dilluns, 13 de novembre de 2017

Savis al capvespre



Joan Ponç
Savis al capvespre
1948

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? Ho ignoro i prefereixo ignorar-ho, no sigui que em passi com aquell senyor, que vivia feliç amb la seva llarga barba, fins el dia en que li preguntaren si quan dormia la tenia a sobre o a sota del llençol. Aquella mateixa nit, per primera vegada començà a preocupar-se d'allò. Ni amb la barba a sobre ni a sota del llençol va aconseguir conciliar el son. Finalment va haver de tallar-se-la.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? La capacitat de soledat, doncs és la forma en que ell sigui més lliure i deixi també en llibertat als altres.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? La mateixa que en l'home. Per què ha de ser diferent?

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? El mateix.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? No el sé, però tinc observat que és gràcies als defectes que la gent aconsegueix sobreviure.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Intentar trobar la veritat, sense témer la seva possible crueltat. Sense saber tant se val si existeix.

EL MEU SOMNI DE DITA? No haver nascut.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Que fos veritat la Resurrecció de la Carn, però confesso que no em preocupa el més mínim.

QUÈ VOLDRIA SER? No ser.

ON DESITJARIA VIURE? Enlloc, però donada la impossibilitat, a on visc: en el Pirineu.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Possiblement es troba entre els infraroig o els ultra violeta. O qui sap, més ací o més allà.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Sent silvestres, totes.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? El meu gat.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Els admiro tots, tot i que només sigui pel fet que aconsegueixin sobreviure en un món on tot sembla organitzat per evitar que apareguin, i en cas d'aparèixer destruir-los el més eficaç possible.

ELS MEUS POETES PREFERITS? Igual resposta que l'anterior.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? La família Dràcula.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? La família Dràcula.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Depèn.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Depèn.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? És inútil nombrar-los, són gent que ningú coneix.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? (Pregunta no contestada)

ELS MEUS NOMS FAVORITS? (Pregunta no contestada)

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? No detesto.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? No menyspreo.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? L'únic fet militar que podria admirar seria el que acabés amb tot els fets militars. Però això és impossible, doncs una verdadera pau només podria arribar a través de la cultura, mai a través de la guerra.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Cap, doncs és fàcil verificar que totes han fracassat.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? Invisibilitat.

COM M'AGRADARIA MORIR? Desaparèixer, sense més.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Una certa absència.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? (Pregunta no contestada)

EL MEU LEMA? Sense humor no pot haver serietat. (Per cert, aquest qüestionari Proust molt humor no té).


Recupero el qüestionari Proust de Joan Ponç arrel de Diàbolo, l'exposició a La Pedrera que aplega obres de tota la trajectòria del pintor, però sense ser la gran retrospectiva que es mereixeria. Esperarem encara una de més completa algun dia, que, per justícia i reconeixement, hauria de ser organitzada des d'un museu públic. Com, per exemple, la que el MACBA ara mateix dedica a Joan Brossa, Poesia Brossa, amic de l'ànima de Ponç.

La primera vegada que vaig veure l'obra de Joan Ponç va ser als anys vuitanta, en una sala d'exposicions d'un banc. Feia pocs anys que Ponç havia mort i s'hi exposava la seva Suite Geometria de la Mort (1974), una sèrie de dibuixos al guaix, tinta i llapis de colors sobre paper. El programa de l'exposició incloïa, a mode de perfil de l'artista, el qüestionari Proust que li havia passat el periodista Lluís Permanyer. Aquest i la resta de qüestionaris que altres artistes, escriptors, intel·lectuals i algun polític havien respost a Permanyer, es van reunir en un llibre: Cuestionario Proust. Barcelona: Plaza i Janés, 1981. El de Joan Brossa també hi és:


 Joan Brossa
La clau de la clau
1989

EL PRINCIPAL TRET DEL MEU CARÀCTER? La voluntat.

LA QUALITAT QUE DESITJO EN UN HOME? L'honradesa.

LA QUALITAT QUE PREFEREIXO EN UNA DONA? Feminitat i caràcter.

EL QUE MÉS APRECIO EN ELS MEUS AMICS? Sinceritat i intel·ligència.

EL MEU PRINCIPAL DEFECTE? Sovint l'obstinació, de vegades una excessiva bona fe.

LA MEVA OCUPACIÓ PREFERIDA? Crear o contemplar, segons el moment.

EL MEU SOMNI DE DITA? Que la Humanitat s'entengui d'una vegada.

