dilluns, 13 abril de 2015

De suro

Mercè Rodoreda
Sense títol
Aquarel·la sobre paper

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si em comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."

Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant.
26ª edició. Barcelona: Club editor, 1982.
ISBN 84-7329-085-2, p. 173-174.

Uf! Aquests dies que la Colometa torna a volar per Barcelona, interpretada per Lolita Flores a La plaza del Diamante, adaptació teatral de Carles Guillén i Joan Ollé, traduïda al castellà per Celina Alegre i Pere Rovira, fins al 3 de maig al Teatre Goya.

+ Toronto: La Colometa

[Imatge: L'altra Rodoreda: pintures i collages. Barcelona: Caixa Catalunya-Obra Social, 2008. ISBN 978-84-89860-19-3, p. 58]

[Torontoràdio: Pascal Comelade: La plaça del Diamant]

diumenge, 5 abril de 2015

El gabinet patafísic

 
  Granotes
(Bestiari, 2011)
Cabo San Roque


Últims dies per visitar l'exposició La cobla patafísica de CaboSanRoque, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La reunió dels seus instruments  conforma un autèntic gabinet de curiositats.
Al passadís d'accés ens presenten amb fotos les estrelles freaks que trobarem a l'interior de la gran sala, fosca i envoltada de cortines.
Un cop a dins, el visitant prem un botó vermell i, programats com autòmats, els instruments entren en acció. A mida que sonen, es van il·luminant més i podem veure de ben aprop amb la suma de quins estris, altres instruments musicals, cables, ampolles, bidons, motors... i mil andròmines han estat fabricats. Independentment de que produeixin sons, en sí ja són peces increïbles de ser vistes, frankensteins d'una gran bellesa monstrenca industrial, que haurien fet les delícies d'un Franz de Copenhague (és inevitable pensar-hi!), que haurien meravellat als artistes dadaistes (Dofí banyera recorda a les escultures de Jean Tinguely) i futuristes (Agrupació de lliris, vents sembla un parent de l'intonarumori de Luigi Russolo), també als de l'Art Pop (l'ús de llaunes de colors tenen la mateixa potència dels gluts de Robert Rauschenberg). Depenent de la mida, són petits i grans poemes visuals (Gàbia de gemecs i tot el Bestiari sencer, per exemple, segur que li hauria encantat al nostre gran Joan Brossa).
Assegut a la moqueta i amb els instruments en ple funcionament, vas seguint la simfonia màgica com si dels 50.000 dits invisibles del Dr. CaboSanRoque es tractés, entre la sorpresa i l'amenaça, perquè tot gabinet de curiositats té el seu punt inquietant.


+ CaboSanRoque: La cobla patafísica 2015-2001. Arts SantaMònica, Barcelona, fins al 12 d'abril de 2015.

El dia 12 d'abril, a les 12:00, concert de CaboSanRoque amb Pascal Comelade per tancar l'exposició.
Comelade col·labora a 12 Rounds (Chesapik, 2014) el darrer disc de CaboSanRoque , amb un solo d'orgue en un dels temes (Sorolls d'Hatari) i amb la preciosa coberta del disc:


+ CaboSanRoque

[TorontoTV: CaboSanRoque: Ya-ya Trueno]

[Fotos: CaboSanRoque]

dilluns, 30 març de 2015

La pared



Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...


Versió incendiària la de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.


La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2013).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.


El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.


No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlistsDeep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

diumenge, 15 març de 2015

Sophie i l'altra



Sophie Calle
L'Autre
(1992)

Hi ha una carta d'amor que fa anys tinc abandonada sobre l'escriptori. No havia rebut mai una carta d'amor. En vaig encarregar una a un escrivent. Vuit dies després, vaig rebre una bonica carta de set pàgines escrita amb ploma i en vers. Em va costar cent francs i l'home va escriure:”[...] jo, sense haver-me mogut d'aquí, he estat amb vostè a tot arreu...”
Sophie Calle. La carta d'amor.
Autobiografies
(1988-2013)

Aquest fragment de La carta d'amor recull algunes constants de les obres de Calle, com són el joc entre realitat i ficció, l'amor, la bellesa, el sentit de l'humor.

