dijous 23 de maig de 2013

La plegaria infinita



Golpe de viento 

¿Que sucedería si el mar no llegase a la playa
y en lugar de avanzar retrocediera
o si a los árboles solo llegase el otoño
y no la primavera y por tanto el tiempo de florecer,
cuando la pulpa llena lo vacío y la dulzura se antepone a la nada?
¿Qué sucedería si, de pronto, en un golpe de viento,
se cerraran todas las ventanas
o si la lluvia dejara de llegar
o si el río que se aleja de las montañas se detuviese al menos un instante
o si el alba se convertiese en una memoria de otros días
o si el canto del pájaro se extinguiese y el pájaro mismo dejara de venir
y el cielo se convirtiera en una tumba interminable,
qué sucedería si todo aquello que damos por sentado cesara
y la cigarra y el sonido de la cigarra no viniera ni en marzo ni en abril
y todo lo conocido se volviera desconocido?
Nada nos pertenece.
¿Quién podría decir: lo he tomado en mi mano,
he tomado al viento del norte en mi mano y permanece aquí?


El juego

Sucedió al final de la tarde, era invierno, el arroyo
era un cuerpo cuyas manos a nada podían aferrarse:
quería detenerse pero el limo era demasiado liso y resbalaba.
Se iba sin decirnos adiós, mirando hacia atrás con ojos afligidos.
Nosotros estábamos subidos en un árbol,
escondidos como un par de lechuzas demasiado jóvenes,
entonces la vimos aparecer sin saber bien de dónde venía
y por un instante creímos que había emergido de las aguas.
Era tan blanca que lo que la cubría podía ser agua y no piel,
o, podíamos, incluso, estar mirando solo su alma.
Corrió chapoteando por el arroyo, sus muslos eran peces,
salmones de plata que saltaban contra la corriente:
se dirigían en dirección al viento. Su cabello,
una vela inflamada. Su cuerpo, un navío de hielo.
Quisimos que nos viera pero ella no volvió ni pudimos llamarla:
la belleza se había vuelto una mano sobre nuestras bocas.
Unos segundos después vimos a las tres sombras
que eran aquellos tres hombres que corrían tras ella...
y la noche cayó de nuestro ojos.




Ojos cerrados

A ti también, ingenua, a también te he visto
y tu rostro no era sino el rostro del miedo, y tus ojos, ah
tus ojos
me veían como si estuvieras viendo una tempestad,
como si, parada en la lejanía de un valle, vieras venir hacia ti,
hacia tu cuerpo delgado como un goteo continuo de miel tibia,
una estampida de búfalos sometidos acaso por un miedo más hondo,
y vi tus labios trémulos a causa de palabras no dichas,
y mis labios, trémulos también, a causa de aquello que no he de decir nunca,
te he visto, ingenua, a ti también te he visto
y me miraste como mira el vidente la imagen terrible
y no dijiste nada de los que debías decir
y te alejaste como se aleja todo aquello que de migrar al sur en invierno
y el invierno era yo


Poemes de Jorge Galán *Collages de Sara Huete *


Jorge Galán.
La plegaria infinita.
Ilustraciones de Sara Huete.
Madrid: Estampa Ediciones, 2013.
(Biblioteca Americana; El Salvador).
ISBN: 978-84-930139-8-1.

Del nord m'arriba a les meves mans aquest llibre preciós, regal de l'autora dels collages, i em sento un privilegiat. La poesia de Jorge Galán ha estat tot un descobriment per a mi, que no llegeixo poesia habitualment, que ho hauria de fer més sovint perquè ha estat un plaer deixar-se portar per les imatges potents i evocadores de Galán, tant com les de la visió que en ha tret Sara Huete per aquesta edició il·lustrada, un luxe. Després de deixar-me portar, he buscat sobre Galán, i ara sé que és un poeta que admira la generació del 27, especialment a Vicente Aleixandre, també a Federico García Lorca, l'avantguarda. Però fa el seu camí propi, un monòleg interior on hi conviuen els paisatges de la memòria personal, lligats sovint amb força als d'El Salvador, un país de natura exuberant, però marcat per la tristesa d' una passada llarga guerra civil o per un índex alt de violència, encara avui.

Infinites gràcies a Sara Huete.


divendres 17 de maig de 2013

Malestar modern


Miguel Palma
Black Widow
(2102)

A súa fascinación polas iconas dunha modernidade clásica, como o automóbil, a aviación, a observación astronómica, a arquitectura e a tecnoloxía en xeral, resulta nun cadro de ansiedade que non reproduce un mundo desexado, senón máis ben o desexo dun mundo, materializado nunha curiosidade expansiva que cuestiona o real.

Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC)


Miguel Palma
Morte de Kennedy
(2006)

Miguel Palma, nascut el 1964 a Lisboa. El seu treball sovint es qüestiona el desenvolupament tecnològic, l'ecologia, la creença en les imatges, la idea del poder, el món infantil i juvenil, l'obsessió per la màquina. El seu art es desplega en dibuix, escultura, instal·lació multimèdia, vídeo, llibres d'artista i la performance.

El CGAC de Santiago de Compostela és un dels museus més franctiradors de la perifèria, si és que avui en dia té sentit parlar de perifèries. Potser encara sí, perquè pel que fa a acaparar els mitjans de comunicació a nivell estatal, la seva feina passa més desapercebuda que la dels quatre museus de les grans ciutats. El CGAC m'ha sorprès moltes vegades amb propostes d'artistes que desconeixia totalment, artistes, d'altra banda, amb recorregut internacional, com em va passar especialment amb els videoartistes Hubbard&Birchler, o ara que descobreixo (en una petita ressenya d'un diari de tirada nacional) l'obra de Miguel Palma i l'exposició que hi presenta.  



Miguel Palma
Contador eléctricoAlta voltagem
(2007)

Miguel Palma
Plataforma Shell
(2009)




[Totes les imatges: www.miguel-palma.com]

[Torontoràdio: Siniestro Total: ¿Quienes somos, de dónde venimos, adónde vamos?. Menos mal que nos queda Portugal, 1984]

diumenge 12 de maig de 2013

El mag Méliès


Georges Méliès
La Sirène
(1904)

Georges Méliès, la màgia del cinema... i de la prestidigitació, l'òptica, el trucatge fotogràfic, la creació de decorats i tota la tramoia teatral, els jocs de llums, els efectes de fosa encadenada (…) tal i com el propi Méliès va llistar les seves habilitats. També de la féerie (gènere de teatre fantàstic), el cafè concert, els espectacles d'ombres xineses, fantasmagories i llanternes màgiques. Un personatge desbordant en una exposició espectacular pel que conté i pel muntatge, tot provinent de La Cinèmateque Française i comissariada per Laurent Mannoni*.




Georges Méliès
Vogaye dans la Lune
(1902)
Recomposicions d'escenes (1930)


Exposició entretinguda, llarga de visitar perquè val la pena aturar-se a veure detalladament les plaques, gravats, maquinària del pre-cinema, primeres càmeres i projectors de cinema, les fotos, l'utillatge i aparells de la seva faceta de mag, els preciosos cartells de les funcions... Així com les pel·lícules que es projecten en diferents pantalles al llarg del recorregut i que conviden a seure al terre de moqueta. I una sorpresa que desconeixia, la faceta de dibuixant de Méliès, autor dels seus story-boards quan encara no es deien així, de recomposicions posteriors d'escenes filmades o primers dibuixos dels decorats, dels figurins pel vestuari, també d'algunes pintures a l'oli, tots autèntiques meravelles.

*Georges Méliès, la màgia del cinema. Barcelona: Obra Social “La Caixa”, 2013. 192p. ISBN: 978-84-9900-078-7.

El catàleg va ple d'il·lustracions i amb uns textos que fan història i anàlisi de l'obra de Méliès, des dels inicis (de la ma de personatges de l'alçada del llegendari mag Robert-Houdin) al descobriment del cinema i els grans èxits que comportaria, per arribar a un final abrupte: reconegut pels companys però en l'absoluta pobresa, sobrevivint gràcies la venda d'autòmats i altres peces de la seva col·lecció i regentant una petita botiga de joguines. Una publicació de qualitat i una bona manera d'emportar-se a casa quelcom més que el record de la visita, com també ho és recuperar en DVD o per Internet se les seves pel·lícules.


Martin Scorsese
Hugo
(2011)

A la presentació del catàleg es cita Hugo de Martin Scorsese com el darrer homenatge que va fer que es tornés a parlar de Méliès. Unes imatges d'Hugo es projecten en una gran pantalla per tancar l'exposició. Només són 7 minuts, per a mi el millor de tota la pel·lícula, que recreen una jornada de filmació del món submarí de Le Royaume des fées (1902), fent també una recreació del desaparegut i espectacular estudi de Méliès a Montreuil (a l'exposició s'hi poden veure dibuixos i una maqueta). Trobo que el gran encert d'Scorsese va ser fer aquesta mena de cóm es va fer, sense imitar en cap moment el ritme i les textures de les filmacions antigues, que per això ja hi han les originals i són insuperables. De fet, no he acabat d'entrar mai en les pel·lícules que imiten el primer cinema mut de principis de segle XX. Com a exercici d'estil són boniques, sí, però no me les crec, hi falta la màgia autèntica dels fantasmes, la màgia del cinema.



