diumenge, 28 setembre de 2014

Teatre Museu Dalí


Salvador Dalí
Declaració d'independència de la imaginació  
i dels drets de l'home a la seva pròpia follia
Nova York, 1939


Arran del quaranta aniversari del Teatre Museu Dalí de Figueres, el setmanari Empordà va publicar un suplement especial. A les dues darreres pàgines, es fan tres preguntes, sempre les tres mateixes, a dotze persones representatives a nivell polític, social, econòmic i cultural de la ciutat de Figueres. Mentre llegia les seves respostes, la majoria, al meu parer, absolutament políticament correctes i profundament tòpiques, anava pensant què respondria Dalí al qüestionari. Potser això:

1. Què creu que ha suposat el Teatre-Museu Dalí per a Figueres?

Avida dollars: els diners dels visitants d'arreu del món que han vingut a veure el meu museu.

2. Pensa que podria haver-hi hagut més relació amb la ciutat?

No. Pregunteu als figuerencs quantes vegades hi han anat. Cap, una? I fa tants anys...

3. Cóm pensa que s'hauria d'encarar el futur d'aquesta relació? Què proposa?

Dos no s'entenen si un no ho vol.
Nomenar Albert Serra, el meu fill putatiu, director del museu.


[Foto: Ronny Van de Velde]

[TorontoTV: Hidrogenesse: El artista]

dimarts, 16 setembre de 2014

La nit del cometa


Richard Avedon
B.J. Fleet, Nine Years Old,
Ennis, Montana, 1982

"Pasarían más de mil años antes de que me olvide de ese sentimiento. La certeza que tuve en ese instante de que aquella escuela rural era el centro de nuestras vidas: su poder se extendía más allá de los alumnos que esa mañana habíamos respondido a la azarosa lista de Morrie, aunque fuéramos el componente primario del aula, esos pollitos de campo a los que tanta falta nos hacía la educación. Todas las personas que conocía habían invertido algo en esa pequeña escuela. Papá había sido el pilar de la junta durante años (y según como se llevara la cuenta, tenía tres o cuatro trabajos más). Él y otros hombres de Marias Coulee habían levantado el verano anterior la casita del maestro y ellos mismos habían construido la escuela, que ya empezaba a envejecer, a la llegada de los primeros colonos. Cada mañana, las madres, con el corazón y el alma en vilo, hacían montar a sus pequeños, que no les llegaban a la cintura, en unos caballos para que cabalgaran durante kilómetros. Una enciclopedia ambulante llamada Morrie Morgan había llegado hasta nuestra aula. Rose se había hecho cargo de la casita y, en las dependencias escolares de Marias Coulee, el polvo nunca volvería a ser el mismo. Una parte de la vida de todos estaba ligada al cuadrado solitario del patio de recreo, a esa pequeña parcela de horizonte."*

Doig, Ivan.
Una temporada para silbar.
6ª ed. Barcelona: Libros del Asteriode, 2013.
ISBN: 978-84-92663-42-2.
P. 123-124

Comença per a molts el curs escolar i no puc deixar de pensar com m'hauria agradat haver tingut alguna vegada un mestre com Morris Morgan, Morrie, el Sr. Morgan. Personatge fascinant de l'excel·lent novel·la d'Ivan Doig, Una temporada para silbar (recomanació de Samedimanche, a qui agraeixo aquest i molts més moments de lectura feliços), Morrie és el Mestre. Res a veure amb capitans messiànics tramposos. El Sr. Morgan, un autèntic dandi de la pradera, es guanya la confiança i el respecte dels alumnes només transmetent tot el seu coneixement amb veritable passió, una dedicació i obstinació envejables, per fer-ho de la millor, la més encertada, alhora senzilla i natural, manera possible.... quasi res per a un mestre que ho és més per accident que per vocació!

Paul, el narrador protagonista, els seus germans Damon i Toby, i la resta de companys d'aula, com l'Arabrab, Carnelia i Eddie Turley, viuen a l'escola de Marias Coulee, Montana, d'un remot curs del 1909-1910, moments inoblidables de la mà del Sr. Morgan. Moments que aquí no penso desvetllar per a qui no hagi llegit el llibre tingui, si ho vol, l'oportunitat d'emocionar-se amb les seves vivències, mentre aprenen ortografia, aritmètica, llatí, física o astronomia... tot esperant el pas del cometa Halley.

