divendres, 20 febrer de 2015

Honor als valors salvatges


Jean Dubuffet
Autoretrat VI
(Desembre de 1966)


"La exposición abierta el 10 de enero de 1951, en la Librería Marcel Ebrard reúne las obras de cinco artistas que figuran en el catálogo con los nombres siguientes: Paul End, Alcide, Liber, Gasduf, Sylvocq.

Esos nombres pueden parecer extraños. Efectivamente, lo son. La razón estriba en no ser exactamente los nombres verdaderos de los artistas. Se trata de nombres truncados, no enunciados enteramente. Así pues, nos hallamos ante unas obras cuyos autores permanecen en un semi anonimato. Eso nos cambia del ambiente habitual de las exposiciones pictóricas en las que los expositores se muestran por el contrario generalmente tan ávidos por darse a conocer.

Los expositores, en las exposiciones habituales, se preocupan extremadamente por la acogida reservada a sus obras por el público y de los comentarios que habrán de publicarse eventualmente en la llamada rúbrica artística de los periódicos. Cada cual suputa sus posibilidades de convertirse, si no lo es ya, en un artista profesional que viva holgadamente de la venta de sus obras, colmado de atenciones y homenajes...

Pero aquí, nada de eso. Los cinco expositores no se preocupan ni por asomo de tales consideraciones. Tienen otras preocupaciones. Además, no saben ni que dicha exposición se celebra. Esas cosas les dejan totalmente indiferentes. Tienen unas preocupaciones mucho más inmediatas y urgentes que la de ganar dinero con dibujos o jugar a las vedettes en los círculos mundanos. De otro lado tales eventualidades quedan excluidas absoluta y definitivamente para ellos. Los cinco se hallan efectivamente y en estos momentos encerrados detrás de las puertas de un asilo de alienados. Y cuando uno se encuentra en esa situación, se tienen temas de reflexión más graves que el de ver su nombre mentado con ventaja por los críticos de arte de la prensa. Uno tiene cosas en que reflexionar, tan graves y preocupantes, que unas cuestiones como la de mostrar sus dibujos en público, parecen meras futilidades, totalmente carentes de importancia. Y si uno hace dibujos no es, ni mucho menos, con la idea de enseñárselos a quien sea y sacar dinero y consideración, sino por unas razones mucho más serias y profundas.
"*

*Jean Dubuffet. Honor a los valores salvajes (fragment). 1967.
A: Dubuffet, Jean. Escritos sobre arte.
Barcelona: Barral Editores, 1975, pàgs. 95-96.


Tot això ve perquè aquest any tampoc penso anar a ARCO.

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: Le chat du café des artistes]

diumenge, 8 febrer de 2015

Jardí salvatge


Carol Rama
Apassionata
1941


Últims dies per veure l'exposició La passió segons Carol Rama al MACBA. Una obra d'una força demolidora la d'aquesta artista italiana, una autèntica outsider. Les seves Apassionates i Dorines, les primeres obres que va pintar als anys 30 i 40, amb poc més de 18 anys i sota l'influx de la bogeria (d'ella i dels seus pares), són les que més m'han impactat del conjunt de les quasi 200 obres exposades. La combinació explosiva de sexualitat descarnada i animal contrasta amb la delicadesa de la tècnica, l'aquarel·la. Pigments purs diluïts escapant del contorn d'un dibuix esquemàtic, mínim, però que no pot ser més expressiu. I per sobre de l'erotisme dels sexes oberts i penetrats, a mi la vista se m'ha anat directe als caps de les protagonistes (que són ella mateixa i la seva mare). Caps amb corones de llorer florides i branques que es ramifiquen com un sistema nerviós que ha xuclat tot el cervell, representant així la bogeria com un bell jardí salvatge.

Carol Rama
Dorina
1943

També m'ha interessat molt l'ús del collage i l'assemblage que, en algunes peces, Rama anomena bricolages, prenent la paraula del seu amic i poeta avantguardista Edoardo Sanguineti. Desprès de les cèlebres aquarel·les, i allunyant-se de la figuració per entrar de ple en l'abstracció, amb un discurs més aviat existencialista, serà el collage la tècnica que utilitzarà en dècades posteriors. Per la tria dels materials (filferros, claus, cargols, roba de sac...) , són propers a l'art povera, però Rama no arriba a inscriure's en el grup; passant a composicions inquietants a base d'ulls de nines i de taxidermista, o de més violentes, amb ungles d'animals esgarrapant i foradant les teles, o colls d'abric de pell de guilla ensangonats (que interpreto com un cop a la burgesia de Torí a la que va pertànyer i la ruïna del pare va expulsar).

Amb cautxú i làtex, encara en l'abstracció, i amb pròtesis dentals, penis, pits, llengües... reprenent la figuració, modela les formes dels cossos d'un món en descomposició. El món que li ha tocat viure, el que va dels desastres de la Segona Guerra Mundial a l'aparició de la sida. O el de l'escàndol de les vaques boges, que la va marcar especialment, reforçant la seva part més animal i arribant a auto-declarar que la vaca boja és ella.

+ La passió segons Carol Rama. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 22 de febrer de 2015.

