divendres, 8 de juliol de 2016

L'art de la fuga


Francisco de Goya y Lucientes
El ciego músico

“Yo me metí en el arte para escapar de la vida, también podría decirlo así, dijo. Me escabullí hacia el arte, dijo. Aguardé el instante más propicio y me escabullí del mundo hacia el arte, hacia la música, dijo. Lo mismo que otros se escabullen hacia las artes plásticas, hacia las artes teatrales, dijo. Esas personas, que lo mismo que yo son en el fondo auténticos aborrecedores del mundo, se escabullen en un instante determinado de ese mundo aborrecido hacia el arte, que al fin y al cabo se encuentra totalmente fuera de ese mundo aborrecido. Yo me escabullí hacia la música, dijo, con todo sigilo. Porque tuve la posibilidad de hacerlo, mientras que la mayoría de los hombres no tienen esa posibilidad.”
 Thomas Bernhard. Maestros Antiguos, 1985.*


 Johannes Holzhausen
El gran museo, 2014
[Estrenat als cinemes de Barcelona al 2016]

La torre de Babel de Brueghel, una de les obres mestres emblemàtiques del Kunsthistorisches Museum de Viena, va amunt i avall sobre un bastidor amb rodes. Les càmeres van enregistrar quan el van despenjar i quan, un cop acabades les reformes al museu, el van penjar al seu nou lloc.
Més centrat en explicar el funcionament intern del personal que les obres d'art que formen part de la seva col·lecció, aquest és un documental atípic sobre un museu. Es va rodar durant dos anys, deixant testimoni dels treballs de reforma i neteja de les instal·lacions d'algunes sales, així com de les reunions i visites de treball de l'equip directiu, destinades a millorar processos i a reobrir el museu amb una imatge renovada, més atractiva i accessible pel públic. També es mostren altres feines, les habituals que no s'aturaren malgrat les obres, com ara les del departament de restauració, la compra a les subhastes, la recepció de donatius de particulars... Retrata, fins i tot, una jubilació, o una interessant reunió amb els vigilants de sala, a on una de les vigilants més veteranes es queixa de la manca de comunicació i cert menyspreu vers a ells.
El tram final culmina com un publireportatge cutre amb l'assistència de les autoritats a la inauguració. I, com dèiem, cap intenció en parlar de les obres dels mestres antics que conviuen al Kunsthistorisches Museum. Per completar-ho, sempre podem recorre a Thomas Bernhard.


Tintoretto

L'home de la barba blanca


A Mestres Antics, Thomas Bernhard escriu la singular història del senyor Reger, un crític de música vienès que durant més de trenta anys passa, en dies alterns, els matins a la sala Bordone del Kunsthistoriche Museum, sempre assegut davant del mateix quadre, L'home de la barba blanca de Tintoretto, i en companyia d'Irrsigler – el fidel vigilant de sala -, dels turistes que circulen per les sales molestant sols o en manada, i de les visites puntuals del seu amic Atzbacher, un escriptor sense obra, el narrador:

El hombre de la barba blanca ha resistido más de treinta años a mi inteligencia y mi sentimiento, así Reger, por esa razón es lo más precioso que se expone aquí en el Kunsthistorisches Museum. Como si lo hubiera sabido ya hace más de de treinta años, en este banco de aquí, exactamente frente a El hombre de la barba blanca. La verdad es es que todos esos, así llamados, Maestros Antiguos son fracasados, sin excepción estaban todos condenados al fracaso y el observador puede comprobar ese fracaso en cada detalle de sus trabajos, en cada pincelada, así Reger, en el más pequeño y pequeñísimo detalle (…) Y luego es al fin y al cabo francamente deprimente ver siempre sólo en este Kunsthistorisches Museum un arte que hay que calificar de arte estatal, de arte estatal habsburgocatólico enemigo del espíritu. Desde hace años siempre es lo mismo, vengo a Kunsthistorisches Museum y pienso, ¡el Kunsthistorisches Museum no tiene ni un Goya! Que no tenga ningún Greco no es al fin y al cabo, en lo que se refiere a mí y a mi concepción del arte, ninguna desgracia, pero que el Kunsthistorisches Museum no tenga ningún Goya es realmente una desgracia, así Regel. Si aplicamos el criterio mundial, así Regel, tenemos que decir que el Kunsthistorisches Museum, muy en contra de su reputación, no es ningún museo de primera clase, porque al fin y al cabo no tiene al gran, al eminente Goya.” Així Bernhard.*

