dilluns, 8 desembre de 2014

Atomic-Circus

 
 
Patricia Gadea
Sin título (Serie Circo)
1990-1994
[Tècnica mixta i collage]


“Bajo el título de Atomic-Circus, en el año 1992 Gadea presenta en la galería Masha Prieto de Madrid una serie que marca una importante inflexión en su trabajo, la llamada serie Circo. En un viaje con Juan Ugalde y su gran amigo Santos Montes a San Sebastián, donde vivía este último, surge la idea de arrancar carteles de circo pegados en muros y vallas y llevárselos al estudio para luego retocarlos, pintarlos, ensuciarlos, convertirlos en cuadros-propaganda, o lo que pudiera surgir, a partir de la propia iconografía del cartel circense. Desde este momento, el payaso, la mujer trapecista y el tigre pasan a formar parte de los personajes habituales de Gadea. Éstos resurgirán transformados años después de cerrarse la serie, especialmente el payaso, que acompaña a Patricia hasta el final de sus trabajos en Palencia. Una sombra siniestra, la del payaso triste, desmaquillándose tras el espectáculo.


Una vez más, el collage está presente en Gadea como intención y causa de su inspiración y modo de ordenar las ideas. Literal y visualmente, algunas de las piezas de la serie Circo representan un collage superlativo, casi cubista, como también lo son los carteles publicitarios que, pegados unos sobre otros, se deshojan y marchitan tras haber perdido su vigencia. Es la fugacidad de la sociedad del espectáculo. A Gadea siempre le gustó el “pasen y vean” tanto como el “su foto aquí”. Ambos temas tienen una cara feliz de diversión y fiesta y otra, más amarga, de riesgo, posible accidente fatal y morbo para el público espectador.



En esta serie se expresa sin cortapisas y alude clara y directamente al desengaño político y social del momento. La funambulista engalanada para su actuación nos presenta una sarta de personajes entre los que destacan payasos convertidos en políticos o, mejor, políticos convertidos en payasos, absortos en su papel como embaucadores de un público que, con la actuación, se evade de su triste realidad. Por supuesto, previo pago. Gadea es la maestra de ceremonias de esta farsa circense con la que nos identificamos de manera muy fácil, no hace falta ser expertos en arte ni mucho menos para entenderlo y empatizar con lo que nos cuenta."*

* Virginia Torrente.
Patricia Gadea: Atomic-Circus.
Madrid: MNCARS, 2014. P. 70-71.


Una de les coses que més m’impressiona de l’obra (pintura, dibuix, collage i tot a la vegada) de Patricia Gadea és la força de les seves imatges, autèntics cops de puny. 
Recupero en dvd l’entrevista que li va fer Paloma Chamorro al mític programa de televisió La edad de oro. En part per sentir la seva veu, també, per veure físicament com era, com es movia Gadea. A l’entrevista apareix fumant al plató (que era habitual veure-ho a la tele dels vuitanta). Està asseguda, però em sembla alta, és jove, robusta, no diria que molt maca, però sí amb un atractiu especial (un cert aire a Siouxsie).  Vesteix una brusa i uns pantalons que,  com el tall de cabell, llavors eren molt new-wave. Parla nerviosa i es ruboritza quan Chamorro l’etiqueta d’artista salvatge i punk.  Però ho va ser, i la seva obra ho continua sent.

+ Patricia Gadea: Atomic-Circus, fins al 5 de gener al MNCARS, Madrid. 


[Imatges: MNCARS]


dimecres, 19 novembre de 2014

Èxtasi


Óscar Domínguez
Sense títol
Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut
(1957)
[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]


Cambi de cors
12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

    * Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.


