diumenge, 31 de gener de 2016

Figures del desdoblament


Don Juan, memòria amarga de mi
Cia. Pelmànec 


LA MORT.  5a porta
Quan s'entra als mons de l'imaginari, de seguida s'ensopega amb el buit, amb les tenebres, amb la mort.
Donar vida a un titella, fet de matèria inanimada, és donar vida a la mort. Aquest significat profund es troba subjacent a tot el teatre tradicional de figures, però també en les seves formes més contemporànies, com Tadeusz Kantor va mostrar en els seus espectacles.
El teatre de titelles europeu sempre ha tingut la mort com un dels personatges principals. Les tenebres i el buit mortuori han estat font d'inspiració d'una vitalitat tan increïble com inquietant. Com succeïx amb el buit quàntic, que és un espai farcit d'energia potencial, el “buit simbòlic” de la mort també esperon la imaginació i la creativitat humanes, ansioses de figures i espais de projecció.*



*
Toni Rimbau
.”Les set portes de l'alteritat”.
Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils
Barcelona: Comanegra, 2015. 
ISBN: 978-84-16033-83-6.

Figures del desdoblament: titelles, màquines i fils, va ser possiblement una de les millors exposicions del passat 2015. Estructurada en “Les set portes de l'alteritat” (el llindar, animàlia, inferns i dimonis, la batalla, la mort, devoció i l'altre) proposava - i manté en el seu excel·lent catàleg - reflexions reveladores sobre l'altra banda del mirall, o el poder quasi diví de fer visible amb un titella tot el que l'humà no s'atreviria a mostrar. A més, donava fe de l'enorme qualitat i tradició del teatre de titelles a Catalunya.
Així ho demostra la companyia Pelmànec i el seu Don Juan, memòria amarga de mi, un èxit amb la sala plena a les funcions del passat gener, prorroguen fins a mitjans de febrer.

A Don Juan... la Mort es resisteix a donar el seu petó letal a un Don Juan vell, malalt i acabat. Reclòs en un monestir, el gran seductor ha perdut facultats i, moribund, entrarà a les portes de l'infern de la mà dels fantasmes del passat, i algun del present. Però si volen retre comptes, no trobaran en ell cap intenció de penediment, i encara tindrà forces per fer dubtar sobre el sentit de la vida al jove monjo que el cuida.

De ritme pausat, amb l'escenografia senzilla i espartana pròpia d'un monestir, ple d'imatges d'una poètica onírica i fantasmagòrica, l'espectacle és un autèntic tour de force de Miquel Gallardo (co-autor del text amb Paco Bernal, a partir de textos de Tirso de de Molina, Zorrilla, Molière i Palau i Fabre), actor en el paper del jove monjo i manipulador dels titelles (tots tres confeccionats per Martí Doy), un veritable prodigi del desdoblament donant veus i moviments a cada personatge. 

Últimes funcions a Barcelona. No s'ho perdin!

+ Don Juan, memòria amarga de mi. Cia. Pelmànec, al teatre La Vilella de Barcelona, fins al 14 de febrer.

dilluns, 4 de gener de 2016

El monyo de Tippi


 Tippi Hedren
és Melanie Daniels
 a The Birds d'Alfred Hitchcock, 1963.


La ficha técnica de Los pájaros anuncia: "And introducing Tippi Hedren". Todo un programa esta "presentación" de la actriz a la que arañan los pájaros en el celuloide del filme, tan sensible como la fina piel de las rubias.
Esta entrada en materia insistente se completa con una característica narrativa: mientras que antes retrasaban su aparición, las rubias interpretadas por Tippi Hedren ocupan de entrada toda la escena, Melanie trotanto por las calles de San Francisco, Marnie apretando el paso en un andén de la estación (¿señales retóricas de un autor solícito con su criatura, impaciente por mostrarla al espectador, ávido por descubrirla, por conquistarla, ya debe a continuación felicitarse por ello o llevarse una desilusión?).
Sonrisa, soltura, favorecedor traje de chaqueta verde, conciencia de superioridad social (papá es propietario de un periódico local) y de sus cualidades físicas, Melanie, cuya estilizada silueta, a la manera de una nadadora cuyo crol iguala al de una sirena, hiende la realidad como si le perteneciera sin fisuras, luce un moño que imanta la mirada y provoca destellos: desatar, destrenzar, penetrar esta arquitectura capilar dorada mientras se sueña con acariciar los bucles que adornan el monte, algo más abajo, donde se curvan las bragas fetiche de Hitch. Una brizna de ironía sazona este placer de ser ella misma, que suscita celos alrededor: “Pasarme la vida bañándome desnuda en las fuentes”, dice como contrapunto a los rumores, animando a imaginarla deshaciendo ese moño espectacularmente íntimo. Pirueta inicial de Los pájaros. *


* Serge Koster
Las fascinantes rubias de Alfred Hitchcock 
Cáceres: Periférica, 2015.
ISBN: 978-84-16291-19-9,
p. 68-69.


