dijous, 14 agost de 2014

Richard Hamilton (III): Plata



Richard Hamilton
Toaster
(1966-67)

Mi admiración por la obra de Dieter Rams [dissenyador industrial dels aparells electrodomèstics Braun] es enorme, y durante muchos años he sentido una singular atracción por su sensibilidad hacia el diseño, hasta tal punto que los productos de consumo que ha diseñado ocupan el mismo lugar en mi corazón y mi conciencia que ocupaba la montaña Sainte-Victoire en los de Cézanne”.
Richard Hamilton*


L'obra de Hamilton és molt variada i es fa difícil trobar-hi un únic estil. Era una manera de fer deliberada. Valguin d'exemples les diferents tècniques i els diferents temes tractats, amb la sèrie de les polaroids al capdavant, perquè la deixava totalment en mans dels seus amics artistes; o el vampirisme vers Duchamp, Bacon, Wrigth, Picasso, etc.; l'apropiació del llenguatge publicitari; els canvis de gènere continus en pintura: tant fa natures mortes, interiors, com paisatges...
Però sí destaca un tret formal força persistent, que apareix en vàries de les seves obres entre els anys 50 i 70, i que sí el pot arribar a identificar com a molt propi d'ell: l'ús del plata. Personalment, m'agrada molt aquest ús que en feia (com em passa també amb aquell color rosa tan bonic i tan típic de les pintures d'artistes de les primeres avantguardes). El plata de Hamilton es troba en diversos materials: pintura, paper d'alumini, plàstics, metalls... Plata a les pintures-collage d'Hommage à Chrysler Corp. (1957), Her is a lush situation (1958), Toastuum (1958), She (1958-1961) i Towars a definitive statement on the coming trends... (1962). Plata, puntualment, als seus Interior (1964). Plata a les manilles de les serigrafies Swingeing London (1968-1969). Present amb absolut protagonisme en la sèrie iniciada a finals dels anys 60, que reprendria al 2008, la dedicada a elevar a l'estatus d'art els dissenys industrials dels electrodomèstics de la casa Brawn, marca que va manipular transformant el nom en BrOwn (“...más que una parodia, revelaba los escrúpulos del artista a la hora de jugar con una obra tan impecable.”*) o directament va serigrafiar amb les lletres del seu cognom, Hamilton.

A partir d'ara, mireu-vos la torradora de la cuina de casa amb uns altres ulls.

* Rawsthorn, Alice. Richard Hamilton y el diseño. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p.131.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[TorontoTV: Alaska y Los Pegamoides - La rebelión de los electrodomésticos]

diumenge, 10 agost de 2014

Lluna plena





Cierta apacible velada de agosto, Denis se daba con parsimonia su cotidiano paseo digestivo. La luna llena recortaba las hojas como encaje de sombras. Al quedar expuestos a la luz, los ojos de Denis cobraban los tenues reflejos rubíes del vino de Arbois. Aproximábase ya al roble que constituía el término ordinario de su andadura, cuando la fatalidad hizo cruzarse en un su camino al Mago del Siam, cuyo verdadero nombre se escribía Etienne Pample, y a la diminuta Lisette Cachou, morena camarera del restaurante Groneil arrastrada por el mago con algún pretexto ingenioso a las Fausses-Reposes. Lisette estrenaba un corsé Obsesión último diseño, cuya destrucción acababa de costar seis horas al Mago del Siam, y era tal circunstancia, a la que Denis debía agradecer tan tardío encuentro.

Por desgracia para este último, la situación era en extremo desfavorable. Medianoche en punto; el Mago del Siam con los nervios de punta; y, dándose en abundancia por los alrededores, la consuelda, el licopodio y el conejo albo que, desde hace poco, acompañan inevitablemente los fenómenos de licantropía o, mejor dicho, de antropolicandría, como tendremos ocasión de leer en las páginas que siguen. Enfurecido por la aparición de Denis que, sin embargo, se alejaba ya tan discreto como siempre barbotando una excusa, y desencantado también de Lisette, por cuya culpa conservaba un exceso de energía que pedía a gritos ser descargada de una u otra manera, el Mago del Siam se abalanzó sobre la inocente bestia, mordiéndole cruelmente el codillo. Con un gañido de angustia, Denis escapó a galope. De regreso a su guarida, se sintió vencido por una fuerte fatiga fuera de lo común, y quedó sumido en un sueño muy pesado, entrecortado por turbulentas pesadillas.