El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAMMNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]

dimecres, 12 novembre de 2014

Moby Dick



Frederic Amat
Moby Dick
(2013)

"Cinquè: Com que en la posició ordinària de flotació del leviatan la cua queda considerablement per sota del nivell de l'esquena, aleshores és completament invisible davall la superfície. Però quan es capbussa a les fondàries, tota la cua i almenys trenta peus del seu cos es drecen, erectes, en l'aire, i romanen així vibrant un moment, fins que s'enfonsen ràpidament i desapareixen de la vista. Excepte la sublim guimbada – que es descriurà a un altre lloc – aquest encimbellament de la cua és potser l'espectacle més grandiós que es pot veure en tota la natura animada. La cua gegantina sembla que es vulgui aferrar espasmòdicament als cels més elevats lluny de les fondàries sense fi. Així jo he vist en somnis el majestuós Satanàs, afuant cap enfora la seva colossal urpa turmentada des del Bàltic en flames de l'infern. Però en contemplar aquestes escenes, tot depèn del vostre esta d'ànim: si el vostre humor és dantesc, pensareu en diables; si és com el d'Isaïes, pensareu en arcàngels." *

* Herman Melville. Moby Dick
Traducció de Maria Antònia Oliver. 
Barcelona: Edicions 62, 2009. (La butxaca), p.473.

Pocs minuts abans d'entrar, vaig trobar a la porta un amic amb el seu fill de sis anys. El pare em comentava que li semblava sorprenent que adaptessin Moby Dick, una novel·la tan fosca, a obra de teatre per a nens.

Moby Dyck, un viatge pel teatre, amb dramatúrgia de Marc Artigau, direcció de Juan Carlos Martel, escenografia de Frederic Amat i interpretada per La Kompanyia Lliure, està repetint temporada al Teatre Lliure i ja han exhaurit les entrades per a totes les representacions.

De la ma del magnífic treball dels actors (per la interpretació i per la paciència d'haver de treballar per als nens, un públic àngel i dimoni) compartim l'aventura del capità Ahab i la seva tripulació a la caça de la balena blanca. Amb Ismael al capdavant i la resta de mariners, com l'exòtic indi Queequeg, el camí porta de la taverna del port a mar endins, a bord del Pequod, en un viatge (d'emoció pura!) per passadissos i altres espais del teatre que poden ser també l'interior del barco, les profunditats de l'oceà o les mateixes entranyes de la balena.

Els decorats, el vestuari i les imatges que ha realitzat l'artista Frederic Amat, tot marcat pel seu traç característic (i mimant fins a l'últim detall: el quadern de bitàcola, les llances i arpons, l'americana de l'indi!), són l'embolcall preciós i perfecte per aconseguir que Moby Dick, un viatge pel teatre sigui el que és: una gran funció.


divendres, 31 octubre de 2014

Halloween town


Francesc Català-Roca
Mirador del Tibidabo 
c. 1950


"Llego a la cima del monte Tibidabo y veo a unos cincuenta huérfanos en su uniforme verde aceituna alineados frente al mirador que se abre a la ciudad. Los niños tiritan de frío y ansia bajo los arcos de la oficina del parque de atracciones. Los parques de atracciones... Algún original dice que esos lugares son un negativo burlesco del infierno, brillo de emoción en aristas de azogue; el Leteo discurre por túneles donde chillan las parejas y el tobogán de la montaña rusa es un precipicio de hierro que lanza condenados a las llamas. Todo es posible.
(…)
Azafata que se aleja, mientras los niños renuevan el aullido común porque empieza a llover. Y ése no es el único motivo del infantil delirio: tras el encargado, cruzan la puerta del parque de atracciones nada menos que el Conde Drácula, la Momia, el Hombre Lobo y la Criatura de Frankenstein. Tan trabajado el maquillaje de los monstruos como el de las azafatas, no oculta el desconcierto de los actores de la Casa del Terror haciendo una súbita hora extra."*

* Francisco Casavella
El día del Watusi. Los juegos feroces
Barcelona: Mondadori, 2002, p. 9 i 14.

[Torontoràdio: Bobby Pickett: Monster mash]

diumenge, 26 octubre de 2014

Nunca olvidaré, aquella taza de café!


 * 1984-2014 * 30 ANIVERSARI *

¿Qué he hecho yo para merecer esto? 
 Pedro Almodóvar
1984

[Cartell d'Iván Zulueta]


