diumenge, 26 octubre de 2014

Nunca olvidaré, aquella taza de café!


 * 1984-2014 * 30 ANIVERSARI *

¿Qué he hecho yo para merecer esto? 
 Pedro Almodóvar
1984

[Cartell d'Iván Zulueta]


A principis de vuitanta, els meus pares ja em deixaven agafar sol la sarfa per anar al cine a Figueres. Encara existien els cinemes Juncària, Las Vegas i el Savoy, i en aquest últim (últim també en tancar) crec recordar que va ser a on hi vaig veure ¿Qué he hecho para merecer esto?. No controlaven gaire si eres o no menor d'edat. També hi havia vist, un any abans, Entre tinieblas. L'impacte va ser fort, quasi com un cop de kendo amb un os de pernil al mig del front. Un altre tipus de cine diferent a tot el que fins aleshores havia vist. Els dilluns a l'escola, pel passadís o al menjador, les comentava amb el Sr. Angel, el professor de llatí i literatura espanyola, que sempre deia, amb un perfecte castellà de Salamanca: más de lo mismo, tragicomedias con mucha telenovela, algo de cine negro, me gusta cuando pone boleros en las bandas sonoras! Però en aquells temps, com molts afeccionats al cinema, de qui més em refiava era del gran cronista del Fotogramas i La Vanguardia, José Luís Guarner:

Pedro Almodóvar, nuestro más temible – y afortunadamente solitario – cineasta “pop”, se ha hecho un sitio en el cine español con películas que, en realidad, no eran películas, sino tebeos “underground”. Su tercer largo, “Entre tinieblas”, significó, al fin, un intento por hacer cine de una experiencia más bien descabellada – y en parte conseguida gracias a una buena dosis de eso que damos en llamar “magia” - de cruzar los más diversos géneros cinematográficos como si fueran plantas exóticas.


“¿Qué he hecho yo para merecer esto?"- que también pudo titularse “Al fin sola”- , parece el primer ensayo deliberado de Almodóvar de someterse voluntariamente a la disciplina y las convenciones de una narración cinematográfica clásica. Y debe decirse en su honor que eso no significaba para él precisamente el refugio en un terreno seguro y confortable, sino una incursión arriesgada en territorios inexplorados; una auténtica aventura, vamos. En su honor debe añadirse que , en términos generales, ha salido vencedor del empeño. Su experimento, por otra parte, se halla en relación directa con la naturaleza misma del tema – el calvario de una ama de casa de nuestro actual infierno urbano – mucho más asequible a un público mayoritario que, por ejemplo, las fantasías erótico-religiosas de “Entre tinieblas”.
El propósito de su cuento aparece perfectamente claro: documentar que no hay placeres más sanos que los del hogar. La heroína – en el sentido más literal del término – es una ama de casa confinada en un piso de 40 metros cuadrados, en el madrileño y espantoso barrio de la Concepción, que toma anfetaminas para trabajar 18 horas diarias haciendo limpieza y para aguantar/sostener a su familia: un marido taxista de exigencias toscas y brutales, una abuela adicta a las bebidas efervescentes, un hijo de 14 años que trafica con heroína – para ahorrar y volver al campo– y otro de 12 que suele acostarse con los padres de sus amiguitos, y un lagarto que hace las veces de perrito pequinés. En suma, lleva una vida insoportable, y un día llega la explosión, propiciada por sus dotes naturales para el kendo.


En su odisea se entromete una intriga secundaria – la maniobra de un escritor (interpretado por otro escritor, Gonzalo Suárez), para fabricar unas falsas memorias de Hitler explotando las dotes grafológicas del taxista y su romance de antaño con una cantante alemana – que proporciona a esta película un toque cosmopolita y dos escenas en Berlín, pero resta fuerza e interés a la trama principal. Mucho mejor que este guiño a Zarah Leander y al Tercer reich, por fortuna, funcionan otros guiños a “La pierna de cordero”, el mejor telefilme de Alfred Hitchcock – cuyo “gimmick” juega aquí un papel crucial – y a “Carrie”, perfectas notas de locura al pie de este delirio de cemento, ladrillo y (quizá los más horribles vistos en una película) papeles pintados.
Tales elementos absurdistas subrayan paradójicamente la realidad a ultranza del ambiente y de los personajes, reales como la vida misma, dibujados con trazos firmes e intencionados y magníficamente interpretados, con una espléndida Carmen Maura. Aunque sería injusto silenciar la acabada composición de Verónica Forqué como una prostituta con el corazón de oro, y cuatro ultrajantes, pero divertidísimos “cameos” de Javier Gurruchaga, inefable dentista mariquita; Jaime Cahávarri, inenarrable exhibicionista; Cecilia Roth, consumidora y víctima en un “spot” de café; y el propio Almodóvar interpretando, en “play-back”, la casi inevitable “La bien pagá”, tonada tan tierna y cruel como esta película."*


