dissabte, 1 d’agost de 2015

Vacances a Mart


Bruce Gilden
Man sleeping with mouth open. Coney Island. NYC.
(1977)


Agost del 2005
ELS VELLS

Era ben lògic que, finalment, els vells també arribessin a Mart, seguint el camí dels peoners, dels sofisticats aromàtics, dels viatgers professionals i dels conferenciants romàntics a la recerca de noves deus d'inspiració.

Així va ser com tots els vells eixuts, els que espeternegaven, els que es passaven l'estona escoltant-se el cor, prenent-se el pols i tractant d'encertar cullerades de xarop a les seves pròpies boques torçades, els que cada novembre agafaven l'autocar cap a Califòrnia i cada abril el transatlàntic cap a Itàlia – en tercera classe -, totes aquestes figues seques, totes aquestes mòmies, van arribar finalment a Mart...

Ray Bradbury. Les cròniques marcianes.
Traducció de Quim Monzó. Barcelona: Proa, 2000.
ISBN: 84-8437-017-8,
pàg. 212.


Bruce Gilden
 
Women on the beach with her hands on her hips. Coney Island. NYC.
 
(1977)

BONES VACANCES D'ESTIU!

[Fotos:
Magnum]

+Bruce Gilden


[TorontoTV: Jessica Lange: Life on Mars]


dijous, 23 de juliol de 2015

Entre el cel i la terra



Nicolás de Lekuona
Cabeza amputada (autorretrato), 1937
Collage


“Imaginaos un cuerpo que se cae desde lo alto, en el silencio, verticalmente. O bien, serían unos personajes que estarían flotando y como nadando entre dos aires, con sus movimientos lentos, con sus brazos batiendo el vacío infinito. ¿Acaso no parecen unos nadadores cósmicos? Por todas partes, necesitan elevarse, en sentido propio. Subir, elevarse hacia el cielo, siempre es aligerarse, liberarse de la pesadez y ganar un nuevo estatuto ganando un nuevo espacio.

En muchos de sus fotomontajes - “tal vez lo más brillante que produjo”, escribe Adelina Moya, a quien debemos el descubrimiento de este artista vasco-, Nicolás de Lekuona (Villafranca de Ordizia, Guipúzcoa, 1913 – Funiz, Vizcaya, 1937) juega con las corrientes aéreas. Estas están ligadas a esos alientos que agitan los cuerpos. Se sitúan al lado de lo ligero, no del de la fuerza. Están en concordancia con lo real, con las fuerzas naturales. Nos ayudan a pensar un poco con la menor pesadez, como tantos otros ofrecimientos que nos invitan a soltarnos a merced del viento, sin ataduras, sin rumbo, a perdernos con él en la inmaterialidad exquisitamente concreta del espacio... Recurrir a esos “equilibrios, que son actos estáticos que están estando”, como él decía, permite destruir las referencias lógicas en las que nuestra mirada normalmente se mantiene y, de ese modo, precipitarlas hacia otra dirección donde pasa y vuelve a pasar, como una imagen obsesiva, un cuerpo conocido y siempre deseado.

En uno de los últimos fotomontajes que firmó, el artista vasco, que murió ese mismo año en el frente de Funiz, introduce en la composición su autorretrato fotográfico con el impacto de una bala en la cabeza, cosa que le confiere un innegable carácter premonitorio. “... el hombre solitario no llora por la muerte de su amigo – escribía en su cuaderno de apuntes-, llora al oír cantar los pájaros, al contemplar la luna...”*


* Guigon, Emmanuel. Historia del collage en España.
Traducción de Marta Bertran. Teruel: Museo de Teruel, 1995.
(La Edad de Oro). ISBN: 84-87183-34-4. P. 127-128.

La dels surrealistes és una de les meves zones preferides de la col·lecció permanent del MNCARS. Sempre que torno a aquest museu per veure alguna exposició temporal, abans de sortir, procuro passar per les sales de la planta baixa de l'antic hospital de Sabatini, aturant-me al davant de les constel·lacions de Joan Miró, El gran masturbador de Salvador Dalí o d'Un mundo d'Ángeles Santos. Molt a prop, a la Sala 204 que porta per nom Lo telúrico, una altra parada obligada és pels fotomuntatges de Nicolás de Lekuona. Al mateix MNCARS se li va fer una retrospectiva l'any 2004.