QUINA SERIA LA MEVA MAJOR DESGRÀCIA? Viure d'il·lusions.

QUÈ VOLDRIA SER? Tal com sóc, però reblat el clau.

ON DESITJARIA VIURE? A Catalunya.

EL COLOR QUE PREFEREIXO? Segons el moment: ara el vermell.

LA FLOR QUE PREFEREIXO? Les petites flors silvestres.

L'OCELL QUE PREFEREIXO? L'oreneta.

ELS MEUS AUTORS PREFERITS EN PROSA? Admiro a Joyce. I també els contes populars, que prefiguren el surrealisme.

ELS MEUS POETES PREFERITS? No sé: potser Li Po i Khayyan. O l'expressionisme dels poetes bíblics.

ELS MEUS HEROIS FAVORITS DE FICCIÓ? Se m'ocorren Prometeu i Brand.

LES MEVES HEROÏNES FAVORITES DE FICCIÓ? Isolda, Solveig.

ELS MEUS COMPOSITORS PREFERITS? Brahms i Wagner, variats i contundents com els fenòmens de la Naturalesa. Schumann i el seu lirisme. I Debussy. Dels catalans la línia que va de Gerhard a Mestres Quadreny.

ELS MEUS PINTORS PREDILECTES? Molts i diferents: Ucello, Cranach, Gauguin, Picasso, Miró, Tàpies. I un bravo per Duchamp.

ELS MEUS HEROIS DE LA VIDA REAL? Tots els que lluiten pel despertar de la Humanitat, en qualsevol terreny, sense altra recompensa que la convicció d'obrar correctament.

LES MEVES HEROÏNES HISTÒRIQUES? Clara Schumman, Cósima Wagner, Marta Mata.

ELS MEUS NOMS FAVORITS? El nom depèn de qui el porta. En general tots els que s'allunyen de la beateria.

QUÈ DETESTO MÉS QUE RES? La força bruta, la hipocresía, la mediocritat, la retòrica.

QUINS TRETS HISTÒRICS MENYSPREO MÉS? Els dictadors militars.

QUIN FET MILITAR ADMIRO MÉS? Cap! M'avergonyo de pertànyer a la Humanitat.

QUINA REFORMA ADMIRO MÉS? Totes les que es dirigeixin al bé comú, a destruir els interessos d'una camarilla dominant que veu el món a la seva mida.

QUINS DONS NATURALS VOLDRIA TENIR? La màxima comprensió.

COM M'AGRADARIA MORIR? De vell i ràpidament.

ESTAT PRESENT DEL MEU ESPERIT? Pessimista en els detalls, optimista en el tot.

FETS QUE M'INSPIREN MÉS INDULGÈNCIA? Els excessos deguts a la bona fe i a l'entusiasme.

EL MEU LEMA? Dic el que prefereixo menys: “Sigues pietós quan seràs poderós”.

[TorontoTV:  A Fondo: Joan Ponç. TVE, 1976]


dilluns, 18 de setembre de 2017

variétés



 Del 15 de setembre al 15 d'octubre,
exposo una petita mostra dels meus collages més recents
a les vitrines del vestíbul
del Cafè-Teatre Llantiol,
al carrer de la Riereta núm. 7 de Barcelona.



Cheny & Roy
Sèrie de 4 collages, acrílic sobre paper i plomes.

Acròbates que, com molts altres artistes de variétés, algun dia van brillar i avui ningú els coneix, cap pista sobre els dies gloriosos, sobre què va ser d'ells. Immortals entre les cubetes de fotos dels encants, fires de llibre antic o mercats de les puces, mereixien tornar a un escenari!



El faquir adolescent
Collage, acrílic sobre paper i espasa.

Homenatge a Josep Miret, el gran Fakir Kirman,
més de 50 anys en actiu, quinze d'ells a l'escenari del Llantiol!



Asos viatgers
Collage i acrílic sobre paper.

A partir d'una fotografia d'un mag dels anys cinquanta que no he identificat.
En el truc anomenat Els asos viatgers, el poder de l'il·lusionisme fa que les quatre cartes,
i també l'espectador, viatgin en el temps i l'espai.



Marabú
Collage i acrílic sobre paper i fusta.
Homenatge al marabú Monsieur Charles, ocell de la companyia Théâtre Dromesko.

