dissabte, 20 de gener del 2018



2008-2018
Toronto
en la llengua dels indis hurons vol dir lloc de trobada
 10 anys compartint a la xarxa 

dimecres, 17 de gener del 2018

A chupar del bote


El Molino presenta
A CHUPAR DEL BOTE
El gran show de la Transición
Manolo de la Mancha i Ximo Berenguer
Barcelona: Ramón Reverté, 2017

Aquests dies que Lita Claver La Maña es retira dels escenaris, que la revista Interviú plega, i es coneix per fi la sentència del cas Palau, el gran fracàs de la Transició política espanyola torna a estar en punt de mira. Al foto-llibre A chupar del bote, amb les fotos de Ximo Berenguer recuperem alguns dels grans moments de El Molino, el que va ser el music-hall més transgressor del Paral·lel als setanta, testimoni d'un temps en que alguns van creure que, amb paraules de Manolo de la Mancha, la revolució sexual seria el preàmbul de la revolució social.
Coplas a la muerte del tío Paco

Solista:
La Mancha tiene un molino,
la Mancha tiene un quijote,
El Pardo tiene un caudillo,
que vino a chupar del bote

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.

Solista:
La SEAT está de huelga
para que el convenio brote.
Pero sordos empresarios
prefieren chupar del bote.

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.

La Maña, les vedettes Christa Leem i Ondina, el Dúo Maravillas, Pipper , Johnson i el Negrito Polly... tots desfilen per les fotos i els textos: entre bambalines, per la platea, l'escenari i també per les rodalies del local: ... en el Molino no hay tregua: censores y coristas, estudiantes y fascistas, burgueses con querida, calvos estraperlistas, travestis y notarios... Alcohol ahogado en humos, carnes y risas, culos declamando coplas: El Molino todo lo cura, El Molino todo lo arregla.
Qui hauria de dir llavors, en l'esplendor de la ploma i els lluentons, que el polvo molinero es convertiria més aviat en caspa, que tancaria en la ruïna, reobrint però, anys després, amb una reforma integral de l'edifici i sobrevivint fins avui, no sense moltes dificultats.


Solista:
El clero y los militares
impiden que el pueblo vote
pero llega la democracia
no más chuparán del bote.

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.

Solista:
De las calles las protestas
los grises son azote:
quieren con balas de goma
blindar el chupar del bote.

Coro:
A chupar del bote
hasta que se agote,
a chupar del bote
es lo mejor.


A Tuyo es el mañana, Pablo Martín Sánchez tria precisament l'època de la Transició com escenari de la seva novel·la. Creua les històries de varis personatges prototípics d'aquells anys, entre manifestacions i corrupteles: la periodista d'investigació disposada a destapar un cas de robatori de nadons (el reportatge podria haver estat publicat perfectament a Interviú); un comando terrorista disposat a fer justícia per la via violenta i més radical; el funcionari de l'Estat disposat a continuar chupando del bote més enllà del franquisme; el llebrer, esplèndida troballa la de donar-li veu pròpia, humanitzant la seva condició de gos, metàfora brutal de la classe obrera; la mare soltera i la seva filla, la nena que amb el nou vingut robat representen un futur que es dibuixa complicat. Aquell futur és el nostre present.
  

Manolo de la Mancha; Ximo Berenguer. A chupar del bote. Barcelona: Ramón Reverté, 2017.
Fotos: Ximo Berenguer (un personatge de ficció creat per Joan Fontcuberta)

Pablo Martín Sánchez. Tuyo es el mañana. Barcelona: Acantilado, 2016.

divendres, 29 de desembre del 2017

Paleta Brossa


Comiat 
 
Els núvols vénen apilotats.
Agafo un mocador per dues puntes
i hi faig un nus. Després un altre.
(Fluixos tots dos, però dic que els estrenyo.)
Un altre en faig d’igual i estiro sempre
el mateix bec. Tapo els nusos.
Llanço el mocador enlaire, i els nusos
estan desfets.
Ah, llibertat! 
 
Joan Brossa


Encara que es podrà veure fins al 25 de febrer del 2018, sens dubte, Poesia Brossa ha estat per a mi l'exposició d'aquest any que estem a punt d'acomiadar. Per sort, gran part del que s'hi mostra ara, es conservarà a la col·lecció permanent del MACBA i al seu centre de documentació. També és d'agrair que, en un altre àmbit, i quasi com un miracle en l'època de crisi continua que vivim, La Seca-Espai Brossa continuarà muntant obres de Brossa, amb una programació que sempre manté l'esperit para-teatral del seu inspirador. O que la Fundació Joan Brossa continuarà fent la gran tasca de difusió de l'obra del poeta.


