diumenge, 25 gener de 2015

Carmen


Fiction department
1960's

Yo sólo quiero tu afecto. No quiero más vampiras de extrarradio ni criptohippies ni sacerdotisas del mal. Deseo un tigre postrado a mis pies con la delicadeza de lo japonés. Ojalá escuchase voces, ojalá fuese un teléfono.
Se de una chica especial. En la biblioteca tras el mostrador atiende gentil y con suma diligencia me resuelve toda petición. Encuentra a Jorge, Adolfo, Silvina, Jardiel, Félix, Miguel, Ramón... sin mayor dilación.
No es un ángel ni una reina, solo campesina con clase. Es mi amor, mi dulce amor, mi secreto amor. La veo allí meditabunda como monja en su celda. Ella me da lo que no hay. Lo que ella me da no lo puedo hallar pues las chicas de hoy que van por ahí son tan gélidas que deben tener sangre esquimal. 
Carmen
Los caramelos

Los caramelos
Esconde tus alas en la torre fantasma

Madrid: Discos Walden, 2014.

- Juan Monge: ¿Qué te llevó a versionar Karen de los  Go-Betweens para convertirla en Carmen?

- Charlie Mysterio: La imagen de una bibliotecaria como monja de clausura me parece fascinante. Las chicas que leen mucho son realmente las más peligrosas.*

 * Monge, Juan. Los caramelos: éxodo sentimental
[Entrevista a Charlie Mysterio]. Rockdelux, núm. 335, gener 2015, p. 16.

[Foto: George Zimbel]

[Torontoràdio: Los caramelos: Carmen]

dimecres, 14 gener de 2015

Le fakir de la chapelle


Fakir Kirman

A partir de mitjan anys vuitanta (…) adquiriren molta importància els circuits estables de programació d'espectacles, sobretot per a públic infantil, que, afavorits per la nova situació política – la democràcia s'acabava d'estrenar l'any 1977-, van rebre un fort impuls de les recuperades institucions polítiques catalanes.
Un altre nou ventall d'oportunitats per als mags catalans va arribar de la mà de la recuperació dels ajuntaments democràtics. Els municipis van començar a reorganitzar les festes populars i les festes majors, i en molts casos van optar per oferir espectacles d'il·lusionisme de qualitat, sovint professionals amb muntatges d'un bo nivell...”*

Un dissabte de carnaval per la tarda, a l'envelat del poble. Jo anava vestit amb la disfressa d'arlequí que em va deixar una veïna de la meva edat. No érem molts nens a la pista quan es va aturar la música de ball. Vàrem deixar de córrer i lliscar pel terra de fusta per arreplegar-nos davant l'escenari. Allà estàvem, de peu dret i en primera fila, amb els ulls oberts com plats, veient, esgarrifats, l'actuació del gran Fakir Kirman: escopia foc, es punxava els braços, la panxa i es travessava les galtes amb llargues agulles. Es va cruspir una bombeta triturada i es va estirar sobre un llit de claus per a que, acte seguit, dos senyors pugessin de peu damunt seu...
Molt temps després, aquell record em tornaria al pensament, com una fiblada a la pell, al sentir una cançó de Pascal Comelade, la que porta per títol Le fakir de la chapelle.

Josep Miret, Fakir Kirman,
celebra els 50 anys de professió a El rei de la màgia Teatre,
diumenge 25 de gener a les 12h i 18h.
Fakir Kirman, celebració "50 Anys de Faquir 1964-2014"
amb la col·laboració dels Mags Idrox, Vizan, Alain Denis, Els Normans i copa de cava.

+ www.fakirkirman.com

* Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010, pàg. 147.