Boris Vian. El lobo-hombre. Traducció de J.B. Alique. Barcelona: Tusquets, 1987. (Andanzas; 51). ISBN 8472232522, p. 12-13.

+ Aquest i tots els contes d'El lobo-hombre aquí.

[Foto de Gary Oldman al rodatge de Drácula (Francis Ford Coppola, 1992): Tarkowski]

[Torontoràdio: Arthur H – La Lune]

dilluns, 4 agost de 2014

Richard Hamilton (II): Hamilton i Bacon


Richard Hamilton per Francis Bacon
Polaroid
14/07/1969

En su estudio, Roy Lichtenstein me enseñó su nueva cámara Polaroid y me hizo una fotografía. Me regaló la foto. Después, por casualidad, otra persona hizo lo mismo: en Canadá, un hombre llamado Iain Baxter, un artista que me gusta mucho. Así que cuando regresé a Londres, me compré una Polaroid. Se la ofrecía a mis amigos artistas y les decía: “Sacadme una foto”. Y hasta ahora he conseguido reunir unas veinticinco, más o menos, realizadas por artistas tan distinguidos como Claes Oldenburg, Jasper Johns… Todas me parecen interesantes. Quería demostrar que la cámara no es importante, pero creo que esta tesis ha sido refutada, pues cada fotografía se identifica profundamente, en cierto sentido, con cada uno de sus autores.”*




Richard Hamilton 
per Roy Lichtenstein (1968), Man Ray (1971), Andy Warhol (1969) y David Hockney (1970).
Polaroids 1969-2000


Així explicava el començament de la seva sèrie de polaroids. La primera foto de Lichtenstein és de l'any 1968, i durant els trenta anys següents, Hamilton va continuar passejant la càmera, fins a reunir un total de 128 retrats. D'entre tots, el que li va causar més impacte, va ser el fet per Francis Bacon:

Cuando le entregué la cámara, parecía que no hubiera sostenido nunca antes una en sus manos. ¡Ni si quiera sabía dónde apuntar! De modo que sacó una fotografía, y como, por supuesto, la cámara es completamente automática, no es necesario tomar ninguna decisión sobre el modo de exposición: lo hace todo por ti. Lo único que hay que hacer es apuntar y apretar el botón. Pero como las condiciones eran bastante malas (había muy poca luz, la exposición fue demasiado prolongada y, por tanto, me moví, y Francis Bacon agitó cámara), obtuvimos una fotografía más bien borrosa. “No está bien”, dijo Bacon, “No es una imagen clara”. Así que tuvimos que probar de nuevo. Y lo volvimos a intentar media docena de veces más hasta que sacó una fotografía que le gustaba y que pensaba que estaba bien desde el punto de vista técnico. Le pregunté si podía utilizar las demás como quisiera y él  me dio su consentimiento, “sí, por supuesto, son tuyas.”*

A partir d'aquelles fotos descartades, Hamilton faria després una nova sèrie d'autoretrats, inspirats, tractant de reproduir les taques i esquitxades típiques, en les pintures de Francis Bacon:

Después de realizar dos o tres estudios, invité a cenar a Francis Bacon. Cenamos y le enseñé mi trabajo. “Esta mancha no está bien”, dijo. “Yo pinto de un modo peculiar...” (…) “Cojo un trozo de de tela, una media o un trozo de jersey, lo sumerjo en la pintura y lo coloco sobre el lienzo”. Así fue como aprendí a pintar las manchas de Francis Bacon”. Y poco a poco, llegué a un punto en el que creé algo que me parecía que era de Francis Bacon, sin dejar de ser mío.”*


Richard Hamilton

Self-portrait
1990



Hamilton va continuar ensenyant a Bacon noves variacions d'aquelles obres, i Bacon va ser diplomàtic i educat, però no li van agradar, ni va sentir massa interès pel resultat final d'aquella sèrie. De fet, recorro a la biografia escrita per Andrew Sinclair, Bacon era col·lega de Hamilton i l'apreciava, però mai va sentir interès per l'Art Pop:

En la célebre definición del Pop Art que enunciara en 1957, Hamilton estipuló todos aquellos elementos que Bacon evitaba en su arte como otras plagas:


Popular (pensado para un público de masas)
Transitorio (solución a corto plazo)
Prescindible (fácil de olvidar)
De bajo coste
Producido en masa
Joven (dirigido a la juventud)
Ingenioso
Sexy
Espectacular
Elegante
Buen negocio

