dilluns, 30 març de 2015

La pared



Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos

Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo veras mi querer
que tu volverás ese día

Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...

Ahí está la pared...


Versió incendiària de Guadalupe Plata, homenatge a Bambino, des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.


La pared forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford (1921-2103).

Els dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu,  és l'autor de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells de la banda.


El passat 20 de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo, il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc ideal per a la banda. El sobri joc de llums, també vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics, endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments. Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.


No es perdin l'Spotify oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlistsDeep Blues Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos diabólicos de Andalucía i altres favorites.

diumenge, 15 març de 2015

Sophie i l'altra



Sophie Calle
L'Autre
(1992)

Hi ha una carta d'amor que fa anys tinc abandonada sobre l'escriptori. No havia rebut mai una carta d'amor. En vaig encarregar una a un escrivent. Vuit dies després, vaig rebre una bonica carta de set pàgines escrita amb ploma i en vers. Em va costar cent francs i l'home va escriure:”[...] jo, sense haver-me mogut d'aquí, he estat amb vostè a tot arreu...”
Sophie Calle. La carta d'amor.
Autobiografies
(1988-2013)

Aquest fragment de La carta d'amor recull algunes constants de les obres de Calle, com són el joc entre realitat i ficció, l'amor, la bellesa, el sentit de l'humor.

A l'exposició Sophie Calle. Modus vivendi també es pot veure Prenez soin de vous (Cuidi's), de 2007, que gira entorn d'una altra carta d'amor que va rebre l'artista, però via e-mail i de ruptura. Conclou dient: M'hauria agradat que les coses fossin d'una altra manera. Cuidi's molt. Un final tan desconcertant per a ella que va demanar el punt de vista i la interpretació a 107 dones (algunes actrius, ballarines, cantants...) i un lloro, per intentar entendre què volia dir exactament el remitent. I el resultat, fer una vegada més de la vida - real o inventada, tant se val – art. 

+ Sophie Calle. Modus vivendi, [La Virreina] Centre de la imatge, Barcelona, fins al 7 de juny de 2015.

[TorontoTV: Sophie Calle: Prenez soin de vous: Brenda]

Foto: [La Virreina]

divendres, 20 febrer de 2015

Honor als valors salvatges


Jean Dubuffet
Autoretrat VI
(Desembre de 1966)


"La exposición abierta el 10 de enero de 1951, en la Librería Marcel Ebrard reúne las obras de cinco artistas que figuran en el catálogo con los nombres siguientes: Paul End, Alcide, Liber, Gasduf, Sylvocq.

Esos nombres pueden parecer extraños. Efectivamente, lo son. La razón estriba en no ser exactamente los nombres verdaderos de los artistas. Se trata de nombres truncados, no enunciados enteramente. Así pues, nos hallamos ante unas obras cuyos autores permanecen en un semi anonimato. Eso nos cambia del ambiente habitual de las exposiciones pictóricas en las que los expositores se muestran por el contrario generalmente tan ávidos por darse a conocer.

Los expositores, en las exposiciones habituales, se preocupan extremadamente por la acogida reservada a sus obras por el público y de los comentarios que habrán de publicarse eventualmente en la llamada rúbrica artística de los periódicos. Cada cual suputa sus posibilidades de convertirse, si no lo es ya, en un artista profesional que viva holgadamente de la venta de sus obras, colmado de atenciones y homenajes...

Pero aquí, nada de eso. Los cinco expositores no se preocupan ni por asomo de tales consideraciones. Tienen otras preocupaciones. Además, no saben ni que dicha exposición se celebra. Esas cosas les dejan totalmente indiferentes. Tienen unas preocupaciones mucho más inmediatas y urgentes que la de ganar dinero con dibujos o jugar a las vedettes en los círculos mundanos. De otro lado tales eventualidades quedan excluidas absoluta y definitivamente para ellos. Los cinco se hallan efectivamente y en estos momentos encerrados detrás de las puertas de un asilo de alienados. Y cuando uno se encuentra en esa situación, se tienen temas de reflexión más graves que el de ver su nombre mentado con ventaja por los críticos de arte de la prensa. Uno tiene cosas en que reflexionar, tan graves y preocupantes, que unas cuestiones como la de mostrar sus dibujos en público, parecen meras futilidades, totalmente carentes de importancia. Y si uno hace dibujos no es, ni mucho menos, con la idea de enseñárselos a quien sea y sacar dinero y consideración, sino por unas razones mucho más serias y profundas.
"*

*Jean Dubuffet. Honor a los valores salvajes (fragment). 1967.
A: Dubuffet, Jean. Escritos sobre arte.
Barcelona: Barral Editores, 1975, pàgs. 95-96.


