dimarts, 7 de juny de 2016

Far West



Sara Huete
El encanto del Far West
Collage
2016


Alguns collages de Sara Huete, com El encanto del Far West, ens poden transportar  a la infantesa. A quan jugàvem amb els ninots de Comansi,  el juguete completo, i quan passàvem tantes  tardes d’estiu veient westerns per la tele. Llavors l’encant del Far West eren només les  aventures dels pioners, dels buscadors d’or i de recompenses, o les baralles entre indis i  pistolers. Fins anys més tard,  ja més grandets, un no s’adonaria que el veritable encant del Far West estava en elles.  De la simpatia desmanegada de Calamity Jane a la duresa de la Viena de Johnny Guitar.

Entre les meves preferides  està l’encantadora Rose Llewellyn. La Rose, amb l’ajut del seu seu germà Morris, revoluciona les vides d’un vidu i els seus tres fills, i també  les de tota la comunitat del petit poble de grangers de l’oest nord-americà del 1909 a on van a parar. Així ho comença a explicar en Paul, un dels tres fills, protagonista i narrador d’Una temporada para silbar, la novel·la d’Ivan Doig:


Cuando vuelvo a visitar los rincones de mi vida, las cosas más nimias me asaltan. El mantel de hule con cuadros blancos y molinos de viento azules, las manchas descoloridas en nuestros cuatro gastados lugares en la mesa. Ese café acre de papá, tan cargado que casi andaba, y que él bebía a sorbos después de la cena para dormir después, sereno como una esfinge. El fastidio inexcusable del viento que soplaba en Marias Coulee, silbando por una rendija, como si lo hubieran invitado a entrar.

Esa noche estábamos sentados a la mesa en nuestros sitios de siempre. Toby se afanaba en colorear una batalla de barcos piratas, yo hacía los deberes y Damon, en vez de hacer los suyos, estaba absorto en un misterioso juego inventado por él mismo: un solitario de dominó. El roce ocasional de una hoja de periódico presidía la cabecera de la mesa. Papá recorría con el dedo la columna de anuncios clasificados, casi siempre inútiles, de la Westwater Gazette, que nos llegaba cada semana en un saco de arpillera con el correo y las provisiones. Buscaba un par de formidables caballos de faena a bajo precio y se detenía aquí y allá en algún encabezado peculiar. Aun hoy recuerdo el regocijo que le causaron las líneas tipografiadas. Papá se reía a trompicones, como si fuera a estornudar, como si las cosas graciosas primero tuvieran que hacerle gracia a su nariz.

Levanté la vista de la lección de geografía y vi aproximarse el periódico hacia mi. Papá mantenía el pulgar contra el encabezado como un zahorí se aferra a su varita cuando encuentra agua.

 -       Échale un vistazo a esto, Paul. Léenoslo. 

Lo leí, y Damon y Toby hicieron un alto en lo que andaban haciendo para asimilar aquellas cinco palabras. Eran tan simples como confusas:

NO COCINA, PERO TAMPOCO MUERDE

En casa nunca estábamos de humor para bromear sobre la cocina. Sin embargo, papá nos miró de lo más complacido y me indicó que continuara leyendo.

Viuda se ofrece como ama de llaves. Buenas costumbres, disposición excepcional.
Ninguna habilidad culinaria, pero un diez en las demás tareas del hogar. Sueldo negociable, pero debe incluir billete de tren hasta Montana; compromiso de un año de cuidados sin igual para su hogar. Se ruega responder a: Apartado 19, Oficina de Correos de Lowry Hill, Minneapolis, Minnesota.

Mineapolis estaba a mil quinientos kilómetros  hacia el este, incluso fuera del alcance del entusiasmo que empezaba a desbordar a papá. Con todo, no perdió tiempo en poner a prueba nuestra reacción.

 -       ¿Qué os parecería que alguien se ocupara de nuestra casa, chicos?*


*Ivan Doig. Una temporada para silbar. Traducción de Juan Tafur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2011. 