* José Luís Guarner. Pantalla abierta: “¿Qué he hecho yo para merecer esto? 
La Vanguardia, diumenge 29 d'octubre de 1984, p. 33.


[Fotos: www.worldscreen.com]

[TorontoTV: ¿Qué he hecho yo para merecer esto?: La bien pagá]

dilluns, 20 octubre de 2014

La vida del dibuix






El "bon" dibuix és aquell que no pot alterar-se en absolut sense que es destrueixi la seva vida interior, independentment de que el dibuix contradigui a l'anatomia, a la botànica o a qualsevol altra ciència. 

Kandinski,
  De l'espiritual en l'art (1952).



 




Sara González Castro. Rinoceront blanc. Dibuix (2014).

Al principi va ser... el dibuix. Un esbós, un croquis, així comença tot moltes vegades en qualsevol manifestació artística. Es pot comprovar a l'exposició TRAÇ. Com també, que el dibuix, lògicament,  és un art en sí mateix, independentment de la seva funció com a eina de coneixement, tesi que l'exposició defensa molt bé amb dibuixos que il·lustren quatre àmbits: Per entendre, quan el dibuix genera coneixement. Per provar, quan el dibuix és part d’una recerca. Per recordar, quan el dibuix és memòria. Per explicar, quan el dibuix és una eina de comunicació.

Del més simple, esquemàtic, preparatori (o no) al més elaborat i perfecte. Hi podem veure dibuixos mèdics, d'herbaris, d'animals, d'eines, arquitectònics, publicitaris, judicials i policials, carnets de viatge, d'il·lustradors de contes, diaris i auques, de dissenyadors, escenògrafs, pintors, cuiners, i, fins i tot, dibuixos d'instruccions per muntar els mobles d'Ikea.
Si en el camp del coneixement el dibuix va ser substituït a l'engròs per la fotografia (o pel collage: alerta la seva presència satèl·lit en aquesta mateixa exposició!) i l'ordinador, això no va significar la seva mort. El dibuix no ha deixat mai d'existir, aportant aquella qualitat emocional i sorprenent pròpia de les coses fetes a mà: un traç ple de vida.

Jaime Serra
La coleur des sentiments
(Infografia publicada al Courrier International, 2013)

A TRAÇ s'hi poden veure els esbossos preparatoris d'aquesta i altres infografies de Serra. El seu treball per a diaris i revistes recorda aquells meravellosos gràfics dels diccionaris enciclopèdics (com el Larousse), o les primeres infografies dels llibres de salut (com els que et regalaven a La Caixa), i llibres de text del col·legi, amb els que un aprenia el funcionament del cor i la circulació de la sang, el sistema nerviós, l'aparell digestiu i, de la manera més asèptica possible, el reproductor.


+ TRAÇ. El dibuix com a eina de coneixement. Del 7 d’octubre al 7 de desembre 2014. 
Arts Santa Mònica, Barcelona.

[Torontoràdio: Michael Nyman: The Draughtsman's Contract]

diumenge, 28 setembre de 2014

Teatre Museu Dalí


Salvador Dalí
Declaració d'independència de la imaginació  
i dels drets de l'home a la seva pròpia follia
Nova York, 1939


Arran del quaranta aniversari del Teatre Museu Dalí de Figueres, el setmanari Empordà va publicar un suplement especial. A les dues darreres pàgines, es fan tres preguntes, sempre les tres mateixes, a dotze persones representatives a nivell polític, social, econòmic i cultural de la ciutat de Figueres. Mentre llegia les seves respostes, la majoria, al meu parer, absolutament políticament correctes i profundament tòpiques, anava pensant què respondria Dalí al qüestionari. Potser això:

1. Què creu que ha suposat el Teatre-Museu Dalí per a Figueres?

Avida dollars: els diners dels visitants d'arreu del món que han vingut a veure el meu museu.

