Toronto

Goude & Jones

2012-01-29T20:58:00.000+01:00

Jean-Paul Goude
Grace Jones
Oli sobre foto i cinta adhesiva
Nova York, 1982

Des de finals del'any passat, l'artista francès Jean-Paul Goude és notíciaperquè li estan dedicant una exposició al museu LesArts Décoratifs de Paris: Goudemalion,Jean-Paul Goude, une retrospective(fins el 18 de març de 2012), i també perquè s'ha publicatrecentment Tout Goude,un llibre-catàleg a tot color i gran format de la seva variadaproducció: fotògraf, dissenyador, director artístic, realitzadorde vídeo-clips i publicitat...

Ahir, en unsuplement de diari, en feien ressò amb un petit reportatge. A partd'algunes fotos representatives de diferents etapes, hi venia tambéuna entrevista breu. Goude, entre altres temes, parlava del seu treball amb Grace Jones:

“... La gente a menudome dice que el punto álgido de mi carrera fueron mis trabajos conGrace Jones, pero ese es solo un momento de una trayectoria llena decumbres y valles. En los años 60 y 70, la mujer, como el automóvil,era un símbolo de statu quo para el hombre, se valoraba que tuvierapechos grandes, pelo largo… pero a mí eso no me atraía. (…) Lecontaré una anécdota: cuando trabajaba en Nueva York había unapequeña colonia de creativos franceses. Solían tomarme el pelodiciéndome: «Ah, Jean-Paul ha seducido a una drag queen, su nombrees Grace Jones». No lo entendían. Grace es una gran belleza.”*

Jean-Paul Goude

Grace Jones

Fotografia

Nova York, 1981

En arribar a casa,he anat corren a buscar el Nightclubbing entre els meus vinils dels vuitanta. Amb aquella mítica portada de Goude: Grace Jones immòbil com unmaniquí de banús, tall de cabell raspall, una cigarreta penjantdels llavis molsuts i enfundada només en una impecable americana d'Armani. La versió del Libertangod'Astor Piazzola que inclou el disc es convertiria en un dels granshits de laJones, com en altres discos l'I'mnot perfect, o la versió de Lavie en rose de la Piaf.

Portades,fotos de moda, els anuncis per a la Citroën o els video-clips marcarien un estil a seguir, o directament a copiar... No sé si serà el punt àlgid de la seva carrera, però de moment sí és el meupreferit.

* Peces, Juan.Entrevistaa Jean-Paul Goude. A: Smoda. ElPaís, 28-01-2012.

[Fotos: ElPaís i Artnet]

[TorontoTV: GraceJones: Libertango]

Et portaré a l'infern

2012-01-27T00:00:00.000+01:00

Aquí a TORONTO us presento

dos nous portfolios amb un recull dels collages fets durant l'any 2011:

la sèrie ET PORTARÉ A L'INFERN

[entrar]

+ bonus track de 5 collages sobre paisatges pintorescos a DIORAMA

[entrar]

[Entrada relacionada: Portfolio 2010: De Cádiz als Pirineus]

He mort el llop!

2012-01-20T23:54:00.000+01:00

Who's Afraid of the BigBad Wolf?

[Foto: Angelled'un jour]

Passejant pel bosc, alcreuar el riu de vegades me'n recordo de Virginia Woolf... I avui que l'he creuat, he recordat també que, fa just una setmana, vaig veure Quité por de Virginia Woolf?, la versió en català de l'obra deteatre d'Edward Albee, que encara s'està representant al TeatreRomea de Barcelona, traduïda per Josep Maria Pou, dirigida per Daniel Veronese i amb els actors Emma Vilarasau,Mireia Aixalà, Pere Arquillué i Ivan Benet. Quina gran actuació ladels quatre! Molt intensa, comença a dalt des del primer minut i vapujant, pujant... fins a trencar, a crits, renecs i fins i tot violènciafísica, els límits del decor i el políticament correcte que,de fet, s'han deixat imposar per la societat (podrida) a la quepertanyen, i que tan bé representen els quatre personatges (podrits). Enun gest d'autocrítica (o va ser una paradoxa), la societatnord-americana la va premiar l'any 1962 amb el premi Pulitzer.Llegeixo també que Albee va començar abans escrivint obres a lamanera de Beckett, Ionesco i el teatre de l'absurd. Qui té por deVirginia Woolf? és un text brillant, ràpid, intel·ligent ienverinat, i té també un punt d'absurd: per què arribar a lasituació a la que arriben? Per què ho fan? Per què aquest odi iaquesta destrucció mútua? No seria millor deixar-ho estar?L'alcohol hi juga un paper important, però sembla només unavàlvula per ajudar a obrir més fàcilment la caixa del cinisme i elressentiment, de la humiliació pública (davant el matrimoni jove,que deixa'ls anar, i davant l'espectador, que es remou més omenys a la butaca entre el riure i l'estupefacció). Odi, peròtambé amor, perquè representa que en el fons s'estimen, esnecessiten, els va la marxa... Com aquell bolero, no debía dequererte y sin embargo te quiero. Però el més absurd i trist a partsiguals és el final, quan els protagonistes pugen al dormitori com si aquíno hagués passat res. O sí? No ho sabrem mai, per això és un gran final.

[Torontoràdio: SergeGainsbourg: Jesuis venu te dire que je m'en vais]

Herois de la frontera

2012-01-15T19:08:00.001+01:00

Le Havre

d'Aki Kaurismäki,

2011

[Cartell de ManueleFior]

Le Havre d'AkiKaurismäki és una d'aquelles pel·lícules que et donen ànim percreure que no tot està perdut, que en aquest món tan absurd, potsersí que encara queda bona gent, i quina sort si la trobes perviure amb ella la possibilitat de ser feliç. Només per sortir del cinema commogut i amb un somriure ple d'optimisme, crec que ja val la pena de veure-la. Però, a més, té un bon guió, unes interpretacions memorables i una factura i realització impecables.

Marcel Marx,l'enllustrador de sabates protagonista, és un personatge queKaurismäki reprèn vint anys després de Vida de bohemia,però Le Havre m'ha recordat una altra pel·lícula delmateix director que m'agrada molt, Ariel, també amb un nen a la trama. Ara, que totes les seves pel·lículesse semblen molt, començant per les històries, quasi sempre sobre la dignitat delsperdedors, convertits aquí en autèntics herois de la frontera; seguit d'una estètica que avui en diríem vintage, pel vestuari, els mobles, la música lleugera i el rock'n'roll, o,les que són en color, pels colors potents, quasi saturats (aquellesparets blaves, els sofàs de skai grana...), i per fixacions com leszones portuàries, el mam, els gossos... tot amb un ritme pausat, lafredor nòrdica i les cares de pal que les allunya sempre de gràciesi sentimentalismes fàcils, perquè, com deia Buster Keaton, ésl'espectador qui ha de riure.

Concert benèfic de LittleBob a Le Havre!

I atenció a dossecundaris molt especials: el dolent es interpretat ni més nimenys que per Jean-PierreLeaud, l'Antoine Doinel de Los 400 golpes deFrançois Truffaut, com si aquell nen que fugia correntdavant un mar que parecía más un paredón (que cantavaLuis Eduardo Aute) s'hagués quedat empresonat a Le Havre i ara fos un vell ple deressentiment contra la mateixa llibertat que tant anelava. L'altre és el gran PierreÉtaix, pallasso, actor, director, guionista... a Le Havreinterpreta el paper del metge. Ja podia haver fet també el cartell(com a dibuixant és molt reconegut pel seu treball a Mon Oncle de Jacques Tati), però li van encarregar al dibuixant de còmicsitalià Manuele Fior, i és ben bonic.

Estocades

2012-01-05T17:20:00.005+01:00

Francesc Català-Roca

Joan Sutherland al GranTeatre del Liceu,

1962

Entrada triomfal:espectacular la primera foto de l'exposició, obra de FrancescCatalà-Roca, amb la cantant d'òpera Joan Sutherland saludant al públic del Liceu, bona part dempeus, que aplaudeix entusiasmat al final de Lucia de Lammermoor. A partir d'aquí, el nivell nodecau mai al llarg del recorregut per la resta de fotos, algunesmolt famoses, treballs emblemàtics de 9 noms importants de la fotografia: Josep M. Casademont, FrancescCatalà- Roca, Toni Catany, Joan Colom, Ramon Masats, OriolMaspons, Xavier Miserachs, Leopoldo Pomés i Ricard Terré.
Lamajoria són còpies noves, poques són còpies de l'època en que esvan fer. Formen part de l' exposició itinerant Novaavantguarda: fotografia catalana dels anys 50 i 60 que, desdel 2010, ha anat viatjant a set museus i, quan deixi el Museude l'Empordà de Figueres, fins el proper 15 de gener, es podrà veurea partir del febrer a la SalaMuncunill de Terrassa.

Ramon Masats

Estocada de la tarde,

1956-1959

Sortida per la porta gran:aquell matí a la sala només hi ha un senyor i jo veientl'exposició. Me'n adono quan m'enxampa d'esquenes mirant una foto deRamon Masats que mostra un toro amb una espasa clavada a la nuca (al hoyo de las agujas) i em diu que, per a ell, "és la millor de totes! Quina precisió, capta el moment just,malgrat sigui una mala estocada”. La trobo bona, la foto, peròtant com la millor... No sé què dir i, mentre marxa, li dicque sí, que també la trobo bona, però que totes són molt bones...Quan arribo al final de la sala, fullejant el llibre de visites veigque l'últim escrit és seu! Hi diu com li ha agradat sobre maneraaquesta foto en concret i acaba amb airosos visques per “l'art del [sic] toreix”. En fi, torno a la foto en qüestió i mentre la miro altre cop, pensoque per ser de l'agrad d'un afeccionat als toros, em sembla que lafigura del pobre toro ferit de mort, assegut i abatut, mirant cara acara al públic, com demanant una explicació... és una de les imatges més antitaurines que hevist mai.

[Fotos: Generalitat de Catalunya]

[TorontoTV: JoanSutherland a Lucia de Lammermoor de Gaetano Donizetti]

Feliç any nou!

2011-12-30T00:00:00.000+01:00

Alfredo Codona (Sonora, Mexico, 1893 - Long Beach, California, 1937) va ser el primer trapezista en fer el triple salt mortal. Però per a salts mortals, el que li va fer la seva dona: després d'enxampar-la amb un amant, Alfredo la va matar d'un tret i, acte seguit i amb la mateixa pistola, es va suïcidar.
A part d'una gran carrera al circ amb la troupe familiar The Codonas, saga de llarga tradició al trapezi, Alfredo va fer d'especialista per a les pel·lícules de Tarzan, doblant a Johnny Weissmuller quan saltava, liana en mà, d'arbre en arbre.

[Font: Circopedia]

Pastorets Mansfield

2011-12-23T13:51:00.000+01:00

Jayne Mansfield

Al gran pessebre de Las Vegas, la cabellera rossa oxigenada i el cos exuberant de Jayne Mansfield haurien donat per a les dues bandes enfrontades d'uns pastorets, segur que molt més exòtica i excitant que la representació, un fart casta, del bé i el mal que va escriure Folch i Torres. Imaginin a l'arcàngel Jayne Gabriel amb túnica blanca de seda, escot generós i faldilleta molt, molt, curta, tocant la lira sobre núvols de cotó. O a Jayne Lucifer amb mini biquini vermell sobre roques volcàniques, daurant la seva pell entre les flames. De fet, són dos papers que ella va viure. Se sap que va passar una temporada a l'Infern, amb Anton La Vey, un dels seus amants, suprem sacerdot d'una secta satànica. També que quan la van deixar de trucar de Hollywood, les drogues i l'alcohol la van fer pujar més sovint al Cel... Una vida intensa la de la Mansfield, que va acabar tràgica i amb un final sobtat - com el de tantes estrelles -, l'estiu de 1967, en un accident de cotxe que es va convertir en un mite sobre la mort d'un mite.

L'estiu passat, l'editorial francesa Grasset publicava Jayne Mansfield 1967 de Simon Liberati (recent Premi Fémina 2011), biografia novel·lada d'aquesta gran sex symbol nord-americana dels anys cinquanta. Diuen que ho era, però que de segona fila, que si l'eterna imitadora vulgar de Marilyn Monroe, que si de Sèrie B... En fi, bo o dolent, cel o infern... Amb moments impagables com aquest, jutgin vostès mateixos:

... Rovellló i Lluquet caient en la temptació...

[Fotografia de J.M.:Truus,Bob & Jan too!]

[TorontoTV: LosMambo Jambo: Everyone'sFaking]

Totes les institutrius tenen una història trista

2011-12-16T17:42:00.000+01:00

Edward Rochester (Michael Fassbender) i Jane Eyre (Mia Wasikowska) al bosc.

- Fa tres mesos que viu acasa meva, oi?
- Sí, senyor.
- I d'on ve?
- De l'escola de Lowood,a... shire.
- Ah! És una institucióbenèfica, oi? Quant de temps s'hi va estar?
- Vuit anys.
- Vuit anys? Deu ser moltforta, vostè. Em pensava que la meitat de temps en un lloc comaquell podia acabar amb la constitució més forta. No m'estranya que faci cara de venir d'un altre món. Tenia curiositat per saber d'onl'havia tret, aquesta expressió. Ahir a la nit, quan se'm vaapareixer al camí de Hay, em va fer pensar en els contes de fades itenia mig pensat preguntar-li si m'havia embruixat el cavall, encarano n'estic segur. Qui són els seus pares?
- No en tinc.
- M'imagino que no n'hatingut mai, oi? Se'n recorda?
- No.

*Brontë, Charlotte. JaneEyre. Traducció de M. Dolors Ventós.

Barcelona: Proa-LaButxaca, 2010. ISBN: 978-84-9930-202-7. Pàg. 137.

Podia havertriat un altre dels molts moments intensos que conté la darreraadaptació al cine de Jane Eyre (Cary Fukunaga, 2011), perexemple: aquells crits aterradors a mitja nit (i que ara nodesvetllaré d'on surten per respectar a qui no hagi llegit lanovel·la o no hagi vist cap de les pel·lícules), però en aquestaocasió no em van corprendre tant i sorprendre, gens, perquè formenpart del record, de les pors de la meva infantesa quan vaig veure denen, per la tele, la pel·lícula amb Orson Welles i Joan Fontaine(Robert Stevenson, 1942). Uf, aquells crits...

Un amic –estant en una edat, com diu ell mateix, entre els trenta i elscinquanta - va començar a llegir Cims borrascosos d'EmilyBrontë i no la va poder acabar. Si no recordo malament, em vaexplicar que no va entra-hi perquè l'irritava el comportament delsprotagonistes, un apassionament que, malgrat l'època en que passava,va trobar ingenu i absurd. Al contrari que Jane Eyre, de lagermana Charlotte, que sí la va llegir sencera i amb entusiasme.
Intrigat, i amb la voluntat de llegir a les Brontë, vaig adreçar-mea Samedimanche, especialista de capçalera en literatura anglesa del XIX en general i de les Brontë en particular, per tenir una segona opinió. La sevaresposta va ser sàvia i contundent: preferia Cims borrascosos...quan tenia 15 anys, i ara preferia Jane Eyre.
Com no en tinc15 (però tampoc molts més, no creguin), començaré amb Jane Eyre.

[Fotos: http://mmorrow.tumblr.com/]

[Torontoràdio:Charlotte Gainsbourg: IRM]

Biodramina power

2011-12-11T21:30:00.001+01:00

Em marejo. Quan vaig de paquet en un cotxe i el trajecte té corbes (carreteres de muntanya,vetades!), o cal aturar i accelerar sovint (en un embús o circulantper llargues avingudes amb molts semàfors), deixo de parlar almoment, intento no pensar-hi, però no ho puc evitar, em poso blancmarmori i comença el ritual: baixa la finestra que et toqui l'aire,hauries d'haver-te assegut al davant, avisa si has de vomitar, volsque parem i baixes? Si, a més, el cotxe acaba de sortir de fàbrica, no calen gaires corbes, aquella olor a nou, entre plàstic iambientador, assegura el mareig instantani. Per descomptat que a lesatraccions de les fires i parcs, ni acostar-m'hi. Pels viatges en cotxe o autobús, només hi ha unremei que em funcioni: la biodramina...

Biodramina Mood

Centrifugadomagnético (autoedició del 2010) és el primer disc del grup Biodramina Mood, dotze temes instrumentals entre el jazz i el lounge(todo es lounge y mi vida es lynch, que deia Carlos Berlanga). Lafusió de bateria, tuba, violoncel i marimba amb els sons hipnòticsde la guitarra lap steel i el metal·lòfon... et porten a caure enuna mena d'espiral magnètica, tal i com proposa el títol i tan béil·lustra la bonica portada de l'artista Eugenio Merino. Però l'espiral de Biodramina Mood, al ser biodraminitzada, fa que tot indici de mareig es converteixi en una sensació molt més queagradable. Els seus temes són molt visuals, petites bandes sonoresde pel·lícules que serien divertides, elegants,misterioses, hawaianes o marcianes. Títols amb bon sentit de l'humor(Caravana Potato, Bud Spencer y Terence Hill, Lo de siempre, Títulosde crédito... ) i sempre evocadors (Odeon 8400, El sueño deThornhill, Hotel Burton...). A més, i és l'única composició prestada, es marquen una versió rodona del Takeon me d'A-Ha:

+ BiodraminaMood

[Portada i dibuix d'Eugenio Merino]

Nino Malinconia

2011-12-06T10:41:00.011+01:00

Federico Fellini

Le Notti di Cabiria

(1957)

Veig per la tele a Pep Mira (director de Catmúsica) al programa número 1.300 de Cinema 3 fent un breu però molt complet repàs per l'obra de Nino Rota, homenatjant així al músic pel centenari del seu naixement. Parla de les bandes sonores per a Federico Fellini, Luchino Visconti o Francis Ford Coppola, també de la seva formació clàssica (abans de música per al cinema havia escrit unes quantes òperes), com treballava assegut al piano, reinventant les cançons populars italianes i arranjant a la manera del seu admirat Igor Stravisnki... Ho podeu veure i sentir aquí (just a partir del minut 13:30).