El Théâtre Dromesko, amb els titellaires Forman (germans bessons, fills del director de cinema txec Milos Forman), van portar a Barcelona el seu espectacle La Baraque. Dins d'una barraca de fusta desmuntable plantada en una plaça, la companyia et convidava a una sopa de ceba que es cuinava allà mateix, mentre una orquestra zíngara tocava i s'encadenaven tot de números de cabaret de la mà dels amfitrions Igor i Lily, d'un mag vestit de capellà, de les titelles embogides dels Forman... Però, de cop, es van apagar els llums del sostre i, del fons de la barraca, sobre un prim raig de llum, va aparèixer Monsieur Charles, volant amb les seves enormes ales esteses, creuant l'aire entre el públic en silenci sepulcral, per aterrar finalment sobre un peu de la Lily, que l'esperava a l'altre extrem del passadís. Un moment màgic i fugaç que mai oblidaré.


Tucà 
Collage i acrílic sobre paper i fusta.

I més varietats, però d'ocells. Tucà està inspirat en la cançó Tucán, del grup dels anys vuitanta Esclarecidos. La lletra, escrita per Javier Corcobado, diu a una tornada: …Su gran pico esconde las palabras que has soñado, las que tú imaginaste nada mas acostar, por eso, cuando tu silencio me intriga, yo le pregunto al Tucán...



La pell suau
Sèrie de dos collages, acrílic sobre paper i cotxe de joguet.
A partir de la pel·lícula La peau douce (1964) de François Truffaut.

No ho vaig arribar a veure, però m'han explicat que a molts cinemes, abans de la pel·lícula solien fer algun número de variétés! Programa doble doncs, amb variétés i La peau douce. Nicole, en la pell suau de Françoise Dorléac, és la protagonista d'un triangle amorós, amb Pierre, un home més gran que ella i casat amb Franca. En el moment més excitant, Nicole veu com aquest amor impossible passarà de llarg dins un citroën tiburón, en el que els dos amants solen viatjar d'incògnit pels carrers i rodalies de París.


Variétés és una exposició de petit format que tinc el privilegi de presentar en un lloc mític, seu durant molts anys de les arts escèniques més parateatrals: el circ amb Fakir Kirman, les titelles d'Herta Frankel... la màgia amb el Màgic Andreu, el gran Tamariz, els inicis del mag Lari... cabaret amb l'Angel Pavlovsky, Pierrot, Amparo Moreno… còmics com El Tricicle, Vol-Ras, Eugenio, Godoy... un lloc molt especial que tenia sovint al poeta Joan Brossa com a il·lustre espectador. Actualment, el Llantiol ofereix majoritàriament actuacions de monologuistes còmics, amb una programació d'èxit que atreu nombrós públic jove, que manté viu aquest emblema de la resistència bohèmia del Raval de Barcelona.

L'accés al vestíbul per veure l'exposició és gratuït, no cal comprar obligatòriament entrada pels espectacles.
El Cafè-Teatre Llantiol obre portes cada dia des de 1/2 hora abans de les funcions, fins al tancament del teatre, tots els vespres i les nits de dilluns a dissabte, els migdies i les tardes de diumenge. Podeu consultar els horaris de la programació a: www.llantiol.com

Espero que us animeu a visitar Variétés!

Eduard Minobis
collage/assemblage
www.eduardminobis.com


divendres, 4 d’agost de 2017

El Toronto d'ahir


 Sara Huete
CSI Rembrandt
Collage


Los hombres astutos, los hechiceros y las brujas blancas, como se les llama en todos los pueblos, si se les busca, curarán todos los achaques del cuerpo y de la mente.

(...) Los males del cuerpo, como demuestra Platón, proceden del alma; y si no se satisface la mente en primer lugar, nunca se podrá curar el cuerpo.

Robert Burton. Anatomía de la melancolía (1621)


Després d'Asesinato y ánimas en pena, Robertson Davies va escriure Un hombre astuto, la seva última novel·la, deixant inacabada la Trilogia de Toronto


Robertson Davies
Un hombre astuto
Traducció de José Luís Fernández-Villanueva
Barcelona: Libros del Asteroide, 2016.

La mort en circumstàncies força estranyes del pare Hobbes, en plena missa de Divendres Sant, és l'original macguffin amb el que arrenca Un hombre astuto. Poc importarà saber de què ha mort el capellà... mentre ens endinsem en l'apassionant història del veritable protagonista: Jonathan Hullah. Un personatge fascinant, a l'alçada de l'inoblidable Dunstan Ramsay de la Trilogia de Depford,  també de Davies, que, per cert, fa aquí una breu i celebrada reaparició!