2. Pensa que podria haver-hi hagut més relació amb la ciutat?

No. Pregunteu als figuerencs quantes vegades hi han anat. Cap, una? I fa tants anys...

3. Cóm pensa que s'hauria d'encarar el futur d'aquesta relació? Què proposa?

Dos no s'entenen si un no ho vol.
Nomenar Albert Serra, el meu fill putatiu, director del museu.


[Foto: Ronny Van de Velde]

[TorontoTV: Hidrogenesse: El artista]

dimarts, 16 setembre de 2014

La nit del cometa


Richard Avedon
B.J. Fleet, Nine Years Old,
Ennis, Montana, 1982

"Pasarían más de mil años antes de que me olvide de ese sentimiento. La certeza que tuve en ese instante de que aquella escuela rural era el centro de nuestras vidas: su poder se extendía más allá de los alumnos que esa mañana habíamos respondido a la azarosa lista de Morrie, aunque fuéramos el componente primario del aula, esos pollitos de campo a los que tanta falta nos hacía la educación. Todas las personas que conocía habían invertido algo en esa pequeña escuela. Papá había sido el pilar de la junta durante años (y según como se llevara la cuenta, tenía tres o cuatro trabajos más). Él y otros hombres de Marias Coulee habían levantado el verano anterior la casita del maestro y ellos mismos habían construido la escuela, que ya empezaba a envejecer, a la llegada de los primeros colonos. Cada mañana, las madres, con el corazón y el alma en vilo, hacían montar a sus pequeños, que no les llegaban a la cintura, en unos caballos para que cabalgaran durante kilómetros. Una enciclopedia ambulante llamada Morrie Morgan había llegado hasta nuestra aula. Rose se había hecho cargo de la casita y, en las dependencias escolares de Marias Coulee, el polvo nunca volvería a ser el mismo. Una parte de la vida de todos estaba ligada al cuadrado solitario del patio de recreo, a esa pequeña parcela de horizonte."*

Doig, Ivan.
Una temporada para silbar.
6ª ed. Barcelona: Libros del Asteriode, 2013.
ISBN: 978-84-92663-42-2.
P. 123-124

Comença per a molts el curs escolar i no puc deixar de pensar com m'hauria agradat haver tingut alguna vegada un mestre com Morris Morgan, Morrie, el Sr. Morgan. Personatge fascinant de l'excel·lent novel·la d'Ivan Doig, Una temporada para silbar (recomanació de Samedimanche, a qui agraeixo aquest i molts més moments de lectura feliços), Morrie és el Mestre. Res a veure amb capitans messiànics tramposos. El Sr. Morgan, un autèntic dandi de la pradera, es guanya la confiança i el respecte dels alumnes només transmetent tot el seu coneixement amb veritable passió, una dedicació i obstinació envejables, per fer-ho de la millor, la més encertada, alhora senzilla i natural, manera possible.... quasi res per a un mestre que ho és més per accident que per vocació!

Paul, el narrador protagonista, els seus germans Damon i Toby, i la resta de companys d'aula, com l'Arabrab, Carnelia i Eddie Turley, viuen a l'escola de Marias Coulee, Montana, d'un remot curs del 1909-1910, moments inoblidables de la mà del Sr. Morgan. Moments que aquí no penso desvetllar per a qui no hagi llegit el llibre tingui, si ho vol, l'oportunitat d'emocionar-se amb les seves vivències, mentre aprenen ortografia, aritmètica, llatí, física o astronomia... tot esperant el pas del cometa Halley.

[Foto: Artnet]

[TorontoTV: Bill Haley & His Comets: Rock arround the clock]

dijous, 4 setembre de 2014

Black power


Kerry James Marshall
Believed to be a Portrait of David Walker 
(Circa 1830)
2009


Un dels grans descobriments (gràcies J. F. C.) d'aquest estiu, serà, per a mi, l'obra de Kerry James Marshall. Es pot veure encara en la doble exposició subtitulada Pintura i altres coses que ha repartit la retrospectiva d'aquest artista afroamericà en dos museus de dues ciutats, una a la Fundació Antoni Tàpies de Barcelona, l'altra al MNCARS de Madrid, a la seu del Palacio de Velázquez, al parc del Retiro, impressionant espai que, gràcies a les seves dimensions enormes, permet acollir les peces més grans de Marshall, en especial les lones pintades y Who's Afraid of Reed, Black and Green, l'espectacular tríptic que rep als visitants.