A l'exposició Sophie Calle. Modus vivendi també es pot veure Prenez soin de vous (Cuidi's), de 2007, que gira entorn d'una altra carta d'amor que va rebre l'artista, però via e-mail i de ruptura. Conclou dient: M'hauria agradat que les coses fossin d'una altra manera. Cuidi's molt. Un final tan desconcertant per a ella que va demanar el punt de vista i la interpretació a 107 dones (algunes actrius, ballarines, cantants...) i un lloro, per intentar entendre què volia dir exactament el remitent. I el resultat, fer una vegada més de la vida - real o inventada, tant se val – art. 

+ Sophie Calle. Modus vivendi, [La Virreina] Centre de la imatge, Barcelona, fins al 7 de juny de 2015.

[TorontoTV: Sophie Calle: Prenez soin de vous: Brenda]

Foto: [La Virreina]

divendres, 20 febrer de 2015

Honor als valors salvatges


Jean Dubuffet
Autoretrat VI
(Desembre de 1966)


"La exposición abierta el 10 de enero de 1951, en la Librería Marcel Ebrard reúne las obras de cinco artistas que figuran en el catálogo con los nombres siguientes: Paul End, Alcide, Liber, Gasduf, Sylvocq.

Esos nombres pueden parecer extraños. Efectivamente, lo son. La razón estriba en no ser exactamente los nombres verdaderos de los artistas. Se trata de nombres truncados, no enunciados enteramente. Así pues, nos hallamos ante unas obras cuyos autores permanecen en un semi anonimato. Eso nos cambia del ambiente habitual de las exposiciones pictóricas en las que los expositores se muestran por el contrario generalmente tan ávidos por darse a conocer.

Los expositores, en las exposiciones habituales, se preocupan extremadamente por la acogida reservada a sus obras por el público y de los comentarios que habrán de publicarse eventualmente en la llamada rúbrica artística de los periódicos. Cada cual suputa sus posibilidades de convertirse, si no lo es ya, en un artista profesional que viva holgadamente de la venta de sus obras, colmado de atenciones y homenajes...

Pero aquí, nada de eso. Los cinco expositores no se preocupan ni por asomo de tales consideraciones. Tienen otras preocupaciones. Además, no saben ni que dicha exposición se celebra. Esas cosas les dejan totalmente indiferentes. Tienen unas preocupaciones mucho más inmediatas y urgentes que la de ganar dinero con dibujos o jugar a las vedettes en los círculos mundanos. De otro lado tales eventualidades quedan excluidas absoluta y definitivamente para ellos. Los cinco se hallan efectivamente y en estos momentos encerrados detrás de las puertas de un asilo de alienados. Y cuando uno se encuentra en esa situación, se tienen temas de reflexión más graves que el de ver su nombre mentado con ventaja por los críticos de arte de la prensa. Uno tiene cosas en que reflexionar, tan graves y preocupantes, que unas cuestiones como la de mostrar sus dibujos en público, parecen meras futilidades, totalmente carentes de importancia. Y si uno hace dibujos no es, ni mucho menos, con la idea de enseñárselos a quien sea y sacar dinero y consideración, sino por unas razones mucho más serias y profundas.
"*

*Jean Dubuffet. Honor a los valores salvajes (fragment). 1967.
A: Dubuffet, Jean. Escritos sobre arte.
Barcelona: Barral Editores, 1975, pàgs. 95-96.


Tot això ve perquè aquest any tampoc penso anar a ARCO.