Federico Fellini

8 1/2

(1963)

Des de l'estiu passat, el record d'aquesta música m'anirà lligat per sempre al d'un casament. Quan va acabar la cerimònia, els convidats anàvem sortint de la petita ermita romànica mentre sonava de fons la marxa de Nino Rota per a 8 1/2. No m'ho esperava, què ben posada vaig pensar, i un calfred em va recorre l'espinada. Uns dies després, li vaig explicar a la mare de la núvia, una de les persones més fantàstiques que he conegut mai, i em va contestar: me alegra mucho que estuvieses tan a gusto y que Nino Rota te hiciese vibrar, es que no es para menos, además esa marcha es preciosa, casi pura poesía. Yo le suelo decir a O. que esa marcha me produce un poco de melancolía, él me responde que le sucede lo mismo.

Somiatruites

2011-12-03T16:53:00.011+01:00

Hi ha una escola perduda al mig del Montseny 

on només hi estudien els nens que somien amb truites. 

És l’escola dels somiatruites ,
és l'escola dels somiatruites
on només hi estudien els nens que somien amb truites.  

Hi ha el Joan que somiava que el seu llit tenia ales 
i a mitjanit despegava i volava, i volava i volava
i la Lídia que somiava que el seu nòvio era un llop
i es passaven les nits senceres udolant sota la lluna plena.
I així ho feien: AAAAAAAAAAAUUUUUU...

Albert Pla. Somiatruites (fragment)

Somiatruites és una de les millors cançons d'Albert Pla. Pensada pels nens de totes les edats (del disc Anem al llit de l'any 2002), no deixa de tenir algun punt més agre que dolç, però en conjunt és molt més tendra i surrealista que les històries sòrdides i els moments escatològics d'altres cançons del seu repertori, sempre únic i genial (per a quan un primer volum que reculli totes les lletres que ha escrit fins ara?). Com va passar amb Qualsevol nit pot sortir el Sol de Jaume Sisa acompanyada dels dibuixos de Sergio mágico Mora, Somiatruites també té fusta de conte clàssic i era perfecta per ser il·lustrada. L'editorial Takatuka ho ha fet possible publicant l'àlbum: Albert Pla posa les paraules, Liniers els dibuixos i el resultat té una sintonia total, bonic de debò, macanudo!

Somiatruites.Text d'Albert Pla. Il·lustacions de Liniers. Barcelona: Takatuka, 2011. 34 p. ISBN: 978-84-92-696-61-1.

[Imatges: Takatuka]

[Torontoràdio: Albert Pla: Somiatruites]

Als núvols

2011-11-26T21:04:00.008+01:00

Chema Alvargonzalez
A través de las nubes
Maleta, tren elèctric, fotografia en caixa de llum i mirall,
2000

Els humans rèptil, aquells que sempre estem pensant en la fugida, ens trobem molt bé en els llocs de pas. Camí de Barcelona, viatjo en tren i quan aixeco el cap de la meva lectura, veig a través de la finestra passar camps, polígons industrials, arbres, estacions amb gent a l'andana, muntanyes, cases, carreteres amb cotxes circulant, trossos de cel... que es barregen amb pensaments breus, amb la música que surt de l'Ipod o amb res. Un cop a la ciutat, visito l'exposició Merh Licht (Més llum) i descobreixo com Alvargonzalez va convertir en art aquests no-llocs en els que alguns ens hi sentim tan a gust. I m'agrada molt.

El viaje de la luz, Santander. Fotografia, 2005

“... Alvargonzalez […] se sentía especialmente atraído por los sitios de paso, por los no-lugares como descampados urbanos o pasillos de hotel o cabinas de aviones o paisajes de nubes. En la exposición no podían faltar, naturalmente, entre sus fotografías, esculturas, vídeos, sus palabras en relieve realzadas con un aura de luz de neón, que colgaba en la fachada de un edificio o hacía circular por Berlín sobre una camioneta o un autobús, y algunas de las maletas que eran tan características suyas: maletas desechadas que encontraba en los encantes o tiradas en la acera junto a un contenedor, a las que incorporaba, a un lado, una caja de luz retroiluminando una fotografía, alusiva siempre al vuelo, o al cielo, y al otro, un espejo del mismo tamaño que duplicaba la imagen. El contraste entre el soporte, o sea ,la maleta de tela deshilachada o cuero raído, con la imagen fotográfica, brillante, luminosa y duplicada, resultaba muy chocante y llamativo, como la revelación de una joya tirada en suelo, en el polvo.”*

*Ignacio Vidal-Folch. Artistas voladores. A: El País, 26-11-2011.

+ Merh Licht (Més llum). Chema Alvargonzalez. Fins el 29 de gener de 2012 a Arts Santa Mònica de Barcelona.

[Totes les imatges: Arts Santa Mònica]

[Torontoràdio: Claude Debussy: Chidren's Corner. Doctor Gradus and Parnassum]

Música lynch

2011-11-20T23:11:00.006+01:00

David Lynch

Untitled (Insane Lullaby #4),

Fotografia, 2009

(Artnet)

Després d'un single de presentació amb Good day Today i I Know, per fi ha arribat el disc sencer de David Lynch en solitari: Crazy Clown Time (Play it again Sam, 2011), que inclou aquelles dues cançons i dotze més de noves. Sobre la música, domina l'electrònica, amb potents caixes de ritmes (algunes conviden fins i tot a ballar); a d'altres cançons, dominen les guitarres reverberades i les bateries jazzie, sinuoses, que s'apropen més a les bandes sonores de les seves pel·lícules. Apart de la primera cançó, Pinky's Dream, que la canta Karen O, i d'un instrumental (l'hipnòtic The Night Bell With Ligthning), sobre la veu de David Lynch:

a) Com el senyor Beaumont a Blue Velvet que estava endollat a una màquina d'hospital, ell té un catèter a la gola directament connectat a un vocoder.

b) De la gran quantitat d'heli que ha xuclat per cantar com un barrufet, va surant per l'aire com el Baró Vladimir Harkonnen a Dune, fet un globus i donant cops de cap contra el sostre de l'habitació.

No sorprèn gens que venint de qui venen, les lletres siguin més suggerents que pas explicatives sobre temes com ara la solitud, el sexe, un bon dia, la pèrdua, l'amistat, viatges a dimensions desconegudes... i ves a saber què més mentre somniava o feia els seus exercicis de meditació transcendental...

... tot això conviu a Crazy Clown Time, un gran disc, misteriós, transgressor i estimulant, lynch.

+ davidlynch.com

[Torontoràdio: Crazy Clown Time]

Guineu

2011-11-17T20:23:00.008+01:00

Monti com a Guineu

Res, una ximpleria. Aquests dies que Mario Monti ha substituït a Silvio Berlusconi al capdavant del govern d'Itàlia, he caigut en que el nostre Monti, el pallasso català, està de gira justament amb Il Circo Italiano. I no s'ho perdin, per a més coincidències, l'actual espectacle es diu La Veritable Història de Pinotxo... Però en Monti no fa el paper del nen de fusta mentider (que correspondria més a Berlusconi que a Monti, i es quedaria curt), ell és l'astuta Guineu! La guineu té una de les pitjors reputacions de les faules i dels contes, però no molt pitjor a la merescuda mala reputació dels polítics.

+ Il Circo Italiano

[Foto de Manel Sala "Ulls"]

[TorontoTV: Las Vulpes: Me gusta ser una zorra]

Emoció en 3D

2011-11-14T18:43:00.007+01:00

Pina

de Wim Wenders,
2011

Quan el boom d'Avatar de James Cameron, vaig anar al cine i em va agradar tot el tema visual, però gens el discurset barat d'ecologisme new age de la història. Després, també en 3D, havia vist Coraline, una nova obra mestra de l'animació d' Henry Selick, adaptació d'un conte preciós i sinistre de Neil Gaiman. Però no ha estat fins veure Pina de Wim Wenders que m'he fet fan total del cinema en tres dimensions.

He vist ballar en vàries ocasions la companyia de dansa que dirigia Pina Bausch, fins i tot a ella en persona ballant a la mítica coreografia Cafe Müller al Gran Teatre del Liceu de Barcelona, poc abans de que morís. L'emoció d'un espectacle en viu és impossible de reproduir en una pel·lícula i bla bla bla, però Wenders crec que s'hi ha apropat molt. La tècnica del 3D hi té tot a veure: crea a la pantalla una capsa màgica a on, des de la butaca i si et deixes portar, tens la sensació d'entrar als escenaris (als decorats dels teatres, als espectaculars interiors d'edificis, o als paisatges naturals i urbans de Wuppertal). Sembla que puguis tocar els ballarins, pots veure com mai s'havien vist els seus moviments i les expressions dels seus rostres, o , amb l'ajuda del so, sentir més aprop la seva respiració, quedar més trasbalsat encara per l'excel·lent música que sona a cada peça (brutals els minuts inicials amb La consagració de la primavera). Només falta que ens esquitxin la suor, o l'aigua i la terra quan s'hi rebolquen... però per això ja necessitaríem una, dues o tres dimensions més... i ben segur que algun dia arribaran. De moment, tant de bo que més directors es passin al 3D amb resultats tan bells i poderosos.

+ Pina de Wim Wenders

[Torontoràdio: Jun Miyake: Lilies in the Valley]

Atemporal

2011-11-09T20:30:00.004+01:00

Tom Waits

[Fotografies de Jean-Baptiste Mondino]

Escoltant el darrer disc de Tom Waits, Bad as me (Jalma music, 2011), em crec que és el darrer perquè l'acaba de publicar fa uns dies d'aquest mateix any, però que bé podria ser, no sé, posem que el catorzè, dels quasi trenta que en deu tenir. Porta molt temps fent més o menys el mateix, amb una manera tan única i a contracorrent que per això deu haver arribat a ser considerat un clàssic. Pel públic i per la crítica, és clar, perquè ell des del seu poblet secret diuen que intenta mantenir-se bastant al marge de la llegenda que l'envolta. Continua doncs fent blues, destrossant ferralla, balades, cabaret, fressa industrial, rock, circ, jazz, ranxera, country, pop, folk... A Bad as me hi ha una mica de tot, la veu de fregall del Waits més tranquil i la raspera del més salvatge i histriònic, les melodies suaus i la caixa de trons... Bones lletres (a mitges altre cop amb Kathleen Brennan, la seva dona), acompanyament de luxe (destaca Marc Ribot, repetint a la guitarra), un envoltori sencill però curiós, amb algunes fotos del mateix Waits i de Jesse Dylan, fill de Bob Dylan)... i tot això el fa un disc excepcional, d'escoltar i segurament de vendre.

Tom Waits udolant i ballant al pati Satisfied

[Videoclip dirigit per Jesse Dylan]

+ Bad as me de Tom Waits

[Totes les fotos: web oficial de Bad as me ]

Impertinent

2011-11-02T17:15:00.009+01:00

Li he demanat a l'obra que havia de ser aquí:

- Digues, ¿vols que t'exposi?

- No ho sé – m'ha dit.

Però m'ha semblat que ho deia amb més

mostres de no, que de sí.

Perejaume

D'això en diuen art conceptual impertinent. Hauria estat boníssim, potser massa radical sota el patrocini d'un banc, que aquesta obra (el text de dalt escrit amb lletres blanques sobre una paret negra) fos l'única d'una exposició titulada, no amb menys ironia i impertinència: Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!

Percussió,

2008

Fotografia color 147 x 126 cm.

Perejaume ja va intentar deixar de fer una exposició quan va portar les seves obres a una gran retrospectiva que li va dedicar el MACBA (Deixar de fer una exposició, 1999). Moltes peces estaven fora del seu habitat natural, perquè aquest lloc en el cas de les obres de Perejaume sol ser la natura: la muntanya, el bosc, el camp, etc. Com tot el land art que es porti a un museu o a una galeria, no tenia gaire sentit veure-les allà tancades, al costat d'una foto que les mostrava al seu altre altre lloc, el bo. Per aquells que defensen que els museus són cementiris, portar-hi algunes de les obres de Perejaume els dona encara més la raó. Però mentre no ens convoquin en una muntanya, enmig d'un prat, a un bosc o... a una pedrera com és el cas. Però aquesta pedrera té trampa, és la sala d'exposicions de La Pedrera, l'edifici d'Antoni Gaudí. I tot i que s'apropa a l'ideal (la Pedrera és un edifici muntanya) i lliga molt amb el gust de Perejaume per Gaudí (i també per Jujol), novament una part d'obres estan fora de context, al cementiri. Però no totes, perquè Perejaume, artista plàstic i poeta, és molt polifacètic. L'exposició és una gran oportunitat per poder veure moltes de les seves fotografies, dibuixos, gravats, pintures i vídeo-instal·lacions, que tracten d'aquesta vida pròpia que tenen les obres més enllà de l'autor, de la idea d'excés (tant del nostre temps), les formes topogràfiques del paisatge, o de l'apropiació de la natura per part de l'artista, un altre acte aquest últim força impertinent. Obres antigues i de molt recents, com els Exvots, pedres i branques de cera, o dues de les fetes expressament per a l'exposició, Guixar amb el Pirineu, un bloc de guix amb el relleu de les muntanyes del Pirineu que guixa un mur de La Pedrera, o Suro pelagrí, una columna folrada de suro, un dels seus materials preferits per apessebrar!

La segona edat de les obres 11,

2002.

Tècnica mixta sobre paper, 255 x 137 cm.

+ Ai Perejaume, si veies la munió d'obres que t'envolten, no en faries cap de nova!
La Pedrera, Obra Social de Catalunya Caixa. Fins el 12 de febrer de 2012.

[Totes les fotos: Galería Soledad Lorenzo]

[TorontoTV: Björk: Crystalline]

Vanitas

2011-10-26T19:35:00.008+02:00

Juan Gatti

Ciencias naturales

Collage, 2011

Ciencias naturales és el títol de la sèrie de collages de Juan Gatti que el proper divendres 28 d'octubre deixaran les parets de La Fresh Gallery de Madrid, la galeria d'art de Topacio Fresh.

/////77/

Dissenyador habitual dels cartells, títols de crèdit, altres imatges promocionals o que formen part de l'ambientació de moltes pel·lícules de Pedro Almodóvar, Gatti va començar aquesta sèrie justament a partir de l'encàrrec per a La piel que habito. A la pel·lícula, es poden veure dues d'aquestes obres penjades al despatx del personatge (un cirujà plàstic) que interpreta l'Antonio Banderas. Ciencias naturales són collages digitals a partir d'il·lustracions dels atles de ciències naturals del cos humà, ocells, insectes, rèptils, curculles i botànica del segle XIX. El resultat de la barreja és molt bonic, però una bellesa enverinada, perquè porta lligada el pòsit de la fragilitat davant el pas del temps, de la mort, com una revisió colorista de les vanitas barroques.

Tota la sèrie Ciencias naturales a la web de La Fresh Gallery.

[Torontoràdio: Il Giardino Armonico: Concerto for four violins in B minor. Antonio Vivaldi]

Noi pomodori

2011-10-24T00:01:00.009+02:00

Yo te conozco

Tú me conoces

Nosotros nos conocemos
Ellos no se conocen

Nadie se conoce

Habitamos la misma ciudad

Vivimos bajo el mismo cielo

Respiramos los mismos virus

Pisamos las mismas aceras

Tenemos en común un panadero
Cantamos las mismas canciones

Un teléfono nos une

Nos prestamos un jersey

Usamos llaves iguales

Cenamos la misma cena

Nos amamos

Yo te regalé una rana

Tú un caracol

Sin embargo tenemos

Nuestros apellidos distintos

Dime quién eres

Desconocido vecino

Single. Dime quién eres, desconocido vecino.

Noi pomodori (Elefant, 2011).

Amb una intro tan règia no podien triar millor la casa i el vestuari per rodar el vídeo-clip de Dime quién eres, desconocido vecino, cançó del darrer single de Single (Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin), versió de la cançó original de Lucía Bosé i Gregorio Paniagua (del disc Io pomodoro, 1981) que han publicat en vinil de 7 polzades color vermell tomata. El vídeo-clip l'ha dirigit Miguel Gutiérrez amb la direcció artística del modisto Carlos Díez Díez. Les il·lustracions de la doble coberta del vinil són, com sempre, una nova meravella de Javier Aramburu.

[Fotos: Javier Aramburu]

La crida salvatge

2011-10-21T20:20:00.008+02:00

Nova York, 1905

Més d'una vegada havia sentit dir a casa que a ciutat, molts homes duen vestit! Volent dir que pel fet de portar corbata i camisa, americana i pantalons a joc, sabates de cordons o mocassins no significava sempre que fossin rics o ves a saber què d'important. Igual en portava un alt executiu o un venedor d'uns grans magatzems que un ministre. Quan anys després vaig anar a viure a una ciutat, vaig comprovar que, no cal ser massa observador, hi ha moltes classes de vestits.

Aquesta idea de fixa't bé que no tot és el que sembla em tornava al cap llegint el recull de contes La voz de Nueva York d'O. Henry, pseudònim de William Sidney Porter (1862-1910). Com diu el text d'Ediciones Traspiés a la contracoberta, és un reconegut escriptor, cronista d'estil brillant, irònic i famós pels girs sorpresa de les seves històries urbanes... A mi em va costar una mica d'entrar-hi, però no el vaig deixar, i al arribar a La derrota de la ciudad, no em va quedar més remei que rendir-me als seus peus (allà on estigui criant malves) fins al final. En aquest conte rodó, O. Henry explica la història de Robert Walmsley, un jove advocat amb orígens rurals que havia triomfat a Manhattan. Tenia prestigi a la feina, era elegant (... Los sastres le acechaban en la calle para conseguir alguna arruga del corte de sus pantalones...), freqüentava els clubs i les festes més selectes i estava casat amb una dona de bona família i maneres molt fines. Un viatge inesperat a la granja on ell va crèixer, farà que ella descobreixi la part més salvatge del seu marit i, era rica però no tonta, enlloc de fugir horroritzada, es queda amb l'home que a la ciutat s'amagava dins aquell vestit impecable.