De Style
1993

Antonio Machín cantava al pintor: siempre que pintas iglesias, pintas angelitos bellos, pero nunca te acordaste de pintar un ángel negro. Marshall no serà mai aquell pintor. La seva obra reivindica el negre: black power, black is beautiful! I és la seva intenció aportar una representació contemporània de la raça negra, tan poc present a llarg de la Història de l'Art.


Dark angel
1989

Sorprèn l'efecte insòlit i especial que produeixen els retrats de rostres negres sobre fons negres, destacant la lluentor del blanc dels ulls i de les dents, els colors de les robes. El contorn marcat de la pell quasi es confon entre la foscor... tot un repte que es va plantejar l'artista *, i del que surt airós aportant un estil únic i poderosament bell. Però la seva proposta pictòrica és molt més àmplia, va més enllà del negre sobre negre i domina tots els colors, a més d'afegir-hi sovint collage i en comptades ocasions, però de meravella, pintura daurada i purpurina (influència de referents com la pintura religiosa medieval). En conjunt, estilísticament es situa entre el Pop, l'expressionisme, el grafitti depurat (per net i polit), el còmic, i la tradició artística, antiga i moderna, provinent directament de l'Àfrica, molt valorada pels artistes europeus de les avantguardes del segle XX, no tant temps després. La pintura és protagonista, però Marshall també fa altres coses. De totes, em quedo amb la sèrie de fotografies Black light, fetes sota condicions de llum ultraviolada, l'efecte és pur lynch de tan inquietants. I en segon lloc, els collages, composicions petites però d'una càrrega poètica enorme, i no només perquè en una sèrie il·lustrin poemes d'Aimé Césaire, si no per la delicadesa amb que combina imatges i textures, en la tradició dels millors, d'Schwitters, Höch, Cornell.

 



At the End of the Wee Hours
Collages
1996


* Així ho explica, entre altres moltes coses, totes interessantíssimes, a l'excel·lent catàleg editat amb motiu d'aquesta doble exposició, en una extensa entrevista que repassa la seva carrera, dels inicis a l'escola d'art de Charles White a l'estudi de Nova York, dels seus referents artístics i personals, del seu compromís per la lluita dels drets civils dels afroamericans, en la senda de Martin Luther King i Malcom X. 

Kerry James Marshall. Pintura y otras cosas. New York: Ludion, 2014. ISBN 9788480264815.

+ Kerry James Marshall. Pintura i altres coses. Fundació Antoni Tàpies, Barcelona i MNCARS, Madrid, fins al 26 d'octubre de 2014.

[Fotos: M HKA Ensembles]

[Toronto TV: Single: Oda a los negros]

divendres, 22 agost de 2014

Escaparé a París


Chien
Henri Cartier-Bresson


Una zona neutral. ¿Era realmente posible que un doble que hubiera dejado yo aquí siguiera repitiendo todos y cada uno de mis antiguos gestos y recorriendo mis antiguos itinerarios por toda la eternidad? No, aquí no quedaba ya nada de nosotros. El tiempo había arramblado con todo. El barrio era nuevo y lo habían saneado, como si lo hubieran vuelto a construir en el emplazamiento de un islote insalubre. Y aunque la mayoría de los edificios eran los mismos, le daban a uno la impresión de hallarse ante un perro disecado, un perro que hubiese sido de uno y al que hubiera querido cuando estaba vivo.*

Lectura per escapar a Paris... a través de L'herba de les nits, de Patrick Modiano. Llargues passejades en una direcció concreta, o abandonats a la deriva, esquivant alguns ponts, apuntant compulsivament en una llibreta de cobertes negres tota mena de notes (noms de persona, establiments comercials, bancs, itineraris...), entrant i sortint de cafès, cases, pisos i hotels, voltant pel centre i districtes de la perifèria i, en definitiva, per la terra de ningú que habiten els fantasmes del passat que, entre el somni i la realitat, sobreviuen en el present.

