dilluns, 28 d’octubre del 2013

Escaparé a Vulcania


 
Interior del Nautilus
[Traçant la ruta cap a Vulcania]


James Mason és Nemo a
20.000 Leagues Under the Sea
(1954),
de Richard Fleischer.

“... Y así Nemo navega en el Nautilus como una cajita musical a la deriva en el fragor sordo del océano. Una casa que él mismo secretó (en secreto) y lo contiene y lo lleva como un poema a los bordes de las infinitas representaciones de sí, hasta que la música hace girar las calesitas del deseo y se desatan los tesoros del mundo, y el viaje todo deviene en un maelstrom emocional. Rimbaud, Melville, Poe y Lautréamont hubieran celebrado estas lecciones de abismo.
De todos los Viajes extraordinarios que concibió Julio Verne, Veinte mil leguas de viaje submarino (1870) constituye quizá su inspiración más curiosamente gótica. El clima hiperboreal de las profundidades, el descenso riguroso y constante, la cuestión del monstruo, el pasado ominoso, la morada solitaria y lujosa del Nautilus, el encierro exhibicionista como escenario privilegiado de la creación (y del afán libertario), la cajita musical del abandono, el viaje teñido de infancia y crimen, la preeminencia del agua y, sobre todo, el ataúd con el cadáver, esa forma oblonga que los hombres del capitán llevan sobre los hombros para enterrar en el mar- metonimia del Nautilus- hacen pensar que Verne no era inmune a la fascinación del género. Sugiere también que las cosas secretas y malditas no son incompatibles con un autor de novelas de aventuras para niños, a condición de aclarar que esos niños somos nosotros, eternamente."*

*María Negroni. Museo Negro. Buenos Aires: Norma, 1999. 
(La pequeña biblioteca). 230 p. ISBN: 987-9334-11-6. 
Pàg. 89-90.


Fotogrames de Jack's Dream
(1938),  de Joseph Cornell.

D' Elegía Joseph Cornell arribo a Museo Negro, un altre llibre de María Negroni a on també parla de Cornell, precisament a través del llibre de Charles Simic que, d'una manera semblant al que ella ha fet després, recrea la vida i obra de l'artista nord-americà.
Però Museo Negro és un recull d'assajos variats entorn a personatges reals i de ficció. En l'apartat dels seus monstres preferits, al costat de Dracula, el Dr. Jeckyll, el Golem o Frankenstein, entre d'altres, inclou Breve semblanza del Capitán Nemo, al que pertany el fragment de dalt.


[TorontoTV: 20.000 Leagues Under the Sea, Richard Fleischer, 1954]

diumenge, 20 d’octubre del 2013

Hôtel du Nord


Joseph Cornell
Hôtel du Nord 
(Little Dürer)
Collage / Assemblage
(1950)

"Como Raymond Roussel, que exploró el África sin salir de la tienda de campaña donde escribía sus Impressions d'Afrique, o Michel Leiris, el etnógrafo profesional que cuestionó, en L'Áfrique Fantôme, la función del viaje como método para adquirir conocimientos, Joseph Cornell pertenece a esos viajeros fascinados por la idea del viaje inmóvil que son, ante todo, artistas consumidores de imágenes, taxonomistas de la realidad. El viaje imaginario y el viaje como imaginación se combinan, con maestría, en el eremita de Utopia Parkway." *

Negroni, María. Elegía Joseph Cornell. Buenos Aires: Caja negra, 2013. 96 p. ISBN: 978-987- 54987-1622-20-7. Pàg. 54.



Escapisme a l'interior d'una caixa. Amb unes guies de viatge de ciutats d'Europa, Joseph Cornell va fer una sèrie de caixes retallant i enganxant anuncis d'hotels de diferents barris de Paris. Un d'ells va ser l'Hôtel du Nord, del que en va fer vàries. Deborah Solomon, biògrafa de Cornell, explica (1) que, en aquesta sèrie, recuperava una manera de fer molt dels collagistes del Cubisme (tan de Paris), però també l'interès pels hotels dels artistes nord-americans del seu temps, com ara Edward Hopper. L'habitació d'un hotel com a metàfora de l'esperit melancòlic, de la solitud, o també l'espai terra de ningú a on portar a terme l'amor clandestí, o l'amor impossible... el convertia en un motiu que els fascinava i que en el cas d'Hôtel du Nord tenia un referent cinematogràfic, en la pel·lícula francesa del mateix títol de Marcel Carné (1938) entorn dos amants que es citen a l'hotel per suïcidar-se. Hauria volgut Cornell tancar a la seva caixa la famosa atmosphère fatalista que va popularitzar l'actriu Arletty?