   Joan Brossa
Poema objecte,
1967-1982


Poesia Brossa és la gran exposició retrospectiva per primera vegada des del llegat pòstum de Joan Brossa al MACBA. El poeta, que quan va anar a fer-se el DNI li varen posar per error “paleta” quan li van demanar l'ofici, va construir un gran edifici sota la mateixa teulada poètica, amb diferents estances: teatre (de tall experimental i amb especial interès per les arts para-teatrals: accions, màgia, striptease, transformisme, circ...), cinema (de la mà de Pere Portabella, entre d'altres, i també com a espectador diari de la Filmoteca...), fanzines (quan encara ni es deien així) i revistes dins i fora de Dau al Set, llibres d'artista (brutal Fregoli), col·laboracions amb músics (que jove a les fotos Carles Santos!), una extensa col·lecció de poemes publicats, poemes objecte i instal·lacions... 
Obra visual que a Barcelona s'havia pogut veure dispersa en altres museus (potser la més extensa havia estat a la Virreina) i a galeries (sobre tot a la Carles Taché, la Miguel Marcos i la Joan Prats...), però que reunides aquí i ara, com mai, impressionen i fan molta il·lusió als seus seguidors. Especialment poder veure els originals dels poemes visuals sobre paper, alguns després passats a gravats, serigrafies i cartells impresos en formats molt més polits. El material original, de factura més aviat pobre, sobre quartilles, papers esquinçats, retalls de diaris, amb etiquetes comercials, fils... alguns a dues cares, són una autèntica meravella.
A més, l'obra de Brossa es manté jove com poques. Visualment ho ha estat sempre, com quan sent ja ell gran, a pocs anys de morir accidentalment, van portar una selecció de poemes objecte a una biennal de Venècia i un col·leccionista de parla anglesa es va interessar preguntant que qui era aquella tal Joan, artista jove espanyola... I continua sent una obra fresca, fins i tot precursora no superada del millor disseny gràfic que puguem veure actualment. 
Actual també pel contingut polític i social, el combatiu d'un obrer d'esquerres (com a bon poeta-paleta), catalanista i, per sobre de tot, defensor de la llibertat. 

Poesia Brossa. Museu d'Art Contemporani de Barcelona.

[Foto: © Col·lecció MACBA. Consorci MACBA. Fons Joan Brossa. Dipòsit Fundació Joan Brossa]
 


dilluns, 13 de novembre del 2017

Savis al capvespre



Joan Ponç
Savis al capvespre
1948

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? Ho ignoro i prefereixo ignorar-ho, no sigui que em passi com aquell senyor, que vivia feliç amb la seva llarga barba, fins el dia en que li preguntaren si quan dormia la tenia a sobre o a sota del llençol. Aquella mateixa nit, per primera vegada començà a preocupar-se d'allò. Ni amb la barba a sobre ni a sota del llençol va aconseguir conciliar el son. Finalment va haver de tallar-se-la.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? La capacitat de soledat, doncs és la forma en que ell sigui més lliure i deixi també en llibertat als altres.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? La mateixa que en l'home. Per què ha de ser diferent?

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? El mateix.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? No el sé, però tinc observat que és gràcies als defectes que la gent aconsegueix sobreviure.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Intentar trobar la veritat, sense témer la seva possible crueltat. Sense saber tant se val si existeix.

EL MEU SOMNI DE DITA? No haver nascut.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Que fos veritat la Resurrecció de la Carn, però confesso que no em preocupa el més mínim.

QUÈ VOLDRIA SER? No ser.

ON DESITJARIA VIURE? Enlloc, però donada la impossibilitat, a on visc: en el Pirineu.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Possiblement es troba entre els infraroig o els ultra violeta. O qui sap, més ací o més allà.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Sent silvestres, totes.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? El meu gat.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Els admiro tots, tot i que només sigui pel fet que aconsegueixin sobreviure en un món on tot sembla organitzat per evitar que apareguin, i en cas d'aparèixer destruir-los el més eficaç possible.

ELS MEUS POETES PREFERITS? Igual resposta que l'anterior.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? La família Dràcula.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? La família Dràcula.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Depèn.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Depèn.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? És inútil nombrar-los, són gent que ningú coneix.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? (Pregunta no contestada)

ELS MEUS NOMS FAVORITS? (Pregunta no contestada)

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? No detesto.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? No menyspreo.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? L'únic fet militar que podria admirar seria el que acabés amb tot els fets militars. Però això és impossible, doncs una verdadera pau només podria arribar a través de la cultura, mai a través de la guerra.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Cap, doncs és fàcil verificar que totes han fracassat.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? Invisibilitat.