Nicolás de Lekuona
Futbolistas, 1935
Collage i llapis sobre paper 

Aquest estiu, a Barcelona tenim l'oportunitat de veure uns quants collages de Lekuona, a la Galeria Marc Domènech. Una exposició organitzada conjuntament amb la Galería Gillermo de Osma de Madrid, galeria amb especial estima pel collage (recordem la retrospectiva dedicada a Franz Roh i el collage dels anys 30, amb obres d'Alfonso Buñuel, Benjamín Palencia i Adriano del Valle, o la dels fotomuntatges perversos de Pierre Molinier).
L'exposició de Lekuona a Barcelona, mostra alguns dels seus fotomuntatges, i també dibuixos i pintures difícils de veure a museus. Com l'artista va morir molt jove, sempre serà l'obra d'una primera i única etapa, la de formació, amb moltes influències de les avantguardes provinents d'Europa. Si amb els dibuixos i les pintures només va deixar constància del que podia ser una jove promesa, amb els collages i fotomuntatges, Lekuona va començar des del més alt: són onírics, eteris, melancòlics, plens de sensualitat i bellesa. Podrien ser totalment contemporanis nostres, al que ara s'està fent en collage, perquè tenen el do de ser més que atemporals, són moderns i són eterns.

+ Nicolás de Lekuona. Galeria Marc Domènech, Barcelona, fins al 25 de setembre.


[Torontoràdio: Alberto Iglesias: Negro cósmico, Tierra]

dilluns, 13 de juliol de 2015

Escena de la vida bohèmia


 
Sara Huete
La fábrica de cajas de música 
Vídeo-collage
(2015)

video


"Empezaremos por la bohemia ignorada, la más nutrida. La compone la gran familia de los artistas pobres, fatalmente condenados a la ley del incógnito porque no saben o no pueden hallar un resquicio de publicidad que deje constancia de su existencia en el mundo del arte y demostrar con lo que ya son lo que podrían ser más adelante. Constituyen la raza de los obstinados soñadores para quienes el arte sigue siendo una fe y no un oficio; gente entusiasta, convencida, que padece ataques de fiebre sólo con ver una obra maestra y cuyo corazón leal late en elevadas esferas ante todo cuanto sea hermoso sin preguntar el nombre del creador ni el nombre de la escuela. Se reclutan los elementos de esta bohemia entre los jóvenes de los que se dice que prometen, y entre los que cumplen esas promesas pero, por timidez o ignorancia de la vida práctica, se imaginan que todo está ya dicho cuando queda concluida la obra y esperan que la admiración pública y la fortuna se les metan en casa con escalo y fractura. Viven, por así decirlo, al margen de la sociedad, en el aislamiento y la inercia. Petrificados en el arte, toman al pie de la letra los símbolos del ditirambo académico que aureolan la frente de los poetas y, persuadidos de que resplandecen en esa sombra, esperan a que vengan a buscarlos.
          
Se trata, como puede verse, del estoicismo en el ridículo. Bien, pues volvemos a afirmarlo para que al fin nos crean: existen dentro de la bohemia ignorada seres así, cuya miseria incita a una compasiva simpatía que el sentido común nos obliga a descartar; pues dan la espalda y llaman burgués a quien les comente sin acritud que estamos en el siglo XIX, que la moneda de cinco francos es la emperatriz de la humanidad y que las botas de charol no llueven del cielo.
         
Por lo demás son coherentes con ese heroísmo insensato; ni dan voces, no se lamentan y soportan pasivamente el destino oscuro y riguroso que ellos mismos se labran. A la mayoría los diezma esa enfermedad que la ciencia no se atreve a llamar con su auténtico nombre: la miseria.

(…)

AXIOMA: La bohemia ignorada no es un camino, sino un callejón sin salida."*

* Henry Murger. Escenas de la vida bohemia.
Traducció de María Teresa Gallego Urrutia.
Barcelona: Alba, 2007.
(Alba clásica; XCVI).
ISBN: 978-84-8428-370-6, p. 19-20, 24.

