Esperits al bosc

Nieves Mingueza

the dream of trees

(2013)

Els collages i les fotografies de Nieves Mingueza recuperen, des de la imaginació i la fantasia, seguint el llegat dels surrealistes de principis del segle XX, el misteri d'aquelles fotografies de l'època victoriana que asseguraven, des d'una veritat sospitosa, captar esperits o espectres: imatges de fantasmes, fades, aparicions religioses o emanacions paranormals de tota mena.

“Los collages surrealistas y dadaístas y los fotomontajes producidos en las décadas de 1920 a 1940 se acercaron al “espíritu”, pero no a la verdad, de la fotografía espiritista. Al igual que los falsos fotógrafos de espíritus y lo fotógrafos de espectros como producto de fantasía, algunos artistas como Max Ernst (1891-1976), Raoul Haussmann (1886-1971), John Heartfield (1891-1968), Hannah Höch (1889-1978) y Man Ray (1890-1976) utilizaron el doble positivado y las copias combinadas, la superimposición y la solarización para introducir la incongruencia en una dialéctica de la forma, unas veces abrupta, y, otras lúcida – una poesía visual cuya gramática y sintaxis implicaba la disyunción de los objetos; una hibridación fascinante y perturbadora de los materiales originales y unas descontextualizaciones de éstos y de sus fines; unas interrupciones de espacio y perspectivas, y unas rupturas en la superficie de las apariencias que, en algunos casos provocaban correspondencias y asociaciones irracionales, inquietantes y de pesadilla, en otros servían como crítica política, y en otros más confirmaban su condición de artificio y su rango de obra de arte - . 

La poética de la fotografía de espíritus y el fotomontaje surrealista y dadaísta constituyen un discurso con deseo y con memoria. Sin embargo, el objeto y el objetivo de la comunicación son antitéticos en muchos aspectos. Mientras la fotografía surrealista buscaba transmitir una disyunción entre los estados de realidad y de ensoñación, la fotografía de espíritus expresaba la reunificación de quienes se hallaban separados por la muerte e intentaban superar la división entre los mundos material y paranormal. La fotografía de espíritus abordaba el terreno no del subconsciente sinos del “posconsciente” (la vida del espíritu tras la muerte). Además, aquellas fotografías no buscaban desenterrar culpas sepultadas y cavilar sobre la angustia sexual (como hacía la fotografía surrealista), sino reflejar un territorio de resolución y una condición de integración psicológica y psíquica. Las fotografías de espíritus no pretendían tampoco deformar y envilecer deliberadamente sus temas ni inquietar o repeler a su destinatario.”

Harvey, John. Fotogafía y espíritu. Traducción de José Luís Gil Aristu. 

Madrid: Alianza, 2010. (Alianza Forma; 162). 200 p. 

ISBN: 978-84-206-6717-1. Pàg. 159-160.

La sèrie de fotografies the dream of trees s'ha pogut veure aquest cap de setmana al festival d'art Domèstica de Girona. Nieves Mingueza, a qui vaig tenir el plaer de conèixer, va arribar a Girona procedent de Yorkshire, una inquietant casualitat.

+ collage & photography by Nieves Mingueza

[TorontoTV: Au revoir Simone: Fallen Snow]

Si avui és dijous, això és Cinema 3

Nastassja Kinski 

a Paris, Texas

de Wim Wenders

(1984)

El primer programa de Cinema 3, dirigit i presentat per Jaume Figueras, realitzat per Octavi Martí, es va emetre a TV3 el 1984. Estava dedicat al Festival de Cannes d'aquell any, l'edició en que va guanyar la Palma d'Or a la millor pel·lícula Paris, Texas de Wim Wenders. El premi a la millor interpretació no va ser per a Harry Dean Staton, se'l van endur Paco Rabal i Alfredo Landa per Los santos inocentes, de Mario Camus. Quan Rabal va pujar a recollir el premi, només va dir: “Milana bonita”!

Altres pel·lícules d'aquella edició de Cannes van ser Bajo el volcán, de John Houston (que va rebre el premi especial del festival però per tota la seva carrera); Las bostonianas, de James Ivory, Érase una vez en América, de Sergio Leone; Extraños en el paraíso, d'un jovenet Jim Jarmush; Un domingo en el campo, de Bertrand Tavernier; el documental Donde sueñan las verdes hormigas, de Werner Herzog, l'Enrique IV de Marco Bellocchio; El elemento del crimen, d'un altre jovenet Lars von Trier; o La casa y el mundo d'un clàssic, Satyajit Ray. El glamur a la catifa vermella del bunker el va posar la Deneuve, que presentava amb Gerard Depardieu Fort Saganne, d'Alain Corneau. A la platja, joves aspirants d'actriu posaven quasi nues davant els fotògrafs, la nota bizarre de Cannes. Tot això i molt més, amenitzat amb els comentaris crítics i irònics de Jaume Figueras, es pot veure recuperant el primer Cinema 3.

