Kusakabe Kimbei
Dona entre la pluja
(c. 1870)
[Foto: Biblioteca de
Catalunya. Fons d'Hermenegildo Miralles i Anglès]
El Japonisme va néixer al
segle XIX de la fascinació d'Occident per la cultura japonesa en
general i pel seu art en especial. Com a la resta del continent
europeu, la influència està molt present en l'art català d'aquell
segle, sobre tot en el Modernisme, però arribarà també fins a les
Avantguardes de principis del XX. Les grafies, els motius florals
ornamentals o aquella manera tan diferent de col·locar el punt de
vista en les composicions pictòriques de paisatges i d'interiors...
A l'apartat de còpia de maneres i costums, fa gràcia, per exemple,
veure com retratar-se vestit amb un quimono era del més cool
que es portava entre l'alta societat... Quines pintes, doncs més
o menys les mateixes que quan veiem ara a una japonesa portar bata de
cola flameca o una orquestra japonesa de salsa tropical! A tots ens pot per igual l'exotisme.
Una de les
pel·lícules que es va projectar al juliol passat com a activitat
relacionada dins l'exposició Japonisme
del Caixaforum va ser Cuentos de Toquio
(1953) de Yasujiro Ozu. La Filmoteca de Catalunya l'ha programada
també dins el cicle Una
ciutat, un film, amb varis passis per a finals d'agost. I per a
veure-la a casa, A
contracorriente films ha tret aquest 2013, coincidint amb el
cinquanta aniversari de la mort d'Ozu, les reedicions restaurades de
He nacido pero...
(1932), Primavera tardía
(1949) i Cuentos de Tokio,
aquesta darrera acompanyada de Tokio-Ga
(1985), un documental de Wim Wenders sobre l'obra d'Ozu i una anàlisi
completíssima a càrrec d'Antonio Santos, autor de la monografia
Yasujiro Ozu
publicada per Cátedra (1).
Yasujiro Ozu, a diferència
d'Akira Kurosawa o de Nagisa Oshima, no és un dels directors de
cinema japonès més coneguts a Occident. Segons explica Román
Gubern, va ser amb una retrospectiva del Festival de Berlín del 1963
quan per primera vegada a Europa es va prestar l'atenció que es
mereixia a la seva obra. “La cincuentena de films que componen la
última etapa de su carrera (iniciada en 1927), reflejan una postura
melancólica y pesimista ante la vida, expuesta con gran sutileza y
con una impresionante austeridad formal, hecha de larguísimos planos
estáticos: Tokyo Monogatari [Historia de Tokyo]
(1954), Soshun [Primavera temprana] (1956), que tal vez sea su
mejor película y que narra la breve infidelidad amorosa de un
oficinista casado, y Suma no aji [Tarde de otoño] (1962), su
última obra.”(2).
Yasujiro Ozu
Cuentos de Toquio
(1953)
A Cuentos
de Toquio, que mostra molt bé el pas del Japó cap a la
modernitat, Shukishi i Tomi Hiramayama, el matrimoni d'avis
protagonistes, són testimonis dels canvis, com ara els tecnològics
que els han permès viatjar còmodament fins a Osaka i Tòquio en
tren per visitar als seus fills, i d'un progrés a ciutat que ha
permès que aquests fills hagin estudiat (un fill és metge) o
prosperat econòmicament (una filla té el seu propi negoci de
perruqueria) molt per sobre del que els oferia la vida a Onimichi, el
poble del que provenen. Això sí, en l'aspecte humà, els canvis han
anat a pitjor i a la vida a ciutat amb ells, els avis acaben
percebent que fan nosa. Només es salva Noriko, la jove vídua del
fill mort a la guerra, representa que no tot està perdut mentre
quedi gent com ella. La pel·lícula desprèn la tristesa de que
parla Gubern, sobre tot per la pèrdua de valors positius del passat,
com ara l'educació i el respecte (els nens, representants del futur,
són uns Shin Chan dels anys 50!). I a banda de tatamis, portes
corredisses, quimonos, té i sake o que per saludar-se no es toquen
mai (ni un sol petó ni una abraçada!)... el comportament de les
persones tampoc no és tan diferent al d'aquí. Com es sol dir, allò
local esdevé universal i, per sobre d'exotismes, ens identifiquem
del tot amb ells.
Sobre el
documental de Wim Wenders, Tokio-Ga més que un estudi de
l'obra d'Ozu és un diari personal del viatge a Tòquio que va fer
Wenders als anys 80. Val la pena però veure les entrevistes a Chishû
Ryû, actor fetitxe d'Ozu que va interpretar a l'avi protagonista de
Cuentos de Toquio (una interpretació magistral, més tenint
en compte que l'actor tenia 38 anys i l'avi representa que en té uns
70) i a Yûharu Atsuta, càmera i director de fotografia que va
treballar a totes les pel·lícules d'Ozu i el coneixia molt bé.
Atsuta en un moment del documental explica com Ozu li feia col·locar
la càmera ben arran de terra per filmar als interiors (construint
fins i tot un trípode expres i amb l'operador treballant ajagut
sobre un estor!), obtenint un punt de visió del pla realment únic i
que va ser marca estètica distintiva d'aquest director. Li va servir
per aconseguir el més important de la seva obra: captar l'essència
de la vida quotidiana tal com passava arran del tatami.
(1) Santos, Antonio,
Yasujiro Ozu.
Madrid: Cátedra, 2012. 600 p. (Signo e imagen; Cineastas). ISBN:
978-84-376-3011-3.
(2) Gubern,
Román. Història del cine. 3a ed. Barcelona: Lumen, 1993.
(Palabra en el tiempo; 179). 533 p. ISBN: 84-264-1179-7. Pàg. 405.