Mientras que Bacon buscaba un Arte de la Verdad visceral, Hamilton definía el Pop Art en términos crudos y comerciales, como si la condición de las personas pudiera definirse no tanto a través de su dolor como a través de su codicia. Bacon traducía el deseo humano a términos sexuales. Sus sofás y sus camas son los campos de batalla de sus atormentados amigos y amantes (…) Sin embargo, nunca parodió el mal gusto de su época como hiciera Hamilton. Buscaba, simple y llanamente, sus entrañas. Bacon era un cirujano, no un escéptico. Desde una perspectiva superior, perseguía las vísceras, mientras que Hamilton se mostraba cerebral. Desde una perspectiva inferior, miraba con los ojos de un carnicero del mismo modo que Hamilton lo hacía con los de un consumidor. Sus respectivos mensajes representaban la separación entre el mercado y la caja registradora y, al final, Hamilton llegó a servirse de imágenes al gusto del gran público no para burlarse de éste, sino para decir: “Compren también mis cuadros”. Como dijo Michael Wishart a Bacon: “El Pop es a la pintura lo que el chicle es a la gastronomía. Personalmente, prefiero alimentarme”. A Bacon le gustó la frase. Por más que pudiera admirar la técnica de Hamilton, no era capaz de digerir sus contenidos.”**

Hamilton, però, amb el temps, va passar del xiclet a la gastronomia d'avantguarda... I no només per la seva relació amb el restaurant El Bulli (com a client que era, també va co-escriure un llibre sobre la cuina i la creativitat de Ferran Adrià, i una de les polaroids de la sèrie li va fer el mateix Ferran Adrià...) si no per l'evolució, avui del tot alimentícia, dels seus continguts.


*Richard Hamilton 1971- “Metamorfose van het object” Introducción de Mark Godfrey; notas de Fanny Singer. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p. 202-203.

** Sinclair, Andrew. Francis Bacon. Traducción de Gian Castelli Gair. Madrid: Circe, 1995. ISBN: 8477650993, p. 182-183.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.
[Fotos: Phaidon i TateModern]

diumenge, 27 juliol de 2014

Richard Hamilton (I)


 Richard Hamilton
Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?
1956


Què és el que fa l'exposició Richard Hamilton al MNCARS tan diferent, tan atractiva?

Sens dubte, el plaer d'assistir a la primera i més completa retrospectiva de la seva obra, ideada per ell mateix abans de morir, l'any 2011, i comprovar que es tracta d'un dels grans artistes de la Història de l'Art. Amb propostes variades en quant a temes (activista contra la tradició, la cultura de masses i la societat de consum, de punyent crítica política, amb homenatges a la Història de l'Art, o a la dedicació en cos i ànima a Marcel Duchamp) i tècniques (collage, dibuix, pintura, instal·lacions, fotografia, gravats i altres formes de reproducció seriada)... totes sempre interessants, dins i molt més enllà de l'etiqueta de l'Art Pop, toca l'art conceptual o el postmodernisme.

També, i especialment en aquest blog on es dedica una especial atenció al collage, perquè Hamilton és un gran mestre d'aquesta tècnica. És un collage el famós Què és el que fa de les cases d'avui siguin tan diferents, tan atractives? (1956). Però és que Hamilton utilitzà el collage gairebé sempre, sobre pintura, fotografia... en forma i concepte, influència surrealista i duchampiana d'aportar diferents nivells d'interpretació*, esdevé la manera idònia de representar el seu discurs de tan variats estils.

L'exposició dona per a més d'una entrada, així que començaré de la manera més festiva possible que se m'acut per celebrar-ho: amb la música de la gramola de The Funhouse [La casa de la diversió]. Segurament la part de l'exposició a on més gent s'hi aturava per fer-s'hi fotos (... ai que pesadets amb els selfies!)