COM M'AGRADARIA MORIR? Desaparèixer, sense més.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Una certa absència.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? (Pregunta no contestada)

EL MEU LEMA? Sense humor no pot haver serietat. (Per cert, aquest qüestionari Proust molt humor no té).


Recupero el qüestionari Proust de Joan Ponç arrel de Diàbolo, l'exposició a La Pedrera que aplega obres de tota la trajectòria del pintor, però sense ser la gran retrospectiva que es mereixeria. Esperarem encara una de més completa algun dia, que, per justícia i reconeixement, hauria de ser organitzada des d'un museu públic. Com, per exemple, la que el MACBA ara mateix dedica a Joan Brossa, Poesia Brossa, amic de l'ànima de Ponç.

La primera vegada que vaig veure l'obra de Joan Ponç va ser als anys vuitanta, en una sala d'exposicions d'un banc. Feia pocs anys que Ponç havia mort i s'hi exposava la seva Suite Geometria de la Mort (1974), una sèrie de dibuixos al guaix, tinta i llapis de colors sobre paper. El programa de l'exposició incloïa, a mode de perfil de l'artista, el qüestionari Proust que li havia passat el periodista Lluís Permanyer. Aquest i la resta de qüestionaris que altres artistes, escriptors, intel·lectuals i algun polític havien respost a Permanyer, es van reunir en un llibre: Cuestionario Proust. Barcelona: Plaza i Janés, 1981. El de Joan Brossa també hi és:


 Joan Brossa
La clau de la clau
1989

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? La voluntat.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? L'honradesa.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? Feminitat i caràcter.

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? Sinceritat i intel·ligència.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? Sovint l'obstinació, de vegades una excessiva bona fe.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Crear o contemplar, segons el moment.

EL MEU SOMNI DE DITA? Que la Humanitat s'entengui d'una vegada.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Viure d'il·lusions.

QUÈ VOLDRIA SER? Tal com sóc, però reblat el clau.

ON DESITJARIA VIURE? A Catalunya.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Segons el moment: ara el vermell.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Les petites flors silvestres.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? L'oreneta.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Admiro a Joyce. I també els contes populars, que prefiguren el surrealisme.

ELS MEUS POETES PREFERITS? No sé: potser Li Po i Khayyan. O l'expressionisme dels poetes bíblics.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? Se m'ocorren Prometeu i Brand.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? Isolda, Solveig.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Brahms i Wagner, variats i contundents com els fenòmens de la Naturalesa. Schumann i el seu lirisme. I Debussy. Dels catalans la línia que va de Gerhard a Mestres Quadreny.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Molts i diferents: Ucello, Cranach, Gauguin, Picasso, Miró, Tàpies. I un bravo per Duchamp.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? Tots els que lluiten pel despertar de la Humanitat, en qualsevol terreny, sense altra recompensa que la convicció d'obrar correctament.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? Clara Schumman, Cósima Wagner, Marta Mata.

ELS MEUS NOMS FAVORITS? El nom depèn de qui el porta. En general tots els que s'allunyen de la beateria.

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? La força bruta, la hipocresía, la mediocritat, la retòrica.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? Els dictadors militars.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? Cap! M'avergonyo de pertànyer a la Humanitat.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Totes les que es dirigeixin al bé comú, a destruir els interessos d'una camarilla dominant que veu el món a la seva mida.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? La màxima comprensió.

COM M'AGRADARIA MORIR? De vell i ràpidament.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Pessimista en els detalls, optimista en el tot.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? Els excessos deguts a la bona fe i a l'entusiasme.

EL MEU LEMA? Dic el que prefereixo menys: “Sigues pietós quan seràs poderós”.

[TorontoTV:  A Fondo: Joan Ponç. TVE, 1976]


dilluns, 18 de setembre del 2017

variétés



 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.



Cheny & Roy
Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!



El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,
més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!



Asos viatgers
Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.
En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.



Marabú
Collage i acrílic sobre paper i fusta.
Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.


Tucà 
Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...



La pell suau
Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.
A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.


Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com


divendres, 4 d’agost del 2017

El Toronto d'ahir


 Sara Huete
CSI Rembrandt
Collage


Los hombres astutos, los hechiceros y las brujas blancas, como se les llama en todos los pueblos, si se les busca, curarán todos los achaques del cuerpo y de la mente.

(...) Los males del cuerpo, como demuestra Platón, proceden del alma; y si no se satisface la mente en primer lugar, nunca se podrá curar el cuerpo.

Robert Burton. Anatomía de la melancolía (1621)


Després d'Asesinato y ánimas en pena, Robertson Davies va escriure Un hombre astuto, la seva última novel·la, deixant inacabada la Trilogia de Toronto


Robertson Davies
Un hombre astuto
Traducció de José Luís Fernández-Villanueva
Barcelona: Libros del Asteroide, 2016.

