dilluns, 18 de maig de 2015

On és la festa?


Marta Pina
[detall de collage]

Y que todos sean los que vigilen todo,
para que no sea uno sólo quien vigile a todos.
Porque es fácil engañar a la gente
con palabras bonitas, con dinero
y con promesas que luego no se cumplen.
*

Perles cultivades són els textos de Cómo puede ser la democracia. Media Vaca ha recuperat quatre llibres de la col·lecció juvenil Libros para mañana, que a finals dels anys 70 va publicar l'editorial barcelonesa La Gaya Ciencia. El primer és Cómo puede ser la democracia, amb els textos íntegres escrits als inicis de la Transició espanyola per un misteriós col·lectiu que signava amb el nom d'Equipo Plantel. Són breus, concisos i, com apunten el nous editors, malgrat tendir a la simplificació, romanen avui plenament vigents: què poc s'han portat a la bona pràctica durant els quasi 40 anys que tenen!


Les il·lustracions, però, són totalment noves. Els collages de l'artista valenciana Marta Pina substitueixen els dibuixos originals de L. F. Santamaría. Pina desplega una imaginació sense límits amb un gran domini del retallar i enganxar per barrejar imatges, una sort d'estampes amb personatges de tall victorià (els conservadors!) i vintage (els progresistes!), elegants i molt iròniques, que donen als textos més un contrapunt surrealista que una il·lustració literal. Aquests collages són petites joies d'orfebreria fina.


* Cómo puede ser la democracia.
Idea y texto: Equipo Plantel; ilustraciones: Marta Pina.
Valencia: Media Vaca, 2015.
(Libros para mañana; 1).
ISBN: 978-84-943625-0-7.



[Imatges: Media Vaca]


[Torontoràdio: Paco Ibáñez canta a Brassens: La mala reputación]

dilluns, 11 de maig de 2015

Escaparé a Xangai




Dices: “Iré a otras tierra, a otros mares.
Buscaré una ciudad mejor que ésta
en la que mis afanes no se cumplieron nunca,
frío sepulcro de mi sentimiento.
¿Hasta cuándo errará mi alma en este laberinto?
Mire hacia donde mire, sólo veo
la negra ruina de mi vida,
tiempo ya consumido que aquí desperdicié.”
No existen para ti otras tierras, otros mares.
Esta ciudad irá donde tú vayas.
Recorrerás las mismas calles siempre. En el mismo
arrabal te harás viejo. Irás encaneciendo
en idéntica casa.
Nunca abandonarás esta ciudad. Ya para ti no hay otra,
ni barcos ni caminos que te libren de ella.
Porque no sólo aquí perdiste tú la vida:
en todo el mundo la desbarataste.

 
Lento y escorado, como si remolcara bajo la lluvia jirones de su propia herrumbre y la memoria muerta de otras singladuras, otras latitudes más templadas, el viejo Nantucket navega rumbo a Shanghai.*

* Juan Marsé. El embrujo de Shanghai. 
Barcelona: Debolsillo, 2012. (Contemoránea).
ISBN: 978-84-9793-174-8, p. 122-123
Poema La ciudad, de C.P. Cavafis (traducció d'Ángel González)
 Foto de Lillian Gish a Broken Blossoms (D.W. Griffith, 1919)


Sense sortir del barri de Gràcia, els nens Dani i Susana, en plena postguerra i de la ma del maqui Forcat, viatgen de Marsella a Xangai a bord del Nantucket. Ho fan seguint les aventures del Kim, el pare desaparegut d'ella (la nena tísica), convertit, amb mestria pel narrador-mag Forcat, en l'heroi (com els del cinema negre dels anys 40) dels dos nens. El poema de Cavafis que Marsé va incloure al cinquè capítol, condensa tot l'esperit de la novel·la: degana en escapisme, però amb el revers de la dura realitat al passar pàgina.

