dijous, 24 d’abril de 2008

Hay un placer en los bosques sin sendero

Sara Huete
Hay un placer en los bosques sin sendero, 2008
Collage. 57x59 cm.

Exposició d’obra recent de Sara Huete a la Galeria Alonso Vidal de Barcelona fins el 30 maig.


Els collages de Sara Huete estan en sintonia amb aquells collages del surrealista Max Ernst i de Joseph Cornell on feien ús i manipulaven gravats antics i fotografies de revistes de moda sobreposant les imatges. Huete afegeix sempre al material imprès elements en tres dimensions molt variats: cordills, metalls, fusta, daus, caniques, plomes, botons, petites figures… que, d’alguna manera, l’apropen als poemes objecte de Joan Brossa, però aqui sense sortir mai del quadre o la caixa. En tot cas, Ernst, Cornell i Brossa són només tres referents que de ben segur ella coneix i admira, però no copia.

Dados al juego, 2008
Collage, 30x38 cm.

Jocs de paraules, humor i elegància!


Huete, amb un gust fi i elegant, es serveix d’imatges del passat més o menys llunyà i dels petits objectes per fer collages contemporanis. Utilitza molt la literatura i fixa el tema amb una frase com a punt de partida per tractar amb ironia i humor aquells aspectes de la vida que l’interessen i ens vol mostrar. Habitualment titula les obres o afegeix aquestes frases amb petites tires de paper mecanografiades que són marca de la casa.



La llamada de lo salvaje
Collage, 2008
45x56 cm.

La figura de la dona és pràcticament protagonista. Algunes em fan pensar en aquelles tietes excèntriques que han perdut el nord, tant de les novel·les d’Álvaro Pombo, santanderí com Sara Huete.

Trobem al·lusions directes a Italo Calvino (La mujer rampante), Salgari i Kipling (Leyendo a Salgari i l’exotisme de La llamada de lo salvaje) o el fragment d’un poema de Byron (Hay un placer en los bosques sin sendero) que titula un collage i dona també nom a tota l’exposició.

Tècnicament els collages són polits, de retallats perfectes, procurant no atapaïr el fons blanc sobre el que s’articula la composició, i si ho fa, emmarcant la imatge final amb amplis marges blancs. El resultat és molt bonic, però no es queda aquí... té el gran valor d’aconseguir que imatges i textos junts disparin les interpretacions possibles a l’infinit mentre se’t dibuixa un mig somriure a la cara.

[Totes les imatges: Galeria Alonso Vidal]

2 comentaris:

Insonrible ha dit...

¡Me encanta, Toronto! Diría que son preciosos si "preciosos" los describiera, pero la palabra se queda corta. Gracias, no la conocía.
Habrá que ir la próxima semana.

La Abutrí de Getafe ha dit...

Me quedo con La mujer Rampante.
Es verdaderamente preciosa y muy fina y elegante,aúnque la pobre esté suspendida sobre el elefante.