Joseph Cornell
The Midnight Party
(Children's Party)
[Fotogrames]
c. 1938

A Elegía Joseph Cornell, María Negroni pren com a punt de partida els fotogrames d'un curt de Cornell, Children's Party, on una nena de llarga cabellera cavalca nua sobre un cavall blanc que passa pel davant d'un castell en una nit estelada. En la línia del que havia fet Charles Simic, Negroni transcriu allò que imagina veient les imatges, evocadores i enigmàtiques, dels mons de Cornell. La lady Godiva de Negroni avança per les pàgines en petites dosis al llarg de tot el llibre, són textos poètics que l'autora intercala amb breus apunts i impressions més objectives i documentades sobre la vida i obra de Cornell, especialment sobre la filmografia de curtmetratges experimentals, una vessant de la seva obra com a collagista coneguda, però amb poca difusió, difícils de veure. També inclou alguns cal·ligrames, croquis i anotacions manuscrites. És un homenatge a Cornell molt bell el de Negroni, a més d' una barreja de gèneres (poesia i assaig) força insòlita, però que funciona, com la relació entre la vigilia (la raó) i el somni (la imaginació).


(1) Solomon, Deborah. Utopia parkway: the life and work of Joseph Cornell. Boston: MFA, 1997. ISBN: 0-87846-684-3. P. 215-217.

[Torontoràdio: Claude Débussy: Children's corner]

dimecres, 16 d’octubre del 2013

Terreny fangós


Mud
Jeff Nichols
(2102)

Mud és una pel·lícula amb fusta de clàssic. Aventura, intriga, amistat, amor, emoció, sensibilitat, té moments tensos i alguns violents, també un subtil sentit de l'humor. Una molt bona història que gira entorn la pèrdua de la innocència, podríem dir que a dos nivells, perquè els protagonistes principals són dos adolescents, un és Ellis, de 14 anys, i l'altre és Mud, que sobrepassa la trentena. Ellis entrarà al complicat món dels adults, el de les incerteses eternes, comptades vegades el de l'amor etern. A on fer-se gran no és garantia per deixar d'equivocar-se constantment, o, també, a on el mentider sovint enlluerna al més innocent, fins que deixa de ser-ho. Adult, deixar de ser un nen o ser-ho per sempre, la ferida sembla inevitable. Al voltant, uns personatges secundaris – ben dibuixats, no en sobra cap - viuen plegats una història coral trenada amb mestria i, a més, ambientada en un paratge tan potent com és la riba de les aigües del Mississipí. És un lloc determinant, l'Amèrica profunda i misteriosa (per màgica, mística, quasi paranormal: la barca, la camisa i les soles de les botes de Mud en donen fe). Un Mark Twain contemporani, s'ha dit. Cadascú hi trobarà els seus referents, Les aventures de Huckleberry Finn, però la veig també en la línia de grans pel·lícules meridionals amb nens, com ara Matar a un ruiseñor. Visualment, i també pel ritme, els trams més urbans poden recordar Paris, Texas (els trajectes en cotxe d'Ellis amb el seu pare, la fredor dels pobles i ciutats nord-americanes entre malls, motels i pubs de carretera) … i amb un final, uf, quin gran final! Feliç? Des de l'altre costat de l'oceà, em va recordar molt al de Los cuatrocientos golpes.

+ Mud

[Cartell de Mud per WBYK]

[Torontoràdio: Beach Boys: Help Me, Rhonda]

dissabte, 5 d’octubre del 2013

Vermut amb Depero


Fortunato Depero
Depero Futurista
(1927)
[Coberta per a llibre promocional de l'editorial Dinamo Azari de Milà]


11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Filippo Tommaso Marinetti. Manifest del Futurisme, 1909.


Fotunato Depero
Gratacels i túnels, Nova York
(1930)

Entre consignes, algunes incendiàries i violentes, és potser el punt 11 del manifest el més bonic. Marinetti era un poeta. Si després de llegir-lo mirem alguna pintura de Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Carlo Carrà o Gino Severini, reconeixem en aquestes paraules els mateixos motius, l'alegria per la tecnologia i la velocitat, la bellesa de les imatges en moviment.
Fortunato Depero va conèixer a Marinetti l'any 1913 i va entrar a formar part del grup, influït per l'estil de Boccioni primer i de Balla després. A l'exposició de la Pedrera s'hi poden veure obres de tota la seva producció: pintura, escultura, disseny gràfic, escenografia... des dels començaments a Roma, al retorn a la seva ciutat, Rovereto, per obrir-hi La casa d'arte Futurista, passant per una estada de dos anys a Nova York, on va quedar marcat per la ciutat dels gratacels i moderna per excel·lència.