Henry, O. (William Sidney Porter). La voz de Nueva York. Traducción a cargo de María Teresa Sánchez Montesinos. Granada: Ediciones Traspiés, 2011. (Breves). 119 p. ISBN: 978-84-93-7888-3-4.

[Fotografia: Heureux hasard]

[Torontoràdio: Frank Sinatra, la veu: NewYork]

Diaghilev i la xusma

2011-10-16T16:24:00.012+02:00

“De momento hablaré de Diáguilev, pues mi estrecha colaboración con él durante este primer proyecto [L'ocell de foc, 1910] no tardó en revelarme la verdadera sustancia que ocultaba esta gran personalidad. Lo que más me sorprendió de entrada es el grado de resistencia y tenacidad que alcanzaba en la consecución de su objetivo. Trabajar con él era aterrador y tranquilizador a la vez, pues su fuerza era excepcional. Aterrador porque cada vez que surgían discrepancias de opinión, la lucha que emprendíamos era dura y cansada. Tranquilizador porque con él se aseguraba un buen final cuando estas divergencias se producían.

Otro de sus atractivos era la calidad de su inteligencia y de su mentalidad. Poseía un olfato fuera de serie y una facultad extraordinaria para asimilar de inmediato la frescura y la novedad de una idea y de precipitarse hacia ella con entusiasmo sin pensárselo. Con eso no quiero decir que careciera de raciocinio. Al contrario, lo tenía bien implantado, como su cuerdo espíritu, y si a menudo cometía errores o incluso locuras era porque se dejaba llevar por la pasión y el temperamento, las dos fuerzas que predominaban en él.

Al mismo tiempo su personalidad era grande y generosa, exenta de todo cálculo. Si calculaba, significaba que estaba sin blanca. En caso de que estuviera boyante se convertía en el derrochador más grande, consigo mismo y con los demás.

Un rasgo curioso de su mentalidad era su extraña indulgencia con la relativa honestidad de algunas personas de su entorno, incluso cuando era él la víctima, por más que este defecto se viera compensado por otras cualidades. Pues lo que más detestaba era la banalidad, la incapacidad, la falta de savoir-faire, en una palabra: detestaba y despreciaba a la chusma. Cosa rara, la habilidad y elegancia de este hombre tan inteligente se caracterizaba claramente por un fondo de ingenuidad infantil. No era nada rencoroso. Cuando alguien lo engañaba, no lo quería reconocer y simplemente decía: “¿Qué hay de malo? ¡Se está defendiendo!”. *

[Foto de Tamara Karsavina i Adolph Bolm a L'ocell de foc, 1910. Font: V&AM]

* Stravinski, Ígor. Crónicas de mi vida. Traducción de Elena Vilallonga Serra. Barcelona: Alba, 2005. (Trayectos; 70). 203 p. ISBN: 84-8428-252-X. P. 41-42.

Diaghilev i Stravinski. [Foto:V&AM]

L'exposició Els ballets russos de Diaghilev, 1909-1929: quan l'art balla amb la música, al Caixaforum de Barcelona fins el 15 de gener de 2012, mostra la importància del treball d'aquest gran productor que, amb la seva companyia de dansa i sent un home de mentalitat absolutament moderna, es va saber envoltar de músics, coreògrafs i artistes plàstics del seu temps. El muntatge que arriba del Victoria & Albert Museum de Londres és espectacular. Des del més petit programa de mà, passant pel vestuari dels ballarins exposat en grans vitrines (i malgrat que el pas del temps l' ha deixat una mica descolorit), a les escenografies més trencadores... tot va marcar un punt i apart que sovint començava amb estrepitosos fracassos, xiulets, escàndols i molta incomprensió, però que gràcies a la perseverança de visionaris com Diaghilev, mai no va decaure, convertint-se en l'avantguarda que revolucionaria l'art de començaments del segle XX.

[TorontoTV: Igor Stravinsky: L'oiseau de foc]

Èxtasi sense fi

2011-10-11T11:51:00.010+02:00

José Val del Omar

Foto-collage

Se'm va passar l'exposició Desbordament de Val del Omar a la Virreina Centre de la Imatge perquè, fins fa molt poc, no sabia qui era José Val del Omar (Granada, 1904-Madrid, 1982). Gràcies a la connexió granadina de l'amiga Insonrible, fa uns dies que he començat a buscar les seves pel·lícules i a descobrir també una col·lecció de foto-collages molt interessants. De fet, els seus curtmetratges, amb la superposició de transparències, l'ús de diapositives, pigments i tota classe de manipulacions sobre la pel·lícula, tenen molt de collages, com ho té pràcticament tot el cinema experimental. Tècnica de retalla i enganxa a la que Val del Omar va afegir un sistema d'il·luminació molt personal (iluminación por impulsos, fantasmagòrica quan l'aplicava sobre escultures religioses), transgressions sobre els límits de la pantalla (desbordamiento apanorámico) i aportacions en el camp sonor (sonido diafónico).

//////

Dale limosna, mujer. Que no hay en la vida nada como la pena de ser ciego en Granada.

Eugeni Bonet, vídeo-artista, professor de la Universitat de Barcelona, recuperador i difusor de l'obra inacabada i desbordant de Val del Omar, manté a Internet, amb la col·laboració de la Diputación de Granada i l'Archivo María José Val del Omar-Gonzalo Sáenz de Buruaga, una pàgina web molt completa. Entre les darreres notícies que hi apareixen està la publicació del catàleg de l'exposició, comissionada pel mateix Bonet (i que l'any passat es va veure al MNCARS, amb l'actuació dels granadins Lagartija Nick), i l'edició de la filmografia completa en 5 DVD: Val del Omar, elemental de España, a càrrec de Cameo.

Fuego en Castilla juntament amb Lágrimas granadinas són dues de les pel·lícules que Val del Omar va donar per acabades... o no, perquè al darrer fotograma apareix una inquietant declaració de principis: Sin Fin.

+ Web oficial José Val del Omar

[Totes les imatges: José Val del Omar]

[TorontoTV: Lagartija Nick: Val del Omar]

Cuixa

2011-10-06T14:10:00.004+02:00

Dante Gabriel Rossetti

The Bower Meadow,

1872

Oli sobre tela, 85 x 67 cm.

[Manchester City Art Gallery]

Thin are the night-skirts left behind

By daybreak hours that onward creep,

And thin, alas! the shred of sleep...*

Primes (i molt curtes!) són les faldilles de la nit... Les Dum Dum Girls expliquen al seu blog que Dee Dee, la lider de la banda, va escriure Bedroom Eyes després de tornar d'una gira per Europa. No podia dormir per culpa del jet-lag i va recordar Insomnia *, el poema de Dante Gabriel Rossetti. Es va posar a treballar sobre el tema i les al·lucinacions al prendre una pastilla per dormir força potent van fer la resta.

Only in dreams és el segon disc, després d'un EP d'aquest mateix any (He gets me high. Sub Pop, 2011) i el disc debut del passat (I Will Be. Sub pop, 2010). Fidels a l'esperit de les bandes de noies dels seixanta, es creixen en les cançons curtes i contundents més punk-rock, i ara han comptat amb la producció de Sune Rose Wagner dels The Raveonettes, que es nota molt en el so (aquesta guitarra cristal·lina amb la que arrenca Bedroom Eyes!). Llarga vida a les llargues cames de Dum Dum Girls!

Obrint ostres

2011-10-03T21:00:00.019+02:00

El Noi amb claus als ulls, El Noi Ostra i La Noia Rampoina, de Tim Burton.

L'amiga Samedimanche comentava fa uns dies que es va quedar una mica sorpresa perquè un company de feina més jove que ella no sabia qui era en Bitelchus, o Beetlejuice... Res, ni en castellà ni en anglès, ni el personatge, ni la pel·lícula. N'hi ha que tenim tanta estima per l'obra de Tim Burton que aquestes coses ens fan quasi tan freaks com els seus personatges.

El Museu del Joguet de Catalunya pot donar a conèixer a nens i adults ostres de clova tancada alguns dels personatges creats per Burton. A la sala d'exposicions temporals del museu, s'hi mostra una selecció d'il·lustracions (alerta als encara més freaks: no s'entusiasmin massa que no són els dibuixos originals, són còpies facsímils), textos (la versió catalana de Miquel Desclot) i ninots de vinil (de la sèrie Tragic toys) que pertanyen tots al seu llibre La Trista mort del noi Ostra i altres històries. També s'hi exposen altres llibres (l'àlbum sobre Alícia al País de les Meravelles i el catàleg de l'exposició que el MoMA va dedicar a Burton), i es pot fer un repàs a la seva filmografia a partir de fotos de les pel·lícules que ha rodat fins ara.

Llàstima però, que entre la selecció de textos i joguets no hi són els meus personatges preferits de La trista mort del noi Ostra: Stick Boy i Match Girl, o en Bastó i la Cerilla de la versió catalana, protagonistes d'una bonica i ardent història d'amor impossible:

///////Amors d'en Bastó i la Cerilla

En Bastó adora la Cerilla,

n'està penjat perdudament,

n'adora la figura esvelta,

la troba francament ardent.

Però ¿pot una flama encendre's

entre un bastó i una cerilla?

I tant que sí, ja ho podeu creure:

mireu-lo a ell, si no, com brilla!

Burton, Tim. La trista mort del noi Ostra. Versió de Miquel Desclot. Barcelona: Angle Editorial, 2007. 141 p. ISBN: 978- 84-96521-61-2.

+ La trista mort del noi Ostra, al Museu del Joguet de Catalunya a Figueres, fins l'1 de novembre de 2011.

[Torontoràdio: Danny Elfman: Beetlejuice]

Memòria Brangulí

2011-09-27T21:10:00.005+02:00

Josep Brangulí

Fàbrica de joguets,

ca. 1914

[Clica sobre la imatge per veure-la més grossa]

Quan vaig comprar l'entrada, el noi de darrera el taulell del CCCB em va fer una enquesta ràpida. Una de les preguntes era: ¿En quant temps pensa veure l'exposició? Vaig dir una hora... innocent de mi! Quan duia una hora de visita encara anava per la meitat. Dies després, llegia a una columnista d'un suplement cultural d'un diari comentar que en alguns museus es fan exposicions mastodòntiques, que no seleccionen i la consigna sembla ser: ho exposem tot! La retrospectiva dedicada al fotògraf Josep Brangulí podria ser una d'aquestes. Però amb matisos, perquè s'entén que no es podien retallar les sèries de la seva faceta més foto-periodística, com ara aquelles relacionades amb les guerres, o d'altres que també expliquen esdeveniments històrics, socials i polítics, quasi com si fossin fotogrames solts d'una pel·lícula amb moviment. Per algunes de la resta de sèries (...Tallers artesans, Construcció de vaixells de formigó, Bombers, Boxa, Arquitectura industrial, Hospital, Museus, Nocturnes, Paisatge urbà, Platja...) potser sí que es podria haver estat encara més selectiu. Encara, perquè al programa de mà posa que l'arxiu Bargulí té més d'un milió de negatius! Tot i així, la presentació de les fotos en un format ampliat a una mida tan grossa és impecable, el recorregut pot cansar, però val molt la pena de veure.

A més, he sabut fa poc d'una altra raó per deixar l'exposcició tal i com està: s'han fet visites per a malalts d'alzheimer de Barcelona que per edat van viure part d'aquella època, i em diuen que els resultats han estat sorprenents, que les fotos ajuden a despertar, encara que sigui a flaixos, aquella memòria que la malaltia s'endugué. La memòria, un dels valors més preuats de la fotografia.

+ Brangulí: Barcelona 1909-1945. Al CCCB, fins el 24 d'octubre de 2011.

[Torontoràdio: Raimon: Punxa de temps]

TABU!

2011-09-23T21:14:00.016+02:00

Mimi Le Meaux

[Fotografia de Karl Giant*]

Escolto al meu programa de ràdio preferit una selecció dels temes musicals que formen part dels dos nous discos recopilatoris TABU!

//////

Tabu! Vol. 2 i Tabu! Vol.3

Paris Hollywood Records, 2011.

Música exòtica ideal per a la banda sonora del millor burlesque. Així que decideixo repescar la pel·lícula Tournée (Mathieu Amalric, 2010), que no la vaig poder veure al cinema i ara ja es troba al videoclub.

Tournée està protagonitzada per una companyia nord-americana de burlesque de gira per França. Hi apareixen les espectaculars Mimi Le Meaux, Dirty Martini, Evie Lovelle, Kitten on the Keys i en Roky Roulette. La trama va de les desventures del productor francès, en plena crisi personal i professional, fent el paper el mateix Amalric, que va guanyar la Palma d'or a la millor direcció al Festival de Cannes. Si el guió està basat en anècdotes reals, la veritat és que aquestes estrelles del burlesque resulten ser molt, però que molt fortes dins i fora de l'escenari! Però de totes totes em quedo amb la seva actitud, per gamberra, políticament incorrecta i grollera...

... Què grolleeeera... que diria una estrella local del burlesque domèstic barceloní, una perla encara per descobrir i que respon al nom (molt fi) de Chocho The Clown, amb el seu únic èxit (de moment): The Coño Song.

+ Tournée

+ Sessió Tabu! a El Sótano (R3)

[*Font: Floggingwoofman]

[Torontoràdio: The Shangaans: Taboo]

Ombres de plata

2011-09-19T12:33:00.009+02:00

Marc Parrot: Molta cara / Segundo de Chomón: Sculpteur Express

Ombres de plata, 2011

En el seu nou espectacle, Marc Parrot posa música a pel·lícules de Segundo de Chomón.

A finals de l'any passat es va editar un DVD imprescindible pels amants del cinema en general i del fantàstic en particular: Segundo de Chomón 1903-1913, el cine de la fantasía (Cameo). DVD premiat aquest 2011 al Festival Il Cinema Ritrovato de Bolònia.

Chomón va ser un dels pioners del cinema en un temps que se'n farien creus dels efectes especials que tenim avui, però durant el que van filmar pel·lícules que ara ens continuen deixant parats per l'enginy i la imaginació que hi van posar, per un resultat tan divertit i entretingut com màgic. Fantasmagories amb bruixots i monstres combinant actors i ombres xineses, desafiaments a les lleis de la gravetat... filmant acrobàcies al terra amb la càmera des de dalt! Situacions surrealistes i delirants gràcies a mil trucatges de muntatge... L'objectiu d'aquestes pel·lícules era riure i passar-ho bé, però segur que aquells primers espectadors que van veure l'entrada de la locomotora dels Lumière i s'apartaven espantats per a que no els atropellés... amb Méliès i Chomón deurien pensar que definitivament allò del cinema era obra del dimoni!

Segundo de Chomón era aragonès, es va traslladar a Barcelona per iniciar la seva carrera i d'allà va fer el salt a París, treballant per a una de les productores més importants del moment, la Pathé Frères. Però pels ex-alumnes de la professora d'Història del cinena Palmira González, Chomón no es pronunciarà mai ni amb accent mañico, ni català, ni francès! Ha de ser com ella ho deia, amb accent cordovès: Segundo de Xomong! L'accent i la passió que hi posava Palmira (i deu posar-hi encara) per reivindicar i treure de l'oblit a un dels grans del cinema.

+ Gira d'Ombres de plata a la web de Marc Parrot

Un Richard!

2011-09-14T20:49:00.007+02:00

Richard Hamilton

Interior II,

1964

Collage

[Imatge: Tate Modern]

Aquest és un dels meus collages preferits de Richard Hamilton. El va fer a partir d'un fotograma de la pel·lícula Shockproof (Más fuerte que la ley, 1949), dirigida pel rei del melodrama Douglas Sirk i amb Patricia Knight de protagonista femenina.

Hamilton va morir ahir als 89 anys. Malgrat la seva edat, continuava en actiu artísticament, mantenint molt vigent l'Art Pop lligat a tota la iconografia pròpia de la cultura de masses: des dels electrodomèstics al cinema, la música rock i pop, amb homenatges als seus artistes admirats (Velázquez, Picasso...). Sovint amb una visió irònica i crítica amb l'actualitat política, com per exemple recentment sobre la intervenció del seu país a Irak sota el govern de Tony Blair.

Richard Hamilton. Patricia Knight, 1964. [Imatge: Artnet]

Enamorat de Cadaqués, a on va arribar als anys seixanta seguint a Marcel Duchamp, ben segur que en alguna terrassa del poble descobriria Hamilton tota la paramenta del pastís Ricard, el licor preferit dels turistes francesos: gots, copes, cendrers, gerretes i ampolles per l'aigua... també para-sols i xapes per penjar a les parets. Era molt típic als bars de la Costa Brava d'aquella època i va durar fins entrats els 80'. Hamilton va afegir a les sis lletres retolades de la marca una H i va fer seu el logo: RICHARD. Així que, a la seva memòria va dedicat aquest brindis amb pastís: per Richard Hamilton i l'Art Pop!

Richard Hamilton

(1922-2011)

[Imatge: British Council]

[Torontoràdio: The Beatles: White Album: Revolution 1]

Cautiva

2011-09-11T21:03:00.007+02:00

Guillermo Pérez Villalta

Dionisios encuentra a Ariadna en Naxos*,

2008

Òli sobre tela

100 x 100 cm.

A La piel que habito de Pedro Almodóvar, ho vaig trobar tot massa fred, asèptic i contingut. Malgrat la distància que m'imposava tanta fredor (que a d'altres pel·lícules seves, melodrames o comèdies, no m'havia passat gairebé mai), vaig seguir amb interès la història (una vegada més, o encara més, rocambolesca). La pel·lícula em va agradar. Trobo que la fredor li senta bé a la part de gènere fantàstic i de conte gòtic que té. Els personatges, a part de la novel·la d'on provenen, semblen sortits del destí cruel i salvatge de la mitologia grega. Ara, penso que si el metratge tingués més moments amb la mateixa força que la música d'Alberto Iglesias i l'emoció del gran final, estaríem davant d'una obra mestra.