[Torontoconcert: Claude Debussy: Jeux des vagues. La mer (1905)]

dimarts 7 de maig de 2013

Artifici japonès


Linda Fregni Nagler
Yuzuru 
(The Twilight Crane)
Fotografia. 28 x 21 cm.
2011


Una de les artistes que forma part de la la primera BiennaleOnline, organitzada a Internet per la plataforma Art+ (www.artplus.com), és la fotògrafa d'origen suec que viu i treballa a Milà, Linda Fregni Nagler. La foto que encapçala aquesta entrada del bloc il·lustrava la notícia sobre la biennal en un diari imprès, i no vaig poder deixar de buscar més sobre ella, entrant a la biennal en línia i a la web d'una galeria on s'hi va exposar, per arribar finalment a Shashin no Shashin, títol genèric de la sèrie de fotos a la que pertany i que Nagler ha presentat també en aquest esdeveniment digital que, tot sigui dit de pas, no m'interessa gaire...


Linda Fregni Nagler
A Life on the Oceans’ Wave 
(Three Geisha)
Fotografia. 50 cm x 60 cm.
2010


Però les fotos de Linda Fregni Nagler, sí. Shashin no Shashin, llegeixo en un text promocional, significa traduït del japonès “fotografiar la fotografia”. L'artifici al poder:

“El seu punt de partida són sovint fotografies anònimes - comercials o autodidactes - preses al segle XIX i la primera meitat del segle XX. D'elles, l'artista valora principalment la capacitat de treure a la llum, més que els trets "d'autor", els estereotips visuals en que una època determinada planteja la representació de la realitat, i que el temps i els canvis culturals són responsables de fer esdevenir en quelcom bizarre, grotesc i poètic. Nagler procedeix de diferents maneres amb les imatges seleccionades: pot apropiar-se'n conceptualment presentant-les com ready-mades, o tornar a fotografiar, creant un canvi temporal i estètic, al recrear-les a través d'un laboriós mise-en-scène”.*

Shashin Shashin reprodueix temes típics de la fotografia japonesa de l'era Meiji (1868-1912), en particular l'anomenat Yokohama Shashin (Fotografia de Yokohama). Són escenes de la vida quotidiana, dels mites tradicionals japonesos i llegendes orientals posades en escena en l'estudi de forma estilitzada i artificial.



No es perdin l'article T. Enami, un fotògraf misteriós d'Enric H. March sobre la fotografia Meiji al seu magnífic bloc Bereshit.


+ Shashin no Shashin de Linda Fregni Nagler



[Torontoràdio: Ryuichi Sakamoto: Sonatine]

dimarts 30 d’abril de 2013

À chacun son cirque

Blanca Hernández
Le cirque de la vie
[Badabum: Llibres mutants]


Le dompteur a mis sa tête
dans la gueule du lion
moi
j'ai mis seulement deux doigts
dans le gosier du Beau Monde
Et il n'a pas eu le temps
de me mordre
Tout simplement
il a vomi en hurlant
un peu de cette bile d'or
à laquelle, il tient tant
Pour réussir ce tour
utile et amusant
Se laver les doigts
soigneusement
dans une pinte de bon sang
à chacun son cirque.

Pour rire en société de Jacques Prévert



La il·lustradora Blanca Hernández és l'autora del llibret mutant Le cirque de la vie, pels dibuixos diu que es va inspirar en aquest poema de Prévert. Hernández forma amb Pep Brocal i Laura Miyashiro el col·lectiu Badabum, artistes de la serigrafia i la xilografia feliçment a contracorrent.



Anne-Lise Boutin
Gommettes Circus
Paris: Sarbacane, 2013.
ISBN: 978-2-8486-567-3.

Poc després de llegir en un diari que reobria la mítica galeria Cahiers d'Art de Paris amb una exposició d'obres d'Alexander Calder, em regalen, directament de la fira del llibre de Burdeus, aquest llibre infantil que ben segur agradaria també a Calder. Pels personatges del circ, per les seves formes i colors, amb certa inspiració del seu estil, però sobre tot, pel joc. Perquè Gommettes Circus ve acompanyat d'uns adhesius, els gomets del títol, per a que els nens donin forma a la seva manera a cada personatge. Calder va fer-se el seu propi circ per jugar (aquí les imatges). Ja vell, alt i gros com era, gaudia manipulant els ninots de filferro, suro i roba, posant les veus a cadascun, compartint vetllades entranyables amb els amics i coneguts que el visitaven.
El friki que porto dins fa que em costi treure per jugar els gomets del sobre de plàstic precintat. Però ho hauré de fer. El llibre no en sap res de la meva edat i m'ho està demanant.


Gràcies a l'Anna R. i en Jordi F. pels regals.