[Torontoràdio: Pascal Comelade: Le fakir de la chapelle]

diumenge, 4 gener de 2015

Judes en flor


Katherine Anne Porter
[Fotografia de George Platt Lynes]
 

“Una noche un jovencito moreno de pelo revuelto llegó a su patio y cantó como alma en pena durante dos horas, pero Laura no sabía cómo quitárselo de encima. La luna tendía un manto de gasa plateada sobre los claros del jardín y las sombras eran de color azul cobalto. Los capullos escarlata del árbol de Judas eran púrpura profundo... Los nombres de los colores se repetían mecánicamente en su mente mientras contemplaba no al muchacho, sino su sombra, caída como un ropaje oscuro sobre el borde de la fuente, arrastrándose en el agua. Lupe se le acercó en silencio y le susurró un sabio consejo en su oído: «Si le arroja una pequeña flor, cantará una o dos canciones más y se irá». Laura arrojó una flor y él cantó una última canción y se marchó con la flor metida en la cinta del sombrero. Lupe dijo: «Es uno de los organizadores del Sindicato de Tipógrafos, y antes de eso vendía corridos en el mercado de la Merced, y antes de eso llegó de Guanajuato, donde nací yo. No confío en ningún hombre, pero menos aún en los que vienen de Guanajuato».  

No le dijo a Laura que él volvería a la noche siguiente y a la otra, ni que la seguiría a cierta distancia por el mercado de la Merced, por el Zócalo, por la avenida Francisco I Madero y a lo largo del paseo de la Reforma hasta el parque de Chapultepec y por el sendero de los Filósofos, luciendo todavía aquella flor marchita en su sombrero y una única fijación en sus ojos.”


* Fragment del conte Judas en flor de Katherine Anne Porter. 1930.
Traducció d'Horacio Vázquez Rial.

Porter, Katherine Anne
.
Cuentos completos.
Barcelona: Debolsillo, 2009. Pàg. 140.

[TorontoTV: Pedro Infante: Deja que salga la luna]

[Fotografia de K. A. Porter, 1943: Artnet]

dimecres, 24 desembre de 2014

Noëlle à Hawaii


Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida

(1962)



Kirsten, Sven A
Tiki Pop 
Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 
383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.


Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).


Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 
I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 
En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

dilluns, 8 desembre de 2014

Atomic-Circus

 
 
Patricia Gadea
Sin título (Serie Circo)
1990-1994
[Tècnica mixta i collage]


“Bajo el título de Atomic-Circus, en el año 1992 Gadea presenta en la galería Masha Prieto de Madrid una serie que marca una importante inflexión en su trabajo, la llamada serie Circo. En un viaje con Juan Ugalde y su gran amigo Santos Montes a San Sebastián, donde vivía este último, surge la idea de arrancar carteles de circo pegados en muros y vallas y llevárselos al estudio para luego retocarlos, pintarlos, ensuciarlos, convertirlos en cuadros-propaganda, o lo que pudiera surgir, a partir de la propia iconografía del cartel circense. Desde este momento, el payaso, la mujer trapecista y el tigre pasan a formar parte de los personajes habituales de Gadea. Éstos resurgirán transformados años después de cerrarse la serie, especialmente el payaso, que acompaña a Patricia hasta el final de sus trabajos en Palencia. Una sombra siniestra, la del payaso triste, desmaquillándose tras el espectáculo.


Una vez más, el collage está presente en Gadea como intención y causa de su inspiración y modo de ordenar las ideas. Literal y visualmente, algunas de las piezas de la serie Circo representan un collage superlativo, casi cubista, como también lo son los carteles publicitarios que, pegados unos sobre otros, se deshojan y marchitan tras haber perdido su vigencia. Es la fugacidad de la sociedad del espectáculo. A Gadea siempre le gustó el “pasen y vean” tanto como el “su foto aquí”. Ambos temas tienen una cara feliz de diversión y fiesta y otra, más amarga, de riesgo, posible accidente fatal y morbo para el público espectador.



En esta serie se expresa sin cortapisas y alude clara y directamente al desengaño político y social del momento. La funambulista engalanada para su actuación nos presenta una sarta de personajes entre los que destacan payasos convertidos en políticos o, mejor, políticos convertidos en payasos, absortos en su papel como embaucadores de un público que, con la actuación, se evade de su triste realidad. Por supuesto, previo pago. Gadea es la maestra de ceremonias de esta farsa circense con la que nos identificamos de manera muy fácil, no hace falta ser expertos en arte ni mucho menos para entenderlo y empatizar con lo que nos cuenta."*

* Virginia Torrente.
Patricia Gadea: Atomic-Circus.
Madrid: MNCARS, 2014. P. 70-71.


