diumenge, 27 juliol de 2014

Richard Hamilton (I)


 Richard Hamilton
Just what is it that makes today's homes so different, so appealing?
1956


Què és el que fa l'exposició Richard Hamilton al MNCARS tan diferent, tan atractiva?

Sens dubte, el plaer d'assistir a la primera i més completa retrospectiva de la seva obra, ideada per ell mateix abans de morir, l'any 2011, i comprovar que es tracta d'un dels grans artistes de la Història de l'Art. Amb propostes variades en quant a temes (activista contra la tradició, la cultura de masses i la societat de consum, de punyent crítica política, amb homenatges a la Història de l'Art, o a la dedicació en cos i ànima a Marcel Duchamp) i tècniques (collage, dibuix, pintura, instal·lacions, fotografia, gravats i altres formes de reproducció seriada)... totes sempre interessants, dins i molt més enllà de l'etiqueta de l'Art Pop, toca l'art conceptual o el postmodernisme.

També, i especialment en aquest blog on es dedica una especial atenció al collage, perquè Hamilton és un gran mestre d'aquesta tècnica. És un collage el famós Què és el que fa de les cases d'avui siguin tan diferents, tan atractives? (1956). Però és que Hamilton utilitzà el collage gairebé sempre, sobre pintura, fotografia... en forma i concepte, influència surrealista i duchampiana d'aportar diferents nivells d'interpretació*, esdevé la manera idònia de representar el seu discurs de tan variats estils.

L'exposició dona per a més d'una entrada, així que començaré de la manera més festiva possible que se m'acut per celebrar-ho: amb la música de la gramola de The Funhouse [La casa de la diversió]. Segurament la part de l'exposició a on més gent s'hi aturava per fer-s'hi fotos (... ai que pesadets amb els selfies!)


Grup 2
(Hamilton + McHale + Voelcker)
This is Tomorrow, 1956
(Fragment de la reconstrucció al MNCARS)

Per a l'exposició col·lectiva This is Tomorrow, Hamilton, que a més de dissenyar el catàleg i els cartells a on apareix reproduït el cèlebre collage abans citat, amb el també artista John McHale i l'arquitecte John Voelcker, van pensar i construir una instal·lació titulada The Funhouse:

"La instalación que concibieron estaba formada por una estructura asimétrica, exageradamente inclinada … Una gigantesca imagen de Marilyn Monroe y una réplica inmensa de una botella de Guinness imitaba las proporciones monumentales de las vallas publicitarias y de la publicidad cinematográfica, aunque, por otra parte, se establecía una tensión estética entre estas imágenes de la cultura de masas y un póster de Los girasoles de Van Gogh, expuesto en una de las paredes como si fuera una obra de arte. A lado de esta estructura, había una gramola..."*

Richard Hamilton
This is Tomorrow
Collage, 1956

Què sonava a la juke box de This is Tomorrow? Això:




Winifred Atwell: Poor People Of Paris

Frankie Lymon & The Teenagers: Why Do Fools Fall In Love

Elvis Presley: Hound dog

Carl Perkins - Blue Suede Shoes

Bill Halley & The Comets: Razzle Dazzle

Lonnie Donegan: Lost John / Stewall

Gene Vincent: Be-Bop-A-Lula

The Dream Weavers: It's Almost Tomorrow


Tennessee Ernie Ford: Sixteen Tons

Pat Boone: I'll Be Home

Ronnie Hilton: No other love

Kay Starr: Rock And Roll Waltz


"… situada frente a un mural con anuncios de películas en cinemascope que adquirieron una relevancia especial cuando los organizadores convencieron a los creadores de la película Planeta prohibido, protagonizada por el robot Robby, para que les prestaran el robot en la noche de la inauguración de la exposición. Además, se incluyeron algunos rotorrelieves de Duchamp...
Aunque se consideró que esta instalación del Grupo 2 era un alegato contra el arte, en conjunto, era un comentario crítico sobre el papel de la imaginería de los medios de comunicación de masas en la formación de la cultura popular y su impacto en los medios de percepción visual contemporáneos."*

*Walsh, Victoria. Caballitos de mar, retículas y Calipso: las exposiciones de Hamilton en los años cincuenta. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p. 72-73.
+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[Fotos: Wikiart i Metalocus]

dilluns, 7 juliol de 2014

Escaparé a Zubrowka













Johannes van Hoytl el Jove
Noi amb poma

Van Hoytl, fill natiu dels Murkish Low-lands, va treballar els seus pigments brillants en la més lenta solitud. Remarcable especialment pel tractament de la llum i l'ombra, l'atracció pel llustre i el vellut. Extremadament poc prolífic i, per tant, un fracàs comercial, va produir, però, una dotzena dels, potser, millors retrats de l'època. *