Hullah és l'home astut. Considerat quasi un curandero per practicar una medicina força alternativa, on el diagnòstic respon als dictats de l'ànima sobre el cos. Però, sobre tot, veurem que és un home astut quan comprovem al llarg del relat - que acaba sent quasi unes memòries - quina és la seva actitud vital. Un punt excèntric, enamoradís i malenconiós, curiós i culte (la novel·la és plena de referències a la Literatura, l'Art, la Filosofia i la Religió), científic i espiritual (que no religiós, creient a la seva manera, només admira de l'església la litúrgia com un gran espectacle teatral). Hullah té l'astúcia d'anar construint-se un món a mida contra tota adversitat. En molts aspectes, és un marginal a contracorrent, un solitari i quasi un friqui, com ho era també Ramsay.
A més, en el seu periple, l'acompanyen personatges secundaris molt potents. Com la Señora Smoke, en els orígens sioux. L'amic Charlie Iredale, des de l'etapa de formació universitària a Colborne, fins al final dels seus dies. Brocky i Julia, en un amor a tres bandes. La periodista Esme, en la redacció de les cròniques El Toronto de ayer. O les criatures adorables que habiten La Casa de la Gleba: Emily, Chips (existirà alguna edició il·lustrada d'Un hombre astuto amb els dibuixos de les cartes de Chips?) i la robusta infermera Fru Inge Cristofferson!

Robertson Davies, un home astut, desenvolupa la trama una vegada més en contextos que coneixia de primera mà (la vida als campus universitaris, les interioritats de les companyies de teatre i de les redaccions dels diaris), i en d'altres de nous (el món de la medicina), en un Toronto que avança cap a una nova era, deixant enrere temps més propis del seu admirat Charles Dickens. 

Bones lectures d'estiu, de primavera, de tardor o d'hivern!

+ Robertson Davies:

El cinquè en joc
Mantícora
El mundo de los prodigios
Lo que arraiga en el hueso


diumenge, 16 d’abril de 2017

Diumenge galàctic



Oriol Vilanova
Diumenge
Instal·lació,
2017

I sens dubte el nostre temps ... prefereix la imatge a la cosa, la còpia a l'original, la representació a la realitat, l'aparença en ser ... El que és sagrat per a ell no és sinó la il·lusió, però allò que és profà és la veritat. Més encara, el sagrat s'engrandeix als seus ulls a mesura que decreix la veritat i que la il·lusió creix, tant i tan bé que el súmmum de la il·lusió és també per a ell el súmmum del sagrat.

Feuerbach*

Em van recomanar anar a veure Diumenge com una experiència que no es viu gaire sovint. Amb el permís de Frederic Marès, una exposició insòlita entre les habituals als museus d'art.

A Diumenge, Oriol Vilanova desplega la seva col·lecció particular de trenta-quatre-mil postals sobre les parets de la Fundació Antoni Tàpies. I sí, m'ha semblat una experiència única. Una experiència que, de moment amb una sola visita, resulta desbordant i al·lucinògena. Em va deixar fora de combat per sobredosi.



Imprescindible pels amants de remenar calaixos als Encants, al mercat de Sant Antoni, als mercats de puces d'arreu del món. Pels amants dels gabinets de curiositats i els amants del kitsch. Avui que gairebé ningú envia postals, Diumenge sembla un enorme instagram del segle XX imprès en paper i clavat a la paret. Instal·lació artística amb algunes connexions, per exemple amb Perejaume (un gran paisatge de paisatges), Joan Fontcuberta (l'artifici, l'efecte píxel), Martin Parr (un altre gran col·leccionista de postals), o amb tots els collagistes que fan ús de postals per elaborar les seves obres, treient de context les imatges, donant-lis un nou significat. En la disposició del conjunt, del contingut de cada postal i dels grups per sèries, hi ha també un joc cromàtic intencionat i un efecte embolcall molt potent.




Entrar a la Tàpies - un oasi de silenci i tranquil·litat en ple eixample carregat de trànsit – per visitar Diumenge, és com entrar en una nau espacial extraterrestre que mostra una variada selecció d'imatges que pertanyen a un planeta molt estrany.

+ Oriol Vilanova. Diumenge. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona, fins al 28 de maig de 2017.

* Ludwig Andreas Feuerbach. Prefaci a la segona edició de l'Essència del cristianisme.
Citat
a: Guy Debord. La societat de l'espectacle, 1967.