Quasi un gènere en sí, o només un simple recurs literari que els escriptors, de vegades, fan servir, per narrar la visita, al cap de molts anys, als llocs del passat que van ser importants en un moment de les vides dels seus personatges. Retrobament amb un paisatge i una gent, o no, perquè ja no existeixen, perquè s'han convertit en una altra cosa o perquè les persones han desaparegut d'allà, morts, han marxat, o bé , han canviat tant - visitant i visitats - que ja no tenen res o poc a veure amb aquell passat comú. Tot plegat, la visita produeix una sensació molt excitant, rara, de misteri i por a l'entrar en una mena de realitat paral·lela, de la que Modiano n'és un gran mestre:

Desde que empecé a escribir estas páginas, me digo que sí hay un medio de luchar contra el olvido. Y es ir a determinadas zonas de París donde uno no ha vuelto desde hacía treinta o cuarenta años y quedarse por allí una tarde entera, como si estuviera de vigilancia. A lo mejor esas personas de quienes nos preguntamos qué ha sido aparecerán en la esquina de una calle o en el paseo de un parque, o saldrán de los edificios que flanquean esos callejones sin salida que se llaman “glorietas” o “villas”. Viven con una vida secreta y eso sólo pueden hacerlo en sitios silenciosos, lejos del centro.*


* Modiano, Patrick. La hierba de las noches. Traducción de María Teresa Gallego. Barcelona: Anagrama, 2014. (Panorama de narrativas). ISBN: 9788433978943. Pàg. 11 i 129.

També en català: Modiano, Patrick. L'herba de les nits. Traducció de Merçè Ubach Dorca. Barcelona: Proa, 2014. (A tot vent). ISBN: 978-84-7588-504-9.

Henri Cartier-Bresson. Fundación Mapfre de Madrid, fins al 7 de setembre de 2014.

[Torontoràdio: Serge Gainsbourg: L'hôtel particulier]

dijous, 14 agost de 2014

Richard Hamilton (III): Plata



Richard Hamilton
Toaster
(1966-67)

Mi admiración por la obra de Dieter Rams [dissenyador industrial dels aparells electrodomèstics Braun] es enorme, y durante muchos años he sentido una singular atracción por su sensibilidad hacia el diseño, hasta tal punto que los productos de consumo que ha diseñado ocupan el mismo lugar en mi corazón y mi conciencia que ocupaba la montaña Sainte-Victoire en los de Cézanne”.
Richard Hamilton*


L'obra de Hamilton és molt variada i es fa difícil trobar-hi un únic estil. Era una manera de fer deliberada. Valguin d'exemples les diferents tècniques i els diferents temes tractats, amb la sèrie de les polaroids al capdavant, perquè la deixava totalment en mans dels seus amics artistes; o el vampirisme vers Duchamp, Bacon, Wrigth, Picasso, etc.; l'apropiació del llenguatge publicitari; els canvis de gènere continus en pintura: tant fa natures mortes, interiors, com paisatges...
Però sí destaca un tret formal força persistent, que apareix en vàries de les seves obres entre els anys 50 i 70, i que sí el pot arribar a identificar com a molt propi d'ell: l'ús del plata. Personalment, m'agrada molt aquest ús que en feia (com em passa també amb aquell color rosa tan bonic i tan típic de les pintures d'artistes de les primeres avantguardes). El plata de Hamilton es troba en diversos materials: pintura, paper d'alumini, plàstics, metalls... Plata a les pintures-collage d'Hommage à Chrysler Corp. (1957), Her is a lush situation (1958), Toastuum (1958), She (1958-1961) i Towars a definitive statement on the coming trends... (1962). Plata, puntualment, als seus Interior (1964). Plata a les manilles de les serigrafies Swingeing London (1968-1969). Present amb absolut protagonisme en la sèrie iniciada a finals dels anys 60, que reprendria al 2008, la dedicada a elevar a l'estatus d'art els dissenys industrials dels electrodomèstics de la casa Brawn, marca que va manipular transformant el nom en BrOwn (“...más que una parodia, revelaba los escrúpulos del artista a la hora de jugar con una obra tan impecable.”*) o directament va serigrafiar amb les lletres del seu cognom, Hamilton.

A partir d'ara, mireu-vos la torradora de la cuina de casa amb uns altres ulls.

* Rawsthorn, Alice. Richard Hamilton y el diseño. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p.131.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[TorontoTV: Alaska y Los Pegamoides - La rebelión de los electrodomésticos]