Cautiva és una peça musical d'Alberto Iglesias, escrita a partir de textos d'Ezra Pound i James Joyce, composta entre 1987 i 1991, i enregistrada en CD el 1992. Iglesias és el compositor habitual de les bandes sonores de les darreres pel·lícules d'Almodóvar. Quan al director de cinema li preguntaven a les entrevistes cóm el va conèixer, crec recordar que deia que es va interessar per ell quan va escoltar Cautiva. Quasi vint anys després, amb nous arranjaments del mateix Iglesias, el tema principal de La piel que habito és aquell Cautiva, que només pel títol ja té molt a veure amb la trama de la pel·lícula. Però a més, li dona una força dramàtica que, com deia, pel meu gust, és superior a les imatges que acompanya.

* A La piel que habito apareix aquesta pintura de G.Pérez Villalta. [Imatge: Galería Soledad Lorenzo]

+ Alberto Iglesias

+ La piel que habito (Pedro Almodóvar, 2011)

[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Cautiva Part I i Part II]

Els quaderns de Carlos Pazos

2011-09-07T19:30:00.015+02:00

Carlos Pazos

El ojo y la bala

Collage d'un quadern de l'artista,

1999

[Feu clic sobre la imatge per veure-la més grossa]

Per a Carlos Pazos: "... [el collage] és la màxima expressió de llibertat. Tallar i enganxar. No necessito inventar. Això, inventar, ens duria a l’artista Déu i és quelcom que detesto com a bon ateu. Ho tens tot allà. El collage és el llenguatge. No entenc altre art que no sigui el collage, perquè és la vida” (…) “Per a mi la vida és un collage. La tallo i enganxo igual que faig amb les imatges i els objectes. M’agrada el collage perquè és un llenguatge ràpid, directe i amb menys prejudicis. A més, penso que continuar plagant el món de nous objectes i imatges ens atordeix i ens impedeix veure el moment."*

Visito l'exposició Cook Books: inventari provisional 1999-2011. Només entrar, trobem vuit collages de gran format, d'uns dos metres per dos metres aproximadament. Mai havia vist de tant grossos fets per Carlos Pazos. La combinació de multitud de classes i textures de papers, plàstics, fotos, dibuixos, teles, cartells estripats, discos de vinil i mil objectes més (des d'unes sandàlies a un tros de guitarra o uns estalvis). Imagino l'estudi de Pazos com uns grans encants plens de piles de paper i andròmines polsoses, i m'entra una mica de picor... Però el resultat és brutal. En els seus collages tot encaixa amb harmonia i responent a aquells títols evocadors tan bonics (De otros veranos) i carregats de malenconia, però també d'ironia i sentit de l'humor (La moda nos incomoda) tan típics d'ell. Sense oblidar el gust per les icones del Pop (Disney, Elvis... o un embolcall de taronges) i el sexe (del més sublimat al porno). A l'altre costat de la sala, s'hi exposen en unes quantes vitrines alguns dels seus quaderns de treball. És la part inèdita de l'exposició perquè, segons expliquen, des de que els va començar a fer l'any 1999, pràcticament no els havia mostrat mai fins ara. Estan oberts per pàgines triades, on es poden veure collages petits, esbossos, escrits i notes que van ser punt de partida d'altres obres o que, començant per les mateixes tapes manipulades i fins a l'última pàgina, tenen també categoria d'obra per sí soles, autèntiques peces úniques de llibre d'artista.

*Dossier de premsa de l'exposició.
Cook Books: inventari provisional 1999-2011, al Museu de l'Empordà de Figueres fins el 16 d'octubre de 2011.

+ Pàgina web de Carlos Pazos

[Imatge: Museu de l'Empordà]

[Torontoràdio: Elvis Presley: Love Me Tender]

Viure somniant

2011-09-04T00:25:00.016+02:00

L'habitació vermella

Twin Peaks

(1990-1991)

David Lynch

Un dels moments més sorprenents i estimulants de Twin Peaks el va protagonitzar l'agent Cooper quan, en somnis, la difunta Laura Palmer li revela a cau d'orella el nom del seu assassí. Tot succeïa a la mítica habitació vermella, una mena de purgatori o avantsala de l'infern, de terra de dibuix geomètric i parets de cortines vermelles. I amb aquell nan misteriós que parlava del revés i es deixava anar ballant al ritme de la música hipnòtica d'Angelo Badalamenti (que va donar peu a una famosa paròdia a Living in Oblivion (Vivir rodando, Tom DiCillo, 1995), quan en el rodatge d'una escena que ha de ser onírica, contracten a un nan que abandona el plató cridant indignat: ningú somnia amb nans!). L'agent Cooper no distingeix entre el somni i la vigília, les pistes en els dos estats tenen la mateixa importància per a les seves investigacions. Ja no és qüestió d'interpretar un somni, aquest és del tot revelador i cal creure fermament en ell.

Twin Peaks és ficció, però com passa sovint i bé diu el tòpic que la realitat supera la ficció... aquí està El mundo bajo los párpados de Jacobo Siruela per demostrar-ho una altra vegada. El llibre reivindica els somnis com una part més de la vida, que s'han obviat a l'hora d'escriure la història de la humanitat. Tal i com ell demostra amb molts exemples (documentats, plens de referències i noms fins a quasi deixar-te exhaust), el seu determinisme ha estat sovint una realitat. El recorregut per l'altra vida, l' onírica, l'altra dimensió, és apassionant. No interpreta somnis, ni toca la seva representació en l'art (això ja s'ha tractat en molts altres estudis), però sí entra en la ficció, sobre tot amb la mitologia, que ocupa una bona part del llibre. És molt interessant, però personalment, trobo encara més interessant quan Siruela exposa casos reals de somnis premonitoris complerts. Alguns van o podien haver canviat el curs de la història, altres només són potser casualitats sorprenents... en ambdós casos: posen els pèls de punta! O quan parla d'aquells científics incompresos i menyspreats que amb les seves teories van fer trontollar les nocions d'espai i temps (el temps! el pitjor dels invents humans, recull) tal i com seguim la majoria de mortals i tenim tan assumides.

Entre les històries que es poden trobar a El mundo bajo los párpados, transcric aquesta del psiquiatra Carl Gustave Jung: “... Una joven paciente en un momento decisivo de su tratamiento. La noche antes, había tenido un sueño que le había causado un enorme impacto emocional. El sueño era sencillo. Le regalaban un hermoso escarabajo de oro. Aparentemente no había nada turbador en esta escena. Pero, al día siguiente, mientras el doctor Jung estaba escuchando su relato atentamente, sentado de espaldas al gran ventanal de su despacho, de pronto oyó un extraño ruido, como si algo hubiese golpeado levemente en los cristales. Al volverse hacia la ventana, Jung advirtió que se trataba de un insecto que había chocado contra la superficie del vidrio para caer después sobre el alféizar. Así que abrió la ventana, tomó suavemente en sus manos el insecto y lo depositó en su mesa. Una vez pudo examinarlo, comprobó que se trataba de un escarabajo, concretamente la Cetonia aurata o setonia común, que venía a ser la analogía más próxima que podia encontrarse en esas latitudes del escarabajo de oro del que habían estado conversando unos momentos antes. Muchas cosas sorprendentes le habían sucedido a Jung en su vida, pero jamás ningún símbolo onírico se había materializado con una exactitud y contundencia tan sorprendentes.*

*Siruela, Jacobo. El mundo bajo los párpados. 2a ed. corregida. Vilaür: Atalanta, 2011. (Imaginatio vera), 352 pàg. ISBN: 978-84-937784-5-3.

[Foto Cetonia aurata: Didier Descouens a Wikipedia]

[Torontoràdio: Antonio Carlos Jobim: Vivo sonhando]

Guadalupe Plata - Serie B

2011-08-28T22:49:00.010+02:00

Carlos Jimena

Guadalupe vampírica

Carlos Jimena

Guadalupe y el Monstruo del Pantano

Carlos Jimena
Guadalupe zombie

Carlos Jimena

Familia canibal

Atenció, falsa alarma: torna la calor! Guadalupe Plata són Pedro de Dios Barceló (veu i guitarra), Carlos Jimena (bateria) i Paco Luis Martos (baix). Des d'Úbeda fan blues (la música fa molt temps que va per endavant en això de la globalització) electritzant i molt perillós durant l'estiu a causa del seu alt risc d'incendi. A més, el bateria és molt bon fotògraf i s'ha encarregat de les fotos de promoció pel seu segon disc.

GUADALUPE PLATA

Guadalupe Plata

(Folc Records, Sociedad Fonográfica Subterránea, 2011)

Descàrrega gratuïta a: Bandcamp Guadalupe Plata.

+ MySpace Guadalupe Plata

[Totes les fotos: Portfolio Guadalupe Plata -Serie B de Carlos Jimena]

[TorontoTV: Guadalupe Plata: Baby me vuelves loco]

Elogi de la llum

2011-08-25T00:08:00.014+02:00

Antonio López

Membrillero

1961

Òli sobre taula

49,5 x 50 cm.

En un carreró estret que surt al carrer d'Atocha, era al migdia i quasi ni me'n vaig adonar que passàvem pel seu costat, la meva amiga Taina em va avisar en veu baixa: és el Víctor Erice, deu viure per aquí perquè me'l trobo molt sovint. Quina casualitat, només unes hores més tard estaria jo al davant d'una de les pintures de codonyers d'Antonio López i me'n recordaria d'El sol del membrillo (1992), aquella pel·lícula d'Erice que recull tot el procés creatiu d'aquest pintor per retratar els codonyers del seu jardí i la dificultat per captar la llum del sol que cau sobre ells.

Des de les Avantguardes artístiques de principis de segle XX, la figuració realista en pintura arrossega cert rebuig del sector de l'art que va de modern, li donen fama de vella caduca, de no aportar res als nous llenguatges artístics... Entre els detractors n'hi ha també que defensen abans una bona fotografia que una pintura realista amb tot luxe de detalls. Doncs que vagin a veure l'exposició retrospectiva d'Antonio López al Museo Thyssen-Bornemisza i potser al sortir ho veuran d'una altra manera. Quan la pintura aconsegueix captar la llum de la realitat tal i com ho fa Antonio López, llavors el que trobem és molt més que una pintura: la vida a les imatges, un misteri que ens porta a una altra dimensió, a on no arriba ni la química fotogràfica o la foto digital.

Gran Vía

1974-1981

Òli sobre taula

93,5 x 90,5 cm.

L'exposició retrospectiva reuneix obres mestres de tots els gèneres que ha treballat: les impressionants vistes de Madrid, les escultures d'homes i dones nues, flors i altres natures mortes, codonyers, retrats, interiors com els dels quartos de bany... L'interès de López per triar temes de la realitat que l'envolta té un concepte de bellesa molt particular (com el de cadascú), però darrera de sigui el què sigui que pinta (un conill desossat, una tassa del vàter, un nadó o una flor), sempre hi ha aquella màgia especial que el fa tan gran com a artista. Després està el caràcter i la manera de fer d'Antonio López (que no el conec personalment, però m'encantaria), només cal veure la mateixa pel·lícula d'Erice, qualsevol entrevista o reportatge, per comprovar que sembla una persona sàvia, humil i senzilla que viu intensament l'art.

+ Antonio López. Museo Thyssen-Bornemisza, fins el 25 de setembre de 2011.

+ El sol del membrillo de Víctor Erice, 1992 (2:13:54)

[Totes les imatges: Museo Thyssen-Bornemisza]

[Torontoràdio: Le Mans: Un rayo de sol]

Private Idaho

2011-08-19T22:05:00.022+02:00

El lugar de Castle

Imaginen un corpus de obras de arte creadas a lo largo de siete décadas por un hombre que se dedicaba casi en exclusiva a su actividad vocacional, y que se preocupó por conservar para la posteridad la mayor parte de su producción. Este corpus extraordinario está constituido por numerosos dibujos hechos con hollín, construcciones con trozos cosidos de cartulina coloreada y libros hechos a mano. Todos estos artefactos carecen de fecha o título; tampoco hay referencias que esclarezcan la cronología de las obras. El artista nunca concedió entrevistas ni escribió nada sobre su actividad; y se sabe relativamente poco sobre las técnicas o los materiales que utilizaba. James Castle, nacido en 1899 en una zona rural de Idaho, trabajó casi totalmente al margen del mundo del arte hasta su muerte en 1977. Sólo a finales de la década de 1990 su obra empezó a aparecer en los principales circuitos artísticos; hasta entonces había circulado en el ámbito local y bajo la rúbrica de “arte marginal” o “arte autodidacta".*

*Text de Lynne Cooke pel MNCARS.

De tornada d'un cap de setmana de lujo a Córdoba, faig escala a Madrid per veure un parell d'exposicions i visitar més amics. Sabia que dijous arribava el Papa Benet XVI per inaugurar unes jornades de la joventut (catòlica), però no esperava que a principis de setmana ja estaria la ciutat totalment invadida. Com aquesta multitud de peregrins torracollons tenien descomptes pels museus, al MNCARS n'hi havia forces. Tot un acte de tolerància i respecte per part seva veure tants d'ells a l'exposició de la japonesa Yayoi Kusama, una artista defensora de l'alliberament sexual als anys 60' a Nova York. Imaginin el contrast de veure una monja d'hàbit rigorós al costat de les escultures fàl·liques de Kusama... Quina ironia. Em va recordar una foto de Francesc Català Roca que retrata una monja passant pel davant d'un rètol penjat a la paret on hi posava en lletres ben grosses: HOY, FIESTA DE DISFRACES.

En canvi, a les sales on s'exposava la retrospectiva James Castle: Mostrar y almacenar, no hi havia ningú. Només les vigilants de sala i jo durant l'hora que vaig ser-hi. Espero que fos una casualitat i la manca de més visitants no sigui el menyspreu que ha de pagar un artista outsider com Castle, qui en vida va treballar sempre al marge dels circuits comercials de l'art.

Desconeixia la seva obra fins que, fa només uns mesos, l'amiga Insonrible em va enviar un missatge: me acordé de ti, més la notícia d'aquesta exposició (la primera al país i poques més s'han fet arreu del món). Suposo que li vaig recordar, no perquè Castle fos sord-mut, analfabet i va viure en una granja a l'Idaho de l'Amèrica profunda dels Estats Units... si no pels dibuixos i collages que acompanyaven i il·lustraven la notícia. Tot el que després vaig veure i llegir sobre James Castle i la seva obra (per Internet o al catàleg de l'exposició, que el vaig trobar en una llibreria de Barcelona) em va commocionar, i creguin que no exagero.

Així que de pas per Madrid no podia deixar de visitar aquesta exposició, i ara, ja puc dir que la visita va superar totes les expectatives: l'obra de Castle vista en viu emociona molt. La fragilitat dels seus collages, aquelles figures de persones i animals (les aus de granja i els ocells salvatges especialment), els llibres il·lustrats, els paquets amb els que embolicava les obres... tot és d'una delicadesa i sensibilitat enormes, amb una combinació de papers i cartrons, dels colors, les puntades per cossir-los... tan simple com bell i poètic. Collages i dibuixos (de paisatges i d'interiors) formen una obra de pes que dona molt per pensar-hi i descobrir-hi. Una obra marginal però per les circumstàncies de la vida de Castle, perquè és art en majúscules, tan important i interessant com les grans obres d'art que figuren als manuals dels grans hits de la Història de l'Art.

James Castle: mostrar y almacenar

es pot veure al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid

fins el 5 de setembre de 2011.

+ James Castle: portrait of an artist (Documental de Jeffrey Wolf, 2008)

+ James Castle. Mostrar y almacenar. MNCARS,  2011. 222 p. ISBN: 9788480264389

[Imatges: MNCARS; S+Art]

[Torontoràdio: The B-52's: Private Idaho]

Happy fingers

2011-08-10T20:15:00.017+02:00

The 5000 fingers of Dr. T

Roy Rowland

(1953)

Sortint de l'exposició d'anuncis publicitaris amb les estrelles de l'era daurada de Hollywood, vaig passar per la botiga del mateix Museu del Cinema de Girona, que es molt petita però sempre ofereix una bona selecció de llibres sobre cine i pel·lícules en DVD. Hi vaig trobar una joia bizarra del technicolor: el musical Los 5000 dedos del Dr. T! Dirigida per Roy Rowland el 1953, segons el documentat llibret que inclou la fantàstica edició de L'Atelier 13, el projecte original volia comptar amb grans estrelles del moment com Danny Kaye en el paper del malvat Dr. T, i Bing Crosby d'heroic lampista. Però a causa d'una retallada de pressupost i d'alguns noms descartats per estar sota sospita en plena cacera de bruixes del senador McCarthy... van haver de recorre a actors de televisió que normalment feien de secundaris pel cinema.

El videoclip de No más rocanrol de Parade, el músic murcià (i també un xic marcià), està fet amb una selecció d'imatges de Los 5000 dedos del Dr. T. La cançó forma part del seu últim disc: Materia Oscura (Jabalina, 2011).

Los 5000 dedos del Dr. T és d'aquelles pel·lícules que et queden gravades de petit quan la veus per casualitat a la tele una tarda de diumenge (igual que amb la primera adaptació al cine de Charlie y la fábrica de chocolate, que aquí es va dir Un mundo de Fantasía (Willy Wonka and the Chocolat Factory, Mel Stuart, 1971) i fins molt temps després no la recuperes i dius: era aquesta! (i també t'assabentes que és una pel·lícula de culte, que sempre m'ha semblat una etiqueta sense sentit, com la de cinema d'autor).