A principis de vuitanta, els meus pares ja em deixaven agafar sol la sarfa per anar al cine a Figueres. Encara existien els cinemes Juncària, Las Vegas i el Savoy, i en aquest últim (últim també en tancar) crec recordar que va ser a on hi vaig veure ¿Qué he hecho para merecer esto?. No controlaven gaire si eres o no menor d'edat. També hi havia vist, un any abans, Entre tinieblas. L'impacte va ser fort, quasi com un cop de kendo amb un os de pernil al mig del front. Un altre tipus de cine diferent a tot el que fins aleshores havia vist. Els dilluns a l'escola, pel passadís o al menjador, les comentava amb el Sr. Angel, el professor de llatí i literatura espanyola, que sempre deia, amb un perfecte castellà de Salamanca: más de lo mismo, tragicomedias con mucha telenovela, algo de cine negro, me gusta cuando pone boleros en las bandas sonoras! Però en aquells temps, com molts afeccionats al cinema, de qui més em refiava era del gran cronista del Fotogramas i La Vanguardia, José Luís Guarner:

Pedro Almodóvar, nuestro más temible – y afortunadamente solitario – cineasta “pop”, se ha hecho un sitio en el cine español con películas que, en realidad, no eran películas, sino tebeos “underground”. Su tercer largo, “Entre tinieblas”, significó, al fin, un intento por hacer cine de una experiencia más bien descabellada – y en parte conseguida gracias a una buena dosis de eso que damos en llamar “magia” - de cruzar los más diversos géneros cinematográficos como si fueran plantas exóticas.


“¿Qué he hecho yo para merecer esto?"- que también pudo titularse “Al fin sola”- , parece el primer ensayo deliberado de Almodóvar de someterse voluntariamente a la disciplina y las convenciones de una narración cinematográfica clásica. Y debe decirse en su honor que eso no significaba para él precisamente el refugio en un terreno seguro y confortable, sino una incursión arriesgada en territorios inexplorados; una auténtica aventura, vamos. En su honor debe añadirse que , en términos generales, ha salido vencedor del empeño. Su experimento, por otra parte, se halla en relación directa con la naturaleza misma del tema – el calvario de una ama de casa de nuestro actual infierno urbano – mucho más asequible a un público mayoritario que, por ejemplo, las fantasías erótico-religiosas de “Entre tinieblas”.
El propósito de su cuento aparece perfectamente claro: documentar que no hay placeres más sanos que los del hogar. La heroína – en el sentido más literal del término – es una ama de casa confinada en un piso de 40 metros cuadrados, en el madrileño y espantoso barrio de la Concepción, que toma anfetaminas para trabajar 18 horas diarias haciendo limpieza y para aguantar/sostener a su familia: un marido taxista de exigencias toscas y brutales, una abuela adicta a las bebidas efervescentes, un hijo de 14 años que trafica con heroína – para ahorrar y volver al campo– y otro de 12 que suele acostarse con los padres de sus amiguitos, y un lagarto que hace las veces de perrito pequinés. En suma, lleva una vida insoportable, y un día llega la explosión, propiciada por sus dotes naturales para el kendo.


En su odisea se entromete una intriga secundaria – la maniobra de un escritor (interpretado por otro escritor, Gonzalo Suárez), para fabricar unas falsas memorias de Hitler explotando las dotes grafológicas del taxista y su romance de antaño con una cantante alemana – que proporciona a esta película un toque cosmopolita y dos escenas en Berlín, pero resta fuerza e interés a la trama principal. Mucho mejor que este guiño a Zarah Leander y al Tercer reich, por fortuna, funcionan otros guiños a “La pierna de cordero”, el mejor telefilme de Alfred Hitchcock – cuyo “gimmick” juega aquí un papel crucial – y a “Carrie”, perfectas notas de locura al pie de este delirio de cemento, ladrillo y (quizá los más horribles vistos en una película) papeles pintados.
Tales elementos absurdistas subrayan paradójicamente la realidad a ultranza del ambiente y de los personajes, reales como la vida misma, dibujados con trazos firmes e intencionados y magníficamente interpretados, con una espléndida Carmen Maura. Aunque sería injusto silenciar la acabada composición de Verónica Forqué como una prostituta con el corazón de oro, y cuatro ultrajantes, pero divertidísimos “cameos” de Javier Gurruchaga, inefable dentista mariquita; Jaime Cahávarri, inenarrable exhibicionista; Cecilia Roth, consumidora y víctima en un “spot” de café; y el propio Almodóvar interpretando, en “play-back”, la casi inevitable “La bien pagá”, tonada tan tierna y cruel como esta película."*


* José Luís Guarner. Pantalla abierta: “¿Qué he hecho yo para merecer esto? 
La Vanguardia, diumenge 29 d'octubre de 1984, p. 33.