Sara Huete. Historias recortadas. Exposició de collages a Torre de Don Borja, Santillana del Mar. Abril/Juliol, 2016. 

dimecres, 1 de juny de 2016

Punk




Douglas Gordon
Self portrait of you+me
Sidney Poitier /
Kim Novak /Anita Ekberg / Steve McQueen
Fotografia, fum i mirall
2006


Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. En aquesta exposició, el punk apareix com una referència explícita en molts artistes; en els usos d’elements com el soroll, la tipografia de retalls, l’antidisseny i el feísmo; o amb la inclusió de referències musicals explícites a grups musicals. Però també es mostra el rastre del punk com a actitud: la negació, l’oposició i la destrucció; el fes-ho tu mateix; l’al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena individus; la mateixa alienació que provoca estats psicòtics; la valoració del que surt de la norma; el nihilisme; la crítica al sistema econòmic i l’anarquia; o la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos com a lloc de batalla.

David G. Torres, comissari.


Retalls, destrucció, fes-ho tu mateix... En actitud i en execució, el collage és punk. I ben present està en l'exposició del MACBA. Als fanzines Black Flag (amb una portada d'Eulàlia Grau!) i A la recerca del cony perdut, dibuixos amb retalls de revistes pornogràfiques, passant del sexe explícit al delirant, obra d'Antoni Hervàs. Les impagables portades de discos manipulades de la sèrie bizarra Radio Cobra, de Eduardo Balanza. Els bitllets manipulats de Hans-Peter Feldmann i Carlos Aires revisitant el God Save the Queen en versió clown. Les nines monstrenques i nazis de Natascha Stellmach. O els inquietants retrats cremats d'actors de Douglas Gordon.
Present també el collage en el muntatge de molts vídeos que s'hi poden veure. En la varietat de tècniques mixtes de la majoria d'artistes. En la construcció d'instal·lacions, de les que, sens dubte, Terratrèmol de Tere Recarens és la més impactant, i testimoni del moment més genuïnament punk de tota l'exposició, perquè, la resta d'obres, tan ben ordenades, col·locades i penjades a les parets blanques impol·lutes del museu... Si el Punk no ha mort, què hi fa en un cementiri?

Entre les activitats paral·leles a l'exposició, s'han programat dos tallers de collage. El primer es va fer el passat 13 de maig, i el proper serà el 3 de juny: MACBA Collage Lab, sessió punk a càrrec dels collagistes Max-o-matic (del col·lectiu The Weird Show) i (via skype) de Tomás Spicolli.

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. MACBA, fins al 25 de setembre de 2016.
[Fotos: Cal Cego]

divendres, 27 de maig de 2016

Berglust


Walter Martin & Paloma Muñoz
Traveler 293, 2012
Bola de neu






Alicia Kopf

Gemà de gel

Barcelona: L'Altra editorial, 2016
Pàgs. 143-144:


 Berglust*

El gel estreny els vasos sanguinis que aporten sang a una àrea lesionada. Com a conseqüència disminueix el flux hemàtic, la sang. Dit d'una altra manera, el gel calma el dolor dels cops. Potser ve d'aquí la preferència de les ànimes turmentades pels llocs gelats; la pau de la neu que cau. La indiferència de les muntanyes. El principi i el final de Frankenstein, al pol Nord. A diferència del mar, a la muntanya la vida es troba atrapada en una cosa més serena i estable, més pura i elevada del que mai podrà ser el primer. A Filosofia del paisatge, Georges Simmer afirma que el mar actua per empatia cap a la vida, i el Alps ho fan per abstracció. Aquest efecte augmenta progressivament a mesura que es passa del paisatge rocós al nevat. 

Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera que habitem aquests llocs: un tros de natura es domesticat per a que nosaltres puguem imaginar que l'explorem sense massa risc – com més perill aparent més massificats estan aquests llocs. Una fa cua per agafar el telecadira, o per agafar taula al bar, hi ha famílies i gent que vesteixen amb colors cridaners. La música ressona entre la neu. S'ha d'evitar el silenci. La música és la mateixa a les estacions d'esquí que als bars de platja. Un pot passar fora pistes o nedar més enllà de la boia. A vegades hi ha allaus. O una onada gegant. La música procura que ens oblidem d'això. Dissimular la nostra temporalitat davant l'eternitat del mar, o d'una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.

El gel calma el dolor dels cops, però si un congela massa temps una ferida, el resultat pot ser perjudicial. Segons el British Journal of Sports Medicine, el gel “efectivament, anestesia la zona de manera que el pacient no nota el dolor, però tampoc sent si se li està congelant l'àrea de pell afectada”. La insensibilitat pot danyar la pell sana al voltant de la ferida. He d'acabar aquest projecte aviat.


*De l'expressió alemanya Wanderlust, “desig de viatjar”; aquí Berglust, “desig de muntanya”.

***

La família, l'art, la literatura, les precarietats de l'estudiant i del treballador, l'amor, les relacions humanes... aquests i altres temes que conflueixen en Germà de gel es van entrellaçant amb la història dels exploradors dels pols, metàfora articantartica que no calma el dolor del cop, crema i convida a renéixer de les cendres.
Alicia Kopf ha escrit un retrat generacional dels joves que no viuen una vida regalada i fan el que poden per tirar endavant en aquest camí sense sentit que de vegades resulta tot plegat.

diumenge, 15 de maig de 2016

Blue Peninsula




Joseph Cornell
Toward the Blue Peninsula (for Emily Dickinson)
1953


It Might Be Lonelier

It might be lonelier
Without the Loneliness -
I’m so accustomed to my Fate -
Perhaps the Other - Peace -

Would interrupt the Dark -
And crowd the little Room -
Too scant - by Cubits - to contain
The Sacrament - of Him -

I am not used to Hope -
It might intrude upon -
Its sweet parade - blaspheme the place -
Ordained to Suffering -

It might be easier
To fail - with Land in Sight -
Than gain - My Blue Peninsula -
To perish - of Delight -” 

  Emily Dickinson
(Amherst, 10 de desembre de 1830 - 15 de maig de 1886)

 
Podria estar-hi més sola / Sense la meva soledat / Tan habituada estic al meu destí / Potser l'altra pau,
Podria interrompre la foscor / I omplir el petit espai / Massa exigu, en la seva mesura / Per contenir el sagrament d’ell.
No estic acostumada a esperar / Podria interposar-se / En la seva dolça ostentació / Violar el lloc ordenat pel sofriment.
Podria ser més fàcil / Morir amb la terra a la vista / Que conquerir la meva blava península / Per morir de delit.

[Traducció:
Toni Arencón]

El sentiment que despertà Dickinson en Cornell es va convertir en la base per a una sèrie de caixes. Sens dubte, la millor és Toward the Blue Peninsula, que pren el nom d'un poema de Dickinson i consisteix en una caixa pintada de blanc, dins la qual, una finestra vertical amb una malla de filferro al davant s'obre cap a un cel blau radiant. Vista en conjunt, la caixa té la mirada neta, prístina, d'una casa en un carrer típic de Nova Anglaterra, que ens recorda l'existència de mestressa de casa de la poetessa. I el perquè de la finestra, el rectangle d'un blau prometedor que alleujareix el confinament a la caixa? Cornell ofereix una via d'escapament a Dickinson, potser la "península blava" dels seus anhels, que, com interpreta la biografia de Patterson [The riddle of Emily Dickinson], representa la Itàlia exòtica on la seva amiga Kate Scott va viatjar en la dècada de 1860. La península blava disposa dos poetes reclosos a casa - Dickinson i Cornelll – en una unió romàntica que mai van conèixer en la vida real.*

* Solomon, Deborah.
Utopia parkway: the life and work of Joseph Cornell
.
Boston: Museum of Fine Arts Publication, 1997. ISBN 0878466843, p. 215.



dijous, 5 de maig de 2016

Històries reals









Esperadme

Yo tenía dos años. Ocurrió en la playa, en Deauville, creo. Mi madre me había dejado al cuidado de un grupo de niños. Era la más pequeña y jugaron a deshacerse de mí. Se apiñaban, se hablaban con susurros, estallaban en carcajadas y salían pitando cuando me acercaba. Yo corría tras ellos y gritaba: "¡Esperadme, esperadme!". Aquello me marcó.