* Lliçó 2. The Lutz School: Belles Arts, Literatura i Evolució Culinària.  A: República de Zubrowka abans de la Guerra: un cas d'estudi centre europeu de convulsió social, política i cultural

Curs en línia per saber-ho tot sobre Zubrowka: www.akademiezubrowka.com



Preparant les vacances d'estiu? Quin destí millor que Zubrowka! Reserveu el més aviat possible la vostra habitació a The Grand Budapest Hotel. Pujareu al cim de la muntanya pel funicular, tastareu les especialitats culinàries al gran saló-menjador, us relaxareu prenent banys termals al balneari. Sempre atesos pel millor servei imaginable. I de retorn, no oblideu portar de record els pastissos de Mendel's i un flascó de L'air de Panache.
Guies de viatge imprescindibles:


    Zweig, Stefan. Novelas. Barcelona: Acantilado, 2014. ISBN 978-84-15689-15-7. 

    Seitz, Matt Zoller. The Wes Anderson Collection. New York: Abrams Books, 2013. 
    ISBN-13: 978-0810997417.

[Torontoràdio: The Gran Budapest Hotel: Öse Schuppel: S'Rothe-Zäuerli]

dimarts, 24 juny de 2014

La seducció del monstre


Eduard Minobis
Escola de sirenes
[collage i assemblage]
2012

La primera vegada que vaig veure una sirena va ser al bar La sirena. A on, un temps després, hi van posar una tele per veure el futbol, abans hi havia un quadre, que em semblava enorme, amb una sirena pintada. La seva figura era prima i estilitzada, dreta, amb la cua de peix verdosa cap avall, una mica cargolada. La cabellera negra li pujava cap amunt, ondulant, perquè estava al fons del mar envoltada de corall, i no li tapava els pits nusos, petits i punxeguts, ben posats entre els braços lleugerament estesos. A una ma hi duia una forca.
De nen hi anava molt sovint a La sirena amb la meva mare, sobre tot els dissabtes a fer el vermut. Ella es demanava sempre un bitter, jo un trinaranjus i pels dos una tapa d'escopinyes. Eren boníssimes, grosses i gruixudes. La meva mare conversava amb la mestressa del bar i jo no podia apartar la mirada d'aquella provocació, la sirena.


Echando de menos a las sirenas
José Emilio Pacheco

De cuando acá
las sirenas son monstruos
o están así por castigo divino

Más bien sucede lo contrario
Son libres
son instrumentos de poesía

Lo único malo es que no existen
Lo realmente funesto es que sean imposibles.*




Ho recordava llegint el llibre de Carlos García Gual, Sirenas: seducciones y metamorfosis, un assaig sobre el poder de seducció d'un monstre. Perquè, sigui amb mig cos d'au o mig cos de peix, de la més lletja a la més bonica, la sirena és un monstre i, el seu cant, l'esquer per culminar un únic objectiu: la mort. A més de ser la imatge de la perversió sexual als ulls de les religions i les costums puritanes. Sentits, metàfores i transformacions que han anat canviant i evolucionant cap al Romanticisme, punt en que passen a representar l'amor impossible i el triomf tràgic de la raó sobre el salvatge. L'autor dissecciona el mite des de l'origen, amb l'omnipresent i re-visitat passatge de l'Odissea d'Homer, a la resta de literatura posterior, de Dante a Franz Kafka, passant, per exemple, per la més popular i edulcorada de Hans Christian Andersen, o la personalíssima visió d'Oscar Wilde. Reprodueix i analitza una selecció de textos literaris que aporten diferents punts de vista sobre sirenes i variants (mermaids, ondines, nimfes), amb algunes curiositats tan exòtiques com ara la sorprenent aventura d'una sirena a les barraques de fira per la meseta castellana!
També, però en un repàs més breu, la seva presència a l'art plàstic, de les ceràmiques clàssiques gregues a les malenconioses nimfes prerafaelites.


* García Gual, Carlos. Sirenas: seducciones y metamorfosis. Madrid: Turner, 2014.
ISBN 9788415832294, p. 185.

dissabte, 14 juny de 2014

L'avenir


Chéri Samba
Quel avenir pour notre art?
[Acrílic i purpurina sobre tela]
(1997)

QUEL AVENIR POUR NOTRE ART DANS UN MONDE OU LES ARTISTES VIVANTS SONT POUR LA PLUSPART OPPRIMES?... UNE SEULE SOLUTION; C'EST D'ETRE ACCEPTE EN FRANCE. IL PARAIT QUE, UN ARTISTE ACCEPTE EN FRANCE EST SANS DOUTE ACCEPTABLE PARTOUT DANS LE MONDE ENTIER, ET QUI DIT FRANCE, DIT LE MUSEE D'ART MODERNE.
OUI... MAIS C'EST MUSEE D'ART MODERNE N'EST IL PAS RACISTE???

