Impressing the Czar

Impressing the Czar

© Fotografia: Johan Persson [Font: Royal Ballet of Flandes]

Impressing the Czar és un ballet que el coreògraf i ballarí William Forsythe va crear fa vintiun anys pel Frankfurt Ballet. El Ballet Reial de Flandes el va muntar l’any 2006 i ara s’ha pogut veure al Teatre Lliure de Barcelona.

Els especialistes en dansa contemporània situen a Forsythe com un dels grans coreògrafs de referència que des dels anys 80’ va guanyar prestigi i reconeixement reinterpretant i deconstruint la tradició clàssica, incorporant els nous llenguatges de pioneres de la gestualitat com Martha Graham i del teatre dansa com Pina Bausch. Impressing the Czar en concret es caracteritza també per la provocació, el sentit de l’humor i per necessitar d'una cinquantena de ballarins en escena.

1. Potemkin’s signature obre amb un homenatge als ballets clàssics. Es nota en el ball, l’elecció de part del vestuari, l’escenografia d'inspiració barroca i la música de Beethoven. Els moviments més clàssics es barregen amb els contemporanis a cops de música electrònica i fragments recitats. Molta gent a l’escenari en una situació caòtica que va prenent ordre per tonar altre cop al caos i així successivament. Per moments recordava les pel·lícules de Peter Greenaway.


2. In the middle, somewhat elevated. Sense escenografia, només pengen del sostre dues cireres daurades que el programa de mà explica que representen l’art. Peça principal del ballet, la més bona i la més exigent amb els ballarins. Combina els pas de deux i els solos, tots molt enèrgics i sincopats amb la música electrònica, industrial i taladrant de Thom Willens. Els solistes centrals contrasten molt amb els moviments que van fent els ballarins que es mouen pels laterals de l’escenari, aquests són també elegants però més lents i inquietants.
   

© Fotografia: Johan Persson [Font: Royal Ballet of Flandes]


3. La maison de Mezzo-prezzo. Un tall breu, el més teatral i divertit, per desengreixar la tensió d’ In the middle... i preparar el gran final.


4. Bongo Bongo Nageela & 5. Mr. Pnut goes to the big top. La traca. Tota la companyia, homes i dones, vestida d’uniforme col·legial: camisa blanca i llaç negre, fandilla plisada negra, mitjons blancs, sabates negres i perruca amb tall de patge... com una classe sencera de nenes manga clòniques dansant embogides, improvisant en solitari, centrifugant en grans cercles com si d’una tribu es tractés. Tres d’elles canten i xisclen davant tres micros, es mouen provocant, increpant amb moviments obscens. La música electrònica de Thom Willens és repetitiva, amb una base que igual recorda a l' Stravinski més nerviós que a una banda de hip-hop i que reforça un efecte hipnòtic del conjunt. [Clip]
   

Tècnicament impecable, el Ballet Reial de Flandes va rebre una gran ovació del públic, el tzar content i agraït d’haver assistit a aquest prodigi.