*Thomas Bernhard. Maestros Antiguos: comedia. Traducción de Miguel Sáenz. Madrid: Alianza, 1990. (Biblioteca de autor; 7). ISBN 9788491040980.

dimarts, 7 de juny de 2016

Far West



Sara Huete
El encanto del Far West
Collage
2016


Alguns collages de Sara Huete, com El encanto del Far West, ens poden transportar  a la infantesa. A quan jugàvem amb els ninots de Comansi,  el juguete completo, i quan passàvem tantes  tardes d’estiu veient westerns per la tele. Llavors l’encant del Far West eren només les  aventures dels pioners, dels buscadors d’or i de recompenses, o les baralles entre indis i  pistolers. Fins anys més tard,  ja més grandets, un no s’adonaria que el veritable encant del Far West estava en elles.  De la simpatia desmanegada de Calamity Jane a la duresa de la Viena de Johnny Guitar.

Entre les meves preferides  està l’encantadora Rose Llewellyn. La Rose, amb l’ajut del seu seu germà Morris, revoluciona les vides d’un vidu i els seus tres fills, i també  les de tota la comunitat del petit poble de grangers de l’oest nord-americà del 1909 a on van a parar. Així ho comença a explicar en Paul, un dels tres fills, protagonista i narrador d’Una temporada para silbar, la novel·la d’Ivan Doig:


Cuando vuelvo a visitar los rincones de mi vida, las cosas más nimias me asaltan. El mantel de hule con cuadros blancos y molinos de viento azules, las manchas descoloridas en nuestros cuatro gastados lugares en la mesa. Ese café acre de papá, tan cargado que casi andaba, y que él bebía a sorbos después de la cena para dormir después, sereno como una esfinge. El fastidio inexcusable del viento que soplaba en Marias Coulee, silbando por una rendija, como si lo hubieran invitado a entrar.

Esa noche estábamos sentados a la mesa en nuestros sitios de siempre. Toby se afanaba en colorear una batalla de barcos piratas, yo hacía los deberes y Damon, en vez de hacer los suyos, estaba absorto en un misterioso juego inventado por él mismo: un solitario de dominó. El roce ocasional de una hoja de periódico presidía la cabecera de la mesa. Papá recorría con el dedo la columna de anuncios clasificados, casi siempre inútiles, de la Westwater Gazette, que nos llegaba cada semana en un saco de arpillera con el correo y las provisiones. Buscaba un par de formidables caballos de faena a bajo precio y se detenía aquí y allá en algún encabezado peculiar. Aun hoy recuerdo el regocijo que le causaron las líneas tipografiadas. Papá se reía a trompicones, como si fuera a estornudar, como si las cosas graciosas primero tuvieran que hacerle gracia a su nariz.

Levanté la vista de la lección de geografía y vi aproximarse el periódico hacia mi. Papá mantenía el pulgar contra el encabezado como un zahorí se aferra a su varita cuando encuentra agua.

 -       Échale un vistazo a esto, Paul. Léenoslo. 

Lo leí, y Damon y Toby hicieron un alto en lo que andaban haciendo para asimilar aquellas cinco palabras. Eran tan simples como confusas:

NO COCINA, PERO TAMPOCO MUERDE

En casa nunca estábamos de humor para bromear sobre la cocina. Sin embargo, papá nos miró de lo más complacido y me indicó que continuara leyendo.

Viuda se ofrece como ama de llaves. Buenas costumbres, disposición excepcional.
Ninguna habilidad culinaria, pero un diez en las demás tareas del hogar. Sueldo negociable, pero debe incluir billete de tren hasta Montana; compromiso de un año de cuidados sin igual para su hogar. Se ruega responder a: Apartado 19, Oficina de Correos de Lowry Hill, Minneapolis, Minnesota.

Mineapolis estaba a mil quinientos kilómetros  hacia el este, incluso fuera del alcance del entusiasmo que empezaba a desbordar a papá. Con todo, no perdió tiempo en poner a prueba nuestra reacción.

 -       ¿Qué os parecería que alguien se ocupara de nuestra casa, chicos?*


*Ivan Doig. Una temporada para silbar. Traducción de Juan Tafur. Barcelona: Libros del Asteroide, 2011. 

