El meu afany és poder
veure la flor blava
Novalis
Joseph Cornell
Objecte (Novalis), 1944
Tècnica mixta
[No exposat al MBAL]
Les caixes de Joseph
Cornell contenen molts tresors i misteris al seu interior. Un d'ells,
el més preuat per a mi, és el sentiment. Cóm s'ho feia Cornell
per aconseguir tancar-lo en delicades caixes és un altre misteri,
que forma part del misteri de l'Art.
D'altra banda, està clar
que les seves obres, si desprenen una llum, aquesta és, la majoria
de vegades, blava. La llum de les estrelles, de les
constel·lacions sobre el color del cel de nit, de la malenconia, del
record i també de la fantasia d'una vida de somni. Però Joseph
Cornell no va ser un surrealista, ell va ser un romàntic.
El mes de desembre passat,
mirant llibres a la secció de novetats d'art de llibreria La Central, vaig
trobar el catàleg de l'exposició Joseph Cornell et les surréalistes
a New York. L'exposició portava al Musée des Beaux Arts de Lyon des
del mes d'octubre del 2013 i, abans de marxar als Estats Units, hi
romandrà fins al 10 de febrer de 2014. Així que es tractava d'una
ocasió única que no podia deixar passar. L'afany per poder veure la
flor blava em va portar a Lió el cap de setmana passat.
Des de 1980 que a França
no es veia una exposició dedicada a Joseph Cornell que reunís tanta
obra seva provinent de museus i col·leccions d'altres països
d'Europa i dels Estats Units. A Espanya no se n'ha fet cap altra de
dedicada a Cornell des del llunyà 1984, quan la Fundación Juan
March de Madrid en va organitzar una amb nombroses caixes de la
col·lecció propietat del galerista Leo Castelli. Una exposició
que, pel que mostra el catàleg i les cròniques de l'època, va ser
excepcional, i que també es va poder veure al mateix any a la
Fundació Miró de Barcelona... però en aquells temps, jo era un
pre-adolescent que no tenia ni idea de qui era Cornell.
Joseph Cornell
Tilly Losch
Collage i assemblage en
caixa,
1935
Més d'un centenar d'obres
de Cornell, intercalant - com a referents, paral·lelismes,
influències, etc. - fotos, collages, pintures, escultures i objets
trouvés d'artistes surrealistes, gairebé tots europeus, que van
passar per Nova York, alguns d'ells fugint de la Segona Guerra
Mundial. Val a dir que Cornell no va viatjar mai ni a Europa ni a enlloc, però les seves
obres, pels temes, pels motius, semblen europees. S'hi nota el
coneixement de la tradició del vell continent per la que Cornell
sentia fascinació: la literatura, la música, la pintura, els
ballets...
A mode de presentació, la
mostra s'obre amb les fotos dels co-protagonistes: Breton (magnifique
poète!, sento que diu un visitant al seu acompanyant), De Chirico,
Calder, Tangy, Dalí, Ernst, Duchamp (les cèlebres fotos amb escuma
d'afaitar pel cap i travestit en Rrose Sélavy, obra de Man Ray),
Buñuel amb la seva mirada de bou... De Cornell, la sèrie de retrats
que li va fer Lee Miller, unint en les ombres un petit veler de
joguina i el seu cap, simbolitzaria bé els mil viatges que va fer
sense sortir de casa.
Dels collages sobre paper,
un no es pot deixar de preguntar, impressionat, cóm s'arriba a tanta
precisió en la tècnica de retallar i enganxar gravats i fotos tan
petites. Autèntiques filigranes d'acabat i efectes perfectes quan el Photoshop ni sonava tan sols a ciència ficció! I quanta elegància
en la tria d'imatges, en les composicions finals!
En una sala convenientment
més fosca, destaca la llum que emergeix de les caixes, fins i tot de
les més diminutes. Allà s'hi exposa una caixa dedicada a Novalis
al·lucinant, que desprèn tota la força del seu blau. Cornell
dominava molt bé aquest color, un blau ultramarí, com el blau
Kline. La delicadesa de la ploma blanca esquinçada que reposa sobre
vellut evoca poderosament, altre cop, al Romanticisme.