Sophie Calle



Historias reales. Amb Sophie Calle no se sap mai si són del tot reals. Però això no importa tant, forma part del seu art, com el de tot gran explicador d'històries, com fa el seu amic (ho és realment?) Enrique Vila-Matas barrejant ficció i realitat.
Historias reales es pot llegir com un recull de textos autobiogràfics que bé podrien formar part del diari íntim de la Calle. Alguns, acompanyats de fotos, i viceversa, els hem pogut veure i llegir a les seves exposicions. Però a banda de les imatges, aquests textos coneguts, i d'altres d'inèdits triats per a l'edició del llibre, són de primer premi si es presentessin a un concurs de micro-relats. Sí, els micro-relats. Fa uns anys es van posar molt de moda, recorden? L'escriptor Juan José Millás era a Espanya un dels autors més prolífics i gran defensor, en seleccionava dels lectors del diari pel que treballava i en feien concursos. El millor micro-relat era el que tenia el gran do: amb poques paraules dir molt més del que llegim, evocar una història sencera amb el poder de l'el·lipsi. Dificilíssim, però molt excitant quan s'aconsegueix. I així crec que són els relats de Sophie Calle.


El otro

Aquel hombre me gustaba, pero en nuestra primera noche de amor me dio miedo mirarlo. Creía que todavía quería a Greg y temía que invadiese la idea de que el hombre que estaba en mi cama no era el adecuado. Preferí cerrar los ojos, pero la incertidumbre persisitió en la oscuridad. Un día cometí la torpeza de explicarle por qué mantenía los párpados cerrados en la cama. No me permitió saber qué pensaba. Unos meses más tarde, al fin liberada del fantasma de Greg, abrí los ojos, segura de que era él a quien quería ver. No sabía que sería nuestra última noche: me iba a dejar. “Lo que ocurre está tan por delante de nosotros que resulta imposible alcanzarlo y conocer su verdadera apariencia".

Sophie Calle
(Cita final de Rainer Maria Rilke)

Sophie Calle. Historias reales. Traducció d'Ira Rebolo. Madrid: La Fábrica, 2016. ISBN 978-84-16248-43-8.

dimarts, 22 de març de 2016

Les restes dels naufragis



Carlos Pazos
Huyendo de mi mismo hacia una muerte súbita
Peça climàtica
(2014)


Després de veure l'exposició Naufragios recientes de Carlos Pazos, arribo a casa i, com faria Betteredge – l'inspector creat per Wilkie Collins a La pedra lunar – , recorro a Robinson Crusoe per buscar explicació als misteris del comportament de l'ésser humà. L'obro a l'atzar i trobo això:

"Desde este momento comencé a convencerme de que era posible que fuese más feliz en esta situación solitaria y abandonada de lo que hubiese sido en cualquier otra circunstancia particular, y con ese pensamiento iba a dar gracias a Dios por haberme conducido a este sitio. Pero no sé qué ocurrió, que de pronto me sentí turbado por un sentimiento que me impidió pronunciar las palabras de agradecimiento.

- ¿Cómo puedes ser tan hipócrita – me dije en alta voz – y fingirte agradecido por una situación de la cual deseas ser liberado de todo corazón, por grandes que sean tus esfuerzos para resignarte a ella?

Allí me detuve y, si no puedo decir que me sentía agradecido a Dios por estar allí, sinceramente le daba las gracias por haberme abierto los ojos – aunque las Providencias de las cuales se había servido eran muy dolorosas – induciéndome a considerar mi vida anterior bajo otra luz, y a purgar su vileza con mi arrepentimiento."