[Foto: Artnet]

[TorontoTV: Bill Haley & His Comets: Rock arround the clock]

dijous, 4 setembre de 2014

Black power


Kerry James Marshall
Believed to be a Portrait of David Walker 
(Circa 1830)
2009


Un dels grans descobriments (gràcies J. F. C.) d'aquest estiu, serà, per a mi, l'obra de Kerry James Marshall. Es pot veure encara en la doble exposició subtitulada Pintura i altres coses que ha repartit la retrospectiva d'aquest artista afroamericà en dos museus de dues ciutats, una a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, l'altra al MNCARS de Madrid, a la seu del Palacio de Velázquez, al parc del Retiro, impressionant espai que, gràcies a les seves dimensions enormes, permet acollir les peces més grans de Marshall, en especial les lones pintades y Who's Afraid of Reed, Black and Green, l'espectacular tríptic que rep als visitants.


De Style
1993

Antonio Machín cantava al pintor: siempre que pintas iglesias, pintas angelitos bellos, pero nunca te acordaste de pintar un ángel negro. Marshall no serà mai aquell pintor. La seva obra reivindica el negre: black power, black is beautiful! I és la seva intenció aportar una representació contemporània de la raça negra, tan poc present a llarg de la Història de l'Art.


Dark angel
1989

Sorprèn l'efecte insòlit i especial que produeixen els retrats de rostres negres sobre fons negres, destacant la lluentor del blanc dels ulls i de les dents, els colors de les robes. El contorn marcat de la pell quasi es confon entre la foscor... tot un repte que es va plantejar l'artista *, i del que surt airós aportant un estil únic i poderosament bell. Però la seva proposta pictòrica és molt més àmplia, va més enllà del negre sobre negre i domina tots els colors, a més d'afegir-hi sovint collage i en comptades ocasions, però de meravella, pintura daurada i purpurina (influència de referents com la pintura religiosa medieval). En conjunt, estilísticament es situa entre el Pop, l'expressionisme, el grafitti depurat (per net i polit), el còmic, i la tradició artística, antiga i moderna, provinent directament de l'Àfrica, molt valorada pels artistes europeus de les avantguardes del segle XX, no tant temps després. La pintura és protagonista, però Marshall també fa altres coses. De totes, em quedo amb la sèrie de fotografies Black light, fetes sota condicions de llum ultraviolada, l'efecte és pur lynch de tan inquietants. I en segon lloc, els collages, composicions petites però d'una càrrega poètica enorme, i no només perquè en una sèrie il·lustrin poemes d'Aimé Césaire, si no per la delicadesa amb que combina imatges i textures, en la tradició dels millors, d'Schwitters, Höch, Cornell.

 



At the End of the Wee Hours
Collages
1996


* Així ho explica, entre altres moltes coses, totes interessantíssimes, a l'excel·lent catàleg editat amb motiu d'aquesta doble exposició, en una extensa entrevista que repassa la seva carrera, dels inicis a l'escola d'art de Charles White a l'estudi de Nova York, dels seus referents artístics i personals, del seu compromís per la lluita dels drets civils dels afroamericans, en la senda de Martin Luther King i Malcom X. 

Kerry James Marshall. Pintura y otras cosas. New York: Ludion, 2014. ISBN 9788480264815.

+ Kerry James Marshall. Pintura i altres coses. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona i MNCARS, Madrid, fins al 26 d'octubre de 2014.

[Fotos: M HKA Ensembles]

[Toronto TV: Single: Oda a los negros]

divendres, 22 agost de 2014

Escaparé a París


Chien
Henri Cartier-Bresson


Una zona neutral. ¿Era realmente posible que un doble que hubiera dejado yo aquí siguiera repitiendo todos y cada uno de mis antiguos gestos y recorriendo mis antiguos itinerarios por toda la eternidad? No, aquí no quedaba ya nada de nosotros. El tiempo había arramblado con todo. El barrio era nuevo y lo habían saneado, como si lo hubieran vuelto a construir en el emplazamiento de un islote insalubre. Y aunque la mayoría de los edificios eran los mismos, le daban a uno la impresión de hallarse ante un perro disecado, un perro que hubiese sido de uno y al que hubiera querido cuando estaba vivo.*

Lectura per escapar a Paris... a través de L'herba de les nits, de Patrick Modiano. Llargues passejades en una direcció concreta, o abandonats a la deriva, esquivant alguns ponts, apuntant compulsivament en una llibreta de cobertes negres tota mena de notes (noms de persona, establiments comercials, bancs, itineraris...), entrant i sortint de cafès, cases, pisos i hotels, voltant pel centre i districtes de la perifèria i, en definitiva, per la terra de ningú que habiten els fantasmes del passat que, entre el somni i la realitat, sobreviuen en el present.