Malgrat passar amb més pena que glòria a la seva època, la imaginació i la fantasia d'aquest malson musical (què ben trobat portar el gènere de l' ara t'ho dic cantant al món del somnis, allà a on tot és possible!), són encara avui captivadores. El guió i la lletra de les caçons són del Dr. Seuss, l'escriptor i dibuixant que va crear també el malhumorat Grinch. La banda sonora, en sintonia amb alguns passatges familiars de la història de tall tradicional i tòpic, potser és un pèl ensucrada, però té moments impagables gràcies al so hipnòtic del theremin i d'algunes lletres gracioses i més o menys enginyoses. Sobre tot, el que més impressiona són els decorats, obra del txec Franz Planer. Aquí sí que ho van clavar: escales que pugen sense arribar a enlloc, túnels i passadissos infinits, torres en espiral i perspectives impossibles, presons subterrànies infernals, estances barroques amb gàbies d'or, l'immens piano pels 500 nens, tot el castell del malvat en sí, dispositius amb mil bombetes de colors i, en definitiva, el cartró-pedra al poder. I no oblidem l'extravagant i acolorit vestuari!

Foto promocional amb Tommy Retting

i dues acompanyants.

[Foto: Desuko]

És rar que Hollywood no hagi pensat mai en fer-ne una nova versió. Tim Burton semblaria perfecte, però dels directors de cinema d'avui, el que crec que més s'acosta a aquella estètica del decorat artesà tant imaginatiu, un punt naïf i senzill, però sorprenentment espectacular, és el Michel Gondry d'alguns videoclips (per exemple, el Bacherolette per a Björk) o de La ciencia del sueño (2006) i de Rebobine, por favor (2008). En tot cas, mentre s'ho pensen o no, tindrem sempre l'original. I per cert, amb una gorra vella i un guant de plàstic inflat... podem tenir també un barret com el d'en Burt, el nen protagonista. Customitzin i happy fingers!

[TorontoTV. Parade: No más rocanrol]

Pluja d'estrelles

2011-08-05T00:12:00.016+02:00

Harpo Marx per a vodka Smirnoff, 1961

Forces nens de la meva generació encara vàrem tenir la sort d'uns avis que ens explicaven amb entusiasme una de l'oest d'en Jon Vaine, o l'estrena de Lo que el viento se llevó (... y lo que el culo resistió... afegien, perquè és una pel·lícula molt llarga i els cinemes de la seva època tenien les butaques de fusta!). El Gar Gable, la Bete Daves, l'Espenser Traci... fonètica a banda, les grans estrelles del cinema clàssic de Hollywood ens eren familiars. A més, a la tele dels dos canals llavors passaven moltes de les seves pel·lícules.

Judy Garland per a Woodbury Windsor Rose, 1944

Juraria que avui els més joves (sense comptar una minoria de rates de filmoteca, vídeo-club o Internet...) no coneixen ni remotament, mal o ben pronunciats, els noms i les cares de la majoria d' aquells artistes. No tinc dades estadístiques que ho avalin, però sí conec de primera mà el cas d'una bibliotecària jubilada que feia de voluntària unes horetes a la setmana a l'arxiu de la Filmoteca de la Generalitat de Catalunya, per ajudar a identificar les fotos antigues d'artistes de Hollywood que no portessin el nom escrit al darrera.

Hi penso tot visitant l'exposició: Estrelles en venda! Hollywood a la publicitat americana (1930-1970), al Museu del Cinema de Girona (fins el 29 de gener de 2012). Una exposició modesta, però molt interessant i amb una col·lecció d'anuncis de premsa, la de Roger Biosca, espectacular. Quan hi veig els anuncis de Lucky Strike (amb Marlene Dietrich i Gary Cooper entre d'altres), penso també en Mad men, la sèrie de televisió, perquè segur que els guionistes i l'equip d'art fan servir anuncis com els d'aquesta exposió. La publicitat de Lucky Strike és un dels comptes més importants de l'agencia de ficció Sterling Cooper i, ben documentats i fidels a l'època, els personatges no paren de fumar (i beure!). Avui... quin artista anunciaria tabac? Cap, perquè per llei ja no està permés. El programa de mà de l'exposició explica el cas de John Wayne, que l'any 1964 va haver de deixar d'anunciar Camel quan li van diagnosticar un càncer de pulmó. Fumava sis paquets diaris!

El proper 10 d'agost serà la nit de les llàgrimes de sant Llorenç, mirin el cel perquè hi haurà pluja d'estrelles.

+Preview: Catàleg d' Estrelles en venda! Hollywood a la publicitat americana (1930-1970). Col·lcció Roger Biosca.

[Fotos: Amazon]

[Torontoràdio: Ted Weems & His Orchestra: My Baby Just Cares For Me]

Bird, book & mail art

2011-07-31T20:25:00.009+02:00

Bernat Casanova

Picaflores

Aquarel·la sobre partitura

20 x 14 cm.

2011

Va coincidir amb el primer diumenge que les parades de llibres del Mercat de Sant Antoni de Barcelona es posaven sota un nou sostre provisional al carrer Comte d'Urgell, a on estaran mentre durin les obres de l'edifici del mercat. Hi havia la mateixa gentada de sempre i, excepcionalment, per donar un to festiu al canvi de lloc, tocava una banda de jazz i els de la Moritz (que són del barri) repartien cerveses gratis. Algunes parades, però, continuen al carrer de Tamarit, fora del recinte principal. En una d'aquestes parades hi vaig trobar aquell dia els collages de Bernat Casanova, i a ell mateix, que es va presentar darrera el taulell i me'n va vendre un. A la seva targeta de visita hi posa: book & mail art. Són petites composicions a base de fulls de llibres, partitures, segells, bitllets... tots antics. Sobre les bases dels collages de documents i altres papers, acostuma a pintar aquarel·les (especialment boniques les d'ocells) o enganxar-hi plomes, plantes i flors seques (premsades a la manera d'un herbari), retalls de paraules i frases soltes molt evocadores que poden coincidir amb el títol de l'obra.

Bernat Casanova

Sus ojos eran mares azules

Il·lustració sobre collage

21 x 29 cm.

2011

A la parada del mercat, Casanova ven collages de formats petits a preus més que assequibles. Per veure i comprar obra seva, també de formats una mica més grans, és artista resident de la Galeria Maxó, situada al barri d'un altre mercat de Barcelona, el del Born.

+ collages de Bernat Casanova

[Totes les imatges: Galeria Maxó]

[Torontoràdio: The Trashmen: Surfing bird]

Corredora de fons

2011-07-26T23:27:00.010+02:00

Àngels Ribé

Work is the Effort Against Resistance,

1976

El treball és l'esforç contra la resistència... Arrel de l'exposició retrospectiva d'Àngels Ribé al MACBA, em pregunto per la vigència (resistència) de propostes dels anys 60' als 80' d'aquest tipus d'art, el conceptual. Han passat quatre dècades des dels primers treballs i si em diguessin que és l'obra d'una artista jove d'ara, doncs m'ho creuria perfectament. Només noto el pas del temps en algunes instal·lacions per l'ús d'aquells carretons rodons i sorollosos dels antics projectors de diapositives. Però per la resta, queda clar que Ribé va ser una pionera i que les formes del seu discurs (interactuar amb el públic, jugar amb el propi cos i amb elements efímers, projeccions, fotos, accions, escriure frases en un mur ...) han tingut continuadors que poc més han aportat. I per això la meva primera impressió al sortir del MACBA va ser de certa desil·lusió... però per comprovar també que els continguts, molt lligats al compromís de l'artista amb el temps que li ha tocat viure, romanen pràcticament intactes. O perquè encara avui, el conceptual és un art minoritari. Un art que no permet una comprensió total sense una informació prèvia, que requereix, per tant, un esforç extra que pocs estan disposats a dedicar-li (encara que això és extensible a tot l'art, ja sabem que n'hi ha que entra més fàcilment pels ulls, malgrat no ens informem massa de què va). Amb el conceptual, la tendència general és no entendre res i tancar-se en banda, que això no és art i que ens estan prenent el pèl, quan, normalment, són propostes que tenen un contingut molt elaborat i que sempre conviden a pensar. Només cal una actitud més oberta, perquè ben explicades, poden arribar a convèncer al més agnòstic.

Àngels Ribé 3 punts (2), 1972

+ En el laberint. Àngels Ribé 1969-1984. Al MACBA fins el 23 d'octubre de 2011.

[Totes les imatges: MACBA]

[Torontoràdio: Talking Heads: Road to Nowhere]

L'Àlbum del xino

2011-07-19T23:30:00.013+02:00

Joan Colom

Sèrie Raval,

Barri xino de Barcelona, 1958-1961.

Aquestes dues fotos formen part de l'exposició Joan Colom. Album, a la Fundació Foto Colectania de Barcelona. D'entre totes les senyores del xino que Colom va retratar, hi havia una que no he trobat per Internet per posar-la aquí. Era la foto d'una noia rossa, amb un abric de quadres, una mica diferent de la resta de noies. Em va fer pensar en Giulietta Masina i, al moment, la música de Les nits de Cabiria em va acompanyar mentalment fins que vaig sortir de la fundació.

Quan a casa poso un disc recopilatori de les músiques que Nino Rota va fer per a les pel·lícules de Fellini, a l' arribar al tall 7 del tema de Cabiria... no em puc estar mai de ballar-la al més pur estil Tornasol! Allà però, em vaig contenir, sobre tot per a que no em fessin fora i poder acabar de veure l'exposició, que és sen-sa-cio-nal.

Joan Colom en acció

I aquí repesco el reportatge de televisió Memòria fotogràfica, centrat en el vergonyós cas de la venda de l'arxiu d'Agustí Centelles pels seus fills i hereus. Però a on també hi apareix Joan Colom, explicant el seu mètode de treball, tan discret com efectiu, el fotogràf clandestí li diuen: la càmera estacada amb la cadeneta al canell i sempre atent al seu voltant, esperant el moment ideal per disparar, moltes vegades amb la càmera a l'alçada de la cintura; l'emotiu retrobament amb un dels protagonistes d'una de les seves fotos de nens del Raval; l'impecable arxiu ordenat que manté amb noves incorporacions; la intenció (aquesta sí exemplar) de donar-ho tot a una institució com ara el MNAC i sense esperar ni un euro a canvi.

[Totes le fotos de Joan Colom. Fundació Foto Colectania]

[Torontoràdio: Nino Rota: Le Notti di Cabiria]

Servaisgrafia

2011-07-15T20:45:00.013+02:00

Raoul Servais

Sirene

(2 fotogrames)

1968

Cadascú té els seus dibuixos animats de referència. Ara a mi em ve al cap el pobre Coiot amb cent cartutxos de dinamita XXL (marca Acme) estacats a l'esquena caient per un penya-segat. Explota quan arriba al terra, però s'aixeca de seguida, tot socarrimat s'espolsa i en un no res ja és a punt per perseguir de nou al repel·lent Correcamins (mec-mec)... Si no hi ha res més surrealista que els dibuixos animats, no és estrany que els artistes surrealistes s'hi fixessin (com també en Buster Keaton i Charles Chaplin, que eren com dibuixos animats de carn i ossos). I si hi ha un artista surrealista que ho ha portat a la pràctica com cap altre, aquest és el belga Raoul Servais.

El Festival de Cine de Huesca i Intermedio han editat conjuntament en DVD l'obra completa de curtmetratges d'animació de Raoul Servais. Deu curts d'entre el 1963 i el 2001. Els primers curts dels seixanta (La nota desafinada, Chromophobia, Sirene i Goldframe) tenen un discurs marcadament de protesta política i social, especialment els desastres de les guerres. Però a més, tenen una factura molt bonica. Una estètica que barreja els ninots del cartoon típic nordamericà, amb elements més propis de l'animació dels països de l'Est (com ara uns fons austers) i amb un aspecte sinistre molt de l'expressionisme alemany. Si congeles la imatge amb el botó de pausa del DVD, et pots passar estona veient els detalls d'un munt de dibuixos que no et cansaries de veure fora de context, emmarcats i penjats a la paret. Als 70', el dibuix canvia i s'apropa al còmic, potser per donar més força a la denúncia política de l'argument (To speak or not to speak i Operation X-70, aquest darrer inspirat en la Guerra del Vietnam).

(... el crit de l'harpia em fa molt riure, no ho puc evitar...)

Harpya és una de les petites joies (petita per ser un curt) de Servais, i va marcar un nou rumb en el seu treball. Premiada amb la Palma d'Or de Cannes l'any 1979, va ser el primer curt d'animació on barrejava dibuix i actors reals, una tècnica que batejaria com Servaisgrafia i que transportaria al seu llarg més ambiciós (Taxandria, 1994) i a dos curts més que també formen part de l'antologia: Papallones nocturnes (bonic homenatge al pintor surrealista Paul Delvaux) i Atraksion, ja del 2001, el darrer treball de Servais fins ara, una nova obra mestra. Vegin si no:

L'edició es completa amb un llibret que inclou un estudi biogràfic de Servais, una entrevista feta per a l'ocasió i les fitxes tècniques dels curts.

+ Fundació de Raoul Servais

+ Raoul Servais a Wikipedia

Devorame otra vez

2011-07-09T19:12:00.014+02:00

Pablo Picasso

Acròbata a cavall

París, 1905 

Oli sobre cartó,

100 x 69,2 cm. 

[Virginia Museum of Fine Arts]

Fa uns dies, parlant de París amb Samedimanche perquè hi anirà de vacances aquest estiu, vaig tenir un lapsus i enlloc de dir Midnight in Paris, el títol correcte de la pel·lícula de Woody Allen, vaig dir Nigthmare (malson) in Paris! Podria semblar que el meu subconscient em va trair perquè la pel·lícula no m'hagués agradat, però no és el cas. Per sobre del París de postal, dels tòpics de comèdia romàntica, o aquella imatge arquetípica i de caricatura dels americans rics de vacances d'alt standing per Europa... crec que la pel·lícula té allò que la fa diferent i arriscada (i al límit del ridícul i la pedanteria sense caure-hi), allò que no convé que sàpiga algú que la vulgui veure i no ho hagi fet encara, per tant, si és el cas, millor que no continuï llegint...

Vaig trobar molt divertits i estimulants els viatges en el temps que el protagonista de Midnight in Paris fa al París del passat, el de les avantguardes artístiques de principis del segle XX. I que conegui, entre d'altres, a Dalí, Buñuel, i a tot el cercle de Gertrude Stein, inclós Picasso. Aquella època sempre m'ha semblat fascinant, amb artistes que admiro moltíssim... sobretot per la seva obra, és clar. No sabré mai si el meu subconscient tenia raó i en persona devien ser un malson de paios! Les biografies de vegades donen pistes: Sobreviure a Picasso, per exemple...

Pablo Picasso

Autorretrat amb paleta

París, 1906

Oli sobre tela, 91,9 x 73,3 cm.

[Philadelphia Museum of Art]

I tot això ve perquè, ara mateix, al Museu Picasso de Barcelona, un pot fer-se una mena de midnight in Paris amb Picasso. L'exposició Devorar París, Picasso 1900-1907 es un viatge al Paris dels artistes bohemis amb taller a Montmartre, el dels mil cafès i bars on parlar i discutir d'art amb una copa d'absenta al davant, dels balls sota els fanalets del Moulin de la Galette... o del cabaret de l'altre molí, el Rouge, el de les fires, teatre, llibreries, circs... L'exposició (molt pedagògica i amb l'excel·lent oportunitat de veure quantitat d'obres prestades d'altres museus d'arreu del món) mostra com tot l'entorn efervescent de la ciutat i l'assimilació dels mestres més rupturistes de la generació anterior (Puvis de Chavannes, Van Gogh, Gauguin, Tolouse-Lautrec, Rodin...) van propiciar que els nous artistes a la ciutat revolucionessin l'art a nivell mundial. I allà estava Picasso, des del principi, amb només 19 anyets. Provinent d' Espanya, el seu va ser també un viatge en el temps, però en aquest cas cap al futur.

+ Devorar París: Picasso 1900-1907. Museu Picasso de Barcelona, fins el 16 d'octubre de 2011.

[Torontoràdio: S. Bechet i J. Brousolle: Si tu vois ma mère]

Records de Rachel

2011-07-04T17:51:00.009+02:00

Sean Young

Polaroid,

1981

Llegeixo en una notícia breu del Fotogramas d'aquest mes de juliol que Sean Young va penjar fa poc a la seva pàgina web una col·lecció de polaroids fetes durant el rodatge de Blade Runner (Ridley Scott, 1982). Són un total de 30 fotos, on apareix retratada ella sola o al costat d'alguns dels seus companys, com ara Harrison Ford, Rutger Hauer i Edward James Olmos, entre alguns dels actors famosos del repartiment, però també amb Scott, el director, i d'altra gent de l'equip tècnic més anònima.

És un record molt bonic el que guardava Sean Young i que ara s'ha decidit a compartir amb els seus fans. Bonic i una mica inquietant, tenint en compte la importància de les fotos per Rachel, el seu personatge a la pel·lícula.

////

+ Totes les Blade Runner Polaroids .

[Torontoràdio: Parade: Construye a tus amigos]

Artemísia

2011-06-30T00:01:00.009+02:00

Winslow Homer

Milking Time,

1875

[Delaware Art Museum]

Regal de Sant Jordi d'aquest any, ho he passat molt bé llegint El poni roig de John Steinbeck. No perquè sigui una novel·la divertida, tot el contrari, l'he trobada més aviat trista (si recorrem a les etiquetes dels gèneres, crec que és allò que en diuen un western crepuscular). Tampoc m'ha agradat només per les quatre històries que expliquen l'aprenentatge que viu en Jody Tiflin, el nen protagonista, pont cap a l'adolescència i el complicat món dels adults. Sobre tot, m'ha agradat molt per cóm està escrita. Poques vegades havia llegit una descripció del paisatge tant aparentment senzilla i a la vegada tant bonica i poètica, gens tòpica. Al menys en la reedició catalana d'El cercle de Viena, ben segur que molt del mèrit recau en el traductor, perquè es nota que el material original que tenia entre mans era d'una sensibilitat fora del normal i la cura que hi ha posat en el resultat final. Així, molt subtilment, a El poni roig tot transcorre al paisatge imponent de la vall Salinas de Califòrnia: a l'ombra de les artemísies, sota el pas dels núvols, pel camí a l'escola o a la falda de la misteriosa muntanya... I a dins el ranxo, els personatges són força eixuts, de mostrar poc els sentiments, de paraules comptades (però de vegades prou sentides o feridores), més de mirades i gestos que de discursos amb grans parrafades (a excepció de les batalletes de l'avi, ancorat en el passat de les caravanes de la gran colonització, els pobres indis i les noves terres per poblar).