+ Anne-Lise Boutin

[Imatges: Badabum i Sarbacane]

[TorontoTV: Benjamin Biolay: Confettis (Bosco Delrey remix)]

dimarts 23 d’abril de 2013

Cold Turkey



Francesc Català-Roca
Clients en el Grill Room del carrer Escudellers



Encarna Castillo
Cold Turkey
Barcelona: Trampoline, 2013. 
(Colección Insonrible; 1). 190 p. 
ISBN: 978-84-616-3633-4.

Debbie Sanders sobrevive en el Nueva York de 1957 gracias a su incipiente carrera como escritora de pulp lésbico y a un puesto de asistente en el departamento de producción de la editorial Gold Medal Books. Chris es su mejor amigo, músico de jazz, noctámbulo empedernido, y también alguien que poco a poco se esá convirtiendo en un problema para ella.
Cold Turkey reflexiona sobre las adicciones emocionales y sobre los contrastes. En sus páginas, el jazz del Greenwich Village convive con la rumba catalana templada en las tabernas de la zona cercana al puerto, las desapariciones involuntarias y las huidas elegidas conducen casi siempre al mismo lugar, las novelas de pulp lésbico retan a la alta literatura, y las oficinas de Madison Avenue resplandecen frente a los grises despachos de la Barcelona de posguerra.


Dijous passat, la meva amiga Encarna presentava a la cocteleria Tahití de Barcelona la seva primera novel·la. Les històries creuades d'Ana i Debbie que transcorren a cavall entre la Barcelona i la Nova York de finals dels anys cinquanta. El text de la contraportada que he transcrit dalt destaca més la part americana, però un dels passatges que l'Encarna va triar per llegir a la presentació, acompanyada d'una cantant de jazz, en un diàleg de lectura i cant improvisat a la manera dels beatniks, parlava del Grill Room del carrer Escudellers d'aquella època. La Barcelona dels mariners americans que enamoraven a les joves locals amb cançons de Frank Sinatra i Dean Martin, llegia l'Encarna, o la de l'impressionant àlbum que ens va deixar el Foto Ramblas, va recordar.
Per Sant Jordi, una diada en que les Rambles de Barcelona s'omplen de gent a vessar, no dubtin en escapar de la multitud pels carrers del gòtic, creuar Escudellers, baixar cap al port i pujar a un transatlàntic que creuarà l'oceà aportant autèntic aire fresc entre un panorama literari que ens volen imposar amb quinieles i llistes absurdes dels més venuts. Llegeixin Cold Turkey.


+ Cold Turkey a: http://encarnacastillo.com/
[Cold Turkey d'Encarna Castillo es pot trobar el dia de Sant Jordi a l'estand d'Ático de libros, Rambla Catalunya amb València]

[Disseny de la coberta de Cold Turkey: Mario Arturo]

dimecres 17 d’abril de 2013

Bestiari



Miguel Macaya
Sense títol
122 x 122 cm.
(2011)

Voltant pel centre de Barcelona amb uns amics, vàrem anar a passar per casualitat pel davant de la Sala Parés, al carrer Petritxol. La porta estava entreoberta i, al fons, penjat en una paret, veiem el quadre d'una zebra que ens mirava. Atrets per una estranya força, no només animal, misteriosa també, del que s'intuïa dins, vàrem entrar.
Eren tot obres del pintor santanderí Miguel Macaya. L'aspecte noucentista de la galeria convertia l'exposició en un autèntic gabinet de curiositats on, entre bodegons i retrats d'humans amb nas de patata, convivien els retrats d'un gall, un ós polar, gossos que lluïen dignes el seu millor perfil, un cavall, la zebra... Emergien dels seus fons negres d'una manera que inquietant és poc per definir la sensació que provocaven. I et venien a la memòria sobre tot Goya i Rembrandt, però també la fansasia de Redon (aquella llimona voladora) o el moviment violent de Bacon (els dos gossos enganxats).


Miguel Macaya
Sense títol
70 x 60 cm.
(2010)

Al llegir el nom de l'artista, vaig recordar que Antonio Muñoz Molina havia escrit sobre ell i també que en algun lloc abans havia vist fotos d'algun quadre seu. Però no ho recordava massa i, el millor, que amb bones referències o sense, no podia ni imaginar que l'obra de Macaya vista en directe, com aquella tarda, per casualitat i sense premeditació, tingués aquella força, la que a la fi només tenen les grans obres mestres de l'art.


L'exposició de Miguel Macaya a la Sala Parés de Barcelona es pot visitar fins el 30 d'abril de 2013.


[Imatges: miguelmacaya.es]

[Torontoràdio: Joe Crepúsculo: Escuela de zebras]