Sara Huete
La fábrica de cajas de música [fotograma]. (2015)

Els darrers treballs de l'artista Sara Huete estan prenent forma de vídeo, sense abandonar el collage, ni perdre l'esperit irònic i el sentit de l'humor de les seves obres amb objectes sobre paper.
Toronto
és un aparador privilegiat d'aquest nou camí de l'artista, content i agraït de rebre en primícia aquestes petites joies, de compartir-les amb tothom que passi per aquí.
 

dijous, 9 de juliol de 2015

L'eternitat


Adrià Ciurana
Hipnosi
Collages, 2015.



El gran despertar

Les màquines, animals sense sang,
filles obscures del llunyà Plutó,
el planeta doble, vénen a anunciar
la fi dels temps arcaics,
del misteriós verd de l'aqüífer
i de la misericòrdia dels monjos.

Cal que engreixem els engranatges
i els sensors per escoltar
el cant del cigne de la terra!

Entre altres senyals,
quan les màquines es despertin,
a l'horitzó es veurà la sagrada forma
i tots els adeptes ploraran d'alegria.

Què us diré?
Àngel Rodríguez
2014


Hipnosi, de l'artista Adrià Ciurana, és una col·lecció de vanitas. A la reflexió sobre la mort i la fugacitat de la vida que comporta el gènere, Ciurana hi afegeix una dosi de crítica a la societat de consum. Una trentena de cranis realitzats a base de papers reciclats d'etiquetes comercials i altres retalls, salvats de les escombraries, però acuradament seleccionats i combinats en cada composició, pels colors, pels textos o les imatges que contenen. Sempre hi apareix de manera obsessiva i irònica la cinta de Möbius, símbol del reciclatge.

Collages premsats sobre planxes de paper conglomerat com si fossin gravats. Exposats amb un parell d'escultures, també cranis, algunes de les peces dialoguen amb poemes d'Àngel Rodríguez, creant, el conjunt, un paisatge entre sacre i apocalíptic. Serà el reciclatge una nova religió que ens oferirà, contra les improbables resurrecció i re-encarnació, la possibilitat real d'eternitat?

Hipnosi forma part del cicle d'exposicions itinerants Exposicions viatgeres de la Diputació de Girona, i actualemnt es pot veure al Museu de la Mediterrània de Torroella de Montgrí, fins al 30 d'agost.


[Imatges:
Museu de l'Empordà]
 

divendres, 26 de juny de 2015

Escapar de llocs petits


  Erró
For dialogue among civilisations
(Oli sobre tela)
2003

80

Una boca abierta, grande como la profundidad. Oscura. Un niño pequeño la observa. De espaldas al que mira. Soy yo. Mirando a través de los barrotes de una verja. Así comienza todo. De espaldas a todo. Trozos de papel pintado. Cromos de los que salían en Tronkito de Panrico. Valentina y el capitán Tan. Portadas del TP, de cuando costaba cinco pesetas. Blanco grisáceo. Tijeras con los ojos de plástico amarillo. Gloria Fuertes. Hojas de morera. El pasamontañas y las manoplas. El coche de bomberos de los tiovivos. El blanco y negro. María Luisa Seco. Mi madre, un día que sonreía. La silueta de mi padre. Los dibujos del principio de La cometa blanca. Papeles coloreados con ceras Manley. Los estampados de las corbatas. Bizcochos. Estufas. Patuchas. La gacela de los lápices Alpino, aunque nunca supiese qué hacía una gacela en los Alpes. Quizá fuese un ciervo. Dibujos ornamentales como símbolos heráldicos en plata y oro (...)