Steinbeck, John.

El poni roig.

Traducció de Joaquim Mallofrè.

Barcelona: El cercle de Viena, 2011.

(Clàssics moderns; 23). 144 pàg.

ISBN: 978-84-8330-599-7.

No havia llegit res de John Steinbeck (Salinas, 1902- Nova York, 1968), però sí havia vist les adaptacions al cinema d'El raïm de la ira, Homes i ratolins o A l'est de l'edèn. Al veure a l'IMDd que El poni roig també havia estat portada al cinema (i l'any 1973 a la televisió, amb Henry Fonda i Maureen O'Hara), vaig anar al videoclub... i la tenien! (el 2010 va sortir una edició en DVD). La pel·lícula, dirigida per Lewis Mileston el 1949, compta amb el guió del mateix Steinbeck, però és força diferent al llibre. D'entrada, canvia alguns noms, com el del protagonista, que es diu Tom enlloc de Jody. Comença la història pel darrer dels relats del llibre (El guia de la gent) i, en general, la trama és molt ensucrada, menys dura i més agradable, canviant a desenllaç feliç alguns passatges que en l'original no acaben precisament bé o donaven molt més per pensar. També, retallant directament alguna història interessant i colpidora, com la del vell gitano que protagonitza el segon relat (Les grans muntanyes). En les interpretacions, Peter Miles va ser en Tom/Jody i ho va fer prou bé, sense caure en el típic nen de pel·lícula repel·lent... Tampoc estaven gens malament un jove Robert Mitchum com a mosso del ranxo i Myrna Loy com a Sra. Tiflin. Però el Sr. Tiflin de la pel·lícula és molt més estaquirot que al llibre, on es mostra un home dur i rude. I l'avi, quasi és una caricatura que poc conserva de la mirada de severitat alegre que desprenen els seus ulls a la novel·la. El paisatge, malgrat el Technicolor i un pròleg molt bonic amb els animals del bosc i les muntanyes de fons, no arriba a tenir el protagonisme d'aquella artemísia que, entre línies, era un testimoni més de tot el que passava al ranxo.

[Wikimedia: Artemisia vulgaris]

[A TorontoTV el western cañí de Guadalupe Plata: Pollo Podrío]

The Pepper Pots

2011-06-27T16:30:00.011+02:00

///

The Pepper Pots

Wanna blindly trust in you
Train to your lover
[Double Back Records, 2011]

Diuen que tot torna, que és cíclic. De vegades hi ha modes en el vestir i estils musicals del passat que personalment preferiria que no ho fessin... com ara l'actual revival de la roba dels 80', que ja la vaig patir prou en el seu moment i no entenc com pot tenir tant interès entre els joves vestits de cap a peus a l'H&M (Humanos & Marcianos, segons el nebot petit d'un amic meu). Sobre gustos ja sé que no hi ha res a dir i s'han de respectar... Però trobo molt més elegants els revivals dels anys 50' i 60'. No hi ha color! Si no, vegin aquests gironins: The Pepper Pots, una super banda de soul i ska que, gràcies als seus potents directes, comença a triomfar per allà on va, aquí i a l'estranger (han fet gires pel Japó i els Estats Units). Elegància i saber fer, la banda sonora perfecta per a la propera revetlla de Sant Pere, coca de pinyons i dry martini en mà.

[Foto: Marcel Asso]

Fins fa poc, els vagons metàl·lics vermells i platejats del Talgo encara circulaven cobrint llargues distàncies pel país. Són molt bonics per fora, però per dins demanaven a crits un canvi de molles de les butaques! L'estació de tren que apareix al vídeo-clip, a la foto de portada, i a les fotos promocionals del disc Train to your lover dels The Pepper Pots, és l'estació de Portbou, espectacular. I sobre la música, està clar que artefactes del calibre del soul al més pur estil Motown, o l'ska per ballar al ritme jamaicà, per a molts no és que torni, si no que no havia marxat mai.

+ The Pepper Pots

Around the summer

2011-06-21T23:03:00.019+02:00

Sergio Mendes & Brasil'66

Look around

(A&M Records, 1968)

"Look around... miren a su alrededor... al otro lado de la ventana de cristal doble, Sergio Mendes avanza hacia el piano. Muchas semanas de preparación en busca de la perfección están detrás de él. Está preparado. Su grupo también. En la sala de control, el productor Herb Alpert, el ingeniero y los rollos de cinta están listos. Sergio cierra los ojos. Está buscando el ritmo justo: um, dois, tres! La música empieza... comienza el encanto. De pronto, al estudio le salen realmente alas. De pronto se pone a volar. ¡Y qué vuelo! Tan suave como el cristal. Como las cometas en forma de gaviota sobre la arena caliente de Copacabana. El increíble frescor del verde de los bosques tropicales... la alegría del carnaval. El paisaje y los sonidos de Brasil. Todo está ahí. Escuchen, cierren los ojos... y look around... miren a su alrededor. "*

*Marilyn i Alan Bergman. (Fragment del text promocional a la contra-coberta del vinil, traduït per Hispavox per a l'edició espanyola).

With A Little Help From My Friends de The Beatles per Sergio Mendes & Brasil'66

Al ritme de la bossa més easy listening... No se m'acut manera millor de començar l'Estiu que amb aquest regal tant elegant d'Insonrible, C. i Y. Amb el poc que m'agrada l'estació que avui estrenem... només amb una mica d'ajuda dels meus amics (parafrasejant el títol de la cançó) crec que podré suportar la calor que està per arribar! Perquè és el disc perfecte, amb joies com la versió de The Look of Love de Burt Bacharach, molt recomanable també per a seguidors de Mad Men.

Gràcies als tres pel disc, i moltes més per la visita.

[Torontoràdio: Sergio Mendes & Brasil'66: The Look of Love]

Facteur Cheval

2011-06-18T00:37:00.008+02:00

Pablo Milicua

El Palacio Ideal

2008

Collage

“Aquesta imatge, inspirada en l'edifici visionari aixecat al poble francès d'Hauterives pel carter Cheval, forma part de la sèrie de collages Paisajes imaginarios, elaborats amb paper, tisores i goma d'enganxar. La tècnica de composició és similar a la d'un trencaclosques obsessiu fet de paperets de vegades d'una mida ínfima. Hi busco conjugar la tècnica del collage dadaista desenvolupada per Hannah Höch, Heartfield i Max Ernst amb la tradició pictòrica, paisatgística i fantàstica del Bosco, Bruegel o Moreau”.

Pabo Milicua.

A: La Vanguardia 15-06-2011,

suplement CuturaIs,

Documental. Pàg. 16-17.

Per casualitat quan encara no fa un parell de setmanes, a La Sartén Littéraire, la Kira (una de les amigues d'aquest club de lectura) ens va dir que un dels capítols que més li havia agradat de Leonora (la novel·la sobre la vida de la pintora Leonora Carrington, escrita per Elena Poniatowska) era el titulat "El cartero Cheval". Com jo l' havia passat una mica per alt, uns dies després el vaig tornar a llegir, i llavors em va saber greu no haver-li prestat major atenció la primera vegada. Buscant més informació sobre el senyor Ferdinand Cheval, vaig saber que era tot un personatge i no m'estranya gens que els surrealistes André Breton o Max Ernst es fixessin tant en ell. Carter de professió, va dedicar durant 33 anys tot el seu temps lliure a aixecar un castell amb pedres que anava recollint mentre feia el repartiment de les cartes. Cap a l'any 1912, el facteur Cheval donava per acabat el seu al·lucinant Le Palais Idéal.

+ Le Palais Idéal du Facteur Cheval

+ Pablo Milicua

Milicua exposa, fins el 9 de juliol, a la galeria Artur Ramon Antiquari de Barcelona: Piranesi Milicua, arquitecturas visionarias, on confronta els seus collages de Paisajes imaginarios amb gravats de Giambattista Piranesi (1720-1778). Igual que el carter Cheval, Piranesi també va ser un referent pels surrealistes.

[Torontoràdio: Pony Bravo: Noche de setas]

Jo no vull ser arponer

2011-06-14T21:25:00.016+02:00

William John Huggins

South Sea whale fishery, 1825

[Manuscripts&Pictoral]

La notícia s'havia escampat ràpidament pel poble: hi havia una balena varada a la platja. Quan vaig arribar a la plaça de l'Església, els meus amics ja sortien a tota llet cap al segon moll. Quan vàrem arribar, estava ple de gent i vàrem haver de deixar les bicis al costat de les barques i acostar-nos a peu fins a la riba per veure-la bé. Només recordo que no era massa grossa, tota marronosa i mig cos arrebossat de sorra, no es movia però de tant en tant panxegava, i feia una pudor molt forta. Uns pescadors van dir que era una balena petita, que es devia haver perdut o posat malalta i que hauria entrat a la badia buscant primer les aigües més tranquil·les i, finalment, una platja a on morir. Va estar allà quasi tota una setmana. Les escoles hi van portar alguns nens, però la pudor de descomposició cada vegada era més insuportable. Crec que la van embalsamar, deien que pel museu que farien al poble, per a on ja hi tenien un canó de la guerra del francès que un pescador va treure del mar enganxat a les seves xarxes.

Aquella va ser l'única vegada que he vist de prop una balena viva (o mig morta). Una mica trist tot plegat. Res comparable amb l'experiència personal de Philip Hoare que recull a Leviatán o la ballena. Hoare és tot un entès en la matèria, i el seu llibre resulta un viatge apassionant pel món dels cetacis. Des de les seves vivències, però també - de manera erudita i molt ben escrita - a través de la literatura, la història, la zoologia i l'art. Leviatán o la ballena transmet tot l'amor i emoció que sent el seu autor per aquests monstres antediluvians, entranyables i cobejats (per l'oli, la carn, el greix, l'esperma, l'ambre gris del catxalot...) que fa segles l'home es va llençar a la mar per caçar-los amb l' acarnissament salvatge dels arpons.

Per a mi ha estat el pròleg perfecte per llegir aquest proper estiu Moby Dick d'Herman Melville, fil conductor a l'assaig d'Hoare. Ara sé que, a més de prometre una lectura plena d'aventures per mars i oceans a la cacera de la mítica (i soferta) balena blanca, Melville també promet - diuen que com a poques novel·les s'ha escrit millor- un viatge a la part més fosca de l'ésser humà, i que demostra, una vegada més, com al mar i a la terra, l'home és sempre el pitjor dels monstres.

+ Hoare, Philip. Leviatán o la ballena. Traducción de Joan Eloi Roca. Barcelona: Ático de los libros, 2010. ISBN: 978-84-937809-4-4.

[Torontoràdio: Esclarecidos: Arponera]

L'efecte del cine

2011-06-03T20:02:00.025+02:00

Hubbard & Birchler

Eigth, 2001

Crec que de sempre L'Obra Social “la Caixa”, abans a la sala d'exposicions del Palau Macaya al Passeig de Sant Joan i després als CaixaForum, ha estat de les entitats culturals que més han cregut i apostat pel videoart. Les seves mediateques (copiant el model francès) van ser pioneres a l'Estat Espanyol, o la seva col·lecció d'art contemporani, que conté autèntiques joies de la corona d'aquest format, i continua comprant obra dels vídeo-artistes més importants d'aquí i de fora.

Ara mateix, destinen un espai enorme de les seves sales d'exposicions íntegrament per mostrar, com cal, tretze peces de videoart d'artistes estrangers. Comencen el recorregut amb una de mítica, l'Sleep (1963) d'Andy Warhol, que són 5 hores llargues amb la imatge fixa d'un senyor dormint. Després de creuar la cortina lynch d'Off Screen (Douglas Gordon, 1998), continua un recorregut que combina propostes de formats més modestos i petits amb d'altres que són realment espectaculars (per les dimensions, pels efectes visuals o per la instal·lació que t'embolcalla), i totes molt interessants. Potser en destacaria més d'una com a favorites: la bellesa perversa-carnívora de les imatges de Trailer (Saskia Olde Wolbers, 2005), la participativa You and I, Horitzontal II (Anthony McCall, 2006), la vintage Rheinmentall/Victoria 8 (Rodney Graham, 2003) i, per davant de totes, uns vells coneguts pels que tinc debilitat: Teresa Hubbard i Alexander Birchler, dels que es projecta Eight (2001), un dels seus curts màgics, amb bucle hipnòtic i misteriós marca de la casa.

La selecció, segons el programa de mà, recull obres de vídeo-artistes que prenen el llenguatge cinematogràfic per reflexionar entorn el que és real o il·lusori. Recorre els passadissos en penombra del CaixaForum i entrar a cada compartiment fosc per veure les projeccions, em fa pensar que potser viurien una sensació molt semblant aquells espectadors de les primeres llanternes màgiques de fa tres segles. Igual com ara, tots palplantats amb ulls i boca ben oberts davant una altra realitat.

+ L'efecte del cine. Il·lusió, realitat i imatge en moviment. Somni. CaixaForum Barcelona, fins el 4 de setembre de 2011.

[Fotos: Hubbard & Birchler]

[Torontoràdio: The Velvet Underground: Sunday morning]

C'est Chic!

2011-05-30T21:11:00.018+02:00

C'est Chic! French girls singers of the 60's

(LABEL- ACE CDCHD 1283, 2010).

[Foto de la coberta: France Gall

(Patrick Bertand / Rancurel Phototéque)]

Uns moments musicals, aprofitant que m'ha arribat per correu una comanda que vaig fer a la casa de discos ACE Records. Aquesta discogràfica anglesa edita recopilatoris de la història del rock'n'roll, del soul, del rythm'n'blues, del funk, l'afro, el jazz, la chanson… i de tot el que es proposin, sempre amb amb el millor gust possible! Posen molta cura en la selecció i la presentació, ja sigui un especial festes de Halloween per a freaks, que un recull de cançons pels amants de la música i els gats a parts iguals… que no falti mai una bona dosi de classe!

Com és també habitual d'ACE Records, el llibret interior va ple d'informació sobre la trajectòria de les cantants i de fotos de les cobertes dels singles originals de l'època. France Gall, Jacqueline Taieb, Brigitte Bardot, Marie Laforet, Jocelyne, Annie Philippe, Françoise Hardy i moltes més, un set list irresistible, com la veu d'aquestes jovenetes que avui potser ja no ho són tant, però que aquí van deixar el testimoni de ser le plus chic del moment.

France Gall

Laisser tomber les filles

Philips EP 434.949 BE (1964)

+ C'est Chic a ACE Records

Carlos

2011-05-23T22:59:00.013+02:00

Carlos
d'Olivier Assayas,
2010

La pel·lícula sobre Ilich Ramírez, el Chacal, el terrorista més celebrity de la història, em va deixar clavat a la butaca. Pel ritme endiablat que el segueix viatjant per Orient i Occident, per la tensió de la majoria de situacions, per la transformació del personatge (física i mental), per l'ambientació dels anys setanta-vuitanta i per com espolsa tanta merda de la política internacional.
Segurament a la mini-sèrie per a la televisió (de la que s'ha extret el muntatge reduït pel cinema) els secundaris i les trames es deuen desenvolupar amb més calma i detalls. Però potser tal hi fa, perquè en el fons tot gira entorn l'egocèntric protagonista (que l'actor Edgar Ramírez broda), un seductor nat, de segrest amb Estocolm assegurat. Quan parla de marxisme, del Che o de l'opressió dels palestins, Ramírez és una persona convincent, que s'exalta apassionada defensant el seu punt de vista i les teories que ha mamat, no es deixa rebatre fàcilment. Per uns moments diries que és un nou messies, si no fos per les barbaritats que en nom d'una ideologia està disposat a fer. La seva via és la violència, una violència que té dues particularitats afegides: l'erotisme i el narcisisme. Carlos amb una pistola a les mans està més calent que a la millor de les rebolcades amb les seves amants, i el fet d'aparèixer als mitjans de comunicació l'emborratxa més que unes quantes rondes de whisky. La seva creuada va anar de mal a pitjor, convertint-se progressivament en un mercenari amb les ideologies més que desdibuixades i per fi tancat a la presó, però sense perdre un magnetisme que, a dies d'avui, encara desperta simpaties d'heroi. El triomf d'un monstre mediàtic.

Per veure Carlos, vaig anar per primera vegada al Cinema Truffaut de Girona, l'únic de les comarques gironines que passa pel·lícules que no arriben als circuits comercials habituals i en versió original subtitulada. El Truffaut és un cinema municipal gestionat pel Col·lectiu de crítics de cinema de Girona i l'any passat va celebrar el seu desè aniversari. Tota una fita que va camí de convertir aquest cinema en mític. A més, em va sorprendre l'edifici, discret, però per la seva situació al barri vell, té molt encant i és força acollidor. També cal estar al corrent de les moltes activitats complementàries que hi fan, com conferències, cicles, estrenes de directors locals o recuperacions de clàssics.