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: Le chat du café des artistes]

diumenge, 8 febrer de 2015

Jardí salvatge


Carol Rama
Apassionata
1941


Últims dies per veure l'exposició La passió segons Carol Rama al MACBA. Una obra d'una força demolidora la d'aquesta artista italiana, una autèntica outsider. Les seves Apassionates i Dorines, les primeres obres que va pintar als anys 30 i 40, amb poc més de 18 anys i sota l'influx de la bogeria (d'ella i dels seus pares), són les que més m'han impactat del conjunt de les quasi 200 obres exposades. La combinació explosiva de sexualitat descarnada i animal contrasta amb la delicadesa de la tècnica, l'aquarel·la. Pigments purs diluïts escapant del contorn d'un dibuix esquemàtic, mínim, però que no pot ser més expressiu. I per sobre de l'erotisme dels sexes oberts i penetrats, a mi la vista se m'ha anat directe als caps de les protagonistes (que són ella mateixa i la seva mare). Caps amb corones de llorer florides i branques que es ramifiquen com un sistema nerviós que ha xuclat tot el cervell, representant així la bogeria com un bell jardí salvatge.

Carol Rama
Dorina
1943

També m'ha interessat molt l'ús del collage i l'assemblage que, en algunes peces, Rama anomena bricolages, prenent la paraula del seu amic i poeta avantguardista Edoardo Sanguineti. Desprès de les cèlebres aquarel·les, i allunyant-se de la figuració per entrar de ple en l'abstracció, amb un discurs més aviat existencialista, serà el collage la tècnica que utilitzarà en dècades posteriors. Per la tria dels materials (filferros, claus, cargols, roba de sac...) , són propers a l'art povera, però Rama no arriba a inscriure's en el grup; passant a composicions inquietants a base d'ulls de nines i de taxidermista, o de més violentes, amb ungles d'animals esgarrapant i foradant les teles, o colls d'abric de pell de guilla ensangonats (que interpreto com un cop a la burgesia de Torí a la que va pertànyer i la ruïna del pare va expulsar).

Amb cautxú i làtex, encara en l'abstracció, i amb pròtesis dentals, penis, pits, llengües... reprenent la figuració, modela les formes dels cossos d'un món en descomposició. El món que li ha tocat viure, el que va dels desastres de la Segona Guerra Mundial a l'aparició de la sida. O el de l'escàndol de les vaques boges, que la va marcar especialment, reforçant la seva part més animal i arribant a auto-declarar que la vaca boja és ella.

+ La passió segons Carol Rama. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 22 de febrer de 2015.

[TorontoTV: Mina: Il cielo in una stanza]

[Fotografia: M-arte y cultura visual]

diumenge, 25 gener de 2015

Carmen


Fiction department
1960's

Yo sólo quiero tu afecto. No quiero más vampiras de extrarradio ni criptohippies ni sacerdotisas del mal. Deseo un tigre postrado a mis pies con la delicadeza de lo japonés. Ojalá escuchase voces, ojalá fuese un teléfono.
Se de una chica especial. En la biblioteca tras el mostrador atiende gentil y con suma diligencia me resuelve toda petición. Encuentra a Jorge, Adolfo, Silvina, Jardiel, Félix, Miguel, Ramón... sin mayor dilación.
No es un ángel ni una reina, solo campesina con clase. Es mi amor, mi dulce amor, mi secreto amor. La veo allí meditabunda como monja en su celda. Ella me da lo que no hay. Lo que ella me da no lo puedo hallar pues las chicas de hoy que van por ahí son tan gélidas que deben tener sangre esquimal. 
Carmen
Los caramelos

Los caramelos
Esconde tus alas en la torre fantasma

Madrid: Discos Walden, 2014.

- Juan Monge: ¿Qué te llevó a versionar Karen de los  Go-Betweens para convertirla en Carmen?

- Charlie Mysterio: La imagen de una bibliotecaria como monja de clausura me parece fascinante. Las chicas que leen mucho son realmente las más peligrosas.*

 * Monge, Juan. Los caramelos: éxodo sentimental
[Entrevista a Charlie Mysterio]. Rockdelux, núm. 335, gener 2015, p. 16.

[Foto: George Zimbel]

[Torontoràdio: Los caramelos: Carmen]