Harry Dean Staton a Paris, Texas 

de Wim Wenders 

(1984)

El passat dissabte 7 de setembre vaig veure a l'estació de trens de Figueres a Jaume Figueras. Aquell dia el feia més a Toronto o a Venècia, que celebraven els seus festivals de cinema. Però no, en Figueras era a Figueres. L'encontre inesperat a l'estació, just ara que la Televisió de Catalunya compleix 30 anys, em va fer recordar quan Cinema 3 era un dels meus programes preferits durant l'adolescència. Fins i tot, la meva intenció era anar a Barcelona per estudiar periodisme a la univerisitat i algun dia ser un crític de cinema! La cita setmanal davant la tele era sagrada i el ritual començava intentant endevinar a quines pel·lícules pertanyien les imatges que sortien a la careta del programa i que passaven al compàs d'aquella inconfusible sintonia de piano, per després buscar-les al vídeo-club del poble.

Era a TV3 i continua al Canal 33, perquè encara s'emet, amb Jaume Figueras al capdavant. Aquest vespre, si avui és dijous, això és Cinema 3!

+ Cinema 3

[Fotos: Stationtostation]

[TorontoTV: Trailer de Paris, Texas]

Escaparé a Walden

Walden

Thoreau's Cove, Concord, Massachusetts

[c. 1908]

"Un lago es el rasgo más bello y expresivo en un paisaje. Es el ojo de la tierra; al mirar en su interior el observador mide la profundidad de su propia naturaleza. Los árboles acuáticos de la orilla son las finas pestañas que lo circundan, y las colinas boscosas y los acantilados a su alrededor son sus salientes cejas.

De pie sobre la playa de fina arena en el extremo oriental de la laguna, en una tranquila tarde de septiembre, cuando una ligera bruma difumina la línea de la orilla opuesta, comprendí de dónde proviene la expresión “la superficie de la laguna, lisa como un espejo”. Si uno se agacha y mira con la cabeza metida entre las piernas, parece un hilo de finísima gasa extendido a través del valle, resplandeciente entre los lejanos pinares y sirviendo de separación entre dos estratos de la atmósfera. Por un instante parece posible atravesarla a pie sin mojarse hasta alcanzar las colinas de enfrente y que las golondrinas que planean sobre ella se posen en el agua."

Thoreau, Henry David. Walden. 

Traducción de Marcos Nava García. Madrid: errata naturae, 2013. (La muchacha de dos cabezas). 343 p. ISBN 9788415217459. Pàg. 197-198.

A l'abril, errata naturae va publicar una nova edició de Walden en castellà. Una edició molt bonica i mimada, des de la portada, obra de David Sánchez que re-interpreta la cabana de l'original en clau de còmic, o les il·lustracions de l'interior, de tall més clàssic, que també signa el mateix dibuixant. Per part del traductor, Marcos Nava, completa els capítols amb cites del diari personal de Thoreau intercalades en perfecta sintonia i aporta nombroses notes a peu de pàgina que fan del seu treball molt més que una simple traducció, una autèntica feina erudita.

I què dir de Walden... La crítica social de Thoreau continua sent vigent avui, la descripció del paisatge té passatges d'una gran bellesa, les seves reflexions sobre la solitud, la crida de la natura, del salvatge, donen ganes d'escapar corrents a viure al bosc, de tenir una cabana per pensar.

Cabañas para pensar va ser el títol d'una exposició que es va fer el 2010 a la Fundación Luis Seoane d'A Coruña, un projecte d'Eduardo Outerio Ferreño que documentava amb fotos, plànols i fins i tot un petit herbari de la flora dels paisatges, un recorregut per Europa a través de les cabanes on hi van viure i treballar llargues temporades onze persones, reconeguts escriptors, filòsofs i músics: Ludwing Wittgenstein, Edvard Grieg, Knut Hamsun, August Strindberg, Dylan Thomas, George Bernard Shaw, Thomas E. Lawrence, Martin Heidegger, Gustav Malher (va tenir 3 fins a tres cabanes a diferents llocs!) i Virginia Woolf:

Septimus

(detall)

[E.M. 2012]

"Tras la Gran Guerra, Virginia Woolf y su marido compraron Monk House, en el pueblo de Rodmell. No tenia baño, ni agua caliente, tan solo había paredes y ladrillos. Virginia escribió:” Fuimos a Rodmell, y la tormenta nos golpeó durante todo el día, en el exterior terrenos árticos, de forma que ocupamos todo nuestro tiempo atendiendo el fuego”. Un día tuvieron que levantarse a las 4 de la madrugada, para cazar los ratones que se aupaban hasta la cama. Pese a ello, la escritora amaba la casa y la cabaña, y los “dulces y umbríos paseos” entorno al lugar. Como ella misma afirmó: “Una mujer debe tener dinero y una habitación propia si desea escribir ficción...”