Fortunato Depero
Squisito al Selz
Collage
(1926)



De tot el que s'hi pot veure – que és molt i tot molt interessant, i no només de Depero, també d'artistes futuristes contemporanis seus – hi ha joies rares que no passen desapercebudes, com els ninots i titelles, assemblatges de fusta pintada de colors, o les maquetes pintades de blanc (són reproduccions posteriors) de pavellons i d'escultures publicitàries per a Campari, que, juntament amb els cartells i el grafisme per a la marca milanesa de bíter, mostren una vessant com més neta i polida dels principis futuristes, vessant a la que Depero sempre va tenir tendència, d'una bellesa, però, igualment a prova de bombes, al pas del temps.


Negroni
Una part de ginebra,
una altra de vermut vermell
i una tercera de bíter Campari.
Glaçons i una rodella de taronja.
Salut!



+ Depero i la reconstrucció futurista de l'univers. Fins al 12 de gener de 2013 a La Pedrera, Barcelona.
[Imatges: Pinterest F.D.]

[Torontoràdio: New order: Dreams never end]


dimarts, 1 d’octubre del 2013

Pianocktail

L'écume des jours de Boris Vian.
Edició de luxe, original de Gallimard, amb collages a les cobertes.
(1947)

«Prendras-tu un apéritif? demanda Colin. Mon pianocktail est achevé, tu pourrais l’essayer.
- Il marche? demanda Chick.
- Parfaitement. J’ai eu du mal à le mettre au point, mais le résultat dépasse mes espérances. J’ai obtenu, à partir de la Black and Tan Fantasy, un mélange vraiment ahurissant.
- Quel est ton principe? demanda Chick.
- À chaque note, dit Colin, je fais correspondre un alcool, une liqueur ou un aromate. La pédale forte correspond à l’œuf battu et la pédale faible à la glace. Pour l’eau de Seltz, il faut un trille dans le registre aigu. Les quantités sont en raison directe de la durée: à la quadruple croche équivaut le seizième d’unité, à la noire l’unité, à la ronde la quadruple unité. Lorsque l’on joue un air lent, un système de registre est mis en action, de façon que la dose ne soit pas augmentée – ce qui donnerait un cocktail trop abondant – mais la teneur en alcool. Et, suivant la durée de l’air, on peut, si l’on veut, faire varier la valeur de l’unité, la réduisant, par exemple, au centième, pour pouvoir obtenir une boisson tenant compte de toutes les harmonies au moyen d’un réglage latéral. 
(…)
- Je vais m’en faire un sur Loveless Love, dit Chick. Ça va être terrible.

Boris Vian. L'écume des jours (1947).

Però a l'adaptació al cinema de L'écume des jours que ha fet Michel Gondry, Chick toca al pianocktail el Caravan de Duke Ellington:

El pianocktail,
un objecte surrealista.

La pel·lícula de Gondry comença amb un fragment del breu prefaci-declaració-d'intencions de la novel·la que adapta, aquell que diu que tot el que s'explicarà és veritat perquè així ho ha imaginat l'escriptor, de principi a fi. Apartir d'aquí, la imaginació desbordant de Gondry no té límits. Un autèntic festival de desplegament visual on no hi falten, pianocktail inclòs, les andròmines d'alta tecnologia vintage, la pretecnologia de retallar i enganxar, el cartró pedra i els efectes especials, aquests últims dels més sofisticats als més tronats, com els que converteixen als personatges i tot el que els envolta en dibuixos animats de carn i os que s'estiren, cargolen i arrosen. Colin, Chloé i la resta són uns adults ingenus i alegres com només ho són els nens, uns eterns adolescents, absurds, molt esnobs (oui, j'suis snob, cantava Boris Vian), que només creuen en l'amor, Sartre, la música de Nova Orleans i Duke Ellington... Autèntic cinema surrealista, un somni (en color) i un mal son (en B/N) per ser vist sense imposar cap regla ni sentit, deixar-se portar per les imatges que provenen de la imaginació i el talent de dos genis: Vian et Gondry.
Michel Gondry
L'écume des jours
[Cartell descartat] 
(2013)


[Torontopianocktail: Duke Ellington, Charlie Mingus, Max Roach: Caravan]