Daniel Defoe. Robinson Crusoe.
Traducció de Martha Eguía.
Madrid: El País, 2000, p. 137.

 

Carlos Pazos
Dandy en bancarrota I i II
Collages d'objectes sobre cartró
(2016)

Carlos Pazos – Naufragios recientes: collages, objectes d'objectes, peces climàtiques, fotografia i la pel·lícula-collage “Art¡ss!mo”. 

Douce France
Peça climàtica
(2010-2016)


+ Galeria ADN, Barcelona, fins al 14 de maig de 2016.

+ De la vida como naufragio. Crònica de Ramón de España a El Periódico, 19-03-2016.


[Torontoràdio: Ana D: Naufragio]

dilluns, 7 de març de 2016

The Weird Collage Show


Marta de los Pájaros
Rescate del espacio interior
Collage
(2016)

  1. Vivimos en la era de la sobre-información, donde la inspiración se convierte rápidamente en repetición. Somos parte de esto y lo odiamos.
  2. Hacemos arte. Somos exploradores en busca de nuevas formas de contar historias. Viejas historias explicadas de un modo nuevo. Nuevos relatos expresados con mecanismos arcaicos.
  3. Buscamos expandir los límites de nuestra práctica.
  4. Celebramos lo nuevo. Amamos lo raro.
  5. Aceptamos (y disfrutamos) el fallo como parte del proceso.
  6. Evitamos seguir y repetir fórmulas abusando de un espíritu robótico, realizado con precisión, pero sin corazón.
  7. “Ya está todo inventado” no nos sirve como excusa para la pereza.
  8. Usamos el collage como nuestra arma favorita.
  9. Eludimos entrar en una espiral de auto-engaño: preferimos hacerlo mal que volver a hacerlo igual.
  10. Como John Baldessari afirmó: “No haremos más arte aburrido” (o al menos lo intentaremos).

Aquest és el manifest de The Weird Collage Show, darrera del qual hi ha els artistes Max-o-matic i Rubén B, responsables de diverses activitats entorn al món del collage: des de l'organització de tallers, jam sessions, subastes, conferències, una completa pàgina web amb blog, entrevistes a artistes, reportatges... al comissariat i la participació en exposicions. Durant un parell de setmanes, i de la mà de  Me & the curiosity, s'han instal·lat en una antiga nau industrial del districte de Sant Martí de Barcelona reconvertida en espai cultural, amb l'International Weird Collage Show, una exposició de collage contemporani que aplega una selecció d'artistes a nivell nacional i internacional, i que també completen amb activitats tan interessants com la visita guiada del passat dissabte 5 de març, explicant un per un les característiques del treball dels artistes participants. 


Ashkan Honarvar
Heroes
Collage
(2015)

Posant en pràctica el seu manifest, la mostra recull artistes amb obra diferent, personal, sorprenent, arriscada. El collage actualment desperta força interès i adeptes, està de moda. Per les xarxes socials circulen imatges de collages en grups de Facebook, comptes de Pinterest o d'Instagram... Hi ha molt volum de collages seguint patrons calcats o només amb afany decoratiu, poca cosa interessant si el que busques és el punt 6 del manifest. Allò que precisament no trobem en aquesta exposició.
L'ombra del collage de les avantguardes del segle XX (del Surrealisme i el Dadà) és difícil, quasi inevitable, d'esquivar. També la de l'art Pop i el Conceptual ... però no importa si el resultat del collage contemporani té ànima, si és honest, d'aquella simplicitat aparent - plena de complexitat i enginy - , si ens explica quelcom interessant, si pertany al nostre temps.
Una exposició imprescindible pels amants del collage i de l'art en general. S'ha d'agrair i felicitar als organitzadors pel resultat, especialment als comissaris per l'entusiasme amb que comparteixen i transmeten la seva passió.

Artistes participants:
 

+ International Weird Collage Show, C/ Espronceda 326, Barcelona. Fins al 12 de març de 2016.