“A la vuelta de Rodmell, la depresión siempre se agudiza. Quizá la fiebre persistente sea la causa de mis altibajos. Pero los diez días en Rodmell se me han pasado sin sentir. Allí se vive para el espíritu. Me deslizo con naturalidad de la escritura a la lectura, y, entre ambas, paseo a través de las altas hierbas de las praderas o las colinas. Y así, desde luego, se produce, a la vuelta de Rodmell, un vacío; y la razón del vacío se olvida, como se olvida lo que contiene el vacío!

Virginia Woolf. A moment's liberty. The Shorter diary."

Text extret del catàleg de l'exposició: Cabañas para pensar. Un proyecto de Eduardo Outeiro Ferreño, comisariado por Alfredo Olmedo y Alberto Ruíz de Samaniego. Madrid: Maia ediciones, 2011. (Larva). 535 p. ISBN: 978 8492724352. Pàg. 237.

[Foto del llac Walden: Wikipedia]

[Torontoradio: La buena vida: Mi año natural]

La mirada de Juan Núñez

Juan Núñez Fernández

Autoretrat 

[Fragment]

(1908)

La mirada persistent és el títol de l'exposició al Museu de l'Empordà que mostra una selecció d'obres de pintors d'un lloc i un temps, la ciutat de Figueres entre el 1892 (any de l'inici de l'Escola Menor de Belles Arts) i el 1960. Artistes de la que s' anomena l'Escola Empordanesa o Escola de Figueres. En el dossier de premsa hi trobo el perquè d'aquest títol, La mirada persistent: “En els anys a cavall entre el segle XIX i el XX, Figueres esdevé un espai receptor d’artistes procedents d’arreu d’Europa arran de la seva Escola de Belles Arts, posteriorment Escola Municipal de Dibuix. El concepte d’Escola Empordanesa és el fil conductor de l’exposició alhora que l’enllaç entre les diferents generacions d’artistes, mestres i deixebles, que van mantenir una mirada persistent envers el paisatge de l’Empordà. Figueres va ésser l’eix de transmissió d’aquestes pautes d’escola, transmutades anys més tard pels artistes participants a la Primera Manifestació Pictòrica d’Art Contemporani Empordanès del 1960”.

En un altre ordre de mirades persistents, vaig quedar impressionat per la mirada de l'autoretrat de Juan Núñez Fernández (el primer professor de dibuix que va tenir aquella escola, amb un jovenet Salvador Dalí entre els seus alumnes), que s'hi exposa just al revolt de la primera sala. Aquest autoretrat fa justícia a la fama de bon dibuixant, gravador i mestre que s'atribueix sempre a Núñez. Hi trobem una mirada sostinguda, serena i desafiant a la vegada, acompanyada d'un crani humà, una vanitas a la part inferior, el memento mori que desafia al geni virtuós capaç de fer un dibuix tan perfecte, la mirada més persistent possible:

Calavera. En un sentido general, es el emblema de la caducidad de la existencia, cual aparece en los ejemplos literarios del Hamlet y del Fausto. Sin embargo, como la concha del caracol, es en realidad “lo que resta” del ser vivo una vez destruido su cuerpo. Adquiere así un sentido de vaso de la vida y del pensamiento; con este sentido simbólico aparece la calavera en los libros de alquimía en relación con la nigredo. Multitud de actos supersticiosos, rituales o derivados de la antropofagia, a fin de cuentas, provienen de este sentimiento.*

* Cirlot, Juan Eduardo. Diccionario de símbolos. 16ª edición. Epílogo de Victoria Cirlot. Madrid: Siruela, 2011. (El Árbol del Paraíso). 524 p. ISBN: 978-84-7844-352-9. P. 122-123.

+ La mirada persistent. Història de la pintura a Figueres, 1892-1960. Museu de l'Empordà de Figueres, fins al 10 de novembre de 2013.

[Fotografies: El Punt -Avui i museuEmpordà]