Sara Huete. Historias recortadas. Exposició de collages a Torre de Don Borja, Santillana del Mar. Abril/Juliol, 2016. 

dimecres, 1 de juny de 2016

Punk




Douglas Gordon
Self portrait of you+me
Sidney Poitier /
Kim Novak /Anita Ekberg / Steve McQueen
Fotografia, fum i mirall
2006


Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. En aquesta exposició, el punk apareix com una referència explícita en molts artistes; en els usos d’elements com el soroll, la tipografia de retalls, l’antidisseny i el feísmo; o amb la inclusió de referències musicals explícites a grups musicals. Però també es mostra el rastre del punk com a actitud: la negació, l’oposició i la destrucció; el fes-ho tu mateix; l’al·lusió a la por i el terror en una societat que aliena individus; la mateixa alienació que provoca estats psicòtics; la valoració del que surt de la norma; el nihilisme; la crítica al sistema econòmic i l’anarquia; o la reivindicació de la pròpia llibertat sexual, del cos com a lloc de batalla.

David G. Torres, comissari.


Retalls, destrucció, fes-ho tu mateix... En actitud i en execució, el collage és punk. I ben present està en l'exposició del MACBA. Als fanzines Black Flag (amb una portada d'Eulàlia Grau!) i A la recerca del cony perdut, dibuixos amb retalls de revistes pornogràfiques, passant del sexe explícit al delirant, obra d'Antoni Hervàs. Les impagables portades de discos manipulades de la sèrie bizarra Radio Cobra, de Eduardo Balanza. Els bitllets manipulats de Hans-Peter Feldmann i Carlos Aires revisitant el God Save the Queen en versió clown. Les nines monstrenques i nazis de Natascha Stellmach. O els inquietants retrats cremats d'actors de Douglas Gordon.
Present també el collage en el muntatge de molts vídeos que s'hi poden veure. En la varietat de tècniques mixtes de la majoria d'artistes. En la construcció d'instal·lacions, de les que, sens dubte, Terratrèmol de Tere Recarens és la més impactant, i testimoni del moment més genuïnament punk de tota l'exposició, perquè, la resta d'obres, tan ben ordenades, col·locades i penjades a les parets blanques impol·lutes del museu... Si el Punk no ha mort, què hi fa en un cementiri?

Entre les activitats paral·leles a l'exposició, s'han programat dos tallers de collage. El primer es va fer el passat 13 de maig, i el proper serà el 3 de juny: MACBA Collage Lab, sessió punk a càrrec dels collagistes Max-o-matic (del col·lectiu The Weird Show) i (via skype) de Tomás Spicolli.

Punk. Els seus rastres en l'art contemporani. MACBA, fins al 25 de setembre de 2016.
[Fotos: Cal Cego]

divendres, 27 de maig de 2016

Berglust


Walter Martin & Paloma Muñoz
Traveler 293, 2012
Bola de neu






Alicia Kopf

Gemà de gel

Barcelona: L'Altra editorial, 2016
Pàgs. 143-144:


 Berglust*

El gel estreny els vasos sanguinis que aporten sang a una àrea lesionada. Com a conseqüència disminueix el flux hemàtic, la sang. Dit d'una altra manera, el gel calma el dolor dels cops. Potser ve d'aquí la preferència de les ànimes turmentades pels llocs gelats; la pau de la neu que cau. La indiferència de les muntanyes. El principi i el final de Frankenstein, al pol Nord. A diferència del mar, a la muntanya la vida es troba atrapada en una cosa més serena i estable, més pura i elevada del que mai podrà ser el primer. A Filosofia del paisatge, Georges Simmer afirma que el mar actua per empatia cap a la vida, i el Alps ho fan per abstracció. Aquest efecte augmenta progressivament a mesura que es passa del paisatge rocós al nevat. 

Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera que habitem aquests llocs: un tros de natura es domesticat per a que nosaltres puguem imaginar que l'explorem sense massa risc – com més perill aparent més massificats estan aquests llocs. Una fa cua per agafar el telecadira, o per agafar taula al bar, hi ha famílies i gent que vesteixen amb colors cridaners. La música ressona entre la neu. S'ha d'evitar el silenci. La música és la mateixa a les estacions d'esquí que als bars de platja. Un pot passar fora pistes o nedar més enllà de la boia. A vegades hi ha allaus. O una onada gegant. La música procura que ens oblidem d'això. Dissimular la nostra temporalitat davant l'eternitat del mar, o d'una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.