[Fotos i vídeo: Fundació Antoni Tàpies]

diumenge, 26 de març de 2017

Certeses ocultes



Bruce Conner
Mirall (revers)
Collage i assemblatge
1964


Soy un artista, un antiartista,
arrogante, modesto,
un feminista, un misógeno redomado,
un romántico, un realista, un surrealista,
un artista funk, artista conceptual,
minimalista, postmoderno,
beatnik, hippie, punk,
sutil, combativo,
creíble, paranoico,
cortés, difícil, directo,
alguien con quien es imposible trabajar,
accesible, oscuro, preciso, tranquilo,
terco, esquivo, espiritual, profano,
un hombre del Renacimiento del arte contemporáneo
y uno de los artista
más importantes del mundo.

Se ha dicho de mi obra que es
hermosa, horrible,
bazofia, genial,
dispersa, precisa, pintoresca,
vanguardista, historica,
manida, magistral, trivial,
intensa, mística, virtuosa,
desconcertante, fascinante, concisa,
absurda, divertida, innovadora,
nostálgica, contemporánea,
iconoclasta, sofisticada,
basura, obra mastra, etc.
Es todo cierto

Bruce Conner en una carta a Paula Kirkeby, 2000*


Bruce Conner
Mirall
(vers)
1964

Bruce Conner es veu que durant la seva llarga i variada trajectòria artística es va mantenir molt al marge del mercat de l'art. Ho llegeixo al catàleg de l'exposició Es todo cierto, una retrospectiva sobre aquest artista que encara es pot veure al MNCARS de Madrid. Imagino a Manuel Borja-Villel rient per sota del seu bigoti per haver coincidit, en el temps i a la mateixa ciutat, aquesta gran exposició i la celebració de la fira ARCO.

Conner no és un artista molt conegut, no forma part de les vaques sagrades que cada any s'exposen a les grans fires, al costat dels artistes joves emergents de moda. Però sí va ser i és molt valorat pels coneixedors només interessats en art, entre els que trobem alguns directors de museus que aposten més per la pedagogia que pel postureig i ens descobreixen autèntiques joies que fins ara passaven desapercebudes per a molts, entre els que m'incloc.

Les obres de Conner, tan diferents entre sí – dels assemblatges i els collages, al dibuix, la fotografia i les pel·lícules experimentals o la performance – , van ser seleccionades en vida de l'artista per a exposicions mítiques de l'àmbit del collage i l'assemblatge als museus d'art modern de més prestigi, que també van comprar-ne per a les seves col·leccions. Per exemple, estava present a The art of assemblage del MOMA l'any 1961, al costat d'obres dels mestres (Duchamp, Ernst, Schwitters...) i d'altres artistes a meitat de carrera (Cornell, Dubuffet, De Kooning, Rauschenberg, Tinguely...). Pierre Restany el va incloure en algunes exposicions col·lectives del Nou realisme, quan va obrir el grup a d'altres artistes no europeus.



Bruce Conner
Crist expulsa a la legió de dimonis Maria unta a Crist amb un ungüent de nards de gran valor
Collages d'il·lustracions trobades
1987

Des dels seus inicis als anys 50, Conner va preferir el cercle artístic més alternatiu de San Francisco al Nova York de les galeries i crítics més influents. Va escapar una bona temporada a Mèxic, a on va sobreviure a la mescalina i als bolets al·lucinògens, tot creant impressionants assemblatges, sota la influència dels altarcitos mexicans. Foscos, gens complaents, però alhora bells, magnètics i delicats, això darrer també pels materials que feia servir: mitges de niló, perles, lluentons, nines, papers pintats, sabates, fils, flors de plàstic, cloves d'anous, caniques, fotos i estampes antigues… tota classe d'objectes provinents de mercats de les puces o de les escombraries. En aquests assemblatges, especialment, crec que Conner s'apropa molt a l'art outsider o brut. Contrasten amb el treball polit dels collages sobre gravats antics, autèntiques filigranes retallades i manipulades, en la línia de Max Ernst i els collagistes del Surrealisme. Com un plaer privat, Conner en va fer sempre, en paral·lel als canvis d'estil i de formats que anava experimentant amb la fotografia i el vídeo, potser més propers a l'art pop, o les performances al conceptual.


*Bruce Conner: Es todo cierto. Editat per Rudolf Friedling i Gary Garrels. Madrid: Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía, 2017. ISBN 978-84-8026-547-8.