A la recent publicada Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé, Josep Maria Cuenca, l'autor, dedica un capítol extens a explicar com va anar l'intent frustrat de portar al cinema El embrujo de Shanghai per part de Víctor Erice. Cuenca recopila part de la correspondència entre l'escriptor i el director de cinema mentre es gestava el projecte. També resumeix el seguiment que en va fer la premsa i, malgrat no totes les parts implicades van voler donar la seva versió dels fets, exposa amb claredat el que finalment es pot dir que va ser un despropòsit de falses esperances que el productor Andrés Vicente Gómez alimentava entre llargues, mentre Erice feia i refeia (fins a sis versions!) l'adaptació de la novel·la, per no arribar mai a pagar-li la pel·lícula per la que tant va treballar.
Encoratjat sempre per l'entusiasme de Marsé, que d'una llista de directors proposada per Gómez, el va triar sempre a ell com a preferit, Erice va concloure un guió: La promesa de Shanghai. A diferència del relat original, Erice eliminava la recreació de les aventures exòtiques a Xangai, però mantenint i ampliant el meravellós micro-cosmos creat per Marsé. Respectant el grup de personatges meravellosos que envolten a Dani i Susana, com el quixotesc Capità Blay i la Betibú, l'Anita i el Forcat o els germans Chacón. I mantenint també l'esperit del camí cap a la pèrdua de la innocència dels nens protagonistes. Un guió que Marsé va arribar a declarar que era més bo que la seva pròpia novel·la!


The Shanghai Gesture
(Josef Von Stenberg, 1941)

Finalment, Andrés Vicente Gómez va fer la pel·lícula, però amb guió i direcció de Fernando Trueba. Cuenca deixa entreveure que Trueba va aconseguir el projecte d'una manera un tant sibil·lina. Que total, el resultat va ser una birria de pel·lícula, tal i com la va qualificar Marsé un temps després de l'estrena (i ho comparteixo, la pel·lícula de Trueba, que, d'altra banda, sí recrea les aventures del Kim a Xangai, i ho fa amb un film  en blanc i negre (xusco homenatge al de Josef Von Stenberg) paral·lel a la història que transcorre a Gràcia, és molt dolenta!).
Llegint tot aquest culebrot, un no pot deixar de pensar com hauria estat la pel·lícula d'Erice. Què trist que el productor no confiés prou en ell i el seu magnífic guió. Guió que Erice va publicar i que justament comença amb aquesta cita preciosa (i què ben trobada!) d'Antonio Machado: 

Entre el vivir y el soñar
hay una tercera cosa.
Adivínala.

Erice, Víctor. La promesa de Shanghai: adaptación de la novela El Embrujo de Shanghai de Juan Marsé. Madrid: areté [Plaza y Janés], 2001. 398 p. ISBN 84-01-34158-2.

Cuenca, Josep Maria. Otra amarga lección de Víctor Erice. A: Mientras llega la felicidad: una biografía de Juan Marsé. Barcelona: Anagrama, 2015. (Biblioteca de la memoria; 32). ISBN 978-84-339-0797-4, p. 545-581.


[TorontoTV: Connie Francis amb l'Orquestra de Xavier Cugat: Siboney, a la banda sonora de 2046 (Wong Kar Wai, 2004)]

dilluns, 13 d’abril de 2015

De suro

Mercè Rodoreda
Sense títol
Aquarel·la sobre paper

"Quan alguna vegada havia sentit: aquesta persona és de suro, no sabia què volien dir. Per mi, el suro, era un tap. Si no entrava a l'ampolla, després d'haver-la destapada, l'aprimava amb un ganivet com si fes punta a un llapis. I el suro grinyolava. I costava de tallar perquè no era ni dur ni tou. I a l'últim vaig entendre què volien dir quan deien aquesta persona és de suro... perquè, de suro, ho era jo. No perquè fos de suro sinó perquè em vaig haver de fer de suro. I el cor de neu. Em vaig haver de fer de suro per poder tirar endavant, perquè si em comptes de ser de suro amb el cor de neu, hagués estat, com abans, de carn que quan et pessigues et fa mal, no hauria pogut passar per un pont tan alt i tan estret i tan llarg."