[Foto © Universal Pictures/Sunset Boulevard/Corbis]

[TorontoTV: The Birds, Alfred Hitchcock, 1963]

divendres, 1 de gener de 2016

dimecres, 30 de desembre de 2015

Esperant a Rhum


Rhum & Cia
[Foto de David Ruano]


Y he aquí a los payasos Pipo y Rhum. Rhum es uno de los mejores augustos actuales. Tal vez el mejor. Es el heredero de Beby, de Barío y de Porto. Tristán Rémy le dedica veinticinco páginas, nada menos que veinticinco páginas, de su importante libro “Les clowns”. Rhum da un aspecto grave a su fisionomía en las situcaciones más cómicas. Tiene, a más del ánimo de divertir, la preocupación de convencer. Se vale de la insinuación. Todo cuanto hace refleja su poder de sugestión y de emoción, que es el fruto de su ciencia consumada de la utilización del detalle. Rhum es un mímico extraordinario. La imagen sugerida por la mímica de sus sentimientos pone al espectador al corriente de la realidad de sus observaciones. Sus manos portentosas definen la naturaleza particular de sus emociones. Le han comparado con Porto. El parangón no descansa en una base sólida. Sus gestos estudiados contrastan con el movimiento perpetuo, compulsivo, de los del malogrado Porto. Porto era un nervioso, Rhum es un observador. Y también un calculador. Como Grock.
Rhum, que se llama Enrico Sprocani, nació en Berlín en 1904. Su madre, Natalina Piatti, era una de las cuatro hermanas de Piatti. Su padre, de origen italiano, fué también augusto. Rhum ha trabajado con el famoso dúo Darío-Barío, con Robert Despard-Piége, con Alex Bugny y finalmente con Manetti, convirtiéndose protamente en el pilar del Medrano, en el payaso predilecto del público de París. En 1939, al estallar la guerra, Rhum y Marinetti actuaban el Circo Strassburger, en Holanda. Marinetti regresó precipitadamente a Francia y entonces Rhum se juntó con Pipo, pertenciente a una famosa familia de amaestradores de caballos.

Sebastià Gasch. Un gran programa de circo. Destino, 12/XI/1949.


 


De tots els grans pallassos de la Història, el pallasso Monti (Joan Montanyès) es va anar a fixar en Rhum per preparar el que havia de ser el seu nou espectacle. Volia que fos un homenatge a la professió. Però no va poder ser, Montanyès desgraciadament va morir abans d'estrenar-lo. Els seus companys i amics pallassos, amb Jordi Martínez al capdavant (el senyor Martines, oncle i primer cara blanca de Monti) van tirar endavant la funció, mantenint el nom de Rhum, però adaptant-la i convertint-la en un sentit i emotiu homenatge a Monti, qui, sens dubte, ha passat a ser un dels grans pallassos de la Història.
Quan a Rhum, per exigències del bolo, el cara blanca senyor Martines accepta fer d'august, un pot veure en ell molt de Monti, en la manera de moure's i de dir, barrejant el català i el castellà, els renecs, la salutació al públic un per un (hola, hola... a tu no!), o els ja mítics trabajar de trabajar... o muehte de morirse... es posa de manifest que Monti tenia una personalitat única, un estil propi ben reconeixible pels que l'havíem vist en acció alguna vegada en els 30 anys que portava sobre els escenaris.
Estrenat al Teatre Lliure, l'espectacle ha girat un any llarg, acumulant èxits de públic, crítica i premis especialitzats, i ha tornat aquest nadal altre cop al mateix teatre. Amb dramaturgia i direcció de Martí Torras, cinc pallassos excel·lents, la música de Pep Pascual (Pepino) i un vestuari preciós, Rhum ha estat sempre un espectacle rodó des dels començaments. Un seguit d'entrades memorables (el toro, hay que mojarse, el sopar amb la milikituli, la ballesta... totes!) i alguna clàssica d'històrica (com el joc amb el mirall, que ja el feien Pipo & Rhum als anys 40)... i amb aquest temps de rodatge, els pallassos han anat agafant tal compenetració entre ells que la festa ara arriba al grau més alt, donant més cabuda encara a la improvisació, en un diàleg constant amb el públic, referències a l'actualitat, amb un gamberrisme que ens porta al seu món del revés (però amb més sentit comú que el real), a la desinhibició total. No pares de riure, també de pensar. Surts més que com nou, surts transformat.

+ Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, fins al 10 de gener de 2016. Prorrogat una setmana més!

dissabte, 19 de desembre de 2015

Misteri Bofarull




 





















Angel Bofarull
Eugènie de Guerin
2014
Collage en caixa,
25 x 16 cm.



Collage = life
Joseph Cornell, Diario (1964)

Algunos pintores parece que experimenten cierta melancolía cuando se trata de recortar, despedazar, sacrificar papeles, imágenes que aprecian. En sus collages y sus cajas, Angel Bofarull (Barcelona, 1957) resulta fascinado por todo aquello que le recuerda a un mundo desesperadamente nostálgico. Como Joseph Cornell, tiene afán por los encuentros amorosos. Como él, imagina unos hábitats efímeros, receptáculos de objetos íntimos cargados de secretos inconfesables o pueriles que nos vienen de la infancia cuando al acecho del mundo, cajones, maletas y alacenas parecían contener maravillas que había que desvelar costara lo que costara, a pesar del riesgo de semejante incursión en territorio prohibido. Allí uno hallaba botones de jade disparatados junto a postales, flores secas y horarios caducos... Archivar, clasificar, ordenar, captar con bulimia, responde también a ese deseo infantil de quererlo poseer todo. Coleccionarlo todo. Posiblemente se trataría, una vez más, de multiplicar las sensaciones combinándolas, difiriendo los gustos.*

* Guigon, Emmanuel. Historia del collage en España.
Teruel: Museo de Teruel, 1995. ISBN 8487183344, pàg. 180.


Angel Bofarull
Morts contemporanis
2015
Collage, 17 x 11 cm.

A la galeria Artur Ramon Art de Barcelona es pot veure una petita mostra de collages i assemblatges d'Angel Bofarull d'entre 1990 i 2015. La malenconia i el romanticisme estan presents també en les peces més recents, aquest cop a través d'estampes d'àngels o delicades figuretes de porcellana. L'art i el misteri de donar vida, sentit i sensibilitat a petits retalls de paper imprès, imatges evocadores d'històries passades o de les pulsions més íntimes. 

L'any 2006, entre els anys dels collages exposats, Bofarull va editar Oiseaux de cage, un llibret que es pot adquirir a la galeria i que recull la seva passió pels ocells. Conté delicats collages, dibuixos i textos entorn a ocells i gàbies, fragments signats per Txèkhov, Tiúttxev, Fournier, Balzac, De Saint Pierre, Dickinson (un ocellet engabiat i un referent també per a Joseph Cornell, que li va dedicar una preciosa caixa-gàbia oberta) i textos del propi Bofarull:  (...) El pájaro salió de la alcoba. Era un petirrojo con pechera de coral. El hombre no lo oyó, como no se oye a las piedras ni se escucha a los padres. Sus ojos seguían abiertos, sus manos entrelazadas: había dejado de respirar...*

* Bofarull Viladós, Angel. Oiseaux de cage. Madrid: Fernando Villaverde Ediciones, 2006. ISBN 8493464023.

+ Angel Bofarull: obres de 1990 a 2015. Artur Ramon Art, Barcelona. Fins al gener de 2016.

[Fotos: Artur Ramon Art]

[Totontocells: Pit roig]

dimarts, 1 de desembre de 2015

Escaparé de Bacon County



Michael McCurdy

Il·lustració per a Una infancia: biografía de un lugar
de Harry Crews


"En mitad de la noche, cuando los demás se habían ido a la cama y llevaban ya un buen rato dormidos, ella me hablaba de muchas otras cosas aparte de serpientes. Consideraba el mundo entero un lugar aberrante y lleno de sombras, pero ella entendía las aberraciones y las sombras, sabía todo lo que había que saber acerca de unas y otras, y nunca le pareció raro que hubiese tan pocas cosas en su modo que fuesen de verdad lo que aparentaban ser. Una noche, después de llevar impedido en la cama cerca de dos meses, como de costumbre se puso a frotarme las piernas con linimento. Me frotaba y masajeaba los huesos descarnados y atrofiados sin dejar de hablar. De pronto se detuvo, ladeó la cabeza y se puso a escuchar.

- Esos pájaros - dijo.
- Pájaros - dije yo.
- Ya te advertí de esos pájaros, hijo.
- No - le respondí - . No me has hablao de ningún pájaro.
- Sí - dijo ella -. Sí que lo hice.

A veces se ponía muy irascible si te ponías a discutir con ella más de la cuenta en mitad de la noche. Yo no quería que se revolviese y se pusiera a tropezar con los muebles despertando a toda la casa, por lo que me limité a mover la cabeza sin atreverme a volver a decirle que no.