Quasi un gènere en sí, o només un simple recurs literari que els escriptors, de vegades, fan servir, per narrar la visita, al cap de molts anys, als llocs del passat que van ser importants en un moment de les vides dels seus personatges. Retrobament amb un paisatge i una gent, o no, perquè ja no existeixen, perquè s'han convertit en una altra cosa o perquè les persones han desaparegut d'allà, morts, han marxat, o bé , han canviat tant - visitant i visitats - que ja no tenen res o poc a veure amb aquell passat comú. Tot plegat, la visita produeix una sensació molt excitant, rara, de misteri i por a l'entrar en una mena de realitat paral·lela, de la que Modiano n'és un gran mestre:

Desde que empecé a escribir estas páginas, me digo que sí hay un medio de luchar contra el olvido. Y es ir a determinadas zonas de París donde uno no ha vuelto desde hacía treinta o cuarenta años y quedarse por allí una tarde entera, como si estuviera de vigilancia. A lo mejor esas personas de quienes nos preguntamos qué ha sido aparecerán en la esquina de una calle o en el paseo de un parque, o saldrán de los edificios que flanquean esos callejones sin salida que se llaman “glorietas” o “villas”. Viven con una vida secreta y eso sólo pueden hacerlo en sitios silenciosos, lejos del centro.*


* Modiano, Patrick. La hierba de las noches. Traducción de María Teresa Gallego. Barcelona: Anagrama, 2014. (Panorama de narrativas). ISBN: 9788433978943. Pàg. 11 i 129.

També en català: Modiano, Patrick. L'herba de les nits. Traducció de Merçè Ubach Dorca. Barcelona: Proa, 2014. (A tot vent). ISBN: 978-84-7588-504-9.

Henri Cartier-Bresson. Fundación Mapfre de Madrid, fins al 7 de setembre de 2014.

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: L'hôtel particulier]

dijous, 14 agost de 2014

Richard Hamilton (III): Plata



Richard Hamilton
Toaster
(1966-67)

Mi admiración por la obra de Dieter Rams [dissenyador industrial dels aparells electrodomèstics Braun] es enorme, y durante muchos años he sentido una singular atracción por su sensibilidad hacia el diseño, hasta tal punto que los productos de consumo que ha diseñado ocupan el mismo lugar en mi corazón y mi conciencia que ocupaba la montaña Sainte-Victoire en los de Cézanne”.
Richard Hamilton*


L'obra de Hamilton és molt variada i es fa difícil trobar-hi un únic estil. Era una manera de fer deliberada. Valguin d'exemples les diferents tècniques i els diferents temes tractats, amb la sèrie de les polaroids al capdavant, perquè la deixava totalment en mans dels seus amics artistes; o el vampirisme vers Duchamp, Bacon, Wrigth, Picasso, etc.; l'apropiació del llenguatge publicitari; els canvis de gènere continus en pintura: tant fa natures mortes, interiors, com paisatges...
Però sí destaca un tret formal força persistent, que apareix en vàries de les seves obres entre els anys 50 i 70, i que sí el pot arribar a identificar com a molt propi d'ell: l'ús del plata. Personalment, m'agrada molt aquest ús que en feia (com em passa també amb aquell color rosa tan bonic i tan típic de les pintures d'artistes de les primeres avantguardes). El plata de Hamilton es troba en diversos materials: pintura, paper d'alumini, plàstics, metalls... Plata a les pintures-collage d'Hommage à Chrysler Corp. (1957), Her is a lush situation (1958), Toastuum (1958), She (1958-1961) i Towars a definitive statement on the coming trends... (1962). Plata, puntualment, als seus Interior (1964). Plata a les manilles de les serigrafies Swingeing London (1968-1969). Present amb absolut protagonisme en la sèrie iniciada a finals dels anys 60, que reprendria al 2008, la dedicada a elevar a l'estatus d'art els dissenys industrials dels electrodomèstics de la casa Brawn, marca que va manipular transformant el nom en BrOwn (“...más que una parodia, revelaba los escrúpulos del artista a la hora de jugar con una obra tan impecable.”*) o directament va serigrafiar amb les lletres del seu cognom, Hamilton.