Mercè Rodoreda. La plaça del Diamant.
26ª edició. Barcelona: Club editor, 1982.
ISBN 84-7329-085-2, p. 173-174.

Uf! Aquests dies que la Colometa torna a volar per Barcelona, interpretada per Lolita Flores a La plaza del Diamante, adaptació teatral de Carles Guillén i Joan Ollé, traduïda al castellà per Celina Alegre i Pere Rovira, fins al 3 de maig al Teatre Goya.

+ Toronto: La Colometa

[Imatge: L'altra Rodoreda: pintures i collages. Barcelona: Caixa Catalunya-Obra Social, 2008. ISBN 978-84-89860-19-3, p. 58]

[Torontoràdio: Pascal Comelade: La plaça del Diamant]

diumenge, 5 d’abril de 2015

El gabinet patafísic

 
  Granotes
(Bestiari, 2011)
Cabo San Roque


Últims dies per visitar l'exposició La cobla patafísica de CaboSanRoque, a l'Arts Santa Mònica de Barcelona. La reunió dels seus instruments  conforma un autèntic gabinet de curiositats.
Al passadís d'accés ens presenten amb fotos les estrelles freaks que trobarem a l'interior de la gran sala, fosca i envoltada de cortines.
Un cop a dins, el visitant prem un botó vermell i, programats com autòmats, els instruments entren en acció. A mida que sonen, es van il·luminant més i podem veure de ben aprop amb la suma de quins estris, altres instruments musicals, cables, ampolles, bidons, motors... i mil andròmines han estat fabricats. Independentment de que produeixin sons, en sí ja són peces increïbles de ser vistes, frankensteins d'una gran bellesa monstrenca industrial, que haurien fet les delícies d'un Franz de Copenhague (és inevitable pensar-hi!), que haurien meravellat als artistes dadaistes (Dofí banyera recorda a les escultures de Jean Tinguely) i futuristes (Agrupació de lliris, vents sembla un parent de l'intonarumori de Luigi Russolo), també als de l'Art Pop (l'ús de llaunes de colors tenen la mateixa potència dels gluts de Robert Rauschenberg). Depenent de la mida, són petits i grans poemes visuals (Gàbia de gemecs i tot el Bestiari sencer, per exemple, segur que li hauria encantat al nostre gran Joan Brossa).
Assegut a la moqueta i amb els instruments en ple funcionament, vas seguint la simfonia màgica com si dels 50.000 dits invisibles del Dr. CaboSanRoque es tractés, entre la sorpresa i l'amenaça, perquè tot gabinet de curiositats té el seu punt inquietant.


+ CaboSanRoque: La cobla patafísica 2015-2001. Arts SantaMònica, Barcelona, fins al 12 d'abril de 2015.

El dia 12 d'abril, a les 12:00, concert de CaboSanRoque amb Pascal Comelade per tancar l'exposició.
Comelade col·labora a 12 Rounds (Chesapik, 2014) el darrer disc de CaboSanRoque , amb un solo d'orgue en un dels temes (Sorolls d'Hatari) i amb la preciosa coberta del disc:


+ CaboSanRoque

[TorontoTV: CaboSanRoque: Ya-ya Trueno]

[Fotos: CaboSanRoque]

dilluns, 30 de març de 2015

La pared



Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...


Versió incendiària la de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.


La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2013).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.


El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.