Una de les coses que més m’impressiona de l’obra (pintura, dibuix, collage i tot a la vegada) de Patricia Gadea és la força de les seves imatges, autèntics cops de puny. 
Recupero en dvd l’entrevista que li va fer Paloma Chamorro al mític programa de televisió La edad de oro. En part per sentir la seva veu, també, per veure físicament com era, com es movia Gadea. A l’entrevista apareix fumant al plató (que era habitual veure-ho a la tele dels vuitanta). Està asseguda, però em sembla alta, és jove, robusta, no diria que molt maca, però sí amb un atractiu especial (un cert aire a Siouxsie).  Vesteix una brusa i uns pantalons que,  com el tall de cabell, llavors eren molt new-wave. Parla nerviosa i es ruboritza quan Chamorro l’etiqueta d’artista salvatge i punk.  Però ho va ser, i la seva obra ho continua sent.

+ Patricia Gadea: Atomic-Circus, fins al 5 de gener al MNCARS, Madrid. 


[Imatges: MNCARS]


dimecres, 19 novembre de 2014

Èxtasi


Óscar Domínguez
Sense títol
Tècnica mixta sobre fusta folrada de vellut
(1957)
[Col·lecció de l'Institut Valencià d'Art Modern]


Cambi de cors
12 novembre 1885

Estant Teresa una nit fent oració, juntament ab sa germana Antònia, en la iglésia de Montserrat, se trobà soptadament dintre·l sagrari. Allí trobà l'etern Pare, Jesucrist lo Salvador y la Verge dels Dolors.

Jesucrist lo Salvador s'assentà, prengué a Teresa y se la posà a la falda; y l'etern Pare prengué a la Verge adolorida y també se la posà com mitg recolsada a la falda. Li obri·l pit, y a dins Teresa hi vegé son propi cor, que coneixia prou per haver-se'l vist moltes vegades estampat ab los improperis de la passió de nostre senyor Jesucrist. Després l'etern Pare obri·l pit de Teresa, y ella hi vegé a dintre lo cor de la verge atravessat ab les set espases y ab moltes punxes de ferro de més d'un palm de llarch.

Allavors l'etern Pare tragué lo cor de la verge Maria y se'l posà dintre·l seu mateix pit, y després llevà lo cor a la Teresa y també se'l posà en son pit. Al cap d'una estona se tragué lo cor de la Verge santíssima y lo posà dintre·l pit de Teresa, en lo mateix punt en que tenia·l seu, y també se tragué del pit lo cor d Teresa y lo posà dintre·l pit de la Verge, en lo mateix indret en què havia tingut son cor. Y·l pit de la verge Maria y·l pit de Teresa Vilagran se quedaren closos.*

    * Jacint Verdaguer. Llibretes de visions de Teresa, 1885. A: Junyent i Rafart, Josep. Manuscrits verdeguerians de relacions, exorcismes i visions. Barcelona: Barcino, 1994. Vol.1, pàg, 475.

Riu-te'n de les pel·lícules gore i de tot el revival zombi. Aquest text de Verdaguer acompanya la vitrina on s'exposen, confrontades, una cadira amb forma de cor sagnant, obra de l'arquitecte J.M. Jujol (per a la botiga de Pere Mañach del carrer Ferran de Barcelona, de l'any 1911) i el bust reliquiari d'una santa (Anònim, 1575-1625). Vist a Maniobra, l'exposició ideada per Perejaume al MNAC.


El maniobrer en èxtasi

+ Maniobra de Perejaume, Museu Nacional d'Art de Catalunya, Barcelona, fins l'11 de gener de 2015.

[Fotos: IVAMMNAC]

[TorontoTV: Parálisis permanente: Quiero ser santa]