Grup 2
(Hamilton + McHale + Voelcker)
This is Tomorrow, 1956
(Fragment de la reconstrucció al MNCARS)

Per a l'exposició col·lectiva This is Tomorrow, Hamilton, que a més de dissenyar el catàleg i els cartells a on apareix reproduït el cèlebre collage abans citat, amb el també artista John McHale i l'arquitecte John Voelcker, van pensar i construir una instal·lació titulada The Funhouse:

"La instalación que concibieron estaba formada por una estructura asimétrica, exageradamente inclinada … Una gigantesca imagen de Marilyn Monroe y una réplica inmensa de una botella de Guinness imitaba las proporciones monumentales de las vallas publicitarias y de la publicidad cinematográfica, aunque, por otra parte, se establecía una tensión estética entre estas imágenes de la cultura de masas y un póster de Los girasoles de Van Gogh, expuesto en una de las paredes como si fuera una obra de arte. A lado de esta estructura, había una gramola..."*

Richard Hamilton
This is Tomorrow
Collage, 1956

Què sonava a la juke box de This is Tomorrow? Això:




Winifred Atwell: Poor People Of Paris

Frankie Lymon & The Teenagers: Why Do Fools Fall In Love

Elvis Presley: Hound dog

Carl Perkins - Blue Suede Shoes

Bill Halley & The Comets: Razzle Dazzle

Lonnie Donegan: Lost John / Stewall

Gene Vincent: Be-Bop-A-Lula

The Dream Weavers: It's Almost Tomorrow


Tennessee Ernie Ford: Sixteen Tons

Pat Boone: I'll Be Home

Ronnie Hilton: No other love

Kay Starr: Rock And Roll Waltz


"… situada frente a un mural con anuncios de películas en cinemascope que adquirieron una relevancia especial cuando los organizadores convencieron a los creadores de la película Planeta prohibido, protagonizada por el robot Robby, para que les prestaran el robot en la noche de la inauguración de la exposición. Además, se incluyeron algunos rotorrelieves de Duchamp...
Aunque se consideró que esta instalación del Grupo 2 era un alegato contra el arte, en conjunto, era un comentario crítico sobre el papel de la imaginería de los medios de comunicación de masas en la formación de la cultura popular y su impacto en los medios de percepción visual contemporáneos."*

*Walsh, Victoria. Caballitos de mar, retículas y Calipso: las exposiciones de Hamilton en los años cincuenta. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p. 72-73.
+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[Fotos: Wikiart i Metalocus]

dilluns, 7 juliol de 2014

Escaparé a Zubrowka













Johannes van Hoytl el Jove
Noi amb poma

Van Hoytl, fill natiu dels Murkish Low-lands, va treballar els seus pigments brillants en la més lenta solitud. Remarcable especialment pel tractament de la llum i l'ombra, l'atracció pel llustre i el vellut. Extremadament poc prolífic i, per tant, un fracàs comercial, va produir, però, una dotzena dels, potser, millors retrats de l'època. *



* Lliçó 2. The Lutz School: Belles Arts, Literatura i Evolució Culinària.  A: República de Zubrowka abans de la Guerra: un cas d'estudi centre europeu de convulsió social, política i cultural

Curs en línia per saber-ho tot sobre Zubrowka: www.akademiezubrowka.com



Preparant les vacances d'estiu? Quin destí millor que Zubrowka! Reserveu el més aviat possible la vostra habitació a The Grand Budapest Hotel. Pujareu al cim de la muntanya pel funicular, tastareu les especialitats culinàries al gran saló-menjador, us relaxareu prenent banys termals al balneari. Sempre atesos pel millor servei imaginable. I de retorn, no oblideu portar de record els pastissos de Mendel's i un flascó de L'air de Panache.
Guies de viatge imprescindibles:


    Zweig, Stefan. Novelas. Barcelona: Acantilado, 2014. ISBN 978-84-15689-15-7. 

    Seitz, Matt Zoller. The Wes Anderson Collection. New York: Abrams Books, 2013. 
    ISBN-13: 978-0810997417.

[Torontoràdio: The Gran Budapest Hotel: Öse Schuppel: S'Rothe-Zäuerli]

dimarts, 24 juny de 2014

La seducció del monstre


Eduard Minobis
Escola de sirenes
[collage i assemblage]
2012

La primera vegada que vaig veure una sirena va ser al bar La sirena. A on, un temps després, hi van posar una tele per veure el futbol, abans hi havia un quadre, que em semblava enorme, amb una sirena pintada. La seva figura era prima i estilitzada, dreta, amb la cua de peix verdosa cap avall, una mica cargolada. La cabellera negra li pujava cap amunt, ondulant, perquè estava al fons del mar envoltada de corall, i no li tapava els pits nusos, petits i punxeguts, ben posats entre els braços lleugerament estesos. A una ma hi duia una forca.
De nen hi anava molt sovint a La sirena amb la meva mare, sobre tot els dissabtes a fer el vermut. Ella es demanava sempre un bitter, jo un trinaranjus i pels dos una tapa d'escopinyes. Eren boníssimes, grosses i gruixudes. La meva mare conversava amb la mestressa del bar i jo no podia apartar la mirada d'aquella provocació, la sirena.