- Jovencito, no deberías tener esos pájaros metíos en casa - dijo-. Una casa no es lugar pa un pájaro. Los pájaros necesitan que les disparen. Urgentemente. Una casa es pa la gente. Los árboles y el cielo, a lo lejos, eso sí es pa los pájaros. Ya te advertí de los pájaros."*
 


    *
    Harry Crews
    .
    Una infancia: biografía de un lugar
    .
    Traducció de Javier Lucini. 
    Il·lustracions de Michael McCurdy.
    Pròleg de David Bizarro. 
    Madrid: Acuarela & Antonio Machado, 2014.
    ISBN: 978-84-7774-218-0,
    p. 126.


Harry Crews deia que no recordava el dia que va néixer, però sí el dia que va despertar a la vida. I ho va compartir escrivint aquesta novel·la auto-biogràfica, descarnada i bella, sobre la seva infantesa.

[TorontoTV: Ella Fitzgerald: Georgia in my mind]

[Fotos: Acuarela Libros]

divendres, 27 de novembre de 2015

Wanderlust

Joseph Cornell 
A Parrot for Juan Gris
1953-1954-1957 


Wanderlust significa passió de viatjar. Joseph Cornell gairebé no va sortir de Nova York, del camí que separa Queens de Manhattan. Però al taller del garatge d'aquella petita casa de fusta a Utopia Parkway, on vivia amb el seu germà Robert i la seva mare anciana, Cornell hi va dur a terme el seu wanderlust particular: viatges transoceànics als castells fantàstics del rei Lluís II de Baviera, als hotels i palaus centre-europeus, als boscos alemanys passejant amb Goethe, Novalis i Hölderlin, a les viles florentines dels Mèdici, al París dels cubistes i dels surrealistes, als misteris de l'antic Egipte, als paisatges nevats de Rússia i de l'Imperi Austrohongarès, allà a on van néixer les ballarines Tamara Toumanova i Tilly Losch, que tant va admirar a la Metropolitan Opera.

Els souvenirs dels seus viatges van prendre forma d'obres d'art: collages d'imatges i assemblatges d'objectes, tancats dins petites caixes. Tresors de quincalla d'un viatger romàntic, una persona extremadament sensible, culte, un artista únic i especial entre artistes. Cornell, sense sortir de casa, va conèixer molts més països i com no ho faran mai milers de turistes de l'era low cost. 

Més viatgeres, en el sentit físic, que el propi Cornell, sí han resultat ser les seves obres. Esteses per museus i col·leccions particulars d'arreu del món. L'any 2014 es van reunir un bon nombre d'elles en una magnífica exposició al Musée des Beaux-Arts de Lió: Joseph Cornell et les surrealistes à New York. I aquest 2015, amb Wanderlust, primer a la Royal Academy of Arts de Londres i, encara ara, al Kunst Historisches Museum de Viena. 
A Viena s'hi exposen 75 obres de Cornell: collages, caixes, caixetes, objectes i maletes. Una tria representativa de les moltes sèries que va realitzar, com ara les dedicades als ocells (entre la que es troba l'homenatge a Juan Gris i composicions amb més aus exòtiques o misterioses òlibes), les ballarines, els Mèdici, les pipes, les bombolles de sabó i les constel·lacions. Collages sobre paper, des dels primers treballs propers als de Max Ernst, a obres més tardanes, de poc abans de morir. Picades d'ullet a Marcel Duchamp com la Mona Lisa tallada en dues parts. Objectes trobats, com l'elegant  Fortune
 
Joseph Cornell 
Fortune
c.1967 

Un muntatge impecable, a base de quatre grans vitrines disposades en rectangle, que permeten veure les caixes de Cornell pel davant i pel darrera (algunes porten la seva firma, anotacions i etiquetes de les galeries i altres llocs pels que han passat, el viatge lluny de les mans de l'autor). Tot amb una il·luminació general de la sala molt tènue, amb només petits punts de llum (leds) sobre diferents angles de les caixes, creant un espai màgic, proper també a l'ambient misteriós dels gabinets de curiositats. Una sala de les meravelles dins l'impressionant palau que ocupa el gran museu vienès, dialogant amb la no menys impressionant col·lecció de pintura i escultura que s'hi conserva permanentment, convidant-nos a compartir un viatge infinit per la Història de l'Art.


+ Joseph Cornell: Wanderlust. Kunst Historisches Museum de Viena, fins al 10 de gener del 2016


[Torontòpera: Richard Wagner: Lohengrin. Preludi]