Tot això ve perquè aquest any tampoc penso anar a ARCO.

[Torontoràdio: Charlotte Gainsbourg: Le chat du café des artistes]

diumenge, 8 febrer de 2015

Jardí salvatge


Carol Rama
Apassionata
1941


Últims dies per veure l'exposició La passió segons Carol Rama al MACBA. Una obra d'una força demolidora la d'aquesta artista italiana, una autèntica outsider. Les seves Apassionates i Dorines, les primeres obres que va pintar als anys 30 i 40, amb poc més de 18 anys i sota l'influx de la bogeria (d'ella i dels seus pares), són les que més m'han impactat del conjunt de les quasi 200 obres exposades. La combinació explosiva de sexualitat descarnada i animal contrasta amb la delicadesa de la tècnica, l'aquarel·la. Pigments purs diluïts escapant del contorn d'un dibuix esquemàtic, mínim, però que no pot ser més expressiu. I per sobre de l'erotisme dels sexes oberts i penetrats, a mi la vista se m'ha anat directe als caps de les protagonistes (que són ella mateixa i la seva mare). Caps amb corones de llorer florides i branques que es ramifiquen com un sistema nerviós que ha xuclat tot el cervell, representant així la bogeria com un bell jardí salvatge.

Carol Rama
Dorina
1943

També m'ha interessat molt l'ús del collage i l'assemblage que, en algunes peces, Rama anomena bricolages, prenent la paraula del seu amic i poeta avantguardista Edoardo Sanguineti. Desprès de les cèlebres aquarel·les, i allunyant-se de la figuració per entrar de ple en l'abstracció, amb un discurs més aviat existencialista, serà el collage la tècnica que utilitzarà en dècades posteriors. Per la tria dels materials (filferros, claus, cargols, roba de sac...) , són propers a l'art povera, però Rama no arriba a inscriure's en el grup; passant a composicions inquietants a base d'ulls de nines i de taxidermista, o de més violentes, amb ungles d'animals esgarrapant i foradant les teles, o colls d'abric de pell de guilla ensangonats (que interpreto com un cop a la burgesia de Torí a la que va pertànyer i la ruïna del pare va expulsar).

Amb cautxú i làtex, encara en l'abstracció, i amb pròtesis dentals, penis, pits, llengües... reprenent la figuració, modela les formes dels cossos d'un món en descomposició. El món que li ha tocat viure, el que va dels desastres de la Segona Guerra Mundial a l'aparició de la sida. O el de l'escàndol de les vaques boges, que la va marcar especialment, reforçant la seva part més animal i arribant a auto-declarar que la vaca boja és ella.

+ La passió segons Carol Rama. Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 22 de febrer de 2015.

[TorontoTV: Mina: Il cielo in una stanza]

[Fotografia: M-arte y cultura visual]

diumenge, 25 gener de 2015

Carmen


Fiction department
1960's

Yo sólo quiero tu afecto. No quiero más vampiras de extrarradio ni criptohippies ni sacerdotisas del mal. Deseo un tigre postrado a mis pies con la delicadeza de lo japonés. Ojalá escuchase voces, ojalá fuese un teléfono.
Se de una chica especial. En la biblioteca tras el mostrador atiende gentil y con suma diligencia me resuelve toda petición. Encuentra a Jorge, Adolfo, Silvina, Jardiel, Félix, Miguel, Ramón... sin mayor dilación.
No es un ángel ni una reina, solo campesina con clase. Es mi amor, mi dulce amor, mi secreto amor. La veo allí meditabunda como monja en su celda. Ella me da lo que no hay. Lo que ella me da no lo puedo hallar pues las chicas de hoy que van por ahí son tan gélidas que deben tener sangre esquimal. 
Carmen
Los caramelos

Los caramelos
Esconde tus alas en la torre fantasma

Madrid: Discos Walden, 2014.

- Juan Monge: ¿Qué te llevó a versionar Karen de los  Go-Betweens para convertirla en Carmen?

- Charlie Mysterio: La imagen de una bibliotecaria como monja de clausura me parece fascinante. Las chicas que leen mucho son realmente las más peligrosas.*

 * Monge, Juan. Los caramelos: éxodo sentimental
[Entrevista a Charlie Mysterio]. Rockdelux, núm. 335, gener 2015, p. 16.