[Toronto Ràdio: New Order: Dreams never end]

Yayoi Kusama

2011-05-17T20:52:00.018+02:00

Yayoi Kusama
Birds
Collage, 1983
[ArtNet]

Ja estic pensant en buscar bitllets d'AVE barats per tornar a Madrid: fa només uns dies que s'acaba d'inaugurar al MNCARS una exposició retrospectiva de l'obra de la japonesa Yayoi Kusama. Resulta una mica sorprenent veure que avui Kusama no és una artista massa coneguda, tan pels mèrits de la seva obra com si es té en compte que va figurar destacada entre la primera línia dels artistes pop de Nova York i apareixia sovint als mitjans de comunicació, sempre amb una imatge molt impactant (que encara conserva, per exemple, amb una bona col·lecció de perruques de colors i vestits extravagants), avançant-se amb les seves propostes als minimalistes, o protagonitzant més d'un escàndol amb escultures sexualment molt explícites, o performances com els “Body Festivals”, corrent nua (només pintats sobre la pell els seus inseparables lunars) pels parcs del Greenwich Village. L'any 1973, Kusama va tornar al Japó, on viu actualment, a una residència psiquiàtrica. L'art és per a ella la única teràpia per sobreviure, i als 82 anys continua treballant, incansable, fent créixer encara més una obra molt prolífica i variada, la que ara omple algunes sales del MNCARS.

Yayoi Kusama
Sea
Collage, 1980
[ArtNet]

Tot i el risc de convertir-me en el blog-couché de la vida amorosa de Joseph Cornell... no puc deixar de fer menció especial al romanç que una jove Yayoi Kusama va mantenir amb el mestre del collage surrealista, llavors trenta anys més gran que ella. Admiradora de la seva obra, la japonesa el va visitar vàries vegades a Utopia Parkway. Cornell es va penjar molt de la noia, quasi de manera obsessiva: la trucava insistentment per tornar-la a veure, li va arribar a enviar fins a 11 cartes diàries! Eren missives curtes amb notes del pal “els ocellets estan esperant a Yayoi per donar-lis de menjar”. Malgrat els desaires de la mare de Cornell (possessiva, no podia ni veure a aquella noia tan afectuosa i desinhibida despullada al taller del seu fill), Kusama va mantenir una bonica relació amb ell des de l'any 1964, fins poc temps abans que Cornell morís l'any 1972. Aquell encontre influiria després en algunes obres de Kusama, com els dos collages que il·lustren aquesta entrada.

+ Yayoi Kusama

+Yayoi Kusama. Fins el 12 de setembre de 2011 al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofia de Madrid.

[Torontoràdio: La buena vida: Los planetas]

Tristesa infinita

2011-05-16T00:49:00.024+02:00

Los vientos

Son como los vientos,
que giran y te azotan
sin darte previo aviso

Son tan caprichosos,
tan suyos en sus rumbos,
tan tercos en sus rachas

y tú vas caminando, abrigo en tu espalda
son dos ojos cansados, tristeza infinita ...

y tras la tormenta
el sol saldrá de nuevo tan sólo algún tiempo
diviso nubes bajas
y lluvia que no cesa y viento que no amaina

y tú vas caminando, abrigo en tu espalda
son dos ojos cansados, tristeza infinita...

La buena vida
Hallelujah!
(Siesta, 2001)

En memòria de Pedro San Martín (1971-2011), músic.

[Toronto ràdio: La buena vida: Los vientos]

Casual things

2011-05-13T20:02:00.020+02:00

Jim Flora
The Five Spot
Tempera,
1964
The Five Spot fa referència a un mític local de Nova York
on hi tocaven llegendes del Jazz com Thelonious Monk, Charles Mingus i John Coltrane
durant els anys 40' i 50'.

Feia temps que volia comprar algun disc de John Coltrane que inclogués el tema My favorite things, la versió que el saxofonista nord-americà va fer de la cançó del musical The Sound of Music (Richard Rogers i Oscar Hammerstein, 1959), el que uns anys després, el 1965, Robert Wise adaptaria al cinema amb Julie Andrews fent de la monja protagonista que penja els hàbits (ben fet, dona!). Qualsevol antologia de Coltrane m'hauria anat bé, perquè no conec massa la seva música, ni sóc molt aficionat al free jazz ni al jazz en general. Però vaig triar aquest disc en una botiga d'Internet, pel preu i perquè, apart de My favorite things, incloïa tres versions d'altres cançons força conegudes: Summertime i But not for me de George Gerswin i l'Everytime we say goodbye de Cole Porter.
Dies després d'haver fet la comanda, vaig veure en un hipermercat (que també és casualitat, per quatre discos que tenen...) una antologia de Coltrane, encara a més bon preu i amb la cançó que buscava. Quina ràbia, vaig pensar. Però la veritat és que una vegada arribat i escoltat el disc, m'agraden molt els quatre temes. Ja estava prou content amb la compra quan, fa un parell de setmanes, quina va ser la meva sorpresa al sentir que en un programa de ràdio dedicat al jazz (que casualment tenia posat de fons mentre rentava els plats) punxaven sencer aquest mateix disc. Ha donat la casualitat que es tracta d'un gran disc d'estudi de John Coltrane, i que el mes de març va complir ni més ni menys que els 50 anys rodons des de la seva publicació. Enregistrat un any abans als Atlantic Studios de Nova York, amb Coltrane als saxos tenor i soprano, Steve Davies al contrabaix, Elvin Jones a la bateria i McCoy Tyner al piano. Un piano que a My favorite things quasi s'endú més protagonisme que el saxo. Tyner (el pianista, que només tenia 22 anys quan la van gravar!) està impressionant, i al solo amb la improvisació, quan hi barreja unes notes clàssiques d'Erik Satie... uf!, la sensació crec que deu ser el més proper a poder tocar el cel amb els dits. + Podcast A todo Jazz. Radio 3: John Coltrane: My favorite things. Dirigit i presentat per Juan Claudio Cifuentes.

[Dibuixos: © Jim Flora]

Cutting Edges

2011-05-10T15:09:00.030+02:00

Bill Zindel
Geometric collage
Collage, 2010
[+ Bill Zindel]

Cutting edges: contemporary collage. Editors: R. Klanten, H. Hellige, J. Gallagher. Berlin: Gestalten, 2011. 224 p. ISBN: 978-3-89955-338-3.

Aquest recull d'artistes contemporanis que es dediquen al collage és una prova més del bon estat de salut actual d'aquesta tècnica. El collage s'ha mantingut i ha evolucionat molt des de que per allà els inicis del segle XX a París, uns diuen que Pablo Picasso, altres que George Braque, van fer els primers, sota els postulats formals del cubisme i amb la intenció d'experimentar amb nous materials. De la mà dels artistes de les avantguardes, el collage pren una nova dimensió respecte al que fins aleshores havia estat un art quasi íntim i particular, un divertiment molt del segle XIX consistent en elaborar àlbums amb estampes, bitllets de tren, postals, fotos, embolcalls i tot mena de retalls que col·leccionaven i després utilitzaven per fer els seus collages ( hi ha molts llibres il·lustrats que en parlen, però per la seva edició acurada, val la pena de veure per exemple Playing with Pictures: The Art of Victorian Photocollage o els àlbums de Jorge Ozores Pardo recopilats a Popurrit, que, com el nom de la seva editorial, és de belleza infinita).

Rodrigo de Filippis
Guarda el polvo
Collage digital, 2008
[+ RodrigBoy]

Al prefaci, la comissària Silke Krohn fa un breu repàs pels artistes i moviments d'avantguarda que van treballar el collage (pràcticament tots: cubisme, surrealisme, constructivisme, futurisme...) i tanca, per posar un límit de perspectiva històrica als grans del gènere, amb l'Art Pop i l'Internacional Situacionista. Veient després els collages de la vuitantena d'artistes seleccionats, està clar que alguns d'ells deuen molt dels referents temàtics i estètics passats, però no per això les seves composicions deixen de sorprendre i mantenir la força d'un bon collage. Continuistes o de propostes noves i de més trencadores, a Cutting Edges n'hi trobem per tots els gustos. També es pot veure com les possibilitats del retalla i enganxa digital són espectaculars, encara que hi ha qui prefereix - i jo m'hi incloc- els acabats on s'aprecia l'ús manual del tallador i les tisores, o els relleus i les textures reals dels elements enganxats.

Alejandra Villasmil
Extreme makeover
Collages de tinta, gouache i paper, 2008-2010
[+ Alejandra Villasmil]

L'edició és molt bona, tant pel que fa a la selecció, com per les imatges i el format. Només trobo a faltar més informació sobre els artistes (que són molts i, fins ara, a la majoria d'ells els desconeixia totalment). Però bé, han donat prioritat a les imatges de qualitat i per a saber més d'ells, sempre es pot recorre a Internet.
Moltes gràcies a en Raúl per la seva recomanació, per a mi Cutting edges ha estat el millor llibre d'art que m'ha caigut a les mans durant el que portem d'aquest 2011.

[Toronto Ràdio: John Coltrane: My favorite things]

Altres museus

2011-05-05T20:30:00.010+02:00

Calvari
Segle XVI
Oli sobre taula
[Museu de l' Empordà]

"Bardalet [metge forense i pediatra] realitza un comentari “forense” de l’obra on descriu la mort que patí Jesucrist al fil d’alguns dels passatges que descriu Sant Lluc, que també era metge, i desfà certs tòpics de representació iconogràfica de la crucifixió que s’han anat reproduint al llarg dels segles, com ara la impossibilitat de que els crucificats fossin clavats a la creu pel palmell de la mà o descobrint-nos que la calavera representada en aquesta pintura, que suposadament hauria de ser la d’Adam, és en realitat la d’una dona.
Els comentaris de Narcís Bardalet han estat enregistrats en un vídeo que el visitant de l’exposició pot veure al costat de la peça."*

Calvari és una de les Peces escollides: mirades transversals a la col·lecció que es poden veure al Museu de l'Empordà de Figueres, fins el 28 d'agost de 2011.

[*Text + imatge: Dossier de premsa mE]

Peces escollides... és una exposició modesta i localista, però amb un plantejament que la fa universal i molt interessant: onze empordanesos interpreten des del seu punt de vista professional (a part del forense, hi ha una actriu, un cuiner, una modista, una enòloga, una arquitecta, un director de cinema i un de teatre, un músic, un escriptor i un zoòleg) una sèrie d'obres de la col·lecció permanent del Museu de l'Empordà. Res a veure, ni de lluny, amb les grans exposicions espectacle que es celebren entorn a un gran artista o un tema i que consisteixen en una selecció i un muntatge perfectes, cues interminables d'un públic nombrós que, després de passar per caixa i comprar una entrada (que no acostuma a ser barata), s'arremolina tapant les obres estrella i acaba el recorregut a la botiga. He anat a forces d'aquest estil, he seguit tot el ritual, reconec que algunes m' han agradat i eren oportunitats úniques per veure obres d'artistes que m'interessen molt. Però tinc clar que no és el millor model d'exposició per a que un museu expliqui l'art (l'art en general, contemporani i passat), i sobre tot des dels museus públics. Sí crec en un altre model, el que aquí i ara té com a major ideòleg i executor (primer a la Fundació Tàpies, després al MACBA i actualment al MNCARS) a Manuel Borja-Villel, i que parla d'un museu educador i pedagog, amb una manera diferent de contar la història de l'art que no és plana o lineal. Un lloc amb exposicions i activitats que convidin a la reflexió. El Museu de l'Empordà amb aquesta exposició (i també recentment amb una d'anterior, El museu com a pretext, on es reunien obres d'artistes que qüestionen els límits del museu) aporta el seu gra de sorra i es suma als altres museus possibles que aposten per mostrar i pensar l'art.

+ Museu de l' Empordà

[Torontoràdio: J.M. Serrat per Camarón de la Isla: El Cristo de los Gitanos]

Glam

2011-04-30T19:08:00.012+02:00

Els ulls de
David Bowie

[Foto: MAD]

Escolto per la ràdio que el proper 9 de maig, el Museum of Art & Design de Nova York inaugurarà l'exposició: David Bowie, Artist. Una retrospectiva multimèdia sobre el rei del Glam (el del Rock era Elvis, i els dos van néixer casualment un 8 de gener). Inclourà fotografies, música, vídeo-clips, filmacions d'actuacions i un cicle amb la projecció de les pel·lícules a les que ha fet d'actor, amb vàries joies dels 80' per repescar, com ara la vampírica El ente (Tony Scott, 1981), la Tenko-gayer Feliz Navidad Mr. Lawrence (Nagisa Oshima, 1983), la peluixada Dentro del laberinto (Jim Henson, 1986) o la polèmica, no n'hi ha per tant, La última tentación de Cristo (Martin Scorsese, 1988).
La setmana passada, el periodista musical Diego A. Manrique parlava del Glam en un article d'El País Semanal, arrel de la publicació de Children of the revolution de Dave Thomson, una bíblia documentada al detall sobre aquest moviment dels 70'. Seguint el fil del llibre, Manrique aprofitava per repassar els orígens del glam rock i d'alguns dels artistes més destacats: David Bowie al capdavant, Marc Bolan i els T-Rex, Gary Glitter, Roxy Music, Queen, els començaments de Lou Reed, Alice Cooper, Kiss i molts més.

Ziggy Stardust & The Spiders From Mars
Starman, 1972

Sota una aparença galàctica impactant (recuperant pel YouTube vídeo-clips dels grups o solistes glam, un encara té avui la sensació que eren autèntics marcians que havien aterrat amb aquells astronautes perduts a l'espai o de retorn dels viatges a Mart dels que parlaven a les cançons), deixaven per a la història del pop-rock músiques psicodèliques, progressives i salvatges, amb lletres gens superficials que reflectien el relleu generacional dels joves de l'època: Cha-cha-cha-changes... Punt de partida per relleus posteriors, dels immediats i més subtils com Joy Division (a Control, l'excel·lent pel·lícula d'Anton Corbijn, Ian Curtis escolta discos de David Bowie i Lou Reed, i té pòsters dels dos penjats a les parets del seu quarto), fins als actuals, alguns més per la via estètica que altra cosa, com Lady Gaga, que senyala Manrique al seu article.

+ David Bowie, Artist. Maig-Juliol 2011. Museum of Art & Design , N.Y.

+ Manrique, Diego A. Los reyes del “Glam”. A: El País Semanal, 17-04-2011.

+ Thomson, Dave. Children of the revolution. London: Cherry Red Books, 2010. ISBN: 978-1901447477.

Moure l'esquelet

2011-04-24T16:04:00.013+02:00

Los Tiki Phantoms
Foto d'Ibai Acevedo

Com l'altra vegada, Los Tiki Phantoms tornen a aparèixer casualment en aquest blog durant la Setmana Santa. Sense desmerèixer el valor cultural, antropològic i psicotròpic de les processons, us recomanem l'alternativa a la Dansa de la Mort de Verges. Sí, la dansa s'ha de veure i posa el pèls de punta, però una vegada vista, deixin-la pels devots, els turistes i el jurat que tria què és o no patrimoni de la humanitat. Perquè aquí preferim les festes paganes que s'allarguen durant tot l'any: Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto!

És el tercer i nou disc d' El Bravo, El Beat, El Kahina i El Caníbal. Quinze instrumentals tan curts (cap arriba als tres minuts) com trepidants, de guitarres lluminoses i tallants, bateria endiablada i algun cor aïllat per sacsejar el moment. Cada vegada més virtuosos als instruments (quins reverbs i quins riffs!), consolidant unes melodies i un estil que, sota la influència del Gran Déu Tiki (com diuen ells a la contracoberta del disc) s'inspira molt en els clàssics del surf i el rock instrumental (The Shadows, The Ventures...), però que cada vegada més (per exemple especialment a temes com Fuego o Góndola) mostren ràfegues d'una personalitat pròpia i reconeixible. A més, introdueixen dues novetats que els senten molt bé: l'acordió i la trompeta. I, com sempre, vestits de sastre i abillats amb les inseparables màscares calavera, cuiden molt la seva imatge i presenten un artwork impecable, a càrrec de ConspiracyStudio i fotos d' Ibai Acevedo.

Si amb el primer disc regalaven un adhesiu i amb el segon un escut de roba, aquest tercer inclou a l'interior una careta retallable, per a que tots siguem un Tiki Phantom més. A moure l'esquelet!

Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto. Barcelona: BCore, 2011.

+ A Spotify

+ MySpace Los Tiki Phantoms

[Torontoràdio: Los Tiki Phantoms: Bala de plata]

Altres mons

2011-04-20T13:41:00.028+02:00

Ángeles Santos
Un món,
1929
Oli sobre tela, 290 x 310 cm.
[MNCARS]

Ángeles Santos tenia divuit anys quan va pintar Un món. El proper 11 de novembre complirà els 100, i els primers en començar a celebrar el seu centenari han estat a Portbou, el poble on va néixer. Dissabte passat s'inaugurava l'exposició d'homenatge (Re)visions del Món: 100 anys d'Ángeles Santos Torroella. Catorze artistes que viuen i treballen a l'Empordà van ser convidats a re-interpretar Un món. Les propostes són molt diverses: un vídeo, un parell d'escultures, pintura, collage i fotografia. En conjunt, formalment allunyades entre elles, i també del referent, que és com de vegades acaben sent les millors re-interpretacions. Algunes les vaig trobar molt interessants, com el petit planetari de Pere Bellès, el cub de Carme Sanglas, entre la mística i l'alquímia, o el planeta blau de Xavier Escribà. Però trobo que cap em transmet la força onírica de l'homenatjat. De tota manera, val la pena apropar-s'hi, ni que només sigui també per fer un passeig per Portbou, pujar i baixar per les escales dels seus carrers, vorejar la platja i arribar-se al penya-segat del cementiri, o a l'estació de trens. Portbou té l'encant i el punt decadent dels pobles fronterers que van ser rics i han anat a menys. Radiant els dies de sol i calma, inòspit els grisos o quan bufa la tramuntana. Per a Ángeles Santos era un paradís on hi va passar molts estius de la seva infantesa. Per això apareix retratat a una de les cares del seu món.