[Fotos: www.worldscreen.com]

[TorontoTV: ¿Qué he hecho yo para merecer esto?: La bien pagá]

dilluns, 20 octubre de 2014

La vida del dibuix






El "bon" dibuix és aquell que no pot alterar-se en absolut sense que es destrueixi la seva vida interior, independentment de que el dibuix contradigui a l'anatomia, a la botànica o a qualsevol altra ciència. 

Kandinski,
  De l'espiritual en l'art (1952).



 




Sara González Castro. Rinoceront blanc. Dibuix (2014).

Al principi va ser... el dibuix. Un esbós, un croquis, així comença tot moltes vegades en qualsevol manifestació artística. Es pot comprovar a l'exposició TRAÇ. Com també, que el dibuix, lògicament,  és un art en sí mateix, independentment de la seva funció com a eina de coneixement, tesi que l'exposició defensa molt bé amb dibuixos que il·lustren quatre àmbits: Per entendre, quan el dibuix genera coneixement. Per provar, quan el dibuix és part d’una recerca. Per recordar, quan el dibuix és memòria. Per explicar, quan el dibuix és una eina de comunicació.

Del més simple, esquemàtic, preparatori (o no) al més elaborat i perfecte. Hi podem veure dibuixos mèdics, d'herbaris, d'animals, d'eines, arquitectònics, publicitaris, judicials i policials, carnets de viatge, d'il·lustradors de contes, diaris i auques, de dissenyadors, escenògrafs, pintors, cuiners, i, fins i tot, dibuixos d'instruccions per muntar els mobles d'Ikea.
Si en el camp del coneixement el dibuix va ser substituït a l'engròs per la fotografia (o pel collage: alerta la seva presència satèl·lit en aquesta mateixa exposició!) i l'ordinador, això no va significar la seva mort. El dibuix no ha deixat mai d'existir, aportant aquella qualitat emocional i sorprenent pròpia de les coses fetes a mà: un traç ple de vida.

Jaime Serra
La coleur des sentiments
(Infografia publicada al Courrier International, 2013)

A TRAÇ s'hi poden veure els esbossos preparatoris d'aquesta i altres infografies de Serra. El seu treball per a diaris i revistes recorda aquells meravellosos gràfics dels diccionaris enciclopèdics (com el Larousse), o les primeres infografies dels llibres de salut (com els que et regalaven a La Caixa), i llibres de text del col·legi, amb els que un aprenia el funcionament del cor i la circulació de la sang, el sistema nerviós, l'aparell digestiu i, de la manera més asèptica possible, el reproductor.


+ TRAÇ. El dibuix com a eina de coneixement. Del 7 d’octubre al 7 de desembre 2014. 
Arts Santa Mònica, Barcelona.

[Torontoràdio: Michael Nyman: The Draughtsman's Contract]

diumenge, 28 setembre de 2014

Teatre Museu Dalí


Salvador Dalí
Declaració d'independència de la imaginació  
i dels drets de l'home a la seva pròpia follia
Nova York, 1939


Arran del quaranta aniversari del Teatre Museu Dalí de Figueres, el setmanari Empordà va publicar un suplement especial. A les dues darreres pàgines, es fan tres preguntes, sempre les tres mateixes, a dotze persones representatives a nivell polític, social, econòmic i cultural de la ciutat de Figueres. Mentre llegia les seves respostes, la majoria, al meu parer, absolutament políticament correctes i profundament tòpiques, anava pensant què respondria Dalí al qüestionari. Potser això:

1. Què creu que ha suposat el Teatre-Museu Dalí per a Figueres?

Avida dollars: els diners dels visitants d'arreu del món que han vingut a veure el meu museu.

2. Pensa que podria haver-hi hagut més relació amb la ciutat?

No. Pregunteu als figuerencs quantes vegades hi han anat. Cap, una? I fa tants anys...

3. Cóm pensa que s'hauria d'encarar el futur d'aquesta relació? Què proposa?

Dos no s'entenen si un no ho vol.
Nomenar Albert Serra, el meu fill putatiu, director del museu.


[Foto: Ronny Van de Velde]

[TorontoTV: Hidrogenesse: El artista]