Fidel Ruesga és el protagonista de Los lugares pequeños, la primera novel·la de Paco Tomás, periodista, guionista i escriptor mallorquí que viu i treballa a Madrid. Fidel té un perfil desagradable, de vegades violent, arrossega molt ressentiment per la vida que li ha tocat viure, especialment de l'entorn familiar, del tot determinant per forjar el caràcter agre que gasta. Però dues coses m'atreuen més de Fidel:

Una, la seva condició d'artista outsider. L'altra és la intenció d'escapar. Fugir de llocs i persones físiques, com del poble i dels familiars, però també, i sobre tot, de la seva pròpia baixa autoestima, de la mentida i de l'odi que d'ell mateix s'ha apoderat i és causa dels seus actes. Llocs opressius als que Tomás fa al·lusió ja des del títol.

Els collages que Fidel enganxa sobre les parets (primer a la seva habitació de la casa familiar i després a la sala més gran del seu pis durant la vida adulta, en solitari) són una fugida poètica, bella i rematadament pop* cap a la fantasia alliberadora. Retalla de les revistes, tebeos, llibres de fotografies i cromos, mil imatges (amb les que els lectors de la mateixa generació s'hi poden identificar) creant un món surrealista que l'aliena de l'entorn, de totes les misèries que l'envolten. És un outsider, artísticament, perquè és autodidacta i també perquè camina aprop de la bogeria. Perquè crea únicament per a ell mateix i en secret. Els collages del seu pis de solter només veuen la llum quan la noia de la parella de veïns amb els que intima, per sorpresa, descobreix la gran capella sixtina de Fidel. Aquests veïns donen a conèixer a Fidel l'obra d'Erró. Fidel, però, que ens recorda vàries vegades que no és tonto, que llegeix i que té Internet... sí coneix l'obra de Roy Lichtenstein, de Peter Blake, o el més famós dels collages de Richard Hamilton, l´únic lloc per a ell a on trobar una llar diferent, atractiva?

(… ) Fotos anónimas. Pósit de colores. Gente que se retrata en calzoncillos y en bragas en los espejos del cuarto de baño. La estación de Saint Martin. El final de El planeta de los simios, la buena, la de Charlton Heston. Pantallas digitales. La cubierta del Once Upon A Time de Simple Minds. Judd Nelson. Emilio Estevez. Anthony Michael Hall. Molly Ringwald. Ally Sheedy. Pin-ups. Una versión enorme de ¿Qué es lo que hace nuestro hogar de hoy tan diferente, tan atractivo? De Richard Hamilton. Amaral. Azulejos portugueses. Susan Boyle, Los anuncios de Absolut. Yoda. Dios. Y así hasta el infinito. Sin dejar un hueco de pared. Odio los espacios sin alma. Una junto a otra, una sobre otra, una componiendo otra. Pedazos de papel rasgado que desenterraban la vida yacía debajo.**

* Tota la novel·la és molt pop: música, cinema, especialment dels anys 80, i televisió, barrejats amb el costumisme de poble més ranci. I trobo que molt cinematogràfica també. Crec que Fidel Ruesga i els seus collages haurien agradat moltíssim a, per exemple, Iván Zulueta.

** Tomás, Paco. Los lugares pequeños. Madrid: Punto en boca, 2015. 239 p. ISBN: 978-84-16307-02-9. Pàg. 152-155.
Collage de la coberta d'Alberto Cuenca.

[Imatges: UNESCO i Punto en boca]

[Torontoràdio: David Bowie: I'm deranged]

diumenge, 7 de juny de 2015

Bares, qué lugares

 
 Anders Petersen
Café Lehmitz
(1967-70)

- ¿Qué haces, Solé? - me saludó el Ramón, que acababa de llegar con Fernando Villalta y el Balito y se apoyó en la charquina del mostrador para pedirle a uno de los primos de Vergara un vodka con naranja y dos con limón.
- ¿La Mari no viene? - le respondí a modo de saludo.
- No – contestó sin dejar de mirar al frente -. Se ha ido con el novio.

Y cogiendo los tres vasos que había pedido, miró de reojo al ciego y se fue con el Balito y el hijo de la Villalta hasta la mesa en la que Victoria el Amor y la Puri se palmeaban los muslos y se reían de los gestos y muecas que para ellas realizaba el Manteca.
- Está aquí, ¿verdad? - preguntó Rinela mientras, con una precisión exacta que dejó sorprendido al propio Vergara, volvía a llenar hasta el mismo borde su vaso y el mío.
- Sí.
- ¿Bailando?
- Con Chacón, le confirmé.*

*Antonio Soler. Los héroes de la frontera.
Barcelona: Anagrama, 1995. (Narrativas hispánicas; 187).
ISBN: 84-339-0997-0, pàg. 49-50.