Ángeles Santos rodejada d'alguns dels seus quadres.
[Foto: Uly Martín per a El País, 2008]

Quan, de tant en tant, vaig al MNCARS per visitar alguna exposició, acostumo a passar després per la col·lecció permanent i així tornar a veure Un món. Recordo bé la primera vegada que el vaig veure. No va ser a Madrid, si no a Figueres. Eren els anys vuitanta i Ángeles Santos, que encara era la propietària del quadre, el va deixar en dipòsit al Museu de l'Empordà. Llavors, jo era un adolescent i plantar-me davant dels seus tres per tres metres em va impressionar molt. Tant que l'anava a veure sovint (l'entrada era gratuïta) i durant anys vaig tenir una postal amb la reproducció al capçal del llit.
Força temps després, a la feina vaig conèixer en M., que em va explicar que quan era petit, ell i la seva família van viure al Museu de l'Empordà. El seu pare s'encarregava del manteniment i això incloïa tenir l'habitatge de l'últim pis. Ho vaig trobar extraordinari: tenir la casa dins un museu! No em negaran que dóna com a mínim per a un bon conte o potser, fins i tot, per a una novel·la sencera! El primer que li vaig demanar és si se'n recordava d'Un món. I crec que em va dir que sí, però que no gaire, perquè de seguida el MNCARS el va comprar i se'l van emportar a Madrid. Ara, el Museu de l'Empordà està preparant per a la tardor una exposició retrospectiva de l'obra d'Ángeles Santos, també dins les celebracions del centenari de l'artista. Suposo que no hi podrà faltar Un món. Mentre espero que arribi, vaig a mirar si trobo aquella postal.

(Re)visions del Món: 100 anys d'Ángeles Santos Torroella. Del 16 d'abril a l'1 de maig de 2011 a la sala Walter Benjamin de Portbou. Horari de 18:00 a 20:00 h. I del 16 de juliol al 7 d'agost de 2011 a l'edifici Miramar de Sitges.

[Torontoràdio: David Bowie: Life on Mars]

Paul se muda

2011-04-13T17:05:00.029+02:00

Per circumstàncies que ara no venen al cas, no sé quant temps viuré a la casa on m'estic, si poc o molt. Però només de pensar en una altra mudança, ja em venen tots els mals! Així que, ni que sigui per no tornar a fer caixes en una bona temporada, miraré d'allargar-ho el més possible. Tinc uns parents totalment oposats en aquest sentit. Ahir mateix es canviaven de pis i no feia ni quatre mesos que s' hi havien mudat. Des de que els conec, he perdut el compte de les mudances que han fet. Les seves antigues adreces tatxades a la meva agenda d'adreces i telèfons en son testimoni. Diuen sempre que és per mirar de millorar, però crec que en realitat els va la marxa i que van camí de fer un rècord Guiness. Quan penso en ells, imagino, a base de flaixos que van saltant en el temps, com la seva filla, que ara és petita, va creixent asseguda al seient del darrera d''una furgoneta. Fins que un dia, a l´últim flaix, la filla és gran i condueix ella la furgoneta.

L' única mudança que recordo sense mandra va ser la primera, quan t'independitzes i marxes de casa dels pares. I aquesta, la de la independència, és el punt de partida de Paul se muda, una nova entrega traduïda al castellà de la sèrie de còmics Paul... de Michel Rabagliati, publicada ara per Astiberri, que pren el relleu a les impecables edicions de Paul va a trabajar este verano i Paul en el campo de Fulgencio Pimentel.

Una vegada més, Michel Rabagliati tira de l'autobiografia per construir les historietes d'en Paul. En aquest cas, torna als records de joventut. Veiem com va conèixer a la seva xicota, la Lucie (existien noies que llegien còmics!), amb la que marxa a viure junts; l'escola d'arts gràfiques, els amics d'estudis, les primeres sortides i, en especial, el record d'aquell nou i revolucionari professor que, sempre a la última, altament irritable i esnob, va acabar sent molt estimat pel Paul. La presència de l'entorn familiar, amb els pares, la tia àvia Janette (el meu personatge secundari preferit), germans i nebodes. La convivència en parella (més el periquito Coco!), els problemes domèstics, les nits veient Dinastía estirats al llit, quedant per sopar amb els veïns o a les festes dels amics, un cap de setmana esgotador fent de cangurs de les nebodes... Rabagliati retrata un moment molt bonic de la seva vida (i la d'en Paul). És un moment dolç, però carregat de dubtes, contradiccions, descobriments, alegries i alguna pena. Sempre emotiu sense caure en cursi. Paul se muda fa gala d'una estructura narrativa molt àgil, de lectura amena, es llegeix d'una tirada. A més, cal sumar-hi un dibuix molt bonic, net i ple d'informació a l'hora de reproduir, fins al més petit detall, tots els records dels interiors , els edificis, els carrers, les robes, els pentinats... d'aquells meravellosos anys vuitanta en aquell racó del Canadà.

Rabagliati, Michel. Paul se muda. Bilbao: Astiberri, 2010. (Colección Sillón Orejero). Rústica con solapas. B/N. 112 páginas. 14 euros. ISBN: 978-84-92769-53-7.

+ Michel Rabagliati

[Totes les imatges: Michel Rabagliati. Font: Astiberri]

[TorontoRàdio: Jeanne Moreau: J'ai la mémoire qui flanche]

L'edició d'Astiberri de Paul se muda inclou al final del llibre una llista de totes les cançons que apareixen citades, dels Culture Club a Sonrisas y lágrimas, passant per Jeanne Moreau.

Demà obre el 29è Saló del Còmic de Barcelona. Entre les activitats paral·leles, dissabte 16 hi haurà un concert dels Tiki Phantoms, que actualment estan de gira presentant el seu nou i flamant disc: Los Tiki Phantoms mueven el esqueleto!

I no es perdin el número 77 de la revista El estafador dedicat als salons de còmic.

Giulietta, Abbe i Charo

2011-04-08T21:16:00.027+02:00

La Strada

Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda

Passejant un dissabte al matí pels carrers de Girona, entre la Plaça de Sant Feliu i el riu Onyar, vaig trobar en un petit mercat d'antiguitats i altres andròmines aquests dos discos de vinil de quatre cançons:

La Strada, a càrrec de Franck Pourcel y su Gran Orquesta de Cuerda. En realitat, són només dos temes a la cara A: el vals de Gelsomina i el tema principal versió bolero, tot música de Nino Rota per a la pel·lícula de Federico Fellini. És poc, però no em vaig poder resistir a la portada amb la foto colorejada de Giulietta Masina. Després, un cop escoltat, vaig comprovar que a la cara B, Pourcel, sense moure's un pèl del seu inseparable perruquí, dirigeix dues peces també molt boniques: Quejas de Montmartre (Complainte de la butte), música de Van Parys per a la pel·lícula French Cancan de Jean Renoir, i al darrer tall, tot un clàssic parisenc, el vals Sous le ciel de Paris d' H. Giraud. Aquest E.P. es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més melancòlic!

L'explosiva Abbe Lane, a la cara A canta el ¿Qué será será?, que primer havia fet popular Doris Day a El hombre que sabía demasiado d'Alfred Hitchcock, i un ¡Ay! Que me vuelvo loca, que torna boig a qualsevol que l'escolti (o la vegi com movia les caderes). A la cara B: el calypso Banana boat, que abans va fer famós Harry Belafonte i després, en la mateixa versió de Belafonte, Beetlejuice! El darrer tall és per Very satisfied, composició de Xavier Cugat, que llavors era el seu marit, molt satisfet de convertir a Abigail Francine Lassman (una joveneta que venia d'una tranquil·la família jueva de Brooklyn) en l'autèntic cicló sensual Abbe Lane, estrella dels millors nightclubs nordamericans, protagonista de musicals de Hollywood, shows de televisió i amb grans èxits a Espanya i a Itàlia. El disc és de 1958, Abbe Lane en la seva millor època, cantant en anglès i castellà. Actualment, Abbe ronda la vuitantena d'edat i està feliçment retirada. Va ser la bomba, però la meva esposa de Xavier Cugat preferida seria la següent a Abbe, em refereixo a la murciana més internacional del planeta i la galàxia: María del Rosario Pilar Martínez Molina Baeza de Rasten... , la gran Charo Baeza:

Dance A Little Bit Closer per Charo.
El vídeo clip és de 1977 (records des del bressol...) i la imatge no és massa bona, però no té pèrdua... Anglès amb accent de Múrcia i fraseig brutal en castellà: Acercate y oye como va mi corazón... Y haremos el amor hasta que te vuelvas loco, loco, loco!

L'E.P. d'Abbe Lane també es pot escoltar a Spotify, però amb la pluja de l'agulla sobre el vinil, sona encara més explosiu!

Pin ups rule!

2011-04-03T21:25:00.014+02:00

//// //// ////

Vinila, Irene i Candela són només tres de les belleses que formen part del llibre que recull les pin ups fotografiades per Mary Hernández. Pin ups d'ara a l'estil de les dels anys 50'. Totes en les postures típiques pin up, tan sensuals com impossibles. Embotides en cotilles ben cenyides per lluïr els millors escots, lleugeres de roba o en llenceria fina per mostrar les autèntiques obres d'art que duen tatuades sobre la pell. A la pastisseria o al diner, prenent un cocktail al pub tiki o al lounge bar, militaritzades al més pur estil Inglourious Basterds, a zombieland, sobre flamants cotxes i harleys, esteses sobre catifes de peluix, entre butaques d'skay o davant del vellut vermell del cabaret més burlesque... Aquí en poden veure unes quantes més.

Hernández, Mary. Pin ups rule! The art of Mary Hernández. Barcelona: Quarentena Ediciones, 2011. 96 p. ISBN: 978-84-15-19114-8.

[Totes les imatges: Mary Hernández i Quarentena Ediciones]

[Torontoràdio: The Pussycats: I want your love]

36 vues du Pic Saint-Loup

2011-03-30T20:41:00.019+02:00

36 vues du Pic Saint-Loup de Jacques Rivette , 2009

Dos anys després de la seva estrena al Festival de cinema de Venècia i a França, ha arribat a alguns cinemes catalans 36 vues du Pic Saint-Loup, la darrera pel·lícula de Jacques Rivette. Aquí l'han titulada El último verano. Rivette, que ja supera els vuitanta anys d'edat, sembla que no conserva l'esma per repetir aquells metratges quilomètrics que acostumava a rodar. Recordo La belle noiseuse, sobre la intensa relació creativa entre un pintor (Michel Piccoli) i la seva model (Emmanuelle Béart). Ens la va passar un professor a classe en la versió tortura de quatre hores (n'hi ha una altra de més curta que Rivette la va subtitular Divertimento). El professor era molt entusiasta d'aquella pel·lícula (i de la Béart, que es passa una bona estona nua) i no va separar la mirada de la tele, ignorant el degoteig de desercions a l'aula. Vaig resistir i em va agradar, però celebro que ara 36 vues... no arribi a la hora i mitja. És una altra història, requeria el seu propi temps i la seva intensitat, que la té i molta.

Rivette sí manté encara l'esperit del sector més transgressor de la Nouvelle Vague. El d'un cinema radical per la via de l'austeritat, sense pràcticament guió ni decorats, deixant improvisar als actors, fent-los pensar en veu alta o parlar a càmera, que és com fer-ho directament a l'espectador. No hi ha més regla que el deixar-se anar, sense por al ridícul i obert en canal, per aconseguir mostrar l'essència de les coses. En aquest cas, l'essència dels sentiments d'uns personatges escardats que conviuen sota la carpa d'un petit circ. L'aparició d'un enigmàtic personatge (una mena d'àngel interpretat per Sergio Castellito), farà que la protagonista (amb el savoir faire de Jane Birkin) superi traumes i pors del passat per deixar en darrera la tristesa i el dolor que arrossega. Un tema tan trillat com complex però que amb Rivette aconsegueix transmetre, naturalista i poètic (el circ com a metàfora de la vida, l'imponent paisatge presidit pel Pic de Saint-Loup, més les mirades i els gestos justos per sobre les paraules), una puresa desarmant.

[Torontoràdio: Jane Birkin & Mickey 3D: Je m'appelle Jane]

Ocells

2011-03-24T22:46:00.015+01:00

Polly Morgan
Dead ringer i Receiver, 2009

Una de les coses que m' agrada de viure al camp és la presència dels ocells. Els veig des de la finestra, passejant pels camins o al tram d'entrada del poble quan hi passo amb el cotxe i fugen esvalotats per la fressa del motor. Moltes vegades em quedo parat observant-los, sobre tot des de darrera de les finestres de casa, que és quan més aprop els tinc, perquè gràcies a la llum del dia, que fa mirall sobre els vidres, ells no em poden veure. Semblen tan fràgils saltirolant lleugers per les branques. Veig molts pardals, més enllà dels que poblen el meu cap. Veig un pit roig, crec que sempre és el mateix, que cada migdia s'atura una estona sobre la barana del pas del rec i sembla que em vulgui dir alguna cosa. I vaig al·lucinar amb els colors d'un parell de gaigs volant entre les alzines, que no en havia vist mai cap de gaig, ni sabia com es deien aquests ocells, però per les franges de plomes blaves, llampants, quasi turquesa, de les ales, va ser fàcil esbrinar el seu nom amb una guia il·lustrada. Pels camins em trobo una àguila que sol reposar sobre els cables elèctrics, no és massa grossa, o potser és un aligot, però quan vola, tota estesa és espectacular. Garses i corbs que baixen pel terra dels camps buscant algun cuc. De nit, entre les branques d'una olivera, he vist els ulls brillants d'un mussol.

Molt aviat tornaran les orenetes, com ja ho ha fet la primavera. L'any passat van fer niu al traster del pati i aquest es trobaran que he tancat la porta... Va ser bonic tenir-les d'hostes, però amb les seves cagarades deixaven el terra molt brut. Ara no pensin que giraré cap a l'extrem de l'odi i em faré caçador furtiu, els prefereixo vius i en llibertat els ocells, tot i que els dissecats de Polly Morgan, l'artista taxidermista, m'agraden molt. En fi, els ocells em donen petits moments de felicitat, però també em recorden el final de Blue Velvet (David Lynch, 1986), que no tot és el que sembla i vivim en un món estrany:

Vagin del minut 6 al 7:45

[Totes les imatges: Polly Morgan ]

[Torontoràdio: Single: Pío Pío]

Insanity Toons

2011-03-18T20:53:00.015+01:00

Mik Baro
Insanity Toons Vol.1
[Plusilánime]

El Sr. Lobo de La Virtual Room m'ho va recomanar, i em va dir: quan els vegis, els voldràs comprar! I sí, ja fa uns dies em van arribar per correu els quatre números de la col·lecció de postals Plusilánime. Els quatre m'agraden molt, però destacaria aquest en especial: Insanity Toons Vol.1, que és el quart i darrer dels apareguts fins ara, a càrrec de l'artista Mik Baro:

"10 estampas a 2 tintas con fotopolímero y linograbado, sobre papel Old Mill Bianco de 250 gr. Carpeta troquelada e impresa sobre cartulina cruda de 250 gr. Precio: 10 euros. Insanity Toons Vol.1 es un bestiario que encierra una decena de criaturas inspiradas en los catálogos de monstruos y prodigios tardomedievales de Conrad Lycosthenes o Ambroise Paré, entre otros, o los archivos teratológicos del XVI y XVII, pero reinterpretados con una estética cartoon años 20 y 30 del siglo pasado. Al fin y al cabo este tipo de cartoon clásico parte de personificaciones antropomórficas caracterizadas con diversos rasgos zoomórficos, deformaciones y exageraciones.
Las dos tintas han sido estampadas en relieve con dos registros distintos: una matriz de linóleo para la primera y de fotopolímero en la segunda. La apariencia final viene dada por la superposición, desajuste de las tintas e imperfecciones producidas por la presión aplicada.
Se adjunta a las estampas un colofón con la correspondiente numeración-denominación de cada figura y demás detalles de la publicación. " [Text: Mik Baro]

Si aquest és el Vol.1 d'Insanity Toons, esperem que hi hagi un Vol. 2, com a mínim. Mik Baro és un il·lustrador i activista gràfic valencià. Així es presenta al seu blog, on es pot veure tot el procés que va seguir per imprimir la capsa i les 10 estampes. Però no es perdin visitar també la resta d'entrades del blog que mostren els seus treballs, alguns d'ells (tot el disseny d'art de discos, flyers, cartells de festivals, etc. ) vinculats a l'escena rhythm and blues, rock'n'roll, surf i garatge de València: http://mikbaroblog.blogspot.com/.

+ Informació sobre la col·lecció Plusilánime

[TorontoRàdio: Midnight Shots: Vestido Rojo (High Heel Sneakers)]

Blue Monday

2011-03-14T22:06:00.019+01:00

Dimarts 15 de març, surt a la venda Hablaban con frases hechas (Boomerang Discos, 2011), el nou disc de Doctor Explosion. Un títol que, com sempre (recordem que l'anterior es deia: Chupa aquí), és molt inspirat. Quantes vegades no sentim parlar amb frases fetes!? Només hem d'obrir la televisió (a la que el mateix grup li va dedicar Rompí la televisión) per segons quin canal . O sortir a comprar el pa i mantenir una conversa d'aquelles que comencen amb un: no para de ploure, i que continua amb un: però ja va bé que plogui, que feia molt que no plovia i és molt bo pel camp...
El primer single de presentació es ¿Quien quiere lo que tuvo ayer? Per la música de gust seixanter i una lletra sobre un entranyable senyor de Granollers que compra els discos al carrer Tallers, s'endevina com tota una declaració de principis, una manera d'entendre la vida marcada per la música i l'estètica del rock'n'roll: Se viste siempre por los pies /Es un señor de Granollers /Hace un dia perfecto y se deja llevar/de punta en blanco le ves pasar/ compra sus discos en la calle Tallers/ no le ha sido fácil llegar a ser quien es/ no es nada fácil ser como es... Doctor Explosion manté la banda clàssica de guitarra, baix i bateria. Però, a diferència dels darrers discos, aquesta vegada presenten un major nombre de cançons pròpies en castellà, més dues versions, el Renacerá de los Los Brincos, i una potent versió del Blue Monday de New Order, que ja tocaven en directe des de feia temps i ara s'han decidit a gravar-la. Una bona cançó per saltar al seu ritme per tota la casa i deixar enredera aquest dilluns plujós:

+Doctor Explosion