+ Bruce Conner: Es todo cierto. MNCARS, Madrid, fins al 22 de maig de 2017.

[TorontoTV: Devo:
Mongoloid , vídeo de Bruce Conner]

diumenge, 19 de febrer de 2017

Blue Paterson




Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):

Que el protagonista es digui com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a les persones un topònim, i també als bars o altres establiments, com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska, Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.

La relació entre el protagonista i la seva parella. Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja pintant-ho tot amb lunars).

La fotografia de Frederick Elmes, preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.

Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise Kingdom de Wes Anderson.

Que Jarmusch de vegades sembla Aki Kaurismaki. Per la cara de pal i el caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme, pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i pel sentit de l'humor.
 
Paterson
 Jim Jarmusch 
(2016)

Passejar, caminar, deambular. A peu, en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i per crear.

El bar. Amb bona música, bona conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.

Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el japonès.

De Paterson m'agrada això i la resta, també. Tot.

[Torontoràdio: Reuben Wilson: Blue Mode]

dilluns, 2 de gener de 2017

Cristalls en flames


 Juan Gris
El paquet de cafè
Gouache, collage i carbonet sobre tela
1914


126. A Léonce Rosenberg
París, 10 de febrero 1917
Mi querido amigo:

Acabo de recibir su carta. Estaba bastante inquieto por no recibir noticias suyas sabiéndole tan cerca de la línea de fuego. Afortunadamente, aunque en su última carta no me dice nada de usted, me parece que le va bien.
(…)
La vida aquí es cada vez más difícil. El carbón es muy, pero que muy escaso, y el frío es muy duro. Hoy he encontrado dos sacos de carbón en Montparnasse, y además de los ocho francos por saco he tenido que pagar siete francos de taxi para transportarlo hasta aquí. Max Jacob viene a mi casa a trabajar muy a menudo, porque él tampoco tiene calefacción. En fin, nosotros los civiles empezamos a pensar que esto decididamente es la guerra.
¿Cree usted todavía, como decía en su penúltima carta, que esto habrá acabado para junio? Deseo que su profecía se haga realidad, porque todo el mundo es muy desgraciado. Ver esas largas filas de mujeres tiritando esperando el carbón a las puertas de las carboneras es un espectáculo penoso.
Mientras tanto la vida artística continúa. Severini da una conferencia sobre pintura mañana domingo en la rue Huyhengs. Me pregunto con qué objetivo. Sobre todo, como usted sabe bien, porque no soy partidario de esas profesiones de fe en público.
Escríbame y dígame cómo va usted, y reciba, mi querido amigo, la sincera amistad de

JUAN GRIS

Saludos de mi mujer.

* Juan Gris: Correspondencia y escritos
. El Acantilado, 169 : Epistolarios). 520 pàg. 
ISBN: 978-84-96834-48-4, p. 141-142.


Gino Severini
Natura morta amb ampolla de Marsala
Oli sobre fusta
1917

Festival Juan Gris a l'exposició Cubisme i guerra: el cristall dins la flama! Juntament amb obres de Pablo Picasso, Maria Blanchard, Georges Braque, Jacques Lipchitz, Henri Laurens, Gino Severini, Diego Rivera i Henri Matisse, realitzades durant els anys del 1913 al 1919, una època trista a Europa, de colors grisos i negres, marcada per la Primera Guerra Mundial.
L'exposició és petita, però amb pintures, escultures, collages i dibuixos molt valuosos i representatius d'aquells anys. L'art dels cubistes oferia una altra manera de veure el món escapant de la barbàrie, tot representant - amb el seu estil nou, avantguardista - la bellesa de les coses quotidianes que poden formar part d'un bodegó, d'un paisatge o del rostre d'un ser estimat. Perquè, a banda de petites referències puntuals a la guerra i el seu context (reunides en un espai de pas dedicat a la participació dels artistes en revistes de l'època i amb fotografies dels fronts i de la destrucció de les ciutats), allò que més trobem a les cinc sales de l'exposició és bellesa, molta bellesa.
Que no s'hagin aturat les guerres fins a dia d'avui fa perdre a un tota esperança. Els humans som així d'absurds i paradoxals, capaços de produir coses belles i de perpetrar les més espantoses. Ni ens posarem mai d'acord en què és bell i què no en art, en respectar opinions diferents, tampoc en altres qüestions més importants.


+ Cubisme i guerra: el cristall dins la flama. Museu Picasso de Barcelona, fins al 29 de gener de 2017.