El gel calma el dolor dels cops, però si un congela massa temps una ferida, el resultat pot ser perjudicial. Segons el British Journal of Sports Medicine, el gel “efectivament, anestesia la zona de manera que el pacient no nota el dolor, però tampoc sent si se li està congelant l'àrea de pell afectada”. La insensibilitat pot danyar la pell sana al voltant de la ferida. He d'acabar aquest projecte aviat.


*De l'expressió alemanya Wanderlust, “desig de viatjar”; aquí Berglust, “desig de muntanya”.

***

La família, l'art, la literatura, les precarietats de l'estudiant i del treballador, l'amor, les relacions humanes... aquests i altres temes que conflueixen en Germà de gel es van entrellaçant amb la història dels exploradors dels pols, metàfora articantartica que no calma el dolor del cop, crema i convida a renéixer de les cendres.
Alicia Kopf ha escrit un retrat generacional dels joves que no viuen una vida regalada i fan el que poden per tirar endavant en aquest camí sense sentit que de vegades resulta tot plegat.

diumenge, 15 de maig de 2016

Blue Peninsula




Joseph Cornell
Toward the Blue Peninsula (for Emily Dickinson)
1953


It Might Be Lonelier

It might be lonelier
Without the Loneliness -
I’m so accustomed to my Fate -
Perhaps the Other - Peace -

Would interrupt the Dark -
And crowd the little Room -
Too scant - by Cubits - to contain
The Sacrament - of Him -

I am not used to Hope -
It might intrude upon -
Its sweet parade - blaspheme the place -
Ordained to Suffering -

It might be easier
To fail - with Land in Sight -
Than gain - My Blue Peninsula -
To perish - of Delight -” 

  Emily Dickinson
(Amherst, 10 de desembre de 1830 - 15 de maig de 1886)

 
Podria estar-hi més sola / Sense la meva soledat / Tan habituada estic al meu destí / Potser l'altra pau,
Podria interrompre la foscor / I omplir el petit espai / Massa exigu, en la seva mesura / Per contenir el sagrament d’ell.
No estic acostumada a esperar / Podria interposar-se / En la seva dolça ostentació / Violar el lloc ordenat pel sofriment.
Podria ser més fàcil / Morir amb la terra a la vista / Que conquerir la meva blava península / Per morir de delit.

[Traducció:
Toni Arencón]

El sentiment que despertà Dickinson en Cornell es va convertir en la base per a una sèrie de caixes. Sens dubte, la millor és Toward the Blue Peninsula, que pren el nom d'un poema de Dickinson i consisteix en una caixa pintada de blanc, dins la qual, una finestra vertical amb una malla de filferro al davant s'obre cap a un cel blau radiant. Vista en conjunt, la caixa té la mirada neta, prístina, d'una casa en un carrer típic de Nova Anglaterra, que ens recorda l'existència de mestressa de casa de la poetessa. I el perquè de la finestra, el rectangle d'un blau prometedor que alleujareix el confinament a la caixa? Cornell ofereix una via d'escapament a Dickinson, potser la "península blava" dels seus anhels, que, com interpreta la biografia de Patterson [The riddle of Emily Dickinson], representa la Itàlia exòtica on la seva amiga Kate Scott va viatjar en la dècada de 1860. La península blava disposa dos poetes reclosos a casa - Dickinson i Cornelll – en una unió romàntica que mai van conèixer en la vida real.*

* Solomon, Deborah.
Utopia parkway: the life and work of Joseph Cornell
.
Boston: Museum of Fine Arts Publication, 1997. ISBN 0878466843, p. 215.



dijous, 5 de maig de 2016

Històries reals









Esperadme

Yo tenía dos años. Ocurrió en la playa, en Deauville, creo. Mi madre me había dejado al cuidado de un grupo de niños. Era la más pequeña y jugaron a deshacerse de mí. Se apiñaban, se hablaban con susurros, estallaban en carcajadas y salían pitando cuando me acercaba. Yo corría tras ellos y gritaba: "¡Esperadme, esperadme!". Aquello me marcó.