No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlistsDeep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

diumenge, 15 de març de 2015

Sophie i l'altra



Sophie Calle
L'Autre
(1992)

Hi ha una carta d'amor que fa anys tinc abandonada sobre l'escriptori. No havia rebut mai una carta d'amor. En vaig encarregar una a un escrivent. Vuit dies després, vaig rebre una bonica carta de set pàgines escrita amb ploma i en vers. Em va costar cent francs i l'home va escriure:”[...] jo, sense haver-me mogut d'aquí, he estat amb vostè a tot arreu...”
Sophie Calle. La carta d'amor.
Autobiografies
(1988-2013)

Aquest fragment de La carta d'amor recull algunes constants de les obres de Calle, com són el joc entre realitat i ficció, l'amor, la bellesa, el sentit de l'humor.

A l'exposició Sophie Calle. Modus vivendi també es pot veure Prenez soin de vous (Cuidi's), de 2007, que gira entorn d'una altra carta d'amor que va rebre l'artista, però via e-mail i de ruptura. Conclou dient: M'hauria agradat que les coses fossin d'una altra manera. Cuidi's molt. Un final tan desconcertant per a ella que va demanar el punt de vista i la interpretació a 107 dones (algunes actrius, ballarines, cantants...) i un lloro, per intentar entendre què volia dir exactament el remitent. I el resultat, fer una vegada més de la vida - real o inventada, tant se val – art. 

+ Sophie Calle. Modus vivendi, [La Virreina] Centre de la imatge, Barcelona, fins al 7 de juny de 2015.

[TorontoTV: Sophie Calle: Prenez soin de vous: Brenda]

Foto: [La Virreina]

divendres, 20 de febrer de 2015

Honor als valors salvatges


Jean Dubuffet
Autoretrat VI
(Desembre de 1966)


"La exposición abierta el 10 de enero de 1951, en la Librería Marcel Ebrard reúne las obras de cinco artistas que figuran en el catálogo con los nombres siguientes: Paul End, Alcide, Liber, Gasduf, Sylvocq.

Esos nombres pueden parecer extraños. Efectivamente, lo son. La razón estriba en no ser exactamente los nombres verdaderos de los artistas. Se trata de nombres truncados, no enunciados enteramente. Así pues, nos hallamos ante unas obras cuyos autores permanecen en un semi anonimato. Eso nos cambia del ambiente habitual de las exposiciones pictóricas en las que los expositores se muestran por el contrario generalmente tan ávidos por darse a conocer.

Los expositores, en las exposiciones habituales, se preocupan extremadamente por la acogida reservada a sus obras por el público y de los comentarios que habrán de publicarse eventualmente en la llamada rúbrica artística de los periódicos. Cada cual suputa sus posibilidades de convertirse, si no lo es ya, en un artista profesional que viva holgadamente de la venta de sus obras, colmado de atenciones y homenajes...

Pero aquí, nada de eso. Los cinco expositores no se preocupan ni por asomo de tales consideraciones. Tienen otras preocupaciones. Además, no saben ni que dicha exposición se celebra. Esas cosas les dejan totalmente indiferentes. Tienen unas preocupaciones mucho más inmediatas y urgentes que la de ganar dinero con dibujos o jugar a las vedettes en los círculos mundanos. De otro lado tales eventualidades quedan excluidas absoluta y definitivamente para ellos. Los cinco se hallan efectivamente y en estos momentos encerrados detrás de las puertas de un asilo de alienados. Y cuando uno se encuentra en esa situación, se tienen temas de reflexión más graves que el de ver su nombre mentado con ventaja por los críticos de arte de la prensa. Uno tiene cosas en que reflexionar, tan graves y preocupantes, que unas cuestiones como la de mostrar sus dibujos en público, parecen meras futilidades, totalmente carentes de importancia. Y si uno hace dibujos no es, ni mucho menos, con la idea de enseñárselos a quien sea y sacar dinero y consideración, sino por unas razones mucho más serias y profundas.
"*

*Jean Dubuffet. Honor a los valores salvajes (fragment). 1967.
A: Dubuffet, Jean. Escritos sobre arte.
Barcelona: Barral Editores, 1975, pàgs. 95-96.


Tot això ve perquè aquest any tampoc penso anar a ARCO.

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: Le chat du café des artistes]