[Foto: George Zimbel]

[Torontoràdio: Los caramelos: Carmen]

dimecres, 14 gener de 2015

Le fakir de la chapelle


Fakir Kirman

A partir de mitjan anys vuitanta (…) adquiriren molta importància els circuits estables de programació d'espectacles, sobretot per a públic infantil, que, afavorits per la nova situació política – la democràcia s'acabava d'estrenar l'any 1977-, van rebre un fort impuls de les recuperades institucions polítiques catalanes.
Un altre nou ventall d'oportunitats per als mags catalans va arribar de la mà de la recuperació dels ajuntaments democràtics. Els municipis van començar a reorganitzar les festes populars i les festes majors, i en molts casos van optar per oferir espectacles d'il·lusionisme de qualitat, sovint professionals amb muntatges d'un bo nivell...”*

Un dissabte de carnaval per la tarda, a l'envelat del poble. Jo anava vestit amb la disfressa d'arlequí que em va deixar una veïna de la meva edat. No érem molts nens a la pista quan es va aturar la música de ball. Vàrem deixar de córrer i lliscar pel terra de fusta per arreplegar-nos davant l'escenari. Allà estàvem, de peu dret i en primera fila, amb els ulls oberts com plats, veient, esgarrifats, l'actuació del gran Fakir Kirman: escopia foc, es punxava els braços, la panxa i es travessava les galtes amb llargues agulles. Es va cruspir una bombeta triturada i es va estirar sobre un llit de claus per a que, acte seguit, dos senyors pugessin de peu damunt seu...
Molt temps després, aquell record em tornaria al pensament, com una fiblada a la pell, al sentir una cançó de Pascal Comelade, la que porta per títol Le fakir de la chapelle.

Josep Miret, Fakir Kirman,
celebra els 50 anys de professió a El rei de la màgia Teatre,
diumenge 25 de gener a les 12h i 18h.
Fakir Kirman, celebració "50 Anys de Faquir 1964-2014"
amb la col·laboració dels Mags Idrox, Vizan, Alain Denis, Els Normans i copa de cava.

+ www.fakirkirman.com

* Montilla i Castellsaguer, Alain. Mags i màgia a Catalunya: una visió històrica. Badalona: Museu de Badalona, 2010, pàg. 147.

[Torontoràdio: Pascal Comelade: Le fakir de la chapelle]

diumenge, 4 gener de 2015

Judes en flor


Katherine Anne Porter
[Fotografia de George Platt Lynes]
 

“Una noche un jovencito moreno de pelo revuelto llegó a su patio y cantó como alma en pena durante dos horas, pero Laura no sabía cómo quitárselo de encima. La luna tendía un manto de gasa plateada sobre los claros del jardín y las sombras eran de color azul cobalto. Los capullos escarlata del árbol de Judas eran púrpura profundo... Los nombres de los colores se repetían mecánicamente en su mente mientras contemplaba no al muchacho, sino su sombra, caída como un ropaje oscuro sobre el borde de la fuente, arrastrándose en el agua. Lupe se le acercó en silencio y le susurró un sabio consejo en su oído: «Si le arroja una pequeña flor, cantará una o dos canciones más y se irá». Laura arrojó una flor y él cantó una última canción y se marchó con la flor metida en la cinta del sombrero. Lupe dijo: «Es uno de los organizadores del Sindicato de Tipógrafos, y antes de eso vendía corridos en el mercado de la Merced, y antes de eso llegó de Guanajuato, donde nací yo. No confío en ningún hombre, pero menos aún en los que vienen de Guanajuato».  

No le dijo a Laura que él volvería a la noche siguiente y a la otra, ni que la seguiría a cierta distancia por el mercado de la Merced, por el Zócalo, por la avenida Francisco I Madero y a lo largo del paseo de la Reforma hasta el parque de Chapultepec y por el sendero de los Filósofos, luciendo todavía aquella flor marchita en su sombrero y una única fijación en sus ojos.”


* Fragment del conte Judas en flor de Katherine Anne Porter. 1930.
Traducció d'Horacio Vázquez Rial.

Porter, Katherine Anne
.
Cuentos completos.
Barcelona: Debolsillo, 2009. Pàg. 140.

[TorontoTV: Pedro Infante: Deja que salga la luna]

[Fotografia de K. A. Porter, 1943: Artnet]