[TorontoTV: Mina: Il cielo in una stanza]

[Fotografia: M-arte y cultura visual]

diumenge, 25 gener de 2015

Carmen


Fiction department
1960's

Yo sólo quiero tu afecto. No quiero más vampiras de extrarradio ni criptohippies ni sacerdotisas del mal. Deseo un tigre postrado a mis pies con la delicadeza de lo japonés. Ojalá escuchase voces, ojalá fuese un teléfono.
Se de una chica especial. En la biblioteca tras el mostrador atiende gentil y con suma diligencia me resuelve toda petición. Encuentra a Jorge, Adolfo, Silvina, Jardiel, Félix, Miguel, Ramón... sin mayor dilación.
No es un ángel ni una reina, solo campesina con clase. Es mi amor, mi dulce amor, mi secreto amor. La veo allí meditabunda como monja en su celda. Ella me da lo que no hay. Lo que ella me da no lo puedo hallar pues las chicas de hoy que van por ahí son tan gélidas que deben tener sangre esquimal. 
Carmen
Los caramelos

Los caramelos
Esconde tus alas en la torre fantasma

Madrid: Discos Walden, 2014.

- Juan Monge: ¿Qué te llevó a versionar Karen de los  Go-Betweens para convertirla en Carmen?

- Charlie Mysterio: La imagen de una bibliotecaria como monja de clausura me parece fascinante. Las chicas que leen mucho son realmente las más peligrosas.*

 * Monge, Juan. Los caramelos: éxodo sentimental
[Entrevista a Charlie Mysterio]. Rockdelux, núm. 335, gener 2015, p. 16.

[Foto: George Zimbel]

[Torontoràdio: Los caramelos: Carmen]

dimecres, 14 gener de 2015

Le fakir de la chapelle


Fakir Kirman

A partir de mitjan anys vuitanta (…) adquiriren molta importància els circuits estables de programació d'espectacles, sobretot per a públic infantil, que, afavorits per la nova situació política – la democràcia s'acabava d'estrenar l'any 1977-, van rebre un fort impuls de les recuperades institucions polítiques catalanes.
Un altre nou ventall d'oportunitats per als mags catalans va arribar de la mà de la recuperació dels ajuntaments democràtics. Els municipis van començar a reorganitzar les festes populars i les festes majors, i en molts casos van optar per oferir espectacles d'il·lusionisme de qualitat, sovint professionals amb muntatges d'un bo nivell...”*

Un dissabte de carnaval per la tarda, a l'envelat del poble. Jo anava vestit amb la disfressa d'arlequí que em va deixar una veïna de la meva edat. No érem molts nens a la pista quan es va aturar la música de ball. Vàrem deixar de córrer i lliscar pel terra de fusta per arreplegar-nos davant l'escenari. Allà estàvem, de peu dret i en primera fila, amb els ulls oberts com plats, veient, esgarrifats, l'actuació del gran Fakir Kirman: escopia foc, es punxava els braços, la panxa i es travessava les galtes amb llargues agulles. Es va cruspir una bombeta triturada i es va estirar sobre un llit de claus per a que, acte seguit, dos senyors pugessin de peu damunt seu...
Molt temps després, aquell record em tornaria al pensament, com una fiblada a la pell, al sentir una cançó de Pascal Comelade, la que porta per títol Le fakir de la chapelle.

Josep Miret, Fakir Kirman,
celebra els 50 anys de professió a El rei de la màgia Teatre,
diumenge 25 de gener a les 12h i 18h.
Fakir Kirman, celebració "50 Anys de Faquir 1964-2014"
amb la col·laboració dels Mags Idrox, Vizan, Alain Denis, Els Normans i copa de cava.

+ www.fakirkirman.com

* Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010, pàg. 147.

[Torontoràdio: Pascal Comelade: Le fakir de la chapelle]

diumenge, 4 gener de 2015

Judes en flor


Katherine Anne Porter
[Fotografia de George Platt Lynes]
 

“Una noche un jovencito moreno de pelo revuelto llegó a su patio y cantó como alma en pena durante dos horas, pero Laura no sabía cómo quitárselo de encima. La luna tendía un manto de gasa plateada sobre los claros del jardín y las sombras eran de color azul cobalto. Los capullos escarlata del árbol de Judas eran púrpura profundo... Los nombres de los colores se repetían mecánicamente en su mente mientras contemplaba no al muchacho, sino su sombra, caída como un ropaje oscuro sobre el borde de la fuente, arrastrándose en el agua. Lupe se le acercó en silencio y le susurró un sabio consejo en su oído: «Si le arroja una pequeña flor, cantará una o dos canciones más y se irá». Laura arrojó una flor y él cantó una última canción y se marchó con la flor metida en la cinta del sombrero. Lupe dijo: «Es uno de los organizadores del Sindicato de Tipógrafos, y antes de eso vendía corridos en el mercado de la Merced, y antes de eso llegó de Guanajuato, donde nací yo. No confío en ningún hombre, pero menos aún en los que vienen de Guanajuato».  

No le dijo a Laura que él volvería a la noche siguiente y a la otra, ni que la seguiría a cierta distancia por el mercado de la Merced, por el Zócalo, por la avenida Francisco I Madero y a lo largo del paseo de la Reforma hasta el parque de Chapultepec y por el sendero de los Filósofos, luciendo todavía aquella flor marchita en su sombrero y una única fijación en sus ojos.”


* Fragment del conte Judas en flor de Katherine Anne Porter. 1930.
Traducció d'Horacio Vázquez Rial.

Porter, Katherine Anne
.
Cuentos completos.
Barcelona: Debolsillo, 2009. Pàg. 140.

[TorontoTV: Pedro Infante: Deja que salga la luna]

[Fotografia de K. A. Porter, 1943: Artnet]

dimecres, 24 desembre de 2014

Noëlle à Hawaii


Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida

(1962)



Kirsten, Sven A
Tiki Pop 
Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 
383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.


Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).


Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 
I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 
En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]