Guerra Civil, l'artista Remedios Varo mai va deixar de recórrer al collage. Sentia una vertadera passió per aquest recurs plàstic (...) Tenen un caràcter cartellístic, possiblement influenciat per la tasca de disseny publicitari que va desenvolupar l'artista durant aquells moments."*

* Cortès i Giner, Eva. 

Remedios Varo i Uranga: 

l'encontre dels seus dibuixos amb el surrealisme francès. 

Tarragona: Arola Editors – Publicacions URV, 2013. 

ISBN: 978-84-940726-8-0.

P. 123-124

Remedios Varo

El mensaje

Collage, 1935

Entre les novetats de la secció d'art d'una llibreria del centre trobo aquest llibre. S'ha publicat el 2013, quan es compleixen 50 anys de la mort de la pintora surrealista, però el contingut és una adaptació de la tesi que l'autora, Eva Cortès, va presentar uns anys abans per obtenir el grau de doctora en Belles Arts per la Universitat Politècnica de València.

Com a tota tesi, hi ha una o vàries hipòtesis a defensar i en aquest cas giren entorn al paper que van jugar els primers dibuixos, cadàvers exquisits, també els collages, que Remedios Varo va fer en contacte directe amb el grup surrealista a Paris, com a llavor del que després desenvoluparia donant el millor d'una carrera artística que va dur a terme instal·lada a Mèxic, la ciutat final on va viure més temps, a l'exili, fins la seva mort. Quasi al nivell de l'experiència francesa, Cortès dóna també molta importància al fet que la Varo va néixer i viure els primers cinc anys de la seva vida al poble gironí d'Anglès, ric en rondalles fantàstiques i de bruixes que encaixen perfecte en el gust per l'alquímia i la màgia, temes presents a les seves pintures.

Les hipòtesis plantejades queden demostrades - aquells primers dibuixos van ser fonamentals -, però el llibre es ressent de paràgrafs excessivament reiteratius, a més de barrejar suposicions i apreciacions personals que em fan una mica de nosa. Un text que segur l'hauria millorat el treball d'un bon editor que retallés i muntés el que sens dubte és una excel·lent recerca, com l'ampli capítol dedicat a analitzar els interessos, temes, iconografia i maneres tècniques de fer del grup surrealista en general i del món personal de Remedios Varo en particular. I com molt valuoses són per conèixer millor a l'artista les entrevistes amb familiars i amics que la van conèixer de primera mà, completen i enriqueixen la investigació en els annexos finals.

[Torontoconcert: Richard Wagner: Faust. Overtura]

Artefactos Parra

Nicanor Parra

Las 3 calaveras de Colón

Trabajos prácticos / Artefactos

Parra. Obras públicas

Exposció a la Biblioteca Nacional de España, Madrid, fins a l'1 de setembre 2013  

Advertencia al lector

El autor no responde de las molestias que puedan ocasionar sus escritos:


Aunque le pese.


El lector tendrá que darse siempre por satisfecho. 


Sabelius, que además de teólogo fue un humorista consumado,


Después de haber reducido a polvo el dogma de la Santísima Trinidad


¿Respondió acaso de su herejía?


Y si llegó a responder, ¡cómo lo hizo! 


¡En qué forma descabellada! 


¡Basándose en qué cúmulo de contradicciones!


Según los doctores de la ley este libro no debiera publicarse:


La palabra arco iris no aparece en él en ninguna parte, 


Menos aún la palabra dolor,


La palabra torcuato.


Sillas y mesas sí que figuran a granel,

¡Ataúdes!, ¡útiles de escritorio! 


Lo que me llena de orgullo


Porque, a mi modo de ver, el cielo se está cayendo a pedazos.



Los mortales que hayan leído el Tractatus de Wittgenstein 


Pueden darse con una piedra en el pecho


Porque es una obra difícil de conseguir:


Pero el Círculo de Viena se disolvió hace años, 


Sus miembros se dispersaron sin dejar huella 


Y yo he decidido declarar la guerra a los cavalieri della luna.



Mi poesía puede perfectamente no conducir a ninguna parte:

"¡Las risas de este libro son falsas!", argumentarán mis detractores


"Sus lágrimas, ¡artificiales!"


"En vez de suspirar, en estas páginas se bosteza"


"Se patalea como un niño de pecho"


"El autor se da a entender a estornudos" 


Conforme: os invito a quemar vuestras naves, 


Como los fenicios pretendo formarme mi propio alfabeto.


"¿A qué molestar al público entonces?", se preguntarán los amigos lectores:

"Si el propio autor empieza por desprestigiar sus escritos, 


¡Qué podrá esperarse de ellos!"
Cuidado, yo no desprestigio nada

O, mejor dicho, yo exalto mi punto de vista,

Me vanaglorio de mis limitaciones


Pongo por las nubes mis creaciones.



Los pájaros de Aristófanes


Enterraban en sus propias cabezas


Los cadáveres de sus padres.


(Cada pájaro era un verdadero cementerio volante)


A mi modo de ver


Ha llegado la hora de modernizar esta ceremonia


¡Y yo entierro mis plumas en la cabeza de los señores lectores!

Nicanor Parra. De Poemas y antipoemas (Santiago, Nascimento, 1954)

Després d'aquesta declaració de principis: + Poemas y antipoemas

+ Nicanor Parra

[TorontoTV: Single: Gracias a la vida]