A partir d'ara, mireu-vos la torradora de la cuina de casa amb uns altres ulls.

* Rawsthorn, Alice. Richard Hamilton y el diseño. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p.131.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[TorontoTV: Alaska y Los Pegamoides - La rebelión de los electrodomésticos]

diumenge, 10 agost de 2014

Lluna plena





Cierta apacible velada de agosto, Denis se daba con parsimonia su cotidiano paseo digestivo. La luna llena recortaba las hojas como encaje de sombras. Al quedar expuestos a la luz, los ojos de Denis cobraban los tenues reflejos rubíes del vino de Arbois. Aproximábase ya al roble que constituía el término ordinario de su andadura, cuando la fatalidad hizo cruzarse en un su camino al Mago del Siam, cuyo verdadero nombre se escribía Etienne Pample, y a la diminuta Lisette Cachou, morena camarera del restaurante Groneil arrastrada por el mago con algún pretexto ingenioso a las Fausses-Reposes. Lisette estrenaba un corsé Obsesión último diseño, cuya destrucción acababa de costar seis horas al Mago del Siam, y era tal circunstancia, a la que Denis debía agradecer tan tardío encuentro.

Por desgracia para este último, la situación era en extremo desfavorable. Medianoche en punto; el Mago del Siam con los nervios de punta; y, dándose en abundancia por los alrededores, la consuelda, el licopodio y el conejo albo que, desde hace poco, acompañan inevitablemente los fenómenos de licantropía o, mejor dicho, de antropolicandría, como tendremos ocasión de leer en las páginas que siguen. Enfurecido por la aparición de Denis que, sin embargo, se alejaba ya tan discreto como siempre barbotando una excusa, y desencantado también de Lisette, por cuya culpa conservaba un exceso de energía que pedía a gritos ser descargada de una u otra manera, el Mago del Siam se abalanzó sobre la inocente bestia, mordiéndole cruelmente el codillo. Con un gañido de angustia, Denis escapó a galope. De regreso a su guarida, se sintió vencido por una fuerte fatiga fuera de lo común, y quedó sumido en un sueño muy pesado, entrecortado por turbulentas pesadillas.

Boris Vian. El lobo-hombre. Traducció de J.B. Alique. Barcelona: Tusquets, 1987. (Andanzas; 51). ISBN 8472232522, p. 12-13.

+ Aquest i tots els contes d'El lobo-hombre aquí.

[Foto de Gary Oldman al rodatge de Drácula (Francis Ford Coppola, 1992): Tarkowski]

[Torontoràdio: Arthur H – La Lune]

dilluns, 4 agost de 2014

Richard Hamilton (II): Hamilton i Bacon


Richard Hamilton per Francis Bacon
Polaroid
14/07/1969

En su estudio, Roy Lichtenstein me enseñó su nueva cámara Polaroid y me hizo una fotografía. Me regaló la foto. Después, por casualidad, otra persona hizo lo mismo: en Canadá, un hombre llamado Iain Baxter, un artista que me gusta mucho. Así que cuando regresé a Londres, me compré una Polaroid. Se la ofrecía a mis amigos artistas y les decía: “Sacadme una foto”. Y hasta ahora he conseguido reunir unas veinticinco, más o menos, realizadas por artistas tan distinguidos como Claes Oldenburg, Jasper Johns… Todas me parecen interesantes. Quería demostrar que la cámara no es importante, pero creo que esta tesis ha sido refutada, pues cada fotografía se identifica profundamente, en cierto sentido, con cada uno de sus autores.”*




Richard Hamilton 
per Roy Lichtenstein (1968), Man Ray (1971), Andy Warhol (1969) y David Hockney (1970).
Polaroids 1969-2000


Així explicava el començament de la seva sèrie de polaroids. La primera foto de Lichtenstein és de l'any 1968, i durant els trenta anys següents, Hamilton va continuar passejant la càmera, fins a reunir un total de 128 retrats. D'entre tots, el que li va causar més impacte, va ser el fet per Francis Bacon:

Cuando le entregué la cámara, parecía que no hubiera sostenido nunca antes una en sus manos. ¡Ni si quiera sabía dónde apuntar! De modo que sacó una fotografía, y como, por supuesto, la cámara es completamente automática, no es necesario tomar ninguna decisión sobre el modo de exposición: lo hace todo por ti. Lo único que hay que hacer es apuntar y apretar el botón. Pero como las condiciones eran bastante malas (había muy poca luz, la exposición fue demasiado prolongada y, por tanto, me moví, y Francis Bacon agitó cámara), obtuvimos una fotografía más bien borrosa. “No está bien”, dijo Bacon, “No es una imagen clara”. Así que tuvimos que probar de nuevo. Y lo volvimos a intentar media docena de veces más hasta que sacó una fotografía que le gustaba y que pensaba que estaba bien desde el punto de vista técnico. Le pregunté si podía utilizar las demás como quisiera y él  me dio su consentimiento, “sí, por supuesto, son tuyas.”*

A partir d'aquelles fotos descartades, Hamilton faria després una nova sèrie d'autoretrats, inspirats, tractant de reproduir les taques i esquitxades típiques, en les pintures de Francis Bacon:

Después de realizar dos o tres estudios, invité a cenar a Francis Bacon. Cenamos y le enseñé mi trabajo. “Esta mancha no está bien”, dijo. “Yo pinto de un modo peculiar...” (…) “Cojo un trozo de de tela, una media o un trozo de jersey, lo sumerjo en la pintura y lo coloco sobre el lienzo”. Así fue como aprendí a pintar las manchas de Francis Bacon”. Y poco a poco, llegué a un punto en el que creé algo que me parecía que era de Francis Bacon, sin dejar de ser mío.”*


Richard Hamilton

Self-portrait
1990



Hamilton va continuar ensenyant a Bacon noves variacions d'aquelles obres, i Bacon va ser diplomàtic i educat, però no li van agradar, ni va sentir massa interès pel resultat final d'aquella sèrie. De fet, recorro a la biografia escrita per Andrew Sinclair, Bacon era col·lega de Hamilton i l'apreciava, però mai va sentir interès per l'Art Pop:

En la célebre definición del Pop Art que enunciara en 1957, Hamilton estipuló todos aquellos elementos que Bacon evitaba en su arte como otras plagas:


Popular (pensado para un público de masas)
Transitorio (solución a corto plazo)
Prescindible (fácil de olvidar)
De bajo coste
Producido en masa
Joven (dirigido a la juventud)
Ingenioso
Sexy
Espectacular
Elegante
Buen negocio

Mientras que Bacon buscaba un Arte de la Verdad visceral, Hamilton definía el Pop Art en términos crudos y comerciales, como si la condición de las personas pudiera definirse no tanto a través de su dolor como a través de su codicia. Bacon traducía el deseo humano a términos sexuales. Sus sofás y sus camas son los campos de batalla de sus atormentados amigos y amantes (…) Sin embargo, nunca parodió el mal gusto de su época como hiciera Hamilton. Buscaba, simple y llanamente, sus entrañas. Bacon era un cirujano, no un escéptico. Desde una perspectiva superior, perseguía las vísceras, mientras que Hamilton se mostraba cerebral. Desde una perspectiva inferior, miraba con los ojos de un carnicero del mismo modo que Hamilton lo hacía con los de un consumidor. Sus respectivos mensajes representaban la separación entre el mercado y la caja registradora y, al final, Hamilton llegó a servirse de imágenes al gusto del gran público no para burlarse de éste, sino para decir: “Compren también mis cuadros”. Como dijo Michael Wishart a Bacon: “El Pop es a la pintura lo que el chicle es a la gastronomía. Personalmente, prefiero alimentarme”. A Bacon le gustó la frase. Por más que pudiera admirar la técnica de Hamilton, no era capaz de digerir sus contenidos.”**

Hamilton, però, amb el temps, va passar del xiclet a la gastronomia d'avantguarda... I no només per la seva relació amb el restaurant El Bulli (com a client que era, també va co-escriure un llibre sobre la cuina i la creativitat de Ferran Adrià, i una de les polaroids de la sèrie li va fer el mateix Ferran Adrià...) si no per l'evolució, avui del tot alimentícia, dels seus continguts.


*Richard Hamilton 1971- “Metamorfose van het object” Introducción de Mark Godfrey; notas de Fanny Singer. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p. 202-203.

** Sinclair, Andrew. Francis Bacon. Traducción de Gian Castelli Gair. Madrid: Circe, 1995. ISBN: 8477650993, p. 182-183.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.
[Fotos: Phaidon i TateModern]