Les fotos d'Anders Petersen de la sèrie Café Lehmitz exposades a Foto Colectania, em van fer pensar que de cafès lehmitz n'hi ha a per tot el món, també ben aprop. I amb ells, inseparables, la gent que els freqüenta, autèntica carn de bar. Com la Natàlia, una clienta del bar que tenien els meus pares.

Anders Petersen
Café Lehmitz
(1967-70)

Quan jo era un nen, de vegades la trobava a la barra asseguda. Era molt simpàtica i afectuosa amb mi. Tenia una veu greu que m'arribava en una bafarada dolça d'alè (a mi em semblava com de colònia, què sabia jo!). Els seus ulls, clars i vidriosos, brillaven. Anava molt maquillada. Pentinada amb la permanent. Quan fumava o quan bevia glopets del vas llarg de tub, deixava veure unes dents grosses, mal posades. Sempre duia vestits de festa i sabates de taló. De cames primes i tronc gruixut, una mica encorbada, el meu avi deia al veure-la: quina cardina! Coneixia als pares de quan eren tots més joves. Petava la xerrada amb ells o amb el primer que trobés a la barra. Després, en la mateixa tarda, encara aniria a un altre bar, el que tingués màquines escurabutxaques, per passar-hi una bona estona més.
Albert Pla li podria cantar un Sí, Natàlia, por el lado más bestia de la vida. I Gabinete Caligari dirien, en general, allò de Bares, qué lugares tan gratos para conversar.


+ La temptació d'existir. Fotografies d'Anders Petersen i Christer Strömholm a la Fundació Foto Colectania, fins al 30 de juliol de 2015.

[Fotografies: Anders Petersen]

[TorontoTV: Gabinete Caligari: Al calor del amor en un bar]

dijous, 28 de maig de 2015

World Wide Huete!



 Sara Huete
El hombre feliz
Collage

Els seguidors i admiradors de l'artista Sara Huete estem d'enhorabona, s'estrena a la xarxa:


www.sarahuete.com


Aquesta és la seva pàgina web oficial. Encara amb alguns apartats per completar, però ja s'hi pot veure una bona quantitat dels seus collages. Classificant els treballs per l'ús dels materials: Hilos, telas, cuerdas; Madera, hojas; Piedras, cristal; Metal; Plástico; Solo papel. O per temes: Mar, caracolas; Pájaros y pájaras; Homenajes; Personajes; Versos.
Val molt la pena passejar-s'hi, admirar la bellesa i l'enginy bolcats en cada peça, la ironia i el sentit de l'humor dels títols (sempre inseparables de les imatges), els bonics homenatges als seus artistes favorits, personatges de ficció, o als versos dels escriptors que admira i llegeix amb devoció, transportats tots al seu món preciós de paper i quincalla, de manera fina i polida, com ho és també la presentació de la web.



Sara Huete
Pájaros
Collages


Queda per omplir l'apartat de Publicaciones, on recollir els llibres d'artista que ha publicat, les portades per a llibres que ha anat realitzant, especialment per a El Desvelo Ediciones, o, potser, aquella llarga col·laboració per a una sèrie de contes publicats a El Diario Montañés.
Parlant de publicacions, a banda de pàgines web, el que demana a crits tanta feina i dedicació al llarg dels anys, és la publicació d'una monografia antològica en paper, una edició de luxe sobre tota aquesta extraordinària obra, única i personalíssima en l'ampli món de tècniques del collage. Un món, d'altra banda, que Sara Huete coneix molt bé, se'n nodreix de vegades i l'explica als tallers que imparteix. Així ho demostra amb l'excel·lent selecció d'enllaços a pàgines d'altres artistes del collage que també inclou a la seva web.

[Imatges: www.sarahuete.com]

[Torontoràdio: La buena vida: En un tiempo feliz]