Sophie Calle



Historias reales. Amb Sophie Calle no se sap mai si són del tot reals. Però això no importa tant, forma part del seu art, com el de tot gran explicador d'històries, com fa el seu amic (ho és realment?) Enrique Vila-Matas barrejant ficció i realitat.
Historias reales es pot llegir com un recull de textos autobiogràfics que bé podrien formar part del diari íntim de la Calle. Alguns, acompanyats de fotos, i viceversa, els hem pogut veure i llegir a les seves exposicions. Però a banda de les imatges, aquests textos coneguts, i d'altres d'inèdits triats per a l'edició del llibre, són de primer premi si es presentessin a un concurs de micro-relats. Sí, els micro-relats. Fa uns anys es van posar molt de moda, recorden? L'escriptor Juan José Millás era a Espanya un dels autors més prolífics i gran defensor, en seleccionava dels lectors del diari pel que treballava i en feien concursos. El millor micro-relat era el que tenia el gran do: amb poques paraules dir molt més del que llegim, evocar una història sencera amb el poder de l'el·lipsi. Dificilíssim, però molt excitant quan s'aconsegueix. I així crec que són els relats de Sophie Calle.


El otro

Aquel hombre me gustaba, pero en nuestra primera noche de amor me dio miedo mirarlo. Creía que todavía quería a Greg y temía que invadiese la idea de que el hombre que estaba en mi cama no era el adecuado. Preferí cerrar los ojos, pero la incertidumbre persisitió en la oscuridad. Un día cometí la torpeza de explicarle por qué mantenía los párpados cerrados en la cama. No me permitió saber qué pensaba. Unos meses más tarde, al fin liberada del fantasma de Greg, abrí los ojos, segura de que era él a quien quería ver. No sabía que sería nuestra última noche: me iba a dejar. “Lo que ocurre está tan por delante de nosotros que resulta imposible alcanzarlo y conocer su verdadera apariencia".

Sophie Calle
(Cita final de Rainer Maria Rilke)

Sophie Calle. Historias reales. Traducció d'Ira Rebolo. Madrid: La Fábrica, 2016. ISBN 978-84-16248-43-8.

dimarts, 22 de març de 2016

Les restes dels naufragis



Carlos Pazos
Huyendo de mi mismo hacia una muerte súbita
Peça climàtica
(2014)


Després de veure l'exposició Naufragios recientes de Carlos Pazos, arribo a casa i, com faria Betteredge – l'inspector creat per Wilkie Collins a La pedra lunar – , recorro a Robinson Crusoe per buscar explicació als misteris del comportament de l'ésser humà. L'obro a l'atzar i trobo això:

"Desde este momento comencé a convencerme de que era posible que fuese más feliz en esta situación solitaria y abandonada de lo que hubiese sido en cualquier otra circunstancia particular, y con ese pensamiento iba a dar gracias a Dios por haberme conducido a este sitio. Pero no sé qué ocurrió, que de pronto me sentí turbado por un sentimiento que me impidió pronunciar las palabras de agradecimiento.

- ¿Cómo puedes ser tan hipócrita – me dije en alta voz – y fingirte agradecido por una situación de la cual deseas ser liberado de todo corazón, por grandes que sean tus esfuerzos para resignarte a ella?

Allí me detuve y, si no puedo decir que me sentía agradecido a Dios por estar allí, sinceramente le daba las gracias por haberme abierto los ojos – aunque las Providencias de las cuales se había servido eran muy dolorosas – induciéndome a considerar mi vida anterior bajo otra luz, y a purgar su vileza con mi arrepentimiento."

Daniel Defoe. Robinson Crusoe.
Traducció de Martha Eguía.
Madrid: El País, 2000, p. 137.

 

Carlos Pazos
Dandy en bancarrota I i II
Collages d'objectes sobre cartró
(2016)

Carlos Pazos – Naufragios recientes: collages, objectes d'objectes, peces climàtiques, fotografia i la pel·lícula-collage “Art¡ss!mo”. 

Douce France
Peça climàtica
(2010-2016)


+ Galeria ADN, Barcelona, fins al 14 de maig de 2016.

+ De la vida como naufragio. Crònica de Ramón de España a El Periódico, 19-03-2016.


[Torontoràdio: Ana D: Naufragio]