Echando de menos a las sirenas
José Emilio Pacheco

De cuando acá
las sirenas son monstruos
o están así por castigo divino

Más bien sucede lo contrario
Son libres
son instrumentos de poesía

Lo único malo es que no existen
Lo realmente funesto es que sean imposibles.*




Ho recordava llegint el llibre de Carlos García Gual, Sirenas: seducciones y metamorfosis, un assaig sobre el poder de seducció d'un monstre. Perquè, sigui amb mig cos d'au o mig cos de peix, de la més lletja a la més bonica, la sirena és un monstre i, el seu cant, l'esquer per culminar un únic objectiu: la mort. A més de ser la imatge de la perversió sexual als ulls de les religions i les costums puritanes. Sentits, metàfores i transformacions que han anat canviant i evolucionant cap al Romanticisme, punt en que passen a representar l'amor impossible i el triomf tràgic de la raó sobre el salvatge. L'autor dissecciona el mite des de l'origen, amb l'omnipresent i re-visitat passatge de l'Odissea d'Homer, a la resta de literatura posterior, de Dante a Franz Kafka, passant, per exemple, per la més popular i edulcorada de Hans Christian Andersen, o la personalíssima visió d'Oscar Wilde. Reprodueix i analitza una selecció de textos literaris que aporten diferents punts de vista sobre sirenes i variants (mermaids, ondines, nimfes), amb algunes curiositats tan exòtiques com ara la sorprenent aventura d'una sirena a les barraques de fira per la meseta castellana!
També, però en un repàs més breu, la seva presència a l'art plàstic, de les ceràmiques clàssiques gregues a les malenconioses nimfes prerafaelites.


* García Gual, Carlos. Sirenas: seducciones y metamorfosis. Madrid: Turner, 2014.
ISBN 9788415832294, p. 185.

dissabte, 14 juny de 2014

L'avenir


Chéri Samba
Quel avenir pour notre art?
[Acrílic i purpurina sobre tela]
(1997)

QUEL AVENIR POUR NOTRE ART DANS UN MONDE OU LES ARTISTES VIVANTS SONT POUR LA PLUSPART OPPRIMES?... UNE SEULE SOLUTION; C'EST D'ETRE ACCEPTE EN FRANCE. IL PARAIT QUE, UN ARTISTE ACCEPTE EN FRANCE EST SANS DOUTE ACCEPTABLE PARTOUT DANS LE MONDE ENTIER, ET QUI DIT FRANCE, DIT LE MUSEE D'ART MODERNE.
OUI... MAIS C'EST MUSEE D'ART MODERNE N'EST IL PAS RACISTE???

De tots els artistes seleccionats en l'exposició Post-Picasso, m'ha agradat molt el congolès Chéri Samba. Pel seu sentit crític, per la ironia i el sentit de l'humor. Per un art pop entre el còmic i la pintura africana d'aire naïf d'escenes quotidianes (aquella que retrata la gent a la perruqueria, una botiga, un bar..., com l'obra del seu compatriota, ja mort, Moke).
Si Picasso, i molts altres artistes de les avantguardes establerts a París, va mirar cap a Àfrica, res millor que retornar la pilota del seu llegat d'Àfrica cap a França. Quan Samba va començar a pintar, Paris ja no era de llarg aquella capital mundial de l'Art que va ser. Però en canvi va esdevenir terra d'acollida per a molts artistes africans. Potser van ser més coneguts els músics (de tot el continent:  raï algerià, soukous congolès, griot i wassoulou malinès, afrobeat nigerià...) que van situar França com el centre dels ritmes afro d'aquell fenomen comercial tan mal anomenat la world music.
Els artistes africans van trobar un país on poder expressar-se amb llibertat i, d'allà, exportar el seu art a tot el món. Ara, el futur de la pregunta retòrica de Chéri Samba és el present, i resulta ser un present no gaire diferent i més terrible encara que el d'un museu d'art modern racista, és el de madame Marie Le Pen.

+ Post-Picasso: reaccions contemporànies. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de juny de 2014.

[Torontoràdio: Anti Choc: Adieu l'ami]