De tots els artistes seleccionats en l'exposició Post-Picasso, m'ha agradat molt el congolès Chéri Samba. Pel seu sentit crític, per la ironia i el sentit de l'humor. Per un art pop entre el còmic i la pintura africana d'aire naïf d'escenes quotidianes (aquella que retrata la gent a la perruqueria, una botiga, un bar..., com l'obra del seu compatriota, ja mort, Moke).
Si Picasso, i molts altres artistes de les avantguardes establerts a París, va mirar cap a Àfrica, res millor que retornar la pilota del seu llegat d'Àfrica cap a França. Quan Samba va començar a pintar, Paris ja no era de llarg aquella capital mundial de l'Art que va ser. Però en canvi va esdevenir terra d'acollida per a molts artistes africans. Potser van ser més coneguts els músics (de tot el continent:  raï algerià, soukous congolès, griot i wassoulou malinès, afrobeat nigerià...) que van situar França com el centre dels ritmes afro d'aquell fenomen comercial tan mal anomenat la world music.
Els artistes africans van trobar un país on poder expressar-se amb llibertat i, d'allà, exportar el seu art a tot el món. Ara, el futur de la pregunta retòrica de Chéri Samba és el present, i resulta ser un present no gaire diferent i més terrible encara que el d'un museu d'art modern racista, és el de madame Marie Le Pen.

+ Post-Picasso: reaccions contemporànies. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de juny de 2014.

[Torontoràdio: Anti Choc: Adieu l'ami]

diumenge, 1 juny de 2014

Rea


Javier Aramburu
Teresa Corazón de León
(2013)
Tempera i oli sobre taula, 24 x 24 cm.
Portada de Rea, SingleElefant records, 2014.



No me escapo, solo vuelo
No me escapo, solo vuelo
Vuelo alto y voy rozando el cielo
Cielo que se puede atravesar y traspasar
Se puede traspasar
...
Single. Globo de helio.

Veient les fotos de promoció del nou disc de Single (Teresa Iturrioz i Ibon Errazkin), enfundats en aquests vestits daurats, em semblen dos marcians que han caigut a la Terra. I escoltant el disc, veig que el lloc que han triat per aterrar ha estat... Jamaica! Els sons de Rea es mouen pel reggae i el lovers rock, passats però pel sedàs de l'electrònica d'Hidrogenesse, els productors (dos músics que també viuen en un altre planeta). La lletra de Rea, la cançó que dona títol al disc, explica molt bé el contingut global: melodías dulces, líricas románticas, fundidas en canciones amorosas trasatlánticas. Cançons d'amor i també desamor, fins i tot d'amor místic (sorprenent La Virgen del Cisne). Melodies que s'estiren i van evolucionant amb girs cap al ball suau i hipnòtic (Globo de helio, Siete, Las palmeras) o el reggaeton (Me enamoré, la cançó més cabaretera, amb la col·laboració de Garbanzo rapejant, un tercer extraterrestre en joc). Rea és molt lluminós, brillant, per la veu de Teresa Iturrioz, per una electrònica plena de detalls que dona vida a l'imaginari amorós - entre costumista i astronauta - de les lletres, i per un clavicèmbal prodigiós que cada vegada que apareix obre feixos de llum misteriosa. Potser Single vinguin de Venus.

[Foto promocional de Single: Javier Bernal Belchí]

[Torontoràdio: Globo de helio]

dimecres, 28 maig de 2014

Parc zoològic o varietés?



Sigler
The Winner 
(circa 1950)

Temo que no s'entengui bé el que per a mi significa "sortida". Empro la paraula en el seu sentit més precís i més comú. Intencionadament no dic llibertat. No parlo d'aquesta gran sensació de llibertat cap a tots els àmbits. Quan mico possiblement la vaig viure i he conegut homes que la enyoren. Pel que a mi fa, ni llavors ni ara vaig demanar llibertat. Amb la llibertat - i això ho dic al marge -un s'enganya massa entre els homes, ja que si el sentiment de llibertat és un dels més sublims, així de sublims són també els corresponents enganys. En els teatres de varietats, abans de sortir a escena, he vist sovint certes parelles d'artistes treballant en els trapezis, molt alt, prop del sostre. Es llançaven, es balancejaven, saltaven, volaven l'un als braços de l'altre, es portaven l'un a l'altre suspesos del pèl amb les dents. "També això”, vaig pensar, "és llibertat per a l'home: el moviment excels!” Oh burla de la santa natura! Cap edifici quedaria en peu sota les riallades que aquest gran espectacle provocaria entre els simis.

