Zona Roja
Fotografía del cartell de la pel·lícula Zona Roja
[Emilio Indio Fernández, Mèxic, 1975]
reproduït a:
Rogelio Agrasánchez Jr. és el director de l’Archivo Fílmico Agrasánchez, col·lecció del cinema mexicà fet entre 1931 i 1991. Aquest arxiu es a Texas i conté 2.500 cartells, més de 1.400 pel·lícules, 12.000 fotomuntatges publicitaris i 80.000 fotogrames.
El llibre és el segon de la sèrie començada amb Cine Mexicano: carteles de la época de oro 1936-1956, i junts fan una tria dels cartells més representatius de les dues èpoques. A la introducció, Agrasánchez Jr. repassa els grans temes de les pel·lícules: melodramas de frontera, crímenes, rebeldía-rock’n’roll, farsas, horror-lucha libre, conflictos sociales i les picantes para adultos o sexi-comedias. Fa una mica d’història d’un temps de crisi econòmica on el cine però es va mantenir com la principal forma de diversió per a tota la família i no va afectar gens a la producció de cartells publicitaris. Recorda també els actors, sovint cantants d’èxit com Tony Aguilar, Vicente Fernández i Lucha Villa que atreien molt públic al cinema, o còmics com Cantiflas, ben conegut per aquí.
Hi trobem anècdotes personals entranyables, com l’impacte que li va produir als 10 anys veure La loba, pel·lícula fantàstica de terror: “... sólo recuerdo la última escena, en la que la mujer-lobo es abatida a tiros. Para sorpresa del espectador, esta amenazante criatura peluda retorna lentamente a su forma humana, revelando el perfecto cuerpo desnudo de la actriz Kitty de Hoyos”. A més, l’autor té la gran sort de conèixer de primera mà el que podem veure als cartells i a les pel·lícules : “ ... En 1970, mi padre compró una compañía productora de películas en quiebra y comenzó a filmar cintas de aventuras casi inmediatamente. Los luchadores enmascarados Santo, Blue Demon y Mil Máscaras fueron traídos al jardín de mi casa para luchar contra momias, hombres-rata y algún científico loco.” Quan la família va deixar Mèxic per traslladar-se a Texas van produir i realitzar algunes pel·lícules frontereres de tall més social, la de més èxit va ser Mojados.
Però els protagonistes absoluts són els cartells i els seus creadors. Centseixantavuit reproduccions agrupades en deu grups temàtics que porten per nom el títol de la pel·lícula que millor representa el tema de cada grup: Contrabando y traición, Conexión criminal, Juventud sin ley, Zona roja, El macho, Mujeres, mujeres, mujeres, Picardía mexicana, El mundo de los muertos, El naco, más naco i ¡Pum! Els artistes: Juan Guillén Manuel “El Pato”, Armando Martínez Cacho, Jorge i Luis Carreño... fins a tretze noms, amb estils molt variats que anaven dels clixés més convencionals a la caricatuta més elaborada com la de Rius, fins i tot a beure de fonts com el Surrealisme, present per exemple als cartells de Rafael López Castro. Artistes que fora de Mèxic, i potser també dins, són grans desconeguts i que gràcies a la passió d’Agrasánchez Jr. per la seva obra, tindrem la sort que no es perdin amb el temps.
Rafael López Castro - 1975
Fotografía del cartell de la pel·lícula Zona Roja
[Emilio Indio Fernández, Mèxic, 1975]
reproduït a:
Agrasánchez Jr., Rogelio. ¡Más! Cine méxicano: carteles sensacionales del cine mexicano 1957-1990 = Sensational mexican movie posters 1957-1990.
San Francisco: Chronicle Books, 2007.
ISBN-10: 0-8118-5449-3 / ISBN-13: 978-0-8118-5449-8.
San Francisco: Chronicle Books, 2007.
ISBN-10: 0-8118-5449-3 / ISBN-13: 978-0-8118-5449-8.
Rogelio Agrasánchez Jr. és el director de l’Archivo Fílmico Agrasánchez, col·lecció del cinema mexicà fet entre 1931 i 1991. Aquest arxiu es a Texas i conté 2.500 cartells, més de 1.400 pel·lícules, 12.000 fotomuntatges publicitaris i 80.000 fotogrames.
El llibre és el segon de la sèrie començada amb Cine Mexicano: carteles de la época de oro 1936-1956, i junts fan una tria dels cartells més representatius de les dues èpoques. A la introducció, Agrasánchez Jr. repassa els grans temes de les pel·lícules: melodramas de frontera, crímenes, rebeldía-rock’n’roll, farsas, horror-lucha libre, conflictos sociales i les picantes para adultos o sexi-comedias. Fa una mica d’història d’un temps de crisi econòmica on el cine però es va mantenir com la principal forma de diversió per a tota la família i no va afectar gens a la producció de cartells publicitaris. Recorda també els actors, sovint cantants d’èxit com Tony Aguilar, Vicente Fernández i Lucha Villa que atreien molt públic al cinema, o còmics com Cantiflas, ben conegut per aquí.
La loba. Roberto Ruíz Ocaña, 1964.
El mundo de los muertos. Leopoldo Mendoza, 1969.
Hi trobem anècdotes personals entranyables, com l’impacte que li va produir als 10 anys veure La loba, pel·lícula fantàstica de terror: “... sólo recuerdo la última escena, en la que la mujer-lobo es abatida a tiros. Para sorpresa del espectador, esta amenazante criatura peluda retorna lentamente a su forma humana, revelando el perfecto cuerpo desnudo de la actriz Kitty de Hoyos”. A més, l’autor té la gran sort de conèixer de primera mà el que podem veure als cartells i a les pel·lícules : “ ... En 1970, mi padre compró una compañía productora de películas en quiebra y comenzó a filmar cintas de aventuras casi inmediatamente. Los luchadores enmascarados Santo, Blue Demon y Mil Máscaras fueron traídos al jardín de mi casa para luchar contra momias, hombres-rata y algún científico loco.” Quan la família va deixar Mèxic per traslladar-se a Texas van produir i realitzar algunes pel·lícules frontereres de tall més social, la de més èxit va ser Mojados.
Però els protagonistes absoluts són els cartells i els seus creadors. Centseixantavuit reproduccions agrupades en deu grups temàtics que porten per nom el títol de la pel·lícula que millor representa el tema de cada grup: Contrabando y traición, Conexión criminal, Juventud sin ley, Zona roja, El macho, Mujeres, mujeres, mujeres, Picardía mexicana, El mundo de los muertos, El naco, más naco i ¡Pum! Els artistes: Juan Guillén Manuel “El Pato”, Armando Martínez Cacho, Jorge i Luis Carreño... fins a tretze noms, amb estils molt variats que anaven dels clixés més convencionals a la caricatuta més elaborada com la de Rius, fins i tot a beure de fonts com el Surrealisme, present per exemple als cartells de Rafael López Castro. Artistes que fora de Mèxic, i potser també dins, són grans desconeguts i que gràcies a la passió d’Agrasánchez Jr. per la seva obra, tindrem la sort que no es perdin amb el temps.
2 comentaris:
A mi el ballet no, pero el kistch mejicano me pone...Toronto, vale ya de presentarnos objetos de deseo. Acabarás con mi poco bollante economía...
¿Pero cómo que el ballet no? ¿Y qué me dices de unos pasitos charros con la falda Frida que compraste en el mercado de Fuencarral... y que lo mismo te sirve para un corrido que para una traca gitana a lo Kusturica? ¡Objeto del deseo gratis!
Publica un comentari a l'entrada