La mort en circumstàncies força estranyes del pare Hobbes, en plena missa de Divendres Sant, és l'original macguffin amb el que arrenca Un hombre astuto. Poc importarà saber de què ha mort el capellà... mentre ens endinsem en l'apassionant història del veritable protagonista: Jonathan Hullah. Un personatge fascinant, a l'alçada de l'inoblidable Dunstan Ramsay de la Trilogia de Depford,  també de Davies, que, per cert, fa aquí una breu i celebrada reaparició!

Hullah és l'home astut. Considerat quasi un curandero per practicar una medicina força alternativa, on el diagnòstic respon als dictats de l'ànima sobre el cos. Però, sobre tot, veurem que és un home astut quan comprovem al llarg del relat - que acaba sent quasi unes memòries - quina és la seva actitud vital. Un punt excèntric, enamoradís i malenconiós, curiós i culte (la novel·la és plena de referències a la Literatura, l'Art, la Filosofia i la Religió), científic i espiritual (que no religiós, creient a la seva manera, només admira de l'església la litúrgia com un gran espectacle teatral). Hullah té l'astúcia d'anar construint-se un món a mida contra tota adversitat. En molts aspectes, és un marginal a contracorrent, un solitari i quasi un friqui, com ho era també Ramsay.
A més, en el seu periple, l'acompanyen personatges secundaris molt potents. Com la Señora Smoke, en els orígens sioux. L'amic Charlie Iredale, des de l'etapa de formació universitària a Colborne, fins al final dels seus dies. Brocky i Julia, en un amor a tres bandes. La periodista Esme, en la redacció de les cròniques El Toronto de ayer. O les criatures adorables que habiten La Casa de la Gleba: Emily, Chips (existirà alguna edició il·lustrada d'Un hombre astuto amb els dibuixos de les cartes de Chips?) i la robusta infermera Fru Inge Cristofferson!

Robertson Davies, un home astut, desenvolupa la trama una vegada més en contextos que coneixia de primera mà (la vida als campus universitaris, les interioritats de les companyies de teatre i de les redaccions dels diaris), i en d'altres de nous (el món de la medicina), en un Toronto que avança cap a una nova era, deixant enrere temps més propis del seu admirat Charles Dickens. 

Bones lectures d'estiu, de primavera, de tardor o d'hivern!

+ Robertson Davies:

El cinquè en joc
Mantícora
El mundo de los prodigios
Lo que arraiga en el hueso


diumenge, 16 d’abril del 2017

Diumenge galàctic



Oriol Vilanova
Diumenge
Instal·lació,
2017

I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença en ser ... El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.

Feuerbach*

Em van recomanar anar a veure Diumenge com una experiència que no es viu gaire sovint. Amb el permís de Frederic Marès, una exposició insòlita entre les habituals als museus d'art.

A Diumenge, Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció particular de trenta-quatre-mil postals sobre les parets de la Fundació Antoni Tàpies. I sí, m'ha semblat una experiència única. Una experiència que, de moment amb una sola visita, resulta desbordant i al·lucinògena. Em va deixar fora de combat per sobredosi.



Imprescindible pels amants de remenar calaixos als Encants, al mercat de Sant Antoni, als mercats de puces d'arreu del món. Pels amants dels gabinets de curiositats i els amants del kitsch. Avui que gairebé ningú envia postals, Diumenge sembla un enorme instagram del segle XX imprès en paper i clavat a la paret. Instal·lació artística amb algunes connexions, per exemple amb Perejaume (un gran paisatge de paisatges), Joan Fontcuberta (l'artifici, l'efecte píxel), Martin Parr (un altre gran col·leccionista de postals), o amb tots els collagistes que fan ús de postals per elaborar les seves obres, treient de context les imatges, donant-lis un nou significat. En la disposició del conjunt, del contingut de cada postal i dels grups per sèries, hi ha també un joc cromàtic intencionat i un efecte embolcall molt potent.




Entrar a la Tàpies - un oasi de silenci i tranquil·litat en ple eixample carregat de trànsit – per visitar Diumenge, és com entrar en una nau espacial extraterrestre que mostra una variada selecció d'imatges que pertanyen a un planeta molt estrany.

+ Oriol Vilanova. Diumenge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins al 28 de maig de 2017.

* Ludwig Andreas Feuerbach. Prefaci a la segona edició de l'Essència del cristianisme.
Citat
a: Guy Debord. La societat de l'espectacle, 1967.

[Fotos i vídeo: Fundació Antoni Tàpies]