Frank Kafka. Informe per a una acadèmia (1917).

Corprès estic encara pel monòleg de Peter el Roig, el mico que es va transformar en home, en la gran interpretació d'Ivan Benet, al Teatre Lliure. Un text fosc, trist i claustrofòbic (de la bodega del barco, al moble bar) i que posa als humans al lloc que ens mereixem: al podi de la pitjor espècie del planeta Terra. El mico, conscient d'haver perdut la llibertat de la vida a la selva, només pensa en una sortida per sobreviure. Davant l'opció de triar anar a parar a la gàbia d'un parc zoològic o als espectacles de varietés, tria varietés. En aquesta nova adaptació teatral, Peter el Roig es converteix en tot un crooner d'èxit - més de cabaret alemany que de barraca de fira del Hagenbeck Circus - per entonar un sentit i decadent I was so drunk, cançó amb lletra d'Ivan Benet i música de Sílvia Pérez Cruz, que signa tota la música de l'espectacle, molt bonica, també amb aires de cabaret alemany d'entreguerres i ambient de circ. Tot sobre una escenografia que esdevé una autèntica capsa de sorpreses, tan senzilla com efectiva, obra de Jordi Queralt.


[Fotografia del llibre Freaks, Geeks and Strange Girls: Sideshow Banners of the Great American Midway. San Francisco: Last Gasp, 1996. ISBN-10: 0945367198]

[TorontoTV: The Specials: Monkey Man]

dimarts, 20 maig de 2014

La poesia del paper


Sara Huete
Encerrada con un solo juguete
Collage/assemblage
[Clica sobre la imatge per veure-la més gran]


Escapada fugaç a Zaragoza dissabte passat per veure La poesía del papel, exposició de l'artista santanderina Sara Huete, a la galeria A del Arte (ja només fins al 23 de maig, últims tres dies, últimes hores... per visitar-la!).

Les dimensions generoses de l'espai de la galeria han permès reunir força obra de l'artista, i s'ha fet amb un acuradíssim muntatge. La selecció reuneix una barreja de peces més antigues (no només collages i assemblatges emmarcats, també altres tipus de poema visual, com ara composicions amb objectes trobats disposats sobre peanes o clavats directament a la paret) amb obra recent, fet que converteix la mostra en una petita retrospectiva, ideal per conèixer els diferents interessos i motius de l'art de Sara Huete. Una trajectòria que ha traçat amb un llenguatge propi i coherent.
Formalment reconeixible en la part visual: la combinació de joguines, figuretes de porcellana, fusta o plàstic, tota mena de quincalla reconvertida en símbol poderós i que interactua amb personatges i paisatges provinents de fotos de revistes dels anys cinquanta, gravats del XIX... La retallada de les figures és polida i la composició d'una cura extrema, només aparentment senzilla. Els mínims elements casen en una unió perfecta, a causa d'un meravellós atzar o d'una pacient i lenta recerca a parts iguals.



Sara Huete
Ulises
Collage/assemblage
[Clica sobre la imatge per veure-la més gran]


En els continguts, és una obra molt marcada per la literatura, especialment per la poesia, i d'aquí el joc de paraules triat per posar nom a l'exposició. Són habituals els títols mecanografiats (picats amb una antiga Olivetti), cites extretes dels referents literaris de Sara Huete, sempre exquisits. Un gest de complicitat amb l'espectador que reconeixi aquests referents, els quals, ara inseparables de les imatges, donen una lectura personal, allunyada de simples lectures textuals, tot al contrari: contenen reflexió, un pòsit intel·lectual evocador que desprèn moltes emocions. Amb l'elegància del millor gust possible, dispara fina ironia, sentit de l'humor, feminisme, exotisme, un punt genial de bogeria (en el sentit de perdre el cap per l'amor, l'aventura, la diferència), surrealisme i, si s'escau, una bona dosi de mala llet. Sorpresos per l'enginy que contenen, és impossible no anar sumant somriures de satisfacció davant cada collage, un darrera l'altre, a tots.

També es poden veure en aquesta exposició alguns tresors de la rebotiga de Sara Huete. Estan dins d'una vitrina de la galeria i són des de llibretes que l'artista va omplint amb retalls de notícies i fotos, a llibres dels seus poetes preferits (de Brossa, Gamoneda, entre d'altres) , revistes antigues i objectes que han format part de les seves composicions o esperen el seu moment per fer-ho.

Una exposició excepcional per moltes raons.
Gràcies Sara.


[Torontoràdio: Chabuca Granda: Alfonsina y el mar]