Envoltades de pintures de
Dalí, Tangy i Magrite entre d'altres, més caixes, com el collage, imponent des de la senzillesa, Tilly
Losch, imatge que el museu ha utilitzat pels cartells de l'exposició
(que per cert, els regalen a la llibreria). És un altre prodigi de
Cornell, començant per la pulcritud de la seva tècnica, aquesta
vegada suspenent la figura amb fils, o per cóm folra la caixa per
fora i, sobre tot, per la figura divertida de Tilly jugant (el joc
i el moviment eren obsessions marca de l'artista) suspesa sobre les
muntanyes com una aparició teatral, pròpia d'una òpera.
Acte seguit, tres caixes
més i tres moments més d'alt voltatge. La primera,
Sense títol,
amb llum elèctrica a l'interior, s'endinsa en un niu d'una de les
criatures més misterioses del regne aninal, l'ocell (també molt
admirat pels surrealistes i protagonista de vàries sèries de
Cornell, com la sèrie d'homenatge a Juan Gris), aquí de tons ocres i marronosos, amb un resultat que em
recorda
a un treball recent dels germans Quay. Al seu
costat,
Glass Rabbit Box, que faria embadalir a David Lynch. Cap foto
d'aquesta peça no fa justícia a l'efecte real dels miralls i els vidres
ambar de l'interior que envolten una simple, però a la vegada tan
gran, figureta d'un conill (el d'Alícia? qui ho sap). I finalment en aquest
bloc, menció especial també per a una de les caixes de la sèrie
Soap Bubble Set, i més especial encara quan està envoltada de
pintures d'un referent de Cornell tan imponent com són les natures
mortes de Pierre Roy, personalment un grat descobriment.
Joseph Cornell
Rose Hobart
Film, 1936
A la segona planta s'hi
poden veure una selecció de pel·lícules-collage de Cornell. Perfecte per
fer una pausa asseguts, veient per exemple Rose Hobart, un collage de
fragments de la pel·lícula original però muntant només els grans
moments de la protagonista femenina a punt d'esclatar en... no saps
molt bé en què o quina situació! Però el resultat de Cornell transmet
perfectament aquesta recança en arribar a un clímax, no sense un
punt de sentit de l'humor i entre la fascinació pel glamur, els
escenaris exòtics, moviments al so de músiques llatines entre el
bolero i la rumba. Una petita meravella, també tenyida de blau.
A continuació, una de les
Boîte-en-valise de Duchamp, qui va demanar ajut a Cornell per
dissenyar-les, dóna peu a mostrar un altre dels grans tresors
particulars de l'exposició, just en la secció on es mostra la seva
passió pels ballets clàssics, el neo-romanticisme: The Life of
Ludwig II of Baviera. Tot un món fantàstic de records i emocions
dins d'una maleta: figuretes de cignes de vidre, postals de paisatges austriacs, fotos
d'interiors dels palaus... a més, es tracta d'una peça
increïblement original per la seva època (1941) en quant a
concepte.
A la última sala, deixem
el surrealisme com a fil d'acompanyament i entrem en el món del Pop:
la reproducció seriada de les imatges en l'excel·lent Piuntiricchio
Boy o la sèrie dedicada als hotels francesos, Hôtel du Nord, Hôtel
de l'Étoile... fetes a partir dels anuncis d'unes guies de viatges
franceses. Una època llindant amb els anys 60', on l'estil de Cornell es va depurant i els
interiors de les caixes es tornen més despullats, però amb la
mateixa força poètica de sempre.
Però tot això... cal
veure-ho! Aquest és només un breu resum i una selecció, una mica
a l'atzar, d'algunes de les obres que més em van agradar, junt a un
seguit d'opinions i observacions meves i del meu bon amic Jordi,
company de viatge amb el que vaig tenir el plaer de compartir la
visita.
Joseph Cornell et les
surréalistes a New York no és la gran i més completa exposició
retrospectiva sobre Cornell que caldria tornar a fer al segle XXI (si
es que es va fer alguna vegada al XX), però quasi... Un recull
important d'obres magnífiques de cadascuna de les seves etapes i
facetes creatives, amb el plus de contextualitzar la seva trajectòria
sota la influència dels surrealistes, influència mútua, sense ser
un d'ells però amb molts punts de connexió, i mostrant-ho amb obres
de primer ordre